realitat*

Articles de la realitat*

Arxiu de notícies

Hèctor Sànchez Mira i Nora Sànchez Oussedik, el tàndem que pren el relleu a Comunistes

20 de setembre


Passaven pocs minuts de dos quarts de cinc de la tarda quan Rosa Bofill, la presidenta de la mesa del Congrés, anunciava que la reunió del nou Comitè Central ja havia acabat i que s’havia escollit una nova direcció. La gran majoria de delegades ja coneixia la proposta que es treballava des de feia dies i setmanes: La Rosa ha informat que l’Hèctor Sànchez era el nou secretari general i la Nora Sànchez continuava sent secretària d’organització. Comunistes de Catalunya compta amb un tàndem jove i a la vegada experimentat al capdavant. 

La tarda ha continuat amb el debat sobre les resolucions presentades, que abastaven temes clau com la sanitat pública, l’antifeixisme, el món del treball o l’internacionalisme i la solidaritat amb els ponles del món, entre d’altres. S’anava acostant l’hora de l’acte de cloenda en aquest congrés de caire tan diferent i en un format tan inusual. Malgrat els mitjans necessaris que s’han emparat ha sigut, com sempre, emotiu i il·lusionant. S’ha pogut veure o escoltar les salutacions de candidatures municipalistes, com Guanyem Badalona, Fem Manresa, Guanyem Cerdanyola o Decidim Ripollet; d’organitzacions catalanes com la CUP, Més País, L’Aurora, Poble Lliure, Anticapitalistes o MES; d’organitzacions d’arreu de l’estat com el BNG o Bildu; i, com no podia ser de cap altra manera, d'organitzacions obreres i partits comunistes de tot el món, com ara el Partit Comunista Portuguès, el francès, el grec, el xilè, la Refundació Comunista d’Itàlia, el Front Polisario del Sàhara o el MAS de Bolívia. 

Un moment particularment emocionant de la cloenda ha sigut l’acte d’homenatge a la Neus Català, que ha esborronat la pell de les persones delegades i, també, de l’equip de redacció de La Realitat. L’homenatjada és una persona molt important per a la classe treballadora i el poble català, però té un significat especial per a les membres de Comunistes. És un exemple com a militant comunista, com a demòcrata i com a figura antifeixista, que va lluir el carnet del Partit fins a la seva mort, l’abril de l’any passat. Comunistes de Catalunya compta amb una pàgina web d’homenatge a Neus Català i, en aquest Congrés, ha volgut retre un homenatge sentit per la persona que va rebre el carnet número 1 al Congrés d’Unitat. Un homenatge que ha començat amb instantànies de la Neus i amb música Raimon, i ha continuat amb fragments d’entrevistes a la Neus. “Neus Català, comunista model, exemple militant”, deia la pantalla quan finalitzava l’homenatge. 

Abans que intervinguessin la Nora Sànchez i el nou secretari general, l’Hèctor Sànchez, s’ha portat a terme el comiat formal de Joan Josep Nuet. En “Joanjo”, com el coneixen les persones que han fet pinya amb ell, ha sigut el primer secretari general que ha tingut Comunistes de Catalunya i ha liderat el partit des de la seva fundació. Aquest lideratge ha sigut potent i amb una forta projecció pública, que el Partit ha aprofitat per a traslladar la seva política de forma més incident als mitjans de comunicació, aprofundint la presencia de l’organitzaciói a les institucions. Des del local de Montcada i Reixac, l’Alba de Lamo explicava com “pels de Montcada és un dia emotiu, ja que en Nuet sempre ha sigut un company per nosaltres”. Ha remarcat “el compromís amb el Partit, el seu optimisme que sempre t’anima a continuar, la seva energia” i com “mai se li esgota la bateria”. De Lamo ha recordat com, durant els “debats complicats, que havíem de traslladar a totes les cèl·lules del Vallès, tornant amb el cotxe ell sempre pensava en què s’havia de fer l’endemà quan jo estava totalment esgotada”. 

En Joan Josep Nuet, ja com a militant de base de Comunistes, ha fet un breu parlament en que ha explicat que “aquests anys en la secretaria general han estat un luxe i un honor” i que “el Partit s’ha convertit en gran part de la meva vida, i ho dic amb orgull, amb els seus moments dolços i els seus moments agres”. Nuet ha volgut fer públic que “està molt content al Partit i amb el nou equip de direcció”, amb qui fa anys que treballa, i ha promès que trencarà la tradició i ell no serà un “mal de cap”, ja que posarà la seva “experiència al servei del Partit”. Ha finalitzat la seva intervenció amb un “Visca el Partit Comunista i visca Catalunya”. 

Finalment, ha arribat el moment en què es denota l’obertura d’una nova etapa, els discursos de la nova direcció. Precedits de la intervenció d’Isma Benito, líder de la JCC, que ha volgut felicitar el Partit pel debat realitzat i l’elecció de la direcció entrant, la Nora Sànchez Oussedik i l’Hèctor Sànchez Mira han pres la paraula. La Nora, que és física i professora de la didàctica de la ciència a la Universitat de Barcelona, ja va assumir la secretaria d’organització de Comunistes fa dos anys. El seu discurs ha començat agraint la feina a Joan Josep Nuet, “ha sigut un congrés especial pel seu comiat, és un repte gairebé inassumible continuar amb tota la seva feina” ha dit, i ha manifestat “que el més important d’aquest relleu és treballar per un equip coral i feminitzar realment el Partit”. La intervenció de Sànchez Oussedik ha continuat amb la idea d’una nova direcció coral, un equip de 17 persones “amb molta força, molta energia, un equip rejovenit”, del que ha destacat la senadora Adelina Escandell, l’alcalde de Sentmenat Marc Verneda, l’ex-regidora de Barcelona Mercedes Vidal, la Vera Sànchez, regidora de Cerdanyola, entre d’altres. També ha tingut paraules pels camarades històrics que són exemple per a tot el partit, “volem ser dignes hereves de la vostra trajectòria militant”, els ha dit.

Finalment ha parlat l’Hèctor Sànchez Mira, el nou secretari general. Ell és biòleg i té una àmplia experiència en tasques directives de primer nivell del Partit. L’Hèctor s’ha sumat a l’agraïment a Joan Josep Nuet, de qui ha posat en relleu que “en els moments complicats, amb contradiccions agudes, ha apostat per la política, com a partit hem optat per la política”. Pel que fa a l’anàlisi política de la situació del país, el secretari general ha afirmat que “Catalunya es troba en una situació insostenible, amb una legislatura acabada i en una situació crítica al mig d’un circ mediàtic del món postconvergent que té segrestades les institucions”, afegint, tot seguit, que “calen eleccions de manera urgent i un front democràtic i social, que permeti una perspectiva de ruptura amb el Règim del 78, una nova etapa on es pugui obrir un pols a l’estat”.

Per assolir aquest front democràtic i social, Sànchez Mira creu que “cal una aliança sobiranista, en el context actual per als comunistes els independentistes són uns aliats” i ha afegit “a més, amb molts dels actors d’aquest espai polític tenim una coincidència molt gran”. Per altra banda, tot valorant el tancament del cicle polític i el paper de les forces del canvi ha afirmat que “van néixer amb uns objectius molts clars, van ser concebudes per la victòria i aquesta victòria no es va donar; al final d’aquest cicle han optat per formar part del govern amb el PSOE i aplicar algunes mesures d’esquerres, però nosaltres no vam venir per això”. Lligat amb això, ha sigut explícit i ha afegit que pels comunistes “les eines han de cumplir una determinada funció, si no compleixen la funció per les que van ser creades, hem de canviar d’eina”.

Per actuar políticament en aquest context, Hèctor Sànchez Mira ha remarcat que “necessitem un projecte ideològic fort, que situï el socialisme com horitzó assolible, que ens permeti incidir, fer política, debatre i assumir contradiccions quan calgui”. Per aconseguir-ho, el Secretari General ha volgut reafirmar el mètode organitzatiu dels comunistes: “cal debat, direcció col·lectiva, unitat d’acció i disciplina conscient, retiment de comptes i exigència”, tot afirmant: “aquesta és la força del Partit Comunista: el treball col·lectiu i actuar juntes”. Ha finalitzat el seu discurs deixant clar que “assumim el repte amb el màxim respecte, el màxim compromís i esperem estar a l’altura”.

Etiquetes de comentaris:

+

Nuet: “ha estat un honor, m’emporto els errors que he comès i també la feina feta”

19 de setembre


Redacció

El matí del Congrés de Comunistes de Catalunya ha estat marcat per l’informe del secretari general sortint, Joan Josep Nuet, que ha fet un repàs dels darrers anys del partit i del seu lideratge. La segona jornada, però, ha començat amb l’explicació sobre la llista per al Comitè Central realitzada per Nora Sánchez, la secretària d’organització, que ha detallat com es composa la llista presentada. És una llista de consens i rejovenida, que persegueix l’equitat de gènere i l’equilibri territorial, compon per unes setanta persones, fugint d’un model sobredimensionat, per tal de tenir una direcció cohesionada, que lideri el partit i faci de corretja de transmissió entre les cèl·lules i el dia a dia en l’àmbit més executiu. 

Això ha estat acompanyat de la salutació del Cònsul General de la República de Cuba de Barcelona, l’Alain González, que ha animat el debat del congrés i el futur del Partit per afrontar els nous reptes. 

Tot seguit, en Joan Josep Nuet, des del local de Montcada i Reixac, ha fet la seva “darrera intervenció en el marc del Partit com a secretari general, on no amago cap dels debats que hi ha hagut”. Després d’una introducció sobre el context polític i recomanar la lectura de l’entrevista que li vàrem fer la redacció de La Realitat fa uns dies, ha parlat dels darrers tres anys i mig fins ara i també algunes de les tesis polítiques del congrés d’unitat de l’any 2014. Per Nuet, “els darrers sis anys han sigut molt intensos, han passat moltes coses en pocs anys, han passat tantes coses a Catalunya i a Espanya com en els trenta anys anteriors”, “hi ha hagut canvis molt profunds, però el Partit els ha analitzat i ha proposat”. “El Partit Comunista ha pres decisions, ha sigut un actor per intervenir en aquests canvis, no podíem tenir una postura contemplativa”. Ha conclòs que “el Partit està més ben preparat per a la Catalunya de 2020, podem connectar amb fenòmens nous que hi ha la societat catalana”. 

La intervenció de Nuet ha continuat constatant que “a partir de 2010 es comença a fer una anàlisi de la crisi del 2008 i considerem que és una crisi de règim, que està en un interregne entre el passat i el futur, un interregne que s’allarga, la resistència de l’oligarquia perquè no hi hagi un canvi és més forta del que ens havíem pensat”. Diu Nuet que “nosaltres estàvem al mig del procés de canvi, de l’èxit de l’espai del canvi i de les mobilitzacions”. Així mateix, ha conclòs que s’està tancant el cicle i “les divisions són fruit de la gestió de la derrota”. 

L’aposta pel canvi, basada en la idea de nou espai i la creació de les confluències a partir de l’impuls del 15M que varen realitzar els comunistes catalans, va fer que “alguns companys no ho compartissin i ens deixessin”. Més endavant, d’altres companys que no compartien la idea fraternal de República Catalana i la política que es feia al voltant del lideratge de Xavi Domènech, van preferir intentar aïllar el Partit. Pel secretari general sortint, ni l’entorn de Domènech, ni Comunistes, ni Anticapitalistes estan a Catalunya en Comú, havent de buscar alternatives per continuar amb la política de canvi per confrontar amb el règim, com seria la creació de Sobiranistes. “Estem parlant d’una derrota davant de la recomposició del règim, que comporta ruptures i trencaments”, afirma Nuet. 

