Recentment, s'ha tornat a reobrir a Catalunya el debat sobre les vacunes arran de la mort de quatre persones afectades pel virus meningococ tipus C. El calendari de vacunes inclou la vacunació d'aquesta varietat de la malaltia, però fins que no es va poder confirmar que efectivament, les morts havien estat causades per la varietat C, i no la B d'una menor prevalença i no incorporada al calendari de vacunes, el pànic va fer saltar les alarmes i va disparar la venda de la vacuna contra la meningitis tipus B, tot i la majoria dels experts, com l'Antoni Trilla, epidemiòleg, doctor i professor de la UB, no són partidaris de la vacuna, a causa de la seva escassa incidència, un 0,4 de cada 100.000 persones, en la seva majoria, persones adultes.
El debat va esclatar a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, i l'inici d'una campanya a favor de la incorporació d'aquesta varietat de la meningitis, presumiblement auspiciada per les farmacèutiques, va quedar aturada, o si més no, latent, un cop es van conèixer els resultats. Les vacunes havien tornat a la primera plana dels diaris, novament.
Fem una mica d'història. El govern de Catalunya, va iniciar el calendari de vacunacions el 1980, al llarg de la dècada dels 90 va irrompre el moviment antivacunes amb un cert seguiment al nostre país. El 2009 l'amenaça d'una nova soca de la grip A va disparar les alarmes, la indústria farmacèutica es va apressar a treure una nova vacuna al mercat, que els governs del món es van afanyar a comprar. Finalment, la pandèmia anunciada no va tenir les dimensions del que s'havia anunciat, i l'enorme despesa pública efectuada per molts governs, entre ells el govern espanyol, va resultar del tot innecessària. Aquest episodi va posar de nou el debat sobre les vacunes a la primera plana de les pàgines dels diaris i va obrir totes les tertúlies radiofòniques. En aquell context, els moviments antivacunes, amb Teresa Forcadas al capdavant, es van fer escoltar, incorporant més munició en la seva particular batalla contra el negoci de la indústria farmacèutica.
Però va ser més tard, el 2015, quan els moviments antivacunes van rebre un revés important amb la mort a causa de la diftèria d'un nen a Olot, que no havia estat vacunat per decisió expressa dels seus pares. Ara, amb les recents morts per meningitis, el debat torna a estar servit. Hem o no hem de vacunar els nostres fills?
Des del meu punt de vista, si fem esforç de pensament científic, i ens recolzem en l'evidència, no hi ha lloc al dubte. Al nostre país, la vacunació ha permès l'eliminació de malalties com la poliomielitis, la rubèola congènita, o fins al cas del 2015, la diftèria.
Socialitzar el coneixement i per tant, la recerca, i posar-lo al servei de la salut pública amb l'objectiu de combatre la mortalitat, em sembla un principi irrenunciable per a qualsevol societat avançada, sobretot quan estem parlant de la salut dels infants. És un principi, i un valor tan poderós, fonamentat en la més rotunda evidència científica, que hauria d'invalidar en si mateix altres arguments de caràcter pseudocientífic o directament, esotèric. Quan l'alternativa a la vacuna no és una altra que posar en risc la vida d'un infant, qualsevol debat al respecte em sembla una frivolitat.
Ara bé, a ningú se'ns pot escapar el paper que juguen els interessos multimilionaris de les grans companyies farmacèutiques, a favor dels quals, juguen les campanyes mediàtiques poc rigoroses que escampen gratuïtament l'alarma social. Que aquestes companyies, aprofiten l'alarma social, o fins i tot contribueixen a crear-la, amb la finalitat de col·locar als governs les seves vacunes, em sembla un fet contrastat abastament amb el cas de la grip aviar, per posar un exemple, o més recentment, amb el cas de la meningitis.
Per tant, en la meva opinió, el debat no l'hauríem de situar entre vacunes sí o no, sinó en el seu control públic. La salut pública no pot estar en mans dels interessos econòmics de les farmacèutiques. Una sanitat pública potent, al servei de la ciutadania ha de disposar dels mecanismes adequats per garantir l'interès general, basant-se en els principis de la bioètica. És possible això quan la indústria farmacèutica mou milers de milions que són refugi de grans capitals financers? Sospito que no, que el debat, com succeeix en altres sectors estratègics, passa també en aquest cas, per una presència estratègica del sector públic en la indústria farmacèutica que garanteixi la seva orientació cap al servei de l'interès públic.
Alfons Salmerón
Psicòleg i Psicoterapeuta
Etiquetes de comentaris: Coneixement
