realitat

La descapitalització de Catalunya

La marxa d'empreses de Catalunya, que actualment ocupa l'interès dels mitjans, en realitat, és un fenomen que porta, com a mínim, una dècada succeint. Aquesta descapitalització no és una conseqüència del procés sobiranista, com sovint es presenta des de la premsa reaccionària, sinó una causa principal de la situació que avui viu el país.

La pèrdua d'empreses a Catalunya


Des de l'esclat de la crisi especulativa de 2008, Catalunya només fa que perdre empreses. Un gran nombre d'empreses desapareixen perquè tanquen per fallida. Però també un gruix important de les empreses deixen d'existir perquè són absorbides per corporacions i moltes altres desapareixen del país perquè es traslladen a un altre lloc. Tots aquests fenòmens són coneguts i es produeixen en cada crisi cíclica del capitalisme. Aquesta, és, de fet, l'essència del capitalisme i la funció de les seves crisis: eliminar competència i acumular més capital.

Mentre que el tancament d'empreses està clarament quantificat, la deslocalització és un fenomen més difícil de seguir i esbrinar el destí de les empreses que han marxat de Catalunya no és una tasca senzilla. Del que no hi ha dubte, però, és que una part important de les deslocalitzacions que s'han produït en la darrera dècada s'han portat a terme en l'interior de l'estat.

Aquests moviments tenen una explicació purament comptable, responen a l'objectiu empresarial d'aconseguir un major marge de beneficis, minimitzant les inversions. Són el resultat de la gestió empresarial d'una burgesia provinciana i conservadora, sense visió estratègica, que només cerca mantenir l'statu quo. Són el resultat de la gestió curtterminista d'una burgesia compradora agonitzant que se sent atropellada per la gegantina força de les corporacions globals. Una burgesia sense projecte de país, sense aspiració nacional, que té per únic objectiu sobreviure com a burgesia per una o dues generacions, abans de ser condemnada a la seva proletarització.

La deslocalització interna a l'Estat espanyol


Però, per què els surt a compte, a curt termini, a les empreses catalanes marxar a altres punts de l'estat? Doncs per diversos factors.

Un de molt obvi és el cost de la vida a Catalunya. L'especulació, el turisme, l'obsolescència de l'administració i la manca d'infraestructures públiques fan de Catalunya un lloc on viure resulta molt car i on l'activitat econòmica és molt costosa comparativament. Això té moltes implicacions per a les empreses, especialment, pel que es refereix als salaris. Amb un salari de 600 o 800 € a Barcelona és completament impossible viure en condicions de dignitat. Aquest és l'import, aproximadament, que se sol·licita pel lloguer d'un habitatge humil. Amb el mateix salari, tanmateix, si és possible viure, amb escassetat però amb dignitat, a molts altres territoris d'Espanya on el cost de l'habitatge, dels productes de primera necessitat i dels serveis fonamentals són molt menors.

Els salaris mitjans que les empreses paguen a Espanya són insuficients a Catalunya i, potser per això, o per una major tradició d'organització popular, la taxa de sindicació a Catalunya és de mitjana força més elevada que la de l'Estat. Així que des de la perspectiva empresarial, la "conflictivitat laboral" és major a Catalunya.

També és important assenyalar que en molts casos, el procés de deslocalització genera un benefici per a les empreses per ell mateix. Un procediment habitual de les empreses és declarar-se en fallida, desfer-se de plantilles amb edats avançades i drets conquerits, i reprendre l'activitat, sovint amb un altre nom, en un altre territori, amb noves plantilles i amb contractes precaris.

L'Estat i la burgesia catalana, agents actius de la deslocalització


Però probablement, el condicionant més important de la marxa de les empreses és la profunda descapitalització a la qual l'Estat ha sotmès a Catalunya en els darrers 40 anys. La manca d'inversions de l'Estat a Catalunya, que era el seu principal motor industrial, ha estat planificada i conscient. L'Estat no només no ha invertit a Catalunya proporcionalment a les seves necessitats d'infraestructures, sinó que a més ha desinvertit activament i ha fomentat la competència d'altres regions d'Espanya per afeblir el pes econòmic de Catalunya.

Si aquesta desinversió no ha estat denunciada a temps ni suficientment, ha sigut perquè en bona mesura s'ha portat a terme amb la complicitat i el silenci de la burgesia catalana que durant tants anys ha preferit el "peix al cove" i el negoci fàcil. No podem oblidar que membres de l'"honorable" família Pujol-Ferrussola, que durant trenta anys ha governat el país, es dedicaven a afavorir la deslocalització empresarial a canvi de comissions il·lícites, una activitat gens patriòtica i, a més a més, delictiva per la qual han estat condemnats (vegeu cas ITV).

La descapitalització de Catalunya ha suposat l'estancament de la principal economia industrial espanyola, la seva desindustrialització i terciarització forçada. Han estat afavorides per aquestes polítiques, altres regions, molt especialment Madrid, però també València, que han esdevingut principals receptores de les infraestructures de transport i telecomunicacions realitzades per l'Estat. D'aquesta manera, mentre que la contribució del PIB de Catalunya al global espanyol fa anys que es troba assentada en el 19%, la contribució de Madrid ha passat del 15% al 18,8%. De manera similar, la renda catalana es manté en el 119% de la mitjana espanyola, mentre que la de Madrid s'ha elevat fins al 136% de la mitjana en pocs anys.

Madrid no només s'ha beneficiat de la seva condició de capitalitat, sinó d'un tracte preferent en les inversions. La crisi actual ha afectat principalment i de forma molt directa la indústria i la manufactura, sectors importants del teixit empresarial català, mentre que ha afavorit relativament al sector serveis, la logística, el transport i les telecomunicacions, sectors en els quals Madrid ja comptava amb una posició d'avantatge.

Així, en conclusió, la descapitalització de Catalunya ha estat planificada i s'ha executat a través de les polítiques estatals, amb el beneplàcit d'una burgesia sense visió estratègica que ha preferit el diners fàcils i ha sacrificat amb la seva elecció el futur i la prosperitat de tota la ciutadania.

PA

Etiquetes de comentaris:



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*