tag:blogger.com,1999:blog-61038397852679048132024-02-08T07:29:36.014+01:00Articles de la realitat*donar a l'esperança fonament científiccomunisteshttp://www.blogger.com/profile/07756469614354012327noreply@blogger.comBlogger841125tag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-16022624746137877232021-02-19T08:07:00.000+01:002021-02-19T08:07:03.507+01:00L’evolució de Convergència explicada en dues fotografies<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjw6XaJggDJxnUGVup7P0VxT4W_LERDh9vvCEbBJL0y2Eg4ricENbGkj0fmaQbEcdSo-pllxHbB9HV2MZ9gEZf_pD0_Myk1ardWOkKU3m_p4mdObGLlfb4SfsICqfRroyD6obMZDzDUrY0/s512/Mas.png" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjw6XaJggDJxnUGVup7P0VxT4W_LERDh9vvCEbBJL0y2Eg4ricENbGkj0fmaQbEcdSo-pllxHbB9HV2MZ9gEZf_pD0_Myk1ardWOkKU3m_p4mdObGLlfb4SfsICqfRroyD6obMZDzDUrY0/w640-h280/Mas.png" width="640" /></a></div><b><br /></b></div><div><b>Ricard Ribera Llorens</b></div><div><br /></div><div>Ens cal agafar certa perspectiva per veure l’evolució del sistema polític català, com el procés sobiranista ha regirat tots i cadascun dels espais polítics. Un dels que més han canviat és el que, no fa pas gaire temps, coneixíem col·loquialment com a Convergència. Fa uns mesos vàrem analitzar amb detall la implosió de Convergència i Unió en diversos fragments, però aquests dies són un bon moment per veure com la dreta catalana ha mutat i com ha perdut pes els darrers anys. </div><div><br /></div><div>L’evolució de la dreta catalana la podríem exemplificar a través del paper polític d’Artur Mas, fins i tot podríem basar-nos, simplement, en comparar dues imatges. Dues fotografies seves que poden resumir ràpidament la situació de la dreta catalana en un interval de temps petit en termes històrics: uns deu anys. La primera és un cartell electoral, de 2012, unes eleccions avançades pel mateix Mas amb l’objectiu de guanyar terreny a cavall de les demandes sobiranistes; la segona, l’any 2021, un Mas intervenint (des de la distància), en un acte electoral d’una formació que seria extraparlamentària pocs dies després, el PDeCAT. </div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div>Convergència i Unió va recuperar el govern de la Generalitat l’any 2010, després d’obtenir 62 escons (gairebé el doble que els que han obtingut els seus hereus diumenge passat). Estem parlant d’un moment polític pre 15-M i en el qual el moviment sobiranista tot just començava a consolidar-se. Amb l’abstenció dels 28 diputats del PSC, Mas era investit amb facilitat en segona volta. Era l’època del “govern dels millors” i el discurs bussiness friendly, la crisi econòmica era aprofitada per implantar un model de serveis públic netament neoliberal, tot fent passar per circumstancials unes retallades que volien ser un exemple a seguir. A diferència del que passaria temps després, en què el moviment sobiranista arrossegaria als partits polítics, Mas va plantejar unes eleccions anticipades intentant aprofitar el sobiranisme i les seves demandes. Es presentava com un líder messiànic del moviment, fent gala de la bandera i no de les tisores, tot perseguint l’objectiu d’una majoria absoluta.</div><div><br /></div><div>Les eleccions de 2012 varen ser una galleda d’aigua freda per Mas i per CiU, el preludi que el procés sobiranista capgirés tot en el sistema polític català. Lluny d’acostar-se a la majoria absoluta, la dreta catalana va perdre 12 diputats. Després d’una legislatura de flirteig amb el PP, el gir cap a l’independentisme per part de CiU, va portar a Artur Mas a ser investit amb el vot en contra dels 19 diputats populars, sumant, en canvi, el suport d’una ascendent ERC. </div><div><br /></div><div>Vist amb perspectiva, aquelles eleccions ja eren indicatives d’un canvi de tendència de la política catalana. Des de llavors, el 15-M ha regirat la configuració de l’esquerra transformadora, però el procés sobiranista ho ha fet en tot l’arc parlamentari. No només ha explotat CiU i ha escindit Esquerra, també podríem repassar les escissions del PSC, la consolidació de la CUP o la conversió d’Iniciativa des del suposat paper catalanista que exercia en la dècada dels 2000 a l’alineament amb l’statu quo que ha portat a terme la darrera dècada.</div><div><br /></div><div>L’ascens del sobiranisme, juntament amb els conflictes de les retallades i els casos de corrupció, portà Convergència Democràtica a sumar-se definitivament a l’independentisme. Aquest procés de mutació política al qual es van veure abocats els membres de CDC, alguns des del convenciment i tots ells per necessitat, porta a la ruptura amb Unió i la seva desaparició, la conversió en el PDeCAT, la coalició de Junts pel Sí, la creació de Junts per Catalunya entorn la figura de Puigdemont l’any 2017, l’intent d’hegemonitzar l’independentisme amb la Crida i la ruptura entre Junts i el PDeCAT. Tots ells són diferents expressions d’un mateix fenomen polític. </div><div><br /></div><div>A més que dels múltiples grups que es deriven de CiU només ha obtingut representació Junts per Catalunya, amb aproximadament la meitat dels diputats que l’any 2010, quedant per darrere d’ERC per primera vegada, ens hem de fixar com la lògica de confrontació independentista amb l’Estat ha portat Junts a no representar els mateixos posicionaments i el mateix paper que el que era CDC. Malgrat que han sigut capaços d’incorporar alguns grups i persones provinents de l’esquerra, Junts segueix sent un grup polític de dretes però, tot i això, a hores d’ara no defensa amb la mateixa utilitat els interessos de la burgesia radicada a Catalunya com ho havia fet CiU durant dècades. La legislació sobre la regulació del preu del lloguer n’és un exemple. </div><div><br /></div><div>Com a resum de tot plegat, podem prendre la segona fotografia. Artur Mas fent campanya amb un paper volgudament secundari (després d’haver-se deixat estimar en públic els mesos previs a les eleccions, a l’espera de com es concretaven les aliances i candidatures) per un partit, el PDeCAT, que s’ha vist fora del Parlament només quatre anys i mig de convertir-se en l’hereu de la tot poderosa Convergència. Potser, a hores d’ara, els interessos del règim i de les apostes econòmiques necessàries per protegir la burgesia radicada a Catalunya, els representa millor el PSC -i els seus aliats de l’antiga Unió-. Potser.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-47226600996712581882021-02-19T08:06:00.001+01:002021-02-19T08:06:03.232+01:00Decàleg contra la violència<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPT42ntEUKNVjEJKZUcyrxch5no3Vt1wDUsvYM6i9HWERFpLcAF8SyaL92xb36hRJOaJswquWRQOzfns18Qf-sgK-yUb_-Vz8P1rpfYJkKYeXlXyNmqDNKCXdfoSh0OMij48GFWwa-aS0/s2048/pexels-pixabay-274886.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPT42ntEUKNVjEJKZUcyrxch5no3Vt1wDUsvYM6i9HWERFpLcAF8SyaL92xb36hRJOaJswquWRQOzfns18Qf-sgK-yUb_-Vz8P1rpfYJkKYeXlXyNmqDNKCXdfoSh0OMij48GFWwa-aS0/w640-h426/pexels-pixabay-274886.jpg" width="640" /></a></div><b><br /></b></div><div><b>Joan Tafalla</b></div><div><br /></div><div>Condemno la violència sense cap mena de pal·liatius: </div><div><br /></div><div>1. Condemno la violència policial de Gamonal, Alsasua, Linares i de tants altres llocs.</div><div><br /></div><div>2. Condemno la violència del fet que l'exèrcit estigui ple de feixistes i que els successius ministres de "Defensa" no mostrin la més mínima intenció de depurar el principal aparell del "monopoli de la violència" de l'estat de classe.</div><div><br /></div><div>3. Condemno la violència de l'aparell judicial, ple de feixistes fins dalt de tot. Un aparell repressiu de l'estat que condemna a la presó a demòcrates i que garanteix la immunitat de feixistes, nazis, policies abusadors de la seva autoritat i corruptes.</div><div><br /></div><div>4.Condemno la violència dels CIE i de la política fronterera del regne d'Espanya i de la Unió Europea que condemna a les persones migrants a la vulneració permanent dels seus drets.</div><div><br /></div><div>5. Condemno la violència de l'estat sobre aquella part del poble català que vàrem votar l'1-O, i sobre els presos polítics i exiliats.</div><div><br /></div><div>6. Condemno la violència d'un estat fundat sobre una llei d'amnistia, forçada per la violència de les forces armades, que exonerà torturadors i assassins i que ara es nega a amnistiar al conjunt de presos polítics. Condemno la submissió de determinada esquerra davant d'aquesta violència.</div><div><br /></div><div>7. Condemno la violència dels fons voltors i de la resta del capital financer, protegit per la violència dels aparells repressius de l'estat. Una violència estructural que manté desenes de milers de cases sense gent i desenes de milers persones sense casa.</div><div><br /></div><div>8. Condemno la violència de la banca que ens va robar 65 mil milions d'euros i que, protegida i mimada per l'estat de classe del règim del 78, no ens els pensa tornar.</div><div><br /></div><div>9. Condemno la violència de la patronal que, protegida pel seu estat de classe, empobreix brutalment el poble treballador i que, per la mà del PSOE en el govern, impedeix l'abolició de les reformes laborals.</div><div><br /></div><div>10. Condemno la violència de la banca i del capital financer que per la mà del ministre Escrivà pretén privatitzar el sistema públic de pensions. Condemno la violència implícita en el Pacte de Toledo.</div><div><br /></div><div>Tinc una llista inabastable de violències per condemnar, no acabaria en tot el matí. La meva llista de violències a condemnar no inclou la crema, ahir, d'alguns contenidors per part d'uns quants joves airats que protestaven contra la violència estructural del règim polític en què vivim. Sí que inclou la violència de les càrregues policials.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-84954406976985197232021-02-19T08:05:00.001+01:002021-02-19T08:05:01.234+01:00Apologia de la ciència desgenerada: per una ciència feminista, propera i quotidiana!<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuABIER8M03uBLgUqPcHIT6vUgWXDYaLK_vFcC8ndH3dyfi1mVhBXnZZY5BMKatH5ATz8rkcRgyzCDhQPp4k4m3IVsqdv8c9_qSRtlZvEixQ_tV77YYAoobBYYbg3HBCaYrQu_rQ3LM5Y/s640/_111779460_gettyimages-499315825.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuABIER8M03uBLgUqPcHIT6vUgWXDYaLK_vFcC8ndH3dyfi1mVhBXnZZY5BMKatH5ATz8rkcRgyzCDhQPp4k4m3IVsqdv8c9_qSRtlZvEixQ_tV77YYAoobBYYbg3HBCaYrQu_rQ3LM5Y/w640-h360/_111779460_gettyimages-499315825.jpg" width="640" /></a></div><div><blockquote>June Almeida treballant amb un microscopi electrònic a l’Institut del Càncer d’Ontario (1963). James Norman, Getty.</blockquote></div><div style="font-weight: bold;"><br /></div></div><div><b>Nora Sánchez Oussedik</b></div><div>Física i professora de Didàctica de les Ciències a la Universitat de Barcelona</div><div>nsanchez@ub.edu </div><div><br /></div><div><div>La setmana passada va ser el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, una iniciativa de les Nacions Unides per promoure la participació plena i en condicions d’igualtat de les dones i les nenes en el conjunt d’activitats del món científic.[1]</div><div><br /></div><div>Sincerament, no m’acaben d’agradar aquestes celebracions perquè sembla que dedicant-hi un dia es puguin revertir situacions injustes i extremadament complexes. Els “dies internacionals” les xarxes s’omplen de missatges amb bones intencions com si d’un cap d’any temàtic es tractés, però, poques vegades superem aquestes declaracions buides, l’endemà, per parlar del veritable problema, de què cal fer per solucionar-lo, de per què només ens en recordem un dia l’any.</div><div><br /></div><div>En aquest cas concret tampoc m’acaba d’agradar que, d’alguna manera, se sobreentén que som les nenes i les dones les que tenim algun problema amb la ciència (aquesta disciplina pura, objectiva, eterna, immutable) que no ens acaba d’agradar quan, per mi, és la mateixa ciència qui té un problema si cal reivindicar que mig planeta pugui participar d’ella.</div><div>Sigui com sigui, alguns fets són indiscutibles. Hi ha poques dones en el món científico-tecnològic, situació que s’agreuja com més avancem en la carrera investigadora. A aquesta clara segregació vertical (a Espanya només comptem amb un 21% de catedràtiques) s’hi ha d’afegir una important segregació horitzontal entre disciplines (només un 25% de l’alumnat de les enginyeries són dones mentre que aquestes representen fins a un 72% en les ciències de la salut) [2]. Les dones som metgesses però no enginyeres informàtiques, professores associades però no rectores.</div><div><br /></div><div>I per què és això un problema? Lògicament perquè suposa una pèrdua de talent individual lamentable que fa que es perdin oportunitats per fer progressar la ciència i la tecnologia i, per tant, el conjunt de la societat. Però no és només això. La infraparticipació de les dones en la ciència perverteix les pròpies disciplines en un gir androcèntric encara més accentuat del que esperem de qualsevol producció humana feta en el marc de l’heteropatriarcat. En efecte com menys dones formin part de l’estructura científica més difícil és detectar els biaixos de gènere de la ciència.</div><div><br /></div><div>Insisteixo, la ciència i la tecnologia són doblement masculines i cal fer important esforços per desgenerar-les. Cal treballar per millorar la percepció de les nenes sobre les carreres i professions STEM perquè les que ho vulguin s’hi dediquin (i puguem comptar amb tot el seu talent) però és tant o més important prendre consciència de l’androcentrisme inherent a la ciència i la tecnologia:</div><div><br /></div><div><blockquote>“El predominio histórico masculino ha convertido en arquetipo de ser humano al hombre, al varón. Es lo que se conoce como androcentrismo. La ciencia no ha sido ajena a esa visión androcéntrica del mundo: en todos aquellos campos en los que se han estudiado seres humanos, casi se ha estudiado solo a hombres; y se ha hecho desde una perspectiva masculinista, esto es, se han tomado sus características como universales de la especie. En contraste, cuando la ciencia ha incluido a las mujeres como objeto de estudio, lo ha hecho casi siempre para poner en evidencia sus supuestas diferencias con los hombres, sobre todo, aquellas relativas a la reproducción.” [3]</blockquote></div><div><br /></div><div>I com ho fem? El debat epistemològic sobre l’androcentrisme és apassionant en termes acadèmics, però cal aterrar-lo al dia a dia, concretar-lo a les aules i als mitjans de comunicació per aconseguir canviar alguna cosa. Per això, cal posar en pràctica algunes estratègies que, a poc a poc, vagin canviant mirades i percepcions.</div><div><br /></div><div>Segurament, la primera cosa a fer és reconèixer que sempre hi ha hagut dones en el món científic i, que si no són referents clars per a les nenes, és perquè les hem menyspreat i amagat al llarg de segles (com en tots els àmbits, vaja) [4]. Aquesta situació de discriminació sistemàtica té nom fins i tot: “l’efecte Matilda”, en honor a Matilda Joslyn Gage, la primera activista a denunciar-lo. L’“efecte Matilda” és el prejudici en contra de reconèixer els èxits de les dones científiques, menystenint les seves aportacions o fins i tot atribuint-les als seus col·legues masculins. Així, els noms de Lise Meitner (física oblidada per l’acadèmia quan va atorgar el Nobel de Química de l’any 1944 al seu col·lega Otto Hahn per la fissió nuclear, descoberta i explicada pels dos), Rosalind Franklin (descobridora principal de l’estructura de la doble hèlix de l’ADN a qui també van oblidar al Nobel de Medicina de l’any 1962, atorgat als seus col·legues Watson i Crick) o Marie-Anne Pierrette Paulze (mare de la química moderna, eclipsada per la fama del seu marit Antoine Lavoisier) són ben poc coneguts i reconeguts per la majoria. Per combatre aquesta discriminació sistemàtica, fa poques setmanes, l’Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas (AMIT) va llançar una campanya anomenada #NoMoreMatildas per a les xarxes socials i les aules [5]. La campanya em sembla molt encertada i ben treballada, però ha de ser la societat en conjunt la que s’impliqui en canviar l’actitud quan hem de parlar de ciència o de tecnologia. Per què no apostem per un “cherchez la femme” científicotecnològic positiu? No podríem haver aprofitat aquests mesos de bombardeig mediàtic sistemàtic sobre el coronavirus per haver parlat una mica de la descobridora d’aquest tipus de virus, la June Almeida? [6]</div><div><br /></div><div>La segona cosa que hem de fer és fer valdre els anomenats “sabers femenins” [7] cientificotecnològics i els seus contextos relacionats amb la vida quotidiana i domèstica: donat que les dones ens hem fet càrrec de les cures durant segles, hem fet ciència a la cuina més que no pas al laboratori, al jardí de casa més que no pas en expedicions a l’altra punta del món. Així, no n’hi ha prou amb cuidar el llenguatge a l’aula, fer grups mixtos o repartir rols de forma equilibrada al laboratori. Cal canviar els continguts i abordar les disciplines científiques i tecnològiques des de la vida quotidiana. Aquesta estratègia, que connecta els sabers femenins amb les carreres i professions STEM, és, a més, la millor manera d’implicar l’alumnat en el seu aprenentatge i així evitar sentir massa sovint a l’aula allò de “I això, a mi, de què em serveix?”. Per què no fem mousse de xocolata a la classe de química i investiguem per què té aquesta textura flonja i deliciosa? Per què no plantem hortènsies al pati i n’investiguem el color segons el tipus de sòl on les plantem?</div><div><br /></div><div>Finalment, la tercera tasca a emprendre és revisar com són les carreres i professions cientificotecnològiques. Les carreres i professions STEM (com altres “professions liberals”) estan sovint dissenyades de forma que exclouen altres dimensions de la vida i promouen un estereotip de professional entregat al 100% a la seva vocació, sense càrregues, sense entorn sociopolític. Un científic (o una científica) que vulgui fer carrera s’ha de formar durant anys (sense cobrar o cobrant misèries), voltar per tot el món encadenant contractes temporals i viatjar d’un congrés a un altre. Aquesta forma de desenvolupament professional és fortament incompatible amb les cures i la vida familiar/social cosa que fa que moltes persones abandonin, i especialment les dones. Cal una reforma profunda de la carrera investigadora per fer-la més local, més compromesa amb la comunitat. En un món en què les possibilitats de connexió amb qualsevol part del planeta són infinites, l’emigració no és necessària i crec que s’ha d’entendre més com un mecanisme d’elitització que no pas com una necessitat inherent al desenvolupament professional. </div><div><br /></div><div>Així, hem d’educar les criatures perquè coneguin la ciència, la integrin en el seu dia a dia per ser millors ciutadanes, per entendre millor els reptes que ha d’enfrontar la humanitat (com l’imminent crisi climàtica) i que puguin prendre decisions amb tota la informació. Algunes d’aquestes ciutadanes es dedicaran a la ciència professionalment, i me n’alegro, però seran la minoria. Feminitzar la ciència no vol dir començar a explotar també recursos humans femenins com a bojos. Feminitzar la ciència vol dir democratitzar-la, obrir-la, arrelar-la a la comunitat, socialitzar-la. Cal desgenerar la ciència perquè, com a disciplina que reivindica el progrés i la millora social, defensi la centralitat de la vida i les cures en l’organització social. Cal fugir d’una visió de la ciència neutra, apolítica, descontextualitzada perquè és senzillament falsa. La ciència és, per definició, transformadora; és, per definició, activista. Què tal un dia de la nena que no es va dedicar a la ciència perquè li vam dir per activa i per passiva que això no era per ella i que, convertida en dona, tenia tanta feina tenint cura de tot el seu entorn que ja no tenia forces ni per recordar què volia ser de gran?</div><div><br /></div><div><b>Notes</b></div><div>1. UN (2021)</div><div><div>2. MICINNU (2017)</div><div>3. Díaz (2017)</div></div><div>4. Gorgoso (2020)</div><div><div>5. AMIT (2021)</div></div><div>6. Razkin (2020)</div><div>7. Pou (2018)</div><div><br /></div><div><b>Referències</b></div><div><b><br /></b></div><div>Asociació de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas. (2021). «Campaña #NoMoreMatildas». Consultat en línia el 17/2/21 a: https://www.nomorematildas.com/ </div><div><br /></div><div>Díaz Martínez, Capitolina. (Novembre 2017). «La perspectiva de género en ciencia». Investigación y ciencia, nº94. Consultat en línia el 16/2/21 a: https://www.investigacionyciencia.es/revistas/investigacion-y-ciencia/sexo-gnero-y-ciencia-720/la-perspectiva-de-gnero-en-ciencia-15739 </div><div><br /></div><div>Gorgoso, Alba. (2020). «Mujeres y tecnología: el reto del STEAM». educaweb*. Consultat en línia el 16/2/21 a: https://www.educaweb.com/noticia/2020/05/11/mujeres-tecnologia-reto-steam-19171/</div><div><br /></div><div>Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades. (2017). «Científicas en cifras». Consultat en línia el 16/2/21 a: https://www.ciencia.gob.es/stfls/MICINN/Ministerio/FICHEROS/UMYC/Cientificas_cifras_2017.pdf </div><div><br /></div><div>Pou, Toni. (9 de febrer de 2018). «Entrevista a Digna Couso: ‘Abans dels 10 anys ja hi ha qui tanca la porta a la ciència’». Diari Ara. Consultat en línia el 15/2/21 a: https://www.ara.cat/ciencia-tecnologia/dels-anys-tanca-porta-ciencia_1_2765349.html </div><div><br /></div><div>Razkin, Uxue. (21 de maig de 2020). «June Almeida y el retrato de los coronavirus». Mujeres con ciencia. Consultat en línia el 17/2/21 a: https://mujeresconciencia.com/2020/05/21/june-almeida-y-el-retrato-de-los-coronavirus/ </div><div><br /></div><div>United Nations. (22 de desembre de 2015). «Resolution adopted by the General Assembly on 22 December 2015: 70/212. International Day of Women and Girls in Science». Consultat en línia el 15/2/21 a: http://undocs.org/A/RES/70/212 </div></div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-36917365904544223672021-02-19T08:04:00.003+01:002021-02-19T08:04:02.442+01:00Som Energia i HolaLuz: Cooperativisme vs “Capitalisme Conscient”<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglAjBj1j2NhjAVRnc1TNYBgsUyjx6GBf6rDowMOsIbXbmFdzm72HOj7YiF_9ndH4brvNg1SY1-VydYzkKxLKyVILgxzBZldNsLf86NPbEdttTPRIEajlBrAok-Za09qx5Dwr4nCxwIfrM/s2048/pexels-pixabay-269318.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglAjBj1j2NhjAVRnc1TNYBgsUyjx6GBf6rDowMOsIbXbmFdzm72HOj7YiF_9ndH4brvNg1SY1-VydYzkKxLKyVILgxzBZldNsLf86NPbEdttTPRIEajlBrAok-Za09qx5Dwr4nCxwIfrM/w640-h426/pexels-pixabay-269318.jpg" width="640" /></a></div></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div><b>Jennifer Coronado</b></div><div><br /></div><div>Ara fa uns mesos vaig fer un tuit explicant que des del Postgrau en Cooperativisme i Economia Social de Tecnocampus de Mataró, alguns estudiants havíem fet un petit estudi entre les diferències de Som Energia i HolaLuz. Com que aquell estudi estava basat en paràmetres economètrics, només vaig compartir el titular a twitter. A causa de l'èxit i repercussió que va tenir, us debia una millor explicació i més pedagògica. </div><div><br /></div><div>Existeix molta expectativa en aquest tipus d’empreses petites que comercialitzen energia 100% renovable. Des que es va liberalitzar el mercat de l’energia l’any 1997 a l’Estat Espanyol, s’esperava que el lliure mercat faria baixar els preus de la llum. Res més lluny de la realitat, els oligopolis van manar sobre els preus de l’energia fins a avui dia. Això va impulsar que proliferessin altres companyies i petites empreses comercialitzadores de la llum que apostessin a més a més per les energies renovables. Un nínxol nou de mercat s’obria oferint alternatives amb l'objectiu de canviar el sector. </div><div><br /></div><div>Som Energia i HolaLuz són dues empreses, que van néixer a la vegada, l’any 2010 i la seva activitat principal és la comercialització i la producció d’energia d’origen renovable. Però sabem com funcionen realment? Sabem quins interessos tenen al darrere? </div><h4 style="text-align: left;">Model organitzatiu</h4><div>Per començar, Som Energia és una cooperativa sense ànim de lucre. Ser cooperativa implica organitzar la teva empresa de forma col·lectiva, seguint principalment els valors de la igualtat, l’equitat, la democràcia i la solidaritat, entre d’altres. A més, la definició sense ànim de lucre ens indica que els seus beneficis els han de reinvertir a la cooperativa. </div><div><br /></div><div>Per altra banda, HolaLuz és la marca comercial de Clidom Energy SL, la forma jurídica de les dues ja ens està dient molt sobre totes les preguntes que ens estem fent. </div><div><br /></div><h4 style="text-align: left;">Model de governança</h4><div>Som Energia funciona a través de grups locals i equips de treball. Té un Consell Rector que l’escull l’assemblea formada per sòcies. Persegueix el principal principi cooperatiu d’una persona un vot [1]. </div><div><br /></div><div>HolaLuz, no té model de governança assembleari. Té un Govern Corporatiu, que el conforma un Consell d’Administració, una Comissió d’Auditoria i un de nombrament i retribucions [2]. </div><div><br /></div><h4 style="text-align: left;">Model econòmic i financer</h4><div><b>Finançament</b></div><div>L’estratègia financera és importantíssima en totes les empreses. Si analitzem els resultats i els comparem, veiem com per exemple l’any 2017, 6 anys després de la seva constitució, Holaluz ja va tenir uns ingressos 4 vegades superiors als de Som Energia, tot i que el marge brut del preu de l’energia és estàtic i estable per igual a totes dues companyies. </div><div><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEidhW9GdRQ8OcD__COOXxLuQ3znrKV0U_jYWow5IpRbW4ikqlvtkghntxXRF8csP6bamk_nc-kM8SOdLzVBOXgBrMSF5pYpxYJs9WuhRrxE5ObMfpe_QlU7852VxYBV1dv7nMYk4LQ12q8/s512/ingresos.png" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="84" data-original-width="512" height="104" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEidhW9GdRQ8OcD__COOXxLuQ3znrKV0U_jYWow5IpRbW4ikqlvtkghntxXRF8csP6bamk_nc-kM8SOdLzVBOXgBrMSF5pYpxYJs9WuhRrxE5ObMfpe_QlU7852VxYBV1dv7nMYk4LQ12q8/w640-h104/ingresos.png" width="640" /></a>Dades obtingudes del SABI: sistema de análisis de balances ibéricos (2017)</div><div style="text-align: center;"><br /></div><h4 style="text-align: left;">Deutes financers</h4><div>En el cas d’HolaLuz, el deute és espectacularment alt, ja que Holaluz es finança a l’exterior amb accionistes, creix a mesura que té més deute financer. Necessita endeutar-se molt per continuar operant. Aquesta és una necessitat típica del sistema capitalista, o creixes o mors. </div><div>En canvi, Som Energia, com la majoria de cooperatives, no està endeutada, es finança amb el capital social i no té tanta dependència de l’endeutament. El seu creixement és sostingut. </div><div><br /></div><div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdO1ZhFTHAIOOUm9f5z76XuFdWWFfyitIQO_x538Pnm3_3C_HEEJA-Em-Ta5DI54j7z-bO4i4WWlIl5zGGT6hfhCBVSYJlFq1ANAhsAuWXI2GfS-mjDT0MRY1lK-Hr2P5QudFGS9ppReM/s1126/taulaholaluz.png" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="137" data-original-width="1126" height="78" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdO1ZhFTHAIOOUm9f5z76XuFdWWFfyitIQO_x538Pnm3_3C_HEEJA-Em-Ta5DI54j7z-bO4i4WWlIl5zGGT6hfhCBVSYJlFq1ANAhsAuWXI2GfS-mjDT0MRY1lK-Hr2P5QudFGS9ppReM/w640-h78/taulaholaluz.png" width="640" /></a></div></div><div> </div><div>Per això, HolaLuz, en cas de pèrdues tindria més dificultats que Som Energia, que persegueix un altre model econòmic en el qual es sustenten la major part de les cooperatives a través d’un creixement sostingut, i no exponencial, sense que l’hagin de salvar d’aquest creixement els bancs, els crèdits i els fons d’inversió. Els recursos necessaris els troben en el creixement de nombre de persones sòcies de la cooperativa.</div><div><br /></div><div>Cost i forquilla salarial</div><div>Segons les dades del SABI, es pot observar que Holaluz té un cost per treballador quasi dos cops per sobre del de Som Energia. És possible que la diferència sigui deguda a la diferència en la forquilla salarial sobretot d’alts càrrecs, el sou dels quals molt probablement siguin més elevats a Holaluz que a Som Energia.</div><div><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6_TUsDkAo9tf_p2mwSRTulALVmG8Maa3AnnWku_a34EWxVoZiXOc-dPFlTIgWsj-NHXqdjJ-TnkgRV2A1_D3xcrJgLEY26vgVSamDlH61SdMd_vgXe0KIE3bHc-cEcOm6bX34DdNQJds/s704/facturacio.png" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="81" data-original-width="704" height="74" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6_TUsDkAo9tf_p2mwSRTulALVmG8Maa3AnnWku_a34EWxVoZiXOc-dPFlTIgWsj-NHXqdjJ-TnkgRV2A1_D3xcrJgLEY26vgVSamDlH61SdMd_vgXe0KIE3bHc-cEcOm6bX34DdNQJds/w640-h74/facturacio.png" width="640" /></a></div><div><br /></div><div style="text-align: center;">Dades obtingudes del SABI: sistema de análisis de balances ibéricos</div><div style="text-align: center;"><br /></div><h4 style="text-align: left;">Despeses d’explotació</h4><div>Molt probablement l’elevat pes de les despeses d’explotació d’Holaluz, en comparació de Som Energia, vénen derivades de les importants campanyes de màrqueting per a la captació de clients i reputació de marca que fa Holaluz i que en canvi no fa Som Energia.</div><div><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgf9pUcYB3M6wx4yS7iq1phiYJUPoI3TDGhy_kesOAVxjgd30QxJ9kusigKYgExM9Om41XlsrY6Jxo0zODXuDx8DPVT8pOgzL9ZBNB5v5ltdFXgvM0WxV2xuyZndPMPmUrsTGSaFCeyx5A/s714/otrosgastos.png" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="117" data-original-width="714" height="104" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgf9pUcYB3M6wx4yS7iq1phiYJUPoI3TDGhy_kesOAVxjgd30QxJ9kusigKYgExM9Om41XlsrY6Jxo0zODXuDx8DPVT8pOgzL9ZBNB5v5ltdFXgvM0WxV2xuyZndPMPmUrsTGSaFCeyx5A/w640-h104/otrosgastos.png" width="640" /></a></div><div><br /></div><div style="text-align: center;">Dades obtingudes del SABI: sistema de análisis de balances ibéricos</div><div style="text-align: center;"><br /></div><h4 style="text-align: left;">Model de negoci</h4><div>El model de negoci de Som Energia, es basa en el creixement a través de l’increment del nombre de noves sòcies que ajuden a mantenir les tarifes, unes tarifes que s’han aprovat en assemblea. Tenen un servei que ajuda a fomentar l’estalvi energètic i fan tallers i xerrades a través de l’#EscolaSom2020. </div><div><br /></div><div>HolaLuz, té un altre plantejament, ja que té una tarifa plana de la llum, que per més que sembli atractiva, no fomenta l’estalvi. La qual cosa és un oxímoron, ja que no pots tenir com a missió la sostenibilitat i per altra banda no fomentar l’estalvi. </div><h4 style="text-align: left;">Responsabilitat Social</h4><div>Som Energia treballa de forma indirecta tot el tema de Responsabilitat Social a través de les comissions de Treball i territorials. En canvi, HolaLuz té una Fundació que s’anomena Fundación Capitalismo Consciente. Aquesta fundació té uns principis que podríen semblar cooperatius, pel que està clar que HolaLuz competeix amb Som Energia i la intenta imitar: ‘’ Els diners no són el propòsit últim de l’organització, sinó un mitjà per assolir un propòsit.’’, ‘’Una cultura orientada a les persones i als valors col·laboratius davant els competitius. ‘’ El líder al servei de l’equip i no l’equip al servei del líder.’ </div><div><br /></div><h4 style="text-align: left;">Conclusions: Socialisme o col·lapse</h4><div>Som Energia persegueix de forma ‘’forta’’ els seus valors. HolaLuz, emmascarant-t’ho i intentant copiar a Som Energia, no deixa de ser una empresa que genera plusvàlua i que no treballa pel bé comú, ni pel medi ambient de forma sustentable. </div><div><br /></div><div>El món necessita un sistema alternatiu per no arribar al col·lapse i aquesta cooperativa és un gran referent. Es pot valorar que el cooperativisme i l’autogestió són expressions amb un alt grau humà, però si pensem a nivell global, el cooperativisme és una forma minoritària de l’economia i precisament la seva intenció no és créixer a gran escala, perquè perdria la seva essència, i per tant no és superador. </div><div><br /></div><div>En resum, si volem arribar a més persones en global i ocupar l’espai del capitalisme, només es pot realitzar des de la planificació amb criteris socialistes, i instaurant internament el model del cooperativisme, quant a valors i forma de créixer a gran escala.</div><div><br /></div><div style="text-align: right;">Agraïments: a Paco Jofra i a Eduard Blasco, els meus companys de Postgrau!</div><div style="text-align: right;"><br /></div><div>[1] https://www.somenergia.coop/ca/participa/assemblea-general/</div><div>[2] https://www.holaluz.com/inversores/</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-7368483975340092602021-02-19T08:03:00.001+01:002021-02-19T08:03:01.966+01:00La ciutat com espai de i per a la lluita de classes<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhDwurqMj9mwIudoWClCFe_HOAPzeQs_O_DQ8mGGf6EG6SeCkMXk7piOUDc_MmOrjOcbMSUVZeNfjiU_hmBpmOzWy_u87t0IwYpd6ZjsxCCZyvdvBYnCs8P6CJNTGS2NWXqwXnAhEXirlM/s1920/barcelona-2371946_1920.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhDwurqMj9mwIudoWClCFe_HOAPzeQs_O_DQ8mGGf6EG6SeCkMXk7piOUDc_MmOrjOcbMSUVZeNfjiU_hmBpmOzWy_u87t0IwYpd6ZjsxCCZyvdvBYnCs8P6CJNTGS2NWXqwXnAhEXirlM/w640-h360/barcelona-2371946_1920.jpg" width="640" /></a></div><b><br /></b></div><div><b>Jose Mansilla</b> <a href="https://twitter.com/antroperplejo" target="_blank">@antroperplejo</a></div><div><br /></div><div>Fa uns anys, una amiga va traslladar la seva petita botiga de vins des d'un d'aquests anodins carrers de la zona no costanera de la Vila Olímpica a la Rambla de Poblenou. Al cap de poc, li vaig preguntar què tal li estava anant al nou emplaçament i si havia notat millores amb el canvi. "Doncs em va genial", em va respondre, "tot i que, de fet, no vaig venir al barri perquè a l'altre lloc m’anés malament, sinó perquè el propietari em va deixar caure que no em renovaria el contracte", va afegir. Davant la meva sorpresa que, en plena Crisi, l'amo del local no volgués renovar una relació que li asseguraria uns ingressos, ella em va respondre: "Sí, perquè es rumoreja que, just al davant, obriran unes dependències públiques que atrauran molta gent. El tío prefereix tenir el local sense ús, sense ingressos, tot esperant oferir-ho més tard a major preu quan obri aquesta nova institució".</div><div><br /></div><div>Aquest petit, i totalment verídic, relat mostra una de les característiques principals de l'economia urbana de les ciutats capitalistes; el fet que el sòl, més enllà del seu valor d'ús, és, principalment, valor de canvi i genera unes rendes que són apropiades -i apropiables- per una certa minoria propietària. El geògraf David Harvey, seguint les aportacions de Marx en el Llibre III de El Capital, va denominar a aquesta situació renda monopolista. Per Harvey, aquest tipus de renda es dóna quan "és possible cobrar un preu monopolista 'que es fa per l'apetència de compra i la capacitat de pagament dels compradors, sense importar el preu determinat pel preu general de producció o pel valor dels productes '. La possibilitat d'imposar un preu monopolista crea, per al propietari de la terra, l'oportunitat d'obtenir una renda monopolista" (1977: 187). És a dir, i per al cas de l'exemple destacat, el preu de lloguer del local de l'antiga botiga de vins no s'establiria tant pel seu valor de producció -materials, mà d'obra, manteniment, etc.,- sinó per la seva localització, fet que genera que hi hagi una multitud d'actors interessats en la seva explotació a causa, en aquest cas, a la propera inauguració d'unes dependències administratives que generaran un important tràfec de futurs clients.</div><div><br /></div><div>El cas de la botiga de vins és interessant, a més, per dues raons que hem normalitzat. La primera d'elles és que, en general, a les ciutats, hi ha una gran quantitat d'immobles, destinats tant a activitats productives com a habitatge, que no es posen en circulació en el mercat immobiliari, no perquè no hagin de generar beneficis en forma de rendes, sinó perquè aquests beneficis no són considerats, en el moment actual, com suficients. Les expectatives de majors plusvàlues determinen l'ús present del local o habitatge. Exemple d'això serien la gran quantitat d'apartaments anteriorment dedicats a l'ús turístic que es troben buits o són llogats per a estades mitjanes -períodes inferiors, normalment, a dotze mesos-, fins i tot en ciutats com Madrid o Barcelona on la demanda d'habitatge és molt elevada. El segon dels fenòmens que evidencia aquest tipus de dinàmiques és que el sòl urbà, així com la urbanització, és un dels elements clau en la lluita de classes que es dóna constantment a les ciutats capitalistes contemporànies. Quan un propietari actua d'aquesta manera, el resultat final no és més que la seva apropiació i el control d'uns excedents que són generats pel sistema productiu total, en una situació similar a la que es produeix a l'interior de les fàbriques. Ens trobem, així, amb una classe propietària i una altra treballadora que veu com les plusvàlues generades són, de nou, apropiades i gestionades de forma privada.</div><div><br /></div><div>D'aquesta manera, el mercat immobiliari, ja operi amb protagonisme dins de l'esfera productiva -fàbriques, comerç- o de l'esfera reproductiva -habitatge, educació, sanitat- no deixa de ser un aspecte més del sistema capitalista global. Comportaments aparentment irracionals, com el del propietari del local de la botiga de vins, no deixen de mostrar que la ciutat és l'espai de i per a la lluita de classes.</div><div><br /></div><div><br /></div><div><b>Referències bibliogràfiques</b></div><div><br /></div><div>Harvey, D. (1977). Urbanismo y desigualdad social. Madrid: Siglo XXI.</div><div>Marx, K. (2020). El Capital. Libro III: Madrid: Siglo XXI.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-19213708826146818722021-02-19T08:02:00.000+01:002021-02-19T08:02:02.399+01:00El Partit Comunista Italià, a 100 anys de Livorno<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNvxxzh436q5Dash1UjnEJ0eazCjpvsGM-hZqPp0GNxA297gsEr-XrYXU0ZAGKIeBfEk1GWx6VicwtHb_gSdQLDVPoGxspPLyriGdbM8uOgBZ_sds2grdDDPkhRt4fx58XwGzbTDzXIJU/s1540/Renato+Guttuso+-+I+Funerali+di+Togliatti%252C+obra+realizada+1972.png" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNvxxzh436q5Dash1UjnEJ0eazCjpvsGM-hZqPp0GNxA297gsEr-XrYXU0ZAGKIeBfEk1GWx6VicwtHb_gSdQLDVPoGxspPLyriGdbM8uOgBZ_sds2grdDDPkhRt4fx58XwGzbTDzXIJU/w640-h490/Renato+Guttuso+-+I+Funerali+di+Togliatti%252C+obra+realizada+1972.png" width="640" /></a></div><div><br /></div><div>Renato Guttuso: EI Funeral de Togliatti (1972)</div><div><b><br /></b></div><div><b>Nando Zamorano</b></div></div><div><br /></div><div>S'acaben de complir dos aniversaris relacionats amb el que va ser el partit comunista més gran de l'Europa occidental, el Partit Comunista Italià. El 21 de gener de 1921 naixia a la ciutat toscana de Livorno el Partit Comunista d'Itàlia (PCdI). Sorgia d'una escissió del Partit Socialista, liderada per Amadeo Bordiga, membre de l'ala esquerrana del partit i veritable catalitzador de l'escissió. Dies després, l’Antonio Gramsci es referirà al congrés qualificant-lo de desastre a la seva tornada a Torí. No per l'escissió en si, sinó per la manera maldestra i sectària amb què s'havia dut a terme, que deixava fora del nou partit comunista a la major part del proletariat italià organitzat que continuaria dins del partit socialista.</div><div><br /></div><div>En partit naixia molt disciplinat però ideològicament tosc i amb poca capacitat per l'acció política. Per Bordiga serien les mateixes contradiccions del capitalisme les que conduiran al socialisme, sense la necessitat d'una veritable intervenció subjectiva per part dels comunistes. El partit s’havia de dedicar sobretot a la propaganda i l'organització a l'espera que el desenvolupament inexorable de la història donés pas a la revolució.</div><div><br /></div><div>Caldrà esperar fins al congrés de Lió el gener de 1926, que suposarà una refundació de fet del partit. A partir de llavors passarà a dir-se Partit Comunista Italià (PCI) i serà dirigit, primer per Gramsci, fins a la seva detenció i empresonament al novembre d'aquell mateix any pel feixisme, i posteriorment per Palmiro Togliatti. En aquest moment el partit es troba una situació dificilíssima a Itàlia, amb l’avanç inexorable del feixisme en tots els estaments de l'estat. El nou partit pretén partir del coneixement de la situació real d'Itàlia per tractar de resoldre els problemes del país desenvolupant una nova cultura política i posant els fonaments del que s'hauria d'anomenar la via italiana al socialisme.</div><div><br /></div><div>En aquesta cultura política, juntament amb una <i>estratègia de llarga durada</i> que caracteritzarà al comunisme italià, destaquen altres trets d'originalitat que contenen elements fonamentals. El primer és sens dubte la relació entre democràcia i socialisme i <i>l'estratègia gramsciana de l'hegemonia</i> com a inspiració i elecció bàsica per a la revolució italiana. Podem identificar una línia de continuïtat que, partint de la idea gramsciana de la <i>revolució a Occident </i>i de l'hegemonia com a estratègia, arriba precisament a la via italiana com a <i>via democràtica al socialisme</i> que, com afirmada Togliatti, no era una simple via parlamentària, sinó una cosa molt més articulada i complexa.</div><div><br /></div><div>Cal destacar el paper que jugarà el partit a la resistència antifeixista a la dècada dels anys 30 i la seva participació en la lluita per l'alliberament entre 1943 i 1945 situant-se al capdavant de la resistència partisana. La seva participació en la resistència antifeixista seria fonamental per l'aprovació en 1947 d'una de les constitucions republicanes més democràtiques i progressistes, que inclourà un model d'economia mixta i de democràcia de masses innovador, que permetia una obertura cap a possibles transformacions posteriors.</div><div><br /></div><div>Però les conseqüències de la fi de la Segona Guerra Mundial, amb la ruptura de la gran aliança antifeixista i la divisió del món en blocs, quedant Itàlia enquadrada en el camp atlàntic occidental, deixaran a l'PCI en una complicada posició. L'expulsió del PCI del govern en 1947 obligaria els comunistes a iniciar una llarga guerra de posicions tractant de construir una hegemonia a la societat a partir de tot un sistema de trinxeres i casamates format pels municipis rojos, les cooperatives o els organismes de masses. Es tractarà d'una estratègia a llarg termini que, gràcies a l’enorme esforç col·lectiu, conduirà al partit a assolir importants resultats. Però els intents del partit per traslladar cert nivell d'hegemonia de la societat a l'Estat, amb la seva participació en el govern de país, es veuran truncats una vegada i una altra. Els èxits electorals dels anys 70, s’arribaria a obtenir un 34% dels vots, reforçaren la proposta estratègica del Compromís històric llançada per l’Enrico Berlinguer.</div><div><br /></div><div>No obstant això, després de la sobtada mort de Berlinguer el juny de 1984, les transformacions que s'estaven produint a escala mundial, sumades a l'auge d'una contrarevolució neoliberal global i a la crisi dels països del bloc socialista faran que s’arribi a plantejar la possibilitat de "superar" al partit. Així, el 3 de febrer de 1991, a la clausura del seu XX Congrés Nacional, es decidí la dissolució del Partit Comunista Italià. De les seves cendres emergia el Partit Democràtic de l'Esquerra, liderat per l’Achille Occhetto. Es culminava un canvi de rumb que havia començat dos anys abans, poc després de la caiguda del mur el 1989. Occhetto, llavors secretari general del PCI, es presentava en un acte commemoratiu del 45 aniversari de la batalla partisana de la Bolognina, un popular barri de Bolonya, i declarava que "no calia continuar transitant-se per velles carreteres sinó inventar noves per unificar a les forces de progrés".</div><div><br /></div><div>Trenta anys després del congrés de dissolució de l'PCI penso que és necessari reflexionar sobre les conseqüències de la seva desaparició per a les classes populars italianes. Fa uns dies Guido Liguori, president de la International Gramsci Society Itàlia, feia un breu balanç de les conseqüències d’aquesta desaparició. Afirmava que les classes populars, a més d'haver perdut poder, benestar, riquesa, seguretat i estabilitat, s'havien convertit en una mena de desvalgut boxejador sonat que ha perdut la seva força i al qual tots colpegen impunement. Però també ha tingut un altre efecte negatiu: la desaparició de la política a Itàlia i la seva substitució per governs neoliberals formats per "tècnics" (economistes, empresaris, banquers, advocats, financers ...) que, com el que representa l'actual govern de Mario Draghi, s’alternen en la direcció de país per aplicar tota una sèrie de receptes neoliberals.</div><div><br /></div><div>Lucio Magri, un dels més lúcids intel·lectuals comunistes italians, publicava el 2010 <i>El sastre d’Ulm. El comunisme del segle XX. Fets i reflexions</i> (versió en castellà publicat per l’editorial El Viejo Topo). Utilitza la metàfora que fes servir Bertolt Brecht en un dels seus més coneguts poemes per reconstruir la història del PCI i reflexionar-ne sobre la seva desaparició en uns temps en què problemes nous, com la degradació de l'entorn, la creixent desregularització de les relacions laborals que es tradueix en una pèrdua de drets laborals i la degeneració moral a causa de l'individualisme i el consumisme, amb la consegüent pèrdua de valors. Vint anys després de les reflexions de Magri, els problemes no han fet més que créixer i el projecte polític que substituí el vell PCI ha anat perdent pes, i avui no és ni l'ombra del que fos.</div><div><br /></div><div>Acabo amb unes paraules de Lucio Magri, del seu pròleg d’<i>El sastre d’Ulm</i>, que entenc poden ser vàlides també als nostres dies: "El vell talp ha cavat i segueix cavant, però, sent cec, no sap bé d'on ve i on va, o si gira en cercles. Qui no vol o no pot encomanar-se a la Providència, ha de fer el possible per entendre-ho i així ajudar-la".</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-14130361273890083872021-02-19T08:01:00.001+01:002021-02-19T08:01:00.270+01:00Preludi a la Revolució Cubana: Eddy Chibás i el Partido Ortodoxo<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiukaAGQkaCHJMUFlgcLDCCdYgOd-ijrvHBAw2Ma8gGtMwtQToVrLrqcBDti4pZxksog11LtOUAUJojFPzZEtTQePUvJ3Xhdqi5QGNGos9ZyFrD5sNbcGliDw-gSzu2fBnb5PZGmsBkZPs/s806/grau-chibas.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiukaAGQkaCHJMUFlgcLDCCdYgOd-ijrvHBAw2Ma8gGtMwtQToVrLrqcBDti4pZxksog11LtOUAUJojFPzZEtTQePUvJ3Xhdqi5QGNGos9ZyFrD5sNbcGliDw-gSzu2fBnb5PZGmsBkZPs/w640-h636/grau-chibas.jpg" width="640" /></a></div><b><div><b><br /></b></div>Xavi Pizarro</b></div><div><br /></div><div>Segurament, la majoria de persones que llegeixin aquest article estaran familiaritzades amb la Revolució Cubana, coneixeran els seus principals participants i com va començar. Però és possible que no coneguin al personatge i l’organització que aquí us presento, i sense els quals la revolució no hauria succeït. Així doncs, qui eren Eddy Chibás i el Partido Ortodoxo i per què són tan importants?</div><div><br /></div><div>Nascut l’any 1907, Eduardo René Chibás Ribas era membre d’una família benestant de Santiago de Cuba. El seu pare, Eduardo Justo Chibás, era un enginyer socialment ben posicionat que havia estudiat als EUA i que també s’implicarà políticament com el seu fill contra la dictadura de Gerardo Machado.</div><div><br /></div><div>Com molts altres joves de la seva generació, Chibás es polititza durant els seus anys universitaris en la lluita estudiantil contra el dictador Machado. L’any 1927 fundarà amb altres destacats revolucionaris cubans, com Julio Antonio Mella o Tony Guiteras, el Directorio Estudiantil, que tindrà un paper cabdal en el derrocament de Gerardo Machado i la dictadura, així com en l’establiment del conegut com a Gobierno de los Cien Días presidit pel seu amic i company de lluites Ramón Grau San Martín.</div><div><br /></div><div>Durant aquests anys de lluita ja s’estableixen els principis bàsics que guiaran l’acció política de Chibás durant la seva vida: en un manifest del Directorio Estudiantil s’exigeix acabar amb la malversació de fons públics i la manipulació electoral, establir la llibertat d’expressió per a la premsa i els partits polítics, la creació d’una banca nacional, acabar amb els préstecs públics a prestadors estrangers, prohibir els latifundis, repartir la terra entre els camperols i nacionalitzar els serveis públics.</div><div><br /></div><div>Des de la independència de Cuba, el país havia estat “tutelat” pels EUA, tant en matèria econòmica com en política. Els Estats Units feien i desfeien com volien, havien convertit a Cuba en un país depenent de la producció de sucre, que controlaven majoritàriament empreses americanes i mitjançant l’esmena Platt, que estava inscrita a la constitució cubana, els EUA podien intervenir militarment quan ho volguessin. L’ambaixada dels EUA era un actor polític fonamental i sempre depenia del seu beneplàcit que els governs cubans prosperessin.</div><div><br /></div><div>Ramón Grau San Martín s’havia oposat a aquesta dominació americana i, per tant, no va ser del gust de l’ambaixador nord-americà. Mitjançant un dels generals que havia ajudat a derrocar Machado, Fulgencio Batista, l’ambaixador va “recomanar” al president que cedís el seu lloc i va assumir la presidència Carlos Mendieta, titella del general, pro-EUA i sense aspiracions de canvi social. </div><div><br /></div><div>Durant aquest temps, Chibás es va convertir en un agitador i activista de primer ordre, va saber captar molt bé la necessitat d’arribar a les masses populars i es va servir dels mitjans de comunicació que tenia a l’abast, els diaris i, sobretot, la ràdio. Va crear el programa <i>La Voz de las Antillas</i>, des d’on animava a la gent a organitzar-se contra els monopolis econòmics i, en la seva locució inaugural, va prometre que la revolució “destruiria els grans monopolis estrangers, eliminaria els xicofants locals, retornaria les propietats robades al poble i evitaria que els paràsits privilegiats prosperessin a expenses dels cubans comuns”.</div><div><br /></div><div>Amb la caiguda del govern de Grau, els seus partidaris es van adonar que els calia una organització política per poder complir els seus objectius: així el 8 de febrer de 1934 es va fundar el Partido Revolucionario Cubano (Auténtico). Aquesta nova organització plantejava la transformació de l’aparell estatal semicolonial en un modern sistema liberal que permetés una distribució més equitativa de la riquesa. Era, a més, una organització clarament nacionalista, tot i que desitjava mantenir bones relacions amb els EUA.</div><div><br /></div><div>Es tractava d’un partit de caràcter interclassista amb un clar predomini a la direcció d’elements petitburgesos. No obstant això, es tractava de l’organització que millor captava els desitjos de la majoria del poble cubà, que no apostava per una revolució sinó simplement per un estat modern i un govern democràtic estable. Chibás, que fins aleshores havia rebutjat participar en cap partit, s’hi afegirà l’any 1937. </div><div><br /></div><div>Des de 1934 i fins a 1940, la República de Cuba estarà governada per presidents titella controlats per Batista, sense cap mena de suport democràtic per part del poble. Hi haurà una situació de repressió brutal contra el moviment obrer i popular de l’illa, produint-se l’assassinat de militants i activistes opositors. El moviment obrer també actuarà mitjançant vagues, la més coneguda de les quals fou la dels taxistes de 1935, que Chibás per la seva banda animarà i arengarà des de la seva tribuna radiofònica i li costarà una condemna de 180 dies de presó.</div><div><br /></div><div>L’any 1938, però, l’evolució de les lluites i de la situació internacional forçarà Batista a fer un gir democratitzant. Europa estava en ple apogeu feixista, i el poble cubà havia manifestat el seu rebuig a aquesta ideologia amb les grans manifestacions de suport a la II República Espanyola. A més, deixant a banda el gran descontentament popular, també sectors de les elits econòmiques del país començaven a estar fartes de la situació i van reclamar una nova constitució per estabilitzar el país. </div><div><br /></div><div>Així, Batista va convocar eleccions constituents per a 1940, que guanyarà amb una estranya coalició on hi havia des del vell Partido Liberal fins al Partit Comunista. La coalició opositora de Chibás i Grau San Martín, per la seva banda, quedarà en segon lloc malgrat que el Partido Auténtico obtindrà el nombre més gran de vots de tots els partits que hi participaren. </div><div><br /></div><div>El 1944, amb el fracàs econòmic i social del govern de Batista, els Auténticos van aconseguir un triomf espectacular a les eleccions, en un esdeveniment que Chibás va caracteritzar de jornada gloriosa. Amb tot, per aconseguir la victòria el partit havia realitzat una coalició amb el conservador Partido Republicano, i la direcció de l’organització, formada per gent de la petita burgesia estava més a prop dels interessos dels industrialistes del país que no de les capes populars.</div><div><br /></div><div>El nou govern de Grau San Martín va estar caracteritzat per la corrupció generalitzada, els fraus, suborns i robatoris es van convertir en pràctica comuna des del Palau de la Governació fins a l’oficina pública més petita. A més, des del Ministeri de Treball, amb Carlos Prío al capdavant, es va iniciar una política sistemàtica de gangsterisme, xantatges, corrupcions i assassinats per desmantellar el moviment obrer, aleshores representat per la poderosa Confederación de Trabajadores de Cuba.</div><div><br /></div><div>Chibás se sentí profundament traït pel seu partit i els seus companys de lluita, i va abandonar els Auténticos. Amb militants decebuts del partit i d’altres organitzacions populars com el Partit Comunista, ara refundat amb el nom de Partido Socialista Popular, Chibás va es va proposar recuperar allò que considerava els postulats originals de l’Autenticismo, i va fundar un nou partit, el Partido del Pueblo Cubano (Ortodoxo).</div><div><br /></div><div>El nou partit era una organització interclassista com el Partido Auténtico, i ja als inicis del partit es va veure que alguns dels seus impulsors estaven més interessats en el poder i en el benefici propi que no pas per millorar les condicions del poble. El nou partit, com la majoria d’organitzacions de caràcter populista, depenia molt de l’empenta de Chibás, fet que com veurem llastrarà el futur de l’organització després de la seva mort.</div><div><br /></div><div>El Partido Ortodoxo era una organització marcadament antiimperialista, nacionalista i partidària d’un canvi en l’àmbit estructural de l’economia cubana. A més a més, Chibás feia molt d’èmfasi en l’honestedat i el bon govern, essent capaç de galvanitzar les masses populars entorn de la lluita contra la corrupció, un greuge moral a què va dedicar tots els seus esforços per eradicar. La centralitat d’aquesta lluita va conduir a què s’adoptés com a lema del partit la seva frase Vergüenza contra Dinero.</div><div><br /></div><div>Tot i que Chibás volia recuperar els plantejaments originaris del seu anterior partit, el cert és que el programa dels Ortodoxos anava molt més enllà. Entre les seves propostes més destacades hi trobem:</div><div><br /></div><div><ul style="text-align: left;"><li>La defensa de la sobirania de Cuba davant tota forma de penetració imperialista</li><li>Una política econòmica de producció que substitueixi el monocultiu del sucre per un de diversificat que permeti un equilibri millor entre la indústria i l’agricultura.</li><li>Creació d’un banc nacional i una economia planificada.</li><li>Els serveis públics (llum, energia, transport, telefonia) seran considerats com a factors de benestar social i no de lucre i, per tant, es defensa la nacionalització.</li><li>Proteccionisme per la indústria nacional.</li><li>Sancions als malversadors.</li><li>Unitat de la classe obrera i plena garantia pels obrers per decidir democràticament els seus dirigents sense interferències.</li><li>Prohibició dels latifundis i impostos a les terres sense conrear.</li></ul></div><div><br /></div><div>Es tractava d’una proposta social molt avançada que hauria suposat una revolució absoluta si s’hagués pogut aplicar. Per desgràcia no tot el partit donava suport a aquestes propostes de forma sincera, fet que es va reflectir en les lluites per la direcció del partit després de la mort de Chibás.</div><div><br /></div><div>Eddy Chibás era un home carismàtic, contundent i un exemple d’honestedat, i el sector on més suports va recollir va ser entre la joventut cubana. Segons una enquesta publicada a la Revista Bohemia l’any 1952, Chibás tenia el suport del 39% de la joventut entre 20 i 29 anys, i del 32% entre 30 i 39. A més del seu encant propi, aquest suport s’explica per la situació precària en què es trobaven els joves cubans a finals dels 40 i principis dels 50, que feia més fàcil que s’identifiquessin i defensessin les propostes dels Ortodoxos.</div><div><br /></div><div>La Juventud Ortodoxa era molt més chibasista que la resta del partit i, com veurem, aquest fet serà cabdal en els esdeveniments que es produiran amb posterioritat al cop d’Estat del General Batista l’any 1952. Ja l’any 48 les joventuts del partit feien un pas més fins i tot que el mateix Chibás i propugnaven el socialisme com a única via per resoldre les injustícies del règim i acabar amb el sistema neocolonial del país.</div><div><br /></div><div>Chibás es va suïcidar mentre realitzava una de les seves arengues radiofòniques, intentant catalitzar la consciència del poble cubà i alliçonant als dirigents ortodoxos sobre com havia d’actuar un líder. Aquesta retransmissió, coneguda popularment com El último aldabonazo, quedarà en l’imaginari col·lectiu del poble cubà fins i tot anys després.</div><div><br /></div><div>Després de la seva mort, les diferències entre la direcció burgesa i les bases populars, especialment les joventuts, s’accentuen i fan que el partit sigui incapaç de respondre al cop d’Estat del 10 de març de 1952 perpetrat pel general Batista. La història del Partido del Pueblo Cubano (Ortodoxo) ens mostra les principals debilitats dels projectes interclassistes i de caràcter populista: d’una banda, la dependència d’un líder carismàtic que aglutina i concentra els interessos i voluntats dels diferents sectors socials que formen part del projecte pot servir per esmorteir les diferències entre els interessos d’aquests sectors, però quan aquest líder desapareix, els interessos de classe sovint oposats es manifesten totalment, llastrant el projecte i fent impossible l’assoliment dels seus objectius.</div><div><br /></div><div>El Partido Ortodoxo acaba la seva activitat política real en aquestes dates, però els joves chibasistes tenien un últim aldabonazo amagat a la màniga que acabarà per ser definitiu: dos joves militants Ortodoxos, Abel Santamaría i Fidel Castro, van començar a organitzar un moviment insurreccional i es van proposar assaltar diferents punts clau del país, la Caserna Moncada, l’Hospital Saturnino Lora i el Palau de Justícia de Santiago de Cuba. En el seu conegut discurs davant del tribunal que el va jutjar, popularment anomenat “La Historia me absolverá” Fidel Castro reconeixerà el mestratge de Chibás i que d’haver triomfat en l’assalt, tenia pensat reproduir el discurs d’El último aldabonazo per la ràdio per animar al poble cubà a sortir a donar suport a la revolució.</div><div><br /></div><div>El llegat de Chibás després de la victòria de la Revolució Cubana fou complicat de gestionar. D’una banda, la majoria de les seves propostes polítiques formen part del nucli del programa del Movimiento 26 de Julio: la prohibició del latifundisme i el repartiment de terres, la nacionalització dels serveis públics, l’economia planificada i la banca pública i la defensa de la sobirania cubana davant l’imperialisme van ser assumides amb naturalitat i aplicades després del triomf revolucionari. </div><div><br /></div><div>Altres demandes, però, com el retorn a la Constitució de 1940 o la defensa de la celebració d’eleccions pluripartidistes, han fet difícil una reivindicació plena de la figura de Chibás, especialment a partir de l’assumpció plena del nou govern revolucionari dels principis socialistes i de la seva identificació amb el bloc comunista liderat per l’URSS. A més, la presència posterior de nous màrtirs revolucionaris com el Ché Guevara, identificats plenament amb el socialisme i el nou govern, va facilitar l’abandó de la reivindicació de la figura de Chibás i del seu paper com a pare ideològic del moviment revolucionari cubà.</div><div><br /></div><div>Això no obstant, i espero que del meu text se’n desprengui aquesta idea, no és possible entendre ni la Revolució Cubana ni la figura de Fidel sense tenir en compte el precedent de Chibás i del Partido Ortodoxo, que van assentar les bases per la creació del Movimiento 26 de Julio i del triomf revolucionari.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-3867808126134935352021-02-19T08:00:00.001+01:002021-02-19T08:00:03.147+01:00La Xina en la continuïtat de la transició amb els instruments de planificació de l'Estat socialista.<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjMVGhidvhvYI62BlIs1qeAdI_9tSGndLvc9ivKSq3UWT8_9pisfjH9wjpBQojaktTakBM6LtqtIjMeAv7XO6UWJsdlhQaAenZ67WZSjXORfAykBGaJ7KauN8c4H8OOhTAU8AHUJ7n5zzI/s2048/Presidente-de-China-Xi-Jinping-dice-que-el-pa%25C3%25ADs-debe-adoptar-de-forma-acelerada-la-tecnolog%25C3%25ADa-blockchain.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjMVGhidvhvYI62BlIs1qeAdI_9tSGndLvc9ivKSq3UWT8_9pisfjH9wjpBQojaktTakBM6LtqtIjMeAv7XO6UWJsdlhQaAenZ67WZSjXORfAykBGaJ7KauN8c4H8OOhTAU8AHUJ7n5zzI/w640-h426/Presidente-de-China-Xi-Jinping-dice-que-el-pa%25C3%25ADs-debe-adoptar-de-forma-acelerada-la-tecnolog%25C3%25ADa-blockchain.jpg" width="640" /></a></div><b><br /></b></div><div><b>Luciano Vasapollo</b></div><div><b><br /></b></div><div>Un important problema teòric i pràctic va aparèixer clarament davant la direcció de la República Popular de la Xina i el PCX: en el període comprès entre 1947 i 1956 es va identificar la principal contradicció (que evoca i recorda l'elaboració de Mao de 1937 "Sobre la Contradicció") entre les relacions de producció existents i l'escàs desenvolupament de les forces productives. Corresponia en gran manera a la política definida com "una transformació i tres reformes", la primera de les quals era la industrialització del país i la segona la transformació socialista de l'agricultura, la indústria i el comerç.</div><div><br /></div><div>A partir de 2013, la principal contradicció identificada en el desenvolupament de la Societat xinesa va ser la presència de necessitats creixents i l'endarreriment de l'economia. La política de reforma i obertura inaugurada per Deng Xiaoping va identificar el desenvolupament endarrerit de les forces productives com la primera contradicció, i basant-se en aquesta condició va proposar la coneguda fórmula del "socialisme de mercat".</div><div><br /></div><div>A partir de 2018, l'atenció s'ha centrat en la necessitat d'equilibrar el desenvolupament per a assegurar la necessitat d'una vida millor per al poble xinès. En l'anàlisi sintètica del desenvolupament xinès que ara es proposa, són evidents les innovacions i els punts d'inflexió als quals corresponen en els períodes històrics considerats també elaboracions teòriques significativament diferents.</div><div><br /></div><div>No obstant això, la continuïtat de la transició ve donada, sens dubte, pels instruments tradicionals de l'Estat socialista: el de la planificació juntament amb el de les empreses públiques i la cooperació. Pel que fa a aquestes empreses, el percentatge de valor afegit produït avui a la Xina per aquest tipus d'empreses (sobretot, de grans dimensions) se situa entorn del 30%, constituint un sòlid pol econòmic amb vincles directes amb el poder polític que opera en la dinastia del mercat. Dins de les empreses públiques, sota la presidència de Xi Jinping, els comitès del Partit existents han reconegut una funció de govern i direcció, especialment en relació amb les decisions sobre fusions, reestructuració, producció, etc., exercint així una funció d'influència directa també en el sector privat pel partit comunista. En 2013, Xi Jinping va parlar sobre el desenvolupament de l'economia mixta, parlant d'una funció impulsora realitzada pel capital de l'estat per a augmentar el valor de la producció de la competitivitat de la Xina com a condició per a la preservació de la propietat pública i la vitalització del control estatal.</div><div><br /></div><div>L'elaboració teòrica xinesa es nega avui dia a situar en les antípodes al mercat i a l'economia pública: la primera exerceix una funció propulsora cap a la microeconomia i se'l reconeix un paper decisiu en l'assignació de recursos, però incapaç de desenvolupar plenament els seus efectes perjudicials sobre la qualitat política, ideològica i social del govern dels processos econòmics garantits pel PCX, que no confia aquest paper i aquestes funcions exclusivament al mercat, com afirma el propi Xi Jinping. En aquesta perspectiva, la propietat pública es presenta com el cos principal i dominant, flanquejat per unes altres i diferents formes de propietat. Aquesta mescla està dirigida essencialment a l'alliberament de la força de treball productiva, el desenvolupament del coneixement i la tecnologia, i pressuposa que cada persona pot beneficiar-se de la riquesa social així creada.</div><div><br /></div><div>Certament, el començament d'una nova era per a la Xina va coincidir, en essència, amb el lideratge del seu actual president, Xi Jinping. La seva empremta política ha marcat així la història política internacional, nacional i del PCX, fins al punt que el Partit Xinès ha introduït en l'Estatut una referència explícita al pensament de Xi al costat del dels altres grans presidents, començant per Mao i Deng.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-90167162712892795612021-02-12T08:07:00.001+01:002021-02-12T10:18:54.147+01:00Un Bildu català?<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgsC-R61U5_fqBdwC5q2KgV0g24gHleH2YfzMFxTdEL9i421jCT945FJOCB3YyOu7HxNWoaVaHayAcNOLn6oCbpYPP6O1SpXFPaCc4U2W-NiZ7LF00gmkmnD7TBk_H3GiLbLmvea2Pc1oE/s750/PARLAMENT-750x430.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgsC-R61U5_fqBdwC5q2KgV0g24gHleH2YfzMFxTdEL9i421jCT945FJOCB3YyOu7HxNWoaVaHayAcNOLn6oCbpYPP6O1SpXFPaCc4U2W-NiZ7LF00gmkmnD7TBk_H3GiLbLmvea2Pc1oE/w640-h366/PARLAMENT-750x430.jpg" width="640" /></a></div><br /><b><br /></b></div><div><b>Héctor Sánchez,</b> Secretari General de Comunistes de Catalunya</div><div><br /></div><div><i><blockquote>Article publicat a <a href="https://www.cuartopoder.es/ideas/2021/01/29/un-bildu-catalan/" target="_blank">Cuartopoder</a> el 29 de gener de 2021</blockquote><p> </p></i></div><div>Les <b>eleccions al Parlament de Catalunya,</b> que en el moment d'escriure aquestes línies sembla que se celebraran el 14 de febrer, es desenvolupen en un escenari marcat per la confusió i una creixent sensació de caos. Sens dubte la pandèmia condiciona, però el que no va ser un problema a Galícia o Euskadi es converteix en batalla campal en l'enfangat camp de joc català.</div><div><br /></div><div><b>Cada vegada resulta més evident l'enorme irresponsabilitat de Quim Torra al no convocar eleccions abans de la seva inhabilitació.</b> La inhabilitació no va ser més que una baula en la llarga cadena de despropòsits judicials que tenallen la política catalana des de fa anys, i precisament per això Torra degué protegir les institucions catalanes del lamentable espectacle en el qual ens trobem avui. La legislatura agonitza; la dió per morta ell mateix fa un any, després d'aprovar-se el pressupost 2020. Però això no significa que es vagi a obrir un nou cicle polític a Catalunya.</div><div><br /></div><div>Ens trobem en un moment de tancament, en la fase final del que Xavier Domènech va batejar com a cicle del 15-M i el 1-O. <b>Esgotades les energies, els subjectes polítics es repleguen en un moviment que sol ser identitari</b>. Resulta difícil ara mateix veure una proposta de “projecte de país” que dibuixi un horitzó clar. És més, la sensació és de descomposició, que l'interregne s'allargarà; i ja se sap que és en aquest clarobscur on sorgeixen els monstres.</div><div><br /></div><div><b>Ens trobem davant l'últim episodi de la judicialització de la política catalana, amb unes eleccions llançades enmig de la tercera ona de la pandèmia</b> a l’espera que el TSJC resolgui el seu ajornament o no pocs dies abans de votar i en plena campanya. Un observador suspicaç podria pensar que les enquestes dels pròxims dies poden incidir en la decisió del tribunal. És una nova mostra de la situació d'excepcionalitat en la qual ens trobem instal·lats, i de la qual no se sortirà per la via d'imposicions judicials.</div><div><br /></div><div>Les lliçons més cares per al moviment independentista de la tardor de 2017 van ser, primer, que no era possible una ruptura “de la llei a la llei” amb l'Estat i, segon, que no hi havia una majoria prou rotunda en favor de la independència de Catalunya. Així <b>el debat sobre la unilateralitat em sembla trampós</b>, puix és clar que aquesta podria donar-se (com es dóna en molts aspectes de la confrontació política) si obeís a una correlació de forces molt favorable. Però de la mateixa manera que el moviment independentista s'equivoca centrant-se en aquest debat, s'equivoca tant o més qui cregui que es pot, avui en dia, governar Catalunya contra l'independentisme o un nou tripartit “d'esquerres”.</div><div><br /></div><div><b>Sembla que tots els ressorts de l'Estat s'han activat per a acabar amb la majoria independentista en el Parlament de Catalunya</b>; veurem si no aconsegueixen l'efecte contrari, és a dir, mobilitzar un electorat que començava a donar símptomes d'esgotament. De la mateixa manera, està per veure el que succeiria en cas que les forces independentistes quedessin per sota dels 68 diputats: una hipotètica investidura del ministre-candidat Illa requeriria els suports tant de VOX, C’s i PP (que ja han corregut a oferir-los “gratis”), com d’ECP. Res és descartable ja en l'escenari català, però una operació d'aquest estil tindria les potes molt curtes, probablement més curtes que la Lehendakaritza del socialista Patxi López (aconseguida després d'una altra operació d'Estat, que en aquest cas va suposar la il·legalització de Batasuna).</div><div><br /></div><div>I és que <b>no es pot oblidar que el PSOE és el que és: sens dubte, el partit més funcional al règim del ‘78.</b> Pretendre articular un projecte transformador des de la subordinació al PSOE (o en aquest cas al PSC, cada vegada més indistingible) és un plantejament que des de l'esquerra que es reclama hereva del 15-M només pot respondre a la ingenuïtat (en el cas de les bases) o a la falta d'honestedat i al cinisme (en el cas de les cúpules). I pretendre, a més, sumar a ERC a aquesta subordinació és no haver entès res de com ha canviat Catalunya en els últims deu anys.