realitat

8 evidències històriques de l'amenaça climatològica

Malgrat que amb la modernitat, la humanitat hem assolit un control sense precedents del nostre medi natural, l'estudi de la història ens demostra que continuem sent completament vulnerables a qualsevol canvi climatològic.

Actualment, tenim la certesa, gràcies a les dades aportades per diferents disciplines científiques, que, amb independència del factor humà, els cicles d'activitat solar i el fenomen de la precessió dels equinoccis són els principals causants dels períodes de glaciació que travessa el planeta i que tenen un efecte directe sobre el clima a la terra.

Actualment, des de 1850 vivim una etapa de relativa bonança climatològica, un dels períodes més càlids de l'Holocè, l'actual període geològic de la terra que va començar fa uns 10.000 anys amb el final de la glaciació del Plistocè. Un període amb estius frescos i hiverns temperats, que poc té a veure amb la climatologia extrema que van haver de fer front els nostres avantpassats.

La petita Edat de Gel (del 1250 a 1850)


De l'any 1250 al 1850, la terra va patir l'efecte d'un període de minsa activitat solar, que va fer baixar les temperatures de manera generalitzada. Aquest període, conegut en l'àmbit acadèmic com la "Petita Edat de Gel", va tenir tres mínims històrics coneguts com Spörer (1460-1550), Maunder (1645-1715) i Dalton (1790-1830). Als freds hiverns d'aquest darrer període s'atribueixen les peculiars perruques emprades per la noblesa europea i la mateixa revolta dels Sans-culottes.

El període càlid medieval (del 900 al 1300)


La Baixa edat mitjana va estar marcada per un període càlid de bonança que va permetre una gran explosió demogràfica al continent europeu. Aquesta etapa climatològica favorable es va aturar sobtadament a principis del segle XIV i va comportar diverses dècades de penúries i males collites que van tenir el seu punt àlgid amb la Gran Fam de 1315 i la Pesta Negra de 1347, desastres que van comportar la reducció de la població mundial a la meitat.

La gran nit del 535


L'Alta edat mitjana, sovint considerada una "edat fosca" a occident, va ser un període d'importants canvis climatològics provocats per un succés de gran impacte climatològic que va produir-se l'any 535-536. Un succés conegut per múltiples fonts. L'historiador bizantí Procopius va registrar que el sol feia llum sense brillar. Els annals Irlandesos registren un any sencer "sense pa". Un any de boira seca i una dècada de males collites va ser registrada a l'Orient Mitjà. Nevades a la meitat de l'estiu són documentades pels registres de les dinasties xineses. Una sequera extrema al Perú va trasbalsar la cultura Moche. L'anàlisi dendrocronològic mostra un creixement poc significatiu del roure irlandès en 536. Aquestes evidències han portat als científics a la conclusió que una erupció volcànica hauria aixecat un immens núvol de pols i hauria trasbalsat completament el clima terrestre, amb conseqüències catastròfiques incalculables per a les persones.

L'estiu romà (del -250 al 400)


Un període càlid inusual va ser registrat del -250 al 400, període que marca l'ascens i la caiguda de l'Imperi Romà, fet que han destacat diversos estudis. Una anàlisi de pol·len d'alta resolució d'un nucli de Galícia va concloure el 2003 que el període càlid romà va durar del -250 al 450 al nord-oest d'Ibèria. Una anàlisi de 1986 de les glaceres alpines va concloure que el mateix període era significativament més càlid que els períodes que immediatament el van precedir i seguir.

Glaciació de l'Edat de ferro (del -900 al -300)


El període anterior a l'estiu Romà és conegut com la Glaciació de l'Edat de ferro i coincideix amb el període d'expansió hel·lenística. S'ha trobat indicadors arqueològics i paleoecològics d'un canvi climàtic abrupte als Països Baixos, així com proves d'importants mínims de temperatures cap al -650.

Col·lapse de l'Edat de Bronze (-1200)


Un succés amb implicacions catastròfiques per al clima del planeta va ser determinant, segons els especialistes, en el col·lapse de l'Edat de Bronze, cap al -1200. Aquest succés hauria provocat la desaparició sobtada dels regnes micènics dels Balcans, la dinastia Cassita de Babilònia, l'imperi Hitita d'Anatòlia, el Regne Mitjà d'Egipte, la destrucció de la ciutat d'Ugarit i dels estats amorreus del Llevant, la fragmentació dels estats Luvites de l'Àsia menor i la interrupció de totes les rutes comercials conegudes a l'antiguitat. Com a conseqüència de la decadència d'aquests imperis sorgirien posteriorment els coneguts com a Pobles del Mar. La naturalesa d'aquest succés catastròfic, segueix sent motiu de debat, sent atribuïda a l'evolució natural de l'activitat solar o a l'erupció volcànica de l'Hekla 3 d'Islàndia, entre altres teories. Tanmateix, no hi ha dubte dels efectes d'aquest succés, havent-se provat un llarg període de sequeres devastadores a través de diversos estudis, com els treballs acadèmics sobre el pol·len en els nuclis de sediments del mar Mort i el mar de Galilea.

La freda Edat de bronze (del -1800 al -1500) i l'òptima Edat de bronze (del -1500 al -900)


L'Edat de bronze ha estat dividida pels especialistes en dos períodes climatològics principals. Un període amb temperatures especialment fredes a l'Atlàntic Nord va produir-se del -1800 al -1500 i va ser seguit per un període més càlid, del -1500 al -900. Durant aquest període, van produir-se també diverses erupcions volcàniques que van sacsejar el clima del planeta: el Vesuvi (el -1660), l'Aniakchak (el -1645) i el Thera (el -1620), aquest darrer seria responsable de decadència de la civilització minoica.

La gran aridificació del Holocè (cap al -3900), la inundació del Mar Negre i els terribles secrets de les antigues civilitzacions


Un esdeveniment climatològic de gran abast va sacsejar el planeta cap a l'any -3900 i se'l considera responsable de la desertificació de l'actual Sàhara, que anteriorment havia estat una de les zones boscoses més frondoses del planeta.

També, segons la hipòtesi de la inundació del Mar Negre, plantejada el 1997, el progressiu augment del nivell del mar durant l'actual període interglacial hauria provocat, cap al -5600, el vessament sobtat del mar Mediterrani sobre l'actual Mar Negre, que antigament era un llac, causant així la destrucció de totes les comunitats humanes que habitaven la zona i donant lloc al mite del diluvi.

Mites sobre antigues civilitzacions humanes tecnològicament avançades que van desaparèixer com a conseqüència d'una gran catàstrofe natural són recurrents en totes les cultures antigues. L'Atlàntida de Plató o el mite del Diluvi, del qual s'han registrat centenars de variants, són mostres evidents d'aquesta tradició mil·lenària. Estudis recents han qüestionat l'egiptologia clàssica aportant dubtes raonables sobre les datacions oficials de les grans piràmides i proposant que van ser construïdes per civilitzacions molt anteriors que van ser destruïdes pel desastre climatològic de -3900 o per algun cataclisme encara més remot. El cert és que el nostre coneixement actual de la prehistòria ens permet afirmar que hi hagut desenes de períodes suaus entre glaciacions extremes en els quals la humanitat pot haver arribat a desenvolupar societats complexes que després han estat esborrades del tot, sense deixar cap rastre o gairebé cap de la seva existència.

El repte de la humanitat és sobreviure com a espècie


Aquesta evidència científica hauria de fer-nos reflexionar seriosament sobre els reptes de la humanitat. Tot el coneixement científic i tot el desenvolupament tecnològic de la nostra espècie en aquesta fase actual, no serviran de res si no podem enfrontar-nos amb èxit a les importants amenaces que ens assetgen. La pujada sobtada del nivell del mar, una erupció volcànica a qualsevol lloc del planeta, una convulsió climàtica que afecti la producció agrícola a escala massiva, una glaciació que deixi sota el gel la major part de la terra habitable o un moviment tectònic de conseqüències devastadores no són només pretextos per a guions de pel·lícules catastrofistes de dissabte a la tarda. Són possibilitats reals que no podem menystenir.

Lamentablement, la humanitat segueix encara perduda en el laberint de les espúries aspiracions individuals, sacsejada per les guerres fratricides, dividida en classes i identitats, amb la mirada posada en el curt termini, en el benefici ràpid, vivint de manera immadura i inconscient. Per això, per a sobreviure caldrà vèncer el liberalisme ideològic, serà necessari enderrocar la tirania del capital. La qüestió, al capdavall, és molt senzilla: socialisme o extinció.

PA

Etiquetes de comentaris: , ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*