La crisi provocada pel coronavirus està centrant l'atenció de tota la població europea i provocant mesures mai vistes en l'època històrica que vivim. Ens genera preguntes: què està passant? Per què està passant? Com hem d'actuar?Primer de tot, cal tenir clars alguns conceptes. Per trobar la resposta als problemes primer cal formular les preguntes correctes.
Què és un virus i com contagia?
Un virus és un organisme que no es considera ésser viu, ja que no es reprodueix independentment. Per reproduir-se infecta les cèl·lules d'éssers vius, de manera que aquestes creen noves còpies del virus. Així, quan ens posem malalts per la infecció d'un virus el que passa és que aquest infecta les nostres cèl·lules que creen més i més virus i deixen de funcionar correctament.
Per vèncer el virus, el nostre organisme va creant cèl·lules defensives (els glòbuls blancs) i, per assaig i error, prova si funcionen o no. Quan un tipus d'aquestes cèl·lules funciona l'organisme en crea moltes i ataca al virus fins a eliminar-lo. A banda, emmagatzema una còpia d'aquest tipus de cèl·lula i així, si el virus torna a entrar a l'organisme, és ràpidament vençut. Diem que estem immunitzats front a aquest virus en concret. El virus, per tant, només pot sobreviure contagiant un altre hoste que no estigui encara immunitzat. En definitiva, si l'hoste contagiat té contacte amb hostes no immunitzats, el virus sobreviu i es propaga.
Podem arribar a eliminar el virus del tot?
El virus sobreviurà i seguirà propagant-se mentre hi hagi prou individus no immunitzats (com a mínim més del 50% de la població). Per tant, hem d'acceptar que el nombre total d'afectats per un virus nou serà elevat i no es pot controlar fins que una part substancial de la població estigui immunitzada.
Quina afectació té el coronavirus?
Per ara, sabem que les persones infectades per coronavirus no presenten símptomes durant els primers 5 dies tot i que sí que poden infectar altres persones. Així, es pot propagar molt ràpidament sense que en siguem conscients. Es calcula que cada persona infectada infecta 2 altres persones. No es coneixen encara les dades exactes d'afectació però es comencen a fer algunes estimacions.
El percentatge de població infectada que no presenta símptomes és desconegut, tot i que la comunitat científica creu que és molt elevat (potser fins i tot d'un 90%). Això voldria dir que moltes persones s'infecten però que ràpidament generen les defenses per vèncer el virus.
De les persones infectades que sí que presenten símptomes, s'estima que un 10% necessita cures intensives dels que presenten símptomes ho requereixen.
Al voltant d'un 3% dels infectats que presenten símptomes (que, recordem, suposen un percentatge molt petit del total d'infectats) moren.
I si és tan difícil de contenir i tanta gent acabarà infectada, perquè prenem mesures?
Com hem vist, no podem fer gaire per minimitzar el perill que suposa el coronavirus per si sol i la seva mortalitat total. Però és que les mesures que s'estan prenent no busquen això sinó evitar el col·lapse del sistema sanitari. En efecte, si la propagació del virus és massa ràpida i els contagis es disparen es pot superar molt ràpidament la capacitat d'absorció d'aquests pel sistema sanitari, provocant gravíssims problemes per atendre qualsevol altra necessitat sanitària (a Espanya moren diàriament més de mil persones, moltes de les quals passen pel sistema sanitari que intenta salvar-les). Per tant, la raó principal per prendre mesures de contenció és allargar al màxim el temps que duri aquest virus, de manera que els nous contagis diaris (i per tant, també els casos que necessiten UCI) siguin el mínim possible.
Aquesta gràfica mostra la capacitat del sistema sanitari espanyol de cures intensives (10 llits per cada 100.000 habitants) i dues possibles evolucions del virus sense mesures de contenció (vermell) i amb aquestes (blau). Fent números ràpids, sí un 10% dels infectats amb símptomes necessita atenció d'UCI, se superaria la capacitat del sistema quan 100 de cada 100.000 ciutadans estiguessin infectats. Dit d'una altra manera, el sistema espanyol es col·lapsa si arribem a la xifra de 40.000 casos actius confirmats de coronavirus. I ja anem per 9.000.
Quant temps podem trigar a arribar a aquest punt crític?
L'evolució d'aquest virus és exponencial i, per tant, podem arribar a la situació crítica molt abans del que esperaríem. Si cada contagiat contagia a dues persones més, 9000 afectats provocaran 18.000 afectats més, que provocaran 36.000 afectats més arribant al punt de col·lapse en només dos passos. Això explica per què Itàlia passa en un sol més de 2 a 15.000 contagiats.
Perquè no passa això mateix amb el virus de la grip?
Podem dir que, a hores d'ara, del virus de la grip estem totes immunitzades. Cada any, però, retornen versions mutades del virus que fan que ens puguem tornar a infectar perquè les nostres defenses només serveixen parcialment. Ara bé, aquesta immunitat parcial aconsegueix frenar notablement la propagació i, a més a més, creem vacunes que també ajuden i que es distribueixen als col·lectius més vulnerables, com la gent gran o el personal sanitari. Així i tot, el virus de la grip tensa cada any el nostre retalladíssim sistema de salut.
Per què és crucial respectar les mesures de confinament i no prendre'ns aquests dies com unes vacances?
L'individualisme imperant en les societats capitalistes ens porta a pensar que "a mi no m'afectarà" o "només és perillós per persones amb patologies prèvies i és inevitable" i seguim fent vida normal, aprofitant el bon temps per anar a la Cerdanya, al Mar Menor o a Benidorm.
Però, independentment del fet que a mi, individualment, no em passi res i probablement ni presenti símptomes, si m'infecto em converteixo en un vector de contagi i contagiaré a altres persones que en contagiaran a d'altres i aquestes a d'altres... I en un tres i no res els casos es multiplicaran i saturarem el sistema sanitari. Així, si tots actuem com els afortunats que tenen cases a la Cerdanya i han aprofitat el confinament per descansar i desconnectar acabarem sense prou places d'UCI i obligant al personal sanitari a decidir qui viu i qui mor. I no només seran pacients infectats pel coronavirus els qui no podran ser atesos. Seran persones que han tingut un infart, que han patit accidents o que han tingut un part complicat.
Per tant, tot i que les mesures de contenció alteren increïblement la nostra vida i són molt impopulars, hem de respectar el confinament i ajudar al nostre entorn perquè el puguin complir per minimitzar la transmissió i frenar la corba de casos actius. Mesures com el tancament d'escoles no es prenen a la lleugera ―en aquest cas concret, tancar les escoles no es va fer per protegir les criatures (que es veuen molt poc afectades pel coronavirus) sinó per aïllar-les perquè són un vector de contagi molt important― perquè generen gran rebuig però són estrictament necessàries (de fet, amb l'avenç de la pandèmia, pocs dies després ja ens semblen insuficients i reclamem noves mesures).
I si el coronavirus és el mur de Berlín del capitalisme?
La resposta a la pandèmia en el món Occidental capitalista va començar sent la tàctica de l'estruç ―posar el cap sota terra com si fos una simple grip―. Ara, la resposta és la que donaria un pollastre sense cap. Per què? Perquè s'està comprovant que per donar una resposta eficaç cal fer quarentenes estrictes. Això implica restringir de forma dràstica els moviments, aturar els sectors de l'economia que no siguin essencials i prendre mesures urgents perquè les conseqüències socioeconòmiques no siguin pitjors que les sanitàries. Tot amb l'objectiu clar de frenar la corba de casos actius, és a dir, d'evitar que el personal sanitari hagi de triar qui viu i qui mor i que pugui atendre tots els pacients, sigui pel motiu que sigui.
Si la Xina ha pogut fer front de forma ràpida a la crisi, no és perquè sigui una dictadura atroç, capaç de controlar la seva població, sinó perquè, tot i que hi ha empreses privades molt grans i les multinacionals operen, és l'Estat qui regeix i planifica l'economia i qui determina, finalment, què han de fer les empreses. En definitiva, és una societat amb una economia de mercat controlada des de l'Estat ―o el que allà anomenen "socialisme de mercat amb característiques xineses"―. Això vol dir que quan hi ha una situació d'emergència les autoritats públiques poden actuar de forma immediata. Passa el mateix a Europa o als EUA?
I què passarà després?
No sabem si aquesta crisi serà temporal o durarà anys. Tampoc podem afirmar que aquesta serà la crisi que ensorrarà el capitalisme. El que està clar és que en la consciència de tothom quedarà que són els serveis públics els que donen resposta, els que vetllen per la salut de les persones, i que les grans empreses només miren pels seus beneficis. Potser no serà ara, o potser sí, però queda demostrat que el socialisme, amb unes noves característiques i amb l'ajuda dels avenços tècnics, serà l'única esperança de la humanitat. A diferència de les pel·lícules distòpiques americanes on no hi ha solució, en l'actualitat veiem com a la Xina se'n surten. Hi ha esperança si la vida està per sobre del lucre, si el benestar de la població està per sobre dels beneficis econòmics.
