I va arribar l'octubre. Quan escric aquestes línies, Rajoy ha finalitzat la seva compareixença al Congrés. No hi ha hagut DUI. La declaració d'independència va quedar en suspens. Durant tot just unes hores es va obrir una porta al diàleg que el govern, amb el suport de PSOE i Ciutadans, va tancar d'un cop de porta. Ultimàtum: Puigdemont té una setmana per rectificar. Rajoy i els constitucionalistes saben que no ho farà. No té opció. Les últimes 24 hores han servit per descomprimir la situació davant la imminència de la DUI. Demà és 12-0, una altra data simbòlica que precedeix a un llarg pont de tardor. El govern sembla haver-se donat un respir que ens va anar molt bé a tots. Compàs d'espera per a analitzar la situació i estudiar el pròxim moviment. Les forces constitucionalistes no han volgut, no han sabut o no han pogut registrar el gest que ahir va realitzar Puigdemont després de la conversa amb el president del Consell d'Europa. El president va fer una finta en l'últim minut i va obrir una porta al diàleg. Aquest gest, que li pot costar molt car, potser el seu futur polític pel malestar que ha causat entre les files independentistes, ha servit per guanyar-se, però, el suport de les forces transformadores del conjunt de l'Estat. Podem i els comuns, sense descartar a part de les bases socialistes (almenys a Catalunya) el van llegir com una finestra d'oportunitat en consonància amb el clam de les manifestacions de dissabte passat. Parlem? Puigdemont va recollir el guant, Rajoy i els constitucionalistes, ho van ignorar.
D'altra banda, la maniobra surrealista de Piuigdemont, que suspèn una independència que no havia arribat a declarar-se, ha estat ben acollida per bona part de la comunitat internacional. En aquesta eterna partida d'escacs en la qual s'està convertint el Procés, l'independentisme, moviment a moviment ha anat guanyant credibilitat en les últimes setmanes, mentre l'immobilisme de Rajoy i les forces constitucionalistes semblen perdre-'l.
Dit d'una altra manera, la força dels arguments sembla anar guanyant terreny, lentament, als arguments de la força (o de la llei). L'1-0 els cossos de seguretat de l'Estat es van emprar a fons, però sense cap èxit, per evitar el referèndum. No obstant això, més de dos milions de catalans van votar tot i la brutal repressió policial, que va ser retransmesa per les xarxes socials a tot el món. Dues setmanes després, i després de la crida al diàleg realitzada per amplis sectors de la societat, la resposta del Govern i els seus aliats serà novament la mateixa: el respecte a la legalitat vigent, i si no, l'ús de la força (llegiu article 155 i les seves derivades)
Ara sí, hi haurà DUI i hi haurà 155. I després, incertesa. Potser pot semblar que estem en el mateix punt de partida i no obstant això tot el que ha passat al llarg de les últimes setmanes han situat el conflicte en un altre estadi. Res tornarà a ser el d'abans. "Volem tornar al catalanisme pactista" clamava Rajoy ahir a la tarda al Congrés. Com si això fos possible. Estem ja en un altre estadi i cal actuar en unes noves coordenades. El govern i les forces que li donen suport continuen exhibint una nul·la capacitat per comprendre el que s'ha mogut en les capes tectòniques de la societat catalana en els últims deu anys. El Majestic no tornarà, per molt que des de Madrid se'l segueixi invocant.
En aquestes últimes setmanes hem pogut anar observant com el conflicte va adquirint noves dimensions. Ja no es tracta, exclusivament, d'un conflicte entre Catalunya i Espanya. L'1 d'octubre el va transformar també en un conflicte entre democràcia i autoritarisme. D'una banda, les aspiracions sobiranistes d'amplis sectors de la població (la majoria parlamentària) d'un territori de l'Estat, de l'altra, la incapacitat d'aquest per adaptar el seu marc legal de manera que permeti canalitzar democràticament el conflicte. En democràcia, els conflictes es resolen amb més democràcia. Sempre. En democràcia, els problemes es resolen adaptant les lleis a la realitat. En democràcia, les discrepàncies es dirimeixen dialogant, arribant a acords i votant.
El compàs d'espera dels dies vinents permetrà que els moviments de les últimes setmanes puguin sedimentar-se mínimament. Potser llavors podem analitzar amb més claredat el nou estadi en què està entrant el conflicte. A parer meu, el discurs de Felip VI va marcar un punt d'inflexió. Va ser el discurs del capità general de les forces constitucionalistes. Una trucada al tancament de files. El desafiament del sobiranisme català havia deixat entreveure les costures del règim. Una mínima concessió i l'assumpte lligat i ben lligat durant trenta-nou anys podia saltar pels aires. Tots, a banda i banda del conflicte, van llegir bé el discurs del rei. Sense aquest discurs no es pot entendre el clam dels pingüins, de les manifestacions de dissabte demanant diàleg, ni les manifestacions en defensa de la unitat d'Espanya de diumenge, ni la finta parlamentària de Puigdemont, ni el tancament de files de Sánchez. O règim el 78 o nou procés constituent. D'això sembla que va la cosa ara.
Alfonso Salmerón
Etiquetes de comentaris: Nacional
