realitat

Per la revolta de la bagauda: aprendre i reprendre la nostra història

Poca gent ha sentit a parlar de les revoltes de les bagaudes contra l'Imperi Romà, malgrat que representen un dels successos més importants de la història antiga de la nostra terra. Les bagaudes no formen part dels temaris escolars, com a màxim, se les menciona com una anècdota, entre la decadència imperial i l'inici de l'edat mitjana. No obstant això, el seu coneixement ens il·lustra com són de profundes i ancestrals les arrels de la lluita dels pobles per la llibertat.

Què van ser les bagaudes?


Les bagaudes van ser moviments populars, formats per persones esclaves, pagesia sense terra, població pastora seminòmada i habitants expulsats de les ciutats, que van organitzar-se i revoltar-se contra l'Imperi Romà, des del segle II fins al V, a les províncies romanes de la Gàl·lia i la Tarraconense.

La paraula bagauda prové del llatí bacaudae, encara que hi ha unanimitat sobre l'origen celta del terme. En llengua llatina, la paraula va acabar adquirint el significat de tropa de bandits. Tanmateix, en llengua celtíbera, sembla haver tingut el significat d'"assemblea tumultuosa", entesa com una reunió per a la protesta, com una assemblea de persones lliures, amb capacitat per a la batalla.

Tot sembla indicar que la primera bagauda de la Gàl·lia, a finals del segle II, va ser liderada per població esclava revoltada de les ciutats que va fugir als boscos i a les muntanyes, on va trobar el suport i la solidaritat d'una població empobrida i asfixiada en la misèria. La bagauda va organitzar un exèrcit irregular que va dedicar-se fonamentalment al pillatge contra les caravanes romanes i a la protecció de la població enfront dels abusos imperials. Durant el segle III, l'Imperi Romà va anar combatent aquestes revoltes sense considerar-les una amenaça important.

L'any 284, la bagauda de la Gàl·lia va cridar l'atenció de les autoritats imperials, després d'haver-se fet forta en el districte de Lugdunum (Lió). Els insurgents van ser derrotats pel gruix de l'exèrcit del cèsar Maximià l'any 286. Però no definitivament.

Una nova bagauda gal·la va haver de ser combatuda per l'emperador Constanci II en el segle IV, posant al descobert la decadència d'un imperi cada cop més incapaç de mantenir la pau. Aquesta vegada, la revolta va unir-se a la invasió germànica i només va poder ser repel·lida per l'imperi amb l'ajuda dels francs, liderats pel general Silvanus, qui paradoxalment acabaria morint a mans d'una conspiració del cèsar. Malgrat tot, la revolta més gran de les bagaudes encara havia d'arribar.

La gran bagauda de la Tarraconense del 409


L'any 407, mentre l'Imperi intentava contenir l'allau de pobles que s'apinyaven a les seves fronteres, una nova bagauda va esclatar a la Gàl·lia. La població gal·la va començar a col·laborar amb els pobles bàrbars contra l'imperi.

L'any 408, les notícies sobre la bagauda gal·la van estendre's per la península Ibèrica, on van despertar una onada de protesta contra les autoritats imperials. La revolta va començar a la Tarraconense durant el 409 i es va estendre entre els pobles vascons (a Navarra), autrígons (a Biscaia i Àlaba), berons (a La Rioja i Burgos), turmogis (al sud de Cantàbria), vàrduls (a Guipúscoa) i caristis (al nord de Cantàbria).

La població camperola i esclava va revoltar-se i unir-se a les incursions de la cavalleria de les tribus sueves, vàndales i alanes en l'atac als grans propietaris terratinents i les seves milícies de mercenaris. Les bagaudes van alliberar moltes hisendes, alliberant al territori del pagament de tributs a l'Imperi Romà i a la població de les obligacions cap als seus amos.

Els textos romans expliquen de manera recurrent que quan les bagaudes triomfaven establien la "restitució de les lleis", la "restauració de les llibertats" i "la prohibició que els antics esclavistes fossin esclavitzats pels esclaus alliberats". O sigui que van resultar ser un curiós precedent de Robin Hood i els seu poble dels boscos que "robaven als rics per a repartir-ho entre els pobres".

A partir del 420, les bagaudes van enviar expedicions cercant la unió de les poblacions veïnes de la vall de l'Ebre contra l'Imperi. El 441, Valentinià III dirigí un poderós exèrcit contra les bagaudes i les obligà a replegar-se temporalment. Tanmateix, el 449 la bagauda vascona liderada per Basili s'alià amb el rei sueu Requiari per alliberar Turiasso (Tarassona) del bisbe Lleó, federat a Roma. Després marxaren cap a Saragossa, Lleida i la vall de l'Ebre.

La història no ha canviat tant


El context històric de les bagaudes ha estat específicament estudiat. El fenomen s'ha entès com una resposta autòctona a la crisi de l'Imperi Romà i a la involució de la seva estructura econòmica i social. Però, també, com una causa interna de la seva pròpia decadència i enfonsament.

A partir del segle II, l'equilibri intern de l'Imperi Romà en la seva expansió va començar a trencar-se. La gran despesa militar i la gran necessitat de recursos va portar a una pujada reiterada dels tributs que aviat es van fer insuportables per a una gran part de la població. Sense capacitat per a fer front als alts impostos, tot tipus de propietaris de terres van cercar la cobertura de patrons més poderosos. Així, les classes més altes van anar concentrant la riquesa.

Per un altre costat, la minvada capacitat de l'Imperi Romà en el terreny militar va comportar una menor entrada de mà d'obra esclava. Aquesta va començar a ser substituïda per la població més pobra, en règim de vassallatge. La forta tributació també va afectar molt negativament les ciutats. Milers de persones dedicades a les artesanies i als oficis van haver d'abandonar les seves professions i vil·les per a intentar sobreviura a les zones rurals. Tot el personal administratiu i logístic de l'Imperi Romà, que normalment estava format per població autòctona i representava una mena de classe mitjana a les viles, va desaparèixer.

L'ensenyança de la bagauda


Segons els registres conservats, que en la seva majoria procedeixen dels seus enemics romans, les bagaudes eren moviments molt heterogenis. Estaven formades per persones que es mantenien unides per tradicions molt antigues vinculades al territori i que, probablement, compartien molts elements d'una cultura celtíbera, pre-llatina. Està documentat que s'organitzaven en assemblees al voltant de roures, que entre ells mantenien un tracte igualitari i que els seus líders ho eren pel seu prestigi popular.

Els primers líders de les bagaudes van ser esclaus revoltats que havien escapat dels seus amos, tanmateix, després van tenir com a líders a camperols, artesans i, fins i tot, a un bard o un poeta. Es conserven alguns noms comuns però la major part dels seus dirigents ho eren anònimament.

Entre els i les especialistes, les bagaudes han estat considerades un moviment revolucionari, amb certs aspectes sobiranistes o nacionalistes. E. P. Thompson va analitzar-les des d'una perspectiva marxista i va considerar-les com un moviment de classe. Sánchez León va definir-les com una "complicada forma de bandolerisme" que es nodria per dues ideologies "separatistes" creuades: un "separatisme social" que és com un "desig d'establir una societat ideal bagaudista" i un "separatisme nacional" que pren la forma d'un retorn a la tradició pre-romana en oposició a la cultura de l'invasor.

Les bagaudes van tenir un final obscur i van desaparèixer de la història al mateix temps que l'Imperi Romà, que va morir oficialment el 476. Segurament mai no sabrem exactament quin final van tenir, però van complir la seva fi. A més de quinze segles d'aquella gesta, potser torna a ser el moment de reprendre la revolta de la bagauda.

PA


Més informació sobre les bagaudes:

Bagaudes a la Viquipedia
Bagaudas a Libcom.org

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya