Joan Josep Nuet: “El sobiranisme d’esquerres s’ha convertit en un carril central de la política catalana”

Joan Josep Nuet no necessita massa presentacions, fill de Reus i arrelat a Montcada i Reixac té una llarga trajectòria de lluita militant. Ha sigut el primer secretari general de Comunistes de Catalunya i, després de 6 anys de recorregut, deixa el càrrec la setmana vinent. A la redacció de La Realitat hem considerat que tenir una conversa amb ell per parlar de la seva trajectòria i del futur del Partit podria ser de gran interès per a molta gent. 

Vaig agafar la Secretaria General del PCC el gener del 2010 i ja portava des del 2002 amb tasques polítiques importants al Partit i EUiA, vol dir que acumulo 18 anys de tasca executiva de primer nivell i per això necessito un canvi de perspectiva a la meva militància. A més, el 2012 vaig assumir també, fins al juny del 2019, la Coordinació General d’EUiA. He treballat amb una dedicació absoluta, amb moltes alegries i algunes decepcions i he fruït profundament amb aquesta tasca.

En aquest període d’aproximadament 10 anys (2010-2020) han cristal·litzat canvis a la societat catalana i espanyola que no van produir-se en els 30 anys anteriors, bàsicament la crisi del sistema polític, institucional, econòmic i social que va instaurar-se el 1978. El 15-M i l’1 d’Octubre en són una expressió resumida, però, representen la fi d’una etapa i l’albirament d’una de nova i diferent. Molts actors polítics i jo mateix vam arribar a creure i apostar per un canvi profund i qualitatiu (els anys 2015 i 2017 són claus) i ara comprovem com són d’importants les resistències i les dificultats, com deia Gramsci, de com lentament el vell i el nou pugnen en aquest interregne.

Catalunya i Espanya ja no poden governar-se com abans, els consensos del passat s’han esquerdat (la Monarquia Borbònica n’és un d’ells) i les noves generacions no poden acceptar el punt de vista dels que van construir la Transició. No estic fent una crítica d’aquesta, encara que participo d’una cultura política que va criticar-la durament als anys 80, simplement soc d’aquells que aposto per construir noves mirades cap al futur, una vegada han passat ja més de 40 anys d’aquells moments històrics.

El sistema de partits (amb el bipartidisme inclòs), la perspectiva del Pacte Social de la Transició (es creia il·limitat i ara el veiem insuficient i restrictiu per garantir drets) el mateix sistema Capitalista (del “Capitalisme de rostre amable” que van vendre s’ha passat de nou a recuperar la seva imatge depredadora real) la mateixa democràcia capitalista (de presentar-se com a “zenit de la història” al “no ens representen”), l’esclat definitiu del feminisme com a motor de canvi i evidentment el Pacte Territorial del 1978 de l’Estat de les Autonomies, ha passat d’oportunitat d’autogovern a gàbia de pobles i nacions que perden la seva sobirania per decidir el seu futur.

Té llums i ombres, a les llums sens dubte, l’obstinació per mantenir un partit comunista a Catalunya, un subjecte revolucionari que entronqui les velles consignes revolucionàries amb les noves generacions i que no sigui devorat (en el pitjor sentit polític de la paraula) per la nova política, sinó que en formi part ajudant a què aquesta no invisibilitzi a la classe treballadora i el seu potencial transformador. 

També a les llums, la necessària renovació, ja no podem militar ni parlar de la vella manera que vaig començar a fer-ho el gener de 1986 quan vaig agafar per primer cop el carnet, han passat 34 anys i les coses han canviat, però encara sento com si fos ahir l’aire fresc que la militància comunista dona a la teva vida, li dona una perspectiva i una força que no he trobat en altres indrets. Avui Comunistes de Catalunya és un Partit del segle XXI.

A les ombres clarament, la manca d’unitat, aquesta ha estat fruit dels errors propis (portem 39 anys) i segur que jo n’he comès molts, i de la gestió de la derrota que va significar (des del meu punt de vista) primer la Transició i ara l’intent de ruptura del Règim del 78, del qual anem rebaixant expectatives i per tant, reculant.

La impossibilitat d’unir més i millor als i les comunistes de Catalunya té a veure amb la situació catalana i la voluntat/capacitat de preveure, llegir i liderar els canvis produïts a la societat que els comunistes han tingut a Catalunya (s’ha llegit la Transició, el 15-M i l’1 d’Octubre de forma ben diferent) i també als centres de decisió, per una part de comunistes catalans l’opinió dels comunistes espanyols és el que determina de forma preeminent la seva decisió, això ja li va passar al PSUC i ens ha passat i ens passa encara. 

Vam formular l’estratègia del “Nou Espai”, com a superació qualitativa de la coalició ICV-EUiA, aquest podia esdevenir amb una fórmula concreta d’una característica o d’una altra, però evidentment, Catalunya en Comú era un pas cap al Nou Espai però no va arribar a ser mai el propi projecte estratègic, només una intenció. Primer Podem Catalunya no s’hi va incorporar i ràpidament aquest fet va comportar la preeminència d’un joc d’aparells liderat per un nucli dirigent al voltant d’Ada Colau en un pacte amb l’aparell d’ICV on va afegir-se un grup de dirigents d’EU de Catalunya. 

Això va comportar l’aïllament de les posicions polítiques que representava Comunistes però també molts independents al voltant de la figura de Xavier Domènech i dels Anticapitalistes de Desbordem. Finalment aquests sectors, que van ser claus en la creació de CatenComú i la seva definició política, jo diria que del seu èxit inesperat el 2015, van ser, a la pràctica, primer vetats i finalment expulsats de mica en mica. Avui cap d’ells forma part de Catalunya en Comú. 

Va reproduir-se, sí, part de les lluites de poder tradicionals a l’esquerra transformadora, amb la diferència que els vicis acumulats en més de 30 anys ara van reproduir-se per nous i joves dirigents en un temps rècord. També semblen molt presents vells problemes polítics que prenen nova volada, institucionalització, menyspreu per la cultura del treball, presidencialisme i hiperlideratge, volubilitat ideològica i en general organització de dependència electoral. 

Va ser clau a finals del mil·lenni per renovar l’esquerra de tradició del PSUC i el POUM amb sectors socialistes d’esquerra i anarquistes a l’inici. La coalició amb ICV va pacificar i projectar l’esquerra transformadora una dècada més, la primera del nou mil·lenni, però no va saber llegir, en el seu conjunt, l’esgotament del Règim del 78 actuant de forma defensiva, feliç d’administrar la quota més d’esquerres del Règim. El 15-M i l’1 d’Octubre van sorprendre a ICV-EUiA, Podemos va llegir millor el 15-M i ERC i la CUP millor l’1 d’Octubre.

El Nou Espai entronca amb el 15-M i la República Catalana amb l’1 d’Octubre, no són doncs ocurrències d’un líder que l’organització va seguir de forma acrítica, com a xais, aquesta crítica, que s’ha repetit per determinats sectors, obvia la profunditat dels canvis apareguts a la societat catalana i tracta la militància de rucs. La societat catalana ja no funciona sense aquests nous referents polítics i qualsevol proposta els ha de tenir en compte, els comunistes havien de fer-ho també. La creació d’EUiA respon a la crisi del PSUC dels anys 80, majoritàriament,  i aquesta crisi ja no és el centre de les esquerres catalanes, si ho era encara a la dècada dels 90 del segle passat. Avui, amb ICV ja desapareguda, el que significa EUiA té moltes dificultats per esdevenir el subjecte polític de referència i la seva crisi no correspon tampoc a la deixadesa, s’entronca en motius polítics i no pot explicar-se a base de teories conspiratives que s’alimenten de la frustració que provoca la derrota que abans he mencionat. Crec que la refundació en un Nou Espai segueix sent necessària i mentre que a Catalunya era evident i ens vam avançar el mateix camí li toca recórrer a Izquierda Unida al conjunt de l’Estat.

Ja he dit anteriorment que la nova política presenta forts nivells de volubilitat política, al mateix temps va mobilitzar milions de noves il·lusions que cercaven un canvi qualitatiu superador de les limitacions del Règim del 78. El problema és que ha esgotat la seva energia en un període de 6 anys i només sap funcionar a base de creixement electoral, ja que és quasi l’única estratègia política que utilitza per expressar-se, quan s’ha tancat la finestra electoral de canvi ha iniciat el seu col·lapse.

El manteniment al Govern d’Unidas Podemos allarga l’assumpció de la dimensió de la derrota, la perllonga uns anys més. Els resultats electorals a Galícia i Euskadi, la nova situació d’Adelante Andalucía amb una separació de l’espai, la divisió a Madrid amb Mas Madrid i la situació a Catalunya on Catalunya en Comú és només una ombra del projecte inicial ho diuen tot, és un projecte esgotat en el qual, tot sigui dit, hi ha encara valuoses persones però ja no té força per imposar un nou model polític, a més ja no té un model, ja que els principis fundacionals que li van donar vida estan al calaix i ara s’improvisa el dia a dia. Per això és un espai massa feble davant del PSOE tant a Barcelona ciutat com al Govern de Madrid, el problema no es governar, el problema es que el govern s’ha convertit en el resum del projecte i de la militància.

El Grup Parlamentari d’ERC-Sobiranistes va iniciar la legislatura amb un acord amb el PSOE consistent en concretar una Taula de Diàleg i Negociació a canvi de possibilitar la investidura de Pedro Sánchez amb una abstenció, va ser un acord encertat però hi ha dos fets que han alterat el calendari i que encara estan presents; un primer el paper dels Presidents Torra i Puigdemont i de l’espai de Junts per Catalunya, aquest neguen (per pura supervivència electoral) aquesta Mesa de Diàleg i Negociació i per tant han dificultat el seu funcionament i l’han frivolitzat i fins i tot caricaturitzat tot presentant el diàleg com una traïció. El segon, la crisi de la covid-19 que ha alterat totalment el calendari polític i que ha provocat que el conflicte de l’Estat amb Catalunya i la repressió quedin desenfocats davant la crisi sanitària i econòmica que tenim sobre la taula.

No és cap secret que el PSOE té enormes dificultats per poder abordar amb propostes democràtiques el conflicte entre l’Estat i Catalunya, quan van deixar-se portar pel PP a l’hora de gestionar la sentència del TC contra l’Estatut, l’aplicació del 155 i el blanqueig de la repressió judicial i policial, van fer-ho perquè comparteixen una part important de l’anàlisi i la caracterització de l’Estat Espanyol que el PP ha hegemonitzat ja des de l’època de José María Aznar, però l’estratègia guanyadora necessària per fer prevaldre l’exercici del Dret d’Autodeterminació no ignora aquest fet (no som innocents) el fet destacat (poc valorat però determinant) és que cal trencar el front comú a l’Estat contra el sobiranisme català, basc o gallec que les dretes i la socialdemocràcia han mantingut per afrontar els fets d’octubre de 2017 a Catalunya, si aquest front preval, els pobles no poden, cal trencar-lo, aïllar la dreta demofòbica i construir una alternativa republicana on si, Catalunya pot ser lliure.

Unidas Podemos també pateix en aquest debat, està molt millor situada que el PSOE però encara projecta una República unitarista, quan de l’aliança de la classe treballadora, els sectors populars i els pobles autodeterminats en sortiran Repúbliques que hauran de conviure de forma que encara ara no podem abastar, sent el federalisme, el confederalisme o els estats lliures associats, referents. Jo segueixo apostant per una forma de relació fraterna que preservi la sobirania nacional de Catalunya i crec que la República Catalana pot mantenir un vincle fratern amb els pobles d’una Espanya republicana.

Dit això, millor el Govern de Pedro Sánchez amb Unidas Podemos que el trifachito de Múrcia, Andalusia, Madrid o Castella i Lleó, però m’agradava més el model portuguès, crec que preserva millor a l’esquerra transformadora, però ja he dit abans que UP ha posat tots els ous a la mateixa cistella i els forts hiperlideratges només es miren al mirall de les Alcaldies i els Ministeris. 

Segueixo defensant que la majoria parlamentària que va protagonitzar la moció de censura al PP de Mariano Rajoy sigui la majoria de suport al Govern, recordar que aquí l’esquerra es majoritària, el sobiranisme ben present i que també hi és el PNB i JxCat.

Estic esperant que el Tribunal Suprem posi data al judici, no crec que vagi més enllà d’aquesta tardor. Se m’acusa de desobediència reiterada, Vox em demana 12 anys de presó i la Fiscalia la inhabilitació per a càrrec públic i 25.000 euros de multa. Al ser diputat al Congrés soc aforat i només pot jutjar-me el Suprem.

La Presidenta Forcadell ha estat condemnada a 11 anys i mig per sedició pel Tribunal Suprem i la resta de membres de la mesa han estat jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el passat mes de juliol.

En primer lloc, estic segur que tindrem una direcció renovada i rejovenida en un percentatge important i encara esperem en els pròxims temps seguir incorporant quadres de la Joventut Comunista de Catalunya, veritable escola del Partit, eficaç en el passat i en l’actualitat. Això garantirà, al costat de la continuïtat de camarades amb experiència (jo mateix he demanat poder seguir en el Comitè Central), la possibilitat de seguir actualitzant el funcionament del Partit.

El primer repte és ampliar i consolidar l’estructura sectorial i territorial del Partit, una feina de picar pedra a tot Catalunya. El segon repte té a veure amb la recomposició de l’espai transformador, això passarà i possiblement més aviat del que pensem, la situació actual no s’aguanta, una nova generació podrà encarar-lo sense motxilles del passat. El tercer repte té a veure amb el calendari polític, el “Procés” tal com l’hem conegut s’ha acabat però presentarà encara una transició complexa per a una part de la societat catalana que necessita feina a Catalunya i noves relacions a l’Estat i Europa.

Avui és evident que a Catalunya el sobiranisme d’esquerres s’ha convertit en un carril central de la política catalana i els comunistes tenim la sort d’haver-nos actualitzat per poder operar sota els paràmetres de fraternitat versus sobirania, la crisi de la covid-19 sumarà els seus estralls a les pèrdues de drets acumulats de la crisi del 2008 i serà urgent protegir a treballadors i sectors populars, també a l’economia productiva, aquest serà un repte cabdal de governs i determinats per la mobilització popular que defensa l’ampliació de drets i nega la seva retallada. Els comunistes seguirem mobilitzant i organitzant com hem fet en els darrers 160 anys. 

El més decebedor, amb diferència, la frustració de Catalunya en Comú, entre les potencialitats i el que n’ha quedat, vàrem dedicar-li anys a pensar-ho i edificar-ho i en pocs mesos la lluita pel poder va empetitir-ho de forma irresponsable.

Encara conservo a la retina la meva primera vaga general, vaga general de la construcció a la província de Tarragona el 1988, prèvia a la vaga General del 14-D del mateix any, el flaire del poder dels treballadors i treballadores organitzats no pot comparar-se a cap altra cosa. Conservo també grans records de les places i l’encerclem el Parlament, del 15-M, les cares d’incredulitat dels que no entenien res. Com no la jornada de l’1 d’Octubre a l’escola del meu barri de Montcada i Reixac, amb veïns i veïnes, amb el meu fill i la meva companya defensant les urnes.