realitat

Isabel Vicente García

La Isabel Vicente és una d'aquestes dones imprescindibles. Va dedicar la seva vida a la lluita per a un món més just i per l'alliberament de la classe obrera.

Hai mulleres que loitan un dia e son boas;
Hai mulleres que loitan un ano e son mellores.
Hai as que loitan moitos anos e son moi boas.
Mais hai as que loitan toda a vida.
Esas son as imprescindibeis.
Emma Abella (con permiso...)

Neix a Almansa, a la província d'Albacete, el 28 d'agost de 1916. La seva família, gent treballadora, es veu empesa a deixar el seu lloc d'origen i ve a Barcelona en cerca de treball i amb l'esperança de millorar les seves condicions de vida. Isabel, la filla gran, que llavors té tres anys recorda, anys més tard, les dificultats que van passar per tirar endavant la família en la seva arribada a la ciutat.

Té estudis primaris i als catorze anys entra a treballar a la fàbrica de Salvador Casacuberta (La Sedeta). Té una germana i dos germans més petits i totes i tots han de treballar per al manteniment de la família.

El 1936, la Isabel s'incorpora de ple en els treballs de la Joventut i ingressa a les JSUC (Joventuts Unificades de Catalunya), organització comunista que neix fruit de la unificació de diversos grups socialistes i comunistes catalans. Són moltes les noies que ingressen a les JSUC en aquest moment i representen més del 80% de la direcció. A la Isabel li encomanen tasques d'organització sindical.

La Sedeta, una empresa amb 600 obreres i que té fama al barri de Gràcia de ser de les més combatives i de més tradició de lluita sindical, és un dels primers llocs on s'organitzen brigades de xoc malgrat que la seva producció no és directament de guerra. Durant tota la guerra segueix treballant a la Sedeta alhora que participa activament en el treball de la rereguarda i suport al front. Una de les tasques que cal destacar és la seva participació en la gestació de l'Aliança Nacional de la Dona Jove. Una organització plural amb el propòsit d'anar cap a la unitat antifeixista, que és la que marca l'activitat de les dones de l'Aliança i que comporta un constant debat amb les Mujeres Libres, que no formen part de l'Aliança.

El novembre de 1937, al Palau de la Música Catalana, es celebra el Primer Congrés Nacional de la Dona. Amb un lema de claredat meridiana: Unitat-Victòria. Les delegades són socialistes, comunistes, anarquistes o republicanes i més del 60% eren obreres. També hi ha delegació de l'Aliança.

El 1938 es casa amb l'obrer i sindicalista Jaume Carbonell, amb qui compartirà la vida fins a la final.
Després dels tres anys de guerra, el 26 de gener de 1939, quan les tropes franquistes entren a Barcelona, la Isabel forma part del grup de joves que van anar primer a la Bonanova i després a Sant Andreu a fer barricades. Després en una camioneta, van anar recorrent pobles de Catalunya tot retirant-se a mesura que les tropes franquistes avançaven. Recorda especialment la seva estada a Girona, on pateixen un bombardeig esgarrifós.

En entrar a França passa per tres camps diferents: Le Poulinguen, l'Ermitage, i Moisdon La Riviére; i en cada un d'ells empitjora la seva situació.

A Moisdon La Riviére, la Isabel i les seves companyes de la JSUC es troben amb un edifici en runes, sense sostres ni finestres, amb munts de runes i escombraries, i sense llum, aigua d'un pou i rates i paràsits de tota mena. Això sí, tenen vigilància dels gendarmes amb fusells i metralletes.

Les dones s'organitzen ràpidament per convertir aquell camp en un espai mínimament habitable. La direcció francesa no els dóna cap facilitat, ans el contrari, ja que la seva intenció és que acceptin tornar a l'Espanya de Franco.

En aquest camp, el 12 de setembre de 1939, neix la seva filla Núria. No té assistència mèdica, però té l'ajut d'una dona gallega acostumada a ajudar a parir vaques i cabres, i també, l'escalf i l'afecte de les seves companyes i totes les persones del camp que se sacrifiquen per ajudar-la.

A l'octubre, vist que no funcionen les pressions perquè tornin a Espanya, les pugen dalt d'un tren i les porten a la frontera. Les fan passar la frontera a empentes, ja que elles no volen tornar a Espanya i la guàrdia civil les posa en vagons precintats, i les envien als llocs que residència que elles diuen. Ella havia dit que vivia a Madrid pensant que allà passaria més desapercebuda, però un cop allà, amb una criatura de poc més d'un mes, no troba manera de guanyar-se la vida i tot i l'ajut de companyes madrilenyes que l'acolliren, acaba tornant a Barcelona.

Demana feina a la Sedeta, però no l'admeten i es posa a cosir pantalons a casa. Reprèn el contacte amb els seus i les seves camarades i s'incorpora a un grup del Socors Roig Internacional que és una organització de suport a les persones empresonades. El 12 de febrer de 1940, quatre mesos després d'haver tornat a casa, el seu grup és detingut. "La meva filla es va quedar amb la meva mare i el meu germà, completament desemparades. La meva estimada mare fou la veritable víctima; ella fou amb totes les conseqüències la que passa més amargs sofriments i privacions, atenent la nena a casa i a mi a la presó. El meu home i els meus germans van tornar a casa dos anys després".

Del seu pas per la Jefatura Superior de Policía i la seva estada a la presó de dones de Les Corts, la Isabel en deixa testimoni en la seva conversa amb Tomasa Cuevas per documentar el llibre que escriu sobre les dones en les presons franquistes i en diversos articles.

