realitat

Eleccions franceses: sorpreses, ensurts i esperances



El feixisme ha esgarrapat les portes de l'Elisi per segona vegada des de l'Alliberament de França. La base electoral de l'FN ha crescut 6 milions de persones en 15 any. La flama incendiària de l'FN, lluny d'extingir-se, busca noves fonts d'oxigen a través de nous discursos i, fins i tot, ho veurem aviat, de noves sigles que alliberin el partit de les rèmores que arrosseguen les actuals.

La pregunta obligatòria és: Com hem arribat fins aquí? Com ens en sortim?

La primera vegada que el feixisme torna a amenaçar la república des del final de la Segona Guerra Mundial la veiem l'any 2002. Les doctrines neoliberals dominants a l'Europa dels anys 80 i 90 havien fet efecte a França. El govern d'esquerres, liderat per Lionel Jospin i integrat per socialistes i comunistes, havia compaginat conquestes com les jornades de 35 hores amb derrotes com la privatització parcial d'Air France, d'autopistes, de Crédit Lyonnais, de France Télécom, de Thomson i d'Aérospatiale, entre d'altres. Un full de serveis amb taques importants per a un Jospin que aspirava a arrabassar el lloc del fins llavors president de la República, el dretà i desprestigiat Jaques Chirac, posant així fi al període de "cohabitació".

I així va ser. El període de cohabitació va acabar, però amb l'expulsió de l'esquerra. El 21 d'abril del 2002, l'electorat d'esquerres es va quedar a casa deixant Jospin en tercer lloc en la primera volta de les Presidencials. Els francesos havien de triar llavors entre Chirac, amb un llarg historial d'escàndols polítics i de corrupció, i el feixista Le Pen (pare de Marine). En aquest moment, el cordó republicà es va posar en marxa i la resta de partits van fer una crida al vot contra Le Pen. La barrera va funcionar i Chirac va obtenir un 82% de vots. Per a molts, massa. Chirac va accelerar les seves polítiques com si el 82% dels vots fossin seus i molts electors d'esquerres es van prometre que mai més tornarien a votar la dreta per frenar el Front National.

Any 2012, fi del mandat Sarkozy. Deu anys i dues Presidencials més tard, les eleccions del 2012 arriben en un context de mobilitzacions socials en la calor de la contestació contra les polítiques austericides de la crisi. Semblava, durant unes setmanes, que es podia obrir una etapa de canvi en un dels centres neuràlgics d'Europa. Jean-Luc Mélenchon, ex-ministre del govern Jospin i, com ell, antic militant trotskista de l'Organització Comunista Internacional, havia sortit del Partit Socialista Francès per crear el Parti de Gauche i havia format una aliança amb el PCF, entre d'altres, per crear el Front de Gauche. Les enquestes auguraven uns excel·lents resultats per a Mélenchon, personatge carismàtic amb una capacitat inusitada per omplir mítings. No obstant això, Mélenchon va acabar punxant davant un candidat socialista, François Hollande, que prometia alçar-se com l'enemic de l'especulació financera.

Però prometre no ha fet pobre ningú i Hollande s'ha caracteritzat per dues coses: primer, per seguir aquesta afició tan tradicional dels caps d'estat (anàvem a dir "francesos", però cal no oblidar-nos del nostrat) al poliamor en versió unilateral; segon, per una sèrie de renúncies sense precedents en el socialisme francès. Des de regals financers a la patronal a costa de reduir les ajudes socials (l'anomenat Pacte de Responsabilitat), fins a la contestada reforma laboral (llei El-Khomri), passant per una humiliant claudicació davant el dictat alemany des del minut zero, tan especialment humiliant per a l'imaginari col·lectiu francès.

Les polítiques d'Hollande i el seu destapat elitisme de classe han donat encara més oxigen a l'FN, en ple procés de desdemonització. "Hollande menysprea els 'sense dents', el Front National els defensa"—deia un comunicat llançat pels feixistes davant del filtratge d'uns patètics comentaris d'Hollande en la intimitat.



