realitat*

Articles de la realitat*

Arxiu de notícies

Donald Trump i el “final de la democràcia estatunidenca”

20 de novembre

Arantxa Tirado Sánchez (@aran_tirado) 

És autora del llibre “Venezuela. Más allá de mentiras y mitos” (Ediciones Akal, 2019) i coautora, juntament amb Ricardo Romero Laullón, Nega, de “La clase obrera no va al paraíso” (Ediciones Akal, 2016). Acaba de publicar, també en coautoria, el llibre col·lectiu “Trumperialismo. La guerra permanente contra América Latina” (Ed. Mármol Izquierdo/CELAG, 2020). 
 
Les eleccions del 3 de novembre de 2020 als Estats Units d'Amèrica (EUA) passaran a la Història per ser el moment en què les costures del sistema electoral estatunidenc es van mostrar de manera descarnada davant el món. No ha estat la primera vegada però, a diferència de l'any 2000, quan George W. Bush va guanyar l'elecció per un estretíssim marge de vots a Florida, la presència de Donald Trump a la Presidència anunciant des de fa mesos les possibilitats d'un frau electoral, discurs que segueix mantenint, ha fet saltar les alarmes fins i tot entre els més conspicus defensors de la democràcia estatunidenca com a democràcia exemplar.

No obstant això, tots els analistes, periodistes o polítics, tant d'esquerra com de dreta, que aquests dies s'esquincen les vestidures davant les sortides de to de Donald Trump desafiant les regles del joc de la seva democràcia, creient que amb Trump perilla la democràcia estatunidenca, farien bé d'ampliar i aprofundir els seus estrets marcs d'anàlisi. Els marcs d'anàlisi limitats són aquells que exerceixen de vel al coneixement. Deia Karl Marx que “la manera com es presenten les coses no és la manera com són; i si les coses anessin com es presenten, la ciència sencera sobraria”. Aquesta frase hauria de servir de capçalera a qualsevol científic social que es valori, però també a qualsevol analista que vulgui anar més enllà dels llocs comuns i la superficialitat amb la qual s'aborda el fenomen Trump.

Els qui hagin seguit les eleccions aquests dies a la premsa espanyola hauran percebut com a l'hora d'analitzar les eleccions i la política estatunidenca la pluralitat informativa i la suposada objectivitat que defensen els mitjans es dilueix per a donar pas a clars suports al candidat demòcrata, mentre es demonitza unànimement a Trump com a responsable de la decadència de l'autodenominada “democràcia més antiga del món”. En bona part, la limitació d'aquestes anàlisis radica en el fet que s'assumeix que Trump és el problema, en lloc de veure a Donald Trump com a expressió d'una situació estructural prèvia que, al costat de la confluència d'elements conjunturals, dona lloc a l'ascens de lideratges d'aquest tipus. Mentre s'individualitza l'anàlisi política, es passa de puntetes de manera acrítica per les grans contradiccions de la democràcia estatunidenca, no sols el seu sistema electoral enrevessat, sino que s'assumeix que no pot existir un altre tipus de democràcia diferent del model liberal procedimental de la democràcia burgesa que va servir de model a tantes democràcies liberals del món. Tal sembla que la fi del món bipolar a escala internacional va suposar també la fi, en la ment de molts i moltes, d'una alternativa democràtica que no passés pel capitalisme. Un sistema econòmic, per cert, que sembla el convidat de pedra al qual ningú, excepte els “marxistes corcats i pesats”, li para esment com a responsable de les grans contradiccions que constitueixen els desafiaments de la societat estatunidenca i que,  en cas de no resoldre's, donaran lloc a més dècades de conflictivitat social i política. Aquesta anàlisi pretén posar el focus en els elements que gairebé mai són esmentats i que permeten entendre per què no hauríem de preocupar-nos tant per la reelecció o no de Trump o si està amenaçant la democràcia estatunidenca i reptant les seves institucions, sinó per l'evolució social, política i econòmica d'un model que, com tot model imperial i imperialista, es projecta al món amb ànsies d'universalitat.
 
La “democràcia més gran del món” 

Amb el títol El espectáculo electoral más costoso del mundo, el diplomàtic cubà Ramón Sánchez-Parodi va publicar el 2014 un llibre en l'Editorial de Ciencias Sociales de L’Havana. Forma part de la col·lecció “Una mirada a los Estados Unidos” i demostra que els cubans, segurament més per necessitat que per plaer, han dedicat en les últimes dècades molt de temps de la seva vida a estudiar la realitat estatunidenca, potser seguint aquesta màxima de conèixer l'enemic per a poder desarmar-lo millor. En el llibre, Sánchez-Parodi intenta desentranyar com funciona el sistema electoral estatunidenc. Una tasca gens fàcil tenint en compte el seu disseny alambinat i la seva lògica totalment contrària a la que se li pressuposa a qualsevol democràcia: fomentar la participació ciutadana.

Que els EUA és una democràcia que tracta de limitar la participació ciutadana per la via del vot, ja des dels seus inicis i també en l'actualitat, no és una cosa que s'hagin inventat els seus enemics. Són denúncies que sorgeixen de la mateixa societat estatunidenca i que, a poc a poc, s'estan convertint en un clam que demana a crits reformes substancials en un sistema electoral anacrònic. Fins i tot una plataforma tan poc subversiva com Netflix té un documental que aborda aquest tema, “El poder del voto, en pocas palabras”, amb Leonardo Di Caprio com a narrador principal, on se'ns explica com la democràcia de propietaris esclavistes, que és l'origen dels actuals EUA, es tradueix en l'actualitat en una democràcia de vot presidencial indirecte, per la via del col·legi electoral, en la qual cal inscriure's per a poder votar en un dia laborable, i en què les decisions de les autoritats poden treure't de manera arbitrària del cens electoral, sobretot si ets afroamericà. El documental dóna dades tan contundents com que el governador de Geòrgia, el republicà Brian Kempt, va eliminar 1,4 milions de persones del cens i va tancar 214 centres de votació. El 70% d'aquest gairebé milió i mig eren afroamericans. Si tenim en compte que la població afroamericana tendeix a triar, quan vota, al Partit Demòcrata, i que el governador Kempt va guanyar per un marge d'una mica més de 50.000 vots, podem entendre els interessos darrere d'aquesta decisió tan poc democràtica. No és l'única. A Florida, el 10% de la població no té dret a vot. Està exclosa en part per ser exconvicta. Un 20% d'ella correspon a joves negres. Per als qui prenen aquestes decisions, totalment possibles sota la legalitat estatunidenca que delega en els Estats les prerrogatives electorals, votar no és un dret, sinó que ha de ser un privilegi reservat a, suposem, els “bons ciutadans”. L'elitisme que es desprèn d'aquesta mena de raonaments, una combinació de classisme i racisme, permet entendre per què la democràcia estatunidenca, i no sols el seu sistema electoral, està en crisi. Una democràcia en la qual, per un motiu o un altre, a penes la meitat dels ciutadans està inscrita per a votar.

Si els EUA té tants problemes amb l'acceptació d'una àmplia participació electoral en el marc d'una democràcia liberal procedimental capitalista, com no havia de concebre que la democràcia participativa i protagonista que va impulsar Hugo Chávez a la Veneçuela bolivariana, tractant de transitar cap a un model comunal i socialista, era una cosa pròpia del diable. Un Hugo Chávez que, a diferència dels EUA, va censar a milions de persones que, fins a la seva arribada al Govern en 1999, no existien per als governants anteriors perquè mancaven de cèdula d'identitat i, per tant, de dret a decidir. És més, a ningú no li importava, com als EUA, era millor que aquests pobres “tierrúos” (com se'n deia despectivament), no votessin perquè ja hem vist el resultat de deixar votar als pobres a Amèrica Llatina en els últims anys: la possibilitat que triïn a polítics que governin defensant els seus interessos de classe. Un escenari que fa por a les elits mundials, aquestes mateixes que s'activen per a paralitzar tota democràcia sobirana que gosa traspassar els límits de la democràcia liberal procedimental. Paradoxalment, mesures d'ampliació de la democràcia en processos populars han estat presentades al món per aquestes elits i els seus corifeus com a dictadures, mentre que les limitacions a l'exercici dels drets democràtics en la major potència mundial, no han rebut a penes cap esment entre els paladins de la defensa de la LLIBERTAT i la DEMOCRÀCIA (sí, amb majúscules i sense adjectius, perquè així utilitzen ells uns termes dels quals s'han apropiat, encara que els hagin buidat de contingut, ja no signifiquin res i només serveixin com a arma llancívola contra l'adversari polític).

Aquests dies resulta sagnant la hipocresia d'una opinió pública que s'esquinça les vestidures amb les denúncies de Donald Trump sobre el presumpte frau de les eleccions i la seva voluntat d'autoproclamar-se president al cap de poques hores de les votacions, malgrat que els avanços del recompte no anaven en el mateix sentit, o que s'escandalitza perquè Trump acabarà amb la democràcia i les institucions estatunidenques, mentre el febrer de 2019 aplaudia l'autoproclamació de Juan Guaidó a Veneçuela, avalada per un tuit de Donald Trump i el reconeixement de la Unió Europea i unes quantes desenes de països. Resulta curiosa una concepció tan elàstica i arbitrària del respecte a la democràcia i a les institucions.

Potser tot es resumeix en la frase que diu una de les afroamericanes integrants del moviment de lluita pel dret al vot que apareix en el documental “Els poderosos no volen compartir el poder”. Aquesta por al fet que la democràcia porti a l'essència etimològica del seu nom, “el govern del poble”, amb un poble cada vegada més empobrit pels efectes de les polítiques econòmiques d'una elit plutocràtica, que pot exigir canvis en un sentit que trenqui la democràcia liberal, no en la lògica que les elits secunden amb sortides tipus Trump, Bolsonaro o Abascal, sinó en la lògica rupturista dels Castro, Chávez o Morales.

El tabú de les classes socials al país de la llibertat

El país que s'ha presentat al món com el paradís de les oportunitats per a atreure força de treball de tots els països del planeta té una cara B que no sol mostrar-se o, quan s'ensenya, va acompanyada d'un enfocament que eximeix de responsabilitat al sistema econòmic estatunidenc, el capitalisme, de les víctimes que deixa al seu pas. Aquestes víctimes internes, a més de les externes ja conegudes, que són les que pateixen les bombes i bloquejos de la política imperialista estatunidenca arreu del globus, són els autòctons pobres, aquells “efectes col·laterals” interns d'una guerra de classes que és més silenciosa que un dron però que mata de manera lenta i persistent a milions d'estatunidencs cada any. Que un sistema que presumeix de generar riquesa sigui una fàbrica de pobres hauria de ser preocupant, però si aquesta dissociació es produeix en l'estendard del capitalisme, que pretén ser el model a seguir per la resta de països, ho és encara més.

Un país que, malgrat tenir al 10% de la seva població[i], 34 milions de persones, en la pobresa i en exclusió sent potència mundial, es refusa parlar de classes socials, com apuntava l'altre dia l'autora de White Trash (Capità Swing, 2020), Nancy Isenberg[ii]. Malgrat que sense la classe no pot entendre's cap anàlisi política i social, aquesta se sol passar per alt o només s’utilitza, com succeeix de manera emblemàtica en el cas dels EUA, per a acusar la classe treballadora estatunidenca, sobretot d'àrees rurals i de determinat perfil cultural, de ser el graner electoral de Trump. Es parla del ressentiment que els sectors més pobres i abandonats de la classe treballadora blanca, els també coneguts com a red necks, haurien acumulat al llarg dels anys i amb els quals Trump hauria sabut connectar amb els seus discursos que busquen responsables externs (immigrants mexicans, negres, xinesos comunistes, etc.) a la seva situació de marginalitat social. Però el fenomen Trump no pot entendre's solament pel vot d'aquests sectors perquè, deixant de banda el que es pugui desprendre d'una anàlisi detallada dels resultats d'aquestes eleccions, el 2016 la majoria dels seus votants no va ser aquest prototip de classe treballadora blanca, pobra, inculta i racista, tal com els mitjans ens insinuen dia sí i dia també. Una construcció que, encara que contingui una part de la realitat, també està carregada de prejudicis, com apuntava la periodista estatunidenca Sarah Smarsh. En un article publicat el desembre de 2016[iii] desmuntava aquests clixés classistes donant dades esclaridores de com que els partidaris de Trump no tenien ingressos més baixos o taxes de desocupació més altes que la mitjana dels estatunidencs. Però els seus potencials votants en 2016 sí que tenien, en canvi, major poder adquisitiu. A més, un 44% posseïa un títol universitari en un país en què la mitjana nacional és del 29% (33% per a la població blanca) i on hi ha 45 milions d’estatunidencs endeutats pels préstecs universitaris, el 70% dels quals amb problemes per a pagar, segons Student Debt Crisis[iv]. Caldria veure què ha canviat en aquests últims 4 anys però el que sembla intuir-se és que Trump és la resposta d'unes certes elits i sectors mitjans de la societat estatunidenca davant les contradiccions d'un sistema que, en la seva pròpia lògica de funcionament, porta a la seva autodestrucció. Es poden buscar causes foranes al declivi de l'imperi estatunidenc, sens dubte, però la veritat és que la crisi de la democràcia estatunidenca és la crisi del seu model capitalista excloent. Un model capaç de crear els homes més rics del món però incapaç de proporcionar accés a una cobertura mèdica pública i universal per als seus ciutadans, un element essencial si volem parlar d'igualtat. Avui als EUA hi ha més de 26 milions de persones, un 8% de la població, sense cap mena de cobertura mèdica[v]. En la potència més gran que ha existit mai ets “lliure” per a enriquir-te sense límits però també per a morir-te abans d'hora si ets pobre.

Donald Trump com a símptoma 

Que Donald Trump pertanyi a l'elit i representi, de manera bastant peculiar i poc diplomàtica, els seus interessos econòmics, no significa que no pugui estar enfrontat amb altres sectors d'aquesta mateixa elit. És cert que quan Trump es va perfilar com a candidat a la presidència dels EUA alguns sectors de l'establishment estatunidenc, inclosos membres del Partit Republicà, no van veure aquest moviment de bon grat. Des d'alguns mitjans de l'establishment estatunidenc van tractar de presentar-lo com un “populista”, similar als líders “populistes” d'esquerres que havien guanyat les eleccions a Amèrica Llatina. Res més lluny de la realitat. Els seus enfrontaments, ja durant el seu mandat, amb alguns funcionaris del Deep State o “govern permanent” dels EUA –aquells que transcendeixen a l'alternança governamental– mostren la incomoditat de la gent de nissaga quan un nou-ric, al qual veuen com a groller i de gustos poc refinats, arriba a viure al seu veïnat. Però observar l'elecció d'assessors i membres dels diferents gabinets de Trump serviria per a veure les línies de continuïtat amb les administracions republicanes precedents, sobretot amb els falcons i l'ala neocon, i amb lobbies tan poderosos a Washington com l'anticastrista, el petrolier i el sionista, aquest a través del seu gendre Jared Kushner, el seu assessor principal, a més.
Els nostres mitjans repeteixen a l'uníson que Trump és antiglobalització, antilliure comerç i que té una agenda anticanvi climàtic. Obvien, d'entrada, que els EUA ha tingut històricament una postura reticent a les institucions globals que no podia controlar o que no responen als seus interessos. D'aquí la seva no ratificació de mecanismes de Dret Internacional com l'Estatut de Roma. Ometen que Trump és un nacionalista d'ultradreta que no està en contra del lliure comerç sinó que vol que el lliure comerç sigui encara més avantatjós per al seu país, com va demostrar en la renegociació del TLCAN. I ignoren, no sabem si a propòsit o per falta de memòria històrica, que en 2001, sota la presidència d'un altre president infame del qual ja no ens recordem, George W. Bush, els EUA va sortir del Protocol de Kyoto.

Per tant, els mals que personifica Trump per a l'opinió pública mundial alineada en el progressisme tenen un fil de continuïtat en el pensament conservador i reaccionari estatunidenc, fins i tot són coherents amb la línia d'actuació dels EUA en el món com a potència hegemònica. Resulta sorprenent escoltar a Josep Borrell, Alt Representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i de Política de Seguretat, declarar a TVE el 4 de novembre que Trump no podia continuar usant els aranzels com una arma. Precisament, això és el que porta fent els EUA des de fa dècades per a garantir la seva posició econòmica dominant, fins i tot en la signatura de tractats de lliure comerç amb els països d'Amèrica Llatina i el Carib, per exemple, sempre de caràcter asimètric.

El que fa semblar a Trump diferent és que, com la ultradreta espanyola de Vox o el feixisme clàssic de Hitler en el seu moment, verbalitza sense embuts els plans d'una gran part de l'elit per a continuar perpetuant la seva posició de domini econòmic, polític i social. Sense pèls a la llengua, sense por de ferir sensibilitats, sense por a l'exageració i sense romanços a l'hora de mentir. Trump, bregat durant anys en els mitjans gràcies a un programa televisiu, és un showman assessorat pel gurú Steve Bannon, que usa les xarxes socials amb mestratge, provocant un impacte planetari. L'ús de les xarxes ha estat clau, a escala mundial, en el creixement de l’alt-right que es retroalimenta amb discursos com el de Trump. Una ultradreta del segle XXI que ha fet d'internet el seu camp de batalla en la guerra cultural, en una mena de disputa cibernètica per instaurar què és veritat o no en temps de relativisme postmodern. Òbviament, les xarxes han tornat el seu discurs més visible i perillós, per l'efecte contagi que ha provocat en altres lideratges [vi].

Però aquests elements nous i les provocacions de Trump no han d’emboirar-nos el judici per a entendre a què ens enfrontem amb personatges com ell. No és a la fi de l'ordre capitalista sinó a la fi d'una democràcia liberal que potser, com en altres moments de la història del segle XX, ja no és funcional a aquestes elits per a continuar contenint els efectes socials i econòmics del capitalisme sobre els pobles. La paradoxa és que en aquest rebuig a la democràcia liberal poden confluir amb sectors creixents de la societat estatunidenca. Les elits estan dividides en una cruïlla: optar per la via Trump que retrotreu al feixisme dels anys d'entreguerres, o optar per continuar amb la façana democràtica d'un capitalisme reformat, de la mà de Joe Biden. No són el mateix, però es podria afirmar que són dues cares d'una mateixa moneda de domini imperial i de classe, a l'intern i a l'extern.

Si ens guiéssim pel que escoltem en els nostres mitjans aquests dies, sembla que tots els mals dels EUA comencin amb Trump, però creure això és tan il·lús com apostar que amb la victòria de Joe Biden acabaran els problemes estructurals i les contradiccions intraelits que han donat lloc a l'emergència d'un dels pitjors lideratges polítics del segle XXI. Tan dolent i nociu per a l'autèntica democràcia com uns altres que es presenten com a salvadors d'ella. En realitat, la democràcia és una altra cosa que no interessa a uns ni a uns altres, molt menys als autèntics poders en l'ombra que no es presenten mai a eleccions, però sempre guanyen. El poble estatunidenc, la seva classe treballadora plural i diversa, té un gran problema si vol canviar aquest estat de coses. I aquest problema és, paradoxalment, el seu propi model de democràcia.
 
Notes
[I] The U.S. Census Bureau. (15 de septiembre de 2020). Income, Poverty and Health Insurance Coverage in the United States: 2019. Recuperat de:  https://www.census.gov/newsroom/press-releases/2020/income-poverty.html
[ii] Forti, Steven. (19 de noviembre de 2020). «En Estados Unidos nadie quiere hablar de clases sociales». CTXT. Recuperat de: https://ctxt.es/es/20201001/Politica/33914/Steven-Forti-entrevista-Nancy-Isenberg-EEUU-White-trash.htm
[iii] Smarsh, Sarah. (22 de octubre de 2016). ‘Esos idiotas peligrosos’: los medios progresistas, Trump y los estadounidenses de clase obrera. eldiario.es. Recuperat de: https://www.eldiario.es/internacional/theguardian/idiotas-peligrosos-progresistas-comprender-estadounidenses_1_3779832.html
[iv] Una deuda que, en términos globales, equivale a tres veces el presupuesto del Gobierno de España en 2019. Vegis https://www.publico.es/internacional/deuda-estudiantes-eeuu-alcanza-record-historico-1-54-billones-euros.html
[v] The U.S. Census Bureau. (15 de septiembre de 2020). Income, Poverty and Health Insurance Coverage in the United States: 2019. Recuperat de:  https://www.census.gov/newsroom/press-releases/2020/income-poverty.html
[vi] Tirado, Arantxa, y Romano, Silvina. (28 de octubre de 2018). Trump, el ‘influencer’ de la derecha latinoamericana. CELAG. Recuperat de: https://www.celag.org/trump-influencer-derecha-latinoamericana/

Versió en català de l’article publicada a la Revista La U el 6 de novembre

Etiquetes de comentaris: , ,

+

Joe Biden, el retorn del bon imperialisme?

20 de novembre

Duarte  Correa, Secretari de Relacions Internacionals de la Unión do Povo Galego (UPG)

Qualsevol persona decent s’alegra de la derrota de Donald Trump com un cop per als sectors més durs de l’extrema dreta dels Estats Units, i també per l’operació coordinada que des de fa uns anys busca implementar el seu model polític en altres àrees geogràfiques.

Però una cosa és alegrar-se per la derrota de Trump i una altra és pensar que s’obre una etapa marcada pel progressisme. A aquells que parlen de que Joe Biden és un president d’esquerres, l’alegria no els durarà massa. Biden i Trump no són tan diferents. Tots dos estan compromesos amb la idea que els EUA tenen la funció transcendental de liderar la humanitat, imposar la seva forma de vida al món i defensar els interessos de sectors econòmics i polítics de l’imperi als que només separen petits matisos.

El derrotat Donald Trump passarà a la història com una anomalia en el sistema polític dels Estats Units, però una anomalia amb components molt propis d’aquell país. La seva arribada a la Casa Blanca no estava prevista i la seva actuació en aquests quatre anys ha provocat alguns maldecaps, més per les formes i per alguns excessos que pel fons. A més, molts analistes coincideixen que la seva etapa va permetre al sistema posar sobre la taula greus problemes que posaven en perill la seva hegemonia, no per l'acció d'un enemic extern real o inventat, sinó per disfuncions del sistema. Trump va denunciar que la globalització afectava greument la indústria i l’ocupació nacionals a causa de la deslocalització de la producció i la preponderància del segment capitalista dominat per l’economia especulativa de Wall Street. Trump ha pres mesures que han creat llocs de treball i han millorat l’economia i, si no hagués estat per la seva actitud envers la Covid-19, hauria pogut guanyar les eleccions. Pensar que  estem davant la derrota d’un boig és una simplificació.

És evident que en els despatxos que mouen els fils als EUA han pres nota d’aquests quatre anys.  i ho veurem tan bon punt Joe Biden s’instal·li a la Casa Blanca i adopti les primeres mesures.

Ni Biden ni Kamala Harris són desconeguts. Joe Biden va ser vicepresident d’aquell Barack Obama que la indústria de la propaganda ens segueix venent falsament com un atractiu afroamericà progressista amb el compromís de mans lliures que va arribar a la presidència derrotant l’stablishment. Biden ha estat co-responsable i, de vegades, executor directe d'algunes de les polítiques més agressives d'Obama en les darreres dècades, com la deportació de més de 3 milions d'immigrants, el cop d'estat a Ucraïna o la intervenció militar de l'OTAN a Líbia. Kamala Harris, de la qual només destaca el fet de ser dona i afroamericana, arriba a la vicepresidència després d’una llarga carrera política, donant suport financer a una part important de la indústria audiovisual (WarnerMedia, Walt Disney) i de Silicon Walley. A més, és una candidata predilecta de l’important lobby jueu dels Estats Units.

Biden no farà caure la globalització, de la mateixa manera que tampoc ho va fer Trump. Però la seva globalització serà diferent; per no posar en perill el poder de l’imperi sobre el planeta haurà de garantir la producció als mateixos EUA, evitant noves crisis internes i l’aparició d’una massa d’aturats i exclosos que són un brou de cultiu de perillosos esclats socials. També li caldrà atraure segments de la classe treballadora que avui formen part de la base de suport de Trump.

És clar que les formes canviaran, ja que ha quedat demostrat que l’actuació internacional de Trump en lloc de consolidar el lideratge dels Estats Units ha permès al seu principal oponent, la Xina, millorar la seva posició global. Biden intentarà millorar les danyades relacions amb la Unió Europea per evitar que actuï segons els seus propis criteris que puguin conduir a un acostament a Rússia, considerat favorablement per Alemanya. Però les noves formes amb els socis preferits només pretenen consolidar l’hegemonia nord-americana i no s’acompanyaran d’un canvi real en la política tradicional intervencionista a l’Amèrica Llatina i altres zones geogràfiques com l’Orient Mitjà o l’Afganistan.

(traducció de Joan Tafalla)

Versió en gallec de l’article publicada a Nos Diario el 12 de novembre

Etiquetes de comentaris: , ,

+

Arxiu Josep Serradell “Roman”, una nova fase de l’arxiu de Comunistes

20 de novembre


Joan Tafalla, Alicia Valencia, Miquel Àngel Sòria, Manolo Moreno, Pancho Gallardo, Jordi López, i Albert Fajula.

Comunistes de Catalunya ha anat prenent decisions polítiques pel que fa a la preservació del patrimoni històric i la memòria de la lluita que prové fonamentalment del període 1982-2014, etapa en la qual el Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) va tenir activitat. Però també de l’herència rebuda dels temps de la clandestinitat i la lluita contra la dictadura franquista, la transició, l’exili i els primers temps de la democràcia, quan la nostra referència era el PSUC.

Ha estat a partir de l’últim congrés, el juny del 2017 a Badalona, que el partit va encarregar a un grup de camarades la gestió del procés de preparació del patrimoni documental comunista per a la seva difusió. Aquest patrimoni és propietat de Comunistes de Catalunya, però també és la història de molta més gent que potser ara és a altres organitzacions polítiques. No fem una gestió privada del patrimoni comú, i tot i que la gestió és nostra i la propietat és nostra, concebem l’arxiu com un Espai de Trobada, amb l’objectiu de posar aquest patrimoni a disposició d’estudiosos i del públic en general.

Recollíem una herència de patrimoni documental, sobretot a través de camarades que havien anant confiant-nos els seus documents, llibres, col·leccions de revistes, etc.,  i de tasques prèvies que s’havien dut a terme, sobretot en la dècada dels anys 2000, en què el PCC a través de la Fundació Pere Ardiaca, va encarregar a un grup de camarades organitzar l’arxiu fotogràfic de l’Avant, la col·lecció de l’Avant i el fons donat per Josep Serradell “Roman”.

Tota la documentació que s’havia preservat del que havia anat generant el PCC, la Fundació Pere Ardiaca, el setmanari Avant, la revista Realitat, la CJC, i òrgans centrals i intermedis  de direcció del partit, així com de les cèl·lules i de la Festa d’Avant, entre d’altres, es van emmagatzemar en un primer moment en el local del Liuva, d’on van haver de ser traslladats al local de Mollet.

En aquesta última etapa, hem traslladat des del local de Mollet tota la documentació d’arxiu, i la major part de la biblioteca especialitzada, a l’espai que s’ha preparat específicament com arxiu dins del local de Montcada. S’ha dotat l’espai de mobiliari adequat i d’eines per  poder anar treballant en la creació dels instruments de descripció amb la finalitat de  posar a la consulta pública tota la documentació. Aquesta feina és ingent, i s’ha decidit abordar-la per etapes. De moment, però, hem aconseguit unificar en un sòl espai l’arxiu de Comunistes. També hem ingressat la documentació provinent de Portal de l’Angel, i la que havia estat emmagatzemada al local de Sant Adrià, que inclou la documentació del fons d’EUiA d’aquesta localitat.

Així que ja tenim local per l’arxiu, tenim una biblioteca especialitzada amb milers d’exemplars, tenim una col·lecció de cartelleria, amb milers de cartells, tenim una col·lecció de fotografies del fons de l’Avant de més de 12.000 fotografies en paper i digitalitzades, tenim una hemeroteca amb la col·lecció completa del setmanari Avant, del qual ja hem digitalitzat els primers 25 números, tenim la col·lecció sencera de la revista Realitat, tenim una amplíssima  col·lecció de revistes, algunes dels temps de la clandestinitat editades a l’exili, revistes del moviment comunista internacional, etc. També tenim nom: Arxiu Josep Serradell “Roman”. Centre de Documentació del Moviment Obrer i Comunista.

I avui us presentem la web de l’Arxiu Josep Serradell “Roman”. Ara ja tenim web. Aquesta web ens permetrà oferir al món el nostre patrimoni històric de lluita, la lluita de les dones i dels homes comunistes, que han enarborat aquesta bandera en tots aquells fronts de lluita per la igualtat, la fraternitat, la llibertat, la pau, la justícia social, el feminisme, els drets laborals, l’antifeixisme i en general la lluita per la vida digna. Dones i homes, que en diferents moments han estat organitzades i organitzats al partit.

Són històries de lluita, de solidaritat, de com hem estat capaces d’organitzar-nos, i de com un poble organitzat li ha plantat cara al feixisme en plena dictadura, de com la solidaritat obrera ha propiciat que la classe treballadora protagonitzés moments històrics i definitius en la conquesta dels nostres drets, de la lluita contra la injustícia, de com en el nostre país, la joventut organitzada en el moviment estudiantil, en les assemblees d’aturats, en la lluita per la pau, en la lluita contra la precarietat laboral, en la solidaritat internacionalista, etc., ha conquerit drets i ha aconseguit parar-li els paus al neoliberalisme. De com les dones sempre hem estat en la lluita, i encara que ho hem tingut difícil per a què se’ns tingués en compte, hem lluitat també a dins dels fronts de lluita per a conquerir la consideració i respecte dels nostres camarades i companys.

Totes aquestes històries, que fins ara han romes ocultes i silenciades, aniran sortint a la llum, perquè són un patrimoni col·lectiu, perquè és necessari exercir un contrapoder també a la història amb majúscules, a la història oficial que és interessadament esbiaixada. Fem un treball de formiguetes per tal que la nostra història, el nostre patrimoni de lluita, el nostre fil roig, pugui ser conegut i estudiat, i també per a que les lluites d’avui tinguin un espai per a ser preservades i difoses en el futur.

Agraïments als i les Camarades: Josep Serradell Roman, Manola Rodríguez, Carola Ribaudí, Salvador Martorell, Ignasi Fina i Margarida Abril. Són camarades que van fer donació dels seus fons documentals personals i polítics i que ens ajuden moltíssim a reconstruir la nostra història de Comunistes. No són els únics, a hores d’ara tenim moltes més donacions de fons ingressats en l’arxiu, i també molts més pendents d’ingressar que a mesura que anem avançant en el tractament de la documentació que ja tenim ingressada, anirem incorporant a l’arxiu.

Etiquetes de comentaris: ,

+

Dades contra "bulos", una eina útil per combatre l' extrema dreta i el liberal-populisme ?

20 de novembre

Pere Fernández

En les darreres dècades, el discurs ha estat un objecte d’estudi d’atenció creixent,  des de la lingüística, les ciències socials i el conjunt de la ciència.

Aquest interès és fruit del reconeixement creixent que en la societat actual, dominada per la informació i la comunicació, hi ha gran interrelació entre els discursos i les construccions socials, polítiques i psicològiques dels subjectes socials.

En la recerca universitària, podem trobar la informació d’un model matemàtic explicatiu dels sistemes de creences.

Un equip d’investigadors format per sociòlegs, matemàtics i informàtics han elaborat un model matemàtic que analitza les dinàmiques dels sistemes de creences. El model desenvolupat en aquest estudi descriu les relacions entre el sistema de creences d’una persona i les influències interpersonals, alhora que explica com s’arriba al consens i què succeeix quan canvien les creences subjacents.

La desinformació i els falsos rumors (“bulos”): estratègia del discurs i acció comunicativa de l’extrema dreta.

Vivim de fa temps davant una estratègia comunicativa de l’extrema dreta, pensada per a una influència i penetració popular fàcil i immediata, basada les fakes news / la post veritat (difusió massiva i reiterada  de fals rumors “bulos”), amb un discurs de contingut simplista i amb una forma expressiva barroera, prepotent, insultant i amenaçant.

I sovint, expressem una preocupació:  les forces socials i polítiques d’esquerres, pel contrari,  fem una anàlisi, discurs i missatge comunicatiu, que creiem necessàriament complexa.
Cal afegir una alerta: els ressorts de les fake news i la seva dinàmica,  no només inclou contingut comunicatiu, sinó velocitat de transmissió del missatge: viralització versus verificació.

I tot seguit, comparant les desiguals armes discursives i comunicatives en combat,  expressem una pregunta:  en el camp de la batalla cultural, juguem en camp contrari, amb tàctica de joc defensiva i incapaç de ser guanyadora ?

Covid19: “EXTREMA DRETA, DESINFORMACIÓ EXTREMA”

Radiografiem les estratègies de desinformació adoptades per l’extrema dreta durant la pandèmia del coronavirus que han aconseguit posar el seu discurs ideològic a la primera plana”

En aquest article, publicat el 8 de juny, a www.ladirecta.cat, d’ Albert Alexandre descriu “L’extrema dreta espanyola ha aprofitat la pandèmia del coronavirus per col·lapsar el debat públic amb el seu relat ideològic. Amb la població confinada a casa seva, consumint notícies per internet de forma compulsiva, Vox i el seu entorn mediàtic estan lliurant una guerra informativa en la qual van un pas per davant de la resta. Ja fa temps que van aprendre com utilitzar les noves tecnologies de la comunicació en benefici propi i ho fan millor que ningú”

Moció de censura fatxa: llums, càmera, (“bulos” en) acció

Només a la sessió parlamentaria de la #MocionCensuraFascista, “La redacción de infoLibre ha logrado identificar 24 bulos, proferidos por el diputado Ignacio Garriga y el presidente del partido y candidato de la moción, Santiago Abascal”.

Es desglosen en 9 fakes news relacionades amb la pandemia de covid-19, 3 sobre economia i els altres 12 sobre els temes meanstring de l’extrema dreta (“ideologia de gènere”, “invasió migratòria”, “seguritarisme” , “tot és ETA” i “separatisme colpista”). Una informació que val la pena llegir, la trobareu aquí.

Informació i Desinformació són poder i negoci. 

La informació és poder. Això explica tant els silencis mediàtics com  els sorolls informatius, l’enfocament  de la informació, a qui donen veu els mitjans, quina informació prioritzen, quina obvien i com determinades informacions poden contribuir a criminalitzar col·lectius.
Abastant un camp més ampli que les fake news (la informació falsa), que  inclou l'elaboració d’ informació manipulada, la fabricació massiva de comptes automàtiques (bots), vídeos modificats,  publicitat encoberta i dirigida... , la desinformació també ho és, de poder.

Al passat mes de juny, la plataforma Xenet, va presentar l’Informe “#FakeYou: Fake news y desinformación” , al qual s’ assegura que cal molts diners per poder generar una campanya de desinformació que tingui veritable impacte. En aquest sentit, el col·lectiu assenyala que «entre els primers als quals se'ls pot anomenar 'productors de desinformació' (...) es troben governs, institucions i partits polítics -en algunes ocasions com a productors de desinformació; en d'altres, com a inversors perquè un altre actor la crei i la viralitzi. 

La desinformació és poder i cal poder per a que la desinformació generi impacte. No cal obviar les grans inversions de macro corporacions empresarials en el negoci de la desinformació. 

Recuperem memòria molt recent. Aquest estiu, hem viscut la campanya desinformativa de les ocupacions, en la que confluïen interessos empresarials en l’habitatge (grans tenidors, en gran part fons d’inversió voltors), grans empreses de seguretat, grans grups empresarials de comunicació, grans despatxos d’advocacia i l’extrema dreta política. 


La informació, de La Última Hora, el 6 de septiembre de 2020, “Un negocio detrás de horas de TV con los okupas, ¿quién es la dueña de Prosegur?” es un escandalós exemple del gran conglomerat de connexions: el naixement de Prosegur vinculat al feixisme argentí i espanyol i els negocis de la familia Revoredo, Helena Revoredo es la presidenta y principal accionista de Prosegur i consellera de Mediaset España, la corporació empresarial titular, entre altres, de Tele 5.

Campanya desinformativa ha estat tot un negoci. “El miedo a los okupas relanza el negocio de las alarmas en segundas residencias” (infomació d’ @invertia 23/07/20).

I l’ Estat ? La nova operació, a Catalunya, de la Guardia Civil, aquest dimecres 28 d’octubre, recorda molt a muntatges policials precedents, com les detencions del 20-S de l’any passat.
Si analitzem l’historial d’operacions policials fantasmes, de les clavegueres de l’ Estat, veurem que sempre combina la repressió amb la intoxicació informativa.

Resulta molt útil tornar a escoltar la intervenció d’ en David Fernàndez, “ Les grans operacions policials "fake" , el 25/09/2019, al Raco de Pensar dels matins de Catalunya Radio.

Desigualtat social i desigual vulnerabilitat davant “bulos” i desinformació 

El 2 de juliol, Albert Alexandre, escribia , per al suplement Apuntes de Clase, de www.lamarea.com , l’article “Bulos y desinformación, una cuestión también de clase”

 

“.....el grupo INECO señala que la clase social es un hecho diferencial en el efecto de la desinformación. Tener unos ingresos per cápita menores, una mayor dificultad para llegar a fin de mes y pertenecer a una clase social con menor capacidad adquisitiva y estilo de vida más austero determinan nuestra credulidad, indica el estudio”


“Una idea similar es esgrimida por la periodista especializada en tecnología, Marta Peirano, en su libro El enemigo conoce el sistema. “La desinformación afecta más a las clases trabajadoras, pero no siempre -o no solo- por culpa de la educación”, explica, aún considerando la educación como un elemento clave pese a que numerosos estudios demuestran lo contrario. “Hay un elemento fundamental que los estudios sociológicos olvidan: millones de personas acceden a internet a través de las redes sociales porque no pueden pagar una tarifa de datos” “

Extrema crisi, extrema desigualtat, extrema vulnerabilitat i l’extrema dreta

En el seu video-blog setmanal i al seu article “Lo que queda de la moción. Vox sale noqueado pero no olvidemos cual es su apuesta: 21 negro”, Enric Juliana escriu i diu: 

 “Vox se ha equivocado, pero no olvidemos cual es su apuesta: 21 negro.
Un año 2021 catastrófico en el que las ayudas europeas resulten insuficientes para detener la degradación económica y social del país. Un 21 negro que lo ponga todo en cuestión” (ENRIC JULIANA 24/10/2020 La Vanguardia)
Ho hem dit al II Congrés del Partit, a la Resolució contra el feixisme i el racisme:

2. Comunistes de Catalunya, alertem que l’ enduriment de la crisi social, és un terreny abonat per la penetració de l’extrema dreta. En conseqüència, reclamem l’activació immediata de polítiques públiques potents per garantir els drets socials efectius, i cridem a  enfortir i fer créixer les xarxes comunitaris i de suport mutu i el conjunt dels moviments populars de defensa dels drets socials, individuals i col·lectius, civils, polítics, democràtics i nacionals.

I ho ha dit Iñigo Errejon al debat de la #MocionCensuraFascista, “para derrotar el odio hay que hacer justicia social”

“VOX no sólo es un peligro porque arrastre a las derechas: es un peligro si nos pone a la defensiva y hace que perdamos la iniciativa. La moción de hoy va a ser derrotada. Pero, con esto no basta. En la calle, el clima social se está pudriendo. Se generaliza la desesperación, la incertidumbre y el descreimiento. La forma de frenarles no es sólo contestando aquí: es acabando  con la desigualdad y la intranquilidad de los hogares más humildes. Los reaccionarios sólo crecen en las sociedades rotas y con miedo”

El  cas particular: “el bulo” de “la paguita”

La transparència i el rigor en l'ús de les dades poden confrontar les calúmnies de les xarxes socials i la propaganda política i que ataquen l'estat de benestar
El “bulo de la paguita” , l'ús pervers de les xarxes socials per criminalitzar els ajuts i programes socials i la despesa social, engreixant lar aquest tipus de creences sobre el frau dels programes d'ajuda son un autèntic missil  al caire social de la democràcia.
De ben segur donaria resultats qualitatius ben semblants, si repliquéssim ara i aquí, una enquesta realitzada pel Trades Union Congress (TUC) en 2012, que mostrava que, de mitjana, el públic britànic creia que el 27% del pressupost d'ajuts socials britànics es reclamava de manera fraudulenta, mentre que als estudis del propi govern britànic, la pròpia xifra resultant era del 0,7%.

El discurs d’administració pública ineficaç i ineficient, de polítics ineptes i corruptes i de frau en l’obtenció d’ ajuts públics i transferències socials, legitima el frau i es reforça (i és cerca la legitimació de) la ideologia neoliberal de desarmament fiscal de l’ Estat.

Les polítiques econòmiques i socials de l’extrema dreta estan en plena sintonia amb la dreta (neoliberal del capitalisme) popular, que te uns valors ideològics força inserits en “el sentit comú”. Recordem les simpaties envers  la famosa frase "El dinero, donde mejor está, es en el bolsillo del contribuyente", Manuel Pizarro dixit.

Per a desmuntar “el bulo de la paguita”, com altres desinformacions, cal dades. 

Dades i avaluació de les polítiques públiques. De cada programa associat a cada política.
Al costat d’ un imprescindible rearmament fiscal de l’Estat, una garantia de suficiència  de despesa social  i un sector públic potent amb gestió democràtica, social, ètica, transparent, eficaç , eficient i avaluable i verificable son les armes davant les quals l’extrema dreta tindrà garantida perdre totes les batalles.

Experiències i aportacions per a combatre la desinformació:

  1. La Xarxa Barcelona Anti Rumors, un treball conjunt entre l’Ajuntament de Barcelona i entitats de la ciutat, amb comissions de treball (comunicació i molts altres) i fons documental molt ben el·laborat.
  2. La tasca comunicativa d’un munt d’entitats i organitzacions de la Unitat (UCFR-Unitat Contra El Feixisme i el Racisme).
  3. La tasca comunicativa d’entitats culturals, cíviques i socials catalanes en defensa dels drets humans, la democràcia, els drets i les lliberats.
  4. La tasca de periodisme crític de mitjans independents.
  5. La tasca de mitjans especifics en el desenmascarament d’ informacions falses, com maldita.es.
  6. La tasca de  https://www.media.cat/ observatori crític dels mitjans. Que justament, aquest dimarts 27 octubre,  anunciaven que a l’ Anuari 2020, les pàgines centrals aniran destinades a un Dossier monogràfic, “Perquè hem de debatre sobre com informem de l'extrema dreta”. “En aquest cas, sobre com es cobreix des dels mitjans de comunicació la informació relacionada amb la ultradreta. Fa anys que l’extrema dreta pren embranzida arreu del món, a casa nostra amb VOX com a vaixell insígnia, però també amb partits com el Front Nacional de Catalunya. A l'Anuari, volem reflexionar sobre quines estratègies poden seguir els mitjans i els periodistes per abordar i informar adequadament sobre aquesta qüestió sense blanquejar el feixisme ni donar-li publicitat”

Etiquetes de comentaris: , ,

+

L’adopció: una realitat aïllada?

