Ricard Ribera Llorens
Ens cal agafar certa perspectiva per veure l’evolució del sistema polític català, com el procés sobiranista ha regirat tots i cadascun dels espais polítics. Un dels que més han canviat és el que, no fa pas gaire temps, coneixíem col·loquialment com a Convergència. Fa uns mesos vàrem analitzar amb detall la implosió de Convergència i Unió en diversos fragments, però aquests dies són un bon moment per veure com la dreta catalana ha mutat i com ha perdut pes els darrers anys.
L’evolució de la dreta catalana la podríem exemplificar a través del paper polític d’Artur Mas, fins i tot podríem basar-nos, simplement, en comparar dues imatges. Dues fotografies seves que poden resumir ràpidament la situació de la dreta catalana en un interval de temps petit en termes històrics: uns deu anys. La primera és un cartell electoral, de 2012, unes eleccions avançades pel mateix Mas amb l’objectiu de guanyar terreny a cavall de les demandes sobiranistes; la segona, l’any 2021, un Mas intervenint (des de la distància), en un acte electoral d’una formació que seria extraparlamentària pocs dies després, el PDeCAT.
Convergència i Unió va recuperar el govern de la Generalitat l’any 2010, després d’obtenir 62 escons (gairebé el doble que els que han obtingut els seus hereus diumenge passat). Estem parlant d’un moment polític pre 15-M i en el qual el moviment sobiranista tot just començava a consolidar-se. Amb l’abstenció dels 28 diputats del PSC, Mas era investit amb facilitat en segona volta. Era l’època del “govern dels millors” i el discurs bussiness friendly, la crisi econòmica era aprofitada per implantar un model de serveis públic netament neoliberal, tot fent passar per circumstancials unes retallades que volien ser un exemple a seguir. A diferència del que passaria temps després, en què el moviment sobiranista arrossegaria als partits polítics, Mas va plantejar unes eleccions anticipades intentant aprofitar el sobiranisme i les seves demandes. Es presentava com un líder messiànic del moviment, fent gala de la bandera i no de les tisores, tot perseguint l’objectiu d’una majoria absoluta.
Les eleccions de 2012 varen ser una galleda d’aigua freda per Mas i per CiU, el preludi que el procés sobiranista capgirés tot en el sistema polític català. Lluny d’acostar-se a la majoria absoluta, la dreta catalana va perdre 12 diputats. Després d’una legislatura de flirteig amb el PP, el gir cap a l’independentisme per part de CiU, va portar a Artur Mas a ser investit amb el vot en contra dels 19 diputats populars, sumant, en canvi, el suport d’una ascendent ERC.
Vist amb perspectiva, aquelles eleccions ja eren indicatives d’un canvi de tendència de la política catalana. Des de llavors, el 15-M ha regirat la configuració de l’esquerra transformadora, però el procés sobiranista ho ha fet en tot l’arc parlamentari. No només ha explotat CiU i ha escindit Esquerra, també podríem repassar les escissions del PSC, la consolidació de la CUP o la conversió d’Iniciativa des del suposat paper catalanista que exercia en la dècada dels 2000 a l’alineament amb l’statu quo que ha portat a terme la darrera dècada.
L’ascens del sobiranisme, juntament amb els conflictes de les retallades i els casos de corrupció, portà Convergència Democràtica a sumar-se definitivament a l’independentisme. Aquest procés de mutació política al qual es van veure abocats els membres de CDC, alguns des del convenciment i tots ells per necessitat, porta a la ruptura amb Unió i la seva desaparició, la conversió en el PDeCAT, la coalició de Junts pel Sí, la creació de Junts per Catalunya entorn la figura de Puigdemont l’any 2017, l’intent d’hegemonitzar l’independentisme amb la Crida i la ruptura entre Junts i el PDeCAT. Tots ells són diferents expressions d’un mateix fenomen polític.
A més que dels múltiples grups que es deriven de CiU només ha obtingut representació Junts per Catalunya, amb aproximadament la meitat dels diputats que l’any 2010, quedant per darrere d’ERC per primera vegada, ens hem de fixar com la lògica de confrontació independentista amb l’Estat ha portat Junts a no representar els mateixos posicionaments i el mateix paper que el que era CDC. Malgrat que han sigut capaços d’incorporar alguns grups i persones provinents de l’esquerra, Junts segueix sent un grup polític de dretes però, tot i això, a hores d’ara no defensa amb la mateixa utilitat els interessos de la burgesia radicada a Catalunya com ho havia fet CiU durant dècades. La legislació sobre la regulació del preu del lloguer n’és un exemple.
Com a resum de tot plegat, podem prendre la segona fotografia. Artur Mas fent campanya amb un paper volgudament secundari (després d’haver-se deixat estimar en públic els mesos previs a les eleccions, a l’espera de com es concretaven les aliances i candidatures) per un partit, el PDeCAT, que s’ha vist fora del Parlament només quatre anys i mig de convertir-se en l’hereu de la tot poderosa Convergència. Potser, a hores d’ara, els interessos del règim i de les apostes econòmiques necessàries per protegir la burgesia radicada a Catalunya, els representa millor el PSC -i els seus aliats de l’antiga Unió-. Potser.