Per Nuet, el “Partit és un instrument diferent que juga el seu rol”, “l’hem de preservar i continuar amb la política del Partit primer”. Ha posat sobre la taula el fet que els darrers “10 anys han marxat molts militants, però també s’ha incorporat molta gent al Partit, centenars”. Per acabar, ha manifestat que “deixo la secretaria general perquè crec que cal un canvi al lideratge, el Partit ha d’estar present davant de la crisi econòmica, la crisi de l’espai del canvi i la fi del procés sobiranista tal com l’hem entès fins ara”. Ha finalitzat amb les paraules “el partit sempre, ha estat un honor, m’emporto els errors que comès i també la feina feta, la nova direcció tindrà noves oportunitats per equivocar-se, però sobretot per encertar”. Ha acabat dient a totes les camarades “em teniu al Partit, en mi teniu un amic i un camarada”. 

Nora Sánchez, la secretària d’organització, ha exposat l’informe de gestió a l’àmbit organitzatiu fent un repàs a totes les tasques desenvolupades els darrers dos anys des que ella i el seu equip van prendre aquesta responsabilitat. Ha sigut un període de posar ordre, tot fent un salt qualitatiu en organització i “enfortint les estructures del Partit perquè les persones que s’incorporin al projecte revolucionari puguin participar i seguir impulsant el creixement”. En el mateix sentit, Òscar Gil, responsable de finances, ha fet el seu informe sobre la situació econòmica de Comunistes. 

Per finalitzar l’anàlisi de la tasca desenvolupada pel Partit els darrers tres anys, han intervingut les diferents cèl·lules resumint quines actuacions han portat a terme a través de 20 vídeos que han enviat els darrers dies, on s’explica com s’estructura i s’organitza la militància i la participació en els fronts socials i polítics.

Etiquetes de comentaris:

+

La lluita de classes a Catalunya, un debat central

18 de setembre


Redacció

Un cop la presidenta del Congrés, Rosa Bofill, ha explicat amb cura el funcionament del debat dels documents estratègics i les esmenes presentades, s’ha iniciat la recollida de les peticions de paraula d’aquelles delegades que volien intervenir per definir el document estratègic. Després de les lògiques dificultats d’un format tan innovador i que quedés clar com s’intervé en un congrés digital, Héctor Sánchez, per part de la ponència, ha portat a terme una explicació sobre el contingut estratègic que es recull al document. Un document que ha rebut un total 261 esmenes, de les quals ja d’entrada la ponència n’ha acceptat o transaccionat el 57%.

Abans d’entrar al debat concret de cadascuna de les esmenes, s’ha pogut veure la salutació de Javier Pacheco de Comissions Obreres i Camil Ros de la Unió General de Treballadors. Per a Pacheco, ens trobem “una crisi que està portant a terme un aprofundiment de la desigualtat social, per això necessitem la força i els recursos de totes les esquerres del país per protegir a les persones”, i ha desitjat “encerts al company  Nuet en el futur, però sobretot, a la direcció que escolliu”. Ros, per la seva banda, ha manifestat que “les esquerres hem de donar les propostes necessàries a aquesta crisi econòmica perquè no la paguem com ens van fer pagar l’anterior crisi econòmica, necessitem més drets socials i derogar les reformes laborals”. 


Salutació de Javier Pacheco, Secretari General de CCOO de Catalunya

Sánchez ha explicat que en el bloc 1 del document, “el Món de 2020”, només hi ha 10 esmenes que no s’han acceptat. Segons la ponència, el gruix de les esmenes han anat enfocades a aprofundir en el debat sobre el feminisme en el context actual, posant sobre la taula que no es pot permetre la divisió del moviment feminista i buscar la seva vessant transformadora en un moment que ha aconseguit ser transversal. Així com, sobre la caracterització de la situació política i econòmica a l’Amèrica Llatina i endinsar-se en el debat sobre la Unió Europea, un àmbit en el qual el partit està aprofundint en la definició de la seva política per la superació de l'entramat institucional al servei del capitalisme.  

Després del debat del bloc 1, s’ha visualitzat la salutació de Joan Caball d’Unió de Pagesos, que ha expressat la necessitat de trobar “noves formes per aconseguir la sobirania alimentària i l’equilibri al territori”; a més d’enviar una “salutació especial al vostre company i dirigent, Joan Josep Nuet, amb qui he compartit moltes estones”.
El bloc 2, “Catalunya avui”, tenia 18 esmenes a debat del plenari, és el bloc on hi ha més debat pel que fa al número d’esmenes. S’ha produït un ampli consens en “pensar que la burgesia aposta pel moviment independentista és un error d’anàlisi important”. En aquest sentit, s’ha estès el debat sobre la caracterització de la burgesia a Catalunya i les seves faccions, no tant pel fet que l’anàlisi materialista clarifica que la burgesia no és independentista i que està clarament vinculada al règim i a l’estat, sinó per clarificar si és més acurat definir-la com a fracció catalana de la burgesia espanyola o, bé, si aquesta burgesia radicada a Catalunya se l’ha de definir com a burgesia catalana. 

Abans de continuar, en Sergi Perelló, secretari general de la Intersindical-CSC, ha saludat al congrés, explicitant que “compartim amb vosaltres molts dels anhels de llibertat i justícia social per aquest poble i per aquesta classe. Pel que fa al Bloc 3, “Construir un nou país”, s’ha posat èmfasi en la definició social, econòmica i democràtica del que ha de ser la futura República Catalana. Un dels debats que s’ha posat sobre la taula el paper dels municipis per a la transformació social del país però també les dificultats que pateixen per la manca de recursos i la seva definició institucional. Així mateix, la definició de l’espai públic com un element que ha de ser propici per a la mobilitat sostenible i activa, potenciant el transport a peu o en bicicleta que no consumeixen energia, en un entorn amable i segur per a la classe treballadora i els sectors populars. Per últim, el control i el consum de l’aigua ha ocupat un espai a la tarda del congrés i, també, els usos que es dona a l’agricultura actualment al país i el seu impacte en el consum d’aigua. 

El debat del document ha culminat amb el punt 4, “El projecte comunista”, entorn del paper del Partit Comunista a la Catalunya del segle XXI, posant les bases del funcionament de la cohesió del partit a partir del debat i a la unitat d’acció per tal d’organitzar el conflicte social i situar el socialisme com a horitzó assolible. En aquest bloc s’ha produït un ampli consens però han restat 13 esmenes que s’han portat a votació del plenari, algunes d’elles entorn a com els comunistes han de participar en el moviment obrer.

En paral·lel, el document ha incorporat algunes de les esmenes inicialment no acceptades, a partir de noves transaccions fruit del debat del plenari. Demà, de forma presencial i esgraonada, es votarà el document en el seu conjunt als 13 locals repartits en el territori. 

Etiquetes de comentaris:

+

Un Congrés diferent

18 de setembre


A la tarda d’aquest divendres s’ha donat el tret de sortida al 2n Congrés de Comunistes de Catalunya, amb el lema “Socialisme o col·lapse”. És un congrés marcat per dos elements, per una banda per la situació de pandèmia, ja que inicialment estava previst pel mes de juliol i es va aplaçar pel setembre amb l’esperança de poder realitzar-lo presencialment, tot i que finalment es fa en format digital. Aquest fet ha suposat un repte per a l’organització del mateix Congrés però també per a la coordinació i el debat de la militància. Per l’altra banda, el relleu en la secretaria general, que és un canvi molt rellevant en la tradició del Partit Comunista, caracteritza el congrés dins i fora de l’organització. Aquest cap de setmana, en Joan Josep Nuet deixa el lideratge després de 6 anys al capdavant del Partit, del qual n’ha sigut el secretari general des de la seva fundació l’any 2014. 

Aquesta setmana ha culminat el període precongressual, que va començar a l’hivern d’enguany, després de setmanes de debats digitals a les cèl·lules i les dificultats pròpies d’organitzar un congrés en un format tan diferent. Segons ha informat l’organització a la redacció de La Realitat, participen al Congrés unes 250 persones, sigui de forma digital o en els 13 locals habilitats per al seguiment del congrés per a petits grups. Els locals es troben a ciutats com Barcelona, Manresa, Girona, Vilanova, Lleida, Sabadell o Tarragona i compten amb un control de l'assistència en funció de la llista de delegats que han sol·licitat assistir-hi (amb un màxim de 10 persones per local), així com la previsió de mitjans necessaris per donar compliment a la normativa anti-covid.  

Així mateix, l’organització del Congrés ha rebut un total de 265 esmenes als documents, el debat dels quals es farà aquesta tarda. Demà al matí es produirà el debat de l’informe de gestió, on a més del Secretari General, la Secretària d’Organització i altres informes centrals, es comptarà amb la projecció de 20 vídeos de cèl·lules explicant la seva activitat al llarg dels darrers 3 anys. 

Des de Comunistes de Catalunya es deixa palès l’agraïment a les organitzacions amigues que han volgut saludar el congrés, ja que segons ens traslladen han “rebut el caliu les salutacions fraternals de més de 40 organitzacions municipals, nacionals, estatals i internacionals”.

Rosa Bofill, la presidenta del Congrés

El congrés ha començat amb la benvinguda a les delegades i convidades per part de Nora Sánchez, secretària d’organització de Comunistes de Catalunya, que ha qualificat el congrés d’”extraordinari es miri per on es miri, el vam convocar el gener de 2020, molt abans de saber que la pandèmia aturaria el món”. La cita ha continuat amb l’elecció de la mesa del congrés i ratificant les diferents comissions. 




La mesa, que és l’òrgan que governa el Congrés durant el seu desenvolupament, està conformada per 12 persones, distribuïdes entre la seu central i diferents punts del territori. La presidenta de la mesa és Rosa Bofill, una persona amb llarga trajectòria de militància comunista. Bofill és mestra jubilada, sindicalista i feminista, vinculada a la Secretaria de la Dona de CCOO i expresidenta de l'Ateneu Roig de Barcelona.

Rosa Bofill, acompanyada de Marc Verneda (alcalde de Sentmenat), Andrea Aznar (de la direcció de la JCC) i Carlos del Barrio (sindicalista de Comissions Obreres), ha iniciat l’explicació del funcionament del Congrés donant peu a l’aprovació de l’horari i el reglament del Congrés. 

Etiquetes de comentaris:

+

“Socialisme o col·lapse”: II Congrés de Comunistes de Catalunya

18 de setembre

Redacció

Avui comença el II Congrés de Comunistes de Catalunya. Han passat tres anys des del I Congrés a Badalona, i sis des del Congrés d’Unitat Comunista fundacional a l’Hospitalet, i arribem al final d’un cicle com a partit, país i sistema. El cicle que s’inicia amb el 15M culmina, a Catalunya, amb l’1 d’Octubre i un llarg estancament de la Generalitat sota la presidència postconvergent. La crisi total de l’Estat Espanyol ha transformat totalment el paisatge polític, i ni tan sols la piconadora judicial i l’abdicació i posterior exili de Joan Carles de Borbó ha aconseguit aturar l’hemorràgia que pateix el Règim del 78.

