Pots llegir el document complet en aquest enllaç
Ens trobem a la fase final de l’anomenat cicle del canvi i la percepció de derrota és inevitable. El cicle polític del 15M i l’1-O arriba a la seva fase final, caracteritzada per l’intent de tancament de la crisi de règim en les seves diferents dimensions. Mentre que el sistema s’ha recomposat per assimilar les crisis econòmica i institucional, la crisi territorial (amb la qüestió catalana al centre) està lluny de ser solucionada. En cap cas la facció de l’alta burgesia radicada a Catalunya s’ha mostrat partidària de superar el règim del ’78 i de la independència. Al contrari, els seus interessos pel que fa al model d’estat estan ben alineats amb els dels partits del bloc «constitucionalista» (PP, PSOE o C’s), contraris a un procés constituent que superi les institucions del ’78 (autonomies, monarquia, etc.). A l’altra banda, sectors populars (a Catalunya també petites i mitjanes burgesies) impugnen aquestes institucions i proposen diferents alternatives que donin resposta a la crisi territorial, com una república federal o la independència de Catalunya. Aquests sectors, malgrat que populars, no són necessàriament d’esquerres: en tot procés popular hi ha diversitat d’ideologies i disputa per l’hegemonia.
El cicle del 15M es tanca, doncs, amb una inevitable percepció de derrota perquè les grans expectatives de canvi que s’obrien —la primera oportunitat seriosa per trencar el cadenat del règim del ’78— s’han vist frustrades. Però cal agafar perspectiva i fer un anàlisi ponderat de les possibilitats reals que oferia el cicle i dels elements positius que s’han aconseguit. Probablement no ens trobàvem davant una crisi orgànica de règim i la transició dels vells instruments polítics de l’esquerra tradicional (institucionalitzats i ubicats dins els marges del règim del ’78) cap als nous subjectes (amb clares mancances organitzatives i estratègiques més enllà de la conquesta del poder per a canviar les coses) ha estat molt traumàtica i no ha tingut uns resultats satisfactoris.
Tot i així, aquest cicle polític ha suposat transformacions profundes, canvis a l’escenari polític a Catalunya i a l’Estat que marquen un punt d’inflexió. Els pòsits culturals que queden són importants.
Moltíssimes persones, especialment joves, s’han interessat per la política al llarg d’aquest cicle —al seu informe del 2016, l’Injuve estimava que un 38% dels i de les joves a Espanya es consideraven «polititzats», més del doble que abans de la crisi—104 i han sorgit noves formes d’organització política i expressions culturals. Hi ha una consciència molt més clara de la ruptura democràtica pendent i, com hem analitzat amb anterioritat, la recomposició del règim no s’ha completat ni resulta plenament funcional. Les seves debilitats previsiblement s’accentuaran en els propers temps.
L’enfonsament del bipartidisme i la desaparició dels partits de mediació com CiU, així com l’auge de la nova esquerra o l’independentisme, han dut les institucions espanyoles al bloqueig. La moció de censura a Mariano Rajoy l’any 2018 (la primera en prosperar en la democràcia espanyola),105 l’acumulació de convocatòries electorals (incloses dues repeticions)106 i les dificultats per formar govern són els símptomes d’un sistema que no aconsegueix regenerar-se plenament. Finalment, Pedro Sánchez ha aconseguit ser investit president d’un govern de coalició històric amb UP i sembla que pot ser un govern amb una certa estabilitat, a l’espera de veure quines seran les per ara difícils de predir conseqüències de la pandèmia de COVID-19.107
Es manté oberta la crisi territorial, amb epicentre a Catalunya, de forma que el sobiranisme és clau per la governabilitat d’Espanya. El PSOE tindrà moltes dificultats per estabilitzar la seva posició de domini de la política espanyola sense oferir una sortida democràtica a la qüestió catalana. I un tripartit de dretes només pot oferir repressió, centralització i autoritarisme: receptes que s’han demostrat ineficaces per acabar amb el moviment sobiranista.
El govern Sánchez depén dels vots d’ERC-Sobiranistes —així com dels de Bildu— per poder aprovar pressupostos i tirar endavant iniciatives legislatives. Aquest escenari permet influïr i tenir iniciativa política i mantenir la tensió amb la crisi territorial del règim, però també comporta riscos.
Hem d’evitar quedar atrapats en la lògica del mal menor i construir escenaris de ruptura amb el règim del ’78. La por al govern tripartit de les dretes feixistes no pot fer que l’acció política es limiti al suport al govern Sánchez, menys encara si tenim en compte que UP ja es troba en aquesta lògica i que difícilment plantejarà batalla. Les forces d’esquerres es trobaran, en aquesta nova etapa, davant un dilema: facilitar la regeneració del règim, intentant influir de forma progressista en aquest procés, o mantenir un horitzó de ruptura amb propostes com la república i l’autodeterminació.
Existeix una pugna dins del règim entre el projecte regeneracionista del PSOE i el projecte centralista i reaccionari de PP amb l’acompanyament de C’s i Vox. El Partit ha de barrar el pas a la sortida reaccionària de la crisi de règim, però en cap cas supeditant-se i permetent que es tanquin les crisis en el que Gramsci anomenava una «revolució passiva».
El procés sobiranista és un front clau per mantenir la crisi de règim oberta i avançar en aquests escenaris de ruptura. Com hem vist anteriorment, el procés sobiranista és una expressió de la lluita de classes i obre escenaris no només en l’eix nacional, sinó també en l’eix social. En aquesta nova etapa, serà determinant ser capaços d’acabar amb l’hegemonia post-convergent i construir un lideratge progressista, col·lectiu i democràtic per al procés sobiranista que doni perspectiva estratègica i converteixi la lluita pels drets socials i nacionals en indestriable.
Pel que fa a l’espai del canvi, en un escenari on els blocs es tornen a articular de forma clara, i en certa manera estable, entorn a l’eix esquerra/dreta, serà de gran importància la posició que adopti UP respecte a Catalunya. Això pot acabar determinant les seves opcions per reconnectar amb un projecte de ruptura democràtica que no s’amotlli als límits i a les constriccions del règim del ’78.
Tot i les contradiccions que es produeixen i produiran pel fet de formar part del govern d’Espanya amb el PSOE, no podem caure en l’error de deixar de considerar a UP un aliat potencial en la lluita contra el règim del ’78. Per molt que considerem que, en aquest moment, UP està participant de facto de la regeneració del règim, això no vol dir que aquesta sigui una decisió conscient dels àmbits de direcció d’UP (i de ben segur que no és una posició majoritària en les seves bases i entorn social).
Ara bé, hem d’extreure les lliçons necessàries d’aquest cicle que es tanca i evitar tornar a caure en els mateixos errors (com la simplificació d’alguns conceptes com el de la «finestra d’oportunitat» entesa com un únic assalt al poder institucional, a cara o creu). Que el cicle del 15M es tanqui no vol dir que la lluita per la ruptura democràtica i els drets socials hagin estat derrotats. La superació del règim del ’78 serà un procés llarg i contradictori, alternant cicles de resistència i d’acumulació de forces amb cicles a l’ofensiva. Així, hem de treballar per estar en les millors condicions per encara el proper cicle, per tenir capacitat d’incidir i donar perspectiva estratègica a aquesta lluita per avançar cap a la República Catalana i el Socialisme. I en aquesta lluita, el Partit és l’únic instrument imprescindible i no pot delegar determinades tasques als instruments de mediació política on participem.
Les lluites feminista i contra l’emergència climàtica seran també claus per aprofundir en la crisi de règim i avançar en una sortida progressista i democràtica. Si en un front podem dir sense cap mena de dubte que no se surt en pitjors condicions del cicle, aquest és el front feminista. Les indignants sentències judicials davant de terribles casos de violència masclista del poder judicial patriarcal (un pilar no ja del règim del ’78 sinó de la dictadura) han estat el detonant per a l’explosió d’un moviment que porta treballant des de fa molts anys contra les desigualtats que imposa el capitalisme.108 El bloc conservador, conscient que no pot aturar el moviment, intenta dividir-lo impulsant el «feminisme liberal», de moment amb escàs èxit. Així, el feminisme és sense dubte un dels punts de fractura del règim i el front que millor resisteix el reflux de la mobilització, amb una onada d’indignació i dignitat que no pot ser controlada per la recomposició.
D’altra banda, un moviment que encara és incipient però que prendrà cada vegada més importància és la lluita contra l’emergència climàtica. Es tracta d’un moviment amb un fort component generacional, que interpel·la directament a les generacions més joves i que, a mesura que les conseqüències de l’escalfament global es facin més dolorosament palpables, anirà guanyant centralitat en el debat polític. Com hem analitzat amb anterioritat, el que està en joc és la nostra pròpia supervivència.
Referències (segons apareixen al document original)
104 INSTITUTO DE LA JUVENTUD. (2016). «Informe Juventud en España 2016».
http://www.injuve.es/sites/default/files/2017/24/publicaciones/informe-juventud-2016.pdf
105 JONES, S. (25 de maig de 2018). «Spanish socialists file no-confidence motion against Mariano Rajoy». The Guardian.
https://www.theguardian.com/world/2018/may/25/spanish-socialists-file-no-confidence-motion-againstmariano-
rajoy-gurtel
106 MARTÍN, J. (17 de setembre de 2019). «España se asoma a sus cuartas elecciones generales en cuatro años y a su segunda repetición electoral». RTVE.
https://www.rtve.es/noticias/20190917/espana-se-asoma-cuartas-elecciones-generales-cuatro-anos-susegunda-repeticion-electoral/1979378.shtml
107 BARRÍA, C. (12 de març de 2020). «Coronavirus: ‘Estamos muy cerca de una recesión global’ por el rápido avance de la pandemia». BBC.
https://www.bbc.com/mundo/noticias-51679342
108 NAREDO, M. (25 de novembre de 2019). «La justicia patriarcal en el foco de la lucha feminista global». El Salto Diario.
https://www.elsaltodiario.com/revista-pueblos/la-justicia-patriarcal-en-el-foco-de-la-lucha-feminista-global
Etiquetes de comentaris: Repressió, República, Ruptura Democràtica, Segon Congrés
