Educació i crisi amb la Covid-19

En els anys de major crisi a Cuba, en l'etapa de l'anomenat Període Especial de mitjan 90, quan l'economia nacional i familiar va rebre durs cops, la situació que va afrontar el poble cubà va tenir diversos camps de batalla. D'una banda el criminal bloqueig econòmic imposat pels EUA es va empitjorar amb noves lleis, incentivant al seu torn un període de gran escalada d'accions provocadores i terroristes, organitzades i finançades des de per el veí imperialista, com a expressió de la seva política hostil, subversiva i injerencista. D'altra banda, la població cubana va sofrir una brusca reducció del nivell de vida per la pèrdua del camp socialista, com a principal soci comercial fins al moment.

La direcció del govern cubà va convocar a concentrar totes les energies de la nació i va començar un procés de reformes econòmiques, l'objectiu fonamental de les quals era defensar les conquestes aconseguides i enfortir el sistema polític. La despenalització de la tinença de divises, l'estimulació i normalització del treball autònom (cuentapropismo, com es denomina a Cuba), les transformacions estructurals en el sector agropecuari i la inversió de capital estranger van ser alguns dels canvis posats en marxa. El desenvolupament del turisme va ser una altra de les alternatives que es va enfortir per a formar part de la locomotora econòmica del país. No obstant això, els canvis també van generar altres impactes.

Independentment de tots els esforços realitzats, el Període Especial va impactar en tots els sectors de l'àmbit nacional. L'educació també va sofrir els embats en tots els aspectes, fins i tot que perdés molts dels seus efectius, entre professionals i tècnics, que van emigrar de sector, per a formar part de la plantilla d'aquells sectors que començaven a gestionar-se en divises, sent el turisme el principal.

Moltes van ser les mesures adoptades per a la formació i retenció professional. El més important era aconseguir solucions vàlides que no comportessin el tancament d'escoles ni deixar desatesos a centenars de milers d'estudiants de diversos nivells. Entre les solucions va sorgir la creació de diversos programes alternatius basats en materials audiovisuals, com a mitjà del procés educatiu d'ensenyament–aprenentatge; encara que aquesta alternativa es va alçar amb gran desavantatge enfront de la competència deslleial de la creixent World Wide Web (la internet): una opció amb no pocs obstacles imposats pel bloqueig econòmic, amb l'objectiu d'aïllar a Cuba.

La iniciativa es va enfortir amb l'experiència aconseguida amb les Càtedres Universitàries de l'Adult Major, un projecte posat en marxa l’any 2000 per la Direcció d'Extensió Universitària pertanyent al Sistema Nacional d'Educació.

Per a complir els objectius pedagògics, es van formar milers de professors generals integrals i es va dotar a totes les aules del Sistema Nacional d'Educació amb el material necessari per al desenvolupament de l'activitat curricular, extracurricular i fins i tot per al treball amb la família, incloent una important inversió en zones de difícil accés, moltes d'elles electrificades amb panells solars i la tecnologia necessària per a la recepció dels canals nacionals de televisió. Igualment, a l'abril del 2004 i amb el suggeriment de Fidel Castro, va néixer la programació de dos canals nacionals amb finalitats educatius: una programació dividida en dues línies de treball, ben identificades i delimitades pels seus objectius i destinataris: Programació Escolar i la Programació Educativa per a la població general.

La Revolució va invertir milions de dòlars a proporcionar a cada aula els equips necessaris que facilitaran la feina d'instrucció en les diverses matèries: televisors, lectors de vídeos, un auxiliar d'educació que pogués operar l'equipament, donés les explicacions més elementals a l'estudiantat i mantingués la disciplina a les aules.

A pesar que les dificultats econòmiques que ha afrontat Cuba, com a conseqüències d'un criminal bloqueig imposat per a ofegar al poble cubà, la premsa capitalista, refermant el seu bel·licós guió propagandístic contra l'Illa, va descarregar tot tipus de crítiques contra l'educació cubana per ordre dels interessos hostils imperialistes. No obstant això, Cuba no va detenir el procés d'ensenyament i va continuar avançant, fins i tot aconseguint el reconeixement d'organismes internacionals competents.

Aquesta dura faceta del Període Especial li va donar a Cuba la suficient experiència per a continuar treballant en altres programes alternatius, com és el cas del "Yo sí puedo", que va néixer a partir d'un suggeriment que Fidel Castro, en el 2001, donés a la Doctora en Ciències Pedagògiques Leonela Relys Díaz, una de les protagonistes en la històrica campanya d'alfabetització en 1961.

Avui, més que mai, els mitjans audiovisuals són pilars importants en el sistema educatiu cubà i es reforcen amb la incorporació incrementada de les noves tecnologies i comunicacions, per a incrementar la cultura i educació de tota la societat.

Avui dia, la pandèmia de la COVID19 ha posat en escac als governs de tots els països del món, encara que alguns, molt malgrat formar part dels països anomenats "potències econòmiques", es van trobar incapacitats de donar respostes adequades en els seus diversos sectors de la seva vida domèstica: entre ells, l'educació.

Donem, per exemple, un cop d'ull a l'educació en l'Estat espanyol, on existeix un creixent abisme entre l'educació pública, la concertada (gestionada per administració privada amb fons públic) i la privada.

Les alternatives creades per a l'atenció educativa minven en detriment del sector educatiu (de majors recursos a menys), quedant en total desavantatge la pública. Aquesta última no sols es veu afectada per les retallades, sinó també perquè gran part dels seus educands són d'un sector poblacional de mitjans i baixos recursos i, en molts casos, sense accés a les tecnologies actuals (digui's connectivitat a internet, ordinadors, etc.). No obstant això, en aquest sector en desavantatge, per als estudiants més afortunats en recursos, el "treball" instructiu va quedar ressagat a esporàdics i escapolissis trobades virtuals de la tasca docuent: en el millor dels casos, la major càrrega de l'educació va recaure en les espatlles dels pares, tutors, familiars i afins.

Però d'aquesta deficiència de l'educació capitalista, cap mitjà d'aquest sistema polític aixeca una tribuna per a denunciar-lo. Tot el contrari, es mantenen muts, equidistants. Pel que demostra que aquests atacs que constantment van cometre contra Cuba, amagats després del camuflatge de la "denúncia" a la "ineficiència cubana”, van anar només un gran negoci propagandístic. El silenci a les deficiències de l'educació en el capitalisme confirma, fefaentment, el sadisme i la hipocresia de tals atacs.

Avui dia Cuba continua realitzant ingents esforços per a enfortir una de les seves majors conquestes.

Cuba, bloquejada i amb grans manques, té capacitat i experiència per a mantenir el seu sistema educatiu amb alts resultats, perquè és l'ésser humà el més important per al sistema polític socialista. El capitalisme, amb tot el que ha furtat a països més pobres, mostra la seva incapacitat per a resoldre les seves dificultats, perquè el capital és qui mana i el seu més alt principi és l'individualisme: generar desigualtats.

Al capitalisme no li interessa ni educar ni instruir amb igualtat i equitat a tota la seva societat, sinó usar l'educació com un altre negoci lucratiu, facilitar el camí a la formació professional d'elit als qui tinguin capital i mantenir a la majoria social en la subcultura de la resignació a ser mà d'obra explotada.

Els temps com aquests, amb una pandèmia assotant el món, demostren qui realment lluita pels drets de les persones. I no hem parlat aquí sobre les capacitats del programa sanitari cubà (salvant vides dins del país i, alhora, prestant ajuda solidària), enfront de les grans desigualtats que es viuen en el capitalisme (que ja porta milions de morts), encara que tot està relacionat.