Com a espècie ja ens trobem més enllà dels límits del planeta, i la crisi sanitària de la Covid-19 o els mega-incendis forestals de Califòrnia i Austràlia ha estat el primer avís a Occident (al sud pobre ja fa dècades que viuen les conseqüències de la contaminació i l’escalfament global). El capitalisme no pot fer front a aquests reptes, és un sistema descontrolat que necessita guerres i misèria per mantenir una taxa de beneficis minvant, saquejant les bases essencials de la vida: habitatge, energia, aigua. Com diu el lema del congrés, l’alternativa al col·lapse ja només pot ser el socialisme.

En aquest interregne ens trobem de nou les comunistes per traçar l’estratègia pels propers anys. Fem balanç del període anterior, i escollim una nova direcció. Constatem que tot i que des de l’institucionalisme ens donaven per obsolets, el Partit Comunista continua sent més necessari que mai. Malgrat el formidable assalt municipalista de l’esquerra els anys anteriors, amb prou feines hem esquerdat el que Gramsci descrivia com un “complex formidable de trinxeres i fortificacions”, l’aparell cultural capitalista. I darrera d’aquestes fortificacions hi havia les muralles de l’institucionalisme, que han frenat del tot l’avenç.

És el Partit qui ha de connectar l’horitzó socialista amb el present de la gestió diària. A Catalunya, aquest fil roig passa per la República Catalana, l’única sortida favorable per als pobles presoners al laberint de la monarquia espanyola. Perquè l’enemic més gran de la classe treballadora és la burgesia, i el temor més gran de la burgesia espanyola és que l’autodeterminació i la solidaritat entre pobles iguals destrueixin el seu instrument de dominació de classe, l’Estat Espanyol.

El contingut d’aquesta proposta són el republicanisme i el sobiranisme: un país que garanteixi les condicions dignes a tota la ciutadania; feminista, que situï la vida al centre; amb uns serveis públics que aixopluguin les persones davant de crisis econòmiques i sanitàries; i un país on la cultura i l’educació siguin les opcions polítiques més revolucionàries.

Sort i encerts a les delegades i a la nova direcció, i dilluns continua la lluita.

Etiquetes de comentaris:

+

Tendències globals

18 de setembre
Pots llegir el document complet en aquest enllaç
La globalització del capitalisme al segle XXI ha posat en crisi la natura i totes les esferes de la vida humana. El segle XXI va començar ple d’esperança pel liberalisme. El capitalisme semblava no tenir adversaris i les ombres de guerra i odi del segle XX semblaven superades. En molts pocs anys, aquesta il·lusió s’ha esmicolat. La dominació completa del planeta per part del sistema capitalista no ha dut la pau social promesa. Més aviat, un creixement monstruós del terrorisme fonamentalista 1 i el feixisme, les guerres imperialistes pel control dels recursos naturals, la desigualtat,2 les crisis econòmiques i la destrucció del medi ambient.3

Si no combatem l’hegemonia cultural del neoliberalime és impossible cap canvi polític. La ideologia neoliberal es basa en l’individualisme, la consagració del lliure mercat i la fi del progrés històric. Els grans ideals transformadors de la humanitat —com la Il·lustració o el Socialisme— van aconseguir transcendir l’ordre imperant i imaginar societats noves i millors. En canvi, actualment, la naturalització de les institucions capitalistes és tan profunda que, segons Fredic Jameson, «resulta més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme».4 Una prova d’aquesta pobresa utòpica és la poca ambició dels actors polítics nascuts en aquest context, que explícitament limiten els seus horitzons polítics al capitalisme i a l’electoralisme. Aquesta cultura és transversal i global, ja que el neoliberalisme és una ideologia totalitzadora.5 La perspectiva dels darrers quaranta anys ens deixa clar que venim d’una llarga derrota des de la caiguda de l’URSS i que estem immersos en un procés deconstituent global. La nostàlgia per l’Estat del Benestar i la plena ocupació de les societats industrials de consum situen a l’esquerra en una posició de resistència davant de la marea reaccionària neoliberal. Si no canviem aquesta mentalitat, l’esquerra seguirà perdent les batalles culturals i ideològiques. No podem enfrontar-nos als reptes actuals —econòmics, mediambientals, socials— des del pessimisme o la nostàlgia per un passat que no tornarà. Hem d’oferir alternatives rigoroses però radicals a la classe treballadora, mostrar que hi ha un futur diferent a la distopia.

El capitalisme del s. XXI es caracteritza pel retorn a les pràctiques rendistes. L’economia productiva
(que és la forma rendista que defineix el capitalisme: l’apropiació de la plusvàlua) perd pes en el capitalisme actual degut a la baixa taxa de guany de l’economia de consum en un mercat plenament desenvolupat a tot el planeta.6 Les majors taxes de benefici provenen, en canvi, del monopoli dels recursos per part d’oligarquies: propietat del deute, propietat de l’habitatge, propietat dels recursos naturals, propietat dels serveis bàsics privatitzats, etc. I, darrerament, propietat de les dades en les plataformes tecnològiques. Cal entendre que aquest és un procés normal en el capitalisme: a cada crisi s’enderroquen les velles estructures productives per fer lloc a les noves sense importar el cost social o mediambiental. La importància d’aquestes noves formes d’apropiació de la riquesa apareix en els debats de l’esquerra al voltant de conceptes com «el comú» i la propietat col·lectiva. Aquesta tendència també explica un cert desplaçament de la centralitat política del moviment sindical cap als moviments socials sectorials: habitatge, serveis públics, energia, aigua, aire, etc.

Si les lluites obreres dels segles XIX i XX van dur a l’estatalització de grans sectors i la institucionalització de relacions de treball estables en forma d’Estat del Benestar —almenys a Occident—, el capitalisme actual necessita destruir i desfer aquests canvis per tornar a les formes rendistes anteriors.7 Això ha significat desposseir a la classe treballadora a base de privatitzacions, destrucció de les relacions laborals estables (subcontractació, treball temporal, treball a temps parcial) i acumulació en mans privades de l’habitatge i dels recursos naturals com l’energia o l’aigua. Fenòmens com les vagues de llogaters 8 o figures laborals com els riders 9 (que han de buscar feina cada dia i que no són més que temporers urbans), denoten la tornada a aquestes formes rentistes i encara més desfavorables per a la classe treballadora.

La decadència de la Unió Europea i de l’OTAN mostra de forma clara que aquestes institucions es troben al servei de les oligarquies i de l'imperialisme. Si era molt clar que l’OTAN o el Fons Monetari Internacional són eines de domini imperialista, encara persisteix entre una part de l’esquerra la idea que la UE pot ser una estructura beneficiosa pels pobles europeus i que cal una major integració per superar les seves deficiències. Però el paper de la UE durant la crisi econòmica de 2008 i el que està fent davant de les crisis humanitàries —com la dels refugiats que miren d’arribar al continent— deixa clar que en última instància la seva funció és la de servir les oligarquies europees. El seu deficient funcionament com a pacte d’estats ha propiciat la sortida de Regne Unit pilotada per la dreta, el Brexit, reforçant encara més l’eix franco-alemany com a centre de poder. El diktat econòmic alemany i la camisa de força de l’euro condemna als països del sud d’Europa a l’atur crònic.10 S’ha consolidat del tot «l’Europa fortalesa» amb el suport explícit de l’ús de força militar contra els refugiats i l’acord amb Turquia per mantenir-los captius.11 Els governs d’ultra-dreta (Hongria, Polònia i fins fa pocs mesos Àustria i Itàlia) tensen encara més els delicats equilibris polítics de la UE, poc a poc decantant la balança cap a la dreta. 

Aquesta decadència de l’imperialisme occidental coincideix amb l’auge d’un pol de poder oriental multilateral protagonitzat per Rússia (com a potència militar i com a font de recursos naturals) i la Xina (com a potència industrial i tecnològica). La crisi del neoliberalisme posa així de manifest un rotund canvi de polaritat, una profunda transformació de la política internacional, caracteritzada pel desplaçament de la centralitat, del nord atlàntic a l’Àsia central. L’unilateralisme de l’Imperi d’occident no només ha causat la seva decadència i afebliment, també ha provocat l’aliança dels seus enemics, de manera que un nou pol mundial s’ha començat a erigir sobre l’aliança estratègica de la Xina i de Rússia, aplegant totes les nacions del món que, senzillament, no estan disposades a renunciar a la seva sobirania i que promouen una visió de les relacions internacionals fonamentada en la diplomàcia i el multilateralisme.

Les lluites feminista i ecologista són moviments internacionals que guanyen centralitat política. Malgrat venim de dures derrotes històriques en les darreres dècades, hi ha dos moviments que són prometedors a nivell internacional. Per una banda, el feminisme ha aconseguit posar a l’ordre del dia les seves reivindicacions i que el segle XXI es converteixi en el de les dones i en el de la lluita contra l’heteropatriarcat. Per altra banda, l’ecologisme segueix els seus passos davant l’emergència climàtica i l’esgotament del planeta sota un sistema depredador com és el capitalisme. Aquests dos moviments, a més, incorporen crítiques profundes contra el sistema capitalista,12 i poden ser l’ariet que permeti a altres moviments passar, també, a l’ofensiva. 

El sistema entrarà en crisis múltiples i freqüents i cada crisi serà una prova per l’esquerra, de la qual sorgirà un nou ordre social que caldrà disputar. Les crisis del capitalisme productiu, de l’hegemonia occidental i mediambiental seran duríssimes proves per l’esquerra que requeriran una reconfiguració del sistema per adaptar-se a la nova situació. Aquestes crisis provocaran conflictes socials, ja que els sectors de població que deixin de ser necessaris en el nou escenari seran descartats pel capitalisme, com és la seva manera natural de procedir —com va eliminar sense pietat la manufactura durant el naixement de la indústria, també destruirà sectors econòmics sencers que no siguin viables—. La crisi per la pandèmia de COVID-19 de 2020 ha mostrat que no estem prou preparades per fer front a aquests desafiaments i estem perdent importants batalles culturals i polítiques: l’individualisme amb que molta gent ha actuat mostra la predominància dels valors neoliberals i el govern espanyol està donant senyals que farà pagar en gran part a la classe treballadora el cost de la recessió.13 Com que aquestes crisis poden ser inesperades i freqüents, el Partit i les esquerres han de començar a preparar-se per disputar aquestes batalles.

Referències (segons apareixen al document original)


1 RITCHIE, H., HASELL, J., APPEL, C., ROSER, M. (2020). «Terrorism». OurWorldInData.org.
https://ourworldindata.org/terrorism

2 UNITED NATIONS. (4 de desembre de 2018). «El mundo de hoy es más rico, pero también más desigual que nunca».

3 UNITED NATIONS-ENVIRONMENT PROGRAMME. (2020). «Facts about the Climate Emergency».
https://www.unenvironment.org/explore-topics/climate-change/facts-about-climate-emergency

4 JAMESON, F. (2003). «Future City». New Left Review. 21 May/June 2003.
https://newleftreview.org/issues/II21/articles/fredric-jameson-future-city 

5 SRNICEK, N., WILLIAMS, A. (2016). «Inventar el futuro: Postcapitalismo y un mundo sin trabajo». Ed: Malpaso Ediciones. ISBN: 9788416665198

6 David Harvey anomena aquesta tendència acumulació per despossessió. HARVEY, D. (2004). «The 'new' imperialism: accumulation by dispossession». Socialist Register. 40: 63-87.
https://socialistregister.com/index.php/srv/article/view/5811#.Ut2eEvszHIV

7 MARUGÁN, B. (2012). «Crisis fiscal y destrucción del estado de bienestar». I Congreso Trabajo, Economía y Sociedad. Libro de actas. 99-107.
h t t p s : / / e - a rchivo.uc3m.es/bitstream/handle/10016/18944/crisis_marugan_ICTES_2012.
pdf?sequence=1&isAllowed=y

8 VARGAS, J. (23 de novembre de 2019). «Si tenemos que ir a una huelga de alquileres en Catalunya, iremos». Público.
https://www.publico.es/sociedad/entrevista-pepa-molina-portavoz-i-congres-d-habitatge-catalunya-huelgaalquileres-
catalunya-iremos.html 

9 VILAJOSANA, M. (1 d’agost de 2019). «Huelga de 'riders' de Glovo: ‘Queremos dejar de ser esclavos de la aplicación’». El Diario.
https://www.eldiario.es/catalunya/economia/Trabajadores-Glovo-protestar-condiciones-laborales_0_926707452.
html

10 MAGALLÓN, E. (5 de maig de 2019). «La brecha laboral entre el norte y el sur en Europa se enquista». La Vanguardia.
https://www.lavanguardia.com/economia/20190505/462040130080/eurostat-paro-desempleo-extremadurapraga-
recuperacion-economica.html

11 REDACCIÓ BBC NEWS MUNDO (5 de març de 2020). «Crisis de refugiados en Europa: la pugna entre la Unión Europea y Turquía en la que los refugiados sirios son ‘manipulados como peones’». BBC.

https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-51748094

12 SEMPERE, J. (2018). «Las cenizas de prometeo: transicion energetica y socialismo». Ed: Pasado y Presente. EAN: 9788494820854.

13 GÓMEZ, M. (15 de març de 2020). «El Gobierno aplaza al martes las medidas para agilizar los despidos temporales y ayudas a familias afectadas». El País.
https://elpais.com/economia/2020-03-14/el-gobierno-aprobara-el-martes-suspensiones-de-empleo-masagiles-
y-medidas-de-apoyo-a-afectados.html

Etiquetes de comentaris: ,

+

Emergència climàtica

18 de setembre


Pots llegir el document complet en aquest enllaç
La crisi climàtica és un problema mediambiental lligat al sistema capitalista que la provoca i que impedeix que es resolgui. Quan parlem de crisi climàtica ens referim al conjunt d’alteracions en el clima degudes a l’augment de la temperatura mitjana del planeta, provocades principalment per l’emissió de gasos d’efecte hivernacle del model descontrolat de consum energètic actual. Ni és el primer ni serà el darrer canvi climàtic al que farà front el planeta; el que està en joc no és la vida a la Terra, que continuarà existint i adaptant-se als canvis com ho ha fet sempre, sinó la civilització com la coneixem en l’actualitat. Aquest canvi climàtic és el primer provocat per l’espècie humana i el més ràpid: en els darrers 150 anys, la temperatura mitjana a la Terra ha pujat vora 1ºC i els nivells de neu i de glaç han baixat fins a provocar un augment del nivell del mar de 20 cm. Així, ens trobem davant de l’amenaça ambiental més greu a la qual s’ha enfrontat mai la humanitat.17 Les conseqüències ja s’estan començant a notar en l’entorn natural (augment dels fenòmens meteorològics extrems, canvi en les estacions i les zones climàtiques, afectacions en els ecosistemes, etc.) però també en els sistemes polítics, econòmics i socials humans (crisis alimentàries, guerres de l’aigua, epidèmies, migracions, etc.). A casa nostra les afectacions dels desordres climàtics sobre l’agricultura, les onades de calor sobre la població (amb greus efectes sobre la salut de les persones vulnerables), els efectes sobre una costa que cada cop costarà més recuperar i de la que depèn bona part de la indústria turística, els problemes de disponibilitat d’aigua quan les sequeres es fan recurrents, son alguns exemples ben tangibles de la magnitud que la crisi climàtica comença a mostrar, i que aniran a més.

Tot aquest procés es realitza en condicions d’extrema desigualtat: els països occidentals consumeixen molt més del que produeix el seu territori a costa de que els països del Sud no arribin al mínim per garantir la salut de la població. La desigualtat en el consum es reprodueix dins de cada país, i a més els efectes del canvi climàtic no afecten per igual a la població que viu en àrees amb un clima més benigne o que té recursos suficients per protegir-se.

En els darrers temps, joves d’arreu del món han aconseguit posar sobre la taula la crisi climàtica com mai ho havien aconseguit ni la comunitat científica ni els moviments ecologistes que fa dècades que alerten sobre el tema.18 En efecte, la percepció que la lluita contra l’escalfament global ha de ser una prioritat a escala mundial s’està estenent molt ràpidament entre la població general.19 Pels comunistes això ofereix la oportunitat de que, per fi, l’acció social i política en el camp mediambiental desemboqui en les mesures necessàries per abordar aquesta crisi planetària, obrint a més un espai de centralitat idoni per a situar arguments anticapitalistes.

En efecte, el capitalisme ignora sistemàticament les pròpies bases materials que el sustenten, és a dir, el planeta d’on extreu els recursos i l’energia —sense entrar a parlar dels «recursos humans» que també explota—. Aquestes bases materials no entren en els càlculs del lliure mercat (com si el capitalisme es desenvolupés en el no-res) que propugna un creixement infinit en una Terra clarament finita. Tot plegat, un contrasentit absolut en la seva pròpia essència.

A més, la intensificació de l’explotació capitalista afecta la vida en el sentit més ampli: les dinàmiques que extreuen el benefici del treball remunerat d’homes i dones —i que ignoren el treball no remunerat de cures que el fa possible— són les mateixes que exploten els sistemes naturals i que ens degraden, a la humanitat i al planeta (la nostra única llar), a la condició de recurs o mercaderia.

És imprescindible canviar el sistema per salvar el planeta. La solució a una crisi planetària d’aquest abast necessita d’una planificació global sobre sectors estratègics com el transport o la producció energètica per controlar les emissions de CO2, cosa que és impossible sota una lògica de lliure mercat. Caldrien, també, mesures polítiques comunes per tots els estats del món per actuar a les zones més vulnerables, cosa que és impossible sota una lògica d’estats imperialistes. I és que com a comunistes hem d’afrontar que l’extrema gravetat de l’emergència climàtica, tal com han posat de relleu els científics des de fa dècades, requereix de mesures dràstiques. Parlem forçosament d’un nivell de reducció i redistribució del consum i de la producció a escala mundial, de conseqüències tan profundes sobre l’estil de vida actual, que és difícil d’entendre i acceptar a les societats occidentals, però que és l’únic camí a la supervivència en una societat igualitària i justa. Les conseqüències de persistir en la insostenibilitat són molt pitjors, ja que el col·lapse del planeta, que té uns límits que el mercat ha volgut ignorar, està assegurat. 20

La magnitud d’aquest repte no ens pot empènyer a la inacció o al pensament de que tot està perdut. És cert que actuar contra el canvi climàtic hagués estat més senzill i menys costós fa unes dècades, com també ho és el fet que molts dels seus efectes ja no es poden aturar, però construir una adaptació, i que serveixi per a tota la societat, continua sent necessari. 21 És un fet que poques polítiques estan donant respostes a l’alçada de la transformació necessària, però moltes ciutats, regions i països estan donant passes en la direcció adequada, tot i que de manera massa lenta i que caldrà accelerar. Tampoc hem de caure en el parany de creure que aquest sistema econòmic caurà per si sol quan el col·lapse arribi. La reducció del consum arribarà vulguem o no, fruit dels límits del planeta, i la redistribució i priorització dels recursos disponibles pot continuar fent-la un sistema de mercat, amb un resultat molt similar a qualsevol de les distòpies que ens ensenya la ciència ficció. La distribució justa dels recursos —atenent als més vulnerables, prioritzant els usos socialment més necessaris—, l’impuls de noves tecnologies més netes —que han de substituir a les que ara son dominants— o la reconversió dels sectors econòmics més exposats al canvi climàtic —a Catalunya tenim un bon exemple amb el pes de la indústria automobilística— són tasques que només es poden afrontar amb una transició a un model d’economia que sigui compatible amb la vida. Per això, cal una administració forta que impulsi aquesta transició de forma decidida i que acompanyi de forma col·lectiva i planificada els necessaris canvis individuals que tots haurem de fer.

Front a l’evidència científica i a la pressió social per actuar contra l’emergència climàtica, les respostes dels diferents blocs ideològics són, òbviament, diferents. Els posicionaments negacionistes de l’extrema dreta i de les grans corporacions del petroli, de la metal·lúrgia o de l’automòbil (que neguen les evidències científiques i redueixen la crisi a un canvi climàtic natural) són cada cop més febles però segueixen comptant amb poderosos defensors com Donald Trump. Per la seva banda, liberals i socialdemòcrates plantegen la possibilitat d’un capitalisme verd que, a base de resolucions i cimeres mundials, proposi mesures que al final sempre acaben sent superficials i opcionals, i no van al moll de l’os però ajuden a netejar consciències. Finalment, l’esquerra anticapitalista és la que està situant elements profundament subversius en la resposta política la crisi climàtica. La idea té una formulació senzilla: per salvar el planeta cal canviar el sistema. I, a mesura que es fa evident la gravetat del problema, aquestes idees anticapitalistes estan fent forat entre les més joves, de forma poc conscient potser, però profunda. A causa de la inacció de les generacions anteriors, és precisament entre un jovent cada cop més conscient de la seva manca de futur que els Fridays for Future o el Green New Deal 22 tenen més ressò o que la popularitat de l’activista Greta Thunberg es dispara. Així, les llavors que el moviment ecologista ha sembrat durant dècades estan florint ara en forma de mobilitzacions mundials (com la del 27 de setembre de 2019) amb profundes arrels anticapitalistes. És feina dels i les comunistes regar-les per fer-les créixer i que fructifiquin en accions que realment condueixin a la solució de la crisi climàtica i no a continuar maquillant l’evidència mentre el col·lapse s’apropa inexorablement.

Referències (segons apareixen al document original)

17 UNITED NATIONS-ENVIRONMENT PROGRAMME. (2020). «Facts about the Climate Emergency».
https://www.unenvironment.org/explore-topics/climate-change/facts-about-climate-emergency

18 HANSEN, J. (23 de juny de 1988). «The Greenhouse effect: Impacts on current global temperature and regional heat waves». United States Senate. Comitte on Energy and Natural Resources.
http://image.guardian.co.uk/sys-files/Environment/documents/2008/06/23/ClimateChangeHearing1988.pdf

19 PEW RESEARCH CENTER. (2019). «Climate Change Still Seen as the Top Global Threat, but Cyberattacks a Rising Concern».

https://www.pewglobal.org/wp-content/uploads/sites/2/2019/02/Pew-Research-Center_Global-Threats-2018-
Report_2019-02-10.pdf 

20 RIECHMANN, J. (2020). «Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros. Sobre transiciones ecosociales, colapso y la mposibilidad de lo necesario». Ed: MRA Ediciones. ISBN: 9788496504363

21 PICAZO, S. (4 de març de 2020). «Jorge Riechmann ‘Lo ecológicamente necesario es hoy políticamente imposible’». Crític.
https://www.elcritic.cat/entrevistes/jorge-riechmann-despues-del-colapso-climatico-probablemente-habra-ungenocidio-
51276

22 SANTIAGO, E. I TEJERO, H. (2019). «¿Qué hacer en caso de incendio? Manifiesto por el Green New Deal». Ed:
Capitán Swing. EAN: 9788412042603

Etiquetes de comentaris: ,

+

Enfonsament de l’Imperialisme occidental i sorgiment del multilateralisme oriental

18 de setembre
Pots llegir el document complet en aquest enllaç
L’hegemonia de l’imperialisme occidental ha entrat en crisi. El sistema de relacions polítiques i econòmiques internacionals es troba en transició. Els múltiples conflictes geopolítics –guerres comercials o conflictes armats– són la senyal del declivi de l’hegemonia occidental, que ha d’usar la força allà on està perdent influència.30 Això està suposant una fractura dins dels grups de poder i una fragmentació dels projectes polítics. Un exemple és el gir conservador i nacionalista en els països occidentals, molt clarament en el cas de la victòria de Donald Trump als EUA. En el cas de Regne Unit també ho observem en el Brexit i la victòria electoral de Boris Johnson, així com el retorn al poder anglòfon de l’eix Regne Unit-Canadà-Austràlia-Israel. En ambdós casos, aquestes respostes són contradictòries i erràtiques: l’aparent repudi nacionalista i proteccionista de Trump a l’OTAN i els acords de comerç,31 les confuses relacions diplomàtiques amb Rússia, etc. Però el que caracteritza més clarament Trump als EUA i Johnson al Regne Unit és la retòrica racista que una part important de la classe treballadora industrial empobrida accepta com a resposta a la seva situació.

Les fake news han tingut un paper clau en les seves campanyes i denoten un canvi qualitatiu en la política occidental.32 Aquesta manera de fer ha estat copiada amb un important èxit per altres líders feixistes com Jair Bolsonaro al Brasil, Matteo Salvini a Itàlia i el propi Santiago Abascal a Espanya.

D’altra banda, l’enduriment de la lluita de classes també provoca una polarització cap a l’esquerra, representada als EUA per les victòries de les candidates demòcrates Alexandria Ocasio-Cortez, Rashida Tlaib, Ilhan Omar i Ayanna Pressley 33 i per l'excandidat a les primàries demòcrates de 2020, Bernie Sanders. Aquesta corrent es declara obertament socialdemòcrata i partidària de mesures com el Green New Deal o el Medicare for all.34

Es consolida un nou pol de poder oriental al voltant de Rússia i Xina. Enfront del poder occidental, està emergint un nou pol de poder oriental, que es consolida en l’eix Àsia-Pacífic i amb Rússia i Xina com a potències principals. La Xina augmenta el seu paper com a potència econòmica, consolidant-se a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina i el Carib. La denominada estratègia del «collaret de perles» —la xarxa d’instal·lacions militars i comercials al llarg de la costa des de la Xina fins a l’Àfrica—35 ha sigut exitosa amb una relativa pacificació i l’establiment de bones relacions amb els països veïns. Més recentment, la Xina ha començat a desenvolupar el seu principal projecte d’ampliació d’influència sobre l’Àsia Central, anomenada «nova ruta de la seda», competint directament amb Rússia, els EUA, l’Iran i l’Aràbia Saudita.36 Caldrà veure com la pandèmia del COVID-19 afecta l’economia xinesa (i també de la resta del món).

Per la seva banda, Rússia continua sota el lideratge de Vladimir Putin. A nivell intern, l’oposició pro-occidental és marginal i el Partit Comunista de la Federació Russa només incideix en d’alguns aspectes de política económico-social que, malgrat tot, continua sent majoritàriament de capitalisme agressiu en l’esfera econòmica i de caire conservador i reaccionari en l’aspecte social. Pel que fa a la política internacional, més enllà de la propaganda occidental que ens parla d’un expansionisme rus —idea repetida per algunes organitzacions d’esquerres del nostre país— la veritat és molt més complexa. Per una banda, el conflicte que va culminar amb l’annexió de Crimea ha significat la pèrdua d’influència sobre Ucraïna, que se suma als acostaments de Bielorússia i Turquia cap a Occident. Per altra banda, Rússia ha assentat el seu poder sobre l’Àsia Central i ha jugat un paper clau en la lluita contra l’islamisme radical a Síria, on l’intent de desestabilització del país ha fracassat i suposa una victòria important contra l’Imperialisme occidental.37 Juntament amb Síria, Iran continua sent un aliat clau de Rússia al Pròxim Orient, on estan expandint la seva influència. Tot i això, tant a nivell econòmic com militar, Rússia està molt lluny de poder suposar un contrapès al poder dels EUA i els seus titelles de la UE. L’aliança dels BRICs —Brasil, Rússia, Índia i Xina— s’ha desfet davant la submissió del Brasil i l’Índia, ambdós amb governs de caire reaccionari.

L’Imperialisme està combatent la seva pèrdua d’hegemonia mitjançant guerres convencionals al Pròxim Orient. Per continuar mantenint el poder que ja no li proporciona la seva hegemonia internacional, l’Imperialisme ha de recórrer a l’ús de la força de diverses maneres. Al Pròxim Orient, malgrat les guerres convencionals, l’imperialisme ha vist disminuïda la seva influència enfront de l’aliança Iran-Rússia. El conflicte de llarga durada entre l’Aràbia Saudita i l’Iran pel control del Pròxim Orient s’ha desenvolupat en forma de guerres subsidiàries a Síria, Iemen i Iraq, amb la divisió entre els sunnites i els xiites com a fet diferencial. La invasió de l’Iraq i de l’Afganistan a principis de segle XXI no només no va acabar amb el terrorisme islamista radical, sinó que en va provocar un creixement exponencial atiat per l’Aràbia Saudita. Aquest conflicte es va estendre fins a Síria, arribant l’Estat Islàmic a considerar-se un proto-estat i enfonsant Síria en una llarga guerra civil. Aquesta guerra ha estat molt transcendental per dos motius. Primer, l’aliança Síria-Iran-Líban-Rússia ha aconseguit derrotar tant els rebels sirians finançats per Occident com el terrorisme islamista provinent de l’Iraq, que van ser entrenats i armats en primera instància pels EUA.

Aquesta diferència ideològica entre els dos grups promocionats per occident —els rebels siris i el terrorisme fanàtic islamista— ha resultat insostenible i molt difícil de justificar. Amb la derrota dels rebels sirians també arriba la fi de les «primaveres àrabs» i l’entrada en la «tardor àrab». Rússia i Iran han sortit reforçats i continuen expandint la seva influència a Iraq. Així, l’atac contra Síria ha fracassat, però en el camí ha deixat una gran devastació, una emergència humanitària amb milions de desplaçats. Les forces del PYD kurd s’han mostrat com un actor fonamental en la lluita contra l’Estat Islàmic i el fonamentalisme. També han iniciat un procés transformador no exent de contradiccions (com haver estat durant molt de temps el principal aliat de l’imperialisme nord-americà a la regió). Amb la retirada del suport dels EUA, s’han vist obligats a aliar-se amb el govern de Síria, per tal de combatre els invasors turcs. Un altre front de la guerra subsidiària entre Iran-Rússia i Aràbia Saudita-EUA es troba al Iemen, on la situació ha derivat en una de les pitjors crisis humanitàries dels nostres temps.38 Existeix també un cinquè actor amb agenda pròpia (a banda dels houthis, saudites, Al Qaeda i Daesh) que és el moviment independentista del sud, el qual ha fet aliances canviants amb les diferents forces en disputa i que és la única força amb elements clarament d’esquerres en les seves files. Dins del moviment independentista del sud, hi ha el Partit Socialista Iemenita, l’antic partit de govern de la República Democràtica Popular del Iemen —cal assenyalar que es tracta d’un moviment plural tot i que no netament d’esquerres, com demostra el fet que el seu principal valedor internacional són els Emirats Àrabs Units—. A l’Iraq, malgrat els intents dels EUA d’establir un govern titella, les accions irresponsables —com l’atac amb drons en sol iraquià per assassinar el general iranià Qasem Soleimani, on van morir també oficials de l’exèrcit iraquià— estan galvanitzant els blocs xiites iraquians propers a l’Iran, en els que participa el Partit Comunista Iraquià a l’Aliança Saairun.39

A l’Amèrica Llatina, l’imperialisme recorre a guerres no convencionals i armes sofisticades. Pel que fa a la regió Llatinoamericana, s’està vivint un retorn a la doctrina Monroe —la idea que els EUA decideixen sobre Amèrica— amb una política molt més agressiva per part dels EUA. Les accions consisteixen en el reforçament polític de les burgesies locals totalment subalternes, atiar el feixisme, i el lawfare (l’assetjament judicial) i cops d’estat tous —com al Brasil, l’Equador o l’Argentina— o durs, amb la connivència del poder militar —diversos intents a Veneçuela i èxit a Bolívia—. A més, els nous tipus d’armes com els drons o el sabotatge cibernètic —que no estan regulats per la Convenció de Ginebra— tornen els conflictes més complexos i sofisticats. A diferència de al Pròxim Orient, els EUA han aconseguit èxits significatius a l’Amèrica Llatina, desfent molts dels principals avenços de la regió com l’aliança de l’ALBA. Cal destacar el cas de Veneçuela, que ha resistit l’intent de cop d’estat per part de l’usurpador Guaidó,40 el qual ha caigut en desgràcia a nivell internacional. També cal destacar el cas de Mèxic, que després de la victòria d’Andrés Manuel López Obrador s’ha convertit en santuari de líders perseguits policialment a l’Equador i Bolívia, com el propi Evo Morales.41 Durant aquest cicle, Cuba ha realitzat un procés constituent amb alta participació que va culminar el 2019 i que substitueix l’anterior constitució de 1976. La nova carta magna consolida els principis socialistes a la illa i codifica el paper del mercat i de certes formes de propietat privada al marge dels sectors fonamentals de l’economia, que segueixen sota propietat col·lectiva i de manera planificada. També actualitza les definicions de drets civils —com el matrimoni «entre persones»— i dóna un major protagonisme als municipis.42 

En definitiva, L’OTAN segueix sense rival militar clar i no és previsible ara mateix un poder militar similar per part dels BRICs. El marc de «l’eix del mal» torna a guanyar importància en un món més conflictiu i inestable, com a recurs propagandístic usat per legitimar les accions imperialistes contra l’Iran, Veneçuela o Cuba.

Els conflictes del segle XX continuen sense resoldre’s. En aquest escenari de més conflictivitat, els conflictes de llarga durada segueixen vius. És el cas del conflicte post-treva a Colòmbia —on continua la violència contra la nova força política de les FARC i no es respecten els acords de pau—, les ocupacions del Sàhara Occidental i Palestina o el bloqueig contra Cuba.43 La transició cap a un nou multilateralisme encara no ha significat una millora substancial en aquests conflictes.

Les reivindicacions socials de signe divers han guanyat en concreció i conflictivitat. Si les mobilitzacions de principis de segle XXI eren contra l’ordre imperant i amb formes de resistència civil —moviment dels indignats, primaveres àrabs— les mobilitzacions de la segona dècada són més intenses i més concretes. Aquestes mobilitzacions poden ser de signe divers: tant contra la tarifa del metro a Xile o les mobilitzacions indígenes contra el «paquetazo» a Equador, com contra la influència del govern xinès a Hong Kong i la radicalització de les esglésies evangèliques cristianes.

Referències (segons apareixen al document original)

30 JIMÉNEZ BOTÍAS, M. (21 d’agost de 2019). «La guerra comercial hace temblar la economía en la UE». El Periódico.

https://www.elperiodico.com/es/economia/20190821/europa-victima-colateral-de-la-guerra-comercial-7595022

31 SEGOVIA, C. (28 de juny de 2019). «Clamor en el G-20 contra el proteccionismo de Donald Trump». El Mundo.

https://www.elmundo.es/internacional/2019/06/28/5d15afd7fdddff359b8b4623.html

32 ALANDETE, D. (2019). «Fake news: la nueva arma de destrucción masiva». Ed: Deusto S.A. Ediciones. ISBN: 9788423430192

33 BAILEY-WELLS, P. (16 de juliol de 2019). «Meet the ‘Squad’: Pressley, Ocasio-Cortez, Omar, and Tlaib». Boston Globe. 
https://www.bostonglobe.com/news/politics/2019/07/16/meet-squad-pressley-ocasio-cortez-omar-and-tlaib/c980mDKTSceLuh5Zw8ZgVL/story.html 

34 CHOTINER, I. (2 de març de 2020). «How Socialist Is Bernie Sanders?». The New Yorker.
https://www.newyorker.com/news/q-and-a/how-socialist-is-bernie-sanders

35 RUÍZ DOMÍNGUEZ, F. (3 de gener de 2017). «China: de la estrategia del cinturón a la del collar de perlas». Documento Marco del Instituto Español de Estudios Estratégicos.
http://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_marco/2017/DIEEEM01 2017_China_Estrategia_CollarPerlas_
RuizDominguez.pdf

36 VIDAL LIY, M. (3 de desembre de 2018). «La Nueva Ruta de la Seda, el gran plan estratégico de China». El País.
https://elpais.com/economia/2018/11/30/actualidad/1543600537_893651.html

37 SAHUQUILLO, M. (12 de febrer de 2020). «La escalada en Siria tensa la relación entre Rusia y Turquía». El País.
https://elpais.com/internacional/2020/02/12/actualidad/1581534635_052004.html

38 OXFAM INTERNACIONAL. (2020). «Conflicto en Yemen: millones de personas al borde de la hambruna».
https://www.oxfam.org/es/que-hacemos/emergencias/crisis-en-yemen

39 WALI, Z. (5 de gener de 2020). «Shiite MPs draft legislation seeking to expel US troops from Iraq». Rudaw.
https://www.rudaw.net/english/middleeast/iraq/05012020

40 ARANCÓN, F. (1 de maig de 2019). «Guaidó se la juega a un golpe de Estado… que probablemente pierda». El Diario.
https://www.eldiario.es/internacional/Guaido-juega-golpe-probablemente-pierda_0_894510623.html

41 REDACCIÓ BBC NEWS MUNDO (19 de desembre de 2019). «Evo Morales a López Obrador: ‘Me sentí como en casa’, dice el expresidente boliviano en la carta de despedida para AMLO». BBC.
https://www.bbc.com/mundo/noticias-america-latina-50859821

42 REDACCIÓ GRANMA (21 d’agost de 2018). «Introducción al análisis del Proyecto de Constitución de la República durante la consulta popular». Granma.
http://www.granma.cu/reforma-constitucional/2018-08-21/introduccion-al-analisis-del-proyecto-deconstitucion-
de-la-republica-durante-la-consulta-popular-21-08-2018-18-08-26

43 RODRÍGUEZ, D. (30 d’octubre de 2018). «El bloqueo sigue, pero ¿hasta cuándo?». Juventud Rebelde.
http://www.juventudrebelde.cu/cuba/2018-10-30/el-bloqueo-sigue-pero-hasta-cuando 

Etiquetes de comentaris: , ,

+

La lluita entre les diferents faccions de l’alta burgesia espanyola i la construcció nacional de Catalunya

18 de setembre

Pots llegir el document complet en aquest enllaç


Els dos motors del cicle de canvis a Catalunya han estat l’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora i les reivindicacions sobiranistes i independentistes. En relació a aquests dos eixos, les classes socials han evolucionat de forma molt diversa. Un dels fenòmens més importants, però sovint ignorats o interpretats incorrectament en els debats de l’esquerra, és la competència entre faccions de l’alta burgesia espanyola que no es deu a la identitat nacional, sinó a les contradiccions entre els interessos materials.62


La competència entre les diverses faccions territorials de la burgesia espanyola (inclosa la catalana) s’aguditza cada dia més en un país cada cop menys industrialitzat i cada cop més dependent de sectors no productius ni sostenibles com el turisme, la construcció i les finances. Aquesta competència es dona dins de cada sector de la producció i dels serveis, entre sectors i entre faccions territorials de la burgesia. La competència entre la facció de la burgesia espanyola radicada a l’àrea metropolitana de Barcelona i la radicada a l’àrea metropolitana de Madrid és un dels orígens del procés.63 La constitució material del règim del ’78 es basava no sols en un pacte social entre classe treballadora i burgesia com a producte de la correlació de forces (recollit jurídicament als Pactes de la Moncloa i a l’Estatut del Treballador i materialment en les relacions laborals) sinó també entre diverses faccions territorials de la burgesia espanyola (recollit jurídicament a la Constitució i als estatuts d’autonomia). Però aquest equilibri ha estat trencat per la mundialització i per 40 anys de pertinença a l’Unió Europea,64 que han provocat canvis radicals en la constitució material del règim: el pes relatiu de les diverses economies territorials al PIB del conjunt espanyol ha variat radicalment. Ha variat fins i tot el caràcter de l’anomenada «burgesia catalana». La primera conseqüència fou una agudització de la competència entre faccions de la burgesia radicada a Catalunya i de la burgesia radicada a Madrid (una competència molt dura per les inversions de l’estat, per les infraestructures i pel finançament de les estructures descentralitzades de l’estat que són les l’autonomies).65 


Avui el problema és l’Espanya buida (de desenvolupament i creixement desiguals), que és insostenible econòmicament, social i ambiental. La concentració de poder a l’àrea de Madrid comporta els mateixos problemes per al conjunt de les burgesies perifèriques siguin la gallega, la basca, la valenciana,  l’andalusa o l’extremenya.66


Per a conduir la renegociació de les relacions entre les diverses faccions burgeses, la facció catalana de la burgesia espanyola ha usat el processisme. Aquesta no és una tàctica nova: el primer episodi processista fou l’intent de renegociació de l’Estatut del tripartit de Maragall i Montilla.67 Després del fracàs s’inicià el processisme post-convergent i la crida al carrer de les classes mitjanes i de sectors dels treballadors. Producte d’aquesta participació massiva, es produí l’1-O, que ha estat la mobilització més important viscuda a Catalunya des de la transició. Però aquest acte massiu de desobediència i de voluntat de ruptura xocà amb el mur del monopoli de la violència per part de l’Estat.


L’expressió «burgesia catalana» no descriu de manera satisfactòria a aquest grup social que posseeix el poder a Catalunya en l’actualitat. Les 400 famílies de les que parlava Félix Millet 68 han mutat. La mundialització ho ha modificat tot, els capitans d’indústria han estat substituïts per directius professionals i les empreses han estat absorbides per multinacionals o bé s’han transformat en multinacionals —des del 2016, el Financial Times reconeix Catalunya com «la millor regió per invertir del Sud d’Europa»—.69 Així, la influència política de les 400 famílies s’ha reduït dràsticament.


No existeix la burgesia catalana independentista: les classes dominants catalanes mai no han estat independentistes ni republicanes. Aquest mite, compartit tant per un sector de l’esquerra independentista com per l’esquerra autonomista, s’utilitza sense base per justificar opcions polítiques. D’una banda, una part de l’esquerra independentista necessita alimentar aquest mite per a justificar una política de front nacional per la independència. De l’altra, l’esquerra autonomista/federalista necessita alimentar aquest mite per a justificar el seu rebuig a l’exercici del dret d’autodeterminació per suposades raons de classe, doncs l’independentisme es reduiria a una simple maniobra de la «burgesia catalana». En efecte, el creixement del moviment independentista a Catalunya ha portat a alguns, des d’una anàlisi pretesament marxista, a caracteritzar aquest moviment com a burgès. Tant en el cas del marxisme independentista com de l’autonomista, ens trobem davant d’un fetitxe instrumental i històricament fals.


Les classes dominants i dirigents catalanes no han estat, en el passat, ni són, en l’actualitat, independentistes. Així, és fàcilment previsible que mai no ho siguin.70 Les organitzacions econòmico corporatives burgeses, és a dir, les organitzacions patronals que apleguen des de la gran empresa catalana (com Foment del Treball Nacional o la Cambra Oficial de Contractistes d’Obres de Catalunya) fins a les organitzacions de la petita i mitjana empresa, als gremis i col·legis professionals, formen un bloc complex de grups socials i faccions de classes que no està exempt de contradiccions internes i de confrontacions en funció d’interessos materials contraposats. No obstant això, l’alta burgesia radicada a Catalunya exerceix una clara hegemonia sobre el conjunt. La seva actitud davant el règim de ’78 i davant el regne d’Espanya sempre ha estat de participació activa i entusiasta en el mateix, i segueix sent-ho. En cap moment l’alta burgesia radicada a Catalunya s’ha mostrat ni anti-espanyola ni, encara menys, favorable a la independència.71


D’una banda, Foment del Treball Nacional ha seguit la seva tradició anterior a la guerra civil i al franquisme: per a aquesta organització, «Nacional» es refereix a la nació espanyola que el Regne d’Espanya pretén conformar. La burgesia radicada a Catalunya ha tingut i, en gran part, té encara el seu mercat «nacional» en els territoris compresos en el Regne d’Espanya, malgrat la internacionalització de l’economia. I la burgesia sol confondre la nació amb el mercat. D’altra banda, històricament, la facció de la burgesia española radicada a Catalunya també ha tingut la seva reserva de força de treball al Regne d’Espanya —tot i que això ha canviat substancialment en els darrers anys: milió i mig de persones treballadores són, ara, nouvingudes—. Ambdues qüestions (mercat i dipòsit de força de treball) han variat en els darrers decennis però no prou com per a variar les prioritats polítiques de l’alta burgesia: les contradiccions amb d’altres faccions territorials de la burgesia espanyola poden ser molt rellevants (i a cops assolir un grau d’antagonisme molt important) però l’alta burgesia radicada a Catalunya no s’ha fet independentista ni malda per a aconseguir un nou estat català dins d’Europa. I és que el Regne d’Espanya segueix essent un estat (administració, política econòmica i aparells repressius) que administra i defensa els seus interessos de classe. En efecte, tot i que el procés europeu i la mundialització han induït canvis que beneficien a d’altres faccions de la burgesia espanyola, això no significa que l’alta burgesia radicada a Catalunya hagi deixat de considerar-se part de l’alta burgesia espanyola. La patronal catalana ha estat i segueix sent un puntal de les organitzacions de la gran patronal espanyola (destaca el paper de Carles Ferrer Salat com a fundador de la CEOE durant la conformació del règim del ’78) 72 i aquest paper és una característica del règim sense la qual no es comprenen els seus comportaments polítics.


Finalment, si pensem en les institucions sociopolítiques de la burgesia (com el Cercle d’Economia) en els seus llocs de socialització i d’oci (com el Cercle Eqüestre, el Cercle del Liceu o el Patronat de la Fundació Orfeó Català) o en els seus centres de formació i reclutament de quadres dirigents (com les escoles de negocis ESADE i IESE) veurem com s’han mostrat gairebé de manera unànime en contra de la independència i del Procés.73


Cal diferenciar d’aquest bloc burgès contrari a la independència els sectors minoritaris de la petita i mitjana empresa, representats en la patronal CECOT. També les entitats minoritàries, creades artificialment pel món post-convergent, com el Cercle Català de Negocis i el petit lobby anomenat FemCat. Però l’afany independentista d’aquesta petita patronal no és gaire gran i es limita a l’ús del procés com a instrument de pressió i de negociació per aconseguir més inversions estatals, les infraestructures que l’estat central es nega a construir a Catalunya i una millora de les balances fiscals.


La burgesia financera d’origen català tampoc no ha estat ni és independentista. Al llarg dels segles XVIII, XIX i gran part del XX, el paper preponderant de la industrialització i modernització de la burgesia catalana tenia un punt feble: la debilitat del sector financer català. Aquest factor l’afeblia en els seus enfrontaments amb altres faccions burgeses espanyoles. Des dels anys 60 i 70 del segle XX, el regionalisme polític de Jordi Pujol va considerar aquest dèficit com un taló d’Aquil·les del seu projecte hegemònic (que va anomenar «fer país») i va treballar per donar-li solució amb la creació de Banca Catalana.74 La fallida fraudulenta d’aquest banc va significar una derrota personal de Pujol però també de la facció de classe que representava. 


Amb els anys —i amb l’ajut de la crisi i de la concentració bancària subsegüent— dos gegants financers, tant en l’esfera espanyola com en la internacional, tenen el seu origen a Catalunya: CaixaBank i el Banc Sabadell. Però la dimensió d’aquest dos bancs ja no és catalana. La seva dimensió és espanyola i internacionalitzada. Conseqüentment, amb aquesta dimensió i amb el seu mercat, els directius de tots dos bancs no només s’han mostrat radicalment contraris a la independència sinó també al seu simulacre, el procés. Aquest sector financer ja no «fa país» i fins i tot va desplaçar la seva seu fora de Catalunya durant la crisi de la tardor de 2017.75 A l’ensems s’han trencat radicalment les relacions entre les direccions d’aquests bancs i els successius avatars del món post-convergent, per passar a donar suport al partit neoliberal i espanyolista anomenat Ciutadans.


El moviment popular independentista no pot caure en l’error de pensar que el món post-convergent ja no aspira a representar les velles classes dominants i dirigents. Aquest moviment popular i democràtic ha d’entendre que l’alta burgesia radicada a Catalunya no és en la seva majoria favorable a la independència (ni a l’autodeterminació) i tan sols busca pactar una reforma «gatopardiana» del règim del ’78. Convé, potser, preguntar-se quin caràcter té el moviment que ha creat una part de la classe política post-convergent anomenat Crida Nacional per la República (especialment alguns dels seus dirigents) i fins a quin punt, a cert nivell, poden ser aliats però no es pot oblidar mai que la nova generació política burgesa post-convergent aspira a representar a qui aspira a representar, com sempre.



Referències (segons apareixen al document original)

62 BARTOLOMÉ, L. (30 d’octubre de 2019). «CEIM y ‘Foment' se distancian de la CEOE y dan forma a un plan propio para atraer inversiones». El Economista.

https://www.eleconomista.es/economia/noticias/10171714/10/19/CEIM-y-Foment-se-distancian-de-la-CEOE-ydan-forma-a-un-plan-propio-para-atraer-INVERSION.html

63 SEGOVIA, C. (14 de desembre de 2010). «Arturo Fernández se retira de la carrera para presidir la CEOE». El Mundo.

https://www.elmundo.es/mundodinero/2010/12/13/economia/1292240216.html

64 TAFALLA, J. (2019). «Amb la benedicció de foment». Catarsi.

https://catarsimagazin.cat/burgesia-catalana-foment/

65 ANDRÉS-DURÀ, R. I MARTIARENA, A. (11 de novembre de 2016). «Dos visiones de España que chocan en los raíles del transporte». La Vanguardia.

https://reportajes.lavanguardia.com/corredor-mediterraneo-corredor-central/

66 INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL. (2005). «Desequilibrios territoriales».

https://www.ign.es/espmap/desequilibrios_eso.htm

67 AIZPEOLEA, L. (22 de gener de 2006). «Zapatero cierra con Mas en La Moncloa un ‘acuerdo global’ sobre el Estatuto». El País.

https://elpais.com/diario/2006/01/22/espana/1137884402_850215.html

68 URETA, J.M. (28 de febrer de 2017). «Millet y sus 400». El Periódico.

https://www.elperiodico.com/es/politica/20170228/felix-millet-400-familias-5854319.

69 FINANCIAL TIMES. (2018). «European Cities and Regions of the Future 2018/19». fDi Magazine.

https://www.fdiintelligence.com/article/70910

70 CERCLE D’ECONOMIA. (2018). «Propostes per millorar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial d’Estat». L’Opinió del Cercle.

https://admin.cercledeconomia.com/content/uploads/2018/04/opinio-reunio-cat-online-1.pdf

71 CATÀ, J. (9 d’octubre de 2017). «Foment del Treball demana no avançar ‘ni un pas més’ cap a la independència unilateral». El País.

https://cat.elpais.com/cat/2017/10/09/economia/1507572270_891582.html

72 REDACCIÓ EL PAÍS (2 de setembre de 1978). «Carlos Ferrer seguirá al frente de la CEOE aunque con un equipo renovado». El País.

https://elpais.com/diario/1978/09/02/economia/273535209_850215.html

73 ACN. (19 de setembre de 2019). «El Cercle d'Economia demana a Torra que ‘no es promoguin decisions rupturistes i unilaterals’». Diari Ara.

https://www.ara.cat/politica/Cercle-Economia-Torra-rupturistes-unilaterals_0_2310369169.html

74 SALLÈS, Q. (22 d'abril de 2015). «Pere Ríos: ‘Amb Banca Catalana va començar el discurs del pujolisme’». Nació Digital.

https://www.naciodigital.cat/noticia/86042/pere/rios/amb/banca/catalana/va/comencar/discurs/pujolisme

75 ANSOLA, E. (26 de febrer de 2020). «Banc Sabadell i CaixaBank atribueixen el trasllat de seu a la fuga de dipòsits». El Punt-Avui.

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1747407-banc-sabadell-i-caixabank-atribueixen-eltrasllat-de-seu-a-la-fuga-de-diposits.html





Etiquetes de comentaris: , , ,

+

La crisi del règim

18 de setembre

Pots llegir el document complet en aquest enllaç

La crisi de règim que hem viscut en els darrers anys té una component territorial, una de representació política i una econòmica i concrecions diferents a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol. El cicle de canvis que hem viscut en els darrers anys esclata amb la crisi-estafa econòmica de 2008, el procés deconstituent i recentralitzador de l’estat espanyol —que arriba al seu punt culminant amb la sentència que retalla l’Estatut al 2010—, i els casos de corrupció flagrant dels partits del règim (PP, PSOE i CiU).76 

A l’estat espanyol, les retallades socials i laborals del govern Zapatero van donar lloc a un cicle de mobilització que s’inicia amb la vaga de setembre de 2010 i té el seu punt d’inflexió el 15 de Maig 2011. La fractura generacional i els límits democràtics de la transició estaven en la base de l’excepcional potència i profunditat d’aquest cicle de mobilització. El 15M va revelar la crisi del sistema de representació política, posant en qüestió el bipartidisme; va suposar una impugnació del sistema polític i econòmic del règim del ’78 77 i va mostrar una sortida possible a la crisi econòmica en favor de les majories socials. 

A Catalunya, l’eclosió del 15M al maig de 2011 coincideix amb una creixent mobilització sobiranista, que ha anat creixent des de la sentència que retalla l’estatut al 2010 i que té el punt d’inflexió l’11 de setembre de 2012. Aquell any, la multitudinària manifestació —amb el lema «Catalunya, nou estat d’Europa»— ja va tenir un tarannà clarament independentista. 

La direcció del procés per part del món convergent va intentar contraposar un moviment a l’altre, intentant fins i tot caracteritzar el 15M com un intent de l’estat espanyol de debilitar el moviment independentista (recordem la convocatòria «Encerclem el Parlament» de juny de 2011 i les peticions de presó per a 20 manifestants per part de la Generalitat).78 De la mateixa manera, part de l’esquerra de l’Estat (i de Catalunya) ha intentat caricaturitzar el moviment independentista com una maniobra reaccionària per frustar les possibilitats de canvi i ruptura amb el règim del ’78 que s’obrien a l’estat espanyol.

És en aquest context que neix En Comú Podem, una candidatura netament sobiranista i que volia ser capaç de filar un discurs que connectés ambdues lluites i oferís l’oportunitat d’articular un espai polític de majories, sobiranista, que anés molt més enllà de l’esquerra a l’esquerra del PSC, i que pogués disputar el lideratge del país, d’un veritable procés de construcció social i nacional, a la post-convergència. L’èxit inicial d’ECP va portar a l’experiència de Catalunya en Comú. Malauradament, com hem analitzat ampliament —en especial  a la 2a Conferència Nacional—, Catalunya en Comú s’ha anat allunyant cada vegada més d’aquest propòsit fundacional.79

Tot i el lideratge post-convergent, el procés sobiranista català és una expressió de la lluita de classes,
amb una important participació de la classe treballadora i classes subalternes, que ha situat a l’imaginari col·lectiu significatius elements d’esquerres. Si bé és evident que el món post-convergent ha abraçat l’independentisme com a manera de mantenir el poder, intentant superar els seus casos de corrupció estructural i la seva estreta vinculació amb l’arquitectura del règim del ’78, no podem perdre de vista que el moviment independentista és el front amb més classe treballadora mobilitzada, sense cap mena de dubte, i en aquesta mobilització la perspectiva de que la independència millorarà les seves condicions de vida hi té un pes molt important.

En efecte, el debat sobre la sobirania nacional ha obert el debat sobre totes les sobiranies. Situar la República com a model d’estat ha obert espai per a debatre sobre republicanisme i valors republicans. 80 La independència com a solució màgica a les retallades i a l’austericidi ha situat també elements programàtics progressistes importants que, tot i que s’han fet servir de manera demagògica pel lideratge post-convergent, s’han obert camí en l’imaginari col·lectiu.81 Així mateix, cal valorar l’1-O i el 3-O (i també les protestes post-sentència de l’octubre de 2019) com a expressions d’organització i poder popular que desborden el lideratge del procés i que aconsegueixen obrir el debat sobre la repressió i el paper de la policia: en efecte, molta gent ha pres consciència del fet que les forces de seguretat i ordre públic (totes elles) estan al servei del manteniment de l’statu quo.82

Hem de treballar perquè el conjunt de classe treballadora catalana vegi en el sobiranisme un projecte
nacional i social per Catalunya que respon als seus interessos de classe. Una part important de la classe treballadora catalana no s’identifica amb la nació catalana, sinó que té una identitat nacional vinculada a altres pobles de l’Estat o s’identifica amb una nació espanyola. Així, una part de la nostra classe veu en el procés independentista tant el seu enemic de classe —per la presència del que, com mínim fins ara, ha estat el partit de la burgesia— com una amenaça a la seva identitat. La gestió de l’independentisme (des de Mas fins a Puigdemont i Torra, amb l’aquiescència d’ERC) no ha fet sinó refermar aquestes inquietuds i ha permès la penetració de la dreta espanyolista en la classe treballadora. Una mostra d’això és la victòria de C’s a les eleccions del 21D.83 Per això, és imprescindible acabar amb el processisme liderat per l’espai post-convergent i el divorci d’aquest espai respecte a l’alta burgesia radicada a Catalunya a causa de la independència (i la conseqüent crisi de lideratge de la burgesia) ofereix una oportunitat política per les classes populars. La Catalunya de l’«un sol poble» és la que no fa incompatibles la lluita pels drets socials i els drets nacionals, ans al contrari. Des del Manifest Comunista sabem que la classe treballadora és internacional en contingut, però pren forma nacional.84

Per això, cal trencar amb el procés dels darrers anys que, més enllà de la retòrica, ha representat fonamentalment conflictes entre faccions de la burgesia que no han comportat, en cap cas, millores per a la classe treballadora. a crisi que esclata l’any 2008 és conseqüència directa de les polítiques neoliberals de desregulació i manca de control del sistema financer, que a Catalunya es van poder observar especialment en la bombolla immobiliària, el descontrol bancari i les estafes hipotecàries. Des de llavors, enlloc d’implementar mesures de recuperació de la demanda, s’han efectuat retallades que han transferit rendes del sector públic al sector privat, ha augmentat la concentració i l’acumulació de capital i s’han incrementat les desigualtats.

La lluita per la recomposició de la representació política de la burgesia radicada a Catalunya és un element central d’allò que s’ha anomenat procés. Les contradiccions internes entre els diversos sectors de la classe política de la burgesia han portat al sector post-convergent a transitar pels viaranys de la radicalitat retòrica i del legitimisme encarnats per Puigdemont i el seu «president efectiu», Torra. La deriva actual d’una part del magma post-convergent no és ni orgànica ni representativa de l’alta burgesia radicada a Catalunya, cosa que no nega el seu caràcter clarament burgés i neoliberal.

Les anomenades «forces del canvi» que han aparegut en aquest cicle polític han viscut una ràpida evolució, naixent com a forces de ruptura i acabant el cicle en governs amb el PSOE-PSC. Podemos
neix per sacsejar l’escenari, per canalitzar la indignació i la impugnació al règim del ’78 amb nous codis i formes d’organitzar-se, que permetessin mobilitzar a les excloses, a totes les persones que no s’havien sentit interpel·lades per l’esquerra tradicional. Podemos havia de ser un front electoral i de mobilització capaç de construir una majoria social pel canvi. 

Aquí, Catalunya en Comú neix per donar sortida a una situació de bloqueig polític a Catalunya, per articular un espai polític capaç de disputar l’hegemonia al processisme des del sobiranisme progressista; un espai molt plural i divers, que anés molt més enllà del propi subjecte polític, que pogués impulsar candidatures municipals superadores més enllà de les lògiques de partits i paraigües supramunicipals.89

Els subjectes polítics de l’espai del canvi no han aconseguit assolir els seus objectius fundacionals i se n’han anat allunyant progressivament, fins al punt que ja no són forces polítiques rupturistes. Els motius són diversos: la manca d’un projecte polític de transformació sòlid més enllà de la retòrica i la voluntat de governar «per canviar les coses»; la incapacitat de deixar enrere pràctiques polítiques, inèrcies i estructures que han acabat imposant lògiques partidistes i «velles»; així com l’«adanisme» de la «nova política» i la incapacitat de construïr direccions col·lectives i els hiperlideratges que han acabat reduint la radicalitat democràtica a referèndums plebiscitaris,90 fent un ús instrumental dels codis ètics i posant per davant de tot l’assoliment de pactes de govern.91

De condicionar el govern de Sánchez a un referèndum per Catalunya, al 2016, s’ha passat a la renúncia a totes les línies vermelles, al 2019. Aquest canvi estratègic en les forces del canvi s’ha pogut observar tant a Barcelona —amb l’acord amb el PSC i l’acceptació dels vots de Valls per descavalcar Maragall com a alcalde independentista 92 i l’assumpció d’enormes contradiccions programàtiques per tal de governar— com a la Moncloa —amb les renúncies que ha hagut d’acceptar UP per a signar l’acord de coalició amb el PSOE—.93 I a nivell territorial, deixant de banda la singularitat de Barcelona, en general s’ha tornat d’una manera sorprenentment ràpida a la lògica de partit subsidiari al PSC, de ser «l’esquerra a l’esquerra dels socialistes». Aquest és un fet especialment colpidor en alcaldies on el PSC té majories absolutes i CatComú ha entrat a formar part d’uns governs on no té cap capacitat real d’incidir: al Baix Llobregat,94 a Sabadell —on Podem ha donat l’alcaldia al PSC hereu del bustisme—95 o a Badalona —on CatComú governa amb l’alcalde del PSC que va fer fora a Dolors Sabater via moció de censura—.96 L’objectiu és influir els governs socialistes des de l’esquerra, però això xoca frontalment amb l’experiència acumulada i desperta molts dubtes sobre la capacitat d’incidència real. El «governisme» s’al·lia aquí amb la dependència estructural per obtenir recursos a través de les institucions.97

Nosaltres, les revolucionàries, som les primeres autocrítiques i decebudes amb unes forces del canvi ens les que tant hem invertit. Desitjem que tant el govern de Barcelona com l’històric govern de coalició a l’Estat (que ha aconseguit frenar el «trifachito») aconsegueixin millores materials en les condicions de vida de la classe treballadora i, en la mesura del possible, contribuirem a que així sigui. Ara bé, no podem negar l’evidència: els comuns ja no suposen una alternativa rupturista amb el règim del ’78.

Les elits que han dirigit les forces del canvi poden ser seduïdes, per diferents mitjans, per les classes
dominants. Això és el que Gramsci anomenaria el transformisme de les elits dirigents de l’espai del canvi en el marc de la quarta revolució passiva. La descripció dels camins de la revolució passiva, els mecanismes de subordinació dels moviments rebels que no han tingut prou temps per a esdevenir autònoms, el transformisme molecular dels quadres polítics sorgits d’aquests moviments, és difícil de percebre i més encara d’explicar sense una certa perspectiva històrica.



Referències (segons apareixen al document original)

76 SÁNCHEZ-OUSSEDIK, N. (27 de gener de 2020). «Cap a un front democràtic, social i republicà». Catarsi.
https://catarsimagazin.cat/cap-a-un-front-democratic-social-i-republica/ 

77 GARIJO, M., GIL, J. I GALARRAGA, N. (17 de maig de 2011). «Somos la generación 'ni ni', ni PP, ni PSOE». El País.
https://elpais.com/politica/2011/05/17/actualidad/1305584304_704656.html 

78 REDACCIÓ EL PERIÓDICO (3 de juny de 2013). «El Parlament y la Generalitat piden tres años de cárcel por el
asedio a la Cámara». El Periódico.
https://www.elperiodico.com/es/politica/20130603/parlament-generalitat-piden-tres-anos-asediocamara-
2407885  

79 COMUNISTES DE CATALUNYA. (23 de novembre de 2019)(b). «Cap a un nou país. Drets socials i República
Catalana (Document de la Segona Conferència Nacional de Comunistes de Catalunya)».
http://bloc.comunistes.cat/2020/01/document-final-de-la-2a-conferencia.html 

80 CASASSAS, D. (2019). «De què parlem quan parlem de República?». Catarsi. Número 2 (Tardor-Hivern 2019).
ISSN: 2604-739x.
https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2020/03/2-Podem-sobirans-Catarsi.pdf 

81 ZORRAKINO, D. (26 de març de 2020). «El Govern traslada la propuesta de renta básica por el coronavirus a
sindicatos y patronales». Europa Press.
https://www.europapress.es/catalunya/noticia-govern-traslada-propuesta-renta-basica-coronavirus-sindicatospatronales-
20200326203226.html 

82 DEPARTAMENT DE LA VICEPRESIDÈNCIA I D'ECONOMIA I HISENDA. (2019). «Cartografia de la repressió de l'1
d'octubre».
http://economia.gencat.cat/ca/ambits-actuacio/dretscivilsipolitics/cartografia-repressio/#bloc1 

83 VALLBÉ, JOAN JOSEP. (2019). «Les eleccions del 21D. Algunes regularitats empíriques». Revista Catalana de
Dret Públic. Número especial, pp.115-136.
http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rcdp/article/download/10.2436-rcdp.i0.2019.3252/especial155-vallbeca.
pdf 

84 MARX, K. I ENGELS, F. (1848). «Manifest del partit comunista». Ed: DeBarris. ISBN:84-922507-1-2 

89 RIVEIRO, A. (16 de desembre de 2017). «Xavier Domènech, arropado por Colau, Iglesias y Garzón: ‘Vamos a
cambiar Catalunya para cambiar España’». El Diario.
https://www.eldiario.es/politica/Xavier-Domenech-Iglesias-cambiar-Catalunya_0_719178241.html 

90 MARCOS, J. (28 de maig de 2018). «Iglesias y Montero salvan la consulta de Podemos sobre su chalé con el  rechazo de un tercio de los votantes». El País.
https://elpais.com/politica/2018/05/27/actualidad/1527441453_921527.html

91 BADIA, E. (14 de juny de 2019). «Per què votaré Ada Colau com a alcaldessa». Crític.
https://www.elcritic.cat/opinio/eloi-badia/perque-votare-ada-colau-com-a-alcaldessa-29236 

92 SUST, T. (10 de juny de 2019). «Ada Colau, sobre los votos de Manuel Valls: ‘Bienvenidos sean’». El Periódico.
https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20190610/ada-colau-votos-manuel-valls-investidura-ayuntamientobarcelona-
7497181   

93 PSOE-UP. (2019). «Coalición Progresista. Un nuevo acuerdo para España».
https://podemos.info/coalicion-progresista/

94 REDACCIÓ EL PERIÓDICO (28 de juny de 2019). «El PSC i En Comú Movem subscriuen un acord de govern a
Cornellà». El Periódico.
https://www.elperiodico.cat/ca/cornella/20190628/el-psc-i-en-comu-movem-subscriuen-un-acord-de-governa-
cornella-7526755 

95 ACÍN, A. (7 de juny de 2019). «Un acord de govern PSC-Podem retorna l’alcaldia de Sabadell als socialistes».
Diari de Sabadell.
https://www.diaridesabadell.com/2019/06/07/acord-psc-podem-sabadell/ .

96 REDACCIÓ EL PERIÓDICO. (17 de juliol de 2019). «El PSC y los ‘comuns’ llegan a un acuerdo para gobernar
Badalona». El Periódico.
https://www.elperiodico.com/es/badalona/20190717/el-psc-y-los-comuns-llegan-a-un-acuerdo-para-gobernarbadalona-
7557854 

97 ARCAS, O. (6 de juny de 2019). «Els Comuns després del 26-M: Barcelona Km 0». Catarsi.
https://catarsimagazin.cat/els-comuns-despres-del-26-m-barcelona-km-0/ 

Etiquetes de comentaris: , ,

+

Més articles




edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre