Llarga vida al Digui digui

Aquesta setmana ens ha esclatat a la cara la polèmica sobre l’ús del castellà a TV3, i sí, això també és un element per a la reflexió des de l’esquerra perquè la qüestió lingüística és també lluita obrera.

M’explicaré: primer de tot, i abans que res, he de dir que l’ús del català que es fa des de la Generalitat en alguns moments dista molt de l’ús real que en fan els seus parlants, i no em refereixo únicament a les incorreccions que es puguin cometre al carrer sinó a l’ús exagerat d’anglicismes i a la quantitat de terminologia postmoderna i terrorífica de la qual fan ús les nostres institucions (i en aquest cas em carrego la Generalitat per no començar a parlar de l’Ajuntament de Barcelona, que donaria per un altre article). 

Per altra banda, hi ha tot un altre univers paral·lel a les xarxes que s’ha dedicat a carregar-se a tots aquells qui cometen incorreccions, qui barreja el català i el castellà i qui no demostra tenir vint-i-sis cognoms catalans. Consti en acta que si és per ridiculitzar les declaracions de Víctor Amela, no puc fer altra cosa que treure’m el barret i donar-los les gràcies per posar de manifest el seu discurs mediocre i ridícul al voltant de l’ús del castellà a la televisió pública catalana, però molt em temo que no és aquesta la voluntat de les seves paraules, sinó que va molt més enllà. Que hi ha una corrent terrible que vol sacralitzar el català i convertir-lo en una mena d’ésser mitològic que no té res a veure amb la llengua viva (és a dir, la llengua) és un fet, i això és el que hem de combatre, i aquí és on apareix l’element de classe.

Ens remuntem als anys 80, a l’any 1984 i a l’aparició del curs de català Digui, digui. El curs, dirigit pel que actualment entenem com a Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, era un curset multimèdia i multiplataforma que pretenia ajudar i ensenyar català des de la televisió i la ràdio públiques de Catalunya a una generació que no havia pogut estudiar català i que, en alguns casos, havia après la llengua de gran. Per tal que ens fem una idea de com funcionava, passava de llibres i vídeos (en VHS i a la televisió) a un programa de ràdio on l’alumnat podia enviar els seus dubtes per tal de resoldre’ls. 

El Digui, digui era important perquè normalitzava l’ús del català i ho feia assequible a tothom. Perquè hi havia un element democratitzador de la llengua, un facilitador. Perquè permetia a tothom qui no havia estat escolaritzat en català aprendre’l i estar en igualtat de condicions amb els qui sí que havien estat escolaritzats en aquesta llengua. Perquè sí, és català qui viu i treballa a Catalunya, però sobretot ho és qui ho fa en plenes oportunitats. I això passa també per fer-ho en la nostra llengua.

Però, honestament, i pels qui vam néixer a finals dels vuitanta o dels noranta, el Digui, digui no ha sét la nostra escola (i sí, dic sét), sinó que ho va ser el Club Super3. Bola de drac. Hattori el Ninja. Doraemon. El Doctor Slump. Ser nen als noranta i viure a catalunya volia dir insultar com el Vegeta i molar. I aquí arribem al moll de l’òs. 

Perquè parlar en català ha de voler dir parlar com parla la gent del carrer. I això no vol dir eliminar de la capa de la terra tots els castellanoparlants que viuen a Catalunya, perquè això només ho volen els feixistes i per això ja tenim a Vox o el Front Nacional de Catalunya (un per cada llengua). Vol dir apostar perquè les institucions públiques d’un país facin forta la seva llengua, que està en condicions d’inferioritat i la posin al servei de la població. Perquè, per molt que el català tingui set milions de parlants, no deixa de ser una llengua minoritzada, una llengua en diglòssia. Entenem diglòssia com aquella situació en la qual es troben dues llengües relacionades on l’una preval per damunt de l’altra, i per tant, no es tracta d’un cas de bilingüisme, sinó d’un cas on una llengua és menystinguda mentre l’altre és parlada amb total normalitat. I això fa que les parlants de català haguem de fer un doble esforç per fer-ho perquè tècnicament és possible viure a Catalunya sense parlar en català. 

Vol dir que si “a la teletrès” hi parlen en castellà només fem que perdre quota de pantalla en una llengua que ens fa créixer, i que en canvi, pel que fa al castellà no reporta cap benefici tenint en compte que és un idioma amb centenars de milions de parlants. I això no vol dir en cap cas que no sigui important parlar en castellà, en anglès o en japonès a Catalunya, però ha de poder ser una decisió. Ha de poder ser perquè ho volem, perquè tenim ganes d’aprendre una llengua i no perquè si no la parlem ens podem quedar sense feina, com acusava Ciutadans que passava a Catalunya. Perquè aquesta és una batalla que ja havíem guanyat gràcies a la normalització lingüística i no podem permetre’ns fer passes enrere. 

Què passa doncs, amb el castellà que apareix a tevetrès? Doncs que en molts casos els personatges que parlen en castellà són els xarnegos, els immigrants, els “cutres”, i això és classista i fastigós. És fastigós perquè ja m’agradaria a mi veure a segons qui fent unes neutres més boniques que el meu veí que xerra en urdú. I jo no vull que a la tele pública es faci servir el castellà a la ficció per mostrar l’extraradi. Perquè potser en alguns casos és una mostra de realitat, però si no fem servir la ficció com el que és, una mica d’utopia, no podrem fer-la servir mai per canviar allò que no ens agrada del món on vivim. 

I què passa si algú comença a parlar en català i surt a la tele i s’equivoca? Doncs miri, com diu el refrany, qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. Que la vida és aprendre, i si corregim a poc a poc, amb calma, i sense humiliar ningú potser aprendrem que la llengua és i ha de ser viva i l’hem de construir, aprenent-ne i millorant i dins dels acords que, fins ara, ens marqui la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

I ara, si em permeteu, deixeu que us recomani un llibre. Fa pocs dies que Blackie Books ha publicat el Curset: mètode de català per a tothom. I és una meravella perquè és punk, desfermat, insultantment divertit i fantàstic. És el Digui, digui 2.0 i us el recomanaria fins i tot el Vegeta.