Quan fa quinze anys vaig fer les meves pràctiques d'educadora social a una fundació educativa a Ciutat Vella (Barcelona) vaig posar cares i noms a les xifres d'analfabetisme mundial femení. Allà vaig treballar amb dones vingudes d'arreu, sovint no per decisió pròpia sinó per reagrupament familiar, que no havien tingut l'oportunitat d'anar a escola als seus països d'origen i ara a Catalunya s'enfrontaven per primera vegada al llapis i el paper amb el repte d'alfabetitzar-se, immerses en una llengua estranya, amb un abecedari desconegut, però amb la imperiosa necessitat d'entendre les seves filles quan parlen amb les amigues, poder comunicar-se amb la seva mestra, poder explicar-li a la pediatra què li passa a la criatura. Més endavant, a una altra escola de La Verneda, vaig constatar que també moltes dones immigrades del segle passat es troben amb problemes per llegir i escriure. Paisanes meves aragoneses, andaluses, extremenyes que abans de poder anar a escola ja estaven treballant el camp, tenint cura dels germans petits, cosint o netejant cases, després tenint criatures, treballant i portant la família, només arribades a la jubilació disposaven d'una mica de temps propi per pensar a formar-se. Tota la vida fingint que s'havien oblidat les ulleres per aconseguir que algú els llegís una informació escrita, tota la vida memoritzant llistes de coses per no poder apuntar-les, tota la vida calculant de cap.
Algunes d'elles ni un cop jubilades podien dedicar-se dos matins a la setmana a elles mateixes, a aprendre amb les seves companyes a llegir i escriure, doncs havien de fer d'àvies i ajudar les seves filles encarregant-se de portar néts al cole, tenir-ne cura si es posaven malalts, recollir-los i fer dinars... Evidentment el desigual repartiment de les tasques de cura entre homes i dones, la nostra precarietat al mercat laboral i molts altres factors socioeconòmics i culturals tota la vida han condicionat l'exercici per part de les dones del dret a l'educació, també en l'etapa adulta.
Al llarg d'aquest temps he tingut la sort de conèixer dones de tots els colors i amb accents ben diferents sobreposant-se als obstacles i buscant resposta a les seves necessitats o interessos. «Tinc una néta estudiant a l'estranger i necessito saber fer anar l'ordinador per a les vídeo-trucades», «estic farta de treballar sense contracte i m'interessa fer-me el currículum per intentar trobar una feina en condicions», «estic pujant sola les criatures i vull entendre les notes que em porten de l'escola», «necessito entendre'm amb el caixer automàtic per no haver de fer sempre cua a la finestreta del banc»...
Poder viure una vida autònoma a la Barcelona d'avui en dia implica disposar de tota una sèrie de competències que sovint ningú s'ha preocupat que dominem, perquè el patriarcat i el capitalisme ens prefereixen dependents i amb poca capacitat crítica per ser funcionals al sistema. Evidentment no estem parlant només de competències acadèmiques, d'altres són més de caràcter tècnic, o competències socials, o personals.
La qüestió és que superades les primeres dècades de vida sembla que ja no tinguem dret a l'educació, a seguir formant-nos, restringint aquest dret a la infància i a la joventut. En canvi les competències que la societat actual ens exigeix dominar cada cop són més canviants, s'espera que ens adaptem, ens reciclem, siguem flexibles i dominem àmbits tan diversos com esdevenir professionals polivalents, que tinguem habilitats marentals, que siguem consumidores conscients, ciutadanes participatives..., etc.
Amb aquest panorama -i veient que les escoles tradicionals de persones adultes responen poc a les necessitats diverses que tenim les persones amb diferents nivells acadèmics, de procedència diversa, de diferents generacions, etc.- un grup de veïnes de Sants portem un parell d'anys donant-li forma a un somni: construir una escola comunitària de formació de persones adultes. Un espai feminista que prioritzi la formació instrumental bàsica per a aquelles veïnes que han tingut menys oportunitats de formació, però que ofereixi activitats interessants per a persones de qualsevol perfil que vulguin seguir aprenent independentment de l'edat, o oferir els seus coneixements i habilitats a persones que puguin estar interessades a aprendre-les.
Després d'intentar fer una diagnosi de les necessitats formatives no cobertes que tenim les persones adultes de Sants, hem organitzat un procés participatiu on professionals de serveis del barri, entitats socials diverses i veïnes i veïns en general han ampliat i enriquit aquesta primera radiografia. A més, hem començat a pensar plegades quines competències necessitem per tenir una vida autònoma, crítica i feliç, i com aprenem millor les persones adultes.
Aquest somni, que hem anomenat La Troca –escola comunitària de formació permanent- neix com a iniciativa social però amb vocació de servei públic, doncs volem que sigui d'accés universal i considerem que l'educació al llarg de la vida és un dret de ciutadania que ha de ser garantit per l'administració. Per ara, comencem a caminar amb una prova pilot que s'inicia al gener a l'antiga cooperativa obrera La Lleialtat Santsenca, convençudes que tenir aquest emplaçament emblemàtic com a bressol és un bon auguri per al futur de La Troca.
Adriana Sabaté Muriel
Educadora social i activista feminista
Etiquetes de comentaris: Columna Violeta
