realitat*

Aparentment, bufen temps de canvi en la gestió econòmica de la crisi de la pandèmia, almenys comparada amb la de la Gran Recessió. Almenys, això diu tothom. Els estats membres de la UE van suspendre el Pacte d’Estabilitat i Creixement el passat 23 de març i això ha anat acompanyat d’una unanimitat total entre els experts econòmics que podem llegir en qualsevol mitjà de masses sobre la necessitat d’elevar el dèficit contra la crisi. Merkel s’ha empassat allò de “no hi haurà eurobons mentre jo visqui” i l’emissió de deute europeu és un fet. Alhora, els objectius estratègics que planteja l’instrument de recuperació temporal de 750.000 milions d’euros anomenat Next Generation EU (sobre el qual versarà aquest article) semblen fets a la mida de qualsevol consciència progressista segons el que afirma la mateixa Comissió Europea: “ajudarà a reparar el dany econòmic i social immediat provocat per la pandèmia del coronavirus” i després de la seva execució “Europa serà més verda, més digital, més resistent i s’adaptarà millor als desafiaments actuals i futurs”. Així, malgrat que la crisi subsegüent a la pandèmia ha suposat la pèrdua de 495 milions de llocs de treball, segons l'OIT, Europa encara amb garanties el futur a mercè d’un aparent canvi de timó de l’ortodòxia econòmica. Malgrat que un 99,7% de les gairebé 68.000 empreses que s'han destruït durant l’exercici 2020 a l’estat espanyol compta amb menys de 50 treballadors a la seva plantilla, s’espera que el manà del BCE arribi a temps per salvar la situació. L’esquerra de concertació -sindical i política- està aplaudint amb les orelles “el final de l’austeritat”. Les grans centrals sindicals, emborratxades des de fa dècades amb el discurs de la competitivitat, combreguen ara a ulls clucs -de la mà de la patronal- amb la “nova” doctrina de la Comissió Europea i exigeixen al Govern que els fons europeus de reconstrucció se centrin en la digitalització, la lluita contra el canvi climàtic, i l'educació per la digitalització, entre altres. Tot és nou i tot està per fer. Hmmm... segur?

Tot això ocorre, és clar, en aparença. Això no vol dir que no estiguin canviant coses; convé recordar que les aparences en el capitalisme no són producte d’una falsa consciència sinó una inversió efectiva de la realitat: les categories amb les quals l’economista vulgar analitza la realitat “no constitueixen deliris sense fonament o errors qualsevol de coneixement, sinó que recullen el caràcter cosificat, invertit, tergiversat de l'existència real d'aquestes relacions de producció”[1]. Per això el coneixement com a ciència seria superflu “si la forma d'aparició i l'essència de les coses coincidissin immediatament” [2] i el problema de l’economista burgès sempre és que “el seu limitat cervell no és capaç de separar la forma d’aparició d’allò que en ella apareix” [3]. Seria absurd defensar que res ha canviat, i evidentment convindrà entendre en quin sentit la manera d’afrontar l’actual crisi per part de les elits europees és diferent de l'anterior. Alguns autors defensen que les repercussions de la pandèmia de la covid-19 trastoquen la relació capital-treball assalariat de manera irreversible, i que això ens situa davant d'un doble escenari: l'inici d'una fase postneoliberal de desenvolupament capitalista o la gènesi d'un procés de transició cap a un altre règim d'organització social [4]. És a dir, estan canviant coses. Però és imprescindible mirar més enllà de les aparences per interpretar què ens pot deparar el futur. Què és allò que avui està apareixent en realitat sota la forma aparent del que alguns han anomenat “nou pla Marshall” per Europa? Manà o regal emmetzinat? 

Per poc que afinem una mica l’anàlisi, les ofrenes d’aquesta UE convé entomar-les com Virgili a la cèlebre frase de l'Eneida, quan afirmava tenir por als grecs fins i tot quan portaven regals. Som davant del rescat del capital més gran de la història del continent i bona part de l’esquerra està esperançada, quan no esperant que l’apreciat manà també els caigui a ells. Els riscos que es refermin els interessos de les elits econòmiques i financeres són gairebé imparables i poques organitzacions rellevants (hi ha excepcions lloables) estan qüestionant l’estratègia i pensant com afrontar la reestructuració capitalista que ve. Una dinàmica que s’accentua per la brevetat dels temps de gestió dels fons i les restriccions en la reflexió i el debat que imposa l’aïllament social que patim. Així doncs, cal una crítica al pla. 

Però per si algú està impacient per saber qui és l’assassí abans d’arribar al final, n’avanço breument les conclusions:

(1) El paquet d’ajudes NGEU no servirà per salvar la immensa majoria dels sectors econòmics durament afectats per la crisi, ni tampoc el sector de l’economia social. Els fons del NGEU poden semblar ingents, però tant per la seva quantia com per la seva direccionalitat i temporalitat són completament insuficients per aturar l’hemorràgia econòmica que patim. 

(2) Malgrat l’heterodòxia que implica haver suspès temporalment el PEC i les normes de la competència, el NGEU no implica una modificació rellevant de la política econòmica ortodoxa, i la recepció que el Gobierno n’està fent és encara més prudent i convencional que la que imposa Brussel·les. Així, el NGEU no arribarà a canvi de res, sinó amb una forta condicionalitat (apuntalar la reforma laboral del PP, retallar el sistema de pensions…), i una de les institucions més poderoses d’Europa (el Bundesbank) ja ha dit que fins i tot les transferències directes haurien de comptar-se amb els criteris de Maastricht. 

(3) La digitalització i la innovació, sempre sacralitzades i incompreses per l’ortodòxia econòmica, (a) des de la lògica del valor d’ús no comportaran més benestar per la població i accentuaran un sistema d’explotació extractivista de recursos naturals completament incompatible amb la presumpta transició verda que es diu perseguir i (b) des de la lògica del valor (explicarem què vol dir això a continuació, no convé patir ara) només accentuaran el procés de contracció general de la rendibilitat d’un capitalisme que no està estancat per poc productiu sinó -precisament- per ser-ho massa. El NGEU és l'embolcall de l'enèsim intent de reactivació econòmica dels beneficis capitalistes a partir de la privatització d'una quantitat ingent de recursos públics. Un capitalisme de partenariats publicoprivats que recorda el corporativisme feixista. 

(4) El Green New Deal, i el NGEU com a primera materialització del mateix a Europa, està basat en un mite: el de la desmaterialització o el desacoblament, que sosté que l'economia pot seguir creixent i, simultàniament, reduir el consum d'energia i els impactes ambientals de la producció. Un mite, com veurem, tecno-optimista i emborratxat d’eficiència i innovació. 

El que segueix és un primer article -del tot insuficient- amb el que intentaré desenvolupar aquestes 4 idees clau. Provaré de fer-ho amb voluntat divulgativa, intentant no abusar del llenguatge críptic i obscur que massa sovint utilitzen molts economistes -i també alguns activistes- perquè pensis que la cosa és més difícil d’entendre del que realment és, i perquè pensis que són més intel·ligents del que realment són. Som-hi. 

Comencem amb algunes dades fredes. El NGEU és un fons de caràcter temporal, addicional al pressupost plurianual de la Unió Europea (UE) per a 2021-2027. En contraposició al pressupost ordinari, que es finança mitjançant aportacions dels estats membres i alguns impostos comuns, el NGEU es finançarà mitjançant l'emissió de deute en els mercats de capitals per part de la Comissió Europea (CE). Per si no saps què significa això: l'emissió de deute és una forma de finançament que consisteix en l'emissió de títols financers que prometen un pagament futur a canvi d'un preu. Més planerament encara: consisteix a manllevar diners a grans fons de capital -majoritàriament bancs- a canvi d’uns paperets (títols financers) que et comprometen a tornar-los. 

Fem un primer parèntesi aquí. El primer que has d’entendre és que efectivament això suposa una novetat respecte del que venia passant fins ara: l’emissió de deute es mutualitza per primera vegada: es fa conjuntament en l’àmbit de la Unió Europea, i no només dels estats. Això pot ser entès com una passa cap a una integració fiscal més gran de la UE i també com una eventual pèrdua de sobirania dels estats. En qualsevol cas, la mutualització del deute del NGEU no suposarà una modificació substancial de la capacitat d’endeutament de l’estat espanyol, que si ara com ara és molt elevada -i li permet fins i tot fer-ho a interès negatiu- és perquè el BCE ha estat gastant milers de milions en el mercat secundari de deute: només el 2020, el BCE va comprar 120.000 milions de deute espanyol, l'equivalent a l'emissió neta del país durant el mateix any. 

Seguim amb les dades. L'import màxim que pot emetre el NGEU ascendirà a 750.000 milions d'euros, entre els anys 2021 i 2026. Per a Espanya, en els cinc anys vinents, la xifra d'inversions a desemborsar podria superar el 3% del PIB anualment, això és, 140.000 milions d’euros. La xifra pot semblar estratosfèrica, però no ho és tant si es compara amb la caiguda del PIB postpandèmia a l’estat, i si es té en compte que només es rebran els fons si s’hi presenten prou projectes, cosa que tothom admet no està gens clara. Tampoc és excessiu si pensem que a finals de 2020 el BCE ja tenia 465.000 milions d’euros en bons de deute públic espanyol. En qualsevol cas, un 42% del total dels fons es farà via transferències directes als estats membres, un 10% serà per programes paneuropeus i el 48% restant està previst que es concedeixi a través de préstecs bilaterals. El deute emès per la CE en el marc d'aquest fons es pagarà a partir de 2028 i fins a 2058, i es contempla, per a poder tornar-lo, la possibilitat de dotar la Comissió Europea de nous recursos propis (a través, per exemple, de noves figures impositives en els àmbits digital i mediambiental). 

Segon parèntesi. S’està posant molt èmfasi en el fet que la meitat dels fons, en el cas espanyol, arribaran com a transferències directes i no generaran dèficit, però la cosa no està tan clara: en el seu darrer informe mensual, els capitostos del Bundesbank han llançat la idea d’aplicar els funestos paràmetres de Maastricht sobre el deute i el dèficit també als recursos que es distribuiran des de Brussel·les als estats membres amb el NGEU. Què vol dir això? Condicionalitat per totes bandes: amb posterioritat a l’arribada dels fons, en forma de consolidació fiscal (retallades) en el moment -indeterminat encara- que s’aixequi la suspensió del PEC. I condicionalitat també abans que arribin els fons, ja que per obtenir-los els estats membres estan obligats a dissenyar uns “plans de recuperació i resiliència” que hauran de cenyir-se a les recomanacions específiques que la CE elabora per a cada país en el context del semestre europeu. Implicacions en el cas espanyol? Com a mínim, no revertir la reforma laboral del PP i practicar retallades en el sistema de pensions, entre altres imposicions.

Som davant d’una repetició d’un escenari a-la-Syriza, amb la diferència que en lloc de tenir una esquerra política enfrontada al procés la tenim venuda a la compassió europea sense entendre absolutament res del que està en joc, i embriagada per un pretès canvi de rumb de l'ortodòxia econòmica que, per ara, no es pot veure per enlloc. 

Com molt bé ha explicat Alfons Pérez, convé entendre el NGEU com una segona ronda d’ajudes orientades a transformar l’estructura productiva més que no pas a aturar la sagnia econòmica en curs. Aquesta ronda arriba després del què ha estat una primera fase de rescat intensiu que el BCE ha canalitzat a través del seu Programa de Compra d’Emergències de Pandèmia (PEPP), i observar a qui va beneficiar sobretot la primera fase de rescat (de març a juliol de 2020) ens podria donar pistes de qui podrien ser els receptors d’aquesta segona fase d’ajudes: pel que fa al programa de compres de bons corporatius, se’n van realitzar 256 només de març a juliol de 2020 destinades a 139 empreses entre les quals, en el cas espanyol, trobem Iberdrola, CEPSA, ACS, Telefónica, Repsol, Ferrovial o la Socimi Merlín Properties.

Però si això no és prou indicatiu de quina pot ser l’orientació de la segona fase d’ajudes a través el NGEU, una ullada al Reial Decret-llei 36/2020 aprovat a finals del passat desembre és del tot concloent. Com han analitzat a El Salto, el decret coincideix sobre manera amb la proposta de continguts que va fer al seu dia la patronal CEOE, elaborada entre advocats de Cuatrecasas, Garrigues, Uría-Menéndez i PwC. Són els representants de les grans empreses els que han establert les bases del repartiment dels fons. 

Discutir la hipòtesi que som davant d’un nou Pla Marshall és interessant en termes didàctics. És cert que els grans grups empresarials també en van ser els grans beneficiaris, i que durant la seva implementació Europa va viure el període de màxim auge econòmic de la seva història, amb unes taxes de creixement del 5% anual de mitjana. Efectivament, de 1948 a 1952, la producció industrial s'incrementà un 35%, i la producció agrícola sobrepassà fortament els nivells d'abans de la guerra, però això va ser possible sobretot per la destrucció general de valor que suposà la Segona Guerra Mundial: el creixement que visqué Europa durant els anomenats “trenta gloriosos” fou producte de la destrucció massiva de capital instal·lat durant la guerra. Per altra banda, el benestar que acompanyà aquest creixement al continent va ser resultat d’un pacte social redistributiu de postguerra en una època de sindicats i partits comunistes en auge i de forta pressió de l’economia moral soviètica. Aquest pacte va traduir-se en una forta regulació del que Karl Polanyi anomenà “les tres mercaderies fictícies”, per la destrucció econòmica, social i antropològica que implicava la seva mercantilització: el treball, el diner i terra. L'embridament del capital financer i del conjunt dels rendistes i una forta regulació del mercat de treball plasmada en regulacions obreres i el reconeixement dels sindicats com a proveïdors monopolístics de la força de treball van ser claus en el repartiment dels fruits del creixement de postguerra. I aquests tres fenòmens van ser molt més importants que no pas les aportacions monetàries ianquis a través del Pla Marshall. S’ha d’estar molt necessitat d’horitzons possibles per fer un paral·lelisme entre el món econòmic, institucional i polític de llavors i el d’ara. 

S’ha dit que la crisi de la COVID19 és exògena a l’economia, un xoc extern, i que amb el vaccí i la reobertura econòmica estimulada per aquest rescat milionari, convé esperar una ràpida i recuperació econòmica en forma de V. Això sí, se’ns diu també que perquè això ocorri és necessari que les inversions s’orientin a sectors que puguin apuntalar l’anomenada revolució 4.0, sumant-se a una onada digitalitzadora que s’imposa econòmicament de forma acrítica i inqüestionada. Més tard ens ocuparem del capitalisme verd, l’altra gran aposta estratègica darrere el NGEU, però endinsem-nos primerament a esbrinar què s’amaga rere tanta revolució tecnocientífica materialitzada en els fons NGEU. Realment confien els seus impulsors en aquesta reorientació estratègica per obrir un període de creixement i benestar? Hi podem confiar nosaltres?

Si volem entendre què justifica aquesta intensificació de la digitalització capitalista cal parlar de productivitat, així que convé una prèvia sobre aquest concepte, que com ocorre sovint s’enriqueix enormement si incorporem les ulleres de l’economia política marxista: no és el mateix parlar de productivitat en la producció de valors d’ús que de productivitat en la producció de valor. És important insistir en aquesta contradicció principal del sistema econòmic que patim. El capitalisme pot ser -i és cada cop més- hiperproductiu en la producció de valors d’ús (béns i serveis) i alhora estar estancat en la producció de valor (i per tant de benefici). Quina és la productivitat que preocupa als economistes ortodoxos, als inversors i al BCE? La productivitat en la producció de valor. Explico això perquè a qualsevol persona raonable li semblarà contradictori que, en un món creixentment productiu -en l’àmbit més proper al sentit el comú, el dels valors d’ús-, malalt de sobreproducció, els economistes segueixin diagnosticant problemes generals de productivitat que convé solucionar encara amb més desenvolupament tecnocientífic, robotització i digitalització. Com passa sovint, qualsevol persona raonable té més raó que la majoria d’economistes. Al capital com a relació social li és relativament indiferent l’àmbit dels valors d’ús (sempre que existeixi una demanda efectiva per a consumir-los) però necessita revolucionar constantment l’àmbit de la productivitat en la producció de valor perquè no persegueix produir coses sinó benefici. Més planerament: a l’inversor li importa un rave si inverteix en bons, mantega o canons, el que vol és benefici. 

Dit encara d’una altra manera: en un sistema mercantil capitalista un augment de la productivitat material, que permet una producció augmentada de valors d'ús, pren la forma social específica d'una producció restringida de plusvàlua, és a dir, de benefici. Els problemes de rendibilitat de les inversions no es deuen al fet que el treball sigui poc productiu, sinó al fet que ho és massa! Així d’invertida i absurda és la realitat que ens plantegem transformar.

Al capitalisme s’imposa aquesta lògica productivista de forma ineluctable, però hauria de quedar clar ja en aquest moment que l’aposta per la digitalització i la revolució constant de les forces productives seria una estupidesa en un món racional. Si més no, seria objecte de debat. Convindria debatre, per exemple, si és sensat que els fons del NGEU es destinin a robotitzar les cures de les persones grans o a digitalitzar l’educació. Només un mico de fira -o un homo economicus amoral com semblen ser el 95% dels economistes- podria pensar que els reptes en el món de la cura a les residències d’avis o l’educació es poden solucionar robotitzant i digitalitzant encara més. Les persones necessitem afecte i relacions socials de qualitat, no robots. 

Sigui com sigui, aquest és el viarany que està seguint el capitalisme avui i aquesta és una de les apostes estratègiques del NGEU amb l’objectiu de sortir de l’estancament en l’única productivitat que els importa, que té valors baixos des de fa dècades. Però és que ni tan sols en l’objectiu de recuperar camins de creixement i benefici mitjançant l’augment de la productivitat sembla estar funcionant el procés de digitalització i robotització. Artous [5] demostra que “la substitució de treball per capital hauria de comportar una acceleració de la productivitat del treball; però, contràriament, s’està alentint”. El mateix autor troba una de les claus de l’anomenada paradoxa de Solow que poden explicar el fenomen: “Les empreses no han invertit prou per compensar l'acceleració de l'obsolescència del capital, això explica el retrocés de l'augment de la productivitat”. Com diu Husson en un article magistral, és necessari invertir molt, i sovint el mateix volum de la inversió comporta augments de productivitat decreixents: “el flux d’innovacions tecnològiques no sembla esgotar-se però el que està en vies d’esgotar-se és la capacitat del capitalisme per incorporar-les a la seva lògica”. Emprant els termes de l’enemic, es podria dir que hi ha una productivitat marginal decreixent de la robotització.

I en el món real de les classes populars, quines seran les conseqüències d’aquesta cursa desenfrenada cap a digitalitzar més i més en un escenari de pandèmia com el que vivim? Les ecològiques les veurem tot seguit, però les econòmiques poden ser devastadores. En primer lloc, quant a destrucció d’ocupació: segons un estudi recent 5,4 milions de llocs de treball -només en el comerç- estarien amenaçats en l'àmbit europeu per l’acció combinada de la COVID19 i la robotització [6]. La incertesa en l’efectiva disponibilitat de la força laboral a causa de les restriccions de mobilitat i la mateixa tendència a augmentar la productivitat accentuen la tendència digitalitzadora, tot i que la mateixa incertesa general que imposa la pandèmia està limitant les inversions per fer-la possible. 

En segon lloc, més digitalització també és monopolització i concentració empresarial: un augment de la productivitat del treball en aquelles branques que aconsegueixin automatitzar-se i apropiar-se de guanys extraordinaris dona pas a una major concentració i centralització del capital. I és que, com escriu Marx, caiguda de la taxa de guany i acumulació accelerada són "només són diferents expressions del mateix procés en la mesura que ambdues expressen el desenvolupament de la força productiva" [7]. El NGEU és un gran estímul públic que farà que les grans petrolieres (per exemple) puguin convertir-se a la fi les propietàries de totes les fonts d'energia del nostre temps. O que les grans automobilístiques tinguin prou fons per intentar trobar  la solució tècnica als seus problemes de sobreproducció i d'adaptació al pic del petroli. Però més concentració empresarial implica la destrucció del teixit productiu majoritàriament petit (el català s’esmicola en 627.000 empreses, de les quals no arriben a 34.000 les que tenen més de 10 persones treballant-hi) i més orientació a l’exportació, cosa que implica desatendre les necessitats endògenes del territori en la mesura que és la capacitat de consum atrofiada d’una població en atur i poder adquisitiu decreixent la que obliga les empreses a exportar. 

En tercer lloc, i sense poder-hi entrar en profunditat aquí, la digitalització obre la porta a processos de financerització de la nostra vida quotidiana encara més profunds, i pot catalitzar el projecte de la Unió de Mercats de Capital: un projecte polític a gran escala per enfortir i integrar encara més les finances basades en el mercat. Es tracta d’una iniciativa de la Comissió Europea sota la direcció de Jean-Claude Juncker, que malda per fer realitat un sistema financer en el qual els mercats de capitals puguin absorbir encara més estalvis dels ciutadans i tinguin un paper més important en les finances corporatives, en una aposta que de facto implica governar des dels mercats financers. Si al negoci del mercat de capitals li interessa que fins i tot una petita empresa pugui vendre participacions a un cop de clic amb el telèfon mòbil, la digitalització tal com s’està plantejant amb el NGEU esdevé una estratègia indispensable. 

Amb el Green New Deal que arriba en forma de NGEU es vol -en el marc d'un capitalisme altament competitiu- engegar una via cap a la sostenibilitat ecològica amb un suport ingent del sector públic i comptant amb el sector privat com a gran aliat. És la consolidació definitiva i a gran escala de les Col·laboracions Publicoprivades (CPP). La utilització de les CPP s'ha estès com una forma de privatització encoberta, amb l’objectiu d'equilibrar els pressupostos mitjançant l'ocultació de l'endeutament. 

Però més enllà de la funesta forma de gestió de les CPP, la gran contradicció insalvable que afronta el Green New Deal és física: no hi ha recursos materials per fer la transició verda i és impossible desacoblar el creixement verd del consum de matèria i energia i de l’emissió de residus. Un programa “verd” que no contempli el procés de descarbonització de l'economia a partir d'establir relacions econòmiques de circuit curt basades en potents programes de planificació econòmica orientats a garantir la cobertura de les necessitats de la majoria de la població no és més que propaganda i extractivisme verd. A més, alguns autors sostenen que una transició ecològica des de la lògica tecnofílica descrita a l’apartat anterior és impossible. I la creença que sí que n’és, de possible, es basa en una ideologia que està fent estralls en la nostra era: la del tecno-optimisme. Aquesta ideologia -que ho travessa tot, des de programes de televisió infumables a anàlisis econòmiques ortodoxes- sosté que la ciència i la tecnologia seran capaces de resoldre qualsevol dels problemes existents o per produir-se. Però tal com apunten Ecologistes en acció “el sistema tecnocientífic té límits: el primer és que ja s'ha inventat el que era fàcil d'inventar. Els descobriments actuals requereixen inversions temporals, materials, energètiques, econòmiques i humanes cada vegada més grans. Per tant, contra el que podria semblar, el ritme d'innovacions reals és cada vegada menor”. A més, “un segon problema és que la tecnologia pot definir-se com a coneixement, matèria i energia condensats, i els tres factors són limitats. Per tant, també ho són les capacitats de sistema tecnocientífic”. Per si no fos prou, “el que s'espera no és que hi hagi un avanç genèric, sinó que es descobreixi just el que calgui en el moment precís (fonts d'energia que substitueixin els combustibles fòssils o solucions al canvi climàtic) i que es pugui implantar de forma immediata a escala mundial”. 

Certa esquerra desorientada vol somiar avui amb la quadratura del cercle: obrir un període de creixement econòmic, com el posterior a 1945, però sense cap dels factors que el van fer possible, en una economia ja sobreproductiva en valors d’ús però amb enormes dificultats per generar rendibilitat pels capitalistes, i que persegueix augments de productivitat mitjançant un procés de digitalització que no en pot oferir. Contràriament, el que sí que sembla presagiar-se és més concentració empresarial -i per tant encara més poder polític en mans de les elits corporatives i financeres-, més atur i precarietat laboral, una financerització encara més profunda de la nostra vida fins als racons més microeconòmics, l’agudització de l’emergència climàtica producte d’un extractivisme indestriable del capitalisme verd, i una més que segura austeritat quan es ressusciti el PEC, que pot ser especialment devastadora en el cas de l’estat espanyol. Malauradament, l'esquerra no té cap força per imposar una agenda alternativa per a les inversions, i s'haurà de conformar en les engrunes de consorciar algunes cooperatives i encreuar els dits esperant que plogui cafè al camp. 

El capitalisme avui viu immers en una crisi altament complexa: als problemes de sobreproducció previs a la pandèmia s’hi sumen ara tota mena de xocs d’oferta i demanda, trencament de les cadenes de valor i greus fractures metabòliques com la crisi energètica i climàtica, que generen un auge migratori que només farà que incrementar-se. La reorganització econòmica global s’ha basat durant la darrera dècada en sostenir un model amb alta desigualtat social, desmantellament d’allò públic, privatitzacions i fiscalitat regressiva. Som davant d’aquesta enorme complexitat i ventall de problemàtiques, i el programa NGEU només n’incentiva les contradiccions i no en soluciona cap, i estem esperant el verí amb il·lusió. És realment desesperant. 

1.  La teoría de la apariencia en Marx y sus raíces kantianas. Clara Ramas San Miguel. Araucaria. Revista Iberoamericana de Filosofía, Política, Humanidades y Relaciones Internacionales, año 22, nº 43. Primer semestre de 2020. Pp. 169-195. ISSN 1575-6823 e-ISSN 2340-2199 https://dx.doi.org/10.12795/araucaria.2020.i43.08

2. Marx, K., Das Kapital. Kritik der politischen Ökonomie. Tercer Volum: Der Gesamtprozess der kapitalistischen Produktion, Marx-Engels Werke, Berlin. De l’Institut per al marxisme-leninisme del Comitè Central de la SED, 1956 ff., Bd. 25, pàg. 825.

3. ibid. pàg 894.

4. Foladori, Guillermo & Delgado Wise, Raúl. (2020). Para comprender el impacto disruptivo de la COVID-19, un análisis desde la crítica de la economía política. Migración y Desarrollo. 18. 139-156. 10.35533/myd.1834.gf.rdw. 

5. Artus, Patrick (2020) “Sur le ralentissement de la productivité”, 25 de septiembre y 1 de octubre; disponible en http://reparti.free.fr/artus10-2.pdf

6. Del Río-Chanona, R. Maria et al. (2020) “Supply and demand shocks in the COVID-19 pandemic: an industry and occupation perspective”, Oxford Review of Economic Policy, Vol. 36, Sup. 1; disponible en http://reparti.free.fr/rio-chanona20.pdf

7. Elementos fundamentales para la crítica de la economía política (Grundrisse) 1857-1858. 8 ed. México: Siglo XXI, 1980). Volum VI, pàgina 309.