Quan l'any 2011, els EUA van decidir derrocar el govern legítim de Líbia, van comptar amb una important aliada a Europa: una part de l'esquerra socialdemòcrata i ecologista, liberal i europeista que va justificar la intervenció militar contra la suposada dictadura de Gaddafi. Sis anys més tard, cal demanar a aquella esquerra quina és la seva responsabilitat en un acte criminal de guerra que no només va destruir completament el país, sinó que va abandonar a les persones supervivents a la més cruel esclavitud. Allò que ningú mai no va voler saber a Europa sobre la República Yamahiriya Socialista de Líbia
Moammar al-Gaddafi va ser escollit el líder de la proclamada República Yamahiriya Socialista de Líbia, després que una revolució popular va derrotar la tirania del rei Idris el 1969.
Una de les primeres tasques del govern de Gaddafi va ser dotar d'habitatge a la població, que en moltes parts del país, vivia en condicions medievals. Gaddafi es va comprometre a no construir una casa per a la seva família fins que hagués dotat de casa a tots els habitants del país. Promesa que va complir i el seu pare va morir sense haver arribat a tenir un habitatge.
Amb les seves peculiaritats, la República de Gaddafi era una societat socialista i igualitària. L'Estat disposava d'una Banca Pública que garantia que tots els crèdits per a la ciutadania fossin a interès 0. El govern de Gaddafi va erradicar pràcticament l'analfabetisme, en una societat on el 1969 només hi havia alfabetitzada el 5% de la població. L'educació i la salut pública eren gratuïtes per a tothom. Qualsevol ciutadà tenia dret a tenir un cotxe per a desplaçar-se per les grans zones inhòspites del país i l'Estat abonava el 50% del seu cost.
El govern de Gaddafi va impulsar una exitosa recuperació de zones desèrtiques per a cultius i proporcionava terres, habitatge, maquinària i llavors a qualsevol ciutadà que decidís dedicar-se a l'agricultura. El govern de Gaddafi va impulsar la unitat panafricana i era un referent a la regió: era a la pràctica la societat més pròspera de tot el continent africà i la que registrava índex més alts de qualitat de vida, superiors als d'Aràbia Saudita.
Líbia i la creació del "terrorisme islamista"
Des de les grans instàncies del poder otanista, es va decidir el 2011 que s'havia d'esborrar Líbia del mapa. El pretext, com sempre en aquests casos, era simple: Gaddafi era un dictador, calia "alliberar al poble libi".
Després, gràcies a les revelacions de Wikileaks es va saber la veritat: que Líbia es volia eliminar perquè hi havia motiu, hi havia amenaça, hi havia oportunitat i hi havia pla. El motiu era que Líbia era enemiga dels interessos de les corporacions capitalistes a l'Àfrica. L'amenaça era que el govern de Gaddafi havia gosat fer dues coses inacceptables: negar-se a acceptar dòlars americans per a vendre el seu petroli i fomentar la creació d'una moneda africana. L'oportunitat era que, en el marc de l'esforç diplomàtic de Líbia per ser acceptada com a interlocutora, havia acceptat rebaixar les seves defenses aèries força poderoses.
I també hi havia el pla de l'equip de Clinton: desestabilitzar tot l'Orient Mitjà a través del finançament de milícies "rebels" de mercenaris fanatitzats que fessin trontollar els principals governs estables a la regió: Líbia, Síria, Líban... Els objectius darrers del pla eren consolidar el seu poder a la regió, tenir el control del subministrament de gas i de petroli i debilitar les principals potències antagòniques dels EUA: Rússia i la Xina. El que va descobrir més tard la Unió Europea és que el pla nord-americà també la contemplava com a potència antagònica i en aquesta línia li tenia reservada la pitjor crisi de refugiats de tota la història, com a efecte colateral.
Aquella esquerra imperialista
Però malgrat totes les evidències de ser una guerra imperialista i els posicionaments contraris de totes les organitzacions pacifistes del món, una part de l'esquerra europea va fer una campanya activa per la intervenció militar a Líbia i pel derrocament violent del govern sobirà. No només l'esquerra socialdemòcrata, també l'esquerra verda ecologista va donar suport a la guerra i va reclamar contundència.