</div><div><br /></div><div><b>A Catalunya, avui, no es pot construir un projecte polític d'esquerres que interpel·li a majories socials sense un paper central del sobiranisme. </b>El procés independentista català és també una expressió de la lluita de classes i és un greu error qualificar-lo com a maniobra de la “burgesia catalana”. En rigor, la burgesia radicada a Catalunya mai ha estat independentista, com mostren les repetides declaracions de Foment o el Cercle d’Economia al llarg d'aquests anys (encara que no és objecte d'aquest article aprofundir en aquest tema que mereixeria, sens dubte, llarga discussió). En efecte, que un projecte d'esquerres només podria interpel·lar a majories socials des del sobiranisme va ser una de les tesis fundacionals sobre les quals es van construir els Comuns a Catalunya (tesi abandonada per la direcció actual si atenem els seus fets i no a les seves paraules).</div><div><br /></div><div>Insisteixo, no es pot construir un projecte polític de majories des de l'esquerra sense el sobiranisme, que és sense cap dubte l'espai polític més mobilitzat i amb potencial transformador a Catalunya, i més en un moment de reflux de la mobilització social. I construir aquesta majoria política d'esquerres és imprescindible. <b>Catalunya afronta enormes reptes: una crisi econòmica i social, que la pandèmia no ha fet més que accelerar</b>, i una situació d'excepcionalitat democràtica en un xoc amb l'Estat que es troba en un atzucac per totes dues parts. Donades les circumstàncies, s'antulla molt difícil que l'escenari resultant de les pròximes eleccions al Parlament (siguin al febrer o al maig), pugui suposar un canvi significatiu.</div><div><br /></div><div><b>M'atreveixo a afirmar que ara mateix es donen condicions objectives per a articular un gran front democràtic i social que pugui liderar una sortida per l'esquerra a les múltiples crisis que vivim.</b> Aquesta proposta de front democràtic i social no ha d'entendre's com un nou partit (fruit de la unió de diferents forces polítiques) o com una mera coalició electoral. Parlo d'un front que pugui tenir una expressió electoral concreta en un moment de gran excepcionalitat com és l'actual, però que vagi molt més enllà, articulat entorn de la defensa dels drets socials, l'amnistia de totes les persones represaliades i la consecució efectiva del dret a l'autodeterminació.</div><div><br /></div><div><b>En el debat obert a Catalunya respecte a com sumar, com construir eines més útils per a la classe treballadora des del sobiranisme d'esquerres, ha aparegut la idea del “Bildu Català”. </b>Crec que és una idea que té força comunicativa, que pot expressar moltes coses, si bé no s'ha d'entendre de manera literal, perquè no són situacions extrapolables i la simplificació no ajuda en un escenari tan complex.</div><div><br /></div><div>EH Bildu és una realitat fruit d'un context polític molt determinat. És un subjecte polític ben definit i assentat que ha sabut preservar la identitat pròpia dels diferents components que li van donar vida i que s'ha anat construint al llarg d'un llarg procés de maduració. Tot això és singular i no es correspon amb la realitat catalana, però <b>podem (i devem) extreure valuoses lliçons sobre Bildu que sí que serveixen en la construcció d'un front democràtic i social a Catalunya.</b></div><div><br /></div><div>EH Bildu és, sens dubte, la força política que més intel·ligentment està interpretant el moment polític en l'Estat. Ha sabut trobar el seu paper en la política institucional espanyola, utilitzant la seva força per a incidir i condicionar l'escenari, sense fer-lo contradictori o contraposat al seu projecte polític d'independència per a Euskal Herria. <b>Ha estat capaç de mostrar-se com l'esquerra útil també per a aquelles persones que, no sent independentistes o sobiranistes, </b>han vist en EH Bildu una proposta de país que interpel·la al conjunt de l'esquerra basca.</div><div><br /></div><div><b>Les diferents forces del sobiranisme d'esquerres a Catalunya haurem de dibuixar el nostre propi camí i no serà senzill </b>perquè, com deia abans, es donen condicions objectives per a escometre aquesta tasca, però, desgraciadament, no es donen les condicions subjectives. En un moment de tancament de cicle, és lògic que els diferents subjectes polítics es repleguin, busquin consolidar i protegir el seu espai i actuïn de manera conservadora.</div><div><br /></div><div><b>ERC té un paper central en l'articulació d'aquest front,</b> però abans ha de culminar la seva batalla per l'hegemonia del procés independentista contra el món postconvergent. En algun moment, ERC haurà de decidir si segueix els passos del Scottish National Party (que exerceix una forta influència en els republicans, així com també en EH Bildu), és a dir acumular forces i legitimitat sobre la base d'un govern més pròxim, més eficient i més social que la metròpolis, i interpel·lar a l'electorat històricament d'esquerres encara que no independentista, però que troba en aquesta proposta la més útil per a la classe treballadora.</div><div><br /></div><div>D'altra banda, <b>la CUP es troba en un debat intern complex</b>, com demostra la reunió del seu consell polític del passat dissabte. La necessitat d'obertura, de suma, és difícil de conjugar amb una concepció de la mateixa CUP com a eix central de qualsevol proposta de confluència, i més encara si aquesta se circumscriu exclusivament en termes d'independència dels "països catalans".</div><div><br /></div><div>Així, malgrat que no es donen ara com ara condicions subjectives, més aviat que tard, l'estancament de la situació i les múltiples crisis portaran el debat sobre el front democràtic i social a primer terme.</div><div><br /></div><div><b>Només hi ha dues sortides possibles a la crisi de règim de l'Estat espanyol. </b>Una és en clau conservadora, de centralització, de retallades de drets i llibertats. I perquè hi hagi una sortida progressista, aquesta ha de ser republicana; de Repúbliques, en plural. Per a la superació progressista de la crisi de règim és imprescindible un moment constituent en el qual els diferents pobles de l'Estat realitzin els seus propis processos d'autodeterminació i decideixin, després, com es relacionen entre ells, en un horitzó confederal.</div><div><br /></div><div>Aquest és l'horitzó per a mi, una República Catalana lliurement (con)federada amb la resta de pobles de l'Estat. Per descomptat, no és el projecte de la majoria de sobiranistes avui a Catalunya. Però això no ens impedeix sumar esforços amb l'objectiu compartit d'acabar amb el règim del ‘78 i avançar en la conquesta de drets per a la classe treballadora catalana, inclòs per descomptat el dret a l'autodeterminació. Una autodeterminació que trigarem a poder fer efectiva (bandegem les jugades mestres i les falses promeses de victòries ràpides i senzilles) i que només serà possible mitjançant un referèndum efectiu impulsat per actors polítics molt diversos, que puguin defensar posicions diferents. <b>L'esquerra estatal haurà d'entendre-ho al més aviat possible i contribuir de manera activa al fet que així sigui, si vol algun dia liderar un projecte transformador per al conjunt de l'Estat.</b></div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-74725011780523058162021-02-12T08:06:00.000+01:002021-02-12T08:06:00.185+01:00Comunicat sobre les eleccions del 14F<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhK9pnzc94gB5ytvGLYZOitIiKA9NJ2f_hADyY0PPSzDhSKZ-wSz3L8pV2TN5UqgILn3cJ8dVSVh4t5HJaUMaA_2-bYGss9P57axPz98AXAF2MgcS4nmzq4RwksnrJ2yRy0pMNtfBa0Sic/s800/780_0008_5968531_bd4291302d2f68b9ae94ded594983932+%25281%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhK9pnzc94gB5ytvGLYZOitIiKA9NJ2f_hADyY0PPSzDhSKZ-wSz3L8pV2TN5UqgILn3cJ8dVSVh4t5HJaUMaA_2-bYGss9P57axPz98AXAF2MgcS4nmzq4RwksnrJ2yRy0pMNtfBa0Sic/w640-h430/780_0008_5968531_bd4291302d2f68b9ae94ded594983932+%25281%2529.jpg" width="640" /></a></div><b><br /></b></div><div><b>Comitè Executiu de Comunistes de Catalunya</b></div><div><br /></div><div>El proper diumenge la ciutadania de Catalunya està cridada a votar en unes eleccions atípiques. En primer lloc, perquè són conseqüència de l’ofensiva repressiva, amb l’episodi de la inhabilitació del President per penjar una pancarta, i perquè tot i que existia un acord entre la gran majoria de partits per ajornar-les, els tribunals van decidir que s’havien de celebrar, sense tenir present els perills per a la salut pública que pot representar la mobilització de milions de persones per votar. Tot i la tasca per garantir la seguretat en els col·legis electorals, i tot i que s’han batut rècords històrics de sol·licituds de vot per correu, el més adequat seria restringir al màxim la mobilitat i la interacció social de la ciutadania, per tal de limitar la propagació del virus.</div><div><br /></div><div>A partir dels esdeveniments que s’han produït, i de l’evolució de la campanya, <b>avui es pot afirmar que existeix una operació política i mediàtica per derrotar al sobiranisme per tots els mitjans,</b> i que de triomfar, seria una derrota per a tots aquells i aquelles que lluitem per acabar amb el règim del ‘78. Una maniobra qeu busca situar al PSC en la presidència de la Generalitat, emulant un govern de coalició com el de l’Estat, amb els suports dels partits que s’autodenominen constitucionalistes, incloent un partit feixista com VOX. </div><div><br /></div><div>Fins el moment, el candidat del PSC no ha fet cap afirmació que faci pensar que no acceptaria els vots feixistes. De la mateixa manera, han criticat obertament les accions del moviment antifeixista contra la campanya de l’odi de l’extrema dreta. El perill d’una aliança d’aquest tipus va molt més enllà de qui governi. El perill és que es normalitzi una força feixista com a una opció política vàlida. <b>L’amenaça feixista és real, i l’antídot és l’aïllament i el combat constant a la seva presència als mitjans de comunicació i als carrers. </b></div><div><br /></div><div>Avui és més necessari que mai bastir un front ampli que sumi tot el sobiranisme d’esquerres, des de l’independentisme fins al federalisme conseqüent que defensa el dret a l’autodeterminació, per construir una República Catalana socialment justa, radicalment democràtica, feminista, ecologista, antiracista, solidària i lliure de corrupció. </div><div><br /></div><div>Malauradament, encara ens trobem lluny d’assolir aquest front. Ens trobem en un moment de final de cicle, d’esgotament, de replegament sobre les pròpies posicions. Per aquest motiu, Comunistes de Catalunya hem decidit no participar en cap candidatura en aquestes eleccions. Tot i això, seguirem treballant en aquest camí, teixint aliances amb l’objectiu de construir majories socials prou àmplies per donar resposta a les múltiples crisi que viu el país, i fer front al perill real del feixisme.</div><div><br /></div><div><b>Comunistes de Catalunya, conscients de la gravetat de la situació, fa una crida al poble treballador català a votar de forma massiva per les candidatures que defensen el sobiranisme d’esquerres,</b> per derrotar l’operació d’Estat i anular qualsevol possibilitat d’incidència del feixisme en la política catalana. El país ha d’obrir una nova etapa en la lluita pels drets socials i nacionals, i això passa per un govern de la Generalitat liderat pel sobiranisme progressista.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-57082484287581432892021-02-12T08:05:00.001+01:002021-02-12T08:05:03.567+01:00Eleccions a l'Equador<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjN1lAPXsD0YfR3GnFMpJYLamiRnQoowTArb3oZN9xhddC-0v0SO6nmmDczXPg6gkQMXhewGnimR70jc28CbRzI3b_jZ3hRr74SQbrc_ZtNtZKTFnEZ_Pk1BWdKHHI9JIW_U05MruERO7s/s640/601d8c40e8939.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjN1lAPXsD0YfR3GnFMpJYLamiRnQoowTArb3oZN9xhddC-0v0SO6nmmDczXPg6gkQMXhewGnimR70jc28CbRzI3b_jZ3hRr74SQbrc_ZtNtZKTFnEZ_Pk1BWdKHHI9JIW_U05MruERO7s/w640-h428/601d8c40e8939.jpeg" width="640" /></a></div></div><div><b>Alba Blanco</b></div><div><br /></div><div>El diumenge 7 de febrer s'ha dut a terme la primera volta de les eleccions Presidencials, per l'Assamblea Nacional i pel Parlament Andí, a l' Equador. També a la regió de Cuenca s'ha realitzat un referèndum sobre la prohibició de la mineria a zones properes a conques hídriques.</div><div><br /></div><div>Ara per ara, dijous al matí encara no estan clars els resultats a les presidencials i qui s'enfrontarà a Aráuz a la segona volta el pròxim 11 d'abril.</div><div><br /></div><h4 style="text-align: left;">Antecedents</h4><div>Fem una mica de memòria. L'any 2006 Rafael Correa va ser escollit president de l'Equador després de 10 anys d'inestabilitat política i econòmica al país. El 1999 s'havia declarat la fallida del sistema financer que va comportar la dolarització del país i la pèrdua de la moneda nacional l'any 2000.</div><div><br /></div><div>L'any 2006 Correa guanya les eleccions apostant per un rol actiu de l'estat en matèria econòmica (podríem parlar de polítiques keynesianes clàssiques basades en la despesa i la inversió estatal) i amb l'oposició a la signatura del TLC amb els EUA.</div><div><br /></div><div>Durant els deu anys (2007-2017) que va governar la Revolución Ciudadana les principals fites van ser la reducció en més de 13 punts de la pobresa (del 36,7% el 2007 al 23,3% el 2015) i 8 punts la pobresa extrema (de 16,5% el 2007 al 8,5% el 2015). L'augment del salari promitg, reduint l'índex de Gini en 6 punts, la diferència entre el que cobra la decil·la més rica respecte la més pobra.</div><div><br /></div><div>L'educació bàsica va augmentar al 96%, incrementant les matrícules de la població més pobra en 6 punts. Es va invertir el 2% del PIB en educació superior, multiplicant el sistema de beques exponencialment i la construcció de noves universitats.</div><div><br /></div><div>En aquests deu anys, malgrat la crisi mundial, el PIB va créixer en 3,9 punts, 1 punt per sobre de la mitjana llatinoamericana, alhora que es va aconseguir frenar l'evasió d'impostos, triplicant els ingressos de l'estat per aquesta via.</div><div><br /></div><div>Destaca també l'adopció constitucional del Buen Vivir o Sumak Kawsay, que marca sis fites per la plena satisfacció de les necessitats dels equatorians: equitat, desenvolupament integral, revolució cultural, revolució urbana, revolució agrària i revolució del coneixement.</div><div><br /></div><div>Després de 10 anys al poder, a les eleccions presidencials de 2017 el que fou vicepresident de Correa, Lenin Moreno, guanya les Presidencials com a successor del Correisme. En els primers dos anys, va fer un viratge radical en les seves postures i programes, renunciant completament a l'herència de la revolució ciutadana, alineant-se amb les polítiques dels Estats Units. Va apostar per la privatització de sectors estratègics, va condonar el deute a les persones més riques del país i tot un paquet de mesures neoliberals que han dut a l'Equador a una greu crisi econòmica amb el consegüent augment de l'atur i la pobresa.</div><div><br /></div><div>En l'actualitat el President de l'Equador té una popularitat del 3%, fruit també de la nefasta gestió de la crisi sanitària. En termes proporcionals Equador es troba entre els deu països del món amb més mortalitat per COVID (https://www.bbc.com/mundo/noticias-54358383), el tercer de l'Amèrica Llatina i el Carib.</div><div> </div><h4 style="text-align: left;">El procés electoral</h4><div><br /></div><div>El vot a l'Equador és obligatori per les persones majors de 18 anys i facultatiu entre els 16 i els 18, tant pels que resideixen al país com pels que ho fan a l'exterior. 12.688.911 d'Equatorians estaven cridats a votar al país i 410.239 a l'exterior.</div><div><br /></div><div>A un any dels comicis, l'Assemblea Legislativa va decidir canviar els regles del joc (la voluntat era restar parlamentaris a les regions de vot correista), així el 2019 es va canviar el Código de la Democracia passant del mètode D'Hondt a Webster. També es va prohibir la votació entre llistes, malgrat que segueixen sent llistes obertes s'estableix l'obligatorietat de votar la llista en planxa, això ha comportat molta confusió i més del 10% dels vots han estat nuls. S'estableix també la paritat de gènere per encapçalar les llistes, establint que el 2025 les llistes hauran de ser encapçalades en un 50% per dones i en un 25% per joves.</div><div><br /></div><div>El procés electoral s'ha desenvolupat amb constants irregularitats, més enllà de les provocades per la crisi pandèmica (llargues cues als recintes, informacions contradictòries -obligatorietat de fer-se una PCR i després negació del mateix-, etc.).</div><div><br /></div><div>La Constitució equatoriana preveu que l'organisme electoral (Función Electoral, formada pel Consejo Nacional Electoral i el TCE) es constitueixi com a poder de l'Estat. Les decisions del CNE per aquestes eleccions han estat més que polèmiques. El 2018 el CNE amb múltiples excuses, però amb un rerefons de persecució política, impedeix la inscripció al registre d'organitzacions polítiques a la força Revolución Ciudadana. Posteriorment al Movimiento MANA, també al Movimiento Revolución Alfarista i finalment a la Fuerza Compromismo per les eleccions seccionals del 2019, totes hereves del correisme.</div><div><br /></div><div>D'altra banda està el TCE (Tribunal Contencios Electoral), durant tot el procés electoral han existit múltiples contradiccions entre ambdós òrgans (TCE i CNE), generant inseguretat jurídica. Les autoritats electorals han estat sota amenaça de destitució durant tot el procés, fet que qüestiona continuadament les seves decisions. El TCE, en mig del procés electoral, va intentar destituir tres dels membres del CNE, finalment no va ser possible atès que el procés electoral estava en marxa. Exemple de les contradiccions és que el novembre del 2020 va ser impugnada l'existència de l'aliança Fuerza Compromiso Social per part del CNE, argumentat que no va ser inscrita amb el suficient temps, aquesta decisió va ser rebatuda el novembre pel TCE.</div><div><br /></div><div>Després de totes múltiples dificultats per la inscripció, finalment la Fuerza Compormiso Social va presentar la candidatura Unión por la Esperanza (UNES) a les presidencials, mitjançant el partit ja preexistent Centro Democrático. UNES va aconseguir registrar-se amb Aráuz com a president i Correa com a vicepresident, però amb l'aplicació del lawfair la justícia equatoriana inhabilita a Correa per participar als comicis presidencials. Finalment es presenten el binomi Aráuz i Rabascall.</div><div><br /></div><div>El 12 de gener el CNE va suspendre l'anunci de la campanya electoral del binomi Arauz-Rabascall perquè hi apareixia la veu de Rafael Correa, rere la sentència a l'expresident que li suspèn els seus drets polítics per 25 anys. Aquesta decisió ha estat qualificada d’inconstitucional i il·legal per múltiples experts, atès que els drets civils i el dret humà a la llibertat d'expressió li han estat conculcats a Correa, ja que el suport a una candidatura no pot ser prohibit, i per tant esdevé censura.</div><div><br /></div><div>El dia següent, el 13 de gener, el CNE anuncia que hi ha hagut un error en la impressió de més de 6 milions de paperetes presidencials (amb un valor de més de mig milió de dólars), amb un logo equivocat. Paperetes que haurien d'haver estat destruïdes però que no va ser així, augmentant la inseguretat i les irregularitats del procés electoral. </div><div><br /></div><div>Recordem l'obligatorietat de votar del poble equatorià i les més de 400.000 persones que voten a l'exterior, percentatge que pot fer variar fins un 2% el resultat final en les votacions. Més enllà de la impossibilitat d'exercir el dret a vot a 4 països (Panamà i Perú, per la quarantena fruit de la pandèmia, Veneçuela perquè no es poden assignar recursos i Nicaragua) les eleccions a l'exterior no han estat exemptes de polèmiques electorals. Dos dies abans de les votacions, el CNE emet una resolució anunciant que si els consultats volen, per raons de la COVID, poden enviar els vots pel recompte a Quito. Aquesta resolució aixeca gran recel entre la població migrada, atès que pot ser objecte de frau electoral, de desaparició de paperetes i d'alteració del resultat electoral. A això se li uneix el fet de que per exemple a l'estat espanyol en el cas d'UNES només s'acrediten dos interventors, i en el cas d'AMIGO 1, dels 80 que s'en sol·liciten.</div><div><br /></div><div>Amb un gran caos organitzatiu per part del CNE amb relació a les missions d'observació internacional, s'arriba al dia de les votacions, on aquestes transcorren sense gaires incidències, més enllà del retard en l'obertura de les meses electorals a causa de la falta de titulars que han de ser substituïts per suplents, pel retard en el material de les votacions pel Parlament Andí i per les llargues cues de votacions.</div><div><br /></div><h4 style="text-align: left;">Els resultats</h4><div><br /></div><div>Els primers resultats electorals, donen la candidatura d'Aráuz i Rabascall com a primera força, però amb un percentatge menor a l'esperat. Alguns sectors del correisme esperaven una victorià en primera volta, i sinó arribar al menys al 36%. El percentatge ha estat del 32%.</div><div><br /></div><div>El segon lloc encara a hores d'ara no està confirmat. De diumenge fins dijous Yacu Pérez el candidat de Pachakutik anava en segon lloc amb el 19,87% i Lasso en tercer lloc amb el 19,60%. Aquesta tendència sembla que es reverteix el matí de dijous passant Lasso a segon lloc amb el 19,68 vs 19,59% de Pérez. La sorpresa dels comicis la dona el candidat Javier Hervas que del 2% d'intenció de vot al principi de la campanya va passar al 16% de vots en 3 setmanes, gràcies a l'ús de les xarxes, principalment Tik Tok. És un vot molt jove, a un candidat que ha anunciat que tots (en referència a Lasso, Pérez i ell) s'han d'unir contra l'esquerra radical. Destaca també el baixíssim 0.82% que va obtenir l'oficialisme, el candidat de Lenin Moreno, el seu ministre de cultura Juan Fernando Velasco.</div><div><br /></div><div>Pel que fa a Yacu Pérez, el seu aspecte indigenista no ens pot enganyar. La CONAIE (Confederació Nacional d'Indigenes d'Ecuador) té grans diferències amb el seu braç electoral Pachakutik. Pérez representa el sector més conservador dins aquest moviment. Amb una presència molt enraigada a la zona andina però escassa a la costa, Yacu té una projecció postmodernista de la seva figura: fa servir Tik Tok, fa yoga, toca el saxo i té un discurs modern que apel·la a les classes mitjanes. Les contradiccions són notables, s'ha canviat el nom de Carlos a Yaku per indigenitzar-lo, i malgrat que apareix com el gran defensor de l'aigua i en contra de les empreses extractives, abans de ser governador va ser advocat d'aquestes mateixes mineres. Yaku, amb moltes diferències s'assimila a la figura de Lenin, sembla progressista però és el gran aliat de les polítiques neoliberals dels Estats Units a la regió. A hores d'ara que sembla que Guillermo Lasso passa a segona volta, Pérez ha cridat a sortir al carrer per defensar que no els robin les eleccions. Caldrà veure com resol el CNE l'escassa diferència per la segona volta i si Pachakutik s'aliarà amb Lasso.</div><div><br /></div><div>Queden doncs molts dubtes oberts sobre què passarà a la segona volta. Lasso és un banquer amb falta de carisma i ha perdut en tres ocasions contra Correa, alhora ha estat el gran soci de Moreno en aquesta darrera legislatura fet que li pot passar factura a la segona volta. Això si, no es pot desestimar el poder de les oligarquies i el gran poder econòmic, mediàtic i judicial que ostenta.</div><div><br /></div><div>Així doncs la segona volta se celebrarà l'11 d'abril, coincidint amb eleccions a Perú i amb el plebiscit a Xile. Queda pendent saber si l'anticorreisme pesarà més que el projecte de país, o l'Equador votarà per seguir amb el socialisme del segle XXI.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-23635279544238086732021-02-12T08:04:00.002+01:002021-02-12T08:04:00.449+01:00Marxisme ecològic a tots els nivells<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjTHM2pvwlMC6y6L2V40TBV34zwVm3Ktvv1gXHNc9gJwhjDZUMp8RYRElLte1Jb8yy6kIlf0xch_UUJlq79LkxpZhtPO2xeXYy9ka2pyxyk6RORNffAiAz5QL9C3n2rTsW7ZMXTRCGdMU0/s1920/03.+Marxisme+1.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjTHM2pvwlMC6y6L2V40TBV34zwVm3Ktvv1gXHNc9gJwhjDZUMp8RYRElLte1Jb8yy6kIlf0xch_UUJlq79LkxpZhtPO2xeXYy9ka2pyxyk6RORNffAiAz5QL9C3n2rTsW7ZMXTRCGdMU0/w640-h426/03.+Marxisme+1.jpg" width="640" /></a></div></div><div><b><br /></b></div><div><b>Andrés Black</b></div><div><br /></div><div>Les crisis climàtiques i ecològiques fan necessari i urgent que el marxisme ecològic, a més de les crítiques clàssiques del capitalisme, analitzi també les relacions i contradiccions entre el capitalisme i la naturalesa. Una de les idees clau que ha aportat és el concepte de «bretxa metabòlica», en la qual un sistema econòmic no pot, a llarg termini, extreure d'un ecosistema més d'uns determinats límits, condició que el capitalisme globalitzat ha superat amb escreix. La resolució d'aquesta contradicció metabòlica segurament requerirà un decreixement en la quantitat total de recursos materials i energètics consumits a nivell global. Això implica una transformació profunda en el model energètic i productiu, l'organització de la societat, els transports, i la relació urbana/rural (vegeu l’article d’Oriol Arcas a la Realitat). El requisit d'acumulació del capitalisme no pot contemplar una economia estàtica o decreixentista, per la qual cosa, a llarg termini, no existeix solució capitalista a la bretxa metabòlica.</div><div><br /></div><div>Les propostes més amables de Green New Deal (GND) busquen reinventar el capitalisme perquè sigui més ecològic i just. Si bé el GND pot oferir reformes social-demòcrates positives que busquen repartir de manera més equitativa la riquesa generada, no busquen revertir les relacions fonamentals de producció i acumulació capitalista, per la qual cosa són incapaces de sanejar la bretxa metabòlica. Més aviat, molts capitalistes veuen en el GND una gran oportunitat de baix risc, ja que està garantit amb diners públics, per a resoldre contradiccions en el capitalisme actual: la falta d'inversions rendibles en un món de “quantitative easing” i tipus d'interès baixíssims, i la falta de demanda en una població cada vegada més precaritzada econòmicament. Aquests problemes no volen dir que hem de rebutjar el GND, ja que és un camp de batalla polític que pot ser útil per a avançar cap a una transformació ecosocialistes més profunda.</div><div><br /></div><div>L'ecosocialisme recolzat en una anàlisi marxista cerca una transformació de la societat per a resoldre les contradiccions del capitalisme: l'alienació que existeix entre els éssers humans, la nostra labor i la naturalesa, la dominació del valor de canvi al valor d'ús, i per descomptat, la bretxa metabòlica. Un projecte de tal magnitud requereix una planificació democràtica de l'economia.</div><div><br /></div><div><b>Planificació democràtica </b></div><div><br /></div><div>La planificació democràtica, fins i tot dins del decreixement, requerirà un cert grau de “reindustrialització” per a recuperar sobirania econòmica i assegurar condicions materials adequades en la població. Un dels components claus serà recuperar sobirania alimentària basada en un sistema agricultor i ramader que sigui metabòlicament sostenible i respectuós amb el medi ambient. A més, caldrà reforçar la indústria i serveis de cures, com són la sanitat, les residències, farmacèutics i material sanitari, l'educació i la cura menors i majors.</div><div><br /></div><div>Si bé una “reindustrialització” ecosocialista buscarà socialitzar i democratitzar els mitjans i relacions de producció, la forma que ha de prendre aquesta socialització en temps de crisi climàtica i ecològica és un debat obert. No obstant això, la crisi de la COVID ens indica que serà necessari tant una planificació central impulsada per l'estat com un impuls a xarxes d'autoorganització, ajuda mútua i cooperació a nivell local. Països com la Xina, Vietnam i Cuba van utilitzar models d'aquest estil, coordinant una mobilització massiva de recursos i personal sanitari a nivell estatal, combinada amb xarxes a nivell local que van garantir necessitats bàsiques com l'alimentació i la cura de les persones grans i nens durant els pitjors moments de la quarantena (Prashad). El resultat ha estat que aquests països han aconseguit sortir molt millor parats de la crisi de la COVID que els països occidentals on predomina una cultura individualista, en la qual l'acumulació capitalista té prioritat sobre el benestar social (Busqueta).</div><div><br /></div><div>La síntesi de poder polític a nivell institucional i popular serà necessària per a construir l'ecosocialisme. A aquest efecte, el partit comunista ha d'aportar una perspectiva ecosocialista tant a la lluita de la classe treballadora que ha estat la força motriu del socialisme tradicional, com en els moviments socials del feminisme, ecologisme, habitatge i antifeixisme. Una pregunta central serà com resoldre les contradiccions entre treballadors, la supervivència dels quals dins del capitalisme depèn d'una acumulació contínua que agreuja i accelera les crisis climàtiques i ecològiques. Una possible solució passa per oferir organització política que produeixi beneficis materials en la població, i vagi més enllà de les peticions individualistes a consumir millor (reciclar, utilitzar el transport públic, menjar menys carn, etc.) que ha caracteritzat els moviments ecologistes (Heron i Dean). Segons D’Allisa i Kallis, una transformació ecosocialista basada en el decreixement requereix organització i lluita popular entorn de valors i objectius que produeixin beneficis reals, no abstractes, per a generar una nova sèrie de “sentits comuns” a nivell cultural. Aquests moviments no poden conformar-se a crear comunitats ecosocialistes aïllades, centrades en un decreixement horitzontal, sinó que han de lluitar també per obtenir poder en les institucions polítiques i la societat civil (D’Allisa i Kallis). En aquests temps de crisi climàtica i ecològica, els marxistes ecològics han de teixir aliances que permetin construir poder polític a tots els nivells i impulsar la transició cap a l'ecosocialisme.</div><div><br /></div><div><br /></div><div><b>Bibliografia</b></div><div><b><br /></b></div><div>O. Arcas, A. Piqué i J.M. Raventós Rico. “Marxisme, ecologisme i planificació democràtica”. Realitat</div><div>V. Prashad. “CoronaShock and Socialism”. triContinental. https://www.thetricontinental.org/studies-3-coronashock-and-socialism/</div><div>J. Busqueta. “Cal plantejar obertament la idea de la planificació”</div><div>K. Heron, J. Dean. “Revolution or Mesquí”. E-flux. https://www.eflux.com/journal/110/335242/revolution-or-ruin/</div><div>G. D’Allisa and G. Kallis. “Degrowh and the state“. Ecological Economics 169 (2020) 106486.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-17536905196560648772021-02-12T08:03:00.000+01:002021-02-12T08:03:05.278+01:00Camí a l’Eros alat (carta als joves treballadors)<div><div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiW16LiirVmVDNBm0G_QkAjVzlnO-C-vaSRj-22eRZ0j_RRx1YBEPaiH4p5YNahyQj_ZEIzsLSyXto-O8DN9fXsHkdr61RYeOAorB7SpouhNI-w0N1sEj5jby1FBpLusrK6bOyiwBc3Pmo/s700/kollontai_alexandra.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiW16LiirVmVDNBm0G_QkAjVzlnO-C-vaSRj-22eRZ0j_RRx1YBEPaiH4p5YNahyQj_ZEIzsLSyXto-O8DN9fXsHkdr61RYeOAorB7SpouhNI-w0N1sEj5jby1FBpLusrK6bOyiwBc3Pmo/w640-h426/kollontai_alexandra.jpg" width="640" /></a></div><b><br /></b></div><div><b>Aleksandra Kollontai</b></div></div><div><br /></div><div>Recuperem aquest text de Kollontai per reflexionar sobre l’amor i els seus condicionants socials. Publicat originalment l’any 1923, la traducció al català d’aquest text es troba disponible gràcies a la versió catalana de Marxists Internet Archive [1]</div><div><br /></div><div>Em demanau, jove camarada, quin lloc assigna a l’amor la ideologia proletària? Us molesta el fet que a hores d’ara la joventut treballadora «s’ocupa més de l’amor i de totes les qüestions que s’hi vinculen» que no pas d’altres grans problemes que es presenten davant de la república dels treballadors. Si és així (m’és difícil jutjar-ho de lluny) cercam una explicació d’aquest fenomen, i llavors serà més fàcil de trobar la resposta de la primera qüestió: quin lloc assigna a l’amor la ideologia proletària?</div><div><br /></div><h4 style="text-align: left;">I. L’amor com a factor sòcio-psicològic</h4><div>No hi ha dubte que la Unió Soviètica ha entrat en una nova fase de la guerra civil: el front revolucionari s’ha traslladat a la lluita entre dues ideologies i dues cultures: burgesos i proletaris. Com més clara esdevé la incompatibilitat entre aquestes dues ideologies més agut és el contrast entre dues cultures radicalment diferents.</div><div><br /></div><div>Amb la victòria dels principis i ideals comunistes en el camp de la política i l’economia, té lloc inevitablement, la revolució en la perspectiva, els sentiments i l’estructura de l’ànima de la humanitat treballadora. Ara planteja una nova actitud davant la vida, a la societat, a la feina, a l’art, a les «regles de la vida» (és a dir, a la moral). Les regles de la vida inclouen com a component les relacions de gènere. La revolució en el front ideològic completa el gran canvi en el pensament humà provocat per l’existència durant cinc anys de la república dels treballadors.</div><div><br /></div><div>Però en la mesura que es fa més aguda la lluita entre les dues ideologies i s’estén a un nombre més gran de dominis, sorgeixen nous i nous «problemes de la vida» davant la humanitat, i tan sols la ideologia de la classe obrera és en posició de fornir-hi una solució satisfactòria.</div><div><br /></div><div>Entre aquestes qüestions figura també la que vos plantejau - «el problema de l’amor». En diferents fases del seu desenvolupament històric, la humanitat n’abordà de manera diferent la solució. El «problema» roman, les seues claus canvien. Aquestes claus depenen de l’època, de la classe, de «l’esperit del temps» (cultura).</div><div><br /></div><div>Recentment entre nosaltres a Rússia, en els anys de l’aspra guerra civil i de la lluita contra la desorganització econòmica, el nombre dels qui aquest problema preocupava no era gaire elevat. Altres sentiments, altres passions més reals posseïen la humanitat treballadora. Qui, doncs, en aquells anys s’hauria preocupat seriosament de l’angoixa i dels patiments amorosos quan l’espectre descarnat de la mort fitava tot el món, quan era qüestió de saber: qui vencerà – la revolució, és a dir el progrés, o la contrarevolució, és a dir la reacció? Davant del rostre ombrívol de la gran revolta – la revolució – el tendre Eros («déu de l’amor») havia de desaparèixer precipitadament. Hom no tenia ni el temps ni l’excedent necessari de forces psíquiques que donar-se als «gaudis» i a les «tortures» de l’amor. Aquesta és la llei de la conservació de l’energia social i psíquica de la humanitat. Aquesta energia es dedica sempre a perseguir l’objectiu essencial i immediat del moment històric. Era la crida del tot simple i del tot normal de la natura – l’instint biològic de la reproducció, l’atracció de dos éssers de sexes diferents, la que s’ha trobat durant un període mestra de la situació. L’home i la dona s’unien i es desunien fàcilment, molt més fàcilment que en el passat. Hom s’arribava l’un a l’altre sense cost mental i hom se separava sense llàgrimes ni laments.</div><div><br /></div><div>En l’amor sense joia,</div><div><br /></div><div>el moment de l’adéu no hi haurà dolor</div><div><br /></div><div>La prostitució, certament, desapareixia, però per contra augmentaren manifestament les relacions lliures dels sexes sense implicació mútua i en les quals el motor principal era l’instint de la reproducció desproveït de sentiments amorosos. Això atemoria alguns. Però les relacions entre els sexes en aquells anys no podien ésser diferents. O bé el matrimoni era consolidat per un sentiment durador de camaraderia, d’amistat de diversos anys, amistat que la gravetat del moment encara refermava, o bé les relacions matrimonial sorgien per satisfer una necessitat purament biològica, i constituïen en resum una etapa que les dues parts s’abandonaven ben aviat i s’apressaven a liquidar per allò que era l’essencial – el treball per a la revolució. L’instint brutal de reproducció, la simple atracció sexual que sorgeix i desapareixi igual de ràpid sense crear els lligams del cor i de l’esperit, és «l’Eros sense ales» que absorbeix moltes menys forces físiques que l’exigent «Eros alat», amor teixit de les més diverses emocions psico-espirituals (sentiments). L’Eros sense ales no genera pas les nits sense son, no s’estova per la voluntat i no aporta més que confusió en el treball fred del cervell. La classe dels lluitadors, en el moment que la campana de la revolució cridava al combat sense interrupció la humanitat treballadora, no podia deixar-se anar cap a l’empresa de l’Eros amb les ales desplegades. En aquells dies, era inoportú esmerçar les forces psíquiques dels membres de la col·lectivitat en lluita en sentiments secundaris que no servien directament a la revolució. L’amor individual que és a la base del «matrimoni de parella» i que es concentra en la persona d’un home o d’una dona, exigeix una despesa enorme d’energia psíquica. Mentrestant la constructora de la vida nova, la classe obrera, s’interessava únicament en l’economia més gran possible de les seues riqueses materials, però també a estalviar l’energia psíquica de cadascú per aplicar-la a les tasques generals de la col·lectivitat. Vet ací perquè en el moment de la lluita revolucionària aguda, el lloc de l’«Eros alat» que consum tot el seu passatge fou pres per l’instint poc exigent de la reproducció – per «l’Eros sense ales».</div><div><br /></div><div>Però ara l’escenari canvi. La República Soviètica, i amb ella tota la humanitat treballadora, entra en una calma relativa. Comença una feina molt complicada on es tracta de comprendre i de fixar definitivament que ha estat conquerit, assolit, creat. El constructor de noves formes de la vida, el proletariat, ha de treure un ensenyament de tot fenomen social i psíquic; ha de comprendre aquest fenomen, assimilar-lo, subjectar-lo i transformar-lo en una arma més per la seua defensa de classe. Sols llavors proletariat, havent tractat no solament les lleis que presideixen la creació de riqueses materials, sinó també les que dirigeixen els moviments de l’ànima, podrà entrar armat fins a les dents en lliça contra el vell món burgès. Sols llavors la humanitat treballadora vencerà tant en el front militar i en el del treball com en el front psico-cultural.</div><div><br /></div><div>Ara que la revolució a Rússia ha pres peu i s’ha consolidat, que l’atmosfera del combat revolucionari s’ha dissipat i que l’home ha deixat d’ésser completament pres per la lluita, el tendre Eros amb ales desplegades, caigut durant un temps en el menyspreu, reapareix de nou i comença a reclamar els seus drets. Fa ombra a l’insolent Eros sense ales – l’instint de la reproducció no amanit pels encants de l’amor. L’Eros sense ales deixa de satisfer les necessitats espirituals. Es forma un excedent d’energia psíquica que els homes d’avui, fins i tot els representants de la classe treballadora, no saben encara aplicar a la vida intel·lectual de la col·lectivitat. Aquest excedent d’energia psíquica cerca una sortida en els sentiments amorosos. La lira de múltiples cordes del déu alat de l’amor cobreix la veu monòtona de l’Eros sense ales... L’home i la dona ja no s’uneixen avui com era més sovint el cas durant els anys de la revolució, ja no fan un lligam passatger per satisfer el llur instint sexual, sinó que comencen de nou a viure «romanços amorosos», amb els patiments i l’èxtasi d’amor que els acompanya.</div><div><br /></div><div>En la República Soviètica som incontestablement en presència d’una creixença de necessitats intel·lectuals, hom és més àvid de saber que en el passat, hom s’interessa més fàcilment per les qüestions científiques, per l’art, pel teatre. Aquesta recerca en la República Soviètica de noves formes de donar a les riqueses intel·lectuals de la humanitat inclou inevitablement l’esfera dels sentiments amorosos. Hom observa un despertar de l’interès en relació a la psicologia del sexe, del problema de l’amor. Aquest aspecte de la vida toca més o menys tots els individus. Hom remarca amb sorpresa entre les mans de militants que semblava que no llegien més que els editorials del Pravda, crítiques de llibres on hom canta «l’Eros d’ales desplegages»...</div><div><br /></div><div>Què és això? Reacció? El símptoma d’una decadència en la creació revolucionària? De cap manera. És l’hora de refusar d’una vegada per totes la hipocresia de la mentalitat burgesa. És hora de reconèixer obertament que l’amor no és tan sols un factor potent de la natura, no tan sols una força biològica, sinó també un factor social. L’amor és un sentiment profundament social en essència. En tots els graus de desenvolupament humà, l’amor, sota diferents aspectes i formes, és cert, constitueix una part inseparable i indispensable de la cultura intel·lectual d’una societat donada. Fins i tot la burgesia que reconeixia de paraula que l’amor era un «afer privat» sabia en realitat subjectar-lo a les seues normes de morals de tal manera que garantís els seus interessos de classe.</div><div><br /></div><div>En una mesura més gran encara, la ideologia de la classe obrera ha de comptar amb la importància de les emocions (sentiments) amoroses, en tant que factor del qual hom pot (com de qualsevol altre fenomen social i psíquic) treure profit per la col·lectivitat. Que l’amor no és en absolut un «afer privat» que afecta solament «els dos cors» que s’amen, que l’amor referma un principi de vincle preciós per la col·lectivitat, per què si no en tots els graus del seu desenvolupament històric, la humanitat ha establert regles (normes) precisant: en quines condicions i quan l’amor era «legítim» (és a dir, en l’interès de la col·lectivitat en qüestió) i quan era «pecaminós», criminal (és a dir contrari als objectius de la societat)?</div><div><br /></div><h4 style="text-align: left;">II. Informació històrica</h4><div>Des de les primeres etapes d’existència social la humanitat ha regulat no tan sols les relacions sexual sinó l’amor mateix.</div><div><br /></div><div>Sota la societat gentilícia, la virtut suprema des del punt de mira de la moral era l’amor determinat pels vincles de sang. En aquells temps, la família o la tribu hauria desaprovat una dona que se sacrificàs pel marit que amava però concedia, contràriament, el més alt valor als sentiments en relació als germans. Antígona, segons els grecs antics, soterra els cossos dels seus germans morts, arriscant la pròpia vida, i això l’eleva al rang d’una heroïna als ulls dels seus contemporanis. Un acte així per part d’una germana (i no de la dona) hauria estat qualificat d’«excèntric» en la societat burgesa actual.</div><div><br /></div><div>En el temps de la barbàrie i de la creació de les formes primitives d’estat, és l’amistat entre dos individus d’una mateixa tribu la que és considerada com la forma d’amor més normal. Era llavors molt important per a la col·lectivitat, que amb prou feines havia passat la fase de l’organització familiar, i era feble des del punt de mira social vincular tots els seus membres per vincles de cor i d’esperit. Les emocions psíquiques que responien millor a aquest objectiu no les fornia pas l’amor sexual sinó l’amor-amistat. Els interessos de la col·lectivitat d’aquesta època exigien el creixement i l’acumulació en la humanitat de lligams psíquics no entre la parella unida pel matrimoni, sinó entre els individus de la mateixa tribu, entre els organitzadors i els defensors de la tribu i de l’estat (es tracta ací evidentment d’homes; pel que fa a l’amistat entre les dones, no era pas una qüestió en aquell temps; la dona no representava cap factor social). Hom cantava les virtuts de l’amor «amistat» i el col·locava ben per damunt de l’amor entre cònjuges. Càstor i Pol·lux esdevingueren cèlebres no pels llurs esforços i serveis a la pàtria, sinó per la fidelitat de l’un a l’altre, la llur amistat indissoluble. «Amistat» (o la seua aparença) obligava el marit que amava la dona a cedir el seu llit de matrimoni a l’amic preferit o a l’hoste amb el qual li calia vincular-se amb «amistat».</div><div><br /></div><div>L’amistat, «fidelitat a l’amic fins a la mort», era considerada en el món antic com una virtut cívica. Per contra, l’amor en el sentit contemporani del mot no jugava cap paper i no cridava l’atenció dels poetes o dels dramaturgs d’aquesta època. La ideologia que dominava llavors feia entrar l’amor en el quadre de sentiments exclusivament personals amb els quals la societat no comptava; en aquell temps, en concloure matrimoni, hom no hi cercava més que els avantatges materials que podia procurar i l’amor no era pres en consideració en cap moment. Hom li reservava exactament el mateix lloc que ocupaven altres distraccions: era un luxe que es podia permetre un ciutadà que hagués complert tots els seus deures en relació a l’estat. «Saber amar», qualitat tan apreciada per la ideologia burgesia, en tant que l’amor no isca pas del marc de la moral burgesa, no entrava pas en els comptes del món antic quan determinava les «virtuts» i qualitats de l’home. Hom no considerava, en l’antiguitat, més que el sentiment de l’amistat. L’home que acomplia les tasques i arriscava la seua vida per l’amic era celebrat com a igual d’un heroi i el seu acte es contemplava com una expressió de la «virtut moral». Per contra, l’home que arriscàs la vida per la dona que estimava no incorria més que en la desaprovació general, i de vegades fins i tot en el menyspreu. Els escrits antics qualifiquen d’error l’amor de Paris i de la bella Helena, que suposaren la guerra de Troia, de la qual guerra la «desgràcia» en fou la conseqüència.</div><div><br /></div><div>La moral del món antic s’erigeix com a exemple digne d’ésser imitat i fins i tot inspirà les gestes d’amor que tenien lloc en el període feudal. El món antic no veia més que en l’amistat els sentiments capaços de consolidar, entre els individus d’una mateixa tribu, els lligams espirituals que feien més estable l’organisme social, encara feble en aquesta època. Per contra, en les etapes culturals posteriors, l’amistat deixa d’ésser considerada com una virtut moral. En la societat burgesa, bastida damunt dels principis de l’individualisme, de la competència desenfrenada i de l’emulació, no hi ha cap lloc per a l’amistat, en tant que factor moral. El segle capitalista considera l’amistat com una manifestació de «sentimentalitat» i com una feblesa d’esperit del tot inútil per a les tasques de la classe burgesa. L’amistat esdevé objecte de rialla. Càstor i Pol·lux no haurien provocat més que un somriure condescendent a Nova York o dins la City londinenca d’avui. I la societat feudal ja no reconeixia que el sentiment d’amistat fos una qualitat a desenvolupar i a encoratjar entre els homes.</div><div><br /></div><div>La dominació feudal es fonamentava en l’observació estricta dels interessos de les famílies nobles. La virtut era menys determinada per les relacions dels membres de la societat entre ells que pels deures d’un membre de la família envers ella i les seues tradicions. El matrimoni era completament dominat pels interessos de la família i l’home jove (la dona jove no tenia cap veu) que escollia una dona contra aquests interessos incorria en el blasme més sever. En els temps del feudalisme, no convenia pas situar els sentiments personals per damunt dels interessos de la família, i els qui no ho tenia en compte era vist com un «pària». Segons les idees de la societat feudal, l’amor i el matrimoni no devien gaire ésser la mateixa cosa.</div><div><br /></div><div>Amb tot, és en el feudalisme que el sentiment d’amor entre els éssers de sexe diferent adquireix, per primera vegada en la història de la humanitat, un cert de dret de ciutadania. A primera vista sembla estrany que l’amor haja estat reconegut en aquell temps d’ascetisme, de costums brutals i cruels, de violència i de regne del dret d’ingerència. Però si hom mira de més a prop les causes que provocaren el reconeixement de l’amor com a fenomen social no tan sols legítim sinó fins i tot desitjable, sembla clarament perquè fou determinada aquesta reconeixença.</div><div><br /></div><div>L’amor – en certs casos i amb el concurs de certes circumstàncies – pot constituir un motor per empènyer l’home enamorat a una sèrie d’accions de les quals no seria capaç fora d’aquest estat d’ànim. Alhora, la cavalleria exigia de cadascun dels seus membres altes virtuts, certament del tot personals, en el domini militar, com la intrepidesa, la bravura, la resistència, etc. En aquesta època no és pas tant l’organització de l’exèrcit com les qualitats individuals dels combatents les que decidien la sort de les batalles. El cavaller enamorat de la seua inaccesible «dama de cor» acomplia més fàcilment «miracles de bravura», triomfava més fàcilment en els tornejos, sacrificava més decididament la seua vida en el nom de la bella. El cavaller enamorat era posseït pel desig de «distingir-se», per tal de guanyar, per aquest mitjà, les bones gràcies de l’amada.</div><div><br /></div><div>La ideologia cavalleresca tingué en compte aquest fet, i en reconèixer que l’amor implica en l’ésser humà un estat psicològic útil a les tasques de classe de la classe feudal, li donà nogensmenys un marc ben determinat. En aquell temps, l’amor dels esposos no era ni apreciat ni cantat pels poetes: no és en ell que reposava la família que vivia en els castells fortificats. L’amor, en tant que factor social, no era de bon gust més que quan es tractava de sentiments amorosos del cavaller envers la dona d’altri, sentiment que el feien acomplir proeses. Com més inaccessible era la dona elegida, més el cavaller havia de cercar de guanyar el seu agraïment demostrant virtuts i qualitats requerides en el seu món (intrepidesa, resistència, tenacitat, bravura, etc.).</div><div><br /></div><div>Habitualment la «dama de cor» era triada pels cavallers entre les dones menys accessibles: sovint l’esposa del seu sobirà (senyor feudal), de vegades la reina. Tan sols aquest «amor espiritual» sense relacions carnals, que impulsava el cavaller a proeses heroiques i el forçava a acomplir miracles de bravura, era citat com a exemplar i considerat com una «virtut». Els cavallers no triaven mai com a objecte d’adoració les joves fadrines. Per molt alt que fos situada una fadrina, l’amor que el cavaller demostrava per ella podia conduir al matrimoni, i llavors desapareixia inevitablement el motor psicològic que l’impulsava a proeses. És això el que no admetia la moral feudal. D’ací que l’ideal d’ascetisme (d’abstinència sexual) coincidís amb l’elevació del sentiment amorós al rang d’una virtut moral. En el llur zel de purificar l’amor de tot allò que fos carnal, «pecaminós», de transformar-lo en un sentiment abstracte, els cavallers arribaven a perversions monstruoses: escollien com a «dama de cor» una dona que no havien vist mai, s’inscrivien entre els enamorats de la Verge Maria, Mare de Déu... (hom no sabria anar més lluny...).</div><div><br /></div><div>La ideologia feudal veia per davant de tot en l’amor un estimulant que reforçava les qualitats necessàries en els cavallers: l’«amor espiritual», l’adoració pel cavaller de la seua «dama de cor» servia els interessos de la casta feudal – una perspectiva determinada de l’amor en l’apogeu del feudalisme. Un cavaller, que no hauria pas dubtat a tancar o fins i tot assassinar la seua dona per una traïció carnal, per «l’adulteri», se sentia extremadament adulat quan un altre cavaller l’escollia com a «dama de cor» i no l’impedia pas de constituir-se un «seguici» («amics espirituals») - d’homes.</div><div><br /></div><div>Però tot en cantant i elevant l’amor espiritual, la moral feudal cavalleresca no exigia en cap moment que l’amor regnàs en les relacions sexuals matrimonials o extramatrimonials. L’amor era una cosa i el matrimoni era una altra. La ideologia feudal distingia entre aquestes dues nocions (1). Només s’uneixen arran de la moral de la classe burgesa que remunta als segles XIV i XV. És per això que en temps de l’edat mitjana, al costat de sentiments amorosos elevats i refinats, assistim a tanta brutalitat de costums en el domini de les relacions sexuals. Les relacions sexuals, tant fora del matrimoni com dins del matrimoni més legítim, privades del sentiment amorós capaç de transformar-les, es reduïen a un simple acte fisiològic.</div><div><br /></div><div>L’Església exteriorment condemnava la luxúria, però en realitat, mentre encoratjava de paraula l’«amor espiritual», patrocinava les relacions més o menys animals entre els sexes. El cavaller que no es treia mai l’emblema de la dama de cor, que componia en el seu honor els versos més tendres, que arriscava la vida per merèixer simplement un somriure d’ella, violava tranquil·lament una jove vilatana o ordenava el seu gestor de fer vindre al castell les més belles pageses de l’entorn, simplement per distreure’s. Alhora, les dones dels cavallers no desaprofitaven l’ocasió de gustar les joies carnals a esquena del marit amb els trobadors o els patges, i de vegades elles mateixes no refusaven les llurs carícies als criats que les plaïen, malgrat tot el llur menyspreu per la «servitud».</div><div><br /></div><div>Amb l’afebliment del feudalisme i la creació de noves condicions de vida dictades pels interessos de la burgesia naixent, es forma poc a poc un nou ideal moral de relacions entre els sexes. Refusant l’ideal d’«amor espiritual», la burgesia emprèn la defensa dels drets carnals abans menystinguts, i aporta en l’amor la fusió del principi físic i del principi espiritual. Segons la moral burgesa, en contrast amb la casta cavalleresca, hom no pot pot distingir gaire entre l’amor i el matrimoni; al contrari, el matrimoni s’ha de determinar per la inclinació recíproca dels cònjuges. És evident que a la pràctica i per «càlculs» materials, la burgesia violava sovint aquest manament moral, però la mateixa reconeixença de l’amor com a fonament del matrimoni tenia sòlides raons de classe.</div><div><br /></div><div>Sota el règim feudal la família es cimentava damunt de les tradicions de la noblesa. El matrimoni era de fet indissoluble; damunt de la parella casada pesaven els manaments de l’Església, l’autoritat il·limitada dels caps de família, l’ascendent de les tradicions, la voluntat del sobirà.</div><div><br /></div><div>La família burgesa es formava en unes altres condicions; la base ja no era la possessió de riqueses patrimonials, sinó l’acumulació de capital. La família era doncs la guardiana vivent de les riqueses; però per tal que l’acumulació s’acomplís més ràpidament, era important per a la classe burgesa que els béns adquirits pel marit i el pare fossen esmerçats amb «economia» i de forma intel·ligent, de manera que calia que la dona no fos tan sols una «bona mestressa de casa» sinó també l’amiga i l’ajudant del marit.</div><div><br /></div><div>Amb l’establiment de les relacions capitalistes, tan sols la família en la qual hi hagués col·laboració estreta entre tots els membres interessats en l’acumulació de riqueses tenia bases sòlides. Però la col·laboració es podia realitzar molt millor com més hi hagués lligams de cor i d’esperit per unir els cònjuges entre ells i els infants amb els pares.</div><div><br /></div><div>La nova estructura econòmica d’aquesta època, des de començament del segle XIV i principis del segle XV, donà lloc a la nova ideologia. Les nocions d’amor i de matrimoni canvien poc a poc d’aspecte. El reformador religiós Luter, i amb ell tots els pensadors i homes d’acció del Renaixement i de la Reforma (segles XV-XVI) mesuraven molt bé la força social que refermava el sentiment de l’amor. Conscients que per a la solidesa de la família – unitat econòmica fonamental del règim burgès – calia la unió íntima de tots els seus membres, els ideòlegs revolucionaris de la burgesia naixent proclamaren un nou ideal moral de l’amor: l’amor que uneix els dos principis – carnal i espiritual. Els reformadors de l’època van prendre les armes contra el celibat eclesiàstic i ridiculitzaren despietadament «l’amor espiritual» dels cavallers, que obligava el cavaller enamorat a marcir-se en les seves aspiracions amoroses sense esperança de satisfer-les. Els ideòlegs burgesos, els homes de la Reforma, reconegueren la legitimitat de les sanes exigències de la carn. El món feudal dividia l’amor en simple acte sexual (relacions sexuals matrimonials o de concubinatge) i en amor espiritual «exaltat» (el cavaller enamorat de la «dama de cor»). L’ideal moral de la classe burgesa feia entrar en la noció de l’amor tant la sana atracció carnal dels sexes com l’afecte sincer. L’ideal feudal distingia entre el matrimoni i l’amor. La burgesia lligava les dues nocions. Per ella la noció de l’amor i la del matrimoni eren d’igual valor. Evidentment, a la pràctica, la burgesia violava el seu propi ideal; però mentre que en l’època feudal hom no contemplava pas la qüestió de la inclinació mútua, la moral burgesia exigia que, fins i tot en el cas que el matrimoni es conclogués per raons purament materials, els cònjuges tinguessen l’aparença d’estimar-se.</div><div><br /></div><div>Els prejudicis feudals pel que fa a l’amor i al matrimoni han sobreviscut fins a la nostra època i s’han acomodat durant segles de moralitat de la classe burgesa. Avui encara, els membres de les famílies coronades i l’alta aristocràcia que les envolta professen aquestes concepcions. En aquests entorns hom troba «ridícul» i xocant un matrimoni d’inclinació. Els joves prínceps i princeses encara s’han de sotmetre a la tirania de les tradicions de la raça i dels càlculs polítics i unir la vida amb un ésser que no estimen. La història coneix molts drames semblants als del malaurat fill de Lluís XV que anà al seu matrimoni secret malgrat la dolor que experimentava per la mort de la seua primera dona ardentment estimada.</div><div><br /></div><div>La subordinació del matrimoni a aquestes consideracions existeix igualment entre els pagesos. La família pagesa es diferencia en això de la família burgesia de la ciutat – és per davant de tot una unitat econòmica de treball. Els interessos econòmiques dominen tant la família pagesa que els lligams psíquics hi juguen un paper del tot secundari. En una família d’artesans de l’Edat Mitjana, no era de cap manera qüestió d’amor quan hom concloïa un matrimoni. En el temps de les corporacions d’artesans, la família era també una unitat de producció i reposava en un principi econòmic del treball. L’ideal d’amor en el matrimoni no comença a aparèixer en la classe burgesa més que en el moment que la família deixa poc a poc d’ésser unitat de producció per esdevindre unitat de consum i guardiana del capital acumulat.</div><div><br /></div><div>Però, bo i proclamant el dret dels «dos cors amants» a unir-se, fins i tot contra les tradicions de la família, bo i ridiculitzant «l’amor espiritual» i l’ascetisme, bo i afirmant que l’amor és la base del matrimoni, la moral burgesa li traçà no obstant límits estrets. L’amor no era legítim més que en el matrimoni. L’amor fora del matrimoni és immoral. Aquest ideal era dictat per consideracions econòmiques: es tractava d’impedir la dispersió del capital entre els infants col·laterals. Tota la moral burgesia tenia com a funció contribuir a la concentració del capital. L’ideal d’amor era constituït per la parella casada aplicada a augmentar el benestar i les riqueses del nucli familiar aïllat de la resta de la societat. Allà on topaven els interessos de la família i de la societat, la moral burgesia decidia a favor de la família. (Exemples: la condescendència no de dret, sinó de la moral burgesa, en relació als desertors, la justificació moral d’un administrador delegat que arruïna, per tal d’augmentar el benestar de la seua família, els accionistes que li havien confiat llurs fons, etc.). Amb l’esperit utilitari que li és propi, la burgesia cercava treure profit de l’amor en fer d’aquest sentiment un mitjà de consolidació dels lligams de la família.</div><div><br /></div><div>Naturalment, el sentiment amorós es trobava ben incòmode en els límits que la ideologia burgesa li havia marcat. Naixien i es multiplicaven il·limitadament «conflictes amorosos», que trobaven expressió en el nou gènere literari – la novel·la, forma de ficció nascuda de la classe burgesa. Els afers amorosos anaven més enllà de l’àmbit estricte assignat del matrimoni legal, i hi sortien en forma de relacions lliures que la moral burgesa condemnava i a la pràctica florien (adulteri).</div><div><br /></div><div>L’ideal burgès de l’amor no es correspon a les necessitats de la capa més nombrosa de la població – a les necessitats de la classe treballadora. No coincideix tampoc amb el gènere de vida dels treballadors intel·lectuals. Per això aquest interès, en els països de capitalisme més desenvolupat, pels problemes del sexe i de l’amor, d’ací les recerques apassionades per resoldre aquesta qüestió angoixant que data de fa diversos segles: com establir les relacions entre els sexes de manera que augmente la totalitat de la felicitat humana sense perjudicar els interessos de la col·lectivitat?</div><div><br /></div><div>La mateixa qüestió es presenta naturalment també a la joventut treballadora de Rússia. Una ullada ràpida a l’evolució de les relacions matrimonials i d’amor us ajudarà, jove camarada, a penetrar-vos d’aquesta veritat que l’amor no és cap «afer privat» com sembla a primera vista. L’amor – preuat factor psico(intel·lectual)-social, el manega la humanitat instintivament en l’interès de la col·lectivitat durant tota la història. Correspon a la humanitat treballadora, armada amb el mètode científic del marxisme i traient profit de l’experiència material del passat, comprendre quin lloc, en les relacions socials, la nova humanitat ha de reservar a l’amor. Quin és doncs l’ideal d’amor que respon als interessos de la classe que lluita per la seua dominació?</div><div><br /></div><h4 style="text-align: left;">III. L’amor-camaraderia</h4><div>La nova societat treballadora comunista s’edifica sobre el principi de la camaraderia, de la solidaritat. Però què és la solidaritat? No és tan sols la consciència de la comunitat d’interessos, sinó també els lligams de cor i d’esperit establerts entre els membres de la col·lectivitat treballadora. El règim social bastit damunt la solidaritat i la col·laboració exigeix alhora que la societat en qüestió posseesca en un grau elevat de desenvolupament «amor potencial», és a dir la capacitat d’experimentar sentiments de simpatia. Sense aquests sentiments, la solidaritat no pot ésser duradora. És per això justament que la ideologia proletària cerca educar i reforçar en cada membre de la classe obrera el sentiment de simpatia en relació als patiments i necessitats dels seus camarades de classe, així com la comprensió de les aspiracions d’altri i la consciència del seu lligam amb els altres membres de la col·lectivitat. Però tots aquests «sentiments simpàtics» - delicadesa, sensibilitat, compassió – deriven d’una mateixa font comuna: la capacitat d’estimar, d’estimar ja no en el sentit estrictament sexual, sinó en el sentit més ample del mot.</div><div><br /></div><div>Amor – emoció (sentiment) espiritual que uneix i que, per tant, té un caràcter organitzador. Que l’amor és una gran força d’unió, la burgesia ho comprenia i ho aprofitava bé. És per això que, en cercar la consolidació de la família, la ideologia burgesa va fer una virtut moral de «l’amor conjugal»; ésser un «bon pare de família» era, als ulls de la burgesia, una gran i apreciada qualitat de l’home.</div><div><br /></div><div>El proletariat, d’altra banda, ha de comptar amb el paper social i psicològic que el sentiment amorós, també en el sentit entès del mot que s’ocupa de les relacions entre els sexes, pot i ha de jugar per reforçar els lligams, no en el domini de les relacions matrimonials i de família, sinó dins del desenvolupament de la solidaritat col·lectiva.</div><div><br /></div><div>Quin és l’amor ideal de la classe obrera? Quins són els sentiments que la ideologia proletària posa a la base de les relacions entre els sexes?</div><div><br /></div><div>Ja hem constatat, jove amic, que cada època posseeix el seu propi ideal d’amor, que cada classe cerca, en interès propi, a ficar en la noció moral de l’amor el seu propi contingut. Cada grau de civilització, en aportar a la humanitat sentiments morals i intel·lectuals més ricament elaborats, tenyeix d’un color particular les tendres ales d’Eros. L’evolució en el desenvolupament de l’economia i dels costums socials s’acompanya de les modificacions que hom aporta a la noció de «l’amor». Certes característiques d’aquest sentiment es reforcen i d’altres, per contra, s’atenuen o desapareixen completament.</div><div><br /></div><div>De simple instint biològic – la pruïja de reproduir-se, - propi de tots els éssers vius superiors o inferiors dividits en sexes, l’amor, en evolucionar en els milers d’anys des de que existeix la societat humana i en enriquir-se sense treva de nous sentiments psíquics, esdevé un sentiment força complicat (2). De fenomen biològic, l’amor esdevé un factor psico-social.</div><div><br /></div><div>Sota la pressió de forces econòmiques i socials, l’instint biològic de la reproducció que determina les relacions dels sexes en els primers graus del desenvolupament de la humanitat s’adreça en dos sentits diametralment oposats. D’una banda, el sa instint sexual – l’atracció física de l’un vers l’altre de dos éssers de sexe diferent amb l’objectiu de la reproducció, sota la pressió de relacions sòcio-econòmiques monstruoses, particularment sota la dominació del capitalisme, degenerà en una luxúria malsana. L’acte sexual esdevingué un objectiu en ell mateix, un mitjà de procurar-se un mateix un «plaer addicional» a la luxúria, exacerbat pels excessos, les perversions, els desitjos nocius de la carn. L’home s’uneix a la dona no perquè un sa corrent sexual l’atreu poderosament envers aquesta dona, sinó perquè cerca la dona, sense experimentar cap desig sexual, i la cerca amb l’únic objectiu de provocar aquesta necessitat, gràcies a la intimitat amb aquesta dona. Es procura doncs un desig pel fet mateix de l’acte sexual. La prostitució es basa en això. Si la intimitat de la dona no provoca l’excitació esperada, els homes, arrossegats pels excessos sexuals, recorren a tota mena de perversions.</div><div><br /></div><div>Això és una desviació de l’instint biològic subjacent a l’amor entre els sexes, cap a una luxúria malsana, que s’allunya de la seua font primera.</div><div><br /></div><div>D’altra banda, l’atracció física entre els dos sexes s’ha complicat, al llarg de segles de vida social de la humanitat i de canvis de civilització, amb tota una gama de sentiments. L’amor – en la forma actual – és un estat d’ànim força complex, durant molt de temps ja separat de la seua font primera - l’instint biològic de reproducció – i que sovint es troba fins i tot en contradicció amb ella. L’amor és un conglomerat de tota mena de sentiments, com l’amistat, la passió, la tendresa espiritual, la compassió, l’estima, el el costum, i molts altres matisos de sentiments i emocions. És ben dur, donada aquesta complexitat, d’establir un lligam directe entre la veu de la natura – «l’Eros sense ales» (atracció física dels sexes) – i «l’Eros amb les ales desplegades» (l’atracció física barrejada amb emocions espirituals i mentals). L’amor-amistat en el qual no hi ha ni tan sols un àtom d’atracció física, l’amor espiritual envers la causa, la idea, l’amor impersonal de la col·lectivitat – tot això mostra que el sentiment d’amor se separa de la seua base biològica des del moment que s’«espiritualitza».</div><div><br /></div><div>Però això no és tot. Sovint entre les diverses manifestacions de l’amor sorgeix una contradicció flagrant, comença la lluita. L’amor envers «la causa amada» (no pas envers la causa simplement, sinó precisament envers la causa amada) no encaixa amb l’amor envers l’elegit pel cor (3); l’amor envers la col·lectivitat entra en conflicte amb el sentiment d’amor envers la dona, el marit, els infants. L’amor-amistat contrasta semblantment amb l’amor-passió. En un cas, l’amor és dominat per l’harmonia psíquica, i en l’altre l’amor té com a base «l’harmonia corporal».</div><div><br /></div><div>L’amor ha esdevingut polifacètic i polimòrfic. Des del punt de mira de les emocions amoroses (sentiments) que experiment l’home modern, en el qual s’han desenvolupat segles d’evolució cultural, que han educat les diferents tonalitats d’aquest sentiment, es troba en el destret que expressa el mot, massa general vague – amor (4).</div><div><br /></div><div>Les multiplicitat de l’amor sota el domini de la ideologia burgesa i de la forma de vida burgeso-capitalista crea una sèrie de drames morals penosos i insolubles. Ja des de final del segle XIX, la multiplicitat del sentiment amorós esdevé el tema favorit d’escriptors-psicòlegs. «L’amor envers dos» i fins i tot «envers tres» preocupava i avergonyia pel seu «enigma» nombrosos representants reflexius de la cultura burgesa. La complexitat de l’ànima, aquesta divisió entre sentiments la intentà elucidar en els anys 60 el nostre pensador-publicista rus A. Herzen (Iskander) en la seua novel·la «Qui és culpable?». Per resoldre aquest problema s’hi acostà Txernixevski, en la seua novel·la social: «Què fer?». En la dualitat de sentiment, en l’escissió de l’amor, sovint s’aturen els més grans escriptors escandinaus – Hamsun, Ibsen, Bjørnson (5), Geijerstam. Aquest tema hom el retroba sovint en els escrits de literaris francesos del segle passat; hi escriu, prop de l’esperit del comunisme, Romain Rolland, així com allunyadament de nosaltres Maeterlinck (6). Aquest complex problema, «l’enigma de l’amor», l’han intentat resoldre en la vida pràctica tant genis de la poesia, com Goethe i Byron, com pioners remarcables en el camp de les relacions entre els sexes, com George Sand; molts han partit de la seua pròpia experiència, com l’autor de la novel·la «Qui és culpable» (Herzen) i d’altres grans pensadors, poetes, personatges públics... Sota el pes de «l’enigma de la dualitat de l’amor» reflecteixen ara homes que no pas «grans» del tot, sinó que cerquen vanament la clau de la solució en els límits del pensament burgès. I malgrat això – la clau és en les mans del proletariat. Desentranyar aquest complex problema tan sols es pot fer amb els sentiments, ideologia i forma de vida de la nova humanitat treballadora.</div><div><br /></div><div>Parlam ací de la dualitat de l’amor, de les complexitats de «l’Eros alat», però aquesta ambigüitat no es pot confondre amb les relacions sexuals d’un home amb diverses dones, o d’una dona amb diversos homes. La poligàmia (matrimoni múltiple) encara que no implique un sentiment pot causar una sèrie de conseqüències adverses perjudicial en elles mateixes (esgotament ràpid del cos, augment de les probabilitats de contraure malalties de transmissió sexual en les condicions actuals, etc.) però aquestes relacions, per confuses que siguen, no creen «drames morals». «Drames», conflictes que no sorgeixen més quan hi ha amor en els seus diversos matisos i manifestacions. Una dona pot estimar un home «per les facultats superiors», sintonitzar-hi amb els seus pensaments, aspiracions i desitjos; d’un altre l’atrau poderosament l’afinitat física. Davant d’una dona un home se sent més sensible, se li desperta una preocupació plena de sol·licitud, i en una altra troba suport i la comprensió de les millors aspiracions del seu «jo». A quina de les dues se li ha de donar la plenitud d’Eros? I per què hauria de destruir i mutilar-se l’ànima si la plenitud del seu ésser i existència depenen de l’una i de l’altra?</div><div><br /></div><div>Sota el règim burgès la divisió de l’ànima i dels sentiments implica un patiment inevitable. Una cultura mil·lenària fonamentada en la institució de la propietat fomenta en la gent la creença que el sentiment amorós ha de tindre com a base el principi de propietat. La ideologia burgesa inculcà en el cap de les persones que s’estimen mútuament que això implica el dret de posseir el cor de l’ésser estimat en tot i per tot. Aquesta ideal, aquesta exclusivitat en l’amor fluïa naturalment de la forma establerta de matrimoni de parella i de l’ideal burgès d’«amor absorbent» entre els dos cònjuges. Però aquest ideal pot servir els interessos de la classe obrera? No és, per contra, important i desitjable des del punt de mira de la ideologia proletària que els sentiments de la gent siguen cada vegada més rics i múltiples? L’ànima múltiple i la complexitat de l’esperit no és punt que facilita el creixement i l’educació d’una complexa xarxa entreteixida de lligams espirituals-emocionals que sostenen el col·lectiu social-laboral? Com més nombrosos són els fils que connecten ànima amb ànima, cor amb cor, ment amb ment – més fort és l’esperit de solidaritat i és més fàcil de dur a la pràctica l’ideal de la classe treballadora – camaraderia i unitat.</div><div><br /></div><div>L’exclusivitat en l’amor, com l’«absorció» amorosa, no pot ser l’ideal d’amor que determine la relació entre els sexes des de la ideologia proletària. Contràriament, el proletariat, davant la complexitat i multiplicitat de l’«Eros alat», no contempla aquest descobriment amb l’horror indescriptible i la indignació moral com fa la moral hipòcrita de la burgesia. Contràriament, el proletariat cerca imprimir a aquest fenomen (resultat de complexes raons socials) una direcció que compleix amb els seus objectius en el moment actual de la lluita de classes i el moment actual de construcció d’una societat comunista.</div><div><br /></div><div>La multiplicitat de l’amor en ella mateixa no és contrària als interessos del proletariat. Contràriament, facilita el triomf de l’ideal d’amor en les relacions mútues entre els sexes que ja s’elabora i cristal·litza en la classe obrera. És a dir: amor-camaraderia.</div><div><br /></div><div>La humanitat patriarcal s’imaginava l’amor com quelcom similar a l’afecte (amor de germans, amor de pares). La cultura antiga-esclavista posava per damunt de tot l’amor-amistat. El món feudalista construïa l’ideal de l’amor «espiritual» del cavaller, amor separat del matrimoni i no pas lligat a la satisfacció de la carn. L’ideal d’amor de la moral burgesa és l’amor d’una parella unida per matrimoni legítim.</div><div><br /></div><div>L’ideal d’amor de la classe obrera deriva de la cooperació laboral i espiritual i de la solidaritat d’esperit i de voluntat dels membres de la classe obrera, homes i dones, per descomptat, d’una forma i contingut diferents del concepte d’amor d’altres èpoques culturals. Però què és l’«amor-camaraderia»? Vol dir que la severa ideologia de la classe obrera, forjada en una atmosfera de lluita per la dictadura obrera, es presta a fer fora implacablement el tendre Eros alat de les relacions mútues entre els sexes? Res d’això. La ideologia de la classe obrera no tan sols no suprimeix «l’Eros alat», sinó que obre el camí al reconeixement del valor de l’amor com a força psicosocial.</div><div><br /></div><div>La moral hipòcrita de la cultura burgesa arrencà sense pietat les plomes multicolors d’Eros, en obligar Eros a no visitar més que la «parella legalment casada». Fora del matrimoni, per a la ideologia burgesa no hi havia més que un «Eros sense ales» desplomat – el territori d’un desig sexual momentani en forma de carícies comprades (prostitució) o robades (adulteri-fornicació).</div><div><br /></div><div>La moral de la classe obrera, una vegada que s’ha cristal·litzat, per contra, rebutja clarament la forma externa que cobreix la relació amorosa entre els sexes. Per a les tasques de la classe obrera és indiferent si l’amor pren la forma d’una unió llarga i formalitzada com si s’expressa en una relació transitòria. La ideologia de classe obrera no estableix límits formals a l’amor. Però la ideologia de la classe treballadora posa atenció en el contingut de l’amor, en els matisos dels sentiments i emocions que connecten els dos sexes. En aquest sentit, la ideologia de la classe obrera té una voluntat molt més severa i implacable per perseguir «l’Eros sense ales» (luxúria, satisfacció d’una sola de les parts mitjançant la prostitució, la transformació de la «relació sexual» en un objectiu autosuficient dins la categoria de «plaers fàcils») que la moral burgesa. «L’Eros sense ales» és contrari als interessos de la classe obrera. En primer lloc, és inevitable que comporte... excessos, i per tant esgotament físic, la qual cosa redueix la reserva de capacitat de treball en la humanitat. En segon lloc, empobreix l’ànima, dificulta el desenvolupament i l’enfortiment de lligams espirituals i sentiments de simpatia. En tercer lloc, es fonamenta generalment en la desigualtat de drets en les relacions mútues entre els sexes, en la dependència de la dona envers l’home, en l’autosuficiència o manca de sensibilitat de l’home, la qual cosa impedeix el desenvolupament d’un sentiment de camaraderia. Del tot diferent és l’acció de l’«Eros alat».</div><div><br /></div><div>Evidentment, a la base de l’«Eros alat» hi ha la mateixa atracció sexual que en l’«Eros sense ales», però la diferència és que en un ésser humà que sent amor per a una altra persona es desperten i es manifesten precisament les qualitats de l’ànima que són necessària per a la construcció d’una nova cultura: sensibilitat, empatia, voluntat d’ajudar els altres. La ideologia burgesa exigí que totes aquestes qualitats es mostrassen tan sols envers un cor, el de la persona estimada o desitjada. La ideologia proletària es preocupa principalment perquè aquestes qualitats siguen despertades i educades en cada ésser humà, i es manifesten en comunió no tan sols del cor escollit, sinó també en comunió amb tots els membres del col·lectiu. Són indiferents per al proletariat les tonalitats i colors que caracteritzen l’«Eros alat»: que l’amor siga d’un to suau, o del color d’una passió calenta, o el de l’harmonia comuna de l’esperit. Importa una sola cosa, que en totes aquestes tonalitats de l’amor ho ha elements psico-espirituals que serveixen al desenvolupament i consolidació del sentiment de camaraderia.</div><div><br /></div><div>El reconeixement de drets recíprocs i la capacitat de tindre en compte la personalitat de l’altre, fins i tot en l’amor, el suport mutu estable, co-participar i correspondre en els desitjos de l’altre en el marc d’interessos o aspiracions comunes – tal és l’ideal de l’amor camaraderia que forja la ideologia proletària per substituir els ideals obsolets «absorbents» i «excloents» de l’amor conjugal de la cultura burgesa.</div><div><br /></div><div>L’amor-camaraderia és l’ideal necessari per al proletariat en un període difícil i ple de responsabilitat de lluita per establir o mantindre la seua dictadura. Però no hi ha dubte que després de la implantació de la societat comunista, l’amor, «l’Eros alat», apareixerà en una forma del tot diferent a l’actual, del tot desconeguda per nosaltres. De moment els «vincles de simpatia» entre tots els membres de la societat creixeran i es faran més forts, la «potència amorosa» augmentarà i l’amor-camaraderia esdevindrà un motor com la competència i l’egoisme ho eren pel règim burgès. El col·lectivisme d’esperit i de voluntat vencerà l’autosuficiència individualista. Desapareix la «pau freda de la soledat», de la qual les persones amb cultura burgesa cercaven la salvació en l’amor i el matrimoni; creixen els diversos lligams que entrellacen les persones mentalment i espiritual. Canvien els sentiments de la gent per un interès creixent envers allò públic, i desapareix sense deixar rastre, perduda en la memòria dels segles passats, la desigualtat entre els sexes i la dependència de les dones envers els homes.</div><div><br /></div><div>En aquesta nova societat, col·lectivista pel seu esperit i emocions, en mig de la unió alegre i la camaraderia entre tots els membres del col·lectiu treballador i creador, l’Eros prendrà un lloc honorable en tant que sentiment multiplicador de l’alegria humana. Com serà aquest nou Eros transformat? La imaginació més audaç és incapaç de copsar-ne l’aparença. Quelcom és clar: com més fortament soldada siga la nova humanitat per lligams estrets de solidaritat, més gran serà la seva connexió espiritual i emocional en tots els àmbits de la vida, de la creativitat, de la comunicació, i menys espai quedarà per a l’amor en el sentit modern del terme. L’amor contemporani sempre pateix pel fet d’absorbir els pensaments i sentiments dels «cors amorosos», per aïllar-los al mateix temps que separa la parella del col·lectiu. Aquesta separació de la «parella amorosa», aquest aïllament moral d’un col·lectiu en el qual els interessos, problemes i aspiracions de tots els membres s’entrelliguen en una xarxa densa, serà no tan sols innecessari, sinó psicològicament inviable. En aquest nou món, la forma normal i reconeguda de les relacions entre els sexes tindrà probablement com a base l’atracció sana, lliure, natural, dels sexes (sense perversions ni excessos), en «l’Eros transfigurat».</div><div><br /></div><div>No obstant això, som encara en el llindar de les dues cultures. I en aquest període crític, juntament amb la batalla oberta entre dos mons en tots els fronts, incloent el front ideològic, el proletariat és interessat en totes aquelles mesures que faciliten l’acumulació més ràpida de «sentiments de simpatia». Durant aquest període, l’ideal moral que defineix les relacions entre els sexes no és l’instint bàsic nu sinó l’experiència multifacètica de l’amor-camaraderia tant pels homes com per les dones. Aquestes experiències, per complir amb els requisits conjunts de la nova moral proletària, han de recolzar en tres principis bàsics:</div><div><br /></div><div>1) igualtat en les relacions mútues (sense l’autosuficiència masculina ni la dissolució servil de la individualitat en l’amor per part de la dona),</div><div><br /></div><div>2) reconeixement mutu dels drets de l’un i l’altra, sense cap mena de reclamació de possessió indivisa del cor i de l’ànima de l’altre (un sentiment de propietat, nodrit per la cultura burgesa),</div><div><br /></div><div>3) sentiment de camaraderia, capacitat d’escoltar i comprendre el funcionament de l’ànima íntima de l’estimat (la cultura burgesa no exigia aquesta sensibilitat en l’amor més que per a dones).</div><div><br /></div><div>Però, en proclamar el dret de l’«Eros alat» (amor), la ideologia de la classe obrera subordina al mateix temps l’amor dels membres del col·lectiu treballador, dels uns envers els altres, a un sentiment més potent – un sentiment de deure envers la col·lectivitat. Per gran que siga l’amor que els dos sexes, per nombrosos que siguen els vincles de cor i esperit que els uneixen, els mateixos lligams amb la col·lectivitat han d’ésser més forts i més nombrosos i, per dir-ho així, més orgànics. La moral burgesa exigia: tot per a la persona estimada. La moral proletària prescriu tot per al col·lectiu.</div><div><br /></div><div>Però sent ja la vostra qüestió, jove amic meu: que així siga. Deixeu que la comunicació amorosa, d’acord amb l’esperit de la camaraderia, siga l’ideal de la classe obrera. Però no imposa aquest ideal, aquesta nova «mesura moral» de l’amor, una altra vegada, un pes feixuc en l’experiència amorosa? No arronsarà, no paralitzarà les suaus ales de l’«Eros tremolós»? Alliberant l’amor dels grillons de la moral burgesa no li forjam noves cadenes?</div><div><br /></div><div>Sí, jove amic meu, tens raó. La ideologia del proletariat, en refusar la «moral» burgesa en el domini de les relacions amoroses-matrimonials, genera però inevitablement una pròpia moral de classe, noves regles de relacions entre els sexes, que es corresponen millor a les tasques de la classe obrera, que fomenta sentiments dels membres de la seua classe en una direcció determinada, i això imposa unes certes cadenes sentimentals. Atès que es tracta d’un amor patrocinat per la cultura burgesa, el proletariat, per descomptat, arrencarà moltes plomes de les ales d’Eros, en la forma burgesia. Però lamentar el fet que la classe treballadora posarà el seu segell en les relacions entre els sexes per tal de fer correspondre el sentiment amorós a la seua tasca, suposa no ésser capaç de mirar cap al futur. És clar que en el lloc de les velles plomes arrencades de les ales d’Eros, la classe ascendent en farà créixer d’altres, d’una bellesa, d’una puixança i d’un esclat encara desconeguts. No oblideu, jove amic meu, que l’amor, inevitablement, muta i canvia juntament amb els canvis en la base cultural i econòmica de la humanitat.</div><div><br /></div><div>Si en la relació amorosa s’afebleix el sentiment passional cec, exigent i absorbent, si hi desapareix el de propietat, així com el desig egoista de vincular-se «per sempre» l’ésser amat, si desapareix a la fi l’autosuficiència de l’home i la renúncia criminal al seu «jo» per part de la dona, per contra, altres elements preciosos de l’amor es desenvoluparien. Aconseguir el respecte més fort per la persona de l’altre, perfeccionar la possibilitat de tindre en compte els drets dels altres, desenvolupar la sensibilitat emocional mútua i augmentar el desig de demostrar l’amor, no tan sols amb petons i abraçades, sinó també en la unitat d’acció i de voluntat en el treball comú.</div><div><br /></div><div>La tasca de la ideologia proletària no és expulsar l’Eros de les relacions socials, sinó tornar a equipar el seu buirac de fletxes de nova creació, que fomenten un sentiment d’amor entre els sexes en l’esperit de la força psíquica nova més potent – la solidaritat de la camaraderia.</div><div><br /></div><div>Ara, jove amic meu, esper que us quede clar que l’interès creixent en els afers amorosos entre els treballadors joves no és un signe de «decadència». Ara sereu capaç de trobar un lloc per a l’amor no tan sols en la ideologia proletària, sinó en la vida quotidiana dels joves treballadors.</div><div><br /></div><h4 style="text-align: left;"><b>Observacions</b></h4><div><br /></div><div>1. En el segle XII, per iniciativa dels cavallers i dames cortesans, el comportament de les quals sovint entrava en conflicte amb la moral dominant, començaren a organitzar-se els anomenats «tribunals d’amor», en els quals els jutges eren «nobles dames».</div><div><br /></div><div>En un d’aquests judicis es tractà la qüestió és de si el veritable amor pot existir en un matrimoni legal, i el «Tribunal d’Amor» fallà la sentència següent: «Els aquí presents trobam i mantenim que l’amor no pot estendre els seus drets a dues persones unides per matrimoni. Dos amants, sense ésser obligats a consideracions addicionals ni a la necessitat, es donen voluntàriament l’un a l’altre; els esposos, per contra, són vinculats per la llar, són obligats a obeir la voluntat d’un a l’altre i no poden refusar-se recíprocament res en virtut d’aquest sol fet. Que aquesta decisió adoptada després d’una madura reflexió i que expressa l’opinió d’un gran nombre de nobles dames siga reconeguda com una veritat establerta i indiscutible».</div><div><br /></div><div>Sentència del Tribunal. Tercer dia del mes de maig del 1174.</div><div><br /></div><div>Resolució setena.</div><div><br /></div><div>2. Una altra font natural-biològica de l’amor és l’instint de maternitat, les cures de l’infant per part de la dona. Barrejant-se i creuant-se entre elles, els dos instints han creat una base natural per al desenvolupament, amb l’ajut de les relacions socials, de complexos sentiments d’amor.</div><div><br /></div><div>3. Conflicte poc comú, que s’ha donat especialment en la dona de l’època de transició contemporània.</div><div><br /></div><div>4. La nova humanitat haurà de trobar nous mots per expressar els diferents matisos de sentiments emocionals que hom tradueix grollerament per amor, passió, enamorament, afer, amistat. Totes les tonalitats creuades en l’estat d’ànim per aquests diferents sentiments no s’expressen gens del tot amb aquestes nocions i vagues definicions.</div><div><br /></div><div>5. «Halte Hulda»</div><div><br /></div><div>6. «Aglavaine et Sélysette»</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Notes</div><div>[1] https://www.marxists.org/catala/kollontai/1923/11/eros.htm </div><div><br /></div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-19645712866854327442021-02-12T08:02:00.002+01:002021-02-12T08:02:06.687+01:00Wonder Woman 1984<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjUkq3WgLHuqEN8c0aPkQ_RZSoYqboJAHDQoJrQbIHN3eLIk3aj0IcW61fPcIH8rqPqicRzy5Yxy78ysLPnHEkWJOmLCbuZn4i1K2hSlF45aG0oRGpzk1nBgBQ4ClkoQ9FLJHMd6mQ6pGg/s1725/0017180.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjUkq3WgLHuqEN8c0aPkQ_RZSoYqboJAHDQoJrQbIHN3eLIk3aj0IcW61fPcIH8rqPqicRzy5Yxy78ysLPnHEkWJOmLCbuZn4i1K2hSlF45aG0oRGpzk1nBgBQ4ClkoQ9FLJHMd6mQ6pGg/w446-h640/0017180.jpg" width="446" /></a></div><br /><div><b>Sofía Lorenzo González</b></div><div><br /></div><div>El desembre de 2020 es va estrenar Wonder Woman 1984 (dirigida per Patty Jenkins), la seqüela de la reeixida pel·lícula Wonder Woman, estrenada el 2017 i que va rebre bones crítiques tant en mitjans especialitzats com entre el públic. Es va generar, no obstant això, una polèmica entorn de l'actriu protagonista, Gal Gadot, que va mostrar públicament el seu suport a la Força de Defensa israeliana, exèrcit en el qual va servir dos anys. No obstant això, aquest fet no va impedir que la pel·lícula fos molt ben rebuda i, fins i tot, que se li reconeguessin valors i missatges feministes, sempre tenint en compte el context liberal de Hollywood.</div><div><br /></div><div>No ha succeït el mateix amb WW1984, estrenada en un any marcat per una profunda crisi socioeconòmica generada per la pandèmia del coronavirus. Ambientada dècades després dels successos de la primera pel·lícula, Diana Prince continua batallant contra el crim com a superheroïna, i compagina aquesta identitat amb el seu treball d’antropòloga en un centre especialitzat en la cultura de les antigues civilitzacions mediterrànies. Allí arriba una misteriosa pedra que aparentment concedeix desitjos a qualsevol que la toqui. Una companya de treball de Diana, Barbara (Kristen Wiig), desitja tenir la seguretat i el carisma d'ella, mentre que Diana desitja tornar a trobar-se amb el seu amant mort, Steve Trevor (Chris Pine). El famós empresari milionari Maxwell Lord (Pedro Pascal) aconsegueix convertir-se en l'encarnació de la pedra i gana el seu poder per a concedir desitjos, al mateix temps que pot prendre el que desitgi dels altres, la qual cosa genera al llarg dels dies un estat cada vegada més caòtic en les vides de les persones amb les quals interactua. Com descobreixen Barbara, Diana i Steve (que es reencarna en el cos d'un altre home, però al qual Diana continua veient amb l'aparença del Steve original), la pedra va ser creada per Dols, déu de la traïció i l'entremaliadura, i a canvi de concedir desitjos li lleva a les persones que la utilitzin la seva possessió més preuada. Maxwell, en assabentar-se per mitjà del president dels Estats Units d'un sistema de transmissió per satèl·lit que pot transmetre senyals a escala mundial, decideix usar-ho per a comunicar-se amb tothom, oferint-se a complir els seus desitjos, per a així al seu torn obtenir un poder absolut, la qual cosa desemboca en un conflicte bèl·lic entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Diana ha de deixar marxar a Steve, recupera la seva força com a Wonder Woman i s'enfronta a Barbara, ara convertida en una espècie de guepard humanoide en el seu desig de ser forta i invencible, i a Maxwell. Usa el seu Llaç de la Veritat per a comunicar-se amb tot el globus terraqüi a través d'ell, convencent a tothom que renunciïn als seus desitjos perquè es reinstauri la pau.</div><div><br /></div><div>Venint d'una pel·lícula que suposadament advoca per l'“apoderament femení”, trobem estereotips de gènere molt reaccionaris: quan Barbara (una dona intel·ligentíssima, molt capaç en el seu treball, simpàtica i generosa) desitja ser tan segura de si mateixa i popular com Diana, això es manifesta en què es vesteix d'una manera molt més elegant i sofisticada, no comet cap malaptesa i es guanya el respecte i l'admiració de tots els seus companys de treball, ara que és “convencionalment atractiva” (sent interpretada per Kristen Wiig, una actriu que compleix amb els cànons de bellesa hegemònics actuals). Fins i tot hi ha una escena en la qual descobreix que, màgicament, ja no necessita ulleres per veure bé. Tot sembla més propi d'una comèdia romàntica de fa dècades que d'un producte nascut anys després del moviment #MeToo i tot l'apogeu que va suposar pel que fa a la conscienciació feminista de la societat. En la pel·lícula es mostra que Barbara pateix assetjament de carrer i Diana rep l'atenció maleducada de diversos homes, com és la realitat de moltíssimes dones cada dia, però sembla que tot intent d'indagar més en les problemàtiques derivades de ser dona en la vida quotidiana queda enrere.</div><div><br /></div><div>Un altre aspecte que grinyola bastant és la reencarnació de Steve: està bé demostrar que la vulnerabilitat i l'emocionalitat, característiques considerades típicament “femenines”, no són dolentes, i que una dona pot ser perfectament independent i autònoma i, així i tot, enamorar-se i patir quan experimenta un desengany. No obstant això, costa creure que Diana, una superheroïna que ha vist tant de mal en el món, s'obstini tant a portar de tornada a Steve, fins al punt que la pedra aconsegueix que es reencarni en el cos d'un home que no és el mateix Steve (encara que Diana el vegi així) i que per tant no pot consentir cap acte que realitza durant els dies que passa com Steve sense saber-ho.</div><div><br /></div><div>D'altra banda, Maxwell és una molt evident paròdia de Donald Trump, amb el cabell tenyit de ros inclòs. Es retrata la seva ambició desmesurada, a costa de mantenir una bona relació amb el seu fill i de, en definitiva, ser una persona amb un mínim de decència. No obstant això, en lloc de criticar aquesta figura de l’entrepreneur protofeixista borratxo de poder, es pretén generar una certa compassió cap a ell: en els flashbacks es mostra com Maxwell prové d'una família immigrant llatina a la qual va patir abusos durant tota la seva infància, sent objecte de burles i marginació per part dels seus companys de classe. A més que resulta difícil de creure que una persona llatina als Estats Units de 1984 pogués aconseguir els nivells de poder dels quals gaudeix Maxwell, no està bé que s'intentin justificar els seus actes d'evident maldat donant-li un passat tràgic.</div><div><br /></div><div>Hi ha moments del film en els quals fins i tot sembla que es realitzarà una crítica a l'imperialisme estatunidenc, com quan Maxwell es reuneix amb un magnat del Caire per a quedar-se amb el seu petroli. A més, al magnat àrab se li retrata com una persona àvida de diners el desig dels quals és restablir l'antic regne de Bialya. A canvi d'aquest desig, Maxwell s'emporta les reserves de petroli i el seu exèrcit personal, deixant-lo sol davant la ira de la població. Quan Maxwell aconsegueix arribar a tots els racons del planeta perquè tothom pot veure els seus desitjos concedits, un franctirador àrab demana bombes nuclears; no cal ni tan sols insinuar com d’extremadament ofensius són aquests estereotips. En una altra escena, Wonder Woman salva a uns nens àrabs de ser assassinats per soldats àrabs, la qual cosa, tenint en compte les opinions sionistes de Gal Gadot, és fàcil d'interpretar com a pura propaganda. El caos final, a més, es desferma quan la Unió Soviètica entra en acció i s'inicia un conflicte armat, deixant, una vegada, a l'URSS com “els dolents de la pel·lícula”.</div><div><br /></div><div>Com a elements bons de la pel·lícula, cal destacar la banda sonora, composta per Hans Zimmer, l'excel·lent interpretació de Pedro Pascal i la competició atlètica inicial a Themyscira, quan Diana és una nena encara. D'altra banda, la pel·lícula resulta decebedora i reaccionària, deixant enrere totes les virtuts que s'havien aconseguit a la primera Wonder Woman.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-74022092164977610092021-02-12T08:01:00.000+01:002021-02-12T08:01:03.577+01:00Repúbliques pels drets i les llibertats<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgyEXYnv_DEfBT3ugo5ssYi1y1doVKmvIux9pQFCTvWujUxUZSzpT2jY6BeBZi7rOis2AxugoROoS7sSNHteEDQMU6YBdYvXT3WtdVAN6ZI-VOz2fvvjM4ESy7xiIQJx2opAiqDBF6GMvY/s2048/primerarepublica.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgyEXYnv_DEfBT3ugo5ssYi1y1doVKmvIux9pQFCTvWujUxUZSzpT2jY6BeBZi7rOis2AxugoROoS7sSNHteEDQMU6YBdYvXT3WtdVAN6ZI-VOz2fvvjM4ESy7xiIQJx2opAiqDBF6GMvY/w640-h360/primerarepublica.png" width="640" /></a></div><div><br /></div><div>L’11 de febrer de 1873 es va proclamar la Primera República, que va representar un dels intents més ambiciosos dels pobles i de les nacions per a caminar cap a una institucionalitat confederal protagonitzada per les classes populars en els municipis, els territoris i les nacions presents a l’Estat espanyol, així com l’alliberament de les colònies del jou imperial. Aquesta data oblidada cristal·litza una culminació de lluites populars i republicanes per a revertir el centralisme oligàrquic que històricament ha constituït la monarquia. L’autodeterminació municipal i nacional quedà així concretada en un projecte polític i democràtic per a transformar l’Estat. A la vegada que plantejant la redistribució de la riquesa i la conquesta de drets socials, civils i nacionals.</div><div><br /></div><div>Aquest enorme llegat, que tant pes ha tingut en experiències democràtiques transformadores, com la mateixa Segona República, ha restat (quasi) oblidat. La seva recuperació no és un acte de memòria històrica sinó de reivindicació política en un moment especialment greu de crisi de règim. Els moviments republicans dels pobles de l’Estat espanyol, impulsats per les classes treballadores i populars, han estat el principal motor de l’emancipació social i política de la nostra història. Estaríem avui, per tant, davant d’una nova oportunitat de canvi, si moviments socials i organitzacions d’esquerres aconsegueixen conjugar les aspiracions de democràcia política i justícia social, en tots els àmbits d’explotació, opressió, dominació i depredació ecològica, fins a aconseguir una majoria d’edat i una condició plena de ciutadania que la monarquia i el seu règim ens neguen.</div><div><br /></div><div>La crisi pandèmica ha arribat després d’una dècada perduda en la qual els partits del règim han imposat el neoliberalisme a cop de garrot. La Llei Mordassa aprovada el 2012 és la culminació d’aquesta deriva. Utilitzada contra els moviments populars i sobiranistes durant el primer estat d’alarma, ha estat emprada de manera rècord pel que fa al nombre de sancions: més d’un milió. L’ús de la Llei Mordassa contra el moviment per l’habitatge, amb multes per aturar els desnonaments, és l’enèsim intent d’atemorir la gent perquè no participi activament en la defensa dels drets civils i socials, com poden ser el dret a la protesta i a una llar digna. Aquesta repressió coincideix, a més a més, amb la persecució despietada dels moviments sobiranistes que en els darrers anys s’han trobat en el punt de mira de l’Estat.</div><div><br /></div><div>La lluita per les llibertats civils fa necessària no només derogar la Llei Mordassa sinó també un programa que defensi l’amnistia dels i les preses polítiques per a aturar la criminalització de la societat civil i el dret a l'autodeterminació, fins a reconèixer la independència nacional si així la nació en concret ho decideix. No és casual que, en l’esdeveniment de les experiències democràtiques esmentades, la campanya per l’amnistia i les llibertats civils de les classes populars hagi estat una constant contra el tancament autoritari al qual recorren les elits.</div><div>En les lluites republicanes del nostre temps, el feminisme està cridat a jugar un paper cabdal en denunciar totes les desigualtats polítiques i civils, en els àmbits públics i privats, que subjuguen a les dones a una condició de servitud. L’emancipació i la conquesta de drets per part del moviment feminista expressa, de fet, les millors virtuts republicanes en pretendre esbotzar les estructures de poder del patriarcat: en moltes ocasions les activistes republicanes i les feministes combaten una mateixa estructura desigual de poder aplicada a diferents àmbits, és a dir, la del sobirà que governa despòticament, ja sia sobre l’Estat, sobre l’empresa en el frenètic capitalisme de plataformes o sia a la llar i sobre els cossos.</div><div>L’època ens exigeix estar a l’altura. En el transcurs de la present crisi vírica, però també econòmica, destaca l’augment i la concentració de la riquesa en cada cop menys mans mentre enormes sectors de quasi totes les classes socials s’empobreixen a marxes forçades. Fa falta, doncs, un programa mínim de transformació econòmica i social que conquereixi el dret a l’habitatge (regulant els lloguers a tot l’Estat i aturant els desnonaments), que garanteixi la salut pública (amb una millora de les condicions laborals del sistema sanitari i la reconstrucció d’un sistema sanitari públic); i que estableixi el dret a l’existència amb nous mecanismes com la renda bàsica. Es tracta, doncs, de dur a terme un projecte de transformació econòmica que comporti un model productiu no dependent. Una transició ecosocial vers l’alternativa industrial militarista del règim que deixa desmantellar la indústria civil mentre prioritza la venda d’armes a règims dictatorials. Una transformació, en definitiva, que garanteixi un ordre just i segur dirigit pels pobles vers les reformes d’un bloc neoliberal (progressista quan li convé) en què el PSOE sembla trobar-s’hi més còmode, en la conxorxa complaent amb els magnats de l’oligopoli energètic i immobiliari.</div><div><br /></div><div>Objectius aquests que haurien d’anar de la mà d’una reforma fiscal que, seguint l’estela de la Taxa Covid, gravi les grans fortunes, les transaccions financeres i posi fi al frau fiscal de les grans elits, entre les quals es troba la monarquia. D’aquesta manera el programa mínim es veurà finançat de manera justa aspirant a la superació de les desigualtats i fiscalitzant de les grans fortunes.</div><div><br /></div><div>La monarquia és la clau de volta del tancament elitista i autoritari de l’Estat, com contínuament es posa de manifest amb les resistències que troba tot intent d’investigació seriosa sobre la seva corrupció. No hi ha altra opció que oposar una alternativa estructurada en els termes esmentats. El sentiment popular republicà a Catalunya i a la resta de pobles sotmesos a l’Estat espanyol, com mostren enquestes recents, reflecteix l’anhel popular d’aquests canvis. Fa falta construir aliances que permetin avançar cap a un Pacte de Sant Sebastià del segle XXI per a tombar el règim monàrquic i començar a conquerir les Repúbliques de la gent treballadora. És l’hora d’avançar cap a processos constituents en favor dels drets col·lectius, les llibertats i les sobiranies dels pobles de l’Estat.</div><div><br /></div><div><b>Revistes signants:</b> Catarsis, Viento Sur, Nortes, Sin Permiso, Agon, A Xanela, Maig, Realitat, Debats pel Demà, Contra el Diluvio, Institut Sobiranies.</div><div><br /></div><div><h3 style="text-align: center;">***</h3></div><div><div style="text-align: center;"><b>[cast]</b></div><div style="text-align: center;"><b><br /></b></div><h4 style="text-align: center;">Repúblicas por los derechos y las libertades</h4><div>El 11 de febrero de 1873 se proclamó la Primera República, que representó uno de los intentos más ambiciosos de los pueblos y de las naciones para caminar hacia una institucionalidad confederal protagonizada por las clases populares en los municipios, los territorios y las naciones presentes en el Estado español, así como para la liberación de las colonias del yugo imperial. Esta fecha olvidada cristaliza una culminación de luchas populares y republicanas para revertir el centralismo oligárquico que históricamente ha representado la monarquía. La autodeterminación municipal y nacional quedó así concretada en un proyecto político y democrático para transformar el Estado, a la vez que planteó la redistribución de la riqueza y la conquista de derechos sociales, civiles y nacionales.</div><div><br /></div><div>Este enorme legado, que tanto peso ha tenido en experiencias democráticas transformadoras, como la misma Segunda República, ha quedado (casi) olvidado. Su recuperación no es un acto de memoria histórica sino de reivindicación política en un momento especialmente grave de crisis de régimen. Los movimientos republicanos de los pueblos del Estado español, impulsados por las clases trabajadoras y populares, han sido el principal motor de la emancipación social y política en nuestra historia. Estaríamos hoy, por tanto, ante una nueva oportunidad de cambio, si movimientos sociales y organizaciones de izquierdas consiguen conjugar las aspiraciones de democracia política y de justicia social, en todos los ámbitos de explotación, opresión, dominación y depredación ecológica, para alcanzar una mayoría de edad y una condición plena de la ciudadanía que la monarquía y su régimen nos niegan.</div><div><br /></div><div>La crisis pandémica ha llegado después de una década perdida en la cual los partidos del régimen han impuesto el neoliberalismo a golpe de garrote. La Ley Mordaza aprobada el 2012 es la culminación de esta deriva. Utilizada contra los movimientos populares y soberanistas durante el primer estado de alarma, ha sido empleada de manera récord en lo que concierne al número de sanciones: más de un millón. El uso de la Ley Mordaza contra el movimiento por la vivienda, con multas por parar desahucios, es el enésimo intento de atemorizar a la gente para que no participe activamente en la defensa de sus derechos civiles y sociales, como pueden ser el derecho a la protesta y a un hogar digno. Esta represión coincide, además, con la furibunda persecución sobre los movimientos soberanistas que en los últimos años han estado en el punto de mira del Estado.</div><div><br /></div><div>La lucha por las libertades civiles hace necesario no solo derogar la Ley Mordaza, sino también un programa que defienda la amnistía de los y las presas políticas para poner fin a la criminalización de la sociedad civil y el derecho a la autodeterminación, hasta reconocer la independencia nacional si así lo desea la nación en cuestión. No es casual que, con el advenimiento de las experiencias democráticas mencionadas, la campaña por la amnistía y las libertades civiles de las clases populares haya sido una constante contra el cierre autoritario al que recurren las élites.</div><div><br /></div><div>En las luchas republicanas de nuestro tiempo el feminismo está llamado a jugar un rol clave al denunciar todas las desigualdades políticas y civiles, en lo público y lo privado, que subyugan a las mujeres a una condición de servidumbre. La emancipación y la conquista de derechos por parte del movimiento feminista expresa, de hecho, las mejores virtudes republicanas al pretender derribar las estructuras de poder del patriarcado: en muchas ocasiones las activistas republicanas y las feministas combaten una misma estructura desigual de poder aplicada a diferentes ámbitos, esta es, la del soberano que gobierna despóticamente, ya sea sobre el Estado, sobre la empresa en el frenético capitalismo de plataformas, sobre el hogar o sobre los cuerpos.</div><div><br /></div><div>La época nos exige estar a la altura. En el transcurso de la presente crisis vírica, pero también económica, destaca el aumento y la concentración de la riqueza en cada vez menos manos mientras enormes sectores de casi todas las clases sociales se empobrecen a marchas forzadas. Hace falta, pues, un programa mínimo de transformación económica y social que conquiste el derecho a la vivienda (regulando los alquileres en todo el Estado y parando los desahucios), que garantice la salud pública (con la mejora de las condiciones laborales del personal sanitario y la reconstrucción de un sistema sanitario público); y que establezca el derecho a la existencia con nuevos mecanismos como la renta básica. Se trata, pues, de emprender un proyecto de transformación económica que comporte un modelo productivo no dependiente. Una transición ecosocial frente a la alternativa industrial militarista del régimen que deja desmantelar la industria civil mientras prioriza la venta de armas a regímenes dictatoriales. Una transformación, en suma, que garantice un orden justo y seguro dirigido por los pueblos frente a las reformas de un bloque neoliberal (progresista cuando le conviene) en las que el PSOE parece encontrarse más cómodo, en el compadreo complaciente con los magnates del oligopolio energético e inmobiliario.</div><div><br /></div><div>Objetivos estos que deberían acompañarse de la mano de una reforma fiscal que, siguiendo la estela de la Tasa Covid, grave las grandes fortunas, las transacciones financieras y ponga fin al fraude fiscal de las grandes élites, entre las cuales se encuentra la monarquía. De este modo el programa mínimo se verá financiado de forma justa, aspirando a la superación de las desigualdades y fiscalizando las grandes fortunas.</div><div><br /></div><div>La monarquía es la clave del cierre elitista y autoritario del Estado, como continuamente se pone de manifiesto en las resistencias que encuentra todo intento de investigación seria sobre su corrupción. No cabe sino oponerle una alternativa que discurra en los términos mencionados. El sentimiento popular republicano en Cataluña y en el resto de pueblos del Estado español, como muestran encuestas recientes, refleja el anhelo popular de estos cambios. Hace falta construir alianzas que permitan avanzar hacia un Pacto de San Sebastián del siglo XXI para tumbar el régimen monárquico y comenzar a conquistar las Repúblicas de la gente trabajadora. Es la hora de avanzar hacia procesos constituyentes en favor de los derechos colectivos, las libertades y las soberanías de los pueblos del Estado.</div><div><br /></div></div><div><br /></div><h3 style="text-align: center;">***</h3><div><div style="text-align: center;"><b>[gallec]</b></div><h4 style="text-align: center;">Repúblicas polos dereitos e as liberdades</h4><div>O 11 de febreiro do 1873 proclamouse a Primeira República, que representou un dos intentos máis ambiciosos dos pobos e das nacións para camiñar cara unha institucionalidade confederal protagonizada polas clases populares nos municipios, nos territorios e nas nacións presentes no Estado español, así como para a liberación das colonias do xugo imperial. Esta data esquecida cristaliza un cúmulo de loitas populares e republicanas para reverter o centralismo oligárquico que históricamente representou a monarquía. A autodeterminación municipal e nacional quedou así concretada nun proxecto político e democrático para transformar o Estado. Ó tempo que considerou a redistribución da riqueza e a conquista de dereitos sociais, civís e nacionais.</div><div><br /></div><div>Esta enorme herdanza, que tanto peso tivo en experiencias democráticas transformadoras, como a mesma Segunda República, quedou (case) esquecida. A súa recuperación non é tanto un acto de memoria histórica senón de reivindicación política nun momento especialmente grave de crise no réxime. Os movementos republicanos dos pobos do Estado español, impulsados polas clases traballadoras e populares, foron o principal motor da emancipación social e política na nosa historia. Estaríamos hoxe, polo tanto, ante unha nova oportunidade de cambio, se os movementos sociais e as organizacións de esquerdas son quen de conxugar as aspiracións de democracia política e de xustiza social, en todos os ámbitos de explotación, opresión, dominación e depredación ecolóxica, para acadar unha maioría de idade e unha condición plena da cidadanía que a monarquía e o seu réxime nos negan.</div><div><br /></div><div>A crise pandémica chegou despois dunha década perdida na cal os partidos do réxime impuxeron o neoliberalismo a golpe de garrote. A Lei Mordaza aprobada no 2012 é o cumio desta deriva. Empregada contra os movementos populares e soberanistas durante o primeiro estado de alarma, foi aplicada de maneira record en canto a sancións: máis dun millón. O uso desta lei contra o movemento pola vivenda, con multas ó parar os desafiuzamentos, é o enésimo intento para amedrentar a participación activa da xente na defensa dos dereitos civís e sociais, como o dereito á protesta e ó fogar. Esta represión coincide ca represión sobre os movementos soberanistas que nos últimos anos estiveron no punto de mira do Estado.</div><div>A loita polas liberdades civís fai preciso non só derrogar a Lei Mordaza, senón tamén un programa que defenda a amnistía dos e das presas políticas para poñer fin á criminalización da sociedade civil e o dereito á autodeterminación, ata recoñecer a independencia nacional se así o desexa a nación en cuestión. Non é casual que coa chegada das experiencias democráticas mencionadas, a campaña pola amnistía e as liberdades civís das clases populares fose unha constante contra o peche autoritario ó que recorren as elites.</div><div>Nas loitas republicanas do noso tempo o feminismo está chamado a xogar un rol clave ó denunciar todas as desigualdades políticas e civís, no público e no privado, que subxugan ás mulleres a unha condición de servidume. A emancipación e a conquista de dereitos por parte do movemento feminista expresa, de feito, as mellores virtudes republicanas ó pretender derrubar as estruturas de poder do patriarcado: en moitas ocasións as activistas republicanas e as feministas combaten unha mesma estrutura desigual de poder aplicada a diferentes ámbitos, esta é, a do soberano que goberna despóticamente, xa sexa sobre o Estado, sobre a empresa no frenético capitalismo de plataformas, sobre o fogar ou sobre os corpos.</div><div>A época esixenos estar á altura. No transcurso da presente crise vírica, pero tamén económica, destaca o aumento da concentración da riqueza en cada vez menos mans mentres enormes sectores de case todas as clases sociais se empobrecen a marchas forzadas. Fai falta, pois, un programa mínimo de transformación económica e social que conquiste o dereito á vivenda (regulando os alugueiros en todo o Estado e parando os desafiuzamentos), que garanta a saúde pública (ca mellora das condicións laborais do persoal sanitario e a reconstrución dun sistema sanitario público); e que estableza o dereito á existencia con novos mecanismos como a renda básica. Trátase, pois, de emprender un proxecto de transformación ecosocial fronte á alternativa industrial militarista do réxime que deixa desmantelar a industria civil namentres se lle dá prioridade á venda de armas a réximes ditatoriais. Unha transformación, en suma, que garanta unha orde xusta e segura dirixida polos pobos fronte ás reformas dun bloque neoliberal (progresista cando lle convén) nas que o PSOE semella atoparse máis cómodo, no compadreo compracente cos magnates do oligopolio enerxético e inmobiliario.</div><div><br /></div><div>Obxectivos estes que deberían acompañarse da man dunha reforma fiscal que, seguindo a estela da Taxa Covid, grave as grandes fortunas, as transaccións financeiras e poña fin ó fraude fiscal das grandes elites, entre as cales se atopa a monarquía. Desta maneira o programa mínimo verase financiado dun xeito xusto, aspirando á superación das desigualdades e fiscalizando as grandes fortunas.</div><div><br /></div><div>A monarquía é a clave do peche elitista e autoritaria do Estado, como continuamente se pon de manifesto na resistencia que atopa todo intento de investigación seria sobre a súa corrupción. Non cabe senón oporlle unha alternativa que descorra nos termos mencionados. O sentimento popular republicano en Cataluña e no resto de pobos do Estado Español, como amosan as enquisas máis recentes, reflicte a cobiza popular por estas mudanzas. Fai falta construír alianzas que permitan avanzar cara un Pacto de San Sebastián do século XXI para tombar o réxime monárquico e comezar a conquistar as Repúblicas da xente traballadora. É hora de avanzar cara procesos constituíntes en favor dos dereitos colectivos, as liberdades e as soberanías dos pobos do Estado.</div><div><br /></div><div><br /></div><div style="text-align: center;"><h3>***</h3></div><div style="text-align: center;"><b>[euskera]</b></div><h4 style="text-align: center;">Eskubide eta askatasunen aldeko errepublikak</h4><div><br /></div><div>1873ko otsailaren 11n, Lehen Errepublika aldarrikatu zen. Herriek eta nazioek instituzioalitate konfederalerantz jotzeko egindako saiakera handienetako bat izan zen, Espainiako Estatuan zeunden udalerri, lurralde eta nazioetako herri-klaseak protagonista zituena; eta aldi berean, jugo inperialaren azpiko koloniak askatzea zuen helburua. Langile eta errepublikanoen garaipena ekarri zuen ahaztutako data honek, historikoki monarkiari dagokion zentralismo oligarkikoaren aurkakoa. Udal- eta nazio-autodeterminazioa horrela zehaztu zen, Estatu eraldatzeko proiektu politiko eta demokratiko batean. Gainera, aberastasuna birbanatzea eta eskubide sozial, zibil eta nazionalak bereganatzea planteatzen zuen proiektu bat zen.</div><div><br /></div><div>Esperientzia demokratiko eraldatzaileetan hainbesteko garrantzia izan duen ondare ikaragarri hori, Bigarren Errepublika bera bezala, ahaztu egin da (ia). Hura berreskuratzea ez da oroimen historikoaren ekintza, errebindikazio politikoa baizik, erregimen-krisiaren une bereziki larri batean. Espainiako Estatuko herrietako mugimendu errepublikanoak, langile-klaseek eta herri-klaseek bultzatuak, izan dira gure historiako emantzipazio sozial eta politikoaren eragile nagusiak. Beraz, aldatzeko aukera berri baten aurrean egongo ginateke gaur, gizarte-mugimenduek eta ezkerreko erakundeek demokrazia politikoaren eta gizarte-justiziaren nahiak bateratzea lortzen badute, ustiapen-, zapalkuntza-, menderatze- eta harraparitza-eremu guztietan, harik eta adin-nagusitasuna eta herritartasun-baldintza bat lortu arte, monarkiak eta haren erregimenak ukatu egiten baitigute.</div><div><br /></div><div>Hamarkada galdu baten ondoren, krisi pandemikoa iritsi da; hamarkada honetan, erregimeneko alderdiek neoliberalismoa makilakadaz ezarri dute. 2012an onartutako Mordaza Legea da deriba horren gailurra. Lehen alarma-egoeran herri-mugimenduen eta mugimendu subiranisten aurka Estatuak tresna nagusia izan da, eta zigor kopurua errekorra igo da: milioi bat baino gehiago. Mordaza Legea etxebizitzaren aldeko mugimenduaren aurka erabiltzea, etxetik kaleratzeak geldiarazteko isunekin, jendea izutzeko ahalegin izugarria da, eskubide zibil eta sozialen defentsan aktiboki parte har ez dezan. Eskubide hauen artean, protestarako eta etxe duina izatekoa. Errepresio hori, gainera, bat dator azken urteetan Estatuaren jomugan aurkitu diren mugimendu subiranisten jazarpen gupidagabearekin.</div><div><br /></div><div>Askatasun zibilen aldeko borrokak, Mordaza Legea indargabetzeaz gain, beharrezkoa egiten du preso politikoen amnistia defendatuko duen programa bat ere, gizarte zibilaren eta autodeterminaziorako eskubidea kriminalizazioa geldiarazteko, independentzia nazionala onartu arte baldin eta herriak hala erabakitzen badu. Ez da kasualitatea, lehenago aipatutako esperientzia demokratikoetan, herri-klaseen amnistia eta askatasun zibilen aldeko kanpaina eliteen autoritarioaren aurkako joera iraunkorrak bihurtzea.</div><div><br /></div><div>Gure garaiko borroka errepublikanoetan, feminismoak funtsesko eginkizuna darama, eremu publiko eta pribatuetan emakumeak menderatzen dituzten desberdintasun politiko eta zibil guztiak salatzea. Mugimendu feministaren emantzipazioak eta eskubide-lorpenak errepublikaren bertute onenak azpimarratzen ditu, hain zuzen ere, patriarkatuaren botere-egiturak bota nahi baititu: askotan, ekintzaile errepublikanoek eta feministek botere-egitura bidegabe berari egiten diote aurre, hainbat eremutara hedatzen dena: gobernua despota modura diharduna, enpresa soilik bere onerako baliatzen duena edo etxean emakumeak objektu bezala tratatzen dituena.</div><div><br /></div><div>Garaiak altueran egotea eskatzen digu. Krisi biriko honetan, baina baita ekonomikoa ere, aberastasuna hazten eta kontzentratzen da, eta gizarteko sektore handiak, berriz, pobreagoak izatea behartuta. Beharrezkoa da, beraz, etxebizitzarako eskubidea konkistatuko duen eraldaketa ekonomiko eta sozialerako gutxieneko programa bat (alokairuak Estatu osoan erregulatuz eta etxegabetzeak geldiaraziz), osasun publikoa bermatuko duena (osasun-sistemaren lan-baldintzak hobetuz eta osasun-sistema publikoa berreraikiz), eta existentziarako eskubidea ezarriko duena, oinarrizko errenta bezalako mekanismo berriekin. Beharrezkoa da, beraz, menpekotasunik gabeko ekoizpen eredua ekarriko duen eraldaketa ekonomikorako proiektu bat gauzatzea. Trantsizio ekosozial bat behar da, erregimenaren industria-joeratik urrun, industria zibila suntsitzen uzten duena eta erregimen diktatorialei armak saltzeari lehentasuna ematen diona. Dagoen egoera, momentuz, orden zuzen eta segurua bermatzen du herritarentzat, bloke neoliberal baten erreformetara bideratua (progresista, komeni zaionean). Bloke horretan, badirudi PSOE erosoago dagoela, energia- eta higiezin-oligopolioko handiekin adeitsu jokatuz.</div><div><br /></div><div>Helburu horiek erreforma fiskal baten bidez gauzatu beharko lirateke. Erreforma horrek, Covid Tasaren izarrari jarraituz, diruhandiak, finantza-transakzioak grabatu eta elite handien (monarkia, besteak beste) iruzur fiskalari amaiera eman beharko lioke. Horrela, gutxieneko programa modu bidezkoan finantzatuko da, desberdintasunak gainditu eta diruhandiak fiskalizatuz.</div><div><br /></div><div>Monarkia Estatuaren itxiera elitista eta autoritarioaren giltza orokorra da, etengabe agerian geratzen den bezala bere ustelkeriari buruzko ikerketa-saio serio orok aurkitzen dituen erresistentziekin. Ez dago beste aukerarik hari aurre egiteko, aipatutako terminoetan egituratutako alternatiba martxan jartzea. Katalunian eta Espainiako Estatuaren mende dauden gainerako herrietan errepublikanoen sentimendu herrikoiak, duela gutxi egindako inkestek erakusten dutenez, aldaketa horien desioa islatzen du. Aliantzak eraiki behar dira XXI. mendeko Donostiako Itun baterantz aurrera egiteko, erregimen monarkikoa eten eta langileen Errepublikak konkistatzen hasteko. Estatuko herrien eskubide kolektiboen, askatasunen eta subiranotasunen aldeko prozesu eratzaileetarantz aurrera egiteko garaia da.</div></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-73243036371531394832021-02-12T08:00:00.003+01:002021-02-12T08:00:00.415+01:00“La violència que es relaciona amb els esports de contacte és l’extrem oposat al clima dels gimnasos de barri” - Entrevista a Cristina Garcia del Gimnàs Popular Rukeli<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQ6fhKEwgF9o-mx1eRFxGAyPcQ8UsAAVpVW7Sotadt4ADJj516U97MfkfUp0Q0ceSkKHVs8y30XedZjILB-Zqmtht20JeKIvQt15bVlXFwgodhbG__vQx3DW5MRBou4gik01ycyHaKQDc/s1024/120629171_1390486374455139_6326970314091370216_o.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQ6fhKEwgF9o-mx1eRFxGAyPcQ8UsAAVpVW7Sotadt4ADJj516U97MfkfUp0Q0ceSkKHVs8y30XedZjILB-Zqmtht20JeKIvQt15bVlXFwgodhbG__vQx3DW5MRBou4gik01ycyHaKQDc/w640-h480/120629171_1390486374455139_6326970314091370216_o.jpg" width="640" /></a></div></div><div><b><br /></b></div><div><b>Ricard Ribera Llorens</b></div><div><br /></div><div>Avui us presentem entrevistem a Cristina Garcia, una de les ànimes del Gimnàs Popular Rukeli. Aquest projecte sabadallenc situa els esports de contacte com un element de transformació social i per enfortir la col·lectivitat. </div><div><br /></div><div><b>Per la gent que no ho conegui, què és L’Obrera?</b></div><div><b><br /></b></div><div>L’Obrera és un centre social situat al barri de l’Eixample de la ciutat de Sabadell. Va ser okupat l’1 de maig de 2015 per una plataforma veïnal anomenada Recuperem l’espai comú, posant fi a la situació d’abandonament i degradació als quals l’immoble portava sotmès des de feia pràcticament 10 anys. La propietat legal correspon a Cajamar, i alhora al fons voltor Haya Real Estate. Des que l’edifici va okupar-se, va ser posat a la disposició del veïnat de la ciutat per desenvolupar-hi, sense ànim de lucre, els projectes populars dels quals es tingués necessitat. </div><div><br /></div><div><b>Fa un temps vàreu tenir problemes amb Cajamar, us volia desallotjar. Com està aquesta situació?</b></div><div><b><br /></b></div><div>Actualment som encara en ple procés judicial.</div><div><br /></div><div><b>Quin tipus de projectes troben el seu espai a L’Obrera? </b></div><div><b><br /></b></div><div>Hi trobem el Gimnàs Popular Rukeli, un hort urbà, un menjador social, una escola d’idiomes i repàs escolar, un bar amb agenda cultural, classes de ball...</div><div><br /></div><div><b>Tu ets una de les persones que impulseu el Gimnàs Popular Rukeli. Quan va néixer el gimnàs? </b></div><div><b><br /></b></div><div>El gimnàs va néixer poc després d’okupar-se l’edifici, aprofitant un garatge de grans dimensions. La passió per aquest tipus d’esports que existeix actualment entre tota mena de públic (adolescents, dones...) i la possibilitat de practicar-los de forma gratuïta i en un entorn de comunitat respectuosa va fer que, des dels seus inicis, el gimnàs fos un projecte d’èxit. </div><div><br /></div><div><b>D’on sorgeix la idea d’organitzar un gimnàs popular? A Gran Bretanya podem trobar els Red Gym i a Itàlia els Palestra Popolare, us vau inspirar en alguna altra experiència com aquesta?</b></div><div><br /></div><div>El grup que va impulsar-lo inicialment va inspirar-se en projectes propers d’esports de contacte com l’Escuela deportiva Atalaya i La Fábrika (Madrid) o el Ximnasiu Popular Ochobre (Gijón), entre d’altres. Amb tots aquests gimnasos (també amb gimnasos anglesos!) hem celebrat vetllades i trobades amistoses. </div><div><br /></div><div><b>Quin tipus d’activitats feu o quins esports treballeu al Rukeli?</b></div><div><b><br /></b></div><div>Actualment oferim classes de boxa per diferents nivells i edats, kick boxing, grappling i kung fu.</div><div><br /></div><div><b>Què aporten els esports de contacte respecte a altres disciplines esportives a la gent que els practica?</b></div><div><b><br /></b></div><div>Per començar, aporten una experiència intensa sobre la pròpia fortalesa i les pròpies possibilitats corporals. També ensenyen valors importants com la constància o el creixement personal gràcies al perfeccionament d’una activitat. En tractar-se d’esports de contacte, la violència sempre és contrarestada per un gran respecte i cura dels companys durant els entrenaments, fent néixer entorns de gran comoditat i amistat.</div><div><br /></div><div>En el cas del Gimnàs Popular Rukeli comptem, a més, amb el vessant organitzatiu: tasques com la compra de material, la cura del gimnàs, la neteja, les propostes de millora o el tractament de conflictes es duen a terme de forma col·lectiva i assembleària. Els integrants del gimnàs no són mers clients sinó que desenvolupen un sentiment de responsabilitat comunitària poc habitual a la resta de les nostres vides quotidianes. </div><div><br /></div><div><b>Des de fora, esports com la boxa potser els envolten massa clixés. Què els diries a la gent que no els coneix de prop? Per exemple, quin espai ocupa l’esport femení en el vostre gimnàs?</b></div><div><b><br /></b></div><div>En molts dels nostres entrenaments, el nombre de dones supera al nombre d’homes, i considerem que això és un bon senyal pel que fa a la ruptura d’estereotips o a la comoditat real que es respira al gimnàs. Més enllà de la qüestió del gènere, els esports de contacte ofereixen valors positius reals pel que fa a l’autoestima pròpia i a les relacions que s’estableixen amb els companys en un entorn. Al cap i a la fi són esports, com tants d’altres. Ajuden a millorar la salut i la condició física, la concentració i l’autocontrol. </div><div><br /></div><div>Pel que fa a la violència televisiva i salvatge que sovint es relaciona als mitjans de comunicació amb aquests esports, tan certa en entorns professionals, és l’extrem oposat al clima de companyonia i cura que es respira als gimnasos de barri. </div><div><br /></div><div><b>De fet l’esport, tradicionalment des de l’esquerra s’ha treballat l’esport com un element que aporta salut i potencia la col·lectivitat entre la classe treballadora. Creus que s’ha deixat massa oblidat aquest plantejament?</b></div><div><br /></div><div>Sí que penso que el culte al cos actual dóna molt valor als selfies i a l’obtenció ràpida i individual d’un cos ideal. A més, sovint hi ha grans despeses econòmiques o perjudicials per la salut en aquest desig: gimnasos amb quotes elevades, menjars i substàncies insanes, obsessions malaltisses...</div><div><br /></div><div>Espais com el Gimnàs Popular Rukeli són l’extrem oposat a totes aquestes circumstàncies. Sovint, l’estima cap a l’esport, cap a l’espai i cap als companys és tan fonamental que els individus obliden les obsessions personals fruit de la soledat. El treball col·lectiu, el nosaltres, obre un món totalment diferent i de possibilitats noves i sanes. </div><div><br /></div><div><b>Per conèixer una mica millor el Rukeli, quina relació té el gimnàs amb el barri i la ciutat? Quin tipus de públic teniu?</b></div><div><br /></div><div>Com ja he dit, el gimnàs va ser un projecte d’èxit des dels seus inicis. Mai han faltat entusiasme ni alumnes, i a cada nou curs ens hem vist obligats a buscar nous entrenadors per ampliar classes, horaris i disciplines. També hem tingut la sort de comptar amb una pila d’esportistes voluntaris que s’han ofert com a entrenadors de forma gratuïta. </div><div><br /></div><div>Hi ve gent de totes les edats, procedències i gran varietat de sensibilitats. Els esdeveniments puntuals que hem organitzat, com per exemple tallers d’autodefensa femenina o vetllades de combats, han sigut tot un èxit, omplint completament el gimnàs de veïnes del barri i de la ciutat. També hem col·laborat amb entitats locals i associacions que treballen amb infants i adolescents en risc d’exclusió social oferint-los tallers esportius. </div><div><br /></div><div><b>Entenc que el projecte és autoorganitzat, com se’n fa la gestió?</b></div><div><b><br /></b></div><div>Existeix un grup, obert a tothom, que té la responsabilitat de crear els horaris a principi de curs i d’anar convocant assemblees públiques periòdicament, amb un ordre del dia. És en aquest òrgan on, entre tots els integrants del gimnàs, alumnes i entrenadors, es prenen totes les decisions que afecten l’espai (jornades d’adequació, viatges, conflictes, modificacions logístiques, vetllades i altres esdeveniments, neteja, compra de material...). </div><div><br /></div><div><b>Qui són els monitors del gimnàs, com funciona això? </b></div><div><b><br /></b></div><div>Comptem amb un equip d’entrenadors de diferents disciplines. Els entrenadors som persones que, durant anys, hem practicat esports de contacte en entorns de competició o en altres gimnasos, i que actualment posem a disposició de qui ho desitgi els nostres coneixements i el nostre temps. Al llarg dels anys, hem vist com persones que començaven de zero al Rukeli finalment acabaven competint i mantenint un ritme d’entrenament alt en altres espais, i després retornaven per oferir el que havien après. Això significa que el Rukeli, d’alguna forma, ha creat escola, i no només esportivament sinó humanament!</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-65167917528529067502021-02-11T09:00:00.014+01:002021-02-11T19:18:36.362+01:00Repúbliques pels drets i les llibertats<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEidMeTA7GvxWe8XE2poVSMi7pB8vMtJN8b2j9Pmu37h24G9R0XBQ3hVI4zrDlyP39dd756TMOYg1SaS_I6soX2X8dq9mSOerzV8FgAuVVvQIHDGwuRtTN6mbQCL6QewepXJL29H8wOpmYs/s1280/photo_2021-02-10_22-41-15.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEidMeTA7GvxWe8XE2poVSMi7pB8vMtJN8b2j9Pmu37h24G9R0XBQ3hVI4zrDlyP39dd756TMOYg1SaS_I6soX2X8dq9mSOerzV8FgAuVVvQIHDGwuRtTN6mbQCL6QewepXJL29H8wOpmYs/w640-h382/photo_2021-02-10_22-41-15.jpg" width="640" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div><br /></div><div>L’11 de febrer de 1873 es va proclamar la Primera República, que va representar un dels intents més ambiciosos dels pobles i de les nacions per a caminar cap a una institucionalitat confederal protagonitzada per les classes populars en els municipis, els territoris i les nacions presents a l’Estat espanyol, així com l’alliberament de les colònies del jou imperial. Aquesta data oblidada cristal·litza una culminació de lluites populars i republicanes per a revertir el centralisme oligàrquic que històricament ha constituït la monarquia. L’autodeterminació municipal i nacional quedà així concretada en un projecte polític i democràtic per a transformar l’Estat. A la vegada que plantejant la redistribució de la riquesa i la conquesta de drets socials, civils i nacionals.</div><div><br /></div><div>Aquest enorme llegat, que tant pes ha tingut en experiències democràtiques transformadores, com la mateixa Segona República, ha restat (quasi) oblidat. La seva recuperació no és un acte de memòria històrica sinó de reivindicació política en un moment especialment greu de crisi de règim. Els moviments republicans dels pobles de l’Estat espanyol, impulsats per les classes treballadores i populars, han estat el principal motor de l’emancipació social i política de la nostra història. Estaríem avui, per tant, davant d’una nova oportunitat de canvi, si moviments socials i organitzacions d’esquerres aconsegueixen conjugar les aspiracions de democràcia política i justícia social, en tots els àmbits d’explotació, opressió, dominació i depredació ecològica, fins a aconseguir una majoria d’edat i una condició plena de ciutadania que la monarquia i el seu règim ens neguen.</div><div><br /></div><div>La crisi pandèmica ha arribat després d’una dècada perduda en la qual els partits del règim han imposat el neoliberalisme a cop de garrot. La Llei Mordassa aprovada el 2012 és la culminació d’aquesta deriva. Utilitzada contra els moviments populars i sobiranistes durant el primer estat d’alarma, ha estat emprada de manera rècord pel que fa al nombre de sancions: més d’un milió. L’ús de la Llei Mordassa contra el moviment per l’habitatge, amb multes per aturar els desnonaments, és l’enèsim intent d’atemorir la gent perquè no participi activament en la defensa dels drets civils i socials, com poden ser el dret a la protesta i a una llar digna. Aquesta repressió coincideix, a més a més, amb la persecució despietada dels moviments sobiranistes que en els darrers anys s’han trobat en el punt de mira de l’Estat.</div><div><br /></div><div>La lluita per les llibertats civils fa necessària no només derogar la Llei Mordassa sinó també un programa que defensi l’amnistia dels i les preses polítiques per a aturar la criminalització de la societat civil i el dret a l'autodeterminació, fins a reconèixer la independència nacional si així la nació en concret ho decideix. No és casual que, en l’esdeveniment de les experiències democràtiques esmentades, la campanya per l’amnistia i les llibertats civils de les classes populars hagi estat una constant contra el tancament autoritari al qual recorren les elits.</div><div>En les lluites republicanes del nostre temps, el feminisme està cridat a jugar un paper cabdal en denunciar totes les desigualtats polítiques i civils, en els àmbits públics i privats, que subjuguen a les dones a una condició de servitud. L’emancipació i la conquesta de drets per part del moviment feminista expressa, de fet, les millors virtuts republicanes en pretendre esbotzar les estructures de poder del patriarcat: en moltes ocasions les activistes republicanes i les feministes combaten una mateixa estructura desigual de poder aplicada a diferents àmbits, és a dir, la del sobirà que governa despòticament, ja sia sobre l’Estat, sobre l’empresa en el frenètic capitalisme de plataformes o sia a la llar i sobre els cossos.</div><div>L’època ens exigeix estar a l’altura. En el transcurs de la present crisi vírica, però també econòmica, destaca l’augment i la concentració de la riquesa en cada cop menys mans mentre enormes sectors de quasi totes les classes socials s’empobreixen a marxes forçades. Fa falta, doncs, un programa mínim de transformació econòmica i social que conquereixi el dret a l’habitatge (regulant els lloguers a tot l’Estat i aturant els desnonaments), que garanteixi la salut pública (amb una millora de les condicions laborals del sistema sanitari i la reconstrucció d’un sistema sanitari públic); i que estableixi el dret a l’existència amb nous mecanismes com la renda bàsica. Es tracta, doncs, de dur a terme un projecte de transformació econòmica que comporti un model productiu no dependent. Una transició ecosocial vers l’alternativa industrial militarista del règim que deixa desmantellar la indústria civil mentre prioritza la venda d’armes a règims dictatorials. Una transformació, en definitiva, que garanteixi un ordre just i segur dirigit pels pobles vers les reformes d’un bloc neoliberal (progressista quan li convé) en què el PSOE sembla trobar-s’hi més còmode, en la conxorxa complaent amb els magnats de l’oligopoli energètic i immobiliari.</div><div><br /></div><div>Objectius aquests que haurien d’anar de la mà d’una reforma fiscal que, seguint l’estela de la Taxa Covid, gravi les grans fortunes, les transaccions financeres i posi fi al frau fiscal de les grans elits, entre les quals es troba la monarquia. D’aquesta manera el programa mínim es veurà finançat de manera justa aspirant a la superació de les desigualtats i fiscalitzant de les grans fortunes.</div><div><br /></div><div>La monarquia és la clau de volta del tancament elitista i autoritari de l’Estat, com contínuament es posa de manifest amb les resistències que troba tot intent d’investigació seriosa sobre la seva corrupció. No hi ha altra opció que oposar una alternativa estructurada en els termes esmentats. El sentiment popular republicà a Catalunya i a la resta de pobles sotmesos a l’Estat espanyol, com mostren enquestes recents, reflecteix l’anhel popular d’aquests canvis. Fa falta construir aliances que permetin avançar cap a un Pacte de Sant Sebastià del segle XXI per a tombar el règim monàrquic i començar a conquerir les Repúbliques de la gent treballadora. És l’hora d’avançar cap a processos constituents en favor dels drets col·lectius, les llibertats i les sobiranies dels pobles de l’Estat.</div><div><br /></div><div><b>Revistes signants:</b> Catarsis, Viento Sur, Nortes, Sin Permiso, Agon, A Xanela, Maig, Realitat, Debats pel Demà, Contra el Diluvio, Institut Sobiranies.</div><div><br /></div><div><h3 style="text-align: center;">***</h3></div><div><div style="text-align: center;"><b>[cast]</b></div><div style="text-align: center;"><b><br /></b></div><h4 style="text-align: center;">Repúblicas por los derechos y las libertades</h4><div>El 11 de febrero de 1873 se proclamó la Primera República, que representó uno de los intentos más ambiciosos de los pueblos y de las naciones para caminar hacia una institucionalidad confederal protagonizada por las clases populares en los municipios, los territorios y las naciones presentes en el Estado español, así como para la liberación de las colonias del yugo imperial. Esta fecha olvidada cristaliza una culminación de luchas populares y republicanas para revertir el centralismo oligárquico que históricamente ha representado la monarquía. La autodeterminación municipal y nacional quedó así concretada en un proyecto político y democrático para transformar el Estado, a la vez que planteó la redistribución de la riqueza y la conquista de derechos sociales, civiles y nacionales.</div><div><br /></div><div>Este enorme legado, que tanto peso ha tenido en experiencias democráticas transformadoras, como la misma Segunda República, ha quedado (casi) olvidado. Su recuperación no es un acto de memoria histórica sino de reivindicación política en un momento especialmente grave de crisis de régimen. Los movimientos republicanos de los pueblos del Estado español, impulsados por las clases trabajadoras y populares, han sido el principal motor de la emancipación social y política en nuestra historia. Estaríamos hoy, por tanto, ante una nueva oportunidad de cambio, si movimientos sociales y organizaciones de izquierdas consiguen conjugar las aspiraciones de democracia política y de justicia social, en todos los ámbitos de explotación, opresión, dominación y depredación ecológica, para alcanzar una mayoría de edad y una condición plena de la ciudadanía que la monarquía y su régimen nos niegan.</div><div><br /></div><div>La crisis pandémica ha llegado después de una década perdida en la cual los partidos del régimen han impuesto el neoliberalismo a golpe de garrote. La Ley Mordaza aprobada el 2012 es la culminación de esta deriva. Utilizada contra los movimientos populares y soberanistas durante el primer estado de alarma, ha sido empleada de manera récord en lo que concierne al número de sanciones: más de un millón. El uso de la Ley Mordaza contra el movimiento por la vivienda, con multas por parar desahucios, es el enésimo intento de atemorizar a la gente para que no participe activamente en la defensa de sus derechos civiles y sociales, como pueden ser el derecho a la protesta y a un hogar digno. Esta represión coincide, además, con la furibunda persecución sobre los movimientos soberanistas que en los últimos años han estado en el punto de mira del Estado.</div><div><br /></div><div>La lucha por las libertades civiles hace necesario no solo derogar la Ley Mordaza, sino también un programa que defienda la amnistía de los y las presas políticas para poner fin a la criminalización de la sociedad civil y el derecho a la autodeterminación, hasta reconocer la independencia nacional si así lo desea la nación en cuestión. No es casual que, con el advenimiento de las experiencias democráticas mencionadas, la campaña por la amnistía y las libertades civiles de las clases populares haya sido una constante contra el cierre autoritario al que recurren las élites.</div><div><br /></div><div>En las luchas republicanas de nuestro tiempo el feminismo está llamado a jugar un rol clave al denunciar todas las desigualdades políticas y civiles, en lo público y lo privado, que subyugan a las mujeres a una condición de servidumbre. La emancipación y la conquista de derechos por parte del movimiento feminista expresa, de hecho, las mejores virtudes republicanas al pretender derribar las estructuras de poder del patriarcado: en muchas ocasiones las activistas republicanas y las feministas combaten una misma estructura desigual de poder aplicada a diferentes ámbitos, esta es, la del soberano que gobierna despóticamente, ya sea sobre el Estado, sobre la empresa en el frenético capitalismo de plataformas, sobre el hogar o sobre los cuerpos.</div><div><br /></div><div>La época nos exige estar a la altura. En el transcurso de la presente crisis vírica, pero también económica, destaca el aumento y la concentración de la riqueza en cada vez menos manos mientras enormes sectores de casi todas las clases sociales se empobrecen a marchas forzadas. Hace falta, pues, un programa mínimo de transformación económica y social que conquiste el derecho a la vivienda (regulando los alquileres en todo el Estado y parando los desahucios), que garantice la salud pública (con la mejora de las condiciones laborales del personal sanitario y la reconstrucción de un sistema sanitario público); y que establezca el derecho a la existencia con nuevos mecanismos como la renta básica. Se trata, pues, de emprender un proyecto de transformación económica que comporte un modelo productivo no dependiente. Una transición ecosocial frente a la alternativa industrial militarista del régimen que deja desmantelar la industria civil mientras prioriza la venta de armas a regímenes dictatoriales. Una transformación, en suma, que garantice un orden justo y seguro dirigido por los pueblos frente a las reformas de un bloque neoliberal (progresista cuando le conviene) en las que el PSOE parece encontrarse más cómodo, en el compadreo complaciente con los magnates del oligopolio energético e inmobiliario.</div><div><br /></div><div>Objetivos estos que deberían acompañarse de la mano de una reforma fiscal que, siguiendo la estela de la Tasa Covid, grave las grandes fortunas, las transacciones financieras y ponga fin al fraude fiscal de las grandes élites, entre las cuales se encuentra la monarquía. De este modo el programa mínimo se verá financiado de forma justa, aspirando a la superación de las desigualdades y fiscalizando las grandes fortunas.</div><div><br /></div><div>La monarquía es la clave del cierre elitista y autoritario del Estado, como continuamente se pone de manifiesto en las resistencias que encuentra todo intento de investigación seria sobre su corrupción. No cabe sino oponerle una alternativa que discurra en los términos mencionados. El sentimiento popular republicano en Cataluña y en el resto de pueblos del Estado español, como muestran encuestas recientes, refleja el anhelo popular de estos cambios. Hace falta construir alianzas que permitan avanzar hacia un Pacto de San Sebastián del siglo XXI para tumbar el régimen monárquico y comenzar a conquistar las Repúblicas de la gente trabajadora. Es la hora de avanzar hacia procesos constituyentes en favor de los derechos colectivos, las libertades y las soberanías de los pueblos del Estado.</div><div><br /></div></div><div><br /></div><h3 style="text-align: center;">***</h3><div><div style="text-align: center;"><b>[gallec]</b></div><h4 style="text-align: center;">Repúblicas polos dereitos e as liberdades</h4><div style="text-align: left;">O 11 de febreiro do 1873 proclamouse a Primeira República, que representou un dos intentos máis ambiciosos dos pobos e das nacións para camiñar cara unha institucionalidade confederal protagonizada polas clases populares nos municipios, nos territorios e nas nacións presentes no Estado español, así como para a liberación das colonias do xugo imperial. Esta data esquecida cristaliza un cúmulo de loitas populares e republicanas para reverter o centralismo oligárquico que históricamente representou a monarquía. A autodeterminación municipal e nacional quedou así concretada nun proxecto político e democrático para transformar o Estado. Ó tempo que considerou a redistribución da riqueza e a conquista de dereitos sociais, civís e nacionais.</div><div style="text-align: left;"><br /></div><div>Esta enorme herdanza, que tanto peso tivo en experiencias democráticas transformadoras, como a mesma Segunda República, quedou (case) esquecida. A súa recuperación non é tanto un acto de memoria histórica senón de reivindicación política nun momento especialmente grave de crise no réxime. Os movementos republicanos dos pobos do Estado español, impulsados polas clases traballadoras e populares, foron o principal motor da emancipación social e política na nosa historia. Estaríamos hoxe, polo tanto, ante unha nova oportunidade de cambio, se os movementos sociais e as organizacións de esquerdas son quen de conxugar as aspiracións de democracia política e de xustiza social, en todos os ámbitos de explotación, opresión, dominación e depredación ecolóxica, para acadar unha maioría de idade e unha condición plena da cidadanía que a monarquía e o seu réxime nos negan.</div><div><br /></div><div>A crise pandémica chegou despois dunha década perdida na cal os partidos do réxime impuxeron o neoliberalismo a golpe de garrote. A Lei Mordaza aprobada no 2012 é o cumio desta deriva. Empregada contra os movementos populares e soberanistas durante o primeiro estado de alarma, foi aplicada de maneira record en canto a sancións: máis dun millón. O uso desta lei contra o movemento pola vivenda, con multas ó parar os desafiuzamentos, é o enésimo intento para amedrentar a participación activa da xente na defensa dos dereitos civís e sociais, como o dereito á protesta e ó fogar. Esta represión coincide ca represión sobre os movementos soberanistas que nos últimos anos estiveron no punto de mira do Estado.</div><div>A loita polas liberdades civís fai preciso non só derrogar a Lei Mordaza, senón tamén un programa que defenda a amnistía dos e das presas políticas para poñer fin á criminalización da sociedade civil e o dereito á autodeterminación, ata recoñecer a independencia nacional se así o desexa a nación en cuestión. Non é casual que coa chegada das experiencias democráticas mencionadas, a campaña pola amnistía e as liberdades civís das clases populares fose unha constante contra o peche autoritario ó que recorren as elites.</div><div>Nas loitas republicanas do noso tempo o feminismo está chamado a xogar un rol clave ó denunciar todas as desigualdades políticas e civís, no público e no privado, que subxugan ás mulleres a unha condición de servidume. A emancipación e a conquista de dereitos por parte do movemento feminista expresa, de feito, as mellores virtudes republicanas ó pretender derrubar as estruturas de poder do patriarcado: en moitas ocasións as activistas republicanas e as feministas combaten unha mesma estrutura desigual de poder aplicada a diferentes ámbitos, esta é, a do soberano que goberna despóticamente, xa sexa sobre o Estado, sobre a empresa no frenético capitalismo de plataformas, sobre o fogar ou sobre os corpos.</div><div>A época esixenos estar á altura. No transcurso da presente crise vírica, pero tamén económica, destaca o aumento da concentración da riqueza en cada vez menos mans mentres enormes sectores de case todas as clases sociais se empobrecen a marchas forzadas. Fai falta, pois, un programa mínimo de transformación económica e social que conquiste o dereito á vivenda (regulando os alugueiros en todo o Estado e parando os desafiuzamentos), que garanta a saúde pública (ca mellora das condicións laborais do persoal sanitario e a reconstrución dun sistema sanitario público); e que estableza o dereito á existencia con novos mecanismos como a renda básica. Trátase, pois, de emprender un proxecto de transformación ecosocial fronte á alternativa industrial militarista do réxime que deixa desmantelar a industria civil namentres se lle dá prioridade á venda de armas a réximes ditatoriais. Unha transformación, en suma, que garanta unha orde xusta e segura dirixida polos pobos fronte ás reformas dun bloque neoliberal (progresista cando lle convén) nas que o PSOE semella atoparse máis cómodo, no compadreo compracente cos magnates do oligopolio enerxético e inmobiliario.</div><div><br /></div><div>Obxectivos estes que deberían acompañarse da man dunha reforma fiscal que, seguindo a estela da Taxa Covid, grave as grandes fortunas, as transaccións financeiras e poña fin ó fraude fiscal das grandes elites, entre as cales se atopa a monarquía. Desta maneira o programa mínimo verase financiado dun xeito xusto, aspirando á superación das desigualdades e fiscalizando as grandes fortunas.</div><div><br /></div><div>A monarquía é a clave do peche elitista e autoritaria do Estado, como continuamente se pon de manifesto na resistencia que atopa todo intento de investigación seria sobre a súa corrupción. Non cabe senón oporlle unha alternativa que descorra nos termos mencionados. O sentimento popular republicano en Cataluña e no resto de pobos do Estado Español, como amosan as enquisas máis recentes, reflicte a cobiza popular por estas mudanzas. Fai falta construír alianzas que permitan avanzar cara un Pacto de San Sebastián do século XXI para tombar o réxime monárquico e comezar a conquistar as Repúblicas da xente traballadora. É hora de avanzar cara procesos constituíntes en favor dos dereitos colectivos, as liberdades e as soberanías dos pobos do Estado.</div><div><br /></div><div><br /></div><div style="text-align: center;"><h3>***</h3></div><div style="text-align: center;"><b>[euskera]</b></div><h4 style="text-align: center;">Eskubide eta askatasunen aldeko errepublikak</h4><div><br /></div><div>1873ko otsailaren 11n, Lehen Errepublika aldarrikatu zen. Herriek eta nazioek instituzioalitate konfederalerantz jotzeko egindako saiakera handienetako bat izan zen, Espainiako Estatuan zeunden udalerri, lurralde eta nazioetako herri-klaseak protagonista zituena; eta aldi berean, jugo inperialaren azpiko koloniak askatzea zuen helburua. Langile eta errepublikanoen garaipena ekarri zuen ahaztutako data honek, historikoki monarkiari dagokion zentralismo oligarkikoaren aurkakoa. Udal- eta nazio-autodeterminazioa horrela zehaztu zen, Estatu eraldatzeko proiektu politiko eta demokratiko batean. Gainera, aberastasuna birbanatzea eta eskubide sozial, zibil eta nazionalak bereganatzea planteatzen zuen proiektu bat zen.</div><div><br /></div><div>Esperientzia demokratiko eraldatzaileetan hainbesteko garrantzia izan duen ondare ikaragarri hori, Bigarren Errepublika bera bezala, ahaztu egin da (ia). Hura berreskuratzea ez da oroimen historikoaren ekintza, errebindikazio politikoa baizik, erregimen-krisiaren une bereziki larri batean. Espainiako Estatuko herrietako mugimendu errepublikanoak, langile-klaseek eta herri-klaseek bultzatuak, izan dira gure historiako emantzipazio sozial eta politikoaren eragile nagusiak. Beraz, aldatzeko aukera berri baten aurrean egongo ginateke gaur, gizarte-mugimenduek eta ezkerreko erakundeek demokrazia politikoaren eta gizarte-justiziaren nahiak bateratzea lortzen badute, ustiapen-, zapalkuntza-, menderatze- eta harraparitza-eremu guztietan, harik eta adin-nagusitasuna eta herritartasun-baldintza bat lortu arte, monarkiak eta haren erregimenak ukatu egiten baitigute.</div><div><br /></div><div>Hamarkada galdu baten ondoren, krisi pandemikoa iritsi da; hamarkada honetan, erregimeneko alderdiek neoliberalismoa makilakadaz ezarri dute. 2012an onartutako Mordaza Legea da deriba horren gailurra. Lehen alarma-egoeran herri-mugimenduen eta mugimendu subiranisten aurka Estatuak tresna nagusia izan da, eta zigor kopurua errekorra igo da: milioi bat baino gehiago. Mordaza Legea etxebizitzaren aldeko mugimenduaren aurka erabiltzea, etxetik kaleratzeak geldiarazteko isunekin, jendea izutzeko ahalegin izugarria da, eskubide zibil eta sozialen defentsan aktiboki parte har ez dezan. Eskubide hauen artean, protestarako eta etxe duina izatekoa. Errepresio hori, gainera, bat dator azken urteetan Estatuaren jomugan aurkitu diren mugimendu subiranisten jazarpen gupidagabearekin.</div><div><br /></div><div>Askatasun zibilen aldeko borrokak, Mordaza Legea indargabetzeaz gain, beharrezkoa egiten du preso politikoen amnistia defendatuko duen programa bat ere, gizarte zibilaren eta autodeterminaziorako eskubidea kriminalizazioa geldiarazteko, independentzia nazionala onartu arte baldin eta herriak hala erabakitzen badu. Ez da kasualitatea, lehenago aipatutako esperientzia demokratikoetan, herri-klaseen amnistia eta askatasun zibilen aldeko kanpaina eliteen autoritarioaren aurkako joera iraunkorrak bihurtzea.</div><div><br /></div><div>Gure garaiko borroka errepublikanoetan, feminismoak funtsesko eginkizuna darama, eremu publiko eta pribatuetan emakumeak menderatzen dituzten desberdintasun politiko eta zibil guztiak salatzea. Mugimendu feministaren emantzipazioak eta eskubide-lorpenak errepublikaren bertute onenak azpimarratzen ditu, hain zuzen ere, patriarkatuaren botere-egiturak bota nahi baititu: askotan, ekintzaile errepublikanoek eta feministek botere-egitura bidegabe berari egiten diote aurre, hainbat eremutara hedatzen dena: gobernua despota modura diharduna, enpresa soilik bere onerako baliatzen duena edo etxean emakumeak objektu bezala tratatzen dituena.</div><div><br /></div><div>Garaiak altueran egotea eskatzen digu. Krisi biriko honetan, baina baita ekonomikoa ere, aberastasuna hazten eta kontzentratzen da, eta gizarteko sektore handiak, berriz, pobreagoak izatea behartuta. Beharrezkoa da, beraz, etxebizitzarako eskubidea konkistatuko duen eraldaketa ekonomiko eta sozialerako gutxieneko programa bat (alokairuak Estatu osoan erregulatuz eta etxegabetzeak geldiaraziz), osasun publikoa bermatuko duena (osasun-sistemaren lan-baldintzak hobetuz eta osasun-sistema publikoa berreraikiz), eta existentziarako eskubidea ezarriko duena, oinarrizko errenta bezalako mekanismo berriekin. Beharrezkoa da, beraz, menpekotasunik gabeko ekoizpen eredua ekarriko duen eraldaketa ekonomikorako proiektu bat gauzatzea. Trantsizio ekosozial bat behar da, erregimenaren industria-joeratik urrun, industria zibila suntsitzen uzten duena eta erregimen diktatorialei armak saltzeari lehentasuna ematen diona. Dagoen egoera, momentuz, orden zuzen eta segurua bermatzen du herritarentzat, bloke neoliberal baten erreformetara bideratua (progresista, komeni zaionean). Bloke horretan, badirudi PSOE erosoago dagoela, energia- eta higiezin-oligopolioko handiekin adeitsu jokatuz.</div><div><br /></div><div>Helburu horiek erreforma fiskal baten bidez gauzatu beharko lirateke. Erreforma horrek, Covid Tasaren izarrari jarraituz, diruhandiak, finantza-transakzioak grabatu eta elite handien (monarkia, besteak beste) iruzur fiskalari amaiera eman beharko lioke. Horrela, gutxieneko programa modu bidezkoan finantzatuko da, desberdintasunak gainditu eta diruhandiak fiskalizatuz.</div><div><br /></div><div>Monarkia Estatuaren itxiera elitista eta autoritarioaren giltza orokorra da, etengabe agerian geratzen den bezala bere ustelkeriari buruzko ikerketa-saio serio orok aurkitzen dituen erresistentziekin. Ez dago beste aukerarik hari aurre egiteko, aipatutako terminoetan egituratutako alternatiba martxan jartzea. Katalunian eta Espainiako Estatuaren mende dauden gainerako herrietan errepublikanoen sentimendu herrikoiak, duela gutxi egindako inkestek erakusten dutenez, aldaketa horien desioa islatzen du. Aliantzak eraiki behar dira XXI. mendeko Donostiako Itun baterantz aurrera egiteko, erregimen monarkikoa eten eta langileen Errepublikak konkistatzen hasteko. Estatuko herrien eskubide kolektiboen, askatasunen eta subiranotasunen aldeko prozesu eratzaileetarantz aurrera egiteko garaia da.</div><div><br /></div></div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-72548186783777629622021-02-06T19:44:00.005+01:002021-02-06T19:44:49.962+01:00Paso corto, mirada larga.<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh3RgeZ1CY9K8L4nC2z0zOH5QPd2mWJ8UjK3wMbWsjjwMXwWgSoVyWkHtU2-SGn-75Ha-InV6eZHEM8liKLRlsGBq-WE0PFlTFnCAzBIo0trp2de0H7k6izcOiQwhFTY4jjjAYASk6fpOM/s960/146642560_10224860247323278_6147285691919088406_n.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh3RgeZ1CY9K8L4nC2z0zOH5QPd2mWJ8UjK3wMbWsjjwMXwWgSoVyWkHtU2-SGn-75Ha-InV6eZHEM8liKLRlsGBq-WE0PFlTFnCAzBIo0trp2de0H7k6izcOiQwhFTY4jjjAYASk6fpOM/w640-h480/146642560_10224860247323278_6147285691919088406_n.jpg" width="640" /></a></div><b><br /></b></div><div><b>Joan Tafalla</b></div><div><b><br /></b></div><div>Aquesta matinada, el tam-tam dels camarades em fa arribar la trista notícia: ha mort en Juan Navarro. Un cop de puny directe a cara, un nus de dolor a la boca de l'estómac....</div><div><br /></div><div>Una commoció recorre les xarxes, els "whatsapps", les telefonades... un primer desmentit ens proporciona una trista, breu, pessimista i obstinada esperança. Poc després... la fatal confirmació. Ens hem de conformar a viure la resta dels nostres dies sense la teva càlida, obstinada, lluitadora saviesa, Juan.</div><div><br /></div><div>Sempre recordaré la màxima em va dir un dia: ".camarada, siempre hay que llevar el paso corto, però la mirada debe ser larga". Quanta consciència de classe acumulada darrere d'aquesta expressió! Quanta experiència de vida i de lluita que no s'hauria de perdre en la fosa comuna del temps!</div><div><br /></div><div>La penúltima vegada que ens vàrem veure va ser a l'enterrament del seu amic i camarada José Angulo "Merino", de Cerdanyola. Quants combats, quants riscos, quants riures havien fet, passat, viscut junts! Els camarades havien organitzat un transport per a fer possible que ell, que en Lluis Romero, i que en Francisco Liñán, poguessin donar el darrer comiat al camarada. Un dia trist, ple de promeses de retrobaments que ja no seran possibles.</div><div><br /></div><div>Regiro les entranyes de l'ordinador i trobo el vídeo de la seva intervenció que, des de la taula vaig gravar en l'acte commemoratiu del 200 aniversari del naixement de Karl Marx, celebrat a la Via Júlia de Barcelona el dia 5 de maig de 2018. Són dos minuts de lliçó de vida.</div><div><br /></div><div><b>Primer vídeo</b></div><div><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/o83hLEUqx2Q" width="560"></iframe><br /></div><div><br /></div><div>Regirant encara més, trobo cinc minuts d'una altra intervenció seva en el torn d'intervencions del públic posterior a la presentació d'un llibre que en el Casal Tres Voltes Rebel de Nou Barris el 15 de novembre de 2013. Encara cinc minuts de lliçons de vida.</div><div><br /></div><div><b>Segon vídeo</b></div><div><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/FRBiKZzAVuU" width="560"></iframe><br /></div><div><br /></div><div>Si heu escoltat ambdues intervencions potser estareu d'acord amb mi si us dic que perdre quelcom més que un excel·lent, fraternal, obstinat company de lluita. Acabem de perdre allò que Antonio Gramsci anomenà: "un mestre de vida".</div><div><br /></div><div>Juan, pas curt, mirada llarga. Tractarem de recollir de les teves mans la torxa que mai no vas deixar caure i seguirem el llarg camí que ens menarà a l'emancipació del treball i de la resta de la humanitat!</div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-85762288316131754622021-02-06T12:43:00.002+01:002021-02-06T12:44:12.592+01:00Juan Navarro, fins a sempre camarada<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhZSa3AsHQ4jF-L8FIIEL_kHDgFFVs9ysYC_qjBoBTfrM1fgc-NMphbgts2MRQQ7WdR_Dlu_G-GPVfHpTVTBSVWuTbs5jghZXg99vAU_OYiQHY6eQ_Bw0DrBNU1Q82LZAi15biXFkL2Fq4/s1200/photo_2021-02-06_12-29-40.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="1200" height="426" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhZSa3AsHQ4jF-L8FIIEL_kHDgFFVs9ysYC_qjBoBTfrM1fgc-NMphbgts2MRQQ7WdR_Dlu_G-GPVfHpTVTBSVWuTbs5jghZXg99vAU_OYiQHY6eQ_Bw0DrBNU1Q82LZAi15biXFkL2Fq4/w640-h426/photo_2021-02-06_12-29-40.jpg" width="640" /></a></div><div><br /></div><div><b>Rosario Cunillera</b></div><div> </div><div>Juan Navarro va néixer fa 92 anys, un 6 de gener, en una família treballadora d'Águilas. Des de sempre va haver de lluitar contra les dificultats, la guerra, la fam, la separació familiar per l'exili del pare. El juny de 1944 arriba a Barcelona i amb 17 anys descobreix la seva vocació reivindicativa en una vaga que no va fer (per seguir el consell de la seva mare ), un fet que li serveix per a decidir que mai més actuarà d'aquesta manera. Entra a la CNT, però no li convenç el "desordre". En ser triat enllaç sindical en el sindicat vertical contacta amb el PSUC, a través d'Ángel Rozas i Luis Romero, i s'afilia el 1957.</div><div> </div><div>El 1964 és detingut per primera vegada sortint de casa amb un paquet de propaganda de CCOO sense massa problema. La segona vegada, el 1968, ja no va ser tan senzilla. En l'interrogatori, el Juan va saber conservar la seva dignitat en aquells moments durs, on la solitud a les sales i la presència de la policia només podia ser afrontada des de les conviccions en la lluita per un món millor.</div><div> </div><div>El Juan, com a fundador, va assistir a l'assemblea clandestina que Comissions Obreres va celebrar a l'església de Sant Medir el 1976, i va continuar treballant activament a CCOO mentre la seva salut ho va permetre.</div><div> </div><div>El 2011 s'incorpora als Iaioflautes i és quan tinc l'honor de conèixer-lo, connectant immediatament sense saber que érem del mateix partit, era un destacat membre dels 'iaios' assistint a les assemblees amb una lucidesa envejable i en les manifestacions en cadira de rodes.</div><div> </div><div>El Juan, com tants milers de dones i d'homes que van arriscar les seves vides en temps difícils, representa aquesta persona d'acer que ha mantingut el camí de la lluita per la justícia social, siguin quines siguin les circumstàncies.</div><div> </div><div>Aquests últims anys vaig tenir l'honor de compartir moltes xerrades amb ell en el seu piset i aprendre del seu exemple. Marxen els camarades, però seguirem el seu exemple de lluita per a un món millor.</div><div> </div><div>Fins a sempre camarada.</div><div><br /></div><div><br /></div>
<iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/o83hLEUqx2Q" width="560"></iframe>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-27786101485708284732021-02-06T12:38:00.002+01:002021-02-06T12:43:08.526+01:00De mi no se’n va<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgyzc0K2DdTWr2ReVO9VB5MAl-GyOVwf47bM5UTXZIfvSDP4hrpZiHJntLjlixljaJp22mY9SNJLVKWuVvYZ0SFrMEYDE71xPAtMRGoF4TAp1seCz1wVkXYE-mPlbHzhoEDP-MsiCB2Iww/s1200/1926017_819548281393133_2021302617_o.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgyzc0K2DdTWr2ReVO9VB5MAl-GyOVwf47bM5UTXZIfvSDP4hrpZiHJntLjlixljaJp22mY9SNJLVKWuVvYZ0SFrMEYDE71xPAtMRGoF4TAp1seCz1wVkXYE-mPlbHzhoEDP-MsiCB2Iww/w640-h336/1926017_819548281393133_2021302617_o.jpg" width="640" /></a></div>Juan Navarro a l'acte d'homenatge a Josep Miquel Céspedes l'any 2014</div><div><b><br /></b></div><div><b>Fidel Lora</b></div><div><br /></div><div>De mi no marxa. Estarà sempre amb mi, sempre ho ha estat. El conec des que vaig néixer. És part de la meva infància, de la meva joventut i de tota la meva vida.</div><div><br /></div><div>Era el meu veí, vaig jugar amb els seus fills, menjava a casa seva i el veia marxar tots els matins cap a la fusteria amb la seva vespa, aparcada sempre a sota de casa. Aguantava estoicament les gamberrades que el seu fill i jo fèiem als veïns. Vaig veure, com al costat del meu pare, al costat del Canario, del Molina i molts altres, van organitzar i van fundar l'Associació de Veïns del barri.</div><div><br /></div><div>Sempre seriós, militant comunista, rebel dins i fora. Amb ell vaig aprendre una cosa important i que per a mi el caracteritzava, escoltava sempre als altres. Mai va perdre les ganes d'aprendre i lluitar. Poques persones tenen la resistència i la capacitat de lluita d’en Navarro. El vaig veure lluitar en la seva vida quotidiana i resistir a embats importants de la vida. </div><div><br /></div><div>Per a mi un exemple, una gran persona. Sincerament, mai retornarem el que aquesta generació de comunistes va fer per nosaltres. Només podem respectar, recordar i fer-los el millor regal que es mereixen: construir el partit comunista del segle XXI. Així que cadascun a la seva tasca, a treballar. Això és el que va fer el meu veí, el meu amic, la meva família, el meu camarada NAVARRO.</div><div><br /></div><div><br /></div>
<iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/FRBiKZzAVuU" width="560"></iframe><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-41340063235119414392021-02-05T08:05:00.008+01:002021-02-05T18:27:29.806+01:00Per què és important celebrar el dia internacional contra la mutilació genital femenina?<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2Tlm4WVP84Nq732O2zJWjBDOd-c7jCc5wTR0h7ZVKjt_nYAA6HT0kEowmQSc1MymLk2fi7EGdZZ4-wx_XdPNTE31w-6Rwy0tp5YGa8_1duW85SlhaDvmYps9TO__PD7u12GvmLS00l5k/s602/noticias_imagem-news_4235.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2Tlm4WVP84Nq732O2zJWjBDOd-c7jCc5wTR0h7ZVKjt_nYAA6HT0kEowmQSc1MymLk2fi7EGdZZ4-wx_XdPNTE31w-6Rwy0tp5YGa8_1duW85SlhaDvmYps9TO__PD7u12GvmLS00l5k/w640-h484/noticias_imagem-news_4235.jpg" width="640" /></a></div><br /><b><br /></b></div><div><b>Coraima Buzón i Beatriz Zapater</b></div><div><br /></div><div>El dia 6 de febrer és el Dia Internacional Contra la Mutilació Genital Femenina, segons l’Organització Mundial de la Salut Aquesta pràctica, que consisteix en l’extirpació de part dels genitals externs femenins sense raons mèdiques, és nociva i una violació dels drets humans de les dones i les nenes. Un cop més, el patriarcat s’imposa.</div><div><br /></div><div>La MGF depèn de les ètnies practicants, tot i que moltes vegades es dóna el cas que addueixen a la religió per justificar-la. Hi ha un debat religiós sobre si és una pràctica que ja estava en la fe musulmana en els seus inicis, però n’hi ha d’altres que diuen que ja estava estesa a l’Àfrica abans que existís l’Alcorà.</div><div><br /></div><div>Els objectius d’aquesta pràctica són els d’evitar el plaer sexual i fomentar la castedat: es considera que els genitals no són bells i són massa voluminosos, i aquelles dones que no se sotmeten a la pràctica se’ls prohibeix manipular aigua i aliments, i això crea un menyspreu dins de les seves comunitats, i també es creu que no mutilar-se et nega la concepció o, fins i tot, que pot arriscar la vida del nadó si aquest el toca al néixer. Així, es considera que tota noia o dona mutilada és casta, pura i fidel al seu marit i, per tant, apta per la vida dissenyada per a elles, motlle del qual no poden sortir. També cal considerar que la mutilació genital femenina es realitza per raons econòmiques, ja que en ser una preparació pel matrimoni i pel marit, aquest dóna un dot de capital a la família de la noia amb qui es casa.</div><div><br /></div><div>La MGF suposa un risc per a la salut, creant un trauma físic i psicològic que han de patir milions de dones i nenes a causa de la imposició d’aquesta dins de les seves comunitats. Tot i estar penat als principals països europeus i als cinquanta estats membres d’Àfrica, aquesta pràctica se segueix realitzant creant una problemàtica cap a les dones.</div><div><br /></div><div>Així, volem ressaltar i donar ressò a diverses associacions i activistes que advoquen i lluiten per la prohibició i la caiguda en desús de la mutilació genital femenina.</div><div><br /></div><div>D’aquesta manera, és destacable la tasca duta a terme per la Fundación Kirira i la Fundació Wassu-aquesta segona tenint seu a la Universitat Autònoma de Barcelona-, dues organitzacions que treballen per promoure l’educació i la informació respectiva a aquesta problemàtica, realitzant xerrades a diversos espais de la comunitat educativa (entre aquests, visitar escoles d’educació secundària per la realització de dinàmiques, ja que és vital construir una conscienciació primerenca). D’altra banda, en els països on la pràctica de la MGF està més estesa, organitzen la construcció d’infraestructures on lliurement es pot rebre formació per ser partícip de l'erradicació de la mutilació genital femenina. Així també, ambdues organitzacions han establert diverses cases d’acollida on donar refugi i suport a les nenes i noies que han pogut escapar de la mutilació. Una de les altres esferes més rellevants de la seva acció és l’ajuda humanitària (molt necessària en situacions d’emergència), així com realitzen tallers, sessions de teràpia grupal i individual per donar suport i empoderar a les dones afectades tant de forma directa com indirecta per aquesta pràctica.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>No ens podem oblidar, tampoc, de la feina realitzada per activistes individuals, entre les que volem destacar a Sewanatu, que va sofrir la mutilació genital femenina als 6 anys en dues ocasions, ja que la primera vegada, en ser practicada per altres dones sense cap mena de formació, no van realitzar el tall correctament. Amb 10 anys, quan va saber que no era una mesura necessària ni de caràcter mèdic, va decidir treballar amb l’objectiu de posar fi a aquesta pràctica. Avui dia és la coordinadora general del Comitè Juvenil de l’Àfrica Central i Occidental de Plan International, amb incidència a catorze països, on, de mica en mica, s’hi redueix la quantitat de noies que es veuen sotmeses a aquesta pràctica. Un dels seus objectius és també estudiar Medicina per poder ajudar a les víctimes de violència sexual. Sewanatu també realitza activisme per acabar amb els matrimonis concertats i per augmentar l’edat de consentiment de les noies, ja que moltes es casen al cap de poques setmanes d’haver sofert la MGF, convertint-se en esclaves dels desitjos dels seus marits i abandonant la seva educació a una molt primerenca edat.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-12822243191130312932021-02-05T08:05:00.006+01:002021-02-05T08:05:02.681+01:00L'editorial del mes<div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiOv1peqUcfhc0ClroVhL-Ah8GQcpS7j4OkMTdwJHMbw6UbRbzzfDuOQ3ki8M55uxc7Tx3nCLCls97BsO33Ndfp3UTdpDCfPM6wt-5bwMKaOwpZHt8Y-8wKJe4BGh3vllsBAltyw9cvfZ0/s800/780_0008_5968531_bd4291302d2f68b9ae94ded594983932.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiOv1peqUcfhc0ClroVhL-Ah8GQcpS7j4OkMTdwJHMbw6UbRbzzfDuOQ3ki8M55uxc7Tx3nCLCls97BsO33Ndfp3UTdpDCfPM6wt-5bwMKaOwpZHt8Y-8wKJe4BGh3vllsBAltyw9cvfZ0/w640-h430/780_0008_5968531_bd4291302d2f68b9ae94ded594983932.jpg" width="640" /></a></div><br /><b><br /></b></div><div><b>Consell de Redacció</b></div><div><b><br /></b></div><div><b>Estem a una setmana de les eleccions del 14 de febrer i la sensació regnant és de desil·lusió. </b>La coalició de govern ja està del tot degradada, després que Quim Torra sumís la legislatura en el caos negant-se a convocar les eleccions abans de la seva inhabilitació. ERC té la presidència a tocar (segons la majoria de les enquestes) i no pensa córrer cap risc, confirmant Pere Aragonès com a presidenciable i presentant-se com a únic fre al PSC, tot capitalitzant el suport d’EH Bildu i el BNG. Junts per Catalunya ha jugat a fer d’oposició des de dins del govern, alhora, intenta cobrir dues les sagnies de vots en el flanc independentista, amb repeticions mecàniques de les fórmules del 2017, i en el flanc de l’antiga convergència, fracturada en micro-partits.</div><div><br /></div><div>A l’oposició constitucionalista, el PSC arriba empès per les enquestes i per l’efecte Illa. Des de Ferraz, que és la vertadera seu dels socialistes catalans ja, confien que això suposarà una estocada de mort a l’independentisme i la culminació de <a href="http://bloc.realitat.cat/2021/01/nous-episodis-de-transformisme-i-de.html" target="_blank">la revolució passiva en marxa</a> <b>per regenerar el règim del 78. </b>Tot s’hi val, fins i tot que dimiteixi el ministre de sanitat en plena tercera onada de la pandèmia.</div><div><br /></div><div>En gran part, el creixement del PSC surfeja l’enfonsament de Ciutadans, d’on també beuen el PP i, d’una manera molt preocupant, Vox. Si es compleixen els pronòstics, <b>la ultradreta nacional-catòlica entrarà al Parlament de Catalunya</b>, un dels darrers bastions que se’ls resistia. És, segurament, la dada que més ens ha de preocupar, i confirma que <a href="http://bloc.realitat.cat/2020/11/lextrema-dreta-assalta-amb-violencia.html" target="_blank">no ens podem adormir en la lluita contra el feixisme</a>. Ja hem observat <a href="http://bloc.realitat.cat/2020/10/trump-es-el-simbol-del-supremacisme.html" target="_blank">als Estats Units</a> què passa quan el feixisme arriba al poder executiu.</div><div><br /></div><div>Per desgràcia, <b>l’esquerra arriba amb poca força a aquestes eleccions.</b> Malgrat les condicions objectives són les d’una dreta dividida i on el vot és majoritàriament d’esquerres a Catalunya, això no ha fructificat en un avenç quantitatiu de l’esquerra transformadora. Catalunya en Comú s’ha situat en el marc d’oposició frontal a l’independentisme, però a l’esquerra del PSC i d’esquenes al sobiranisme no hi ha gaire marge de benefici. La CUP ha presentat a Dolors Sabater, de Guanyem Badalona, com a candidata, però l’esquerra independentista no ha sabut sortir del seu espai de confort.</div><div><br /></div><div><b>En resum, el vertader protagonista del 14F serà previsiblement l’abstenció.</b> Encara som a les acaballes del cicle polític anterior, que s’allarga i s’endinsa en l’anticlímax. <b>De la crisi de règim actual només en sortirem amb una regeneració centralitzadora o amb una recomposició de les forces progressistes i sobiranistes. </b>La clau, <a href="http://bloc.realitat.cat/2021/01/leditorial-del-mes.html" target="_blank">com deiem en l’editorial de gener</a>, “és construir un espai polític, un front democràtic i social, capaç de canviar la correlació de forces existent, a partir de la confrontació amb el règim, sent clarament d’esquerres i a l’hora amb la voluntat de ser majoritari”. Cal, però, una ambició i una mirada estratègica ofegades pel curt termini del electoralisme.</div><div><br /></div><div>La realitat material segueix, al marge de l’espectacle de les institucions.<b> El govern de l’Estat ha aconseguit aprovar el decret de gestió dels fons de recuperació.</b> La importància que se li està donant en els debats públics és inversament proporcional a la seva importància. Com dèiem fa unes setmanes, <a href="http://bloc.realitat.cat/2021/01/els-nous-fons-europeus-mana-o-veri.html" target="_blank">els nous fons no seran suficients per tapar l’enorme forat</a> que hi ha a l’economia espanyola, i l’ús que se n’està fent afavoreix les grans empreses i no s’ha orientat cap a reconvertir l’economia. De la crisi actual en sortirem en pitjors condicions i igual de vulnerables econòmicament.</div><div><br /></div><div>La pandèmia també segueix, indiferent a resultats electorals. Estem passant el pic de l’actual onada i les vacunes van arribant amb comptagotes. Comença a ser notori, per si algú encara ho dubtava, que aquesta situació s’allargarà fins a finals d’any. Fent balanç del darrer any i comparant-nos amb altres països del nostre entorn, <b>la gestió de la pandèmia a casa nostra només es pot qualificar de desastrosa</b>, i el cost en vides humanes mostra quins valors han guiat els governs i les patronals. Pitjor encara, la baralla entre els països rics per acaparar les vacunes produïdes per les grans empreses farmacèutiques, després d’haver-les finançat en gran mesura, deixa una imatge vergonyant per als historiadors del futur.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-91378554291560865582021-02-05T08:04:00.006+01:002021-02-05T08:04:00.387+01:00Breus i imprecisos materials sobre l'energia III<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYrxt6YOsHtASsNrrehCcIsaymzFZ5QkOI7L4Kg57wlRcJaeyv3FmMXIOCm5k6PWPYolgpd_ie6dmdAZ7YF9FuSXTdjKB3fMFxBmMgjjxLbyFzuFGDJfx2B6jhmZgxKyyOZzEvyMrSffU/s1920/05.+Transicio+energ%25C3%25A8tica+4.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYrxt6YOsHtASsNrrehCcIsaymzFZ5QkOI7L4Kg57wlRcJaeyv3FmMXIOCm5k6PWPYolgpd_ie6dmdAZ7YF9FuSXTdjKB3fMFxBmMgjjxLbyFzuFGDJfx2B6jhmZgxKyyOZzEvyMrSffU/w640-h424/05.+Transicio+energ%25C3%25A8tica+4.jpg" width="640" /></a></div><div><br /></div><div><b>Josep Miquel Raventós</b></div><div><br /></div><div><h4 style="text-align: left;"><b>Tercera escena: l'escenari històric fins al naixement del capitalisme</b></h4></div><div>En aquesta tercera part d'aquests materials sobre energia ens donarem una primera volta per l'escenari històric sense acabar d'arribar a l'anomenada modernitat. És curiós que les matrius energètiques que sustenten la materialitat de les societats siguin una de les parts més oblidades quan es fa anàlisi històrica. Tot i que durant els darrers anys s'ha anat incorporant la natura en les investigacions històriques i la teoria social les narratives predominants continuen mantenint explicacions que actuen com si aquesta no importes. Passa el mateix amb els canvis climàtics o les característiques dels biomes on s'assenten les poblacions humanes. Una mostra de la nostra autopercepció prometeica, o un exemple més del dualisme violent societat-natura que analitza Jason W. Moore en el seu recentment traduït llibre El capitalismo en la trama de la vida.</div><div><br /></div><div>Tot i que amb el temps s'ha anat incorporant el canvi mediambiental i les matrius energètiques a la història del capitalisme l'òptica continua sent la de “factors naturals” i conseqüències “sobre” la natura. Aquesta no és una variable, però, tot i que s'accepta que la humanitat forma part d'aquesta, els reduccionismes socials o el seu revers els determinismes mediambientals, continuen pesant en els anàlisis teòrics i polítics que realitza l'esquerra. Aquest material no pretén resoldre aquest problema de síntesis (l'agència, és a dir, la capacitat per induir canvis històrics, és una propietat relacional), però si mencionar alguns elements importants pel que fa a la història de la humanitat.</div><div><br /></div><div>Si l'espècie humana té vora els 300.000 anys, uns 290.000, si fa no fa, ens els hem passat recol·lectant, caçant i cremant biomassa. Després va avenir l'agricultura, la domesticació animal, l'ús de l'aigua i el vent, el carbó, finalment el petroli. Dit així semblaria que s'ha seguit una progressió en la qual cada cop accedim a més fonts d'energia exosomàtica (veure el segon material). No obstant això, hem de tenir en compte que, com a espècie, no som uniformes culturalment, no totes les cultures han seguit els mateixos passos i una gran part de la humanitat, fins i tot ara, viu amb uns consums energètics ben baixos i alimentant-se gràcies a la pagesia local. Cert que el naixement del capitalisme ho trastoca tot, però l'etnocentrisme tenyeix la nostra mirada, fins i tot alhora d'imaginar la fi del món.</div><div><br /></div><div>Com es descriu al llibre En la espiral de la energia, de Ramón Fnz. Durán i Luís González Reyes, hi ha quatre aspectes a tenir en compte a l’hora d'afrontar un recorregut històric de la humanitat des de la perspectiva de l'energia. Primer, és important tenir present que la concepció de l'energia és cultural, el petroli pot ser vist com la sang de la terra i alhora mesurat en Mtoe (milions de tones equivalents en petroli). En segon lloc, la complexitat social depèn de fluxos i densitats energètiques elevades. Com qualsevol altre sistema natural. En tercer lloc, existeix una relació íntima, tot i que no necessària, entre energia i dominació. Alts graus d'aquesta requereixen sistemes i organitzacions amb alts requeriments d'energia. I en quart lloc, i en la mateixa línia, les fonts energètiques emprades tenen una forta influència sobre les configuracions socials específiques. Les renovables estan més distribuïdes i es donen en forma de flux, són més difícilment privatitzables, requereixen tecnologies més senzilles i són més autònomes que les fòssils. Això significa que potencialment conformen societats més igualitàries, justes i sostenibles.</div><div><br /></div><div>Energia, clima, geografia i entorns ecosistèmics determinen el context de la història humana, però no la governen, societat i natura han co-evolucionat al llarg de la història , no són dues entitats separades sinó que la societat és un subsistema de la natura i alhora, com en qualsevol subsistema natural aquesta modifica el seu context físic. Coproducció. Produïm medi ambient i aquest alhora ens produeix. De vegades les societats han sigut capaces de trencar límits i colls d'ampolla a través de desenvolupaments tecnològics o organitzatius, mentre que d'altres han sigut els límits els que han forçat l’esdevenir històric, bé a través de crisis o bé a través de l'acoblament social a aquests. </div><div><br /></div><div><b>La pedra vella</b></div><div><br /></div><div>Aquest recorregut comença al Paleolític, al període cultural en què apareix el gènere homo i que representa, coexistint-hi vàries espècies d'aquest, gairebé el 98% de la història que tenim com a espècie. Més de quinze espècies fins ara descobertes (habilis, antecessor neanderthal, floresiensis, ergaster, erectus, etc.), de les quals només quedem nosaltres. Es dóna dins del període geològic del quaternari —iniciat fa 2,5 milions d'anys—, que abasta les èpoques Plistocè i l'Holocè. Si l'espècie Homo sapiens apareix vora 300.000 anys, això significa que el Paleolític abasta 285.000 anys de la nostra història com a espècie, si fa no fa. Fins a les revolucions del Neolític.</div><div><br /></div><div>Les micro cultures humanes d'aquest període, d'uns pocs centenars de persones com a màxim, es caracteritzaren per tenir una economia de l'opulència, sense excedents, amb desplaçaments cíclics i en el que les necessitats vitals eren cobertes amb el mínim esforç. La identitat relacional i la cooperació constituïren les estratègies de supervivència principal i la donació i la reciprocitat els elements centrals en economies basades en el valor d'ús. A banda del foc —que aportar entre 50 i 80W i que va permetre la ingesta d'una varietat més gran d'aliments externalitzant el procés digestiu, afavorint determinades espècies vegetals i animals a través de la crema controlada, possibilitant sobreviure en climes més freds o estenent les hores útils i el perfeccionament d'eines— el vector energètic principal era les mateixes persones —amb una potència calculada per a cada una entorn als 100W—. La Taxa de Retorn Energètic d'aquestes societats es calcula entorn a 10:1, alta si tenim en compte el desenvolupament tecnològic.</div><div><br /></div><div>Durant aquesta etapa, juntament amb la invenció de les eines —la primera tecnologia desenvolupada i un salt en eficiència i capacitat energètica d'una magnitud enorme— s'inventaren els principals sistemes de conservació alimentària: basats en deshidratació com la preservació en oli, el salat, fumat o la conversió en farines, els que treballen a partir de la congelació i refrigeració, els que s'articulen a partir de la digestió, com la fermentació o els que transformen els aliments en altres productes que es puguin ingerir en èpoques de carència, com l'engreixament d'animals. </div><div><br /></div><div>Les societats farratgeres, a més, tenien poca capacitat de controlar les seves fonts d'energia en tenir forma de flux i no poder emmagatzemar-se, afavorint formacions socials igualitàries i estratègies migratòries per mantenir el sosteniment de poblacions amb densitats necessàriament baixes. Tot i que tota vida crea medi i potser es pot dir que n'hi ha poques amb el potencial, la capacitat d'aquest tipus de societats encara era baixa.</div><div><br /></div><div><br /></div><div><b>La primera revolució energètica</b></div><div><br /></div><div>La revolució agrària del Neolític —iniciada fa aproximadament 15.000 anys i abastant diferents períodes segons la zona— va ser la, deixant de banda el foc, «la primera revolució energètica» de la humanitat. Va ser un procés gradual que es va produir en diferents llocs del planeta (Àsia occidental, Xina oriental, Nova Guinea, Mesoamèrica, Serralada dels Andes, Nord-amèrica oriental i possiblement part de l’Àfrica subsahariana i part de l'Amazones) de forma independent motivada per diferents factors entre els quals destaquen els canvis climàtics en entorns d'alta densitat poblacional respecte als recursos disponibles. No va ser un canvi dirigit, automàtic o irreversible, moltes societats no la van adoptar, optant per estratègies migratòries o abandonant-la posteriorment per altres pressions ecosistèmiques. No obstant això, en la major part dels casos va ser un pas de difícil tornada enrere, es va estendre a altres indrets i l'aposta, un cop pressa, va fer que en moments de crisis no s'abandonés sinó que s'intensifiqués.</div><div><br /></div><div>L'agricultura va suposar, en certs sentits, una millora de la captació d'energia solar per a l'ús humà a través de la promoció de poques espècies vegetals en detriment de la resta. La captació d'energia global va créixer a través de la transformació de la superfície terrestre implicant processos de desforestació, desviació dels cursos de l'aigua, erosió i pèrdua de fertilitat del sòl, pèrdua de diversitat, etc. Va implicar un procés de substitució d'ecosistemes que s'autosostenen per altres en els que és necessari una aportació energètica, sigui en forma de treball humà o animal fent-se necessària la recuperació continua de la fertilitat del sòl. En qualsevol cas el fet que l'ésser humà modifiqui d'aquesta forma el seu entorn no vol dir que no s'hi mantingui en equilibri. Un exemple és que les pràctiques agrícoles asiàtiques van ser capaces d'alimentar a 400 milions de persones al s.XIX a partir de sòls utilitzats durant més de 4.000 anys. </div><div><br /></div><div>L'agricultura i posteriorment la ramaderia (que es donà fa vora 6.000-7.000) significaren un gran salt energètic. Dels 100W de potència d'una persona s'arribà a 300W. Aquests canvis van permetre sobreposar-se als reptes climàtics i als requeriments energètics, però els situà alhora en contextos de major vulnerabilitat, entre altres coses, en no poder migrar. A mesura que la complexitat va anar en augment aquesta vulnerabilitat els acompanyà. </div><div><br /></div><div>Durant el Paleolític els espais habitats per la humanitat es va estendre progressivament, el Neolític la va contraure i alhora va fer créixer els espais en què aquesta realitza la seva activitat. La complexitat augmentar. Els requeriments organitzatius eren majors, la densitat demogràfica va créixer al disminuir la necessitat de control de la natalitat, l'emmagatzematge dels excedents obligar un major control i repartiment creant-se noves estructures socials, possibilitant alhora una major especialització. S'incentivà l'acumulació d'objectes, s'impulsà el comerç i l'intercanvi, aparegué el diner-mercaderia superposant-se tres tipus de relacions econòmiques: la donació, la reciprocitat i l'intercanvi en format M-M' o M-m-M'.</div><div><br /></div><div>Sembla que el sedentarisme comportà una relació més íntima amb un territori concret, però alhora, a poc a poc i en paral·lel una dessacralització i separació de la natura. Aquesta quedà escindida entre aquella no intervinguda i aquella que si es controlava, la població quedà més exposada als canvis meteorològics i de la productivitat, cada cop, però, s'és més capaç de controlar el subministrament energètic i, amb això, organitzar el futur de forma més dirigida.</div><div><br /></div><div>Totes les tecnologies bàsiques dels següents mil·lennis es desenvoluparen durant aquest període: cultiu, ramaderia, construcció, treball amb fibres vegetals i cuir, metal·lúrgia, navegació, terrisseria, medicina, veterinària, etc. També es perfeccionà la política com a forma de gestió d'allò col·lectiu.</div><div><br /></div><div><br /></div><div><b>La segona i malaurada revolució energètica</b></div><div><br /></div><div>Seguint a Fnz. Durán i Reyes, aquesta gran transformació del Neolític, gradual o agregada i precipitada, va permetre la «segona revolució energètica» on les elits socials, que es van anar configurant a les ciutats-estat, van començar a disposar de majors fonts d'energia a través de l'ús intensiu del treball animal i el control d'altres éssers humans—servitud, esclavisme o treball assalariat—. A tot això se li han de sumar innovacions tecnico-productives com els regadius, les rotacions, els fertilitzants, el guaret, o la potenciació i eficiència del treball humà arran de les innovacions que proporcionà la metal·lúrgia. Més endavant s'hi afegiren altres innovacions com el carbó vegetal, l'ús de l'energia hidràulica i eòlica o el progressiu desenvolupament del transport marítim. </div><div><br /></div><div>Tot i que la causalitat és complexa i “la capacitat per crear història gira entorn de configuracions específiques dels agents humans i extrahumans” (Moore 2015), aquests canvis en les formes de provisió energètica i inserció en la natura es poden analitzar com a vectors de canvis civilitzatoris que ens han acompanyat fins al present. Les relacions de domini i classe, la violència estructural i simbòlica, la guerra i conquesta territorial, el patriarcat, les ciutats, l'Estat i amb els temps els imperis agraris (estats mesopotàmics i egipcis, dinastia Han, imperi maurya i gupta, imperi persa i arsàcida, califats musulmans, imperi macedònic i romà, etc.) sorgiren arran dels canvis que suposar aquest període.</div><div><br /></div><div>Aquests canvis no es donaren sense resistències òbviament. La desigualtat social es pot veure com una pèrdua del control dels fluxos energètics per part dels sectors populars. Nasqueren les civilitzacions dominadores i en paral·lel les lluites socials i rebel·lions populars fruit de l'estratificació creixent. L'apropiació de la producció agrícola i el control i aprofitament de la terra com a epicentre del conflicte.</div><div><br /></div><div>Això no obstant, aquests camins no varen ser compartits per totes les societats, les comunitats de pastors nòmades, poblacions agrícoles independents i societats farratgeres pervisqueren, fins i tot en alguns moments històrics s'imposaren a poblacions estatalitzades. Les pressions i limitacions ambientals i els diferents tipus d'aprovisionament energètic, ja sigui en forma d'aliments, treball, fonts energètiques o matèries primeres coproduïren, doncs, imperis, guerres, ecosistemes, migracions, cosmovisions i col·lapses.</div><div><br /></div><div>La gran reorganització del poder, capital i natura que suposà el naixement del capitalisme en el “llarg segle XVI” (Wallerstein), però, ho canvià tot i la present crisi múltiple no es pot entendre sense el canvi metabòlic que s'hi va produir. </div><div><br /></div><div>Per a un altre moment.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-10816624017557447762021-02-05T08:03:00.000+01:002021-02-05T08:03:00.850+01:00Residències: eren inevitables tantes morts?<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi0-YjPME7g47pNkQaCulCA31Buh7RoYpxMfw2H9gtbveUFfcEKjH_rZAGPIySKIx66XXsPDDmhIontZ4XVSjnBVeo-7P_xR5CRvxxYtyQ41Tqce_2cKV2rpdE8ZpFoDA6gjqGpt2-NncI/s1880/pexels-photo-339620.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi0-YjPME7g47pNkQaCulCA31Buh7RoYpxMfw2H9gtbveUFfcEKjH_rZAGPIySKIx66XXsPDDmhIontZ4XVSjnBVeo-7P_xR5CRvxxYtyQ41Tqce_2cKV2rpdE8ZpFoDA6gjqGpt2-NncI/w640-h360/pexels-photo-339620.jpeg" width="640" /></a></div><br /><div><b>Juanma Rodríguez</b></div><div><br /></div><div>L’any 2020 van morir com a conseqüència de la Covid-19 un total de 49.824 persones a Espanya, de les qual 24.700 van morir a residències geriàtriques. <a href="https://www.lavanguardia.com/vida/20201228/6151572/covid-residencias-espana-impacto-mayores-muertes.html">Un 49,7% de les morts</a>, per tant, es van donar en un sector molt concret de la població, que patir com cap altre les conseqüències d’una pandèmia que es va desbocar en la primera onada, i que va portar a Espanya a liderar rànquings mundials. Avui, però, la situació continua sent greu, essent el país ibèric un dels països amb més afectació a la Unió Europea. Tot i que la segona onada va ser força més suau que la primera, amb la tercera onada tornem a viure com el virus colpeja de forma molt agressiva a les residències. Al nostre país, la Generalitat ha hagut d’intervenir en les darreres setmanes diverses residències, que s’han vist totalment desbordades, davant de brots que semblen impossibles de controlar. Per tant, és pertinent plantejar-se la següent pregunta: què ha passat a les residències.</div><div><br /></div><div>És evident que cada residència és un cas particular, però es donen força elements comuns per poder fer una diagnosi de les causes d’una de les grans tragèdies que hem viscut en la història recent. Per saber que ha passat, les causes i els responsables, és d’obligatòria lectura<a href="https://www.msf.es/sites/default/files/attachments/medicossinfronteras-informe-covid19-residencias_0.pdf" target="_blank"> l’informe publicat per Metges Sense Fronteres</a>, una de les entitats que va tenir una major implicació en l’ajuda i l’assessorament a les residències geriàtriques en la primera onada. En el document publicat a l’agost, a banda d’explicar quina ha estat l’actuació de l’ONG, explica el model d’atenció a la dependència i a la gent gran d’Espanya, quins reptes i punts crítics es van trobar, i quines conclusions han extret. Per entendre, per tant, perquè gairebé la meitat de les persones que han traspassat es van donar a les residències, aquest article explicarà de forma sintètica l’informe.</div><div><br /></div><div>En primer lloc, les residències geriàtriques no són centres sanitaris i estan concebuts com a espais de convivència i la seguretat de les cures bàsiques, i no pas per a la cura de malalties o l’assistència sanitària. El seu personal, per tant, no està preparat per atendre emergències mèdiques, i encara menys per fer front a una pandèmia d’aquestes dimensions. A l’estar concebudes com a espais de convivència, per tant, l’activitat quotidiana i les dinàmiques són un terreny fàcil per a la propagació de virus i bactèries. Així, per exemple, són comuns els brots de sarna o MRSA, que també són habituals a les presons, i el darrer també als hospitals. En la mateixa línia, la cura de la higiene de persones dependents també ajuden a la propagació de malalties, sobretot perquè abans de la pandèmia l’ús dels Equips de Protecció Individual no era gens habitual.</div><div><br /></div><div><b>Entre els factors que també ajuda a la propagació de malalties</b>, en aquest cas de <b>l’exterior, és la precarietat de les treballadores.</b> Què té a veure la precarietat amb la propagació de malalties? Són diversos els aspectes de la precarietat que hi ajuden. <b>Les jornades parcials involuntàries, pensades per estalviar despesa salarial</b>, són un element determinant. Les persones amb aquest tipus de jornada han de buscar-se altres feines, i per tant, entrar i sortir a diferents espais, amb diferents entorns, el que incrementa la possibilitat de contraure malalties i contagiar-les. De la mateixa manera, unes plantilles molt limitades provoquen un sobreesforç físic, ja que han de tractat amb molt poc temps als residents, que en la majoria de casos no es poden moure per si soles. Una feina repetitiva i esgotadora sempre causa dolències i malalties comunes. A això, que passava abans i que continua passant durant la pandèmia, cal sumar la <b>impossibilitat de crear zones aïllades</b> entre persones contagiades o no contagiades <b>si no hi ha prou personal </b>per dedicar-se de forma exclusiva a algun d’aquests sectors (en molts casos directament les característiques arquitectòniques dels centres ho impedien).</div><div><br /></div><div>Un altre punt crític de la primera onada va ser la <b>falsa sensació de seguretat que van donar els tests ràpids en l’inici de la pandèmia</b>, i la demora excessiva en fer tests PCR. De la mateixa manera, no es van aïllar les residències com a focus d’infecció ni es va fer seguiment dels contactes exhaustius dels primers contagiats, com ha tornat a passar en la segona i la tercera onada (i com passa a tot arreu, excepte en els centres escolar). La capacitat de cribratge, evidentment, ha millorat, però en cap cas s’ha acabat amb la precarietat, i els EPI i la formació sobre com fer-los servir de forma adequada ha arribat més tard que els cribratges. Una altra manifestació de la precarietat laboral del sector, per cert, és que els tests a les treballadores van arribar molt tard, i en alguns casos no es van fer proves PCR fins la detecció de brots durant la segona o la tercera onada.</div><div><br /></div><div>A més de tots aquests factors, cal sumar que <b>es van denegar moltes derivacions hospitalàries</b>. Com es pot veure en el següent gràfic de l’informe de Metges Sense Fronteres, <b>a Catalunya el 71,9% de les morts es van donar en les mateixes residències</b>, mentre que en el còmput global d’Espanya va ser el 44%. Les promeses de medicalitzar les residències es van quedar en fum, en un màrqueting polític criminal, i la realitat va ser que les treballadores, que arrossegaven anys de precarietat i sobreesforç, van haver de lliurar una batalla de vida o mort, sense tenir cap tipus de formació, i amb un salari molt per sota de la responsabilitat d’atendre la salut d’una persona, com a conseqüència de la falta de personal sanitari a les residències.</div><div><br /></div><div><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhGxaO1Xjjm62ebv4sEniue1WW8MMMdip_tYDzqlkUa1SOHdatQkkLBfRTKJkML6DFEhP7q3NuoZlyx1gA5vCihwhyphenhyphenOjJkhzS7XwGB-XvuR2V7zOK2XEjVvsUCdLxRFcgrnCQLHjPQOTJ0/s2048/denegacionderivaciones.png" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhGxaO1Xjjm62ebv4sEniue1WW8MMMdip_tYDzqlkUa1SOHdatQkkLBfRTKJkML6DFEhP7q3NuoZlyx1gA5vCihwhyphenhyphenOjJkhzS7XwGB-XvuR2V7zOK2XEjVvsUCdLxRFcgrnCQLHjPQOTJ0/w640-h350/denegacionderivaciones.png" width="640" /></a></div><br /><div><br /></div><div><br /></div><div><b>Les empreses que gestionen les residències i les administracions públiques s’han escudat en la falta de coneixement del virus, o en el que fet que afectava a tot arreu.</b> Com diuen en castellà: mal de muchos, consuelo de tontos. El col·lapse sanitari és una altra de les excuses de mal pagador. De fet, segons MSF, “s’haurien d’haver proposat alternatives, procedint a derivacions a centres sociosanitaris, extensions hospitalàries, hotels confort o medicalitzats, o hospitals privats, ja que, en tots aquests llocs, va haver places lliures durant el pic epidemiològic”. La realitat és que tampoc va existir una estratègia de prevenció efectiva, coneixent des del principi que aquest virus s’acarnissava precisament amb la gent gran i amb afectacions prèvies. El plans de contigència, per tant, o bé no van existir, o van ser una còpia de les indicacions de la Generalitat o el Ministeri de Sanitat, que tenien força deficiències, sobretot pel que fa al tracte amb les persones asimptomàtica. </div><div><br /></div><div>Així mateix, segons denuncia l’informe, <b>va existir una gran descoordinació entre les conselleries de serveis socials i sanitat, diputacions, ajuntaments, atenció primària, fundacions i empreses que gestionen centres privats i religiosos.</b> Tal com es mostra en el següent gràfic del mateix document, el sector privat domina de forma aclaparadora les residències geriàtriques, i tot i que MSF no fa cap valoració sobre la gestió privada, és cert que el fet que hi hagi una multitud d’empreses, fundacions, consorcis público-privats i organismes autònoms municipals no facilita gens la gestió d’emergències, i encara menys ajuda als governs a intervenir. De fet, si es llegeix amb deteniment qualsevol notícia sobre la intervenció d’una residència per part de la Generalitat, es podrà veure que no ho fa l’administració pública amb els seus recursos, sinó que ho fa una altra residència, majoritàriament privades.</div><div><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhbXfyH4mQP5AMerrrMjA6nuPTJcY9yKbm73h1iWB6hccax-iwNfNNx43ZUoDfqXxKV9vvvYgpwe47fPp7JW5FRcJAA8Vw00Lo4UjkKIBUTIbvXaTCOMhJZluAqcP2RfeJKG5Qk_olMMxw/s2048/GestionResidencias.png" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhbXfyH4mQP5AMerrrMjA6nuPTJcY9yKbm73h1iWB6hccax-iwNfNNx43ZUoDfqXxKV9vvvYgpwe47fPp7JW5FRcJAA8Vw00Lo4UjkKIBUTIbvXaTCOMhJZluAqcP2RfeJKG5Qk_olMMxw/w464-h640/GestionResidencias.png" width="464" /></a></div><div><br /></div><div><br /></div><div>Finalment, Metges Sense Fronteres també va detectar que <b>l’aïllament es va fer servir de forma indiscriminada</b>, i això va tenir conseqüències directes sobre la salut física i mental de les persones residents. A la vegada, també van faltar protocols per a les cures pal·liatives, i per un final de la vida digna per la falta de personal experimentats en l’acompanyament en els darrers moments de la vida de les persones. Tot plegat, un despropòsit de gestió amb conseqüències gravíssimes, i cap dimissió. És cert, però, que s’han obert diligències judicials per via civil i penal, i està per veure si acaben havent condemnes cap a les gerències, o fins i tot per a càrrec públics. </div><div><br /></div><div>Les evidències que s’expressen en l’informe haurien de fer canviar de forma estructural el model d’atenció a la gent gran i dependent, però la realitat és que tot i que fou publicat a l’agost de 2020, molts dels punts crítics i dels errors que s’hi manifesten s’han tornat a repetir en la segona i en la tercera onada, i s’hi tornaran a repetir segurament si es donen noves onades d’aquesta pandèmia que ja s’ha emportat a massa gent. Moltes morts que es podien evitar, i que s’han donat per problemes estructurals que tenen molt a veure amb: (1) el model de gestió empresarial (també en els centres públics) que busca minimitzar despesa en personal i equipaments per obtenir el major benefici possible; (2) la perversa “col·laboració público-privada”, que és pura i dura privatització en detriment dels drets socials; i (3) una visió de certs serveis públics com aparcaments de sectors no productius, i no com a serveis imprescindibles per a la millora del benestar de les persones. Evidentment, també cal tenir present que l’atenció a la dependència i a la gent gran hauria d’estar enfocada a una atenció més personalitzada, amb un acompanyament domiciliari professional de qualitat, amb un temps no limitat per l’escassetat de personal, així com donar més facilitat als familiars perquè se’n puguin fer càrrec sense que això comporti una càrrega més per a les dones. Això però, és matèria d’un altre article.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6103839785267904813.post-73779899905903194692021-02-05T08:02:00.001+01:002021-02-05T08:02:05.334+01:00Fernando Zamorano: “Antonio Labriola és un autor gairebé desconegut per la major part dels militants i els estudiosos del marxisme al nostre país”<div><b><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIm7fqR0Ex-a_KNMDZu-o_2rMZmTyMgv87lzP94CsM8yNUF0YClo11mvklA_p-lOjaNzHxBtTkO-iUsFS1FC-Bj3yB09w57WWRoqvEEJTWdA8Rg3XdLfzwrYTBO32mwNnzlZdrZZq_GKs/s699/antonio-labriola-480c3b94-8b8d-4b0c-ab1e-4f9ab6c1ba8-resize-750.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIm7fqR0Ex-a_KNMDZu-o_2rMZmTyMgv87lzP94CsM8yNUF0YClo11mvklA_p-lOjaNzHxBtTkO-iUsFS1FC-Bj3yB09w57WWRoqvEEJTWdA8Rg3XdLfzwrYTBO32mwNnzlZdrZZq_GKs/w466-h640/antonio-labriola-480c3b94-8b8d-4b0c-ab1e-4f9ab6c1ba8-resize-750.jpg" width="466" /></a></div><br />Oriol Arcas</b></div><div><b><br /></b></div><div><i>Entrevistem Fernando Zamorano, que ha traduït i Conversando de socialismo y filosofía. Cartas a G. Sorel (Viejo Topo) i l’ha acompanyat d’un pròleg introductori.</i></div><div><br /></div><div><b>Fa poques setmanes s’ha publicat Conversando de socialismo y filosofía. Cartas a G. Sorel, on Antonio Labriola desenvolupa en forma de cartes el seu pensament i que has traduït. Explica’ns qui era Labriola, que té una curiosa evolució, i què hi trobarem al llibre.</b></div><div><br /></div><div>Antonio Labriola és un autor gairebé desconegut per la major part dels militants i els estudiosos del marxisme al nostre país. Es tracta, però, d’un dels teòrics més originals del marxisme, amb una visió del mateix que denominarà filosofia de la praxi, contraposada a la que s’estava desenvolupant per part d’alguns intel·lectuals del Partit Socialdemòcrata Alemany, principalment per Karl Kautsky. Aquest "marxisme", molt influenciat pel positivisme i tremendament determinista, naixia convertit en una doctrina que tendia a naturalitzar el procés històric, al marge o independentment de tota praxi social.</div><div><br /></div><div>Labriola va ser el principal introductor del marxisme a Itàlia. Professor a la Facultat de Filosofia de la universitat de La Sapienza de Roma, arribà al marxisme des de la filosofia hegeliana, com el mateix Marx. Políticament, la seva evolució és també molt interessant. Va formar part dels moderats de dreta a la seva joventut, però el fracàs i la degeneració que va suposar la consumació de la unitat italiana i el vergonyós espectacle que representava el transformisme com a pràctica comuna de la vida política, li van generar una gran desconfiança respecte de les capacitats dels polítics liberals per regenerar la societat italiana. Així començarà una aproximació als sectors populars que, encara de forma disgregada, es començaven a desenvolupar a Itàlia, fins a arribar al socialisme.</div><div><br /></div><div>El llibre recull el tercer i últim dels seus assajos sobre el materialisme històric, publicat originalment el 1897, està organitzat en forma de cartes, que serveixen per concretar i ampliar algunes de les qüestions que ja havia apuntat en els seus dos assajos anteriors.</div><div><br /></div><div><b>Labriola, coetani d’Engels i amb qui va mantenir correspondència, és considerat un marxista heterodox. Quines peculiaritats distingien el seu pensament, que ell va ser el primer a anomenar filosofia de la praxi?</b></div><div><br /></div><div>El pensament de Labriola es caracteritza per una gran aversió cap a qualsevol intent d’encotillar el marxisme o de convertir-lo en un nou tipus d’escolàstica. Per a ell, el marxisme és un fill conductor, un mètode, una orientació que no pot convertir-se en una església o en una secta. Ni tampoc pot ser un dogma, sinó una filosofia de la història, un mètode d’investigació i una concepció del món. Una orientació que s’haurà de desenvolupar amb el temps i que s’haurà de sotmetre a la dura prova d’adaptació d’una realitat social en constant canvi.</div><div><br /></div><div>Enfront d’un model de marxisme molt marcat pel determinisme imperant a la seva època, i que marcarà bona part de les generacions marxistes posteriors, Labriola ofereix una visió que s’allunya de qualsevol temptació de teleologia profètica. Per al nostre autor el comunisme no estava històricament garantit, oferint una visió que s’allunya de qualsevol temptació de teleologia profètica. Labriola no lliga necessitat i finalitat, ni aferma la necessitat del comunisme com realització segura d’un estat últim, de facto i extern a la realitat històrica. Res està garantit per endavant, només l’activitat dels subalterns organitzats pot generar les condicions d’oportunitat que permetin, mitjançant un treball decidit i degudament orientat, per transformar l’actual ordre social establert.</div><div><br /></div><div>Tal com bé dius, serà el primer autor a fer servir el concepte de filosofia de la praxi, precisament a una de les cartes d’aquest tercer assaig, de la que diu és la medul·la del materialisme històric. Aquesta parteix del principi ontològic de l’ésser humà com a ésser pràxic, on la praxi no té un caràcter individual sinó que és la totalitat de l'activitat humana socialment generada. Marx en feia referència a La ideologia alemanya afirmant que "el món és un producte històric, el resultat de l'activitat de tota una sèrie de generacions, cada una de les quals s’enfila sobre les espatlles de les anteriors".</div><div><br /></div><div>Una altra característica del seu pensament és que per Labriola la consciència té un paper rellevant com factor transformador de la història i no pot ser obviada en analitzar la vida social. En aquest sentit, obrirà una original línia de pensament que anys després seria desenvolupada i ampliada per Antonio Gramsci en els seus Quaderns de la presó.</div><div><br /></div><div><b>Se l’ha considerat també l’introductor del marxisme a Itàlia, que posteriorment va ser un dels focus intel·lectuals principals del marxisme europeu. Quin és, en concret, el deute filosòfic del marxisme amb Labriola? Podem dir que una part de l’originalitat de Gramsci prové de Labriola?</b></div><div><br /></div><div>La penetració del marxisme a Itàlia durant la segona meitat del segle XIX va ser complexa. Cal entendre que amb el nom de socialisme es denominaven a tota una barreja d'idees que no tenien gaire a veure amb les obres de Marx, les quals, per altra banda, eren pràcticament desconegudes per a la major part d’aquells que es consideraven socialistes. El Manifest Comunista, per exemple, no seria traduït a l’italià fins a l’any 1891.</div><div><br /></div><div>El positivisme i el darwinisme social tenien molta acceptació entre amplis sectors intel·lectuals dels socialistes italians i la cultura política girava envers figures com el sociòleg i criminòleg Enrico Ferri, que anys més tard es convertirà en una figura notable del feixisme, o de l’Achile Loria. Gramsci es referirà a aquest estrat intel·lectual positivista als seus Quaderns de la presó, agrupant-los sota el terme de lorianisme.</div><div><br /></div><div>Quant a la influència del pensament de Labriola en Gramsci, es tracta d’un debat encara obert. A parer meu Labriola obre un camí, des del punt de vista filosòfic, pel que posteriorment transitaria i desenvoluparia l’Antonio Gramsci.</div><div><br /></div><div>Considero que, si més no, una part de l’originalitat de Gramsci prové de l’obra de Labriola. Però també cal entendre que Gramsci és un autor enorme, amb una gran capacitat per adquirir, per "xuclar" diria inclòs, totes aquelles idees que li semblessin podrien ser-li d’utilitat, inclòs quan es tracta d’autors o d’intel·lectuals de l’enemic.</div><div><br /></div><div>Al marge de la influència directa del pensament filosòfic de Labriola en Gramsci, hi ha una altra d’indirecta. Vindrà principalment a través de la filosofia de Benedetto Croce, que va ser alumne i amic de Labriola, que Gramsci coneix molt bé.</div><div><br /></div><div><b>Ja Gramsci es lamentava a principis de segle XX que Labriola era un pensador poc conegut, i que s’hauria de difondre més la seva obra. Com és que continua sent poc conegut a casa nostra?</b></div><div><br /></div><div>Labriola ha estat traduït diverses vegades al castellà. La primera traducció d’una obra seva, Del materialismo histórico, es va publicar el 1902 per l’editorial F. Sempere de València. Entre les edicions posteriors, destaca la que va fer Manuel Sacristán el 1969 a Alianza Editorial. Malgrat tot, es tracta d’un autor poc conegut a casa nostra. Ha estat considerat com un autor de segona, que apuntava algunes coses, però pel que no hi havia gaire interès.</div><div><br /></div><div>Potser ajudà que en vida va tenir poca sort políticament, encara que va participar juntament amb Filippo Turati a lligar els diferents grups que a finals del segle XIX es reclamaven com a socialistes a Itàlia que acabarien formant el futur partit socialista italià, les seves discrepàncies enfront de com s’havia d’articular la nova organització fan que Labriola no hi sigui quan es constitueixi el nou partit l’any 1892.</div><div><br /></div><div><b>En els textos de filosofia el llenguatge és molt important, i les traduccions acaben jugant un paper molt important en la interpretació dels autors. Com has viscut aquesta tasca, no només en la traducció sinó també en la recopilació de les fonts originals?</b></div><div><br /></div><div>En aquest sentit, Labriola no és un autor massa fàcil de traduir. No tant perquè faci servir un llenguatge a vegades pot semblar rebuscat, sinó per la dificultat que suposa tractar de comprendre exactament allò que està dient per després traduir-lo fent servir un llenguatge que sigui fidel a l’autor, però que a la vegada faciliti al màxim la compressió del text traduït.</div><div>Hi ha una cosa en aquest text que em va resultar molt curiosa: l’autor fa servir un munt de dites, de frases fetes en llatí, un costum molt comú entre certs sectors intel·lectuals de la seva època. Normalment aquestes dites no s’acostumaven a traduir, suposo que es considerava que la major part de la gent que llegís el llibre hauria estudiat llatí i fins i tot en conegués bona part. Però avui que el llatí ha desaparegut de la major part dels plans acadèmics considero que traduir aquestes dites era una necessitat si pretenem que els lectors puguin captar perfectament les idees de l’autor.</div><div><br /></div>cuadernoveranohttp://www.blogger.com/profile/02538493638868060765noreply@blogger.com