Dirigit per Gilles Perret, La Sociale és un reeixit documental francès del 2016 que repassa 70 anys de vida de l'avançat sistema de Seguretat Social conquerit a la postguerra per la pressió dels comunistes i els sindicalistes de la CGT. Al llarg dels seus 90 minuts, diversos personatges fan no només un repàs històric, sinó que n'emfatitzen elements avui oblidats o amagats pel revisionisme històric contemporani. En aquest sentit, és remarcable la presència al film de dos personatges que seran autèntics fars de tot el metratge: el veterà sindicalista de la CGT Jolfred Fragonara, que ens va deixar recentment als 97 anys i que va presidir la Sécu del seu departament acabada de constituir, i l'historiador i escriptor Michel Étiévent, biògraf i investigador de la figura d'Ambroise Croizat, el ministre comunista d'orígens proletaris que va ser l'autèntic constructor del nou sistema de protecció social.
Precisament un dels nuclis del documental és la reivindicació d'Ambroise Croizat com personatge històric oblidat. A la mateixa seu nacional de la Sécurité Sociale n'hi ha, per exemple, una cita de Pierre Laroque a un dels murs principals, però no hi ha cap referència a Croizat, i també recorda molt a Alexandre Parodi, precedent de Croizat al ministeri de treball, que si bé va signar l'ordre de fundació de la Seguretat Social, no en va prendre part en la seva construcció. Laroque, per la seva part, va seguir sempre les ordres de Croizat que ja venien en el programa del Consell Nacional de la Resistència, redactat sota una forta influència de comunistes i, en menor mesura, els socialistes. Croizat serà, per tant, el constructor de les vacances pagades, les jubilacions dignes ("la jubilació no ha de ser l'avant-cambra de la mort, sinó una nova etapa de la vida" digué), la jornada de 40 hores i la seguretat social universal. Tot això seria inexistent sense la cooperació decidida dels sindicats i especialment la CGT, ja que els sindicats cristians, així com l'Església, alguns professionals liberals i ocupacions amb règims propis van mostrar reticències, especialment pel que representava una pèrdua d'influència dels catòlics a la vida social. D'aquesta manera la Sécu era gestionada territorialment per comitès mixtes patronal-sindicats amb clara majoria obrera i certa cooperació de l'estat, que només en fa vigilància. Croizat complirà amb la seva promesa en 7 mesos, just abans de la sortida dels comunistes dels governs d'unitat antifeixista propiciada per la doctrina Truman d'aïllament dels comunistes i per la pressió dels socialistes, ara anticomunistes, així com la solidaritat del ministre obrer amb les vagues dels miners del 47 i el 48, fortament reprimides pel govern.
No deixar de sobtar, al llarg del documental, el desconeixement de la figura de Croizat en amples sectors socials, fins i tot el ministre de treball François Rebsamen –antic membre de la LCR i ara fidel a Manuel Valls al PS- n'admet la seva ignorància al respecte. És en aquest moment que el documental se centra en els intents de desballestar el sistema social de protecció en diverses reformes (Pompidou, Juppé...) així com els lobbys que volen tornar a un sistema de capitalització individual o bé plans privats sanitaris, de pensions o de seguretat al treball. Tal com es remarca, la ideologia d'aquests lobbys no és gens moderna, ans al contrari: és el mateix discurs liberal de pre-guerra dels que s'oposaven als sistemes socialitzants i solidaris, posant l'accent en l'individu i no en les seves necessitats, sinó en les seves capacitats econòmiques, així com en el benefici privat d'esferes ara situades fora de la lògica de beneficis privats. La Sociale acaba com ha d'acabar un documental conscienciat: amb el veterà Jolfred Fragonara davant d'una aula de l'escola de quadres de la Securité Sociale, refrescant el perquè del naixement del sistema social i el fons de compromís polític, i no de simple gestió, darrere de la seva defensa. Uns alumnes absolutament sobtats surten de l'aula, convençuts de la profunditat política d'allò que aspiren a gestionar, i se'n comprometen a la seva defensa. La Sociale és, per tant, història, però també entreteniment, humor i una crida a la militància social.
TE
Etiquetes de comentaris: Cultura, Documentals