L'any 2011 el vicepresident del grup Verds/ALE al Parlament Europeu defensava aferrissadament la intervenció militar a Líbia amb una ferotge crítica a aquells qui "consideren a Gaddafi un revolucionari que representa, al costat dels seus amics Ahmadinejad, Chavez, Putin o Hu Jiantao, l'única esperança que li queda al món per no sucumbir a l'imperialisme occidental. És aquest un raonament que considero arcaic i que no comparteixo de cap manera", deia. Argumentava que "el règim de Gaddafi portava dècades violant sistemàticament els drets humans del seu poble i dels immigrants que arribaven a aquest país". Mancat de proves i d'arguments, repetia els clixés de tots els mitjans de comunicació de masses: "règim", "dictadura", "Gaddafi no pot guanyar".
Els verds van fer molt bé la seva feina aquells dies, van defensar molt bé els interessos de les corporacions europees a l'Àfrica. També van posar de manifest fins a quin punt havia arribat a involucionar l'esquerra europea, assimilant el bel·licisme imperialista ianqui, justificant la ingerència sobre una nació sobirana amb el tòpic neocolonial, gastat i fals d'"exportar la democràcia als països tercermundistes". Una demostració que va provocar algunes crisis internes i va aconseguir que dirigents històrics del seu partit es donessin de baixa.
Tanmateix, tot es veu diferent amb l'actual perspectiva. Resulta grotesc comprovar com avui la mateixa persona es lamenta de la negació de sobirania del poble de Catalunya, de la vulneració de drets fonamentals a la mateixa UE que ell va defensar amb un fervor bel·licista tan apassionat, de la crisi social i de la involució democràtica d'Europa. Però resulta més indignant comprovar quines conseqüències va tenir aquella guerra, que tant van defensar els ecologistes i els socialdemòcrates europeus, per a la població de Líbia, milions de persones que van ser abocades a la mort o l'esclavitud.
La Líbia posterior a Gaddafi és el pitjor malson estratègic de l'Àfrica i d'Europa
Es diu que a 40.000 persones els van perdre la vida directament durant els mesos que va durar la guerra. No se sap del cert quantes persones han estat assassinades a Líbia des de la constitució del nou règim. Les seves principals infraestructures nacionals van ser destruïdes. El país va perdre la seva indústria (Líbia fabricava automòbils de luxe i armament pesant entre d'altra maquinària) i va ser desproveïda de les seves reserves petrolieres que ara són espoliades directament per les grans companyies que van finançar l'operació militar.
El primer acte del nou govern "rebel" recolzat per occident va ser la creació d'un banc central en mans del grup Rothchild. Aquest banc ha finançat la reconstrucció del país amb uns interessos desorbitats que han arruïnat les famílies líbies i l'economia nacional.
Líbia és avui una de les pitjors tiranies del món, un estat que ha imposat la llei islàmica i que sotmet la població amb grups paramilitars i violència indiscriminada. Un Estat on ha estat restaurada l'esclavitud i el comerç amb persones suposa una part important de l'economia.
L'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), organisme de l'ONU, ja ha alertat d'aquesta situació en diverses ocasions i documentat casos amb testimonis de persones que han aconseguit escapar del seu captiveri a Líbia i tornar als seus països d'origen. A principis d'aquest mes, Mohammed Abdiker, director d'Operacions i Emergències de l'OIM va visitar Trípoli i va afirmar que "la situació és greu". "Com més s'involucra l'OIM a Líbia, més constatem que és una vall de llàgrimes per a molts migrants. Alguns informes són realment esgarrifosos i els últims informes sobre mercats d'esclaus "de migrants se sumen a una llarga llista d'atropellaments".
La situació estratègica de Líbia en les migracions de persones cap al continent europeu, han fet del país un immens cap de concentració, perfecte per a l'actuació indiscriminada de tot tipus de grups criminals que comercien amb persones. La població infantil i femenina és la principal víctima d'aquesta desprotecció, la més valorada per les xarxes criminals que operen a la regió amb el total coneixement i consentiment del govern del país. Però també els homes són mercadejats com a mà d'obra esclava mentre són productius.
Gràcies a la intervenció militar a Líbia, el país ha esdevingut una granja exportadora de persones esclavitzades. Quina part de responsabilitat en aquest crim a la humanitat té aquella esquerra que va defensar la destrucció d'un país?
PA
Etiquetes de comentaris: Internacional