20 de novembre


Martina AiXuan Quiles Puig

És l’adopció una realitat aïllada? L’adopció és un procés que es duu a terme des de fa segles: la podem veure en l’antiguitat, on s’adoptaven nens per temes dinàstics, o a l’època dels romans, quan el paterfamilias donava en “adopció” el seu fill a canvi de diners. Tot i que aquesta va ser la realitat de les classes altes fa centenars d’anys, és important no confondre aquestes adopcions amb el fet que un infant de classe baixa pobre fos abandonat i, llavors, passés a ser esclau d’una altra família. A l’edat mitjana, la noblesa no volia adoptar, ja que “destorbava el dret del llinatge”, però l’Església va començar a promoure les adopcions dels nens sense recursos i així es van fundar els primers orfenats. 

Aquest mes de novembre és el mes de l’Adopció, tenint el 9N com a Dia Internacional de l’Adopció. En aquest article intentaré explicar-vos tot allò que la societat no ens explica però que les persones adoptades vivim cada dia; amb això vull dir que és un article subjectiu redactat des de la meva experiència personal.

La política del fill únic es va establir a la Xina cap a finals de la dècada dels anys setanta per controlar la natalitat de la població i va acabar a finals d’octubre del 2015 quan el Partit Comunista Xinès va aprovar la reforma de talpolítica. Aquesta primera versió de la política només et deixava tenir un segon fill amb algunes excepcions, com que a les zones rurals o en les  minories ètniques es donés el cas que el primer infant fos una nena; tot això ha comportat una disminució demogràfica de les dones a la Xina que ha impulsat al tràfic femení per poder vendre-les com a esposes, entre d’altres motius i, amb això, a un munt de nenes òrfenes, entre elles jo.

La major part de persones que hem estat adoptades no només tenim dubtes, curiositats, sentiments estranys... sinó que també aguantem comentaris fora de lloc. La nostra vida comença com la de tothom, però tot canvia en el moment en què naixem i la nostra família ens rebutja o ens desitja un altre futur millor del que ells ens poden oferir. Llavors és quan tenim diferents sortides: morir per falta de necessitats, ser donades a una altra família, ser abandonades al carrer o portar-nos directament a l’orfenat amb una màxima discreció. En el meu cas vaig ser abandonada i trobada enmig d’un carrer als 8 dies de vida i, posteriorment, em van portar a un orfenat on em vaig passar els primers anys de la meva vida. Tot això ens ha portat a diverses preguntes de les quals mai tindrem resposta com “qui és la meva família de veritat?” o “la meva vida és igual de valuosa que la dels meus companys de classe?”. 

També hi ha aquell sac, sí, sí, aquell sac ple de preguntes i afirmacions subjectives de comentaris que sempre hem rebut i seguim rebent. Molts d’aquests estan relacionats amb diferents discriminacions, des del racisme occidental que patim les nascudes a la Xina fins a la ignorància col·lectiva i construïda per la societat eurocentrista. Hem sentit comentaris com “però qui són els teus pares de veritat?”, o “segur que et tornaran a abandonar, com ja van fer”. I, és normal que es facin aquests comentaris? Sí, és normal i està normalitzat. Es fan així com qui pregunta “avui és divendres, sopem pizza?”, però el que no podem oblidar, ni deixar de banda, és que es fan sense saber com afecta aquest tema a la persona, sense pensar en les conseqüències, sense saber si aquesta persona té alguna espècie de lligam de manera directa amb els pares biològics. Normalment no s’acostuma a saber absolutament res dels pares biològics però que cada cas és un món diferent sense saber-ne l’exactitud. Però héh! També hi ha el típic comentari de “parles molt bé el català per ser xinesa” fent-lo des del punt dels prejudicis físics. El racisme en l’àmbit adoptiu -i no adoptiu- també està normalitzat. Què em vol dir, que per haver nascut a la Xina no puc saber parlar bé el català? Doncs miri, aquí a mà dreta té l’escola on he crescut i après igual que vostè.

Gran part d’això és degut a una pressió social que tenim totes les persones que hem tingut una relació directa amb l’adopció, ja siguis la persona o la família adoptiva. La cosa és: i ja es parla de tota aquesta pressió social? Doncs mireu, no. Moltes de nosaltres hem sentit que els preguntaven als familiars propers per quants diners ens havien comprat, com si, pel simple fet de ser unes nenes petites, ens fes ignorants de per se i no fóssim capaces de sentir i processar el que l’entorn diu. No es pot tractar un infant com si fos un cactus o un pitxer.

La pressió social també ens porta a voler definir-nos en una identitat: soc xinesa? Soc catalana? Normalment, això, malauradament, no ho escollim nosaltres sinó que ho escull la societat. També hi ha la pressió d’escollir la família adoptiva o la biològica; si escollim l’adoptiva ja ens en podem oblidar de la biològica i no tornar a parlar-ne mai més. Què defineix una família? Realment volem una família o és el sistema capitalista que vol que formem una família perquè ell mateix se’n beneficiï? La família es crea en el moment en què el primer infant neix? I si tinc dos aniversaris? Com pot ser que algú tingui dos aniversaris? Potser li donem massa importància a la genètica però és que per nosaltres, les adoptades, és molt important. Tenim l’aniversari del dia que vam néixer però després tenim un altre, però és clar, aquest ja és una mica més tabú. I si us dic que aquest segon és el dia que em van adoptar? Doncs sí. Però jo prefereixo donar-li més importància al primer ja que aquest any vaig decidir que no volia celebrar que feia 15 anys, volia celebrar que feia quinze anys una dona valenta i empoderada va donar part de la seva vida per mi renunciant-me així després del part. També celebro que durant els meus primers anys de vida, diferents dones em cuidessin a l’orfenat tan bé com van poder. 

Sempre he tingut la frustració que jo he sigut l’única persona que conec que ha vist la seva mare però no recorda res d’ella, i és que sempre tindré el dubte de quants anys tenia, de quina cara feia, de què treballava -si és que treballava-, si ara ja és morta o encara segueix viva, si ella realment estimava el meu pare biològic o va ser un d’aquests hòmens que ja coneixem que es va aprofitar d’ella per la seva situació socioeconòmica, quants germans tinc -ja que hi ha una gran possibilitat de què en tingui degut a la Política del Fill Únic que abans he esmentat-, etc. No tinc res material ni cap record d’ella, absolutament res, fins que em vaig adonar d’una cosa: i és que l’única cosa que la meva mare biològica em va deixar, i encara conservo, soc jo mateixa.

Etiquetes de comentaris: ,

+

Years and Years

20 de novembre


Joan Pascual

La recent notícia de que el pràcticament ex president dels Estats Units Donald Trump, va haver de ser dissuadit d’iniciar una ofensiva militar contra l’Iran a pocs dies del final del seu mandat s’ajusta perfectament a l’exercici de predicció i futurologia que a mitjans del 2019 proposava Years and Years (que fantasajeo a traduir com Anys i Panys). Donant el tret de sortida a la seva premisa narrativa en un suposat any 2025, a les acaballes d’un segon mandat Republicà, on un capritxós Donald Trump es dona el gust de llençar un míssil nuclear sobre una illa artificial xinesa, desencadenant un conflicte internacional pocs dies abans d’abandonar la Casa Blanca. 

Fa relativament poc, cosa d’un any i mig (tot i que ara sembla que faci una eternitat), vaig assistir a una reunió familiar amb una part de la família que no veia des de la primera comunió. Realment va ser com descobrir a un grup de persones completament aliè a mi. En aquests casos es crea una situació curiosa: són la teva família, el tracte és proper, però al mateix temps són uns complets desconeguts. En aquests termes i al llarg de les 6 hores que van transcórrer de trobada, entre el pastís de marisc, el llom amb suc i els “copazos” de vi, em va donar temps de fer-me una idea extremadament estereotipada de com eren aquelles persones: qui era un complet “maxirulo” i no fotia brot a casa, qui era un “magufo” conspiranoic seguidor d’InfoWars, qui podria tenir un amant, qui votaria a l’extrema dreta a les pròximes eleccions o amb qui em faria una cervesa en un context posterior. Evidentment aquesta és una activitat infantil i prejudiciosa que fa poca o cap honra a les autèntiques i complexes personalitats de cadascun dels comensals, però és que així és Years and Years, una miniserie de 6 capítols, produïda per HBO que presenta a una família britànica, constituïda d’individus extremadament estereotópics als quals força a coexistit en una realitat socioeconòmica convulsa i canviant, tot especulant com s'anirà desenvolupant la Història del Regne Unit (i del món) al llarg de les properes dècades.

Amb clares influències d’obres com Black Mirror o la literatura distòpica de postguerres, la sèrie està plagada de Brexit, de populismes neo feixistes, de precarietat laboral, de crisis migratòries, de construcció d’identitats, de nacionalismes i algun drama romàntic. Però com diu la dita, qui molt abasta, poc estreny i si per alguna cosa es caracteritza l’obra és per la irregularitat. La forma en què s’apropa a alguns d’aquests temes és superficial i desencertada però en d’altres brilla amb una sensibilitat genuïna i és capaç de retratar amb destresa situacions socials que no havia tingut el gust de veure en cap altre producte cultural mainstream. 

La crítica a la vaguetat amb la qual estan escrits els personatges, tot i necessària és possiblement una condició inevitable quan es pretén donar el mateix protagonisme als esdeveniments històrics com als protagonistes que els viuen. Al final del dia, aquests no són més que titelles sotmesos a la voluntat d’un context social que els força a afrontar una sèrie de tensions i contradiccions que els superen per tot arreu i, acostumats a l’estructura narrativa del viatge de l’heroi, Years and Years se sent molt més realista a l’hora de presentar a l’individu com un ent superflu a l’hora d'entendre i afrontar les dificultats catedralícies que se li venen a sobre. Fent especial èmfasi en entendre l’avenç de la Història des d’un prisma completament social.

La proposta de Years and Years, lluny de ser perfecta, es presenta com lleugera i “disfrutona”, amb la no poc ambiciosa pretensió de fer volar la imaginació des d’un punt de vista analític. I aquest exercici de mirar a través de la bola de cristall no sembla mal recurs per fer-nos companyia durant unes quantes vesprades, en un hivern de pandèmia que difícilment haguessin pogut imaginar els guionistes més passats de voltes d’aquesta sèrie.

Etiquetes de comentaris: ,

+

“El futbol modest té un potencial enorme pel canvi i incidència social” Entrevista a Ivan Riera del projecte Otru Avientu

20 de novembre

Ricard Ribera

La secció d’esports dels mitjans de comunicació habituals està dedicada, quasi al 100%, a parlar del futbol, però d’un futbol negoci, globalitzat i que per la connexió amb l’entorn social a marxes forçades. A aquesta edició de La Realitat hem volgut parlar amb l’Ivan Riera, del projecte d’Otru Avientu, perquè ens expliqui com informen del futbol amateur i popular, lligat a pobles i barris, que crea comunitat i genera uns valors molt diferents. 


Com neix Otru Avientu? Fes-nos cinc cèntims del projecte per aquells lectors que no el coneguin.

Otru Avientu és un web on parlem de futbol modest, amateur i popular. Però no parlem només d'allò que succeeix sobre el terreny de joc sinó que anem més enllà, utilitzem la bimba com excusa per parlar del paper que hi té el futbol en els barris, i en les vides de les persones.

Des d'un inici vam considerar el futbol com una eina social, un punt de trobada. És per això que la nostra voluntat és escriure sobre clubs, partits, persones i històries amb el màxim d'amor i passió pel futbol. El nostre objectiu és donar veu a aquell futbol que tenim en cada barri i poble i fer-ho des dels seus ulls. Dotar a allò del que escrivim de la passió amb la qual ens ho expliquen.

El futbol ocupa molts minuts en la informació esportiva i gran quantitat de pàgines de diari, en canvi no sabem gairebé res del que passa més enllà dels grans clubs. Otru Avientu vol ser una resposta davant d'això?

Més que una resposta a l'oblit dels grans mitjans, som una aposta alternativa. No tenim el sentiment de què hem de donar veu perquè ningú els hi dóna veu, sinó que nosaltres sorgim com a veu de l'essència del futbol. La nostra voluntat no és ser el mitjà del futbol modest, sinó el mirall on la gent pugui veure que hi ha més enllà del futbol professional.

Quina és l'essència del futbol amateur que fa que li dediqueu tants esforços?

És l'essència del futbol. Nosaltres anem des de la 3ª Nacional espanyola fins a la 4ª catalana i gaudim igual en totes. És el futbol de la classe treballadora, ella hi juga, ella hi participa i ella hi gaudeix com a espectador, en la majoria de casos actiu.

És un futbol romàntic, on qui hi juga ho fa per la passió per l'esport, a nosaltres ens enamora perquè ho veiem com un espai de llibertat. Després d'una jornada de feina el futbol obre les portes a aquelles persones que volen alliberar-se. A banda de què el futbol modest gaudeix d'una potencialitat enorme pel canvi i incidència social. La realitat del barri o poble afecta la realitat del club.

El futbol amateur és el més semblant a la vida, li dediquem esforços perquè gaudir d'aquest futbol és gaudir de la llibertat que dona córrer darrere la pilota un cop a la setmana.

Hi ha algun club o projecte de futbol popular que creguis que cal destacar pels seus valors o ideari social?

Podríem parlar de molts, no volem parlar de cap en concret, però sí que volem destacar que el futbol modest té molt de futbol popular, per això a l'Estat espanyol no hi existeixen tants clubs populars com a Anglaterra.

Aquí, en els clubs de poble o barri la gent hi participa en la vida social i esportiva del club, hi ha gairebé un funcionament horitzontal. Crec que hem de començar a trencar també llances en favor de tots els clubs humils que treballen pel seu barri i no tenen el suport polític o el respecte que es mereixen per seguir amb aquesta tasca.

Us podríem parlar de dos clubs humils de la 2ª catalana com són Canyelles i Racing Vallbona, on sense ser un club d'accionariat popular, tenen una incidència directa al barri. Els primers serveixen com punt de socialització veïnal i treballen per oferir un espai de lleure i esport als més joves; els segons directament treballen perquè la quitxalla del barri vagi a jugar a futbol en lloc d'estar pel carrer. La intervenció dels clubs va més enllà de l'etiqueta de popular o amateur.

Fa unes setmanes, en una entrevista a la Realitat, Oleguer Presas ens deia que el futbol negoci i el futbol global fan perdre el vincle del club amb la comunitat. Ens estem convertint en espectadors passius d'un show econòmic?

Dins del futbol professional sí. Amb l'aparició de les SAD (Societat anònimes esportives) l'aficionat desapareix. A banda de què el futbol professional busca que l'aficionat no existeixi, sinó siguem consumidors, com qui va al cine a passar el l’estona.

El futbol no es salva de les dinàmiques neoliberals. Com espai de masses el capitalisme l'ha sabut canalitzar pels seus interessos, és per al sistema una forta eina d'alienació. Per sort, hi ha grups d'aficionats que s'uneixen per defensar la seva veu en aquest futbol espectacle, encara ens queda una petita esperança.

Els futbolistes sempre han tingut un component de mites, de figures a idolatrar, però actualment sembla que visquin desconnectats del món real i a més estan potenciant molt més el seu vessant comercial. Què en penses?

Com deia abans, el futbol ha anat de la mà del capitalisme, als anys 80 i 90 el futbol va començar a introduir l'individualisme del futbolista. Primer els números de les samarretes van ser fixes, i després van aparèixer els noms. El futbolista no era un més de l'engranatge de l'equip sinó que esdevenia quelcom fora del grup i que hi participava segons els seus interessos.

Amb el número i el nom , el jugador passa a ser un ésser individual i no col·lectiu, facilitant així idolatrar i també, important, la comercialització de la seva imatge. Ronaldo Nazario i el 9, avui dia, Messi i el 10, Cristiano Ronaldo i el 7.

Tot això respon a la idea del sistema, fixeu-vos que avui dia diuen "Messi o Ronaldo han guanyat a X equip". No guanya el Barça o la Juventus, sinó ells sols. És el mite de l'empresari que construeix sol un imperi, és la visió de què si t'esforces tu sol pots fer el que vulguis.

Els jugadors són un producte amb el qual vendre la ideologia liberal, ni viuen en la nostra realitat ni els hi permeten fer-ho. Algú dia hauríem de posar sobre la taula el futbolista i la seva pèrdua de drets.

Tot això segurament xoca amb l'educació dels més petits. Quin paper juga el futbol formatiu? El resultadisme té més pes que una educació en valors?

Totalment, el futbol base és la gran mentida del futbol. Parlen del futbol formatiu, però en la formació de què? Cruyff deia que els millors entrenadors haurien d'entrenar als més petits, però veiem que en l'àmbit de sou com menor és l'edat dels nens menor és el sou dels entrenadors.

Els clubs encara no entenen que el futbol formatiu va més enllà del futbol, és la necessitat d'educar per tenir joves amb valors socials, de solidaritat i respecte. Però ni la federació fa cursos d'entrenadors enfocats a una veritable pedagogia ni els clubs abandonen la visió resultadista.

És molt trist que en edats de 8-9 anys hi hagi diverses divisions i els grans clubs fitxin ja jugadors pels seus planters.

Els pares influeixen des de la graderia en traslladar crispació als nens i joves o fins i tot la pressió que es pugui exercir a casa, oi?

Clar, al final el nen o nena volen que els seus referents els valorin i aprovin el que fan. Mai defensaré un futbol sense pares, els nens no els hi motivaria realment, però cal que els clubs s'impliquin en l'educació dels pares, no només en la de la quitxalla. Pots fer un treball formatiu de 10, que si el pare el cap de setmana fa el brètol a la grada, tot el treball se n'anirà a norris.

A banda que intervenen factors com el pare entrenador, o els pares que sobrevaloren als fills, busquen viure de l'èxit del seu fill, somnis frustrats i moltes vegades el nen o nena acaba odiant el futbol o expressant en el seu joc el mal comportament patern.

Com ha de ser un entrenador de futbol base per gestionar tots aquests factors i poder educar als infants?

Per mi, l'entrenador de futbol ha de tenir les mateixes habilitats que un educador. Tothom pot entendre de futbol, però no tothom pot dirigir un grup de quitxalla. Cal ser educadors abans d'entrenadors, tenir eines i coneixements vers un futbol que integri als joves en la comunitat des d'una perspectiva social.

Actualment el futbol ha deixat els carrers i les places i la canalla ha de buscar clubs federats. Això té conseqüències en la pràctica de l'esport?

Sí, el futbol esdevé acadèmic, es perd la inventiva i l'anarquisme futbolístic. El jugador necessita teoria, necessita moviments mecànics. A França els grans clubs estan anant als barris obrers a buscar jugadors amb talent, jugadors de la perifèria de París on hi sorgeix un futbol rebel, inventiu i de carrer. Dembele, Mbappe, i companyia són una generació de nois que no coneixien el futbol federat.

La pèrdua del futbol de carrer, és la pèrdua d'un futbol de picaresca, un futbol d'humilitat i que suposava un repte, això amb el temps tindrà una conseqüència vers el futbol que podrem gaudir tant professional com modest. Cal incentivar la pràctica esportiva als carrers sempre, els carrers tindrien vida i el futbol màgia.

Etiquetes de comentaris: , ,

+

La lluita per una universitat gratuïta

13 de novembre
Sergi Lozano,  responsable del col·lectiu de Sant Andreu de la Barca JCC.
 
L’educació és una eina clau per a desenvolupar pensament crític, una eina per a la reflexió element cada cop més necessari per fer front les empentes d’un sistema neoliberal que prioritza la producció i el consum al benestar comunitari i la solidaritat. Dins aquest entramat social on vivim observem com les relacions de consum i producció entren cada cop més en totes les esferes de la nostra vida, analitzen què i com consumim i quins són els nostres interessos. No només hi ha una intervenció directa sobre la nostra vida privada sinó que aquest sistema intenta arribar a dominar també l’esfera pública de la vida així com els nostres debats i reflexió. Les universitats han de ser aquell espai que ens permetin fugir d’això per establir debats crítics amb tot allò que ens envolten, tot i que podem observar com l’accés a aquesta amb els anys s’ha anat restringint.

Després del “boom” de l’accés a la universitat per primer cop dels fills i filles de la classe treballadora i l’aparença de la democratització d’aquesta s’ha vist que la realitat no era la que semblava. A partir de la crisi de 2008 es va aprofitar l’escassetat de recursos públics davant la nova crisi del sistema de mercat per atemptar contra les universitats o més ben dir sobre l’accés a aquestes. Tot això va suposar la pujada massiva dels preus de les taxes universitàries restringint l’accés a les persones amb menys recursos, així de nou va ser la classe treballadora la que més va patir les conseqüències, no només en els àmbits que més es van visibilitzar, com l’augment de l’atur, la pèrdua de l’habitatge fruit de desnonament, l’empitjorament de les condicions laborals, sinó que a més se l’hi va prendre el dret a l’educació superior.

Mentre s’intentava amagar sota la catifa aquest atac frontal contra les estudiants de classe treballadora es parlava de modernitat i avenç, d’homologació de graus amb la resta d’Europa, de creació de noves especialitzacions formatives per encaixar millor en el mercat laboral, de rànquings universitaris mundials i europeus tot això acompanyat de la idea de la inclusivitat de la universitat mitjançant beques, de la inclusió d’aquelles persones que havien nascut a barris obrers, però que disposaven de prou intel·ligència per a superar el biaix de classe amb el que naixien i entrar a competir intel·lectualment al costat de les classes mitjanes i altes. A tot això es va deixar fora d’aquestes beques aquelles persones que no tinguessin expedients brillants o que aplegant l’esforç de la família i renunciant a un millor estil de vida poguessin enviar els fills i filles a la universitat.

Amb tot, quan parlem del preu de la universitat cal tenir en compte que aquest no és tan sols el cost directe de la matrícula, cal afegir costos indirectes pels quals passa qualsevol estudiant com ho són; materials, transport, menjar, ordinadors... tot això sense comptar el sacrifici pel que fa al temps (per poder estudiar renuncies a temps d’oci o de conciliació familiar) o al treball, ja que sovint estudiar és incompatible amb un treball estable.

Això no és res nou, no estem fent una anàlisi partint d’un coneixement de recent descobriment sinó que és tan sols el context en el qual el moviment estudiantil ha hagut de conviure. Per això la principal demanda històrica del moviment estudiantil és i ha estat la gratuïtat de la universitat, per mirar que totes les persones tinguin la garantia d’accés a aquest servei que és d’interès públic i que per tant s’ha de defensar com a tal.

Per tot això el moviment estudiantil ha participat en la defensa constant dels serveis públics i s’ha mobilitzat envers els esforços de privatitzar, encara més, l’educació. En els darrers anys destaquen les mobilitzacions de les estudiants contra el pla Bolonya i les pujades de preus fruit de les retallades. El curs 2011-2012 el preu mitjà del crèdit universitari a Catalunya era de 14,4 € mentre que el curs 2012-2013 va pujar fins a 33,5 € això va ser així, ja que el govern del PP va crear el reial decret llei 14/2012 de 20 d’abril on es fixà que els preus públics dels graus els fixaven les Comunitats Autònomes i que en primera matrícula havien de cobrir entre el 15 i el 25% del cost total de l’estudi el que acompanyat de la reducció del finançament de la universitat a causa de les retallades de despesa pública suposant una molt major càrrega del cost total dels ensenyaments sobre les estudiants que sovint ja tenien dificultats per pagar les matrícules. A més no va quedar així sinó que va seguir augmentant fins a quedar congelat a la preocupant xifra de 41,17 €.

A aquest encariment dels graus també cal afegir la voluntat dels defensors del  pla Bolonya de fer graus de tres anys i màsters de dos. El que suposava una pèrdua de coneixements i habilitats per aquelles estudiants que volien fer un grau i pràcticament obligava a una especialització de dos anys de màster, amb el preu corresponent (que són molt més alts que els preus de grau). L’aplicació del pla Bolonya també suposava la liberalització dels graus, és a dir mentre que abans d’aquest els graus es pactaven anualment entre universitats i estat, ara les universitats promouen nous graus mitjançant el pacte amb l’Agència de Qualitat Universitària que permet la nova creació de graus segons les necessitats del mercat, amb això es desregula l’ensenyament i es canvia el model en el qual un grau suposava l’aprenentatge de coneixements i habilitats sobre una matèria ara aquest esdevindrà un curs d’aprenentatge d’ofici subjugat a l’interès del mercat, el que suposa una nova devaluació qualitativa dels graus universitaris.

Gràcies a les mobilitzacions estudiantils com les del 26 de febrer i 14 de maig de 2015 i l’activitat diària a les facultats, a la conferència de rectors de les universitats espanyoles produïda el març de 2016 s’aprova la moratòria de l’aplicació dels estudis de grau de tres anys fins al curs 2017-2018, a més entenent que aquest nou format de grau es podria aplicar per a graus de nova creació, però no es podria aplicar aquest règim als graus ja existents. Així avui dia ja existeixen aquests graus com el cas del grau d’estudis de gènere de la UAB, però són una opció minoritària i ara per ara segueixen existint vies per estudiar aquestes matèries des dels graus tradicionals com en aquest cas passa, que estudiants de graus de ciències socials poden fer un minor en estudis de gènere o especialitzar-se amb un màster a la mateixa universitat.

Per aconseguir la rebaixa dels preus públics a la universitat per arribar als estàndards previs a les retallades, el moviment estudiantil va començar a reivindicar la proposta de la rebaixa del 30% dels preus. Recollint aquesta demanda l’any 2019 es va iniciar un projecte per part dels sindicats estudiantils, assemblees de facultat, docents i sindicats de treballadores per presentar una iniciativa legislativa popular que fes efectiu el compromís de la generalitat de reduir els preus públics, aprovat pel parlament de Catalunya l’any 2016. La ILP establia que els preus públics de l’ensenyament conduents a l’obtenció de títols universitaris se situarien a la meitat inferior de la forquilla prevista per cobrir el cost de l’ensenyament universitari, així com disposava l’impossibilitat de què cap nova disposició pogués contradir aquesta llei. Aquesta iniciativa legislativa va sobrepassar els objectius inicials d’arribar a 50.000 signatures arribant a la gens menyspreable xifra de 70.000 signants. Aconseguint que la Generalitat anunciés que l’any 2020 inclouria aquesta demanda en els pressupostos autonòmics.

Aquest any ha estat el primer que hem pogut accedir a la universitat en aquestes noves condicions, celebrem aquesta victòria del moviment estudiantil, però no podem oblidar que moltes estudiants segueixen sense poder accedir a la universitat tot i aquesta rebaixa, ja que segueix essent un preu molt alt per a les famílies de classe treballadora i tal com hem comentat abans el cost que suposa la universitat va molt més enllà de la matrícula. També hem de tenir en compte que la generalitat ha promogut una rebaixa de preus, però la ILP encara no ha estat aprovada, no s’han igualat els preus de grau als de màster i la rebaixa no es troba blindada legalment. Aspirem a molt més que una rebaixa, aspirem a l’accés universal als nivells d’educació superior, no només pel que fa a les universitats sinó que també pel que fa als cicles formatius de grau superior i això només ho podem garantir mitjançant la gratuïtat total dels centres d’estudi. Això inclou l’eliminació del copagament a l’educació i la cobertura del cost dels desplaçaments dels i les estudiants. Encara tenim molt camí al davant i aquest no és fàcil, en els darrers anys són nombrosos els casos de repressió a aquells actius del moviment estudiantil que s’han enfrontat al sistema, exemples ho són els 27 membres de la comunitat educativa de la UAB jutjats per ocupar el rectorat de la universitat per lluitar per la gratuïtat de la universitat o els 13 estudiants de la pública a judici detinguts per participar en una vaga estudiantil el març de 2017. Amb tot això no farem ni un pas enrere i seguirem lluitant des de les assemblees i sindicats per aconseguir l’accés de la classe treballadora a la universitat pública, gratuïta i de qualitat.
 

Etiquetes de comentaris:

+

Més enllà dels preus: la lluita cultural i acadèmica

13 de novembre

Lucía Aliagas Picazo, Responsable de Moviment Estudiantil de la JCC

S’ha d’entendre la gratuïtat com quelcom que va molt més enllà dels preus de la matrícula i les taxes universitàries. L’accés de l’estudiantat treballador a l’educació superior es veu condicionat per molts més factors que els preus abusius que actualment patim: des de la crisi de l’habitatge que ens impedeix emancipar-nos fins a la precarietat laboral. Així, si volem construir un sistema educatiu veritablement públic, popular i de qualitat, el moviment estudiantil ha de continuar lluitant per les seves reivindicacions històriques en l’àmbit cultural i acadèmic.

La lluita acadèmica: volem escollir avaluació

Un dels eixos principals per aconseguir una universitat per a totes és la lluita per poder escollir avaluació. Les conseqüències de la mala aplicació d’un Pla Bolonya que veu a l’estudiant com un treballador a temps complet per a la universitat i que ignora la seva realitat social ens ha portat al fet que compaginar feina amb estudis sigui tota una odissea per les estudiants de classe treballadora. Amb la crisi educativa que ha generat la situació de pandèmia i confinament, les conseqüències d’aquest problema s’han agreujat. És per això que, ara més que mai, necessitem una flexibilització i adaptació de l’avaluació continua i opció a poder escollir avaluació.

L’avaluació continua que es va vendre durant el procés d’aplicació de Bolonya no era la que s’està aplicant actualment: la sobrecàrrega de feines que porten a terme molts professors a partir de treballs i pràctiques amb poca puntuació final, però obligatòries, dificulta poder seguir amb les assignatures si el teu temps no està exclusivament dedicat als teus estudis. Classes magistrals i basades en power points que no es diferencien en res d’allò amb el que es volia canviar fa un parell de dècades, però ara amb mil treballs inútils, és el que actualment tenim. Pretenien acabar amb què l’estudiant es jugués el curs en un examen final, però això continua succeint. És per això que cal canviar l’actual model d’avaluació contínua i, alhora, donar l’oportunitat a l’estudiantat d’escollir avaluació única si li convé.

Durant el primer semestre del curs 2019-2020, el moviment estudiantil va conquerir aquesta reivindicació gràcies a la pressió fruit de la jornada de mobilització post-sentència [1]. La seva aplicació a les universitats catalanes arran aquesta situació d’excepcionalitat acadèmica i política ens va demostrar com portar-la a terme era qüestió de voluntat política. En el context actual en què se’ns ha abocat a la virtualitat, no només hem de continuar reivindicant la presencialitat, sinó que hem de continuar exigint l'avaluació única per consolidar-la com la normalitat.

D’aquesta forma, una altra de les conseqüències de l’aplicació de Bolonya a Catalunya -i que no derivava exclusivament d’ella- va ser l’eliminació de les segones i terceres convocatòries [2]. Durant el curs 2010-2011 la segona i tercera convocatòria es va eliminar de les universitats catalanes: un problema ben greu quan veiem que durant aquell mateix curs els crèdits en segona matriculació van pujar un 50% i la tercera matriculació va deixar de ser becada. Així, ens trobem que foren les estudiants les que van haver de pagar les retallades i les polítiques d’austeritat fruit de la passada crisi. No només cal, això sí, retornar les segones i terceres convocatòries, sinó també acabar amb el càstig econòmic de les segones i terceres matriculacions, així com eliminar les restriccions per presentar-se a reavaluacions. Castigar econòmicament els suspensos sense tenir en compte la situació material de l'estudiant acaba castigant, alhora, a les més vulnerables -implicant una càrrega psicològica bastant dura i que pot generar problemes com ansietat i angoixa.

Una universitat al servei del mercat

I això no és tot: el procés de privatització de la universitat pública ens ha portat a un procés de liberalització i mercadeig de títols universitaris. Les reformes que es van aplicar en 2004-2005 en el nostre sistema universitari, vuit anys després del Manifest de Bolonya, tenen unes característiques en el nou sistema de títols i la seva i implementació que no deriven directament de la Declaració de Bolonya ni de les reunions següents. No va anar simplement d’un intent d'aplicació de reformes pedagògiques o amb l'objectiu d'introduir-nos en el marc comú europeu, sinó que fou un procés d’inserció de l’educació al mercat.

La reforma que va començar en 2004 amb els màsters, no seguia la Declaració de Bolonya en 1999 sinó la de Berlín en 2003 que va posar pegats a Bolonya amb l'objectiu de recuperar l'estructura de tres cicles (grau, màster i doctorat). És aquí quan manifesta la reforma més greu que es va fer en 2008: la substitució del catàleg de títols per un registre. 

El problema principal que patim com a comunitat universitària pel que fa a la mercantilització de l’educació és la liberalització dels títols, aplicat als graus de 4+1 i 3+2. Els graus abans de Bolonya es gestaven estatalment. Les universitats i l'Estat estaven obligats a pactar anualment un catàleg de títols, ja que s'entenia que amb els diners de tots s'impartia la docència de tots. Amb Bolonya aquest catàleg va ser substituït per un registre de títols i el procés de selecció d'aquests va canviar totalment d'ordre: actualment les Universitats proposen títols a l’Agència de Qualitat Universitària que en funció de diferents criteris, normalment elitistes i amb interessos de mercat, autoritza la posada en producció d'un grau o màster. La posada en marxa dels títols passa per tres fases: l'últim criteri perquè arribi a ser acreditat és si el títol té alumnes, per tant la clientela [3].

Aquesta situació ha provocat una total liberalització de l'oferta de graus i màsters. En pocs anys, hem passat d'uns centenars de diplomatures i llicenciatures a milers de títols de grau. Fa falta un catàleg de títols, una regularització tancada i pactada de quins títols s'imparteixen a les universitats i quin repartiment correspon a cada una. Aquest catàleg -en contraposició a l’actual registre- és imprescindible davant l’actual desregularització feroç. A més, també fa falta aniquilar el mercadeig de títols i estudiants per part de les Agències de Qualitat. 

Ministres, consellers, polítics i fins i tot professors tenen a la ment la concepció d’una universitat que tingui com a objectiu inserir-nos ràpidament al mercat laboral. És per això que porten a terme reformes educatives i decrets que flexibilitzen la universitat i insereixen els interessos empresarials als nostres plans d’estudi. Aquest procés s’ha fet mitjançant la creació de títols exageradament específics i atractius per les necessitats actuals del mercat a curt termini, però també amb el protagonisme d’empreses i bancs als nostres plans d’estudi i campus [4].

No volem una universitat enfocada al mercat ni a les seves necessitats: el neoliberalisme ens ha intentat vendre una educació flexibilitzada i enfocada a la inserció laboral [5], molt lluny de com la concebem nosaltres. Volem una educació pública, gratuïta i de qualitat que tingui com a objectiu fomentar l’esperit crític en l’estudiantat i formar-nos. Les universitats han de ser espai de debat i coneixement, de canvi i transformació social, no de formació d’individus per ser futures treballadores pel mercat capitalista.

La llengua i la universitat

La universitat que volem i per la qual lluitem, com la totalitat del sistema educatiu, és pública, gratuïta i de qualitat, però també en català. El sistema d’immersió lingüística va néixer als anys 80 als barris obrers de Santa Coloma de Gramenet i ha permès a milers de nens i nenes castellanoparlants poder parlar i viure en la llengua que també és del seu país. El sistema d’immersió lingüística neix de la classe treballadora i, tenint en compte que moltes de nosaltres som les seves filles, és part de la nostra feina defensar-lo amb dents i ungles.

Tot i els èxits que la normalització i la immersió ha recollit durant les últimes dècades, en els últims anys s’està patint un greu retrocés: la campanya reaccionària, ultradretana i espanyolista ha qüestionat l’ús del català a les aules -buscant la seva minorització i expulsió de l’espai públic- i les polítiques educatives del Partit Popular i dictàmens com els del Tribunal Suprem han aconseguit ampliar hores del castellà a costa de la resta de llengües oficials de l’estat. Segons les dades de l’IDESCAT en els últims anys hem patit un retrocés en xifres absolutes de l’ús habitual del català -2.305,1 enfront dels 2.696.200 de 2013- i també en valors relatius -36,1% davant del 43,1%-. 

Són dades com aquestes les quals ens mostren el perquè hem de continuar combatent la discriminació lingüística a les nostres aules i centres d’estudi: fa poc més d’un mes Plataforma per la Llengua va exposar com s’han triplicat durant l’inici d’aquest curs acadèmic les queixes per discriminació del català a les universitats [6]. Així com han publicat nombrosos informes sobre la situació del català en estudis de grau i màster [7]. La situació és greu: en el cas de Dret, les hores lectives en català dels estudis de grau no arriben al 50% i la xifra baixa al 31% en el màster d’advocacia. 

La reivindicació de l’ús del català a la docència no és banal. Si no volem que la llengua quedi relegada a l’espai privat sinó que continuï sent viva al públic -al món cultural, humanístic, científic i jurídic- necessitem que els nostres drets lingüístics es respectin a l’educació superior. S’ha de garantir la vehicularitat del català en el nostre aprenentatge, que hi hagi més oferta de màsters i postgraus oficials en català, que es respecti la llengua de la docència -i que no es canviï en mig del semestre- i disposar bibliografia específica en català. La immersió lingüística a l’educació obligatòria ens permet tenir un nivell òptim del català a nivell genèric, però l’educació superior ens ha de permetre també poder adquirir el vocabulari científic i professional dels nostres camps d’estudi.

Necessitem també que les universitats i el govern es comprometin perquè les estudiants de mobilitat i d’Erasmus coneguin el català quan arriben a les universitats catalanes: la mobilitat no ha de ser excusa per vulnerar els drets lingüístics de l’estudiantat o simplificar el mapa lingüístic de la universitat. Aquesta hauria de ser una oportunitat perquè les estudiants d’intercanvi puguin aprendre el català, i no un impediment per la docència en llengua catalana.

Per finalitzar, en la qüestió de la llengua, hem de remarcar que en el món globalitzat en el qual vivim l’aprenentatge d’una tercera llengua ha esdevingut cabdal en la professionalització de les joves. Així, no només hem d’apostar pel finançament dels estudis extracurriculars com les llengües estrangeres mitjançant escoles oficials públiques, gratuÏtes i de qualitat, sinó també integrant els idiomes com a assignatures optatives dins dels mateixos graus [8]. Entenem que si el domini d’aquestes competències ha esdevingut requisit per l’obtenció del títol universitari, les institucions haurien d’oferir una formació competent i de qualitat que permeti la seva adquisició -i no fent-li recaure aquesta tasca exclusivament a l’estudiant.

Conclusions

Els últims mesos han posat en manifest totes les ferides que no cicatritzaven a l’educació pública. La comunitat educativa porta anys denunciant que les retallades i les polítiques d’austeritat en educació ens acabarien passant factura: ens trobem amb un sistema educatiu extremadament debilitat i amb molt poc marge de maniobra davant una crisi educativa com l’actual.
L’estudiantat ha sigut una de les principals víctimes d’aquesta crisi i les seves conseqüències i és per això que cal que ens enfortim i ens blindem de drets per defensar-nos dels atacs privatitzadors i elitistes del neoliberalisme a l’educació. Hem d’enfortir les fileres del moviment estudiantil i necessitem d’unitat acció per deixar d’anar a la reacció i passar a l’ofensiva. Aquesta unitat ens ha deixat com a lliçons conquestes com la moratòria del 3+2 durant l’any 2016, l’avaluació única durant el primer semestre del curs 2019-2020 o la rebaixa del 30% durant el segon. Ara toca consolidar-les i continuar pressionant per construir la universitat que realment volem, perquè l’educació és un dret i no un privilegi!

NOTES

[1] Mouzo Quitáns, Jessica.. “Quines universitats han canviat la seva manera d’avaluar per les protestes del procés?” El País. Barcelona. 30 d’octubre de 2019.
https://cat.elpais.com/cat/2019/10/30/catalunya/1572434920_399232.html
[2]Aldia.cat. “Les universitats eliminen la segona convocatòria d’examens per complir amb Bolonya” 21 de maig de 2015. https://www.aldia.cat/gent/noticia-les-universitats-eliminen-segona-convocatoria-dexamens-per-complir-amb-bolonya-20110521112610.html
[3] Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya. “Evidències i indicadors recomanats per a l’acreditació de graus i màsters”  http://www.aqu.cat/doc/doc_58718441_1.pdf
[4] A la UAB, el Banc Santander té un rol decisori dins d'òrgans com el Consell Social, que determina la gestió de l'activitat universitària (entre elles els pressupostos). A la Universitat de Barcelona, el Institut de Formació Continua-IL3 -part del Grup UB- té la col·laboració d’empreses privades com Danone, Decathlon, Nestlé, la SEAT i Agbar.
[5] Una concepció que ens ha portat a que a la proposta del “Real Decreto por el que se establece la ordenación de las enseñanzas oficiales del Sistema Universitario Español” que va presentar el Ministeri d’Universitats el passat maig, hi hagués una proposta de creació d’estudis de Formació Dual a les universitats enfocades a una inserció ràpida en el món laboral. Proposta que, a més, no ajuda a la dignificació de la Formació Professional.
[6] La Plataforma per la Llengua triplica aquest curs les queixes que rep per discriminació del català a les universitats. Extret de: https://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/noticies/4781/la-plataforma-per-la-llengua-triplica-aquest-curs-les-queixes-que-rep-per-discriminacio-del-catala-a-les-universitats 
[7] Dades de l’ús de la llengua als Graus de Dret i Màsters d’Advocacia de les universitats catalanes: https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/dades-de-lus-de-la-llengua-als-graus-de-dret-i-masters-dadvocacia-de-les-universitats-catalanes-desat-automaticament_1572867383.pdf 
[8] A facultats com Filosofia i Lletres o Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma, les estudiants de qualsevol grau tenen la possibilitat de matricular-se a assignatures d’idiomes entre tercer i quart de carrera. Els crèdits d’aquestes assignatures compten com a optatius dins del mateix grau i permeten assolir una competència de la llengua.

Etiquetes de comentaris:

+

Més articles




edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre