República Catalana: educació i cultura

Quan parlem d’educació parlem tant de l’educació formal (als centres educatius) com de l’educació no formal (a les institucions educatives fora de l’àmbit escolar) i de l’educació informal (al si dels nuclis familiars). Reduir l’educació a l’àmbit formal és no reconèixer la tasca educativa de famílies, educadors de carrer, esplais i caus i altres espais de socialització. És no entendre la complexitat i la riquesa del fenomen educatiu i limitar-lo a la instrucció que cerca la reproducció de la força de treball. Les comunistes sabem que per educar una criatura cal tota la tribu.

L’Educació Pública (formal) ha de ser un mecanisme de socialització i politització en contra del capital, que la vol rentable, mercantilitzable i paupèrrima. Cal pensar i debatre quin paper volem assignar a l’Educació des d’una perspectiva social i democràticament compromesa, partint dels principis d’igualtat i d’empoderament popular. Hem de treballar per la independència del nostre sistema educatiu de les polítiques neoliberals, tan perillosament esteses avui en el nostre país.

Volem una Educació pública que fomenti i transmeti valors basats en la col·laboració en lloc de la competició, la igualtat en lloc de la discriminació i el fet col·lectiu per davant de l'individualisme. Tanmateix, treballarem per una Educació pública que confronti el masclisme i les seves formes violentes, així com el racisme i l’homofòbia. Volem una Educació pública basada en la cultura de la pau.

És prioritari arribar a una inversió del 6-7% del PIB en Educació. Posar en valor l’Educació pública des de les institucions polítiques vol dir dotar-la dels recursos materials suficients per que pugui desenvolupar la seva principal tasca d’igualar i democratitzar la vida social del país. El nivell de finançament actual no pot donar resposta a les necessitats de l’Educació pública. L’assoliment d’aquest sostre pressupostari ha de permetre millorar les condicions de treball als centres educatius, ampliar el personal docent i psicopedagog, reduir les ràtios a les aules o recuperar la 6a hora, entre d’altres.142

Acabar amb el concert educatiu de la Generalitat i amb la lliure elecció de centre per part de les famílies són mesures prioritàries per acabar amb la segregació. Aquests mecanismes perverteixen el sentit que volem que tingui l’Educació pública, que ha de ser inclusiva i igualitària. Defensar l’Escola pública és defensar una institució única, democràtica i transformadora de la realitat. En aquest sentit, a Catalunya patim d’una doble xarxa pública/privada que genera una segregació escolar contra la qual hem de lluitar: escoles riques i escoles pobres. Per la seva banda, la lliure elecció de centre no és més que un mecanisme de segregació disfressat de llibertat individual, que reforça la doble xarxa públic/privada i genera desigualtats dins la pròpia xarxa pública. De la mateixa manera que se’ns assigna un Centre d’Atenció Primària (CAP), se’ns hauria d’assignar una escola.143

Els centres educatius públics han de estar governats seguint els principis de democràcia i corresponsabilitat. La direcció dels centres ha de ser participada per tot el col·lectiu docent, així com per la comunitat educativa en el seu conjunt. És important que la organització dels centres no caigui en el nepotisme d’inspiració empresarial, ni en l’acumulació de poder per part de la direcció que l’actual decret de direccions de centres públics estableix.144 Així doncs, cal treballar per la derogació d’aquest decret així com per obrir un debat en el si de la comunitat educativa per tal de trobar alternatives democratitzadores a la gestió vertical actual, inspirada pel model empresarial, dels centres educatius públics.

El poder públic ha de garantir millors condicions laborals de tot el personal docent: s’ha de reformular la política d'oposició, contractual i acabar amb la figura d'interinitat i la precarietat vinculada a les substitucions. Els processos selectius han de garantir suficient capital humà en els diferents àmbits de l’Educació pública i posar en valor (laboral, social) la figura del professorat. La comunitat educativa ha d’estar molt més present del que ho està actualment en el desenvolupament de les polítiques educatives. La darrera ordre d’avaluació competencial a secundària 145 n’és un clar exemple, ja que està feta d’esquenes a la comunitat educativa i no contempla la realitat del dia a dia dels centres educatius catalans. Pretén així burocratitzar el procés educatiu per tal de classificar les escoles en innovadores i precaritzades: una altra mostra de la segregació escolar que patim a Catalunya. 

L’administració ha d’oferir suficients places públiques i gratuïtes en totes les etapes educatives, del 0-3 a la universitat, per que, en cap cas, l’accés estigui condicionat per la situació socioeconòmica dels nuclis familiars. L’Educació pública no pot ser, en cap cas, una perpetuadora de les desigualtats socials provocades pel sistema capitalista. Ans al contrari, des de l’escola hem de poder formar-nos en tant que ciutadans i ciutadanes crítiques i lliures, i per això és necessari transformar tots els àmbits de l’Educació pública en espais d’igualtat material. Cal apostar fort per un sistema educatiu materialment expansiu, igualitari i solidari (material, excursions, activitats extraescolars i menjadors gratuits).

La Formació Professional i la formació de persones adultes han estat tradicionalment desateses per l’administració. Cal dotar de recursos i de planificació l’educació tècnica (per tal de proporcionar una sortida a tot l’alumnat que es perfila per un recorregut acadèmic de caire més pràctic) i la formació dels adults (que no van tenir l’oportunitat de formar-se quan eren joves o que volen reciclar-se). Malauradament, enlloc de tenir cura de l’educació que ha de dotar-nos de bons i bones professionals tècnics, s’ha abandonat la FP tot convertint-la en una font de mà d’obra barata mitjançant pràctiques obligatòries a empreses, gens o mal remunerades. Hem d’escoltar les necessitats de la FP i concentrar i dirigir esforços per posar-la en primera línia. D’altra banda, cal entendre la necessitat de la formació al llarg de la vida i valorar la formació d’adults com un mecanisme més de justícia social que pot oferir segones oportunitats.

Cal reforçar i potenciar el lleure educatiu i l’associacionisme estudiantil. Els caus, esplais i casals són espai de participació d’infants i joves que són veritables motors de la vida comunitària als barris. D’altra banda, les associacions estudiantils són escoles de formació en la participació política i sindical. Cal reconèixer el paper d’aquestes organitzacions socials de base i potenciar-les mitjançant la legislació i el finançament que faci possible la seva tasca.146

La cultura és una eina de transformació social. És, com deia Montserrat Roig, l’opció política més revolucionària a llarg termini. Si no assimilem que és també des de la trinxera cultural des d’on podem desenvolupar la nostra tasca de consciència social i política, deixem que la dreta, les elits i el feixisme s’apropiïn de la cultura. És la nostra responsabilitat entendre la cultura com una eina de transformació social i no com un luxe, ja que és això el que han acabat fent molts dels anteriors governs d’esquerres i d’aquesta manera s’acaben perpetrant models de cultura elitista.

La cultura és i ha de ser popular: feta des de i per a la gent del carrer. No ha de ser creada i pensada per les elits (que poden gaudir-ne) com no ha de ser mastegada i regurgitada, en la seva versió més simplista, per la massa popular. Si entenem que la nostra proposta educativa és seriosa, entenem que la nostra proposta cultural ho ha de ser també. Només podem guanyar si tenim guanyada la batalla cultural, ja que és en aquest espai on les idees s’assimilen de manera més passiva, més distesa i per tant, més còmoda.

Defensar la cultura no és defensar les elits; és defensar que l'art, el teatre, la literatura i la música siguin patrimoni de la classe treballadora. És defensar que tot l’ecosistema cultural participi d’una consciència de classe i de transformació que ens porti a fer-la servir com una arma.147

Per aquest motiu, un dels nostres objectius ha de ser que el pressupost cultural no sigui el primer en rebre retallades, que l’IVA cultural es mantingui com el dels productes de primera necessitat (alimentar el cervell ha de ser també una prioritat) i fer el que estigui a les nostres mans per tal d’assegurar-nos que el consum cultural és quelcom que totes les ciutadanes poden gaudir.

La cultura ha d'estar al servei de la comunitat i, per garantir-ho, calen mitjans de comunicació públics potents i ben finançats. La ideologia neoliberal separa cultura popular de cultura d’elits. D’una banda, mentre es promouen els continguts escombraria a través dels mitjans de comunicació i culturals més popularitzats (com la televisió o internet), els continguts elaborats i complexos es reserven a mitjans o canals més exclusius (teatres, museus, etc.), sovint ben allunyats del dia a dia de les classes populars. De l’altra, es menysprea la creació popular pel simple fet de ser-ho, establint uns mecanismes de validació de la cultura elitistes, classistes i, sovint, conservadors. Els mitjans de comunicació tenen bona part de culpa en aquesta situació. Cal, doncs, reforçar els mitjans de comunicació públics, dotant-los del finançament adequat i convertint-los en veritables mitjans de difusió cultural.148

Cal recolzar i potenciar les iniciatives d’associacionisme popular que generen cultura: ateneus, associacions i entitats culturals. L’associacionisme cultural —des de la colla castellera fins al club de lectura, passant per l’ateneu popular o el grup de cinema— és una de les formes més riques de participació ciutadana perquè ofereix espais per compartir experiències, idiomes, gustos diversos i ens mostra que totes tenim cabuda en la vida comunitària. Reforçar aquestes organitzacions és sense dubte una excel·lent manera d’acostar-nos a col·lectius diversos i de lliurar la batalla d’idees.

Mantenir la memòria històrica és imprescindible per la creació d’una societat democràtica. No es pot construir un futur sense conèixer el passat. La ideologia neoliberal intenta trencar els vincles, no només entre els membres de la societat actual, sinó també les que arrelen la ciutadania actual amb el seu passat. Ens volen aïllats i en solitud. Un dels elements de lluita ideològica amb què actuen els partits d’extrema dreta és reescriure la història. La Memòria Democràtica s’ha de considerar un bé comú.

La memòria històrica i democràtica s’ha d’aprendre a les escoles. La història d’Espanya i de Catalunya del segle XX ocupa uns espais i uns temps mínims en la formació dels infants i joves al llarg del sistema educatiu.149 D’aquesta manera arriben a l’edat adulta amb un profund desconeixement del seu passat més proper. Si hi afegim que, fruit de la repressió sistemàtica, la por encara és present a moltes famílies, es pot entendre que hi ha un trencament de transmissió en la cadena històrica. La Transició es va construir sobre els silencis i la impunitat.

La Memòria Democràtica té una vessant institucional, commemorativa i simbòlica. Les dates com el 14 d’abril (dia de la República), 15 d’octubre (dia nacional de les víctimes de la guerra i la repressió de la dictadura franquista) o 25 d’octubre (commemoració del comiat de les Brigades Internacionals) han d’ocupar un lloc especial en les agendes del país.

Encara cal veritat, justícia i reparació. A tot l’estat espanyol encara hi ha milers de persones a les cunetes i hem vist com s’honoren a diferents torturadors i membres destacats de la dictadura.150 Arreu de l’estat i de Catalunya trobem encara monuments en honor dels botxins.

Però també hi ha una memòria personal que cal recuperar; no només de la generació que va viure la guerra i la postguerra, sinó també dels quaranta anys de franquisme: l’organització del moviment obrer, l’esclat del feminisme als 70, els moviments veïnals, el robatori de bebès, les tortures sistemàtiques a dependències policials, el Tribunal d’Ordre Públic, el fenomen migratori i la seva integració a la lluita social i política o l’Assemblea de Catalunya, entre d’altres. I dins d’això, cal posar de relleu la vida i militància de les dones i dels homes comunistes. La Memòria ens permet conèixer el nostre passat, sentir que formem part d’una genealogia i entendre el nostre present.

142 REDACCIÓ EL DIARI DE L’EDUCACIÓ (15 de novembre de 2018). «La comunitat educativa es manifesta aquest dissabte per reclamar el 6% en educació». El Diari de l’Educació. https://diarieducacio.cat/la-comunitat-educativa-es-manifesta-aquest-dissabte-per-reclamar-el-6-en-educacio/

143 CANTERO, M. (2 de setembre de 2018). «Entrevista a la presidenta de la Federació d’Associacions de Mares i Pares de Catalunya (FAPAC): ‘Hem de posar fi a l’elecció de centres i que tots siguin excel·lents’». La Directa. https://directa.cat/4000-2/ 

144 GENERALITAT DE CATALUNYA. (2 de novembre de 2010). «Decret Llei 155/2010, de 2 de novembre, de la direcció dels centres educatius públics i del personal directiu professional docent».

https://portaljuridic.gencat.cat/ca/pjur_ocults/pjur_resultats_fitxa/?documentId=563091&action=fitxa

145 DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT. (4 de juliol de 2018). «Ordre ENS/108/2018, de 4 de juliol, per la qual es determinen el procediment, els documents i els requisits formals del procés d'avaluació a l'educació secundària obligatòria».

146 CONSELL NACIONAL DE LA JOVENTUT DE CATALUNYA. (28 de febrer de 2017). «El Parlament aprova una resolució en reconeixement de l'associacionisme educatiu».

https://www.cnjc.cat/ca/actualitat/resolucio-reconeixement-associacionisme-educatiu 

147 RODRÍGUEZ DE LECEA, P. (5 d’octubre de 2015). «La cultura es un arma cargada de futuro». Perspectiva. nº 4: Crisis, cultural y políticas públicas. https://perspectiva.ccoo.cat/la-cultura-es-un-arma-cargada-de-futuro/ 

148 COL·LEGI DE PERIODISTES DE CATALUNYA. (29 d’abril de 2016). «Per uns mitjans de comunicació públics i plurals, professionals i al servei dels ciutadans». https://www.periodistes.cat/actualitat/noticies/uns-mitjans-de-comunicacio-publics-i-plurals professionals-i-alservei-dels

149 DÍEZ GUTIÉRREZ, E.J. (18 d’abril de 2019). «La memoria histórica, la gran olvidada en la escuela». El Diario. https://www.eldiario.es/sociedad/memoria-historica-gran-olvidada-escuela_0_889961342.html 

150 JUNQUERA, N. (2018). «Billy el Niño disfruta de cuatro medallas que incrementan en un 50% su pensión». El País. https://elpais.com/politica/2018/06/25/actualidad/1529940167_830167.html