realitat

Sostenir la mobilització, avançar pas a pas i llegir Sunzi

L'aplicació del 155, la suspensió del govern i la repressió judicial contra els representants democràtics del govern de la Generalitat i de la Mesa del Parlament, han portat Catalunya a una situació d'excepcionalitat. Vivim una perillosa involució reaccionària a la qual hem de plantar cara amb unitat, fermesa i una estratègia a llarg termini. La lluita serà llarga i qui no estigui en disposició de sostenir-la, fracassarà. Començar a contestar a aquesta ofensiva amb una vaga no és la millor estratègia.

La vaga inoportuna


Les diverses veus que aquests dies fan una crida a la vaga general per a respondre a l'ofensiva reaccionària, evidencien un gran desconeixement de la història del moviment obrer, de l'estratègia sindical i de la realitat de la classe treballadora d'aquest país.

El problema no és que no hi hagi motius per a fer una vaga ni que aquests motius siguin polítics o laborals. Des de la perspectiva dels i les comunistes, tots els conflictes laborals són polítics en la seva essència i tots els conflictes polítics són manifestacions del mateix conflicte econòmic essencial: la lluita de classes. Des de la perspectiva comunista, la situació política i laboral actual del país mereix una resposta, però no una vaga.

En tota la història del moviment obrer, la vaga ha jugat un paper inqüestionable com a instrument polític per a conquerir drets i llibertats. Per a la classe treballadora, la vaga és la màxima expressió de la confrontació oberta, la seva màxima manifestació de força. Té uns costos molt grans per a l'empresariat, és cert, però també per a les persones treballadores que hi participen. En la majoria de casos el desgast d'una vaga per a les famílies obreres és proporcionalment major al desgast dels empresaris afectats,i la seva força radica precisament en què aquest desgast és compartit de manera desigual. La classe obrera quan fa vaga obté la solidaritat de la resta de la classe treballadora, l'empresari, en canvi, veu accentuada l'agressivitat de la competència.

Començar una mobilització amb una vaga és un error que els sindicats de classe fa segles que no cometen. La vaga ha de ser la culminació d'un procés de mobilitzacions sostingut en el temps, ha d'anar precedida per l'acció sindical i la negociació, en la qual s'hagin pogut mesurar les forces i les posicions de les parts. S'ha de convocar només si es pot garantir un seguiment majoritari. La vaga ha de tenir uns objectius clars i assolibles: la signatura d'un conveni col·lectiu, la readmissió de persones treballadores acomiadades, la retirada d'una llei antisocial...

Cap d'aquestes condicions es compleixen en l'actual context, ben al contrari. Estem situats en l'inici d'una confrontació que es preveu llarga, no es donen les condicions per a un seguiment majoritari, no existeix un consens sobre els objectius concrets a aconseguir. Si els objectius fossin la retirada del 155 i l'alliberament dels presos polítics, les possibilitats d'aconseguir-ho a través d'una vaga serien minses i en canvi s'hauria perjudicat notablement, no només a les persones treballadores, sinó també a la petita i la mitjana empresa catalana, que no és l'objectiu d'aquesta mobilització.

Qui crida a la vaga ara, tampoc no coneix amb profunditat la realitat de l'explotació laboral a Catalunya. Una realitat de precarietat, temporalitat, salaris de pobresa, manca de drets laborals i extrema competitivitat pels llocs de treball. Una realitat causada per una elevadíssima taxa d'atur que garanteix al capital un exèrcit de reserva de mà d'obra inesgotable. Una realitat que va acompanyada d'un augment insostenible dels preus dels productes de primera necessitat, d'una greu manca de polítiques socials i del regressiu desmantellament de l'educació i la sanitat pública.

Una situació que, d'altra banda, és conseqüència de les polítiques antisocials i neoliberals portades a terme per alguns dels partits polítics independentistes que ara són víctimes de la injusta repressió de l'Estat. La qual cosa no justifica però si explica la resistència d'una important part de la classe treballadora organitzada catalana a sentir-se apel·lada a aquesta mobilització o fer-ho a través d'una vaga.

L'avantguarda impacient


Un dels principals problemes que té avui el país és la impaciència d'una avantguarda que ha sentit a tocar de dits la conquesta dels seus objectius polítics i ha volgut accelerar el pas en allò que li ha semblat la recta final. Amb la seva pressa, força irresponsable, han deixat enrere a un sector massa gran de la societat catalana que, tot i compartir una gran part dels objectius, no han pogut o no han volgut caminar a la mateixa velocitat.

Aquest és un problema inherent a tots els moviments polítics conformats al voltant d'un únic objectiu estratègic, com en aquest cas, pot ser la independència. D'una banda, la possibilitat de conquerir l'objectiu en un futur no massa llunyà afavoreix una concepció tacticista i curtterminista de l'estratègia. De l'altra, queda el dubte de la funció que aquests moviments tindrien en el nou context, un cop assolit l'objectiu que els donava raó de ser.

En l'extrem oposat hi tenim els moviments polítics amb objectius més amplis i inabastables en el futur immediat, com el moviment comunista. La consciència de l'amplitud del comunisme en l'espai i el temps comporta una visió de llarg recorregut que, per naturalesa, defuig les dreceres i els tacticismes i es concentra en avançar lentament però de manera sostinguda.

Deia el Che Guevara que "en marxa, la velocitat de la guerrilla és igual a la velocitat del seu home més lent". És aquesta una observació que bé es pot extrapolar a qualsevol moviment de resistència de l'oprimit contra l'opressió, del dèbil contra el poderós. Un altre comunista, Lenin, alertava també sobre els riscos dels tacticismes, les vies ràpides i els camins fàcils, quan carregava contra els oportunistes russos a principis del segle XX.

Quan l'avantguarda marxa massa de pressa, no és que deixi desprotegida a la rereguarda, és que ella mateixa queda desprotegida també. Si la lluita ha de ser curta, el risc pot ser assumible. Però quan la lluita es preveu llarga, un risc així és imprudent i temerari. La paciència i la prudència són els millors aliats dels pobles.

Fa més de dos mil anys, el savi xinès Sunzi escribia a l'Art de la Guerra: "Un exèrcit victoriós guanya primer i entaula la batalla després; un exèrcit derrotat lluita primer i intenta obtenir la victòria després". Per a la classe treballadora, la vaga és la batalla. El que cal, doncs, és preparar la victòria, cohesionar les forces, assegurar la resistència, refermar la unitat, afeblir l'adversari agreujant les seves debilitats. Preparar-ho tot per a poder emprendre la batalla amb garanties de victòria o, encara millor: "aconseguir que siguin derrotats els exèrcits enemics sense que s'arribi a desenvolupar la batalla".

PA

Etiquetes de comentaris:



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*