La gran paradoxa de les eleccions del 21D és que guanyi Puigdemont o guanyi Arrimadas, guanyarà el mateix partit: l'Aliança dels Liberals i els Demòcrates per Europa. Un únic projecte polític: més neoliberalisme econòmic y més retallades socials
Més enllà de les diferències formals dels seus discursos, absolutament polaritzats en la qüestió nacional, tant el PDeCat com Ciutadans formen part del mateix partit en el Parlament Europeu, tenen per referent el Partit Demòcrata nord-americà, defensen el mateix model econòmic, promouen les mateixes polítiques antisocials i fan possible, amb el seu suport parlamentari, totes les decisions transcendents que impulsa el Partit Popular en el govern de l'Estat.
Més enllà de les esbroncades habituals sobre el Procés, PDeCat i Ciutadans han coincidit amb el PP en tot l'important. Van aprovar junts la reforma laboral més reaccionària dels darrers 40 anys. Han estat junts en la repressió dels moviments obrers i populars. Han votat junts l'aprovació de tot tipus de tractats internacionals que desproveeixen els pobles de sobirania, com el CETA. També han estat junts en tapar la corrupció: PP i PDeCat tenen molt a perdre, Ciutadans només aspira a fer el mateix en el futur.
Ambdues organitzacions polítiques conviuen amb importants contradiccions internes. Per al PDeCat, estar votant a favor de tractats com el CETA o argumentant les bondats del TTIP, resulta difícil de compaginar amb la defensa de la sobirania del poble de Catalunya. Tampoc no és fàcil aliar-se amb la dreta centralista per imposar una reforma reaccionària dels estibadors que no afecta Catalunya en absolut, sense considerar-ho una ingerència en la sobirania d'altres nacions. El més complicat, és clar, és sempre mantenir l'aparença d'honestedat democràtica, quan s'arrosseguen corrupteles com el 3% (que era un 30%), en Prenafeta, en Millet i el clan Pujol al complet. Però, per a aconseguir-ho, el PDeCat disposa d'una eina poderosa: la indulgència del nacionalisme conservador catalanista.
Per la seva banda, Ciutadans mai no s'ha mogut en l'àmbit de la coherència. El partit ha crescut abanderant amb discursos grandiloqüents la regeneració democràtica, però després s'ha limitat a ser la crossa del govern més reaccionari i a encobrir la corrupció de manera sistemàtica. Per no fer, ni tan sols ha utilitzat la seva posició estratègica parlamentària per obligar al govern a emprendre una reforma del sistema electoral espanyol, tot i haver estat un dels partits més perjudicats per la seva manca de representativitat.
La banca sempre guanya
PDeCat i Ciutadans són els partits favorits en les enquestes publicades pels mitjans de comunicació corporatius que defensen els interessos del capital especulatiu. No podria ser d'una altra manera, a la banca li agrada jugar sempre sobre segur, millor que apostar a un cavall guanyador és apostar a dos cavalls guanyadors.
Guanyi Puigdemont o guanyi Arrimadas, guanyi el PDeCat o Ciutadans, haurà guanyat l'especulació i haurà perdut la classe treballadora. Segueixi endavant amb el Procés o mori per sempre amb una victòria de l'unionisme, la banca guanyarà igualment.
La major part de partits que concorren a les eleccions del 21-D són crosses polítiques d'aquest mateix actor neoliberal. ERC i la CUP, sotmesos al lideratge de PDeCat, són les potes que legitimen una visió catalanista del neoliberalisme i serveixen de tap a les aspiracions del moviment sobiranista. PSC i PP, sotmesos al nou lideratge de Ciutadans, són les potes que legitimen una visió espanyolista del neoliberalisme, en el marc d'una renovació formal del règim del 78.
Catalunya En Comú-Podem, l'últim reducte del vot de classe internacionalista
Amb les seves contradiccions i limitacions actuals, Catalunya En Comú-Podem és l'única candidatura que concorrerà a les eleccions del 21-D sense estar sotmesa a cap dels dos blocs neoliberals, amb un programa social de defensa dels interessos de la classe treballadora i des d'una visió internacionalista de la sobirania nacional.
En efecte, es tracta d'un projecte polític encara immadur, que té molt camí al davant en la definició del seu projecte polític i de la seva organització interna. Pretén superar l'antiga dinàmica de coalició electoral amb una nova organització que sigui reflex de la diversitat de lluites de les classes populars. No està totalment lliure de contradiccions ni d'herències pesades però té molt de marge encara per a superar-les i té la valentia per enfrontar-les. Serà l'única opció efectiva d'un vot de classe que enfronti la sobirania des d'una perspectiva internacionalista.
PA
Etiquetes de comentaris: Nacional
