L'estiu és la millor època de l'any per posar-nos al dia en aquelles lectures que tenim pendents de fa temps. No sempre tenim tant de temps com a les vacances per dedicar-lo a desconnectar i endinsar-nos dins de les pàgines d'un llibre, i és per això que, sovint, les lectures que més ens marquen són en aquesta època de l'any. Recentment, ha sigut publicat Lejos de aquí, una història novel·litzada de la relació entre el director de cinema Eloy de la Iglesia i José Luis Manzano, actor de cinema quinqui dels anys vuitanta. El seu autor, Eduardo Fuembuena, ha dut a terme un titànic treball de documentació en el qual ha recollit més de 300 testimonis directes per tal de construir el relat.
Per a qui no estigui familiaritzat amb el gènere, Eloy de la Iglesia va ser un dels més destacats directors de cinema quinqui als anys vuitanta, conjuntament amb José Antonio de la Loma. Militant del PCE des de la clandestinitat, al seu repertori cinematogràfic va destacar la crítica social, amb un fort contingut polític (política, drogaddicció i homosexualitat eren dels principals temes que tocava) a diferència de De la Loma, que realitzava un cinema més enfocat a l'alarma que a la denúncia, i amb un contingut més paternalista que reivindicatiu.
José Luis Manzano, noi de la perifèria criat a Vallecas, va ser un dels habituals a les pel·lícules d'Eloy de la Iglesia. Descobriment del mateix Eloy, la seva relació va estar marcada pels rumors sobre l'aprofitament sexual de De la Iglesia i la voràgine de consum de drogues a la que van caure.
A Lejos de aquí, Fuembuena ens dibuixa un Eloy de la Iglesia que, tot i encara el seu pensament marxista-leninista, té un estil de vida molt propi de certs personatges de la cultura, abocat a l'hedonisme absolut que li permet el seu estatus. La conjunció d'una vida plagada d'excessos i l'auto repressió sexual d'una societat que encara no assolia la tolerància a l'homosexualitat, el va empènyer a hàbits completament reprovables com freqüentar, en companyia d'altres personatges del món del cinema, a adolescents que es prostituïen. Així coneix a un José Luis Manzano, de catorze anys, sense perspectives de futur de cap tipus, operat de l'esquena i amb cotilla, que s'ofereix a la porta d'un local de billars.
Es tracta d'una versió molt fidedigna de la relació (desigual) entre dos personatges que provenen de móns molt diferents, i en la qual Eloy s'aprofita, al temps que s'enamora, tan laboralment com sexualment de José Luis Manzano. Una relació condemnada a un tràgic desenllaç, i que reflecteix des del començament fins al final, les diferències de classe. Dins de la dinàmica autodestructiva dels personatges, el primer a perdre és qui no té res més a fora.
Eduardo Fuembuena contextualitza de manera formidable la història. Amb l'evolució i el pas dels anys, repassa els principals esdeveniments de la història d'Espanya, tant al cinema com a la política i en l'àmbit social. Es tracta d'una obra molta completa.
De tant en tant, s'intenta fer aproximacions al que va ser el cinema quinqui dels 80. S'han fet exposicions, s'han escrit llibres i fins i tot s'han fet pel·lícules que intentaven donar les mateixes sensacions que projectaven actors com José Luis Manzano, El Pirri o Ángel Fernández Franco. Però es tracta d'un gènere que pertany a una època i amb ella es va quedar. Per a la gent apassionada en la temàtica, obres com Lejos de aquí són imprescindibles per complementar-les. Per a qui no estigui familiaritzat en la temàtica, es tracta d'una oportunitat per aproximar-se a una dels vessants més oblidats de l'Espanya postfranquista.
Miguel Ángel Parra
