“Hi ha una immensitat d’històries personals que semblen ficció i són reals” - Entrevista a Jordi Martí-Rueda

Avui us presentem una entrevista una entrevista a Jordi Martí-Rueda, autor de “Brigadistes. Vides per la llibertat”, un llibre que els darrers mesos s’està convertint en un títol d’èxit. Publicat per l’editorial Tigre de Paper (llegiu l’entrevista a Marc Garcés, un dels seus editors, per a conèixer-la millor), Brigadistes ja va per la quarta edició. En Jordi és historiador especialista en Guerra Civil i Brigades Internacionals i, anteriorment, havia escrit un primer llibre sobre les Brigades (“Tocats pel vent”, editat per Pagès Editors el 2014), pel qual va rebre el premi Liberisliber de no-ficció 2015.

 

És un fenomen únic en la història. La solidaritat és tan vella com la humanitat i no se la van inventar els brigadistes, però en la història i en l’actualitat no es coneix cap episodi de solidaritat que es pugui equiparar a les Brigades Internacionals. Als anys trenta no hi havia les eines que tenim ara per assabentar-nos del que passa a l’altra banda del món, ni hi havia la capacitat per moure’s d’un país a un altre o d’un continent a un altre com hi ha ara. Hi ha brigadistes que tarden mesos, o fins i tot un any, a arribar a la Península. I no són deu ni cent, són quaranta mil i de més de cinquanta països. Hem de pensar també en el que deixen enrere: casa, família (en alguns casos, fins i tot, fills), parella, feina, i una cosa important: deixen la pau per anar a una guerra. Evidentment la gran majoria ho fan obeint a un principi ètic fonamental: derrotar el feixisme abans no sigui massa tard, derrotar-lo abans que s’estengui i es converteixi en una amenaça per a tothom. És un fenomen únic a la història, i ens el podem mirar des d’una perspectiva global i també des d’un pla individual, enfocant el zoom cap a les històries particulars. Quan fas això descobreixes històries increïbles. Crec que com a historiador busco això, entendre i conèixer el col·lectiu i les persones que el componen. Als qui ens interessa la història, ens interessa perquè hi veiem societats i les persones que en formen part. Volem entendre-ho, interpretar-ho. En aquest cas, entendre quins impulsos mouen tantes persones a prendre una decisió tan brutal com deixar la pau per anar a una guerra. La història és una eina per apropar-nos-hi.

En certa manera sí, però compte: si pretens escriure amb tendresa corres el perill de caure en la cursileria. I com a historiador tampoc pots partir d’aquest objectiu. El que he volgut fer a “Brigadistes”, i anteriorment a “Tocats pel vent”, és narrar històries personals amb rigor historiogràfic però, alhora, sense defugir el factor humà. Crec que si treballes així pot ser que algunes històries traspuïn tendresa, però penso que és més mèrit dels protagonistes que de qui ho escriu. La qüestió és no tenir por al factor humà a l’hora d’escriure història. El resultat és que les persones que protagonitzen la història poden ser mostrades com el que son, persones, amb els seus plecs. I la història que viuen, l’acte de la solidaritat a risc de perdre la vida, deixa de ser una abstracció. Les persones que protagonitzen aquesta història són persones reconeixibles, amb les seves pors i dubtes.

Bé, és una mica el que deia abans. Els grans assajos històrics només ens els empassem els historiadors i pocs més. I fins i tot com a historiador, m’encanta llegir llibres de memòries, testimonials, que no practiquen l’anàlisi sinó que posen l’èmfasi en la manera com s’han viscut els fets històrics. Són dues maneres d’apropar-se a la història que es complementen. Jo tenia moltes històries al sac que volia explicar, i ho volia explicar sobretot a persones que no tenen el costum de llegir llibres d’història i que no coneixen gaire el fenomen de les Brigades Internacionals. Repeteixo, més enllà de l’anàlisi històrica, hi ha una immensitat d’històries personals absolutament apassionants, que amb ulls del segle XXI podrien semblar ficció, i són reals. No eren herois grecs o troians, els que les van protagonitzar; eren infermeres, estudiants, obrers, estibadors, metges, gent que no estava habituada a agafar una arma de foc i no tenien ni idea del que era lluitar al front contra els exèrcits de Franco, Hitler i Mussolini o treballar en un quiròfan sota bombardejos en torns de trenta-sis o quaranta-vuit hores, tractant una tipologia de ferides que en el món civil d’on venien eren inimaginables. Els impulsos que mouen aquestes persones a venir i la manera com actuen davant del que troben és el motor i el que impulsa a llegir, escriure i explicar.

Ha sigut molt complicat. Hem hagut de contactar amb arxius de Rússia, Estats Units, Anglaterra, amb familiars de brigadistes i investigadors, des de l’Argentina fins a Austràlia. Per sort, des de l’editorial han ajudat, ha sigut una feina que hem fet a quatre mans. Que hi hagués imatges era fonamental, perquè la foto alimenta el relat i el relat alimenta la foto. Si veus la persona, hi ha coses que en el relat ja no cal que expliquis. La foto no només informa, també transmet un caràcter o un estat d’ànim. A més, moltes de les històries també tenen un punt fotogràfic, penso, en el sentit que no són relats biogràfics sinó una instantània, la captura d’un moment concret de la història de cada persona en la guerra.

Són les dues coses. És clar que no es coneix prou el fenomen de les Brigades Internacionals, ni tan sols el de la Guerra Civil. Sovint se’ns presenta com un conflicte entre germans, com si no hi hagués motivacions polítiques o ètiques darrere, i es passa per alt que era una guerra contra el feixisme. Cal explicar-ho una vegada i una altra. I fent això també contribuïm al segon argument; contribuir a bastir una memòria democràtica, a tenir consciència del significat del feixisme i la devastació que va causar aquí. Cal conèixer la història i alhora observar el present per entendre de què s’alimenta el feixisme, com creix i s’expandeix. I una cosa és segura: normalitzar-lo i acceptar-lo a la taula on es debaten les idees és el primer pas perquè torni, perquè deixa de ser percebut socialment com un crim.

És vital que l’editorial que publica un llibre se l’estimi, hi cregui, el tracti amb cura i mogui cel i terra per donar-lo a conèixer. Des del primer moment vaig pensar que “Brigadistes” encaixaria molt bé a Tigre de Paper, tant pel contingut com per l’estil literari, de to divulgatiu. La cultura és una de les poques coses que ens fa humans i és una eina, una més, que ens pot fer avançar com a societat. Per tant, per a mi era molt important que el llibre l’edités una editorial amb vocació cultural i crítica. Però no només: a més, cal professionalitat, una actitud i un projecte que garanteixin que el llibre circularà al màxim; precisament perquè hi creus com a eina de transformació, vols que corri i que el llegeixi tanta gent com sigui possible. Els projectes editorials transformadors, o que pretenen aportar continguts culturals a la societat, funcionen si a sota hi ha un projecte de treball sòlid.