realitat

La ciutat: els carrers seran sempre nostres!

M'agrada manifestar-me i mobilitzar-me, prendre els carrers, ocupar-los, apoderar-me de l'espai públic, transgredir d'una manera col·lectiva l'establert. Ara que ens trobem, des de ja fa un temps, en un període de mobilització gairebé permanent, he pogut gaudir amb freqüència d'aquesta sensació.

És increïble l'apoderament que representa caminar pel mig de la calçada, en comptes de per la vorera com sempre. Perquè ser conscient del poder que tenim quan aturem el trànsit, o quan cridem totes com una sola veu per defensar els nostres drets, o quan caminem per la calçada i no per la vorera, o quan ocupem una plaça i fem una assemblea, són moments de recuperació de petites parts de sobirania, que ens fa ser conscients del poder que tenim, que és al cap i a la fi la sobirania, el que representa i ens adonem que és nostra i la volem recuperar tota.

Les dones tenim un handicap (un més) respecte a l'ús de l'espai públic i això és una conseqüència lògica del reguitzell de molts altres handicaps que ens limiten l'existència, en aquesta societat masclista i heteropatriarcal. La lògica de les relacions de poder, és a dir jeràrquiques, en comptes de les relacions de col·laboració, és a dir entre iguals, fa dels carrers espais exclusius perquè passin cotxes, on les persones ens hi hem de subordinar, i això fa que les nostres ciutats esdevinguin inhòspites i hostils.

L'espai públic no està fet per facilitar les relacions humanes, ni les relacions a partir de la igualtat, ni les relacions de cooperació, sinó que fomenta i pràcticament només permet les relacions de poder, perquè és el que el capitalisme i el patriarcat demanen. És a dir, les relacions a on hi ha qui guanya (pocs) i qui perd (la majoria). La ciutat és, o hauria de ser, un espai físic de trobada, per caminar, per passejar, moure's per la ciutat hauria de ser una activitat grata.

Els barris són, o haurien de ser, la casa de la col·lectivitat, l'extensió de l'espai més privat de casa, a on la gent més pròxima es troba i conviu, de forma quotidiana, a on la canalla fa la colla, a on la gent gran surt a seure al banc de la plaça, sobretot al matí, i peta la xerrada mentre pren el sol, si fa sol... i cada persona té referències, espais que comparteix amb les seves veïnes i els seus veïns, que els fa empatitzar i reconèixer-se com a iguals: comerços, escoles, centres de salut, bars, teatres, centres cívics, espais verds, parades de bus, etc.

La nostra cultura mediterrània és molt de viure els carrers, als espais a l'aire lliure, i això, a les nostres ciutats, és cada cop més difícil perquè l'espai públic està sotmès a la dictadura del trànsit. Hi ha estudis que diuen que només una quarta part de la població fa ús del vehicle privat, i les tres quartes parts restants, usen transport públic, o no contaminant o van a peu, i, en canvi, quan es tracta de l'ocupació de l'espai i de la despesa, s'inverteix la proporció i aquesta quarta part gasta les tres quartes parts de l'espai i del pressupost.

Sí, l'espai és públic, s'hauria de democratitzar i estar preparat per acollir a les persones que hi vivim, de dia i de nit, sense cap tipus d'exclusió, ni d'edat, gènere, classe social, origen... Cap tipus d'exclusió i posant-hi en el centre a les persones.

Els carrers seran sempre nostres, tant de bo!

Alicia Valencia

Etiquetes de comentaris:



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*