Hi ha un fenomen recent que acapara titulars en el món de la tecnologia i de l'economia: les criptomonedes. Es tracta de monedes digitals, com el Bitcoin, que prometen un ús lliure dels diners sense el control de governs, bancs i empreses. I per demostrar que és factible, el valor de mercat que representen arriba als 0,26 bilions d'euros (el PIB d'Espanya és de 0,29). Què hi ha de cert i de fals en allò que es publica? Quin impacte poden tenir sobre l'economia capitalista mundial? Quines oportunitats ofereixen per transformar la realitat? En aquesta sèrie de dos articles ho analitzem, començant per introduir el seu funcionament. Com sorgeixen i què són les criptomonedes
La primera criptomoneda com a tal és el Bitcoin, i és un exemple perfecte per entendre com funcionen les altres criptomonedes. La seva història és misteriosa, ja que apareix sobtadament el novembre de 2008, en plena crisi financera, en forma d'article acadèmic on s'expliquen les bases del seu funcionament. El signa Satoshi Nakamoto, un pseudònim que oculta una o més persones, i proposa un sistema monetari on no existeix una autoritat central que imprimeixi ni reguli els diners. És a dir, una moneda sense banc central.
Si ningú regula la moneda, com es controla que qui vulgui s'enriqueixi tant com vulgui? L'algorisme del Bitcoin és distribuït, de manera que l'autoritat de regulació són tots els usuaris. La idea, basant-se en els darrers avenços en criptografia i protocols de tolerància a fallades, és que el registre de transaccions de diners és públic. A aquesta llista de transaccions se l'anomena blockchain. El blockchain és públic, molts usuaris en tenen una còpia, i qualsevol pot verificar, mirant les transaccions anteriors, si un usuari té els fons disponibles a l'hora de transferir-los a un altre.
Aquest registre de comptabilitat públic estalvia la necessitat de tenir un banc comercial, que són qui porten aquests comptes. Llavors, queden dos dubtes: si al blockchain només apareixen transaccions entre usuaris, d'on van treure aquests usuaris els bitcoins per primer cop? I com s'evita que qualsevol inscrigui una transacció al blockchain dient que es queda els diners d'un altre?
Les dues preguntes tenen una mateixa resposta. Bitcoin, com que no té una autoritat central, ha de ser un protocol resistent a errors o sabotatges per part d'una minoria. En concret, les criptomonedes tenen un mecanisme per escollir qui té dret a escollir quina nova entrada s'afegeix al blockchain, és a dir, qui esdevé l'autoritat central de forma temporal. Una manera és proposant un complicat puzle matemàtic i veure qui el resol primer (amb un ordinador, els usuaris no han de fer res), que és el que fa Bitcoin. Una altra és anar rotant la responsabilitat entre tots els usuaris, com fan altres monedes com Dash. Tothom accepta que una nova moneda apareix del no-res i se li atorga al guanyador. Per això s'acostuma a anomenar "miners" als candidats, a causa de la pesada tasca que realitzen i a què com a recompensa reben una nova moneda. Per això hi ha interès a fer de miners, és a dir de ser candidats a gestionar el blockchain, i d'aquesta manera van introduint-se nous bitcoins al sistema, com un banc central imprimeix nous bitllets.
Exemple de blockchain (negre) on a partir de l'origen (verd) hi ha hagut diversos forks o bifurcacions (lila). Les bifurcacions que no prosperen són descartades.En cas d'haver-hi un conflicte, és a dir dos candidats a afegir una nova entrada, la xarxa es pot dividir temporalment entre els partidaris de l'una i de l'altra. Quan això passa es diu que el blockchain s'ha bifurcat. La bifurcació es resol quan una de les dues branques creix més que l'altra (s'hi han afegit més transaccions), i la xarxa torna a consensuar un sol blockchain. Aquest tipus de protocols s'anomenen, acadèmicament, tolerants a fallades bizantines, i s'estudien des de fa dècades. També s'utilitza criptografia per verificar si les transaccions han estat autoritzades pel propietari de les monedes.
I parlant del nombre total de monedes que introdueixen les criptomonedes: Bitcoin està limitat a 21 milions. Per tant, a partir d'una certa transacció en el futur, no apareixeran més monedes com a recompensa. Llavors, no està clar com es recompensarà als que fan la mineria.
