Marisa Fernández. Advocada | @marisaiuris | @donesjuristes
La síndrome d'alienació parental és una invenció de Gardner, un psiquiatra nord-americà,
pedòfil confés, que exercia de perit judicial al servei d'abusadors i
maltractadors. Tot i que la inexistent síndrome es va presentar en neutre, a la
pràctica s'ha configurat com un càstig social a les dones; el mateix Gardner
parla de mares alienadores i pares alienats. A més a més, sabem que el Dret no
aplica les categories jurídiques de forma neutral i que la igualtat pot
esdevenir un instrument formal. No és casual que el terme sorgís a mitjans dels 80 quan es començaven a analitzar més seriosament les
denúncies per abusos sexuals i maltractaments.
La presumpta síndrome no és una categoria diagnòstica clínica
ni té cap aval de la comunitat científica, és una síndrome
que neix per a ser utilitzada als tribunals. No és una síndrome
mèdica, és una síndrome legal, que interpreta que el rebuig d'un fill o filla
contra el seu pare només té una explicació possible: la mare l'ha alienat, l'ha
manipulat i l'ha programat contra el pare. Desapareixen del discurs termes com
vincle i afecció i no s'expressa cap crítica a la manca de capacitat o
habilitat del pare, quan la lògica i el sentit comú indiquen que la causa més
probable que un fill o filla no vulgui veure un progenitor és
precisament la conducta d'aquest progenitor.
El constructe introdueix una sospita apriorística sobre la
conducta de les mares i ha vingut a substituir l'anomenada "síndrome de la
mare maliciosa" que interfereix en la relació de les filles i fills amb el
pare en un procés de separació o divorci, o la síndrome de Medea que descriu la
necessitat de venjança de la mare portada a l'extrem. En aquest sentit, la
síndrome és vella com el món, un nou mite que s'utilitza per a desvirtuar
conductes de violència masclista i d'abusos sexuals a menors. La SAP genera una
imatge simbòlica negativa de les dones: les dones som manipuladores i tenim
intencions malignes.
Durant molt de temps, les teories de Gardner van guanyar
terreny als tribunals entre còmplices, ignorants i perversos, i van ser
utilitzades com a base per a decisions judicials de canvi de custòdia, o d'arxivaments de denúncies
per abusos sexuals i maltractaments. Els motius de la propagació i difusió de
la suposada síndrome s'han de buscar a l'imaginari social i als perjudicis
sexistes profundament arrelats en la societat patriarcal. És la reacció a les
lleis anti violència, la resposta als avenços dels drets de les dones, un regal
pels agressors.
L'any 2013 el Consejo General del
Poder Judicial va recomanar als jutjats no utilitzar aquesta síndrome en les
resolucions judicials, recomanació que va reiterar l'any 2016. Tot i això i amb
diferents noms, molts tribunals continuen aplicant sense anomenar-la, la
síndrome inexistent: nenes i nens als quals se'ls nega el valor de la paraula,
quan un dels components de les situacions d'abús és el silenci i el secret.
Per a molts operadors jurídics tancar el cas amb una
resolució de manipulació parental és tranquil·litzador, és el mecanisme
defensiu de la negació. L'incest és un tabú davant del qual les persones
professionals prefereixen no topar-se, perquè no estan preparades ni
intel·lectualment ni emocionalment per a rebre aquest tipus de casos. Pensar
que un nen o una nena es poden inventar l'abús suposa tancar l'expedient sense
fer-se gaires preguntes; és més còmode pensar que les mares són les inductores i els
fills i les filles són mentiders i estan manipulats, però la nostra obligació és posar la
mirada sobre la víctima.
Existeix una creença molt estesa que un home que
actua de manera normal no pot ser maltractador ni abusador. Hi ha una propensió
a extreure'n conclusions sobre comportaments privats a partir de comportaments
públics, de forma que els homes poden aparentar ser pares perfectes a les seves
compareixences judicials, mentre que les dones apareixen massa preocupades.
Quan el jutjat ignora el context i l'historial de violència, la mare pot
semblar hostil, inestable o que no coopera. D'altra banda, les resolucions
judicials solen afavorir el progenitor "conciliador" i la pràctica
demostra que això beneficia l'agressor, que en rares ocasions posa objeccions a
l'accés dels fills o filles a la mare.
El plantejament del dogma SAP genera indefensió i
desprotecció de les i els menors perquè pot provocar que no s'investiguin les
acusacions d'abusos sexuals i desvia l'atenció sobre altres comportaments
perillosos del progenitor no custodi, atès que la persona que està intentat
protegir al menor és acusada d'alienar-lo. La mare, faci el que faci, sempre complirà el perfil
d'alienadora; de fet, la denúncia representa l'indicador més clar de
l'existència de la presumpta síndrome. La gran ironia de la SAP és que com
més augmenta l'evidència d'abusos sexuals, el diagnòstic encara és més fervent.
Com més gran és la prova del crim, més gran és la prova de la defensa.
Sota l'aparença de cientificitat es vulnera el concepte de
capacitat crítica dels infants. Quan pensàvem que l'ús de les teràpies
coactives i la "desprogramació" dels infants
eren practiques desterrades de la psicologia moderna, resulta que alguns
tribunals utilitzen la coacció legal i deixen indefensos a nenes i nens en nom
del seu propi bé.
Els mites continuen. Definitivament, la SAP és una
reacció del patriarcat i una altra forma de violència contra les dones i els
seus fills i filles.
Marisa Fernández
Advocada
@marisaiuris
@donesjuristes
Etiquetes de comentaris: 11 de setembre, Feminisme, Justícia
