Donald Trump i el “final de la democràcia estatunidenca”

Arantxa Tirado Sánchez (@aran_tirado) 

 

Les eleccions del 3 de novembre de 2020 als Estats Units d'Amèrica (EUA) passaran a la Història per ser el moment en què les costures del sistema electoral estatunidenc es van mostrar de manera descarnada davant el món. No ha estat la primera vegada però, a diferència de l'any 2000, quan George W. Bush va guanyar l'elecció per un estretíssim marge de vots a Florida, la presència de Donald Trump a la Presidència anunciant des de fa mesos les possibilitats d'un frau electoral, discurs que segueix mantenint, ha fet saltar les alarmes fins i tot entre els més conspicus defensors de la democràcia estatunidenca com a democràcia exemplar.

No obstant això, tots els analistes, periodistes o polítics, tant d'esquerra com de dreta, que aquests dies s'esquincen les vestidures davant les sortides de to de Donald Trump desafiant les regles del joc de la seva democràcia, creient que amb Trump perilla la democràcia estatunidenca, farien bé d'ampliar i aprofundir els seus estrets marcs d'anàlisi. Els marcs d'anàlisi limitats són aquells que exerceixen de vel al coneixement. Deia Karl Marx que “la manera com es presenten les coses no és la manera com són; i si les coses anessin com es presenten, la ciència sencera sobraria”. Aquesta frase hauria de servir de capçalera a qualsevol científic social que es valori, però també a qualsevol analista que vulgui anar més enllà dels llocs comuns i la superficialitat amb la qual s'aborda el fenomen Trump.

Els qui hagin seguit les eleccions aquests dies a la premsa espanyola hauran percebut com a l'hora d'analitzar les eleccions i la política estatunidenca la pluralitat informativa i la suposada objectivitat que defensen els mitjans es dilueix per a donar pas a clars suports al candidat demòcrata, mentre es demonitza unànimement a Trump com a responsable de la decadència de l'autodenominada “democràcia més antiga del món”. En bona part, la limitació d'aquestes anàlisis radica en el fet que s'assumeix que Trump és el problema, en lloc de veure a Donald Trump com a expressió d'una situació estructural prèvia que, al costat de la confluència d'elements conjunturals, dona lloc a l'ascens de lideratges d'aquest tipus. Mentre s'individualitza l'anàlisi política, es passa de puntetes de manera acrítica per les grans contradiccions de la democràcia estatunidenca, no sols el seu sistema electoral enrevessat, sino que s'assumeix que no pot existir un altre tipus de democràcia diferent del model liberal procedimental de la democràcia burgesa que va servir de model a tantes democràcies liberals del món. Tal sembla que la fi del món bipolar a escala internacional va suposar també la fi, en la ment de molts i moltes, d'una alternativa democràtica que no passés pel capitalisme. Un sistema econòmic, per cert, que sembla el convidat de pedra al qual ningú, excepte els “marxistes corcats i pesats”, li para esment com a responsable de les grans contradiccions que constitueixen els desafiaments de la societat estatunidenca i que,  en cas de no resoldre's, donaran lloc a més dècades de conflictivitat social i política. Aquesta anàlisi pretén posar el focus en els elements que gairebé mai són esmentats i que permeten entendre per què no hauríem de preocupar-nos tant per la reelecció o no de Trump o si està amenaçant la democràcia estatunidenca i reptant les seves institucions, sinó per l'evolució social, política i econòmica d'un model que, com tot model imperial i imperialista, es projecta al món amb ànsies d'universalitat.

 

Amb el títol El espectáculo electoral más costoso del mundo, el diplomàtic cubà Ramón Sánchez-Parodi va publicar el 2014 un llibre en l'Editorial de Ciencias Sociales de L’Havana. Forma part de la col·lecció “Una mirada a los Estados Unidos” i demostra que els cubans, segurament més per necessitat que per plaer, han dedicat en les últimes dècades molt de temps de la seva vida a estudiar la realitat estatunidenca, potser seguint aquesta màxima de conèixer l'enemic per a poder desarmar-lo millor. En el llibre, Sánchez-Parodi intenta desentranyar com funciona el sistema electoral estatunidenc. Una tasca gens fàcil tenint en compte el seu disseny alambinat i la seva lògica totalment contrària a la que se li pressuposa a qualsevol democràcia: fomentar la participació ciutadana.

Que els EUA és una democràcia que tracta de limitar la participació ciutadana per la via del vot, ja des dels seus inicis i també en l'actualitat, no és una cosa que s'hagin inventat els seus enemics. Són denúncies que sorgeixen de la mateixa societat estatunidenca i que, a poc a poc, s'estan convertint en un clam que demana a crits reformes substancials en un sistema electoral anacrònic. Fins i tot una plataforma tan poc subversiva com Netflix té un documental que aborda aquest tema, “El poder del voto, en pocas palabras”, amb Leonardo Di Caprio com a narrador principal, on se'ns explica com la democràcia de propietaris esclavistes, que és l'origen dels actuals EUA, es tradueix en l'actualitat en una democràcia de vot presidencial indirecte, per la via del col·legi electoral, en la qual cal inscriure's per a poder votar en un dia laborable, i en què les decisions de les autoritats poden treure't de manera arbitrària del cens electoral, sobretot si ets afroamericà. El documental dóna dades tan contundents com que el governador de Geòrgia, el republicà Brian Kempt, va eliminar 1,4 milions de persones del cens i va tancar 214 centres de votació. El 70% d'aquest gairebé milió i mig eren afroamericans. Si tenim en compte que la població afroamericana tendeix a triar, quan vota, al Partit Demòcrata, i que el governador Kempt va guanyar per un marge d'una mica més de 50.000 vots, podem entendre els interessos darrere d'aquesta decisió tan poc democràtica. No és l'única. A Florida, el 10% de la població no té dret a vot. Està exclosa en part per ser exconvicta. Un 20% d'ella correspon a joves negres. Per als qui prenen aquestes decisions, totalment possibles sota la legalitat estatunidenca que delega en els Estats les prerrogatives electorals, votar no és un dret, sinó que ha de ser un privilegi reservat a, suposem, els “bons ciutadans”. L'elitisme que es desprèn d'aquesta mena de raonaments, una combinació de classisme i racisme, permet entendre per què la democràcia estatunidenca, i no sols el seu sistema electoral, està en crisi. Una democràcia en la qual, per un motiu o un altre, a penes la meitat dels ciutadans està inscrita per a votar.

Si els EUA té tants problemes amb l'acceptació d'una àmplia participació electoral en el marc d'una democràcia liberal procedimental capitalista, com no havia de concebre que la democràcia participativa i protagonista que va impulsar Hugo Chávez a la Veneçuela bolivariana, tractant de transitar cap a un model comunal i socialista, era una cosa pròpia del diable. Un Hugo Chávez que, a diferència dels EUA, va censar a milions de persones que, fins a la seva arribada al Govern en 1999, no existien per als governants anteriors perquè mancaven de cèdula d'identitat i, per tant, de dret a decidir. És més, a ningú no li importava, com als EUA, era millor que aquests pobres “tierrúos” (com se'n deia despectivament), no votessin perquè ja hem vist el resultat de deixar votar als pobres a Amèrica Llatina en els últims anys: la possibilitat que triïn a polítics que governin defensant els seus interessos de classe. Un escenari que fa por a les elits mundials, aquestes mateixes que s'activen per a paralitzar tota democràcia sobirana que gosa traspassar els límits de la democràcia liberal procedimental. Paradoxalment, mesures d'ampliació de la democràcia en processos populars han estat presentades al món per aquestes elits i els seus corifeus com a dictadures, mentre que les limitacions a l'exercici dels drets democràtics en la major potència mundial, no han rebut a penes cap esment entre els paladins de la defensa de la LLIBERTAT i la DEMOCRÀCIA (sí, amb majúscules i sense adjectius, perquè així utilitzen ells uns termes dels quals s'han apropiat, encara que els hagin buidat de contingut, ja no signifiquin res i només serveixin com a arma llancívola contra l'adversari polític).