Primera volta: les sorpreses

Any 2017. Semblava tristament clar, a uns mesos de les eleccions, que la dreta republicana tornaria al poder. No obstant això, el panorama polític francès ens oferiria encara algunes sorpreses.

Les primàries del PS i de Les Républicains (antiga UMP, el partit gaullista de Sarkozy) han estat una dutxa d'aigua freda per a Manuel Valls i Sarkozy, dos pesos pesants que es creien vencedors dels seus respectius plebiscits interns. En lloc seu, van prendre el relleu Benoît Hamon, un dels diputats "contestataris" i més a l'esquerra del PS, i François Fillon, primer ministre de Sarkozy i molt alineat políticament amb el seu predecessor. En paral·lel, Emmanuel Macron, flamant exministre d'Economia d'Hollande, treballava la seva agenda de contactes per crear En Marche !, la plataforma que el catapultarà finalment a l'Elisi. Mélenchon, mentrestant, amb un ull posat a Espanya, continua intentat forçar un Podemos sense 15M, aquest cop al voltant de la seva persona, mitjançant la campanya de la France Insoumise que compta amb un suport in extremis del PCF.

La segona volta hauria estat, amb tota probabilitat, Fillon contra Le Pen, si no fos perquè es destapa que Fillon fa trenta anys que compagina la moralitat simplista als treballadors amb el robatori de diners públics (ens sona?). Així les coses, la campanya es posa interessant. Però encara no ho és prou. És llavors quan l'aparell del PS, potser inspirat en el seu homòleg espanyol, decideix que el candidat que acaben de triar en primàries obertes a la ciutadania és molt bolivarià. Als ministres com Manuel Valls els agrada més l'spin-off liberal d'Emmanuel Macron. Fins i tot Robert Hue, exsecretari general del PCF desertat a òrbites socialistes (ens sona?) declara el seu suport a Macron "com a vot útil per frenar Le Pen".

Enmig d'aquest cabaret, la France Insoumise de Mélenchon, de la qual no s'esperaven rècords, s'envola i s'alimenta dels vots perduts pel PS gràcies, cal dir-ho, a una excel·lent campanya a on Mélenchon aconsegueix controlar el seu ego i accentuar la seva imatge humanista. Desgraciadament, Mélenchon es quedarà a les portes de la segona volta, i França es tornarà a veure en un 21 d'abril on haurà de triar entre ensurt o mort. Tot i així, la candidatura d'esquerres guanya als bastions històrics dels comunistes com són els grans ports, el cinturó de París i Lió, i les zones industrials i obreres, llocs on Marine Le Pen queda fins i tot última. Malgrat l'encert de l'estratègia electoral de Mélenchon —de classe, patriòtica i popular—, es quedarà fora de joc pel suport que aconsegueix Le Pen a les zones deprimides del nord i especialment al potent camp francès , molt molest per les polítiques de la Unió Europea.



Segona volta: l'ensurt

Dues setmanes separen la primera de la segona volta de les Presidencials. Dues setmanes on als llocs de treball, als menjadors d'empresa, als cafès i als bars de França, el debat recurrent és si abstenir-se o votar Macron. En un primer moment, molts es mantenen ferms a la seva promesa després dels resultats del 2002. És la negació comprensible de qui veu amenaçat un segle de conquestes socials que són l'orgull del país. Macron, com ho és Hollande, forma part d'aquesta elit republicana formada a l'ENA (École Nationale d'Administration) i que abandera el pragmatisme i el poder com a ideologia, que fa que puguin acabar indistintament en les files del Partit Socialista o les files dels Republicans en funció de cap a on bufi el vent l'any de la seva graduació. Però a diferència d'Hollande, Macron és un liberal sense complexos i encara més apreciat per la Patronal, que ja li ha expressat el seu suport.

D'altra banda, cada percentatge de pujada de l'FN amenaça d'acompanyar-se d'un increment del racisme, d'actes de violència contra estrangers i d'un enfortiment dels grups d'extrema dreta per tot el país. L'abstenció o el vot en blanc són una victòria de l'FN, que passa de ser percebut com un cos estrany a mimetitzar-se en el panorama polític republicà.

El diumenge de la segona volta no hi ha gaires sorpreses. Si els sondejos parlaven d'un 40% de vots a Marie Le Pen, el resultat cristal·litza en un 34%, gairebé 11 milions de vots. Menys del que s'esperava, però se situa en un augment de més de sis milions respecte als cinc que va obtenir el seu pare contra Chirac el 2002.

La tesi que l'FN té un sostre de vidre es qüestiona cada vegada més. La pujada de l'FN s'alimenta de dos factors: d'una banda, la manca de respostes davant la degradació de les condicions de vida de les classes populars; de l'altra, el procés de desdemonització de l'FN mitjançant un discurs allunyat del de Jean Marie Le Pen i més proper, per posar un exemple pròxim, al corrosiu líder del PP i exalcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol.

Aquesta normalització de l'FN ha calat fins i tot entre l'esquerra, com mostra la consulta interna entre els membres de la France Insoumise. Dos terços dels inscrits van advocar pel vot blanc o nul. A diferència de Mélenchon, que va votar Macron però no va donar cap consigna de vot, el PCF va fer una crida sense ambigüitats a tallar el pas al Front National. L'FN al poder és un míssil contra les línies de defensa de les classes populars. Un govern de l'FN significaria la limitació de llibertats sindicals, la prohibició de vagues, les deportacions massives i la destrucció de la separació de poders, entre d'altres. El feixisme és un càncer l'objectiu del qual és fer metàstasi a la República. No hi ha lloc per a mitges tintes ni per a equilibris polítics. La lluita contra el feixisme és una bandera que l'esquerra, per responsabilitat democràtica i per la memòria dels seus propis morts, mai no pot deixar d'alçar. No hi ha cap dicotomia ni dilema. El combat és contra el feixisme i contra les causes que el generen.

Tercera volta: eleccions legislatives

El sistema polític francès de la V República deixa encara una finestra d'oportunitat a l'esquerra. Les eleccions legislatives, que decidiran la composició de l'Assemblea Nacional d'aquí a un mes, poden forçar una nova "cohabitació" on Macron es trobi davant d'un govern d'unitat d'esquerres. Per a això, però, és imprescindible capitalitzar l'impuls de les presidencials i que l'esquerra no dispersi candidatures per evitar que hi hagi diverses paperetes que competeixin entre si en una mateixa circumscripció. El sistema electoral de la V República, pensat per barrar les victòries comunistes a les legislatives de postguerra, és profundament poc proporcional i castiga les candidatures no majoritàries.

Macron és un líder sense partit i, per tant, sense candidats per presentar a les 577 circumscripcions electorals. Probablement, haurà de compaginar la consolidació d'En Marche ! amb cooptacions de membres del PS i Les Républicains. Mentre escrivim aquest article, l'exprimer ministre Valls ofereix, en una entrevista radiofònica, els seus serveis a Macron.

A l'esquerra del nou president —és a dir, el PS d'Hamon, la France Insoumise i el PCF—, hi ha acord sobre la necessitat de presentar-se units. No obstant això, les negociacions entre els insubmisos i el PCF són malauradament tenses. Mélenchon vol que el PCF presenti els seus candidats com a membres de la France Insoumise, mentre que el PCF busca una fórmula que pugui integrar les dues entitats. El PCF s'enfronta a les Presidencials amb divisions internes sobre com encarar-les (la meitat de la militància preferiria donar suport a un candidat comunista o més pròxim al Partit que l'imprevisible Mélenchon) i una mala gestió de les negociacions podria dividir encara més un poderós partit.

El dilema per a les legislatives és pacte d'esquerres o bé via lliure a Macron amb una Assemblea Nacional blava/marró. El PCF i la France Insoumise no es poden permetre el luxe de no estar a l'altura del moment.

AL i TE

Etiquetes de comentaris:



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya