Iban Martínez
El cervell com a objecte de consum ha resultat molt atractiu en un context on el poder es fa eco de la biologia per afinar els dispositius de control. Així doncs, Michel Foucault ens explica que l'ús d'aquesta ciència pretén corregir i regularitzar allò que el poder projecta com anormal, prioritzant la productivitat econòmica. Aquest és l'horitzó que autors com David Bueno han sostingut subreptíciament, intentant reduir el subjecte i el context cultural a una mera anècdota de l'equació, desvelant la inèrcia homogeneïtzadora que tant denuncien els estudis postcolonialistes. Així doncs, el divulgador educatiu es veu amb cor de dir: "El fet musical estimula les xarxes neuronals de l'oïda i el moviment, i està arrelat al cervell humà independentment de la cultura". Sota aquesta premissa és el subjecte el que s'ha d'adaptar a un circuit neuronal determinat. Tal com diu Nora Merlin, es vol reduir el subjecte, la relació amb l'altre, el que és social, a una activitat espontània del còrtex cerebral. Assenyalant que és sorprenent com es presenta la neurociència com el més modern, quan en realitat es tracta d'un reduccionisme que pretén homologar el que és cultural com a biològic, desplaçant els processos culturals al cervell.
No pretenem negar que la música es pugui analitzar com una cosa, encara que es pot identificar cert romanticisme en les posicions durkheimianes de veure un fet social com a element materialitzat. Tampoc hem d'obviar a autors com Simha Arom quan sintetitza fets sonors complexos en unitats mínimes, les quals han guiat durant anys la semiologia musical. Fins i tot ens podem fer eco d'autors en el terreny de l'estudi de la música des de la psicobiologia com Leonard B. Meyer, que ens parla només de la universalitat d'alguns mecanismes. Però el paradigma que desenvolupa David Bueno té limitacions eurocentristes i classistes encara més evidents, ja que homologa el concepte de música sorgit de les societats industrials d'occident i estandarditza unes categories emocionals a qualsevol situació i context cultural.
Sota aquestes ulleres, Bueno veu en els treballs de Carl Stumpf, qui va començar a fer experiments de percepció de música tailandesa entre els seus compatriotes alemanys, una evidència empírica. Aquests estudis de finals del segle XIX i principis del XX són hereus del seu context històric, i el que es va anomenar "musicologia comparada" era evolucionista i positivista. Així doncs, el neurocientífic ordena el discurs des d'uns valors comuns inqüestionables, subordinant els elements discordants a una mena de desviació.
Hem de diferenciar que assenyalar la música com a objecte outsider es pot fer des de perspectives diferents: una cosa és fer d'un fenomen sonor una cosa objectivable amb el propòsit de fer una anàlisi o un estudi determinat i altra és afirmar categòricament que la música és "un llenguatge universal" i que el context no és rellevant, tot això per consolidar la idea de la música com a element autònom. Altrament, si ens fixem en recerques com les de Josep Martí, cap d'antropologia del CSIC, comprendrem que, per exemple, la tripartició de la música entre popular, tradicional i culta no són més que unes categories polítiques que nosaltres projectem, no hi ha uns elements universals intrínsecs en el so que el faci ser una cosa o l’altra. Aquest fet no és nou en els estudis musicològics, es tracta d'un fonament paradigmàtic que s'ha anat gestant en autors com Alan P. Merriam, Bruno Nettl, Timothy Rice des de fa més de mig segle. Aquest és un dels aspectes que una vegada darrere l'altra David Bueno obvia en les seves xerrades, tractant l'art com a objecte autònom i donant a l'art una plusvàlua que parteix més de la mitologia de la nostra cultura que des d'un raonament acadèmic, sent un negacionista dels estudis que assenyalen la música com a pràctica cultural. És a dir, quan Bueno pensa en allò que és artístic i allò que no ho és hi veu una creativitat innata, un component "natural". En canvi, si entenem per cultura com allò que pot ser après, com diu en Clifford Geertz, i que l'art parteix d'una selecció d'algunes pràctiques culturals que han sigut valorades per damunt d'altres, observarem com hi ha tot un univers de possibilitats que Bueno ignora.
Un dels problemes d'objectivar la cultura és que ens condueix a un disseny on hi ha uns consumidors i uns productors. Aquesta lògica, exposada per l'episteme d'alguns neurocientífics, ha sigut proclamada per espais com el de Rosa Sensat o des d'Escola Nova XXI, cosa comprensible quan s'analitza l'horitzó educatiu d'aquestes institucions. Ara bé, quan aquest discurs és promulgat pels educadors a l'escola pública o pels educadors de les escoles públiques de música com a promoció del seu producte educatiu es produeix una paradoxa. Utilitzar el cervell com a valor afegit pel consum d'un producte educatiu no solament fomenta aquesta visió de consumidors i productors, també legitima idees que neguen el valor cultural que tenim els educadors per incidir en les trames socials i polítiques. Una dinàmica que després de tant temps per molts és normal, tot i que, com diu Morticia Addams: “La normalitat és una il·lusió; allò que és normal per una aranya és el caos per una mosca”. Hem de tenir la valentia suficient per dotar als projectes educatius d’una postura obertament més emancipadora. Per més que parlem d'innovació, interdisciplinarietat o valor social, tot es demostrarà buit si el discurs dels professionals s'impregna de les epistemes que condueixen a construir dispositius que assenyalen la música com artefacte autònom des d'un rerefons biopolític.
Etiquetes de comentaris: 11 de setembre, Educació, Música
