realitat

1-O: democràcia i moment històric

Els titubejos s'han acabat, les paraules amb doble sentit ja són cosa del passat, s'han extingit els somriures entretallats i els missatges de cautela. El govern de Catalunya i el d'Espanya ja no són com aquestes persones que a principis d'estiu s'aturen al costat de la vora del mar a examinar amb recel la temperatura de l'aigua; no s'endinsen amb lentitud, mesurant cada pas, serrant les dents i estirant els músculs. Ens hem ficat de cap fins al fons del conflicte i no sembla possible la marxa enrere. Ja no hi ha retrocés que valgui. Estem ben mullats (amb l'aigua al coll si es vol), tots dos bàndols, uns, enarborant la Constitució del 78, aferrant-se a ella i als seus dogmes prehistòrics, entrant a edificis governamentals catalans, detenint i sancionant polítics independentistes, requisant material per a l'1-O i manant a milers de policies en vaixell a custodiar "la democràcia espanyola"; altres desafiant al règim que fa olor massa a podridura, llançant-se a carrers en massa (com diuen a la CUP: amb el puny en alt i un somriure) amb la voluntat de rebutjar l'antic, de democratitzar la política i enfortir els drets socials exercint el principi universal en el qual s'assenta la democràcia, és a dir el dret al vot, i assenyalant el que és evident: que els assumptes polítics no solucionen enviant la policia, se solucionen amb la política.

Rajoy i els seus s'emparen en la il·legalitat del referèndum com a únic argument, de la impossibilitat de fer-ho segons la Constitució del 78 (aquesta Constitució que, però, modifiquen immediatament quan ho ordena Merkel); el govern de Puigdemont juntament amb gran part de la societat catalana (es calcula que un 80% d'aquesta vol votar), no obstant això, al·ludeixen al dret fonamental d'autodeterminació dels pobles. És l'eterna lluita entre l'immobilisme i el progressisme, entre aquests que volen que res canviï i els que volen avançar, entre l'antic i el nou.

Crec que hom no es pot considerar demòcrata, primer, sense ser antifeixista, i segon, sense respectar el dret a l'autodeterminació dels pobles. Els que s'escuden en la il·legalitat com a únic argument, com el govern de Rajoy, tenen les de perdre perquè no han entès res. La llei no és sinònim de justícia. El progrés comporta que la ciutadania adquireixi drets progressivament, no a l'inrevés. Per això ahir eren il·legals moltes coses que avui són de sentit comú per a tots. Avui és legal el vot femení i il·legal l'esclavitud, per exemple. Les lleis canvien, evolucionen juntament amb la societat, d'una altra manera seguiríem encara en l'edat de pedra. No deixo de preguntar-me quin és el pla dels immobilistes. Per ventura pretenen seguir així eternament? Què pretenen fer amb tota la gent que ha sortit al carrer a demanar que els deixin votar? Catalunya no és un gos al qual es pot tenir lligat en un racó ni la relació entre Espanya i Catalunya és la d'un matrimoni de fa 200 anys, on l'home sotmetia a la dona sense que res passés, com una cosa natural. Els temps han canviat i exigeixen altura de mires. Avui Catalunya és un cassó d'aigua bullent a tota potència i de res serveix posar-li una tapa a sobre i esperar que l'aigua no es desbordi. És molt important tenir en compte, a més, que no tots els que desitgen votar són independentistes. No és de sentit comú pactar un referèndum i veure què opinen els catalans en el seu conjunt i veure què fer a partir de llavors? L'immobilisme del PP no resisteix una anàlisi mínimament rigorosa de l'actualitat. No obstant això, és cert que, si es parla del conflicte català, no es parla de corrupció i això va molt bé a Rajoy. És una cosa natural en un govern corrupte crear un enemic on no n'hi ha per tapar les vergonyes i les pudors de la corrupció. No obstant això, encara que aquest enroc beneficiï en principi al PP, crec que fa dies que se li ha començat a escapar de les mans, i les conseqüències poden ser devastadores.

No hem d'oblidar que les arrels del PP s'enfonsen en el franquisme (Manuel Fraga va ser ministre de Franco i fundador d'AP, pare de l'actual PP, i des de 1990 va ocupar el càrrec honorífic de president-fundador del PP), d'aquesta Espanya que "és una i no cinquanta-una", de l'Espanya" una, gran i lliure". Això, encara que s'hagi intentat tapar durant les últimes dècades, surt a la llum avui amb la força de l'instint més primari perquè està en la seva naturalesa, perquè el passat pot difuminar-se en certs moments, però no per sempre. La Constitució del 78 beu de la mateixa font, de la mateixa aigua estancada, encara que alguns s'esgargamellin repetint que la transició espanyola va ser modèlica, la veritat és que era això o els tancs, això o la foscor de nou, i pot ser que llavors se signés amb por, amb resignació i amb cert espant, però després de quaranta anys, tal com s'està veient en els carrers, aquesta por ha desaparegut.

El referèndum, repeteixo, és l'única sortida al conflicte, perquè el poble català ha sortit al carrer a demanar-lo de forma pacífica (encara que sempre hi hagi algunes excepcions), amb un somriure i ganes de renovar el país, de parlar d'això que tant s'ha evitat parlar a Espanya i que no hauria de fer-nos vergonya parlar: l'encaix territorial dels diferents pobles que conviuen a Espanya dins (o fora) d'aquesta. La realitat, encara que tanquem els ulls i ens obcequem, és la que és i cal enfrontar-se a ella, sense rebequeries, sense nostàlgies, sense amenaces. El present exigeix ​​valentia i altura de mires, no immobilisme i una policia que faci la feina bruta que han de dur a terme els líders polítics escollits per la ciutadania. Hem d'anar a votar, cadascú el que cregui, només faltaria, amb il·lusió i el cap fred. L'1-O és, en definitiva, una mobilització del poble català que vol decidir el seu futur amb llibertat i sense por. L'Estat espanyol no s'aparta de la paraula il·legalitat, actuant d'una manera irresponsable només vista en episodis del passat que molts creien superats, i l'única solució sembla estar en un referèndum, doncs, il·legal i mancada de totes les garanties que hauria de tenir. És a dir un referèndum no vinculant en termes jurídics. Això és una cosa que no agrada a certs sectors de l'esquerra que sí que estan pel dret a decidir, però, per ventura hi ha un horitzó en el qual pugui imaginar-se un referèndum legal? És que algú creu que el PP canviarà la seva postura, que va trair al seu passat? Podemos i IU asseguren que ells estan a favor de pactar un referèndum, però tant PSOE com Ciutadans s'han posat del costat de Rajoy (amb més o menys entusiasme, però així ha estat) conformant una poderosa majoria, de manera que, ¿quina opció tenim en Catalunya? La reelecció de Pedro Sánchez com a secretari general ha elevat de nou la intenció de vot del PSOE i estancat la de Podemos, el que dificulta més si és possible tota possibilitat que els morats arribin al govern central en unes hipotètiques eleccions anticipades i es pugui pactar una consulta a Catalunya. De manera que, què hem de fer sinó lluitar avui per votar, encara que sigui com un mer acte de protesta per seguir pressionant al govern? D'altra banda, i ja per acabar, és cert que a part de l'esquerra catalana li costa posicionar-se del mateix bàndol que PDeCAT, partit corrupte com pocs i que representa a gran part de la dreta catalana, i és normal en certa manera, perquè a més del que representa, aquest partit, així com alguns dels seus seguidors, ha estat molt crític amb líders de l'esquerra catalana com Ada Colau. Molts assenyalen que no pensen prendre part en la votació de l'1-O en rebuig de la corrupció de PDeCAT. No obstant això, penso que el moment històric actual requereix una visió estratègica, requereix veure les coses amb perspectiva i amb serenitat. El referèndum no té res a veure amb el PdeCAT sinó amb la societat catalana en el seu conjunt i amb la democràcia més elemental. El referèndum és un acte d'insurrecció contra el règim borbònic el 78, sorgit de les cendres del franquisme, que per moments sembla trontollar. L'esquerra revolucionària no ha d'oblidar qui és el seu enemic de classe (tant a Espanya com a Catalunya) però és cert que hem de posicionar-nos, i, si no ho fem en favor del referèndum, indirectament, ens posem del costat de la repressió del Rajoy i del règim del 78. Participar i posar-se al mateix bàndol que PDeCAT en aquest moment puntual no vol dir justificar-lo ni que de sobte siguem companys de l'ànima de la burgesia catalana, significa acceptar que primer hem de conformar la República Catalana i després lluitar perquè sigui una República socialista. Queda tot just una setmana per a l'1-O però, veient transcórrer els esdeveniments, pot ser encara molt de temps. Qui sap què passarà fins al dia del referèndum. No obstant això, hem de congratular-nos que el poble català hagi sortit al carrer a defensar la democràcia i els seus drets fonamentals, donant una lliçó al món sencer. Crec que això ja és una victòria.

Toni Velasco

Etiquetes de comentaris:



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*