Un negoci milionari amb problemes tècnics
És cert que abans ja existien monedes digitals, els punts per volar amb avió són una forma de moneda digital. Però Bitcoin ha demostrat que és possible una moneda digital desregulada. La proesa tècnica no és menor. I ben aviat desenes i centenars de projectes l'han imitat, amb volums de negoci enormes.
Font: coinmarketcap.com. Elaboració pròpia.Ara mateix hi ha centenars de criptomonedes amb semblances i diferències respecte al Bitcoin, ja que estan enfocades a serveis específics, o intenten resoldre alguns dels problemes que té. Sobretot, la privacitat i la velocitat.
La privacitat és una de les grans banderes de les criptomonedes, ja que qualsevol pot fer transaccions sense haver de donar les seves dades personals. Però pagar amb criptomonedes s'assembla més a fer una transferència bancària que a pagar amb monedes i bitllets. Les persones s'amaguen darrere de "números de compte" de Bitcoin, però igual que amb les transferències cal anunciar aquest número per cobrar, i a partir d'aquí qui el conegui pot comprovar en el blockchain tots els ingressos i despeses que ha fet aquella persona. O, per altra banda, a ningú li faria gràcia descobrir que poseeix un bitcoin que està relacionat amb una compra d'armes o de drogues.
En canvi, seria desitjable que els Bitcoins i altres criptomonedes fossin "fungibles" com els bitllets i monedes físics: no es pot saber qui els ha utilitzat abans o després. Monero posa especial èmfasi en la fungibilitat, "barrejant" moltes transaccions de manera que els diners arriben però mirant el blockchain no es pot saber qui ha pagat a qui en concret (la matemàtica al darrere d'aquest truc de màgia és molt interessant, també).
Pel que fa a la velocitat de les transaccions, es tracta del gran taló d'Aquiles de Bitcoin. Actualment, afegir una entrada al blockchain de Bitcoin triga uns 10 minuts. Si es vol esperar 5 o 6 noves entrades per estar segur que el blockchain no s'ha bifurcat, cal esperar una hora! Ningú s'imagina pagar un cafè amb bitcoins i que calgui estar davant del taulell més de mig minut. Els sistemes comercials, com Visa, arriben a processar desenes de milers de transaccions per segon. La distància és llarga ara mateix.
Ethereum, un dels primers projectes, quantifica la feina necessària per validar les transaccions i afegir-les al blockchain. Aquest treball s'ha de pagar amb micropagaments que acompanyen a la transacció, que anomenen "gasolina". Com més gasolina es pagui, més prioritat tindrà una transacció, ja que serà més llaminera pels miners que la processen. El resultat és que Ethereum pot afegir entrades al blockchain en menys d'un minut.
Dash incorpora sistemes similars als d'Ethereum (micropagaments per agilitzar una transacció) i Monero (una versió menys efectiva per ocultar el destí de les transaccions, que també cal pagar). En el seu cas, s'escullen per sorteig un grup d'usuaris que poden afegir una nova entrada al blockchain. Una altra particularitat molt interessant de Dash és que els miners, o masternodes, tenen un vot en el sistema de governança. Aquest sistema rep un 10% de les noves monedes minades, finançant un "tresor" que gestiona el sistema de governança. Per ser un masternode, per cert, cal posseir una quantitat mínima de monedes. El mateix interès evita sabotatges, però queda oberta la qüestió de fins a quin punt és democràtic.
El protocol Ripple és un animal d'una altra espècie: creat per a operacions interbancàries, entre els seus usuaris hi ha el Banco Sandander, per exemple. Més que una criptomoneda, es tracta d'un ús de la tecnologia blockchain per a agilitzar les operacions de transferències entre bancs comercials, i per tant no està enfocat a l'ús de particulars.
Bitcoin mateix no ha estat al marge d'aquests problemes, i recentment han arribat a provocar cismes en la mateixa comunitat d'usuaris.
Història dels hard i soft forks del blockchain de Bitcoin. Elaboració pròpia.
A principis de 2017 es va començar a parlar de modificacions al protocol Bitcoin per agilitzar les transaccions. Aquestes modificacions van trencar un dels tabús de les criptomonedes: per la naturalesa distribuïda de Bitcoin, tothom ha d'estar d'acord amb les normes de joc i ningú hauria de poder saltar-les. Per això, la modificació proposada, anomenada SegWit, ha provocat divisions que han acabat amb l'adopció unilateral de protocols incompatibles, és a dir amb bifurcacions del blockchain irreconciliables (hard forks). Durant el 2017, s'han esdevingut tres hard forks i un soft fork (és a dir, una modificació del protocol que teòricament continua sent compatible amb les transaccions anteriors).
La inexistència d'una autoritat reguladora fa que a la pràctica no hi ha ningú a qui acudir si succeeix un desastre o un frau. I en la història de Bitcoin n'hi ha hagut bastants. Si un usuari perd la contrasenya de les seves monedes, és tecnològicament impossible recuperar-les; i tenint en compte que el nombre és limitat, és una moneda perduda que no es recuperarà mai. Quan s'han esdevingut errors tècnics, com un problema en la versió 0.8 del software per minar Bitcoin, o l'intent de frau del 2010 per injectar 92.000 milions de bitcoins (el límit són 21) aprofitant un altre error en el software, s'ha arribat a un consens polèmic: aplicar un fork i retornar al blockchain anterior a l'error. És a dir, col·lectivament, esquivar les regles del joc. Un altre cop, la política enterboleix l'ideal tecnocràtic de les criptomonedes.
Amb els hard forks es produeix un fenomen únic i irrepetible en una moneda corrent: la divisió de les monedes. Després d'una bifurcació irreconciliable, les dues branques passen a ser, a la pràctica, monedes diferents. Però qualsevol usuari que demostri que té monedes en el tronc comú pot fer-ne ús en les dues branques simultàniament. Per entendre-ho, agafem un exemple a l'atzar: imaginem que Catalunya s'independitza. El dia abans, els bancs estatals s'enduen els estalvis dels seus clients i els mantenen en euros. El nou estat català es troba fora de la moneda única, així que declara que tots els clients mantenen els seus estalvis en forma de nova moneda, el CatCoin. Els bancs espanyols no reconeixen la moneda catalana, així que els clients catalans es troben amb un regal inesperat: els seus euros s'acaben de desdoblar en euros i CatCoins. Poden fer ús dels dos, ja que tant els bancs catalans com els espanyols els reconeixen com a clients.
No és només un experiment mental: els posseïdors de bitcoins abans dels hard forks poden fer pagaments amb les dues monedes com a valors separats. Això, per cert, porta de cap a les cases de canvi.
Un dels hard forks de Bitcoin fa una esmena plenament política al protocol: la competència per minar bitcoins fa que actualment només empreses amb grans recursos puguin fer-ho. D'aquesta manera, la gran majoria d'usuaris queden exclosos de la mineria. I els miners, a Bitcoin, normalment són l'aristocràcia de facto que pren les decisions importants.
La preocupació pel mètode de mineria no només té implicacions sobre governança i enriquiment personal. A Bitcoin, com algunes altres criptomonedes, la gestió del protocol es basa la competència per resoldre càlculs que requereixen un ús molt intens de recursos informàtics. De fet, el protocol autoregula aquesta dificultat. Amb el gran nombre de miners que competeixen per resoldre aquests càlculs i obtenir una recompensa, el consum elèctric comença a ser preocupant. Un estudi estima que a finals de 2017, la gestió anual de Bitcoin requereix 32 TWh (32.000 milions de kWh), l'equivalent al consum elèctric de tota Dinamarca. Això significa que per cada transacció, com un pagament, es consumeix tanta electricitat com per il·luminar 8 cases durant 1 dia.
Són viables les criptomonedes?
Fins ara, hem descrit el funcionament de les criptomonedes, així com els seus defectes tècnics. Ofereixen una tecnologia viable per a fer transaccions de valors entre usuaris sense dependre d'una autoritat central. Ara mateix, qualsevol pot crear una criptomoneda. Però tenen alguns problemes tècnics, com la velocitat de les transaccions, la fungibilitat o la limitada governança que pot degenerar en divisions de la comunitat. I des d'un punt de vista econòmic, els protocols apliquen forçosament polítiques monetàries que s'assemblen més al patró or del segle XIX que a les divises flotants del segle XXI.
En la segona part d'aquesta sèrie, les analitzarem des d'un punt de vista econòmic o social en una economia capitalista globalitzada, i intentarem deduir si aporten alguna novetat que l'esquerra transformadora pot utilitzar.
Oriol Arcas
Etiquetes de comentaris: Coneixement, Criptocapitalisme, Internacional
