Quin republicanisme per a l’emancipació? Engels entre la república comunal i la república democràtica

El republicanisme democràtic d’Engels (i del seu amic i company de lluita Marx) està ben acreditat. També ho està el fet que la seva militància prèvia a 1848 es va forjar en el món del post-jacobinisme. Filippo Buonarroti, Auguste Blanqui, La Lliga dels Justos, el cartisme, George Julian Harney, o Bronterre O’Brien entre  moltes altres persones i organitzacions, formaven part d’aquest brou de cultiu  intel·lectual, moral i polític en el qual ambdós es movien, debatien i lluitaven.

Fou Engels qui, a la Festa de les Nacions celebrada a Londres el 22 de setembre de 1845 en commemoració del 53 aniversari de la proclamació de la primera república francesa, després d’afirmar que: “La democràcia d’avui és el comunisme”, afegí que: “... la democràcia s’ha transformat en principi proletari. És possible que les masses no tinguin gaire claredat d’això, sobre aquest, l’únic significat correcte de democràcia, però per tots l’obscura sensació de la igualtat dels drets radica en la democràcia... En una època com aquesta cal recordar Marat i Danton, a Saint Just i Babeuf i l’alegria del triomf de Jemappes i Fleurus” [2]. Una inequívoca reivindicació del republicanisme democràtic com a tradició. Perquè hi ha repúbliques de tot mena: aristocràtiques, esclavistes, de mercaders i àdhuc de pirates. Per a l’Engels de 1845 tan sols una república democràtica com la de l’any II de la revolució francesa podria servir a l’emancipació del proletariat.

Altres textos de la mateixa època d’ambdós amics on la qüestió del republicanisme democràtic i l’herència de la revolució francesa son debatuts críticament són: La qüestió jueva (Marx, 1843); La situació de la classe obrera a Anglaterra (Engels, 1845) on podem conèixer la importància de la tradició jacobina en els inicis del moviment obrer anglès; La Sagrada Família (d’ambdós amics, 1844-45); La crítica moralitzant i la moral crititzant. Contra Karl Heinzen, (Marx, 1847); Principis del Comunisme (Engels, 1847); El Manifest del Partit Comunista (ambdós, 1848); així com els de la Nova Gaseta Renana (1848-49), per posar només alguns exemples [3].

Aquest és el clima intel·lectual i l’estat de l’elaboració del dispositiu conceptual amb què els dos camarades intervingueren en la revolució europea de 1848-1849. A partir d’aquesta cultura política i d’aquest ambient intel·lectual reflexionaren sobre les terribles derrotes del 48-49 i escrigueren textos insuperats sobre la lluita de classes i la revolució i la contrarevolució a França i Alemanya durant els anys 1850-51, com: La lluita de classes a França entre 1848 a 1850 (Marx, 1850) i quin important i polèmic pròleg escrit per Engels l’any 1895 no es comenta en aquest article [4]; El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte (Marx,  escrit en 1851-52) o Revolució i contrarevolució a Alemanya (escrit entre 1851-52). [5]  

En aquestes obres tots dos amics i camarades mantingueren el republicanisme democràtic com a eix estratègic de la revolució proletària i socialista al llarg de la seva obra. Però l’onada revolucionària fou derrota i ambdós rebutjaren mantenir en funcionament les petites sectes dividides i escindides arrel de la derrota [6]. En una carta al seu amic Ferdinand Freiligrath, escrita el 29 de febrer de 1860 Marx deia: “La Lliga, igual que la Societat de les Estacions i que centenars d’altres societats, tan sols són episodis en la història del partit que neix espontàniament, per tot arreu, de la societat moderna”. I concloïa: “Jo m’he esforçat per dissipar l'equivoc de què per “partit” entenia la Lliga, quina existència acabà fa vuit anys, o la redacció del diari, que va deixar de sortir fa dotze anys. Per partit, entenia el partit en el gran sentit històric del terme” [7]. 

El republicanisme democràtic no era compatible amb mantenir petites sectes desconnectades del moviment democràtic i proletari. En lloc d’enrocar-se en una estèril vida sectària ambdós amics decidiren aprofitar el reflux del moviment per a construir una crítica del capitalisme que permetés al moviment obrer enfrontar-se amb la nova onada revolucionària, que ells esperaven amb eines conceptuals útils. Aquí rau l’explicació de l’esforç invertit en la recerca i escriptura de El Capital.

A partir dels inicis dels anys 60 del segle XIX s’inicià una nova onada del moviment revolucionari i obrer. L’inicià la insurrecció polonesa de 1863, els esdeveniments a Irlanda i el creixement de l’obrerisme arreu d’Europa portaren a la fundació de la Associació Internacional dels Treballadors a la que ambdós amics i camarades dedicaren un enorme esforç polític i d’elaboració doctrinal que durarà fins a la mort d’ambdós l’any 1883 (Marx) i 1895 (Engels). Un moment alt d’aquest ascens revolucionari fou la Comuna de París de 1871 que fou un fort impuls a l’elaboració d’ambdós camarades.

És en aquest context que cal col·locar tres obres en què, a demanda del “moviment real que aboleix l’estat actual de les coses”, tots dos amics aprofundiren la seva concepció sobre el republicanisme democràtic. Parlo de: La Guerra Civil a França (Marx, 1871), La Crítica del programa de Gotha (Marx, 1875) i la Crítica del programa d’Erfurt (Engels, 1891). 

Anem per parts.

Durant l’any de 1891, el partit socialdemòcrata alemany es disposava a debatre el seu programa en el congrés d’Erfurt. En el marc d’aquest debat transcendental, Engels va proposar publicar la Crítica al programa de Gotha escrita pel seu amic l’any 1875. Com és sabut, aquest text havia estat ocultat als militants del partit “per a evitar problemes” en el congrés d’unificació de la socialdemocràcia alemanya. La proposta d’Engels de publicació aquest text formava part del pla de batalla del vell Engels per a evitar l’evolució “filistea” (Engels dixit) i reformista del PSD. Una batalla desgraciadament no reeixida

La proposta de publicació comptà amb la fèrria oposició de August Bebel i Wilhelm Liebknech, així com de Kautsky i de Dietz, redactor en cap i editor, respectivament, de la revista teòrica del PSD Die Neue Zeit (Els nous temps). Finalment va prevaldre la pressió feta pel “vell” de Londres i l’obra fou publicada.