Enfonsament de l’Imperialisme occidental i sorgiment del multilateralisme oriental

L’hegemonia de l’imperialisme occidental ha entrat en crisi. El sistema de relacions polítiques i econòmiques internacionals es troba en transició. Els múltiples conflictes geopolítics –guerres comercials o conflictes armats– són la senyal del declivi de l’hegemonia occidental, que ha d’usar la força allà on està perdent influència.30 Això està suposant una fractura dins dels grups de poder i una fragmentació dels projectes polítics. Un exemple és el gir conservador i nacionalista en els països occidentals, molt clarament en el cas de la victòria de Donald Trump als EUA. En el cas de Regne Unit també ho observem en el Brexit i la victòria electoral de Boris Johnson, així com el retorn al poder anglòfon de l’eix Regne Unit-Canadà-Austràlia-Israel. En ambdós casos, aquestes respostes són contradictòries i erràtiques: l’aparent repudi nacionalista i proteccionista de Trump a l’OTAN i els acords de comerç,31 les confuses relacions diplomàtiques amb Rússia, etc. Però el que caracteritza més clarament Trump als EUA i Johnson al Regne Unit és la retòrica racista que una part important de la classe treballadora industrial empobrida accepta com a resposta a la seva situació.

Les fake news han tingut un paper clau en les seves campanyes i denoten un canvi qualitatiu en la política occidental.32 Aquesta manera de fer ha estat copiada amb un important èxit per altres líders feixistes com Jair Bolsonaro al Brasil, Matteo Salvini a Itàlia i el propi Santiago Abascal a Espanya.

D’altra banda, l’enduriment de la lluita de classes també provoca una polarització cap a l’esquerra, representada als EUA per les victòries de les candidates demòcrates Alexandria Ocasio-Cortez, Rashida Tlaib, Ilhan Omar i Ayanna Pressley 33 i per l'excandidat a les primàries demòcrates de 2020, Bernie Sanders. Aquesta corrent es declara obertament socialdemòcrata i partidària de mesures com el Green New Deal o el Medicare for all.34

Es consolida un nou pol de poder oriental al voltant de Rússia i Xina. Enfront del poder occidental, està emergint un nou pol de poder oriental, que es consolida en l’eix Àsia-Pacífic i amb Rússia i Xina com a potències principals. La Xina augmenta el seu paper com a potència econòmica, consolidant-se a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina i el Carib. La denominada estratègia del «collaret de perles» —la xarxa d’instal·lacions militars i comercials al llarg de la costa des de la Xina fins a l’Àfrica—35 ha sigut exitosa amb una relativa pacificació i l’establiment de bones relacions amb els països veïns. Més recentment, la Xina ha començat a desenvolupar el seu principal projecte d’ampliació d’influència sobre l’Àsia Central, anomenada «nova ruta de la seda», competint directament amb Rússia, els EUA, l’Iran i l’Aràbia Saudita.36 Caldrà veure com la pandèmia del COVID-19 afecta l’economia xinesa (i també de la resta del món).

Per la seva banda, Rússia continua sota el lideratge de Vladimir Putin. A nivell intern, l’oposició pro-occidental és marginal i el Partit Comunista de la Federació Russa només incideix en d’alguns aspectes de política económico-social que, malgrat tot, continua sent majoritàriament de capitalisme agressiu en l’esfera econòmica i de caire conservador i reaccionari en l’aspecte social. Pel que fa a la política internacional, més enllà de la propaganda occidental que ens parla d’un expansionisme rus —idea repetida per algunes organitzacions d’esquerres del nostre país— la veritat és molt més complexa. Per una banda, el conflicte que va culminar amb l’annexió de Crimea ha significat la pèrdua d’influència sobre Ucraïna, que se suma als acostaments de Bielorússia i Turquia cap a Occident. Per altra banda, Rússia ha assentat el seu poder sobre l’Àsia Central i ha jugat un paper clau en la lluita contra l’islamisme radical a Síria, on l’intent de desestabilització del país ha fracassat i suposa una victòria important contra l’Imperialisme occidental.37 Juntament amb Síria, Iran continua sent un aliat clau de Rússia al Pròxim Orient, on estan expandint la seva influència. Tot i això, tant a nivell econòmic com militar, Rússia està molt lluny de poder suposar un contrapès al poder dels EUA i els seus titelles de la UE. L’aliança dels BRICs —Brasil, Rússia, Índia i Xina— s’ha desfet davant la submissió del Brasil i l’Índia, ambdós amb governs de caire reaccionari.

L’Imperialisme està combatent la seva pèrdua d’hegemonia mitjançant guerres convencionals al Pròxim Orient. Per continuar mantenint el poder que ja no li proporciona la seva hegemonia internacional, l’Imperialisme ha de recórrer a l’ús de la força de diverses maneres. Al Pròxim Orient, malgrat les guerres convencionals, l’imperialisme ha vist disminuïda la seva influència enfront de l’aliança Iran-Rússia. El conflicte de llarga durada entre l’Aràbia Saudita i l’Iran pel control del Pròxim Orient s’ha desenvolupat en forma de guerres subsidiàries a Síria, Iemen i Iraq, amb la divisió entre els sunnites i els xiites com a fet diferencial. La invasió de l’Iraq i de l’Afganistan a principis de segle XXI no només no va acabar amb el terrorisme islamista radical, sinó que en va provocar un creixement exponencial atiat per l’Aràbia Saudita. Aquest conflicte es va estendre fins a Síria, arribant l’Estat Islàmic a considerar-se un proto-estat i enfonsant Síria en una llarga guerra civil. Aquesta guerra ha estat molt transcendental per dos motius. Primer, l’aliança Síria-Iran-Líban-Rússia ha aconseguit derrotar tant els rebels sirians finançats per Occident com el terrorisme islamista provinent de l’Iraq, que van ser entrenats i armats en primera instància pels EUA.

Aquesta diferència ideològica entre els dos grups promocionats per occident —els rebels siris i el terrorisme fanàtic islamista— ha resultat insostenible i molt difícil de justificar. Amb la derrota dels rebels sirians també arriba la fi de les «primaveres àrabs» i l’entrada en la «tardor àrab». Rússia i Iran han sortit reforçats i continuen expandint la seva influència a Iraq. Així, l’atac contra Síria ha fracassat, però en el camí ha deixat una gran devastació, una emergència humanitària amb milions de desplaçats. Les forces del PYD kurd s’han mostrat com un actor fonamental en la lluita contra l’Estat Islàmic i el fonamentalisme. També han iniciat un procés transformador no exent de contradiccions (com haver estat durant molt de temps el principal aliat de l’imperialisme nord-americà a la regió). Amb la retirada del suport dels EUA, s’han vist obligats a aliar-se amb el govern de Síria, per tal de combatre els invasors turcs. Un altre front de la guerra subsidiària entre Iran-Rússia i Aràbia Saudita-EUA es troba al Iemen, on la situació ha derivat en una de les pitjors crisis humanitàries dels nostres temps.38 Existeix també un cinquè actor amb agenda pròpia (a banda dels houthis, saudites, Al Qaeda i Daesh) que és el moviment independentista del sud, el qual ha fet aliances canviants amb les diferents forces en disputa i que és la única força amb elements clarament d’esquerres en les seves files. Dins del moviment independentista del sud, hi ha el Partit Socialista Iemenita, l’antic partit de govern de la República Democràtica Popular del Iemen —cal assenyalar que es tracta d’un moviment plural tot i que no netament d’esquerres, com demostra el fet que el seu principal valedor internacional són els Emirats Àrabs Units—. A l’Iraq, malgrat els intents dels EUA d’establir un govern titella, les accions irresponsables —com l’atac amb drons en sol iraquià per assassinar el general iranià Qasem Soleimani, on van morir també oficials de l’exèrcit iraquià— estan galvanitzant els blocs xiites iraquians propers a l’Iran, en els que participa el Partit Comunista Iraquià a l’Aliança Saairun.39

A l’Amèrica Llatina, l’imperialisme recorre a guerres no convencionals i armes sofisticades. Pel que fa a la regió Llatinoamericana, s’està vivint un retorn a la doctrina Monroe —la idea que els EUA decideixen sobre Amèrica— amb una política molt més agressiva per part dels EUA. Les accions consisteixen en el reforçament polític de les burgesies locals totalment subalternes, atiar el feixisme, i el lawfare (l’assetjament judicial) i cops d’estat tous —com al Brasil, l’Equador o l’Argentina— o durs, amb la connivència del poder militar —diversos intents a Veneçuela i èxit a Bolívia—. A més, els nous tipus d’armes com els drons o el sabotatge cibernètic —que no estan regulats per la Convenció de Ginebra— tornen els conflictes més complexos i sofisticats. A diferència de al Pròxim Orient, els EUA han aconseguit èxits significatius a l’Amèrica Llatina, desfent molts dels principals avenços de la regió com l’aliança de l’ALBA. Cal destacar el cas de Veneçuela, que ha resistit l’intent de cop d’estat per part de l’usurpador Guaidó,40 el qual ha caigut en desgràcia a nivell internacional. També cal destacar el cas de Mèxic, que després de la victòria d’Andrés Manuel López Obrador s’ha convertit en santuari de líders perseguits policialment a l’Equador i Bolívia, com el propi Evo Morales.41 Durant aquest cicle, Cuba ha realitzat un procés constituent amb alta participació que va culminar el 2019 i que substitueix l’anterior constitució de 1976. La nova carta magna consolida els principis socialistes a la illa i codifica el paper del mercat i de certes formes de propietat privada al marge dels sectors fonamentals de l’economia, que segueixen sota propietat col·lectiva i de manera planificada. També actualitza les definicions de drets civils —com el matrimoni «entre persones»— i dóna un major protagonisme als municipis.42 

En definitiva, L’OTAN segueix sense rival militar clar i no és previsible ara mateix un poder militar similar per part dels BRICs. El marc de «l’eix del mal» torna a guanyar importància en un món més conflictiu i inestable, com a recurs propagandístic usat per legitimar les accions imperialistes contra l’Iran, Veneçuela o Cuba.

Els conflictes del segle XX continuen sense resoldre’s. En aquest escenari de més conflictivitat, els conflictes de llarga durada segueixen vius. És el cas del conflicte post-treva a Colòmbia —on continua la violència contra la nova força política de les FARC i no es respecten els acords de pau—, les ocupacions del Sàhara Occidental i Palestina o el bloqueig contra Cuba.43 La transició cap a un nou multilateralisme encara no ha significat una millora substancial en aquests conflictes.

Les reivindicacions socials de signe divers han guanyat en concreció i conflictivitat. Si les mobilitzacions de principis de segle XXI eren contra l’ordre imperant i amb formes de resistència civil —moviment dels indignats, primaveres àrabs— les mobilitzacions de la segona dècada són més intenses i més concretes. Aquestes mobilitzacions poden ser de signe divers: tant contra la tarifa del metro a Xile o les mobilitzacions indígenes contra el «paquetazo» a Equador, com contra la influència del govern xinès a Hong Kong i la radicalització de les esglésies evangèliques cristianes.

30 JIMÉNEZ BOTÍAS, M. (21 d’agost de 2019). «La guerra comercial hace temblar la economía en la UE». El Periódico.

https://www.elperiodico.com/es/economia/20190821/europa-victima-colateral-de-la-guerra-comercial-7595022

31 SEGOVIA, C. (28 de juny de 2019). «Clamor en el G-20 contra el proteccionismo de Donald Trump». El Mundo.

https://www.elmundo.es/internacional/2019/06/28/5d15afd7fdddff359b8b4623.html

32 ALANDETE, D. (2019). «Fake news: la nueva arma de destrucción masiva». Ed: Deusto S.A. Ediciones. ISBN: 9788423430192

33 BAILEY-WELLS, P. (16 de juliol de 2019). «Meet the ‘Squad’: Pressley, Ocasio-Cortez, Omar, and Tlaib». Boston Globe. 

https://www.bostonglobe.com/news/politics/2019/07/16/meet-squad-pressley-ocasio-cortez-omar-and-tlaib/c980mDKTSceLuh5Zw8ZgVL/story.html 

34 CHOTINER, I. (2 de març de 2020). «How Socialist Is Bernie Sanders?». The New Yorker.

https://www.newyorker.com/news/q-and-a/how-socialist-is-bernie-sanders

35 RUÍZ DOMÍNGUEZ, F. (3 de gener de 2017). «China: de la estrategia del cinturón a la del collar de perlas». Documento Marco del Instituto Español de Estudios Estratégicos.

http://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_marco/2017/DIEEEM01 2017_China_Estrategia_CollarPerlas_

RuizDominguez.pdf

36 VIDAL LIY, M. (3 de desembre de 2018). «La Nueva Ruta de la Seda, el gran plan estratégico de China». El País.

https://elpais.com/economia/2018/11/30/actualidad/1543600537_893651.html

37 SAHUQUILLO, M. (12 de febrer de 2020). «La escalada en Siria tensa la relación entre Rusia y Turquía». El País.

https://elpais.com/internacional/2020/02/12/actualidad/1581534635_052004.html

38 OXFAM INTERNACIONAL. (2020). «Conflicto en Yemen: millones de personas al borde de la hambruna».

https://www.oxfam.org/es/que-hacemos/emergencias/crisis-en-yemen

39 WALI, Z. (5 de gener de 2020). «Shiite MPs draft legislation seeking to expel US troops from Iraq». Rudaw.

https://www.rudaw.net/english/middleeast/iraq/05012020

40 ARANCÓN, F. (1 de maig de 2019). «Guaidó se la juega a un golpe de Estado… que probablemente pierda». El Diario.

https://www.eldiario.es/internacional/Guaido-juega-golpe-probablemente-pierda_0_894510623.html

41 REDACCIÓ BBC NEWS MUNDO (19 de desembre de 2019). «Evo Morales a López Obrador: ‘Me sentí como en casa’, dice el expresidente boliviano en la carta de despedida para AMLO». BBC.

https://www.bbc.com/mundo/noticias-america-latina-50859821

42 REDACCIÓ GRANMA (21 d’agost de 2018). «Introducción al análisis del Proyecto de Constitución de la República durante la consulta popular». Granma.

http://www.granma.cu/reforma-constitucional/2018-08-21/introduccion-al-analisis-del-proyecto-deconstitucion-

de-la-republica-durante-la-consulta-popular-21-08-2018-18-08-26

43 RODRÍGUEZ, D. (30 d’octubre de 2018). «El bloqueo sigue, pero ¿hasta cuándo?». Juventud Rebelde.

http://www.juventudrebelde.cu/cuba/2018-10-30/el-bloqueo-sigue-pero-hasta-cuando