Fa menys d'una setmana una embarcació que va partir des de Líbia amb rumb a Itàlia naufragava amb més de 500 immigrants a bord. Les aigües es van endur la vida de 400 d'ells. Avui, una altra barcassa ha corregut la mateixa sort quan es trobava al Canal de Sicília. Aquesta embarcació portava 700 immigrants, la localització és encara desconeguda. D'haver mort els 700 integrants de l'embarcació, la dramàtica xifra de morts que s'ha cobrat la mar Mediterrània en el que va d'any ascendiria a més de 1.500 persones.
Aquestes xifres, sumades a altres com l'arribada de més de 5.100 immigrants entre el 11 i el 13 d'abril o que la Guàrdia Costanera italiana ha rescatat des de divendres passat a uns 8.500 immigrants que intentaven arribar a les costes europees, corroboren que hi ha un greu problema migratori que necessita una solució amb urgència.
Però, qui ha de córrer amb la culpa d'aquestes morts? Qui ha cavat la fona fossa comuna que és la Mediterrània? Si ens centrem en aquests dos últims casos, fàcilment podríem observar que el canvi el passat mes d'octubre de l'operatiu de salvament Mare Nostrum italià, el qual va salvar la vida de 155.000 persones que es van arriscar a morir ofegades en tan sols un any, pel operatiu Tritó de la UE, que únicament es dedica a patrullar i vigilar les fronteres europees, ha tingut molt a veure.
Però dirigim-nos realment a l'arrel del problema. Per què milers d'africans arrisquen la vida per creuar el mar Mediterrani per tal insistència?
Fins aquí sembla fàcil. Vénen perquè són pobres i busquen una vida millor en la "pròspera" Europa. Fins i tot els mitjans occidentals ens expliquen que és així i tenen raó. Però, per què són pobres? Per què la misèria més absoluta s'ha apoderat d'un continent tan ric en recursos naturals com l'Africà i no sembla estar disposada a deixar-lo anar? Això ja és una altra història.
Respondre aquesta pregunta requereix d'una llarga explicació que intentaré simplificar. A mitjans del s. XVIII el capitalisme es va consolidar a Europa Occidental i els EUA. Aquestes regions, que practicaven un fort proteccionisme econòmic per a protegir i enfortir les seves indústries i economies, van recórrer el món a la recerca de nous mercats i matèries primeres, pràctica que donaria lloc a l'imperialisme.
Una de les accions que il·lustren l'inici de l'imperialisme a l'Àfrica va ser la Conferència de Berlín (1884 - 1885), en la qual Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Portugal, Espanya i el Regne Unit es van repartir aquest continent, instal·lant militars i governs favorables als seus interessos. D'aquesta manera, Europa es va fer amb ingents quantitats de matèries primeres a preus ínfims, el que va permetre que la seva indústria es desenvolupés.
L'expansió colonial, tant cap a l'Àfrica com cap a altres regions del món, donaria lloc a una nova divisió internacional del treball. Els centres industrialitzats (metròpolis: EUA i Europa Occidental) es van especialitzar en la producció industrial i les zones perifèriques (Àfrica, Amèrica Llatina, Índia, etc) s'ocuparien únicament de proporcionar les seves matèries primeres i esclaus (mà d'obra barata) a les metròpolis sense benefici. Quin va ser el resultat? L'enriquiment de les metròpolis i l'empobriment de les zones perifèriques. Com encertadament va dir el mestre Eduardo Galeano: la divisió internacional del treball consisteix en què uns països s'especialitzen en guanyar i altres a perdre.
Dècades més tard (mitjan s. XX), farts de ser esclaus, els africans van lluitar per la seva llibertat. Després de llargues i cruentes guerres, van aconseguir l'anhelada independència política de les metròpolis. No obstant això, econòmicament continuar sent dependents de les mateixes. El brutal endeutament generat pels governs dictatorials i titelles de les metròpolis; el comerç desigual; la globalització capitalista i l'absència de mercat intern i indústria pròpia causa de la posició que ocupaven en la divisió internacional del treball; les nombroses multinacionals occidentals que operaven en sòl africà amb infinits beneficis i exempcions fiscals; el suborn a governs i les màfies; l'assassinat de milions de civils i diversos líders revolucionaris com Patrice Lumumba o Thomas Sankara i els préstecs dels organismes internacionals com l'FMI als governs africans corruptes la devolució era inassumible, van sumir al continent en la indigència i als africans en la desesperació que avui continua.
En resum: Àfrica és un continent que ha estat devastat pel capitalisme mundial i el colonialisme europeu. La pobresa africana és una llosa que el continent arrossega des que primer els europeus i posteriorment els nord-americans van arribar a les seves costes i van iniciar un infame saqueig que encara avui persisteix (igual que succeeix a l'Amèrica Llatina).
Ara Europa, irònicament, es nega a ajudar els ciutadans africans que fugen dels conflictes, guerres i governs dictatorials (molts d'ells relacionats en major o menor grau amb les multinacionals europees i nord-americanes allà instal·lades). Nega el dret d'aquestes persones a refer les seves vides en el continent que va arrabassar la dignitat al seu. No només això, sinó que se'ls insulta i menysprea. Se'ls titlla de ser il·legals, es diu que no tenen dret a estar a Europa, que pretenen robar-nos la feina o que han conduït al continent a una crisi brutal. Pretenen a més deixar-los sense sanitat assegurant que no paguen impostos mentre se'ls explota fins a nivells que ningú més tolera, aprofitant-se de la seva misèria i la seva necessitat. Es pot ser més pocavergonya?
És possible que hagin mort més de mil africans en menys d'una setmana a les aigües del Mediterrani. No obstant això, no s'actuarà en conseqüència. Els líders europeus no marxaran pels carrers com quan van assassinar als còmics de Charlie Hebdo. Tampoc sancionaran ni lluitaran per millorar la qualitat democràtica o les condicions laborals dels països africans dels quals procedien els morts. Com a molt fingirán un dolor gairebé existent, convocaran un parell de reunions d'urgència i assegurar que es prendran unes mesures que no solucionaran res. Tan malèvols són els nostres governants? En part sí, però en part tenen les mans lligades. Les multinacionals necessiten una Àfrica pobra en drets laborals i mediambientals, necessiten dictadors que els obeeixin i venguin barates seves matèries primeres a canvi de riqueses personals, encara que això signifiqui portar a la misèria ia la mort als treballadors. Aquesta és la funció de l'Àfrica en la moderna divisió internacional del treball: proveir al món de matèries primeres. Res més importa mentre aquestes segueixin fluint cap als centres industrialitzats. En això consisteix el capitalisme globalitzat, un sistema que no té en compte a les persones, només els guanys. Alguna vegada us heu preguntat com es sosté el nostre estat del benestar? En part el sosté la misèria i l'explotació dels treballadors africans, asiàtics i llatinoamericans. Sempre ha estat així. Per què creieu que amb prou feines es parla dels múltiples conflictes de tota mena que pateix el continent africà? Perquè hi ha quantiosos interessos posats en aquest continent i no és bo per a les multinacionals que operen allà que sapiguem els horrors que esdevenen.
Que hi ha morts de primera i segona categoria és un fet objectiu. Els morts dels centres industrials són importants, els morts de les perifèries són tot just estadístiques. L'Ebola va començar a tenir importància quan Espanya corria el risc de patir una infecció, tot just va importar que milers de persones morissin a l'Àfrica per aquesta malaltia. Tampoc els 147 estudiants assassinats per un grup terrorista a Kenya va tenir excessiva repercussió en els mitjans. Al cap i a la fi, ¿a qui li preocupen, citant de nou a Galeano, els nadies, els fills de ningú, els amos de res, que costen menys que la bala que els mata?
Un article de Toni Velasco
Publicat originalment a laRepública.es
Etiquetes de comentaris: Internacional, Opinió
