Tendències globals

La globalització del capitalisme al segle XXI ha posat en crisi la natura i totes les esferes de la vida humana. El segle XXI va començar ple d’esperança pel liberalisme. El capitalisme semblava no tenir adversaris i les ombres de guerra i odi del segle XX semblaven superades. En molts pocs anys, aquesta il·lusió s’ha esmicolat. La dominació completa del planeta per part del sistema capitalista no ha dut la pau social promesa. Més aviat, un creixement monstruós del terrorisme fonamentalista 1 i el feixisme, les guerres imperialistes pel control dels recursos naturals, la desigualtat,2 les crisis econòmiques i la destrucció del medi ambient.3

Si no combatem l’hegemonia cultural del neoliberalime és impossible cap canvi polític. La ideologia neoliberal es basa en l’individualisme, la consagració del lliure mercat i la fi del progrés històric. Els grans ideals transformadors de la humanitat —com la Il·lustració o el Socialisme— van aconseguir transcendir l’ordre imperant i imaginar societats noves i millors. En canvi, actualment, la naturalització de les institucions capitalistes és tan profunda que, segons Fredic Jameson, «resulta més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme».4 Una prova d’aquesta pobresa utòpica és la poca ambició dels actors polítics nascuts en aquest context, que explícitament limiten els seus horitzons polítics al capitalisme i a l’electoralisme. Aquesta cultura és transversal i global, ja que el neoliberalisme és una ideologia totalitzadora.5 La perspectiva dels darrers quaranta anys ens deixa clar que venim d’una llarga derrota des de la caiguda de l’URSS i que estem immersos en un procés deconstituent global. La nostàlgia per l’Estat del Benestar i la plena ocupació de les societats industrials de consum situen a l’esquerra en una posició de resistència davant de la marea reaccionària neoliberal. Si no canviem aquesta mentalitat, l’esquerra seguirà perdent les batalles culturals i ideològiques. No podem enfrontar-nos als reptes actuals —econòmics, mediambientals, socials— des del pessimisme o la nostàlgia per un passat que no tornarà. Hem d’oferir alternatives rigoroses però radicals a la classe treballadora, mostrar que hi ha un futur diferent a la distopia.

El capitalisme del s. XXI es caracteritza pel retorn a les pràctiques rendistes. L’economia productiva

(que és la forma rendista que defineix el capitalisme: l’apropiació de la plusvàlua) perd pes en el capitalisme actual degut a la baixa taxa de guany de l’economia de consum en un mercat plenament desenvolupat a tot el planeta.6 Les majors taxes de benefici provenen, en canvi, del monopoli dels recursos per part d’oligarquies: propietat del deute, propietat de l’habitatge, propietat dels recursos naturals, propietat dels serveis bàsics privatitzats, etc. I, darrerament, propietat de les dades en les plataformes tecnològiques. Cal entendre que aquest és un procés normal en el capitalisme: a cada crisi s’enderroquen les velles estructures productives per fer lloc a les noves sense importar el cost social o mediambiental. La importància d’aquestes noves formes d’apropiació de la riquesa apareix en els debats de l’esquerra al voltant de conceptes com «el comú» i la propietat col·lectiva. Aquesta tendència també explica un cert desplaçament de la centralitat política del moviment sindical cap als moviments socials sectorials: habitatge, serveis públics, energia, aigua, aire, etc.

Si les lluites obreres dels segles XIX i XX van dur a l’estatalització de grans sectors i la institucionalització de relacions de treball estables en forma d’Estat del Benestar —almenys a Occident—, el capitalisme actual necessita destruir i desfer aquests canvis per tornar a les formes rendistes anteriors.7 Això ha significat desposseir a la classe treballadora a base de privatitzacions, destrucció de les relacions laborals estables (subcontractació, treball temporal, treball a temps parcial) i acumulació en mans privades de l’habitatge i dels recursos naturals com l’energia o l’aigua. Fenòmens com les vagues de llogaters 8 o figures laborals com els riders 9 (que han de buscar feina cada dia i que no són més que temporers urbans), denoten la tornada a aquestes formes rentistes i encara més desfavorables per a la classe treballadora.

La decadència de la Unió Europea i de l’OTAN mostra de forma clara que aquestes institucions es troben al servei de les oligarquies i de l'imperialisme. Si era molt clar que l’OTAN o el Fons Monetari Internacional són eines de domini imperialista, encara persisteix entre una part de l’esquerra la idea que la UE pot ser una estructura beneficiosa pels pobles europeus i que cal una major integració per superar les seves deficiències. Però el paper de la UE durant la crisi econòmica de 2008 i el que està fent davant de les crisis humanitàries —com la dels refugiats que miren d’arribar al continent— deixa clar que en última instància la seva funció és la de servir les oligarquies europees. El seu deficient funcionament com a pacte d’estats ha propiciat la sortida de Regne Unit pilotada per la dreta, el Brexit, reforçant encara més l’eix franco-alemany com a centre de poder. El diktat econòmic alemany i la camisa de força de l’euro condemna als països del sud d’Europa a l’atur crònic.10 S’ha consolidat del tot «l’Europa fortalesa» amb el suport explícit de l’ús de força militar contra els refugiats i l’acord amb Turquia per mantenir-los captius.11 Els governs d’ultra-dreta (Hongria, Polònia i fins fa pocs mesos Àustria i Itàlia) tensen encara més els delicats equilibris polítics de la UE, poc a poc decantant la balança cap a la dreta. 

Aquesta decadència de l’imperialisme occidental coincideix amb l’auge d’un pol de poder oriental multilateral protagonitzat per Rússia (com a potència militar i com a font de recursos naturals) i la Xina (com a potència industrial i tecnològica). La crisi del neoliberalisme posa així de manifest un rotund canvi de polaritat, una profunda transformació de la política internacional, caracteritzada pel desplaçament de la centralitat, del nord atlàntic a l’Àsia central. L’unilateralisme de l’Imperi d’occident no només ha causat la seva decadència i afebliment, també ha provocat l’aliança dels seus enemics, de manera que un nou pol mundial s’ha començat a erigir sobre l’aliança estratègica de la Xina i de Rússia, aplegant totes les nacions del món que, senzillament, no estan disposades a renunciar a la seva sobirania i que promouen una visió de les relacions internacionals fonamentada en la diplomàcia i el multilateralisme.

Les lluites feminista i ecologista són moviments internacionals que guanyen centralitat política. Malgrat venim de dures derrotes històriques en les darreres dècades, hi ha dos moviments que són prometedors a nivell internacional. Per una banda, el feminisme ha aconseguit posar a l’ordre del dia les seves reivindicacions i que el segle XXI es converteixi en el de les dones i en el de la lluita contra l’heteropatriarcat. Per altra banda, l’ecologisme segueix els seus passos davant l’emergència climàtica i l’esgotament del planeta sota un sistema depredador com és el capitalisme. Aquests dos moviments, a més, incorporen crítiques profundes contra el sistema capitalista,12 i poden ser l’ariet que permeti a altres moviments passar, també, a l’ofensiva. 

El sistema entrarà en crisis múltiples i freqüents i cada crisi serà una prova per l’esquerra, de la qual sorgirà un nou ordre social que caldrà disputar. Les crisis del capitalisme productiu, de l’hegemonia occidental i mediambiental seran duríssimes proves per l’esquerra que requeriran una reconfiguració del sistema per adaptar-se a la nova situació. Aquestes crisis provocaran conflictes socials, ja que els sectors de població que deixin de ser necessaris en el nou escenari seran descartats pel capitalisme, com és la seva manera natural de procedir —com va eliminar sense pietat la manufactura durant el naixement de la indústria, també destruirà sectors econòmics sencers que no siguin viables—. La crisi per la pandèmia de COVID-19 de 2020 ha mostrat que no estem prou preparades per fer front a aquests desafiaments i estem perdent importants batalles culturals i polítiques: l’individualisme amb que molta gent ha actuat mostra la predominància dels valors neoliberals i el govern espanyol està donant senyals que farà pagar en gran part a la classe treballadora el cost de la recessió.13 Com que aquestes crisis poden ser inesperades i freqüents, el Partit i les esquerres han de començar a preparar-se per disputar aquestes batalles.

1 RITCHIE, H., HASELL, J., APPEL, C., ROSER, M. (2020). «Terrorism». OurWorldInData.org.

https://ourworldindata.org/terrorism

2 UNITED NATIONS. (4 de desembre de 2018). «El mundo de hoy es más rico, pero también más desigual que nunca».

3 UNITED NATIONS-ENVIRONMENT PROGRAMME. (2020). «Facts about the Climate Emergency».

https://www.unenvironment.org/explore-topics/climate-change/facts-about-climate-emergency

4 JAMESON, F. (2003). «Future City». New Left Review. 21 May/June 2003.

https://newleftreview.org/issues/II21/articles/fredric-jameson-future-city 

5 SRNICEK, N., WILLIAMS, A. (2016). «Inventar el futuro: Postcapitalismo y un mundo sin trabajo». Ed: Malpaso Ediciones. ISBN: 9788416665198

6 David Harvey anomena aquesta tendència acumulació per despossessió. HARVEY, D. (2004). «The 'new' imperialism: accumulation by dispossession». Socialist Register. 40: 63-87.

https://socialistregister.com/index.php/srv/article/view/5811#.Ut2eEvszHIV

7 MARUGÁN, B. (2012). «Crisis fiscal y destrucción del estado de bienestar». I Congreso Trabajo, Economía y Sociedad. Libro de actas. 99-107.

h t t p s : / / e - a rchivo.uc3m.es/bitstream/handle/10016/18944/crisis_marugan_ICTES_2012.

pdf?sequence=1&isAllowed=y

8 VARGAS, J. (23 de novembre de 2019). «Si tenemos que ir a una huelga de alquileres en Catalunya, iremos». Público.

https://www.publico.es/sociedad/entrevista-pepa-molina-portavoz-i-congres-d-habitatge-catalunya-huelgaalquileres-

catalunya-iremos.html 

9 VILAJOSANA, M. (1 d’agost de 2019). «Huelga de 'riders' de Glovo: ‘Queremos dejar de ser esclavos de la aplicación’». El Diario.

https://www.eldiario.es/catalunya/economia/Trabajadores-Glovo-protestar-condiciones-laborales_0_926707452.

html

10 MAGALLÓN, E. (5 de maig de 2019). «La brecha laboral entre el norte y el sur en Europa se enquista». La Vanguardia.

https://www.lavanguardia.com/economia/20190505/462040130080/eurostat-paro-desempleo-extremadurapraga-

recuperacion-economica.html

11 REDACCIÓ BBC NEWS MUNDO (5 de març de 2020). «Crisis de refugiados en Europa: la pugna entre la Unión Europea y Turquía en la que los refugiados sirios son ‘manipulados como peones’». BBC.

https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-51748094

12 SEMPERE, J. (2018). «Las cenizas de prometeo: transicion energetica y socialismo». Ed: Pasado y Presente. EAN: 9788494820854.

13 GÓMEZ, M. (15 de març de 2020). «El Gobierno aplaza al martes las medidas para agilizar los despidos temporales y ayudas a familias afectadas». El País.

https://elpais.com/economia/2020-03-14/el-gobierno-aprobara-el-martes-suspensiones-de-empleo-masagiles-

y-medidas-de-apoyo-a-afectados.html