Aquests dies resulta sagnant la hipocresia d'una opinió pública que s'esquinça les vestidures amb les denúncies de Donald Trump sobre el presumpte frau de les eleccions i la seva voluntat d'autoproclamar-se president al cap de poques hores de les votacions, malgrat que els avanços del recompte no anaven en el mateix sentit, o que s'escandalitza perquè Trump acabarà amb la democràcia i les institucions estatunidenques, mentre el febrer de 2019 aplaudia l'autoproclamació de Juan Guaidó a Veneçuela, avalada per un tuit de Donald Trump i el reconeixement de la Unió Europea i unes quantes desenes de països. Resulta curiosa una concepció tan elàstica i arbitrària del respecte a la democràcia i a les institucions.

Potser tot es resumeix en la frase que diu una de les afroamericanes integrants del moviment de lluita pel dret al vot que apareix en el documental “Els poderosos no volen compartir el poder”. Aquesta por al fet que la democràcia porti a l'essència etimològica del seu nom, “el govern del poble”, amb un poble cada vegada més empobrit pels efectes de les polítiques econòmiques d'una elit plutocràtica, que pot exigir canvis en un sentit que trenqui la democràcia liberal, no en la lògica que les elits secunden amb sortides tipus Trump, Bolsonaro o Abascal, sinó en la lògica rupturista dels Castro, Chávez o Morales.

El país que s'ha presentat al món com el paradís de les oportunitats per a atreure força de treball de tots els països del planeta té una cara B que no sol mostrar-se o, quan s'ensenya, va acompanyada d'un enfocament que eximeix de responsabilitat al sistema econòmic estatunidenc, el capitalisme, de les víctimes que deixa al seu pas. Aquestes víctimes internes, a més de les externes ja conegudes, que són les que pateixen les bombes i bloquejos de la política imperialista estatunidenca arreu del globus, són els autòctons pobres, aquells “efectes col·laterals” interns d'una guerra de classes que és més silenciosa que un dron però que mata de manera lenta i persistent a milions d'estatunidencs cada any. Que un sistema que presumeix de generar riquesa sigui una fàbrica de pobres hauria de ser preocupant, però si aquesta dissociació es produeix en l'estendard del capitalisme, que pretén ser el model a seguir per la resta de països, ho és encara més.

Un país que, malgrat tenir al 10% de la seva població[i], 34 milions de persones, en la pobresa i en exclusió sent potència mundial, es refusa parlar de classes socials, com apuntava l'altre dia l'autora de White Trash (Capità Swing, 2020), Nancy Isenberg[ii]. Malgrat que sense la classe no pot entendre's cap anàlisi política i social, aquesta se sol passar per alt o només s’utilitza, com succeeix de manera emblemàtica en el cas dels EUA, per a acusar la classe treballadora estatunidenca, sobretot d'àrees rurals i de determinat perfil cultural, de ser el graner electoral de Trump. Es parla del ressentiment que els sectors més pobres i abandonats de la classe treballadora blanca, els també coneguts com a red necks, haurien acumulat al llarg dels anys i amb els quals Trump hauria sabut connectar amb els seus discursos que busquen responsables externs (immigrants mexicans, negres, xinesos comunistes, etc.) a la seva situació de marginalitat social. Però el fenomen Trump no pot entendre's solament pel vot d'aquests sectors perquè, deixant de banda el que es pugui desprendre d'una anàlisi detallada dels resultats d'aquestes eleccions, el 2016 la majoria dels seus votants no va ser aquest prototip de classe treballadora blanca, pobra, inculta i racista, tal com els mitjans ens insinuen dia sí i dia també. Una construcció que, encara que contingui una part de la realitat, també està carregada de prejudicis, com apuntava la periodista estatunidenca Sarah Smarsh. En un article publicat el desembre de 2016[iii] desmuntava aquests clixés classistes donant dades esclaridores de com que els partidaris de Trump no tenien ingressos més baixos o taxes de desocupació més altes que la mitjana dels estatunidencs. Però els seus potencials votants en 2016 sí que tenien, en canvi, major poder adquisitiu. A més, un 44% posseïa un títol universitari en un país en què la mitjana nacional és del 29% (33% per a la població blanca) i on hi ha 45 milions d’estatunidencs endeutats pels préstecs universitaris, el 70% dels quals amb problemes per a pagar, segons Student Debt Crisis[iv]. Caldria veure què ha canviat en aquests últims 4 anys però el que sembla intuir-se és que Trump és la resposta d'unes certes elits i sectors mitjans de la societat estatunidenca davant les contradiccions d'un sistema que, en la seva pròpia lògica de funcionament, porta a la seva autodestrucció. Es poden buscar causes foranes al declivi de l'imperi estatunidenc, sens dubte, però la veritat és que la crisi de la democràcia estatunidenca és la crisi del seu model capitalista excloent. Un model capaç de crear els homes més rics del món però incapaç de proporcionar accés a una cobertura mèdica pública i universal per als seus ciutadans, un element essencial si volem parlar d'igualtat. Avui als EUA hi ha més de 26 milions de persones, un 8% de la població, sense cap mena de cobertura mèdica[v]. En la potència més gran que ha existit mai ets “lliure” per a enriquir-te sense límits però també per a morir-te abans d'hora si ets pobre.

Que Donald Trump pertanyi a l'elit i representi, de manera bastant peculiar i poc diplomàtica, els seus interessos econòmics, no significa que no pugui estar enfrontat amb altres sectors d'aquesta mateixa elit. És cert que quan Trump es va perfilar com a candidat a la presidència dels EUA alguns sectors de l'establishment estatunidenc, inclosos membres del Partit Republicà, no van veure aquest moviment de bon grat. Des d'alguns mitjans de l'establishment estatunidenc van tractar de presentar-lo com un “populista”, similar als líders “populistes” d'esquerres que havien guanyat les eleccions a Amèrica Llatina. Res més lluny de la realitat. Els seus enfrontaments, ja durant el seu mandat, amb alguns funcionaris del Deep State o “govern permanent” dels EUA –aquells que transcendeixen a l'alternança governamental– mostren la incomoditat de la gent de nissaga quan un nou-ric, al qual veuen com a groller i de gustos poc refinats, arriba a viure al seu veïnat. Però observar l'elecció d'assessors i membres dels diferents gabinets de Trump serviria per a veure les línies de continuïtat amb les administracions republicanes precedents, sobretot amb els falcons i l'ala neocon, i amb lobbies tan poderosos a Washington com l'anticastrista, el petrolier i el sionista, aquest a través del seu gendre Jared Kushner, el seu assessor principal, a més.

Els nostres mitjans repeteixen a l'uníson que Trump és antiglobalització, antilliure comerç i que té una agenda anticanvi climàtic. Obvien, d'entrada, que els EUA ha tingut històricament una postura reticent a les institucions globals que no podia controlar o que no responen als seus interessos. D'aquí la seva no ratificació de mecanismes de Dret Internacional com l'Estatut de Roma. Ometen que Trump és un nacionalista d'ultradreta que no està en contra del lliure comerç sinó que vol que el lliure comerç sigui encara més avantatjós per al seu país, com va demostrar en la renegociació del TLCAN. I ignoren, no sabem si a propòsit o per falta de memòria històrica, que en 2001, sota la presidència d'un altre president infame del qual ja no ens recordem, George W. Bush, els EUA va sortir del Protocol de Kyoto.

Per tant, els mals que personifica Trump per a l'opinió pública mundial alineada en el progressisme tenen un fil de continuïtat en el pensament conservador i reaccionari estatunidenc, fins i tot són coherents amb la línia d'actuació dels EUA en el món com a potència hegemònica. Resulta sorprenent escoltar a Josep Borrell, Alt Representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i de Política de Seguretat, declarar a TVE el 4 de novembre que Trump no podia continuar usant els aranzels com una arma. Precisament, això és el que porta fent els EUA des de fa dècades per a garantir la seva posició econòmica dominant, fins i tot en la signatura de tractats de lliure comerç amb els països d'Amèrica Llatina i el Carib, per exemple, sempre de caràcter asimètric.

