realitat*

Articles de la realitat*

Arxiu de notícies

El toc de queda, un debat estèril

30 d’octubre
Oriol Arcas

La segona onada de la pandèmia està sent molt diferent de la primera. S’ha acabat la generositat amb els estats d’alarma, els aplaudiments al balcó i la comprensió pel caos administratiu davant d’un fenomen nou. Deia Karl Marx que la història es repeteix dues vegades, primer com a tragèdia i després com a farsa. Crec que això descriu molt bé la sensació amb la que afrontem aquesta segona onada. Ara ja hi ha hagut temps per preparar-se, coneixem el virus i sabem una mica millor com aturar-lo. Però la reacció d’institucions, empreses i, també cal dir-ho, la gent, és de repetir en gran part els mateixos errors. La situació política catalana, travessada pel conflicte sobiranista amb l’Estat, afegeix una altra capa de complexitat amb debats sobre competències i intents de recentralització.

Els debats públics giren, principalment, al voltant de l’adequació de les mesures de restricció de drets i llibertats. És normal, la gent reacciona a aquests canvis a pitjor en la seva vida. Posem dos exemples. El primer, el cas de les escoles. Ara les dades semblen indicar que va ser un error confinar nenes i nens. Per molts motius: els costos són altíssims –privació de drets i llibertats d’un col·lectiu que té menys defenses psicològiques que els adults, endarreriment de l’aprenentatge, sobrecàrrega per mares i pares, etc.– i en aquest moment semblaria que els beneficis són molt escassos. No s’està comprovant que els infants siguin vectors de contagi, ni sembla que l’obertura de les escoles contribueixi especialment a la pandèmia.

Un segon exemple és el que ha sorgit al voltant del toc de queda. És un dilema espinós i altament emocional, que ha reproduït molts dels arguments anteriors i on ràpidament et poden etiquetar d’autoritari o de negacionista. Com a opinió personal crec que la part de l’argumentari basada en pulsions llibertàries –a don’t tread on me– és poc realista. Sent honestos, tot el que esquivi la qüestió de com baixar dels 800 punts de risc no ens serveix, i per ara el consens científic sembla fer costat a aquesta o mesures més dures. Serà un encert, o es demostrarà un error com el tancament de les escoles? És aviat per dir-ho, potser tindrem dades més endavant. Però de forma més important em sembla que aquesta mena de debats són reactius, cansats i limitadors.

On vull anar a parar és que el debat sobre les mesures restrictives és necessari però estèril per sí sol. Limita la nostra acció política i social reduir les opcions a escollir entre llibertat de moviment o salvar vides, i a comprovar més endavant si teníem raó. Aquest marc de debat en el que ens situen és trampós. Ens obliguen a decidir si amputem la ferida un cop està gangrenada. Que no ens enganyin: el consens científic és primerament evitar arribar a aquesta situació. Les receptes guanyadores ja les sabem des de fa mesos: testos, rastrejadors, teletreball. Això requereix un reforçament de l’atenció primàriaque ja estava molt debilitada, fins al punt que el personal sanitari ha hagut d’entrar en vaga per fer front a la nova onada amb unes condicions més suportables.

Com hem arribat fins aquest debat estret sobre tocs de queda? Les accions dels poders s’han centrat excessivament en salvar les temporades turístiques a costa de sacrificar la resta de l’any. Les desescalades van ser massa ràpides i imprudents – així ho diu The Lancet criticant la gestió a Espanya. Situar el relat de la “guerra” contra el virus on la victòria era la desescalada a l’estiu, com si el virus no hagués vingut per quedar-se, va ser una imprudència. Temo que intentaran fer el mateix amb les vacances de Nadal, coses més boges han fet –de fet ja estem veient les primeres llums pels carrers. En resum, els governs han estat reactius, i la improvisació ha estat constant. Que no ens enganyi la comparació amb Madrid, que està entre les pitjors gestions del món. Si ja sabíem que vindria una segona onada a l’octubre, per què no hi ha plans ben comunicats i clars d’entendre des de juny? Quan la població ja tenia assimilats els nivells de confinament ens ho canvien de nou, amb informacions contradictòries i canviants.

Malgrat hem anat millorant, sempre arribem tard i malament. Ara ja es disposa d’uns equips de rastrejadors més adequats, però el mal ja està fet. A finals de juliol, quan els números de contagis eren excepcionalment baixos, el personal de rastreig a Catalunya era de 245 persones, però hauria d’haver estat de 1500, com ara. També s’ha augmentat moltíssim la capacitat de testeig amb PCR, però es continua aplicant de manera massa restrictiva, amb protocols molt estrictes que descarten fer la prova si no hi ha símptomes clars. En canvi, altres països del nostre entorn com França i Portugal, o coneguts per haver controlat l’epidèmia com la Xina i Corea del Sud, apliquen una política de testeig massiu, també a casos asimptomàtics. Aquest dèbil sistema de testeig i rastreig a Catalunya només aconseguia identificar 2 contactes estrets per cada positiu al juliol, un número totalment insuficient.

Crec que a hores d’ara podem dir clarament que Catalunya i Espanya s’ha optat de forma conscient per les mesures dures, els confinaments. Els confinaments són fàcils d’aplicar i són molt efectius. També ho és pescar amb dinamita. Però són les mesures predilectes dels governs perquè no requereixen inversions i els poden aplicar tard i pel broc gros, quan haurien de ser mesures aplicades aviat i de forma molt selectiva.

I l’espectacle dantesc de tres conselleries donant missatges contradictoris sobre el teletreball... des de març no ho han pogut decidir? Sembla que la clau per evitar un confinament total estaria en reduir una mica més la mobilitat diürna –la nocturna ja està prohibida– i això significa fer un últim esforç. Per exemple, reduir un 10% més la mobilitat a Catalunya, fins arribar a nivells similars als del juny. En això la mesura principal és el teletreball, una mesura que la patronal s’entesta a rebutjar de forma miop.

Per empitjorar-ho encara més, mentre se’ns plantegen noves mesures encara més dures observem com l’elit política, militar i empresarial es troba per entregar-se premis. Realment sembla una escena treta de la Revolució Francesa: el poble tancat a casa, reduïts a bèsties de càrrega sense vida social, mentre l’aristocràcia va a sopar al Casino de Madrid. O el fet que els governs aprofitin l’excepcional restricció de llibertats per aplicar la seva agenda al servei del poder. Operacions desnortades de la Guàrdia Civil contra l’independentisme que semblen guions dolents de James Bond. Desallotjaments de casