Pots descarregar el número d'aquesta setmana en pdf clicant aquí
Com un degoteig van arribant-nos notícies de dones assassinades, com si tinguéssim una aixeta que perd aigua i ja ens haguéssim acostumat al so de les gotes que van caient. Però no ens podem acostumar a aquests fets, perquè, si bé és massa freqüent que les dones pateixin violències pel fet de ser dones, no li podem donar caire “normalitat”.
Perquè cal tenir clar que les dones assassinades i les dones maltractades físicament són a la punta d’un iceberg, són la part més visible de la violència masclista, però tenim a sota l’aigua una gran massa de gel que no veiem si no ens submergim i que resulta invisible per a la majoria de les persones, homes i dones, allà hi ha formes de violència fruit d’actituds molt normalitzades com el llenguatge sexista, els acudits sexistes, la invisibilització de les dones en espais públics. També hi trobem les humiliacions, el xantatge emocional, el menyspreu, el control. Quan una dona és assassinada pel seu maltractador, prèviament ha viscut molts episodis d’aquesta altra violència menys visible o socialment “acceptada”
A més hi hem d’afegir les formes de revictimització que sovint pateixen les dones que estan en situació de violència a causa d’un entorn social poc sensible i que tendeix a aïllar-les, de l’administració que no respon a les necessitats de suport de tot tipus que necessita, de la judicatura que, aquest any passat, ens ha donat uns exemples del que no hauria ser la seva funció en uns casos de violència sexual.
En les circumstàncies actuals de confinament les dones, i nenes i nens, que pateixen violència masclista es troben en una situació de més vulnerabilitat, ja que es veuen obligades a una major convivència amb l’agressor. Una convivència intensiva, de 24 hores diàries augmenta el risc de patir maltractament i a més a causa del control que sol tenir l’agressor sobre les víctimes fa difícil fins i tot telefonar per demanar ajut.
A l’inici del confinament diverses entitats feministes vam reclamar reforçar el servei telefònic contra la violència masclista. I efectivament, a la web de l’Institut Català de les Dones (ICD) hi ha una notícia del 18 d’abril que quantifica en un increment del 60% les trucades al 900 900 120 des que va començar el confinament. El dia 3 de maig la notícia ja era que s’havien doblat aquestes trucades.
L’atenció telefònica que reben les dones ha d’anar acompanyada d’una resposta ràpida que permeti el seu acolliment en espais amb equips de suport que les puguin atendre i garantir la seva seguretat, així com el seguiment professional que permeti la seva recuperació i reparació integral.
Fa dotze anys que a Catalunya tenim vigent la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista. Aquesta llei va néixer en plena crisi i no s’ha desenvolupat plenament i no cobreix adequadament les necessitats de les dones que es troben en situacions de violència.
En un sistema capitalista i patriarcal, la nostra societat no ha pres una postura clara de rebuig a les violències masclistes. No es tracta només d’observar una realitat que ens pot agradar més o menys, sinó de posicionar-se i no només davant les formés més greus de violència sinó també d’aquelles formes més subtils que tenen el mateix origen: que un home decideix recórrer a la violència per imposar el seu criteri a una dona. Un camí per perpetuar el seu poder sobre la desigualtat.
Quan s’agredeix una dona s’ataquen els seus drets fonamentals, i això no es pot minimitzar, ni justificar apel·lant a determinades circumstàncies. Ni el consum d’alcohol o drogues, ni l’engelosiment són una justificació, com tampoc ho és a tensió psicològica que pot generar un confinament.
Cal que la societat respongui amb intolerància i intransigència davant totes les manifestacions de violència masclista.
Rosa Bofill
Etiquetes de comentaris: 8demaig, Columna Violeta, Feminisme