El que fa semblar a Trump diferent és que, com la ultradreta espanyola de Vox o el feixisme clàssic de Hitler en el seu moment, verbalitza sense embuts els plans d'una gran part de l'elit per a continuar perpetuant la seva posició de domini econòmic, polític i social. Sense pèls a la llengua, sense por de ferir sensibilitats, sense por a l'exageració i sense romanços a l'hora de mentir. Trump, bregat durant anys en els mitjans gràcies a un programa televisiu, és un showman assessorat pel gurú Steve Bannon, que usa les xarxes socials amb mestratge, provocant un impacte planetari. L'ús de les xarxes ha estat clau, a escala mundial, en el creixement de l’alt-right que es retroalimenta amb discursos com el de Trump. Una ultradreta del segle XXI que ha fet d'internet el seu camp de batalla en la guerra cultural, en una mena de disputa cibernètica per instaurar què és veritat o no en temps de relativisme postmodern. Òbviament, les xarxes han tornat el seu discurs més visible i perillós, per l'efecte contagi que ha provocat en altres lideratges [vi].

Però aquests elements nous i les provocacions de Trump no han d’emboirar-nos el judici per a entendre a què ens enfrontem amb personatges com ell. No és a la fi de l'ordre capitalista sinó a la fi d'una democràcia liberal que potser, com en altres moments de la història del segle XX, ja no és funcional a aquestes elits per a continuar contenint els efectes socials i econòmics del capitalisme sobre els pobles. La paradoxa és que en aquest rebuig a la democràcia liberal poden confluir amb sectors creixents de la societat estatunidenca. Les elits estan dividides en una cruïlla: optar per la via Trump que retrotreu al feixisme dels anys d'entreguerres, o optar per continuar amb la façana democràtica d'un capitalisme reformat, de la mà de Joe Biden. No són el mateix, però es podria afirmar que són dues cares d'una mateixa moneda de domini imperial i de classe, a l'intern i a l'extern.

Si ens guiéssim pel que escoltem en els nostres mitjans aquests dies, sembla que tots els mals dels EUA comencin amb Trump, però creure això és tan il·lús com apostar que amb la victòria de Joe Biden acabaran els problemes estructurals i les contradiccions intraelits que han donat lloc a l'emergència d'un dels pitjors lideratges polítics del segle XXI. Tan dolent i nociu per a l'autèntica democràcia com uns altres que es presenten com a salvadors d'ella. En realitat, la democràcia és una altra cosa que no interessa a uns ni a uns altres, molt menys als autèntics poders en l'ombra que no es presenten mai a eleccions, però sempre guanyen. El poble estatunidenc, la seva classe treballadora plural i diversa, té un gran problema si vol canviar aquest estat de coses. I aquest problema és, paradoxalment, el seu propi model de democràcia.

 

[I] The U.S. Census Bureau. (15 de septiembre de 2020). Income, Poverty and Health Insurance Coverage in the United States: 2019. Recuperat de:  https://www.census.gov/newsroom/press-releases/2020/income-poverty.html

[ii] Forti, Steven. (19 de noviembre de 2020). «En Estados Unidos nadie quiere hablar de clases sociales». CTXT. Recuperat de: https://ctxt.es/es/20201001/Politica/33914/Steven-Forti-entrevista-Nancy-Isenberg-EEUU-White-trash.htm

[iii] Smarsh, Sarah. (22 de octubre de 2016). ‘Esos idiotas peligrosos’: los medios progresistas, Trump y los estadounidenses de clase obrera. eldiario.es. Recuperat de: https://www.eldiario.es/internacional/theguardian/idiotas-peligrosos-progresistas-comprender-estadounidenses_1_3779832.html

[iv] Una deuda que, en términos globales, equivale a tres veces el presupuesto del Gobierno de España en 2019. Vegis https://www.publico.es/internacional/deuda-estudiantes-eeuu-alcanza-record-historico-1-54-billones-euros.html

[v] The U.S. Census Bureau. (15 de septiembre de 2020). Income, Poverty and Health Insurance Coverage in the United States: 2019. Recuperat de:  https://www.census.gov/newsroom/press-releases/2020/income-poverty.html

[vi] Tirado, Arantxa, y Romano, Silvina. (28 de octubre de 2018). Trump, el ‘influencer’ de la derecha latinoamericana. CELAG. Recuperat de: https://www.celag.org/trump-influencer-derecha-latinoamericana/

Versió en català de l’article publicada a la Revista La U el 6 de novembre