Engels i la Qüestió Nacional

La majoria de textos escrits sobre el fet nacional se solen centrar en els textos de Marx o són escrits analitzant la posició del marxisme en general. Quin era però el plantejament particular d’Engels sobre aquesta qüestió? En aquest article analitzarem els tres aspectes que van suscitar el seu interès pel que fa a la qüestió nacional: Polònia, Irlanda i la polèmica al voltant dels “pobles sense història”.

El cas polonès és segurament el més conegut pel moviment socialista europeu, ja que anys després de la mort dels dos pares del marxisme seguirà ben viu en els debats entre Rosa Luxemburg i Vladimir Lenin. No obstant això, els posicionaments originals d’Engels revesteixen importància per si mateixos i són un bon exemple que ens permet observar l’evolució de la seva anàlisi.

Una de les primeres intervencions d’Engels sobre la qüestió nacional polonesa la realitza el cinc de desembre de 1847, mitjançant una crònica d’un acte celebrat a Londres en commemoració de la revolució polonesa de 1830 [1]. En ella recull i subscriu les paraules del seu col·lega Marx, que havia dit que “des d’Anglaterra arribaria el senyal per a l’alliberament de Polònia” i que “Polònia només seria lliure quan les nacions civilitzades d’Europa occidental haguessin conquerit la democràcia. Però el més fort i més gran numèricament parlant de tots els moviments democràtics d’Europa és el d’Anglaterra, que s’estén per tot el país”. A Anglaterra era on la lluita de classes estava en una posició més avançada, on el proletariat tenia més força i per tant, segons Marx i Engels, era la baula que calia trencar per poder assolir l’alliberament de Polònia. 

Engels, de fet, introdueix en el discurs d’aquest mateix míting [2] per primer cop la idea que “Una nació no pot arribar a ser lliure i a la vegada seguir oprimint-ne altres. L’alliberament d’Alemanya no pot fer-se efectiu, doncs, si no es fa efectiu l’alliberament de Polònia (...)” Per tant, “els demòcrates alemanys i polonesos poden treballar mancomunats en l’alliberament d’ambdues nacions”. 

Aquest posicionament, favorable a l’alliberament nacional però amb perspectiva anglocèntrica serà la base del plantejament general d’Engels i Marx al respecte fins a la dècada dels 60 i el veurem també aplicat al cas irlandès. Les lluites per l’alliberament nacional i social anaven unides, i els proletariats de les nacions opressora i oprimida havien de treballar conjuntament per a l’alliberament nacional, però la presa del poder a Anglaterra per part del proletariat era condició sine qua non per a l’èxit de l’alliberament polonès i de les nacions oprimides d’Europa.

Després de la derrota dels moviments revolucionaris de 1848, entre els quals figurava l’aixecament polonès de Lelewel de 1846, Engels envia l’any 1851 una carta [3] molt dura a Marx, on es mostra realment decebut i pessimista davant les perspectives de la revolució i  carrega contra Polònia. Els comentaris que fa Engels són realment contundents: “Com més penso sobre el tema més clarament em sembla que els polonesos com a nació estan acabats i només poden ser usats com a instruments fins que la mateixa Rússia sigui arrossegada a la revolució agrària. A partir d’aquest moment, Polònia no tindrà en absolut cap raó d’existir”.

Tot i aquest parèntesi, posteriorment Engels tornarà a les seves posicions prèvies de defensa a ultrança de l’alliberament polonès. Durant els anys 60 el moviment democràtic a Polònia revifa i amb ell les esperances d’una nova etapa revolucionària que finalment no s’acaben realitzant. Malgrat aquest nou entrebanc, es produeix en Marx i Engels un canvi de paradigma al respecte, si abans consideraven que l’alliberament de Polònia havia de ser conseqüència de la revolució proletària, ara el consideren requisit indispensable per al desenvolupament de la lluita obrera, especialment a Alemanya. A més a més es mantindrà la tesi de la necessitat que ambdós moviments, el de la lluita de classes i l’alliberament nacional han d’anar forçosament de la mà, o cap dels dos aconseguirà el seu objectiu [4].

Amb la creació de la Primera Internacional els dos fundadors del Socialisme Científic posaran la qüestió polonesa al centre de l’activitat d’aquesta organització. Engels escriurà la primavera de 1866 una sèrie d’articles defensant l’alliberament polonès enfront dels seguidors de P.J. Proudhon, que defensaven que la Internacional i el moviment obrer en general només s’havia de limitar a assumptes relacionats purament amb el treball. Davant d’aquest desafiament, Engels farà un repàs de com durant els diversos processos revolucionaris els obrers sempre havien defensat la causa de Polònia [5].

Durant els últims 15 anys de la seva vida, Engels seguirà defensant amb vehemència la llibertat de Polònia i revisarà juntament amb el seu camarada les seves interpretacions sobre l’alçament de Lelewel. L’any 1875 Marx i Engels batejaran la Revolució Polonesa de 1846 com “la primera a Europa a plantar la bandera de la revolució social” i la vincularan amb la Comuna de 1871. Cinc anys més tard caracteritzaran directament aquest esdeveniment com a la primera revolució política a proclamar demandes socialistes [6]. A la carta que Engels li envia a Kautsky el febrer de 1882 [7], el revolucionari alemany sentència: “En cap cas tenim la tasca d’apartar als polonesos dels seus esforços per lluitar per les condicions vitals del seu desenvolupament futur, o persuadir-los que la independència nacional és una qüestió molt secundària des del punt de vista internacional. Ans al contrari, la independència és la base de tota acció internacional comuna”. 

Finalment, en l’última menció d’Engels cap a Polònia, que correspon al pròleg de l’edició polonesa del Manifest Comunista de 1892 [8], Engels es reafirma en el plantejament expressat en la carta a Kautsky i afirmarà que La restauració d’una Polònia forta i independent és una qüestió que no només interpel·la als polonesos, sinó a tots nosaltres. Una sincera col·laboració internacional de les nacions europees només és possible si cada una d’aquestes nacions és totalment autònoma dins de la seva pròpia casa.

Un cop hem vist com es manifesta al llarg del temps en el pensament d’Engels aquesta màxima segons la qual “un poble no serà mai lliure mentre n’oprimeixi a un altre” a Polònia, passem a analitzar el mateix procés pel cas Irlandès, on l’aportació d’Engels és més extensa encara.

Una de les primeres mencions explícites d’Engels a la lluita per l’alliberament nacional irlandès apareix el 1843, en una crònica escrita a Der Scheweizerische Republikaner. Aquest document formarà part dels materials utilitzats dos anys després per fer l’anàlisi sobre la situació plasmada a La situació de la classe obrera a Anglaterra. Durant la segona dècada del s. XIX, la lluita irlandesa revifarà sota el lideratge de Daniel O’Connell, un advocat catòlic que posarà al centre de les demandes l’abolició de la llei d’unió amb Gran Bretanya de 1801.

Segons Engels ens explica, els seus mítings eren nombrosíssims, arribant a aplegar a centenars de milers d’irlandesos. Això no obstant, essent un home d’ideologia liberal moderada, O’Connell mai portarà les reivindicacions nacionals a confluir amb les socials ni a establir cap mena d’estratègia revolucionària. Diu Engels: “si O’Connell volgués realment el millor pel poble (...) m’agradaria saber que podria negar-li Sir Robert Peel [9] si ell li exigís des del cim d’un poder com el que té ara. Però que aconsegueix amb tot el seu poder i els seus milions d’irlandesos? (...) Ni tan sols pot imposar l’abolició de la Unió, per descomptat només perquè no s’ho pren seriosament, perquè utilitza el poble irlandès, plomat i aixafat, per preocupar als ministres tories i tornar a posar als seus llocs els seus amics moderats.” [10]

Després de la mort d’O’Connell l’any 1847 el moviment nacionalista irlandès s’acostarà al Cartisme [11] a qui Engels assegurava millors perspectives de futur. A més a més, l’any 1848 Engels escriu un article on per primer cop es veu l’estratègia que planteja per a l’alliberament d’Irlanda i que comparteix les mateixes característiques que la proposta de Marx per Polònia de 1846 citada anteriorment en aquest article. Engels manifesta que “No hi pot haver cap mena de dubte que a partir d’ara la massa del poble irlandès s’unirà cada cop més amb els Cartistes anglesos i actuarà amb ells d’acord amb un pla comú. Com a resultat s’avançarà en molts anys la victòria dels demòcrates anglesos i per tant l’alliberament d’Irlanda.” [12]

No trobem cap altra declaració remarcable d’Engels fins al 1856, quan escriu una carta a Marx [13] reprenent el tema de l’alliberament Irlandès fent èmfasi en la condició de colònia d’Irlanda i en el fet que la llibertat que gaudeixen els Irlandesos està basada en l’opressió als Irlandesos. A més a més fa un breu comentari a la situació de despoblament del camp irlandès i la degradació en què es troba la nació, amb uns comentaris molt negatius remarcant que mitjançant l’opressió els Irlandesos han acabat esdevenint una “nació desgraciada”, l’única funció de la qual és ara “proveir Anglaterra, Estats Units, Austràlia, etc. de prostitutes, jornalers, proxenetes, carteristes, estafadors i altres desgraciats”.