El març de 1941 es fa el judici a les persones del grup detingut amb la Isabel, el dictamen és de 6 penes de mort i penes de presó que van de 6 a 30 anys i un dia. Quatre de les penes de mort són commutades per cadena perpètua. La Isabel és condemnada a 12 anys de presó i en compleix 7. Surt en llibertat condicional i havent-se de presentar cada mes a la comissaria fins a complir la resta de la condemna.

És readmesa a la Sedeta i ens diu: "A finals dels quaranta ja començaven a plantejar-se reivindicacions a les fàbriques, i a la Sedeta hi va haver algun petit atur." El 1951 es produeix la vaga dels tramvies, un boicot al transport públic per l'augment de preu que evoluciona ràpidament i acaba sent una protesta generalitzada contra les dures condicions de vida de la majoria de la població. La Sedeta hi té un paper fonamental: "Vam ser les primeres a parar. El torn del matí, que entràvem a les cinc, vam decidir no treballar i sortir al carrer. La majoria érem dones, i vam recórrer totes les fàbriques de Gràcia perquè paressin. La majoria començaven a les sis i vam tenir temps d'avisar-les a totes que la Sedeta era aturada. Això impressionava i era un argument de pes. Hi havia por, però érem joves, i érem molts. Això són dues coses que t'animen".

Al cap de pocs dies la Isabel torna a ser detinguda. Passa 58 dies incomunicada als calabossos de Via Laietana i després 6 mesos a la presó de Les Corts. Pateix diverses detencions, però més breus; l'última vegada el 1958. El 1954 passa dos mesos al pavelló habilitat per a dones de la Model, ja que la presó de Les Corts ja està tancada i la de la Trinitat encara no està en funcionament.

Ja no pot tornar a treballar a la Sedeta i ho fa cosint a casa i en una porteria.

El 1968 participa en la fundació de Solidaritat, comitè d'ajuda a presos i preses i el 1976 en l'organització d'Ex-presos del franquisme. Aquesta organització és legalitzada com a Associació d'Ex-presos Polítics el 1981
La Isabel participa en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, en què milers de dones ocupen el Paranimf de la Universitat de Barcelona el maig de 1976 per parlar d'elles mateixes, de les reivindicacions imprescindibles i de com aconseguir una llibertat per fer i per ser. És la primera vegada que milers de dones es reuneixen i això és clau en el procés de la transició democràtica.

En les eleccions generals del 15 de juny de 1977 es presenta com a candidata en llista del PSUC per la circumscripció de Barcelona.

El 1989 escriu: "Avui, malgrat els anys transcorreguts, continu militant. Milito al PCC, sóc membre del Comitè Central, desenvolupant una militància activa en diversos fronts, en particular en comitès de solidaritat, i lluitant per aconseguir unes reivindicacions més que econòmiques, morals. Reconeixement de la nostra lluita i sofriments durant els terribles anys de la clandestinitat en situacions tràgiques i difícils d'oblidar, on sempre estan presents els records de magnífics camarades i amics que van ser torturats, assassinats per defensar els drets humans i els dels pobles a la seva llibertat."

Uns mesos abans de morir va entrar a formar part l'associació "Les Dones del 36".

I així ha continuat la seva vida, una vida compromesa en la lluita per un món millor. Una dona amb fermes conviccions que porta el seu compromís militant i la defensa de les seves idees fins al final. Una dona conscient de l'explotació de la classe obrera i de les desigualtats de gènere.

Ens va deixar el 21 de març de l'any 2000.

El 29 de juny de 2016 s'aprova donar el seu nom al passatge de l'escola pública Univers. Potser un carrer molt petit per una dona amb tanta grandesa.

Rosa Bofill i Benet

Bibliografia
VICENTE GARCÍA, ISABEL (1976): "Alguns dels fets viscuts a França i a la presó des del 1938 al 1947", en Nous Horitzons, número 32, pp. 48-55.
VICENTE GARCÍA, ISABEL (1989): "El fin de una era. Algunos de los hechos vividos en Francia y en la prisión desde 1938 a 1947 y posteriormente desde que empecé mi militancia en la organización juvenil, en Barcelona (1936) y actualmente en el PCC., desde la ruptura con el PSUC", en Poder y libertad, número 11, pp. 64-67.
REAL, Soledad; ABRIL, Margarita; VICENTE, Isabel (1991): "Las mujeres en la inmediata posguerra", en Las mujeres y la Guerra Civil española (1991): III Jornadas de estudios monográficos, Salamanca, octubre de 1989, Mº de Asuntos Sociales y Mº de Cultura, pp. 317-321.
CUEVAS GUTIÉRREZ, Tomasa (2004): Testimonios de mujeresen las cárceles franquistes. Tomasa Cuevas Gutiérrez. Instituto de Estudios Altoaragoneses.
LÓPEZ DEL CASTILLO, Marta(1991): "Testimonios acerca de la Aliança Nacional de la Dona Jove", en Las mujeres y la Guerra Civil española (1991): III Jornadas de estudios monográficos, Salamanca, octubre de 1989, Mº de Asuntos Sociales y Mº de Cultura, pp. 62-66.
PÀMIES, Teresa (2000): "Isabel Vicente: una obrera", en Avui, 3 de abril de 2000.
Testimoni oral de Rosario Cunillera i Antònia Jover, de l'Associació d'ex presos polítics.

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*