El “Black Lives Matter” a l’NBA i la lluita per l’hegemonia cultural

Eduard Arnau i Paco Fernández 

El 25 de maig de 2020 George Floyd va ser assassinat per quatre agents de policia de Minneapolis. Aquest fet va desencadenar una onada de protestes per la igualtat racial i contra la brutalitat policial arreu dels EUA que hem anat analitzant a la Realitat (veure entrevista a Chauncey K. Robinson) 

En aquest article pretenem analitzar la particular resposta del col·lectiu de jugadors de l’NBA davant d’aquests fets i la seva implicació en les mobilitzacions, esdevenint no només un suport sinó un altaveu de les protestes. 

L’assassinat de George Floyd es va produir en plena aturada de la competició per la pandèmia Covid i molts jugadors van decidir recolzar les mobilitzacions i, fins i tot, liderar-les físicament. El cas més conegut és el de l’estrella Jaylen Brown, dels Boston Celtics, que es va convertir en la imatge icònica per milers de manifestants megàfon en mà. 

En aquest context els jugadors van estar a punt d’aturar el reinici de la competició que es preveia fer a Orlando en una bombolla tancada a l’exterior. Finalment, van forçar als propietaris de l’NBA acceptar el compromís de convertir la competició en un altaveu mediàtic per les protestes. Dins d’aquestes mesures es va adoptar el lema “Black Lives Matter” com a capçalera principal de totes les emissions, es permeten boicots a l’himne dels EUA i es van redissenyar les samarretes dels jugadors, als quals se’ls permetia ensenyar alguns missatges polítics. “Black Lives matter”, “Justice”, “Vote”, “Stand up” o “Educational Reform” són alguns dels missatges que les estrelles de l’NBA estan exhibint en les seves samarretes des d’aleshores. 

Però tot va esclatar el 26 d’agost quan, després que la policia de Wisconsin disparés 5 vegades i per l’esquena a Jacob Blake, els Millwake Bucks es van negar a sortir a jugar el seu partit de Playoff. A continuació tota la resta d’equips es van sumar a la protesta i van aturar la competició sense data de retorn. Va ser un fet històric, ja que mai abans cap partit esportiu als EUA havia estat aturat amb finalitats de protesta social. 

Finalment i després d’uns dies de negociacions entre jugadors i propietaris aquests van decidir tornar a jugar però augmentar la presència de les protestes i esdevenir un altaveu mediàtic encara més important. Cal destacar en aquest punt la figura de Lebron James, per molta gent considerat el millor jugador de la generació actual, que apostava per aturar la competició de manera definitiva i sumar-se a les protestes dels carrers. 

Són una colla de milionaris que només busquen treure benefici personal? 

S’ha de permetre barrejar esport i política? Arran de tots aquests fets, es torna a plantejar el debat sobre si és correcte o no polititzar l'esport. Nosaltres partim de la base que és ingenu creure que l'esport i la política no tenen res a veure. Com ja s'analitzava al mes de juliol, a l'entrevista a Fonsi Loaiza el neoliberalisme nega que molts espais tinguin un component polític o social i els utilitza per vehicular els seus valors individualistes i per generar més marge de negoci (veure entrevista a La Realitat). 

A tots els àmbits de la vida es dóna una batalla per l’hegemonia ideològica, també al món de l'esport. De fet ha sigut explotat políticament per molt diversos governs totalitaris i també per algunes democràcies generalment conservadores i porta en la seva essència la competició entre identitats, maneres de ser i inclús de viure. 

En el cas que ens ocupa hem de reconèixer el món de l’esport professional i mediàtic, i particularment el de l’NBA, com un altaveu difusor d’hegemonia dominant de primer ordre. No és materialment útil pensar que els multimilionaris jugadors de l’NBA no tenen cap dret per erigir-se com a altaveu per a la classe treballadora dels EUA, ja aquests tenen molt seguiment mediàtic i capacitat real de transformar la ideologia dominant. 

En canvi, ens podríem preguntar quin compromís tenen la resta d’esportistes del món. Sense anar més lluny, la temporada passada la lliga de futbol espanyola es va reprendre a Vallekas a porta tancada, i sense oposició visible dels jugadors, després que els seus aficionats increpessin un jugador per la seva ideologia reconegudament supremacista i nazi. 

Com a comunistes ens equivocaríem molt si deixem que sigui només l’entramat neoliberal el que dicta com és l’esport professional. Els milions de seguidors que hi ha al món d’esports mediàtics com el futbol o el bàsquet són classe treballadora que busca associar-se a un grup d’iguals per animar un equip. La potencialitat que té la lluita de posicions dins d’aquests esports és enorme i pot canviar consciències col·lectives (podríem parlar de l’impuls mediàtic de l’esport femení pel fet de què el Futbol Club Barcelona hagi apostat per tenir un equip de primer nivell). 

A més a més, si ens mirem la història de l'NBA, sempre ha estat lligada a la separació racial als EUA. En aquesta competició fins als anys 60 no es permetia que els afroamericans tinguessin un paper protagonista i no va ser fàcil. Bill Russel, jugador amb més títols de campió de l’NBA i actualment un mite dels Celtics, va ser sempre un jugador odiat pels mateixos aficionats dels Celtics i va patir en les seves pròpies carns la segregació. De fet, l’any 1961 ja va intentar promoure un boicot a la competició després que en un partit a Kentucky es negués als jugadors afroamericans accedir als establiments de la zona. El partit es va jugar amb jugadors blancs que no van recolzar el boicot. No és estrany doncs que a l’NBA es creés el primer sindicat de l’esport professional estatunidenc. 

Lebron James és la figura més mediàtica de l’actual NBA i, ja a les acaballes de la seva trajectòria professional, un jugador de primer nivell que s’apropa quasi més que ningú a tot el que va significar Michael Jordan pel bàsquet i l’esport en general. 

Pugui semblar paradoxal o no, en Lebron alhora que ha disparat l’àrea comercial de l’NBA i els beneficis dels seus propietaris, ha esdevingut un dels altaveus mediàtics més crítics amb el sistema a tot els EUA. A banda de la implicació amb “Black Lives Matter”, ha participat en campanys a favor de l’Educació Pública o de la cobertura sanitària global als EUA. Fins i tot, actualment està impulsant una plataforma per impulsar el vot dels afroamericans a les eleccions presidencials (als EUA no es pot votar en unes eleccions sense passar prèviament per un procés d’enregistrament de vot, la qual cosa provoca que la gent de les parts del país més empobrides no votin). 

I si no esteu convençuts penseu en com han canviat les coses en 30 anys, quan l’estrella del moment, un tal Michael Jordan, va dir allò de què ell no es fica en política perquè “els republicans també compren sabatilles esportives”. Si més no, ens ha de servir per pensar on es donen les batalles per l’hegemonia del pensament i quin paper hem de tenir els i les comunistes en el món de l’esport. Tant analitzant els grans grups de seguidor com impulsant la seva capacitat transformadora, sobretot, a l'esport de base que pot servir para educar en valors com la integració, en la diversitat, la solidaritat o el compromís social. Sense oblidar tampoc que quan l'esquerra desprestigia l'esport aquest lloc l'acaba ocupant la ultradreta.