Aquest treball, sense reconeixement social ni econòmic, és un element indispensable per a la reproducció i el sosteniment de la vida i per tant imprescindible per al funcionament de l'economia productiva. Sense mà d'obra criada, educada, alimentada, vestida, sana, ... no hi ha mà d'obra de qui treure la plusvàlua.
Com diu Mª Ángeles Durán, segons estudis que s'han portat a terme els darrers anys, del total d'hores de treball realitzades per la població adulta al llarg de l'any, dos terços corresponen a treball no remunerat i només un terç a treball remunerat. És a dir, l'economia espanyola és com un iceberg, perquè flota gràcies a aquests dos terços de l'esforç social que romanen invisibles.
Per una mena de pacte social no escrit, aquests treballs s'han deixat sota la responsabilitat de l'àmbit domèstic com a treball no remunerat en mans de les dones, i quan es fan com a treballs remunerats representen un sector altament feminitzat, precaritzat i poc valorat.
Quan parlem de cura no fem referència únicament a l'atenció a persones que necessiten una consideració específica com gent gran o persones amb diversitat funcional. Som éssers socials i la dependència forma part de la mateixa condició humana. Totes les persones necessitem cura i atenció en alguns moments de les nostres vides, cures de diferents tipus i intensitat, en funció del moment del cicle vital i de necessitats de tipus biològic, econòmic, emocional, ... Som interdependents.
La cura no pot ser una cadena perpètua per a les dones ni es pot mercantilitzar a costa del treball estigmatitzat, invisibilitzat d'altres dones. Ha de ser un element central de les polítiques públiques. Els serveis d'atenció a les persones han de ser vistos com a drets de ciutadania, com a drets que les persones tenen pel fet de ser ciutadanes i per tant han de ser per a tothom qui hagi o vulgui fer-ne ús.
Un nadó té el dret de tenir, durant les primeres setmanes de vida, una mare i un pare al seu costat; un infant té dret a tenir una plaça en una escola, té dret a ser acompanyat a la visita mèdica, en cas de malaltia....; una persona jove té dret a estudiar, i a l'autonomia que proporciona el treball, a l'habitatge; una persona depenent té dret a tot l'ajut social que minimitzi la seva discapacitat, sigui temporal o permanent; una persona gran té dret a l'atenció adequada que li permeti mantenir un bon nivell de qualitat de vida... Aquests, i d'altres, són drets de les persones i no se'ls ha de donar caire assistencial, ni han de ser en funció de la renda.
Tot i que les lluites feministes han aconseguit col·locar a l'agenda política temes com els treballs de cura, estem lluny, encara, que es vegi com un element fonamental per a una societat democràtica i el seu manteniment i que la responsabilitat s'assumeixi de manera col·lectiva i que sigui un punt central en l'acció política i el debat social.
Trencar aquest cercle que porta les dones a les dobles, o triples, jornades és una tasca no gens fàcil. El sistema se'n beneficia, però també situa els homes en una posició de privilegi, ja que els soluciona les tasques de la vida quotidiana sense que hagin d'ocupar-se'n.
L'agudització de les contradiccions ha de portar a trencar aquest model. La família ja no és un model únic, ja no serveix la idea que la família té un home encarregat de portar el sou i, complementàriament, una dona que vetlla pel manteniment de la vida. Una convivència de cura mútua, amb reciprocitat en la cura, ens portarà a una societat més solidària i més igualitària.
O sigui, hem d'anar cap a un nou pacte social en què homes i dones compartim tots els treballs.
Rosa Bofill Benet
Etiquetes de comentaris: Columna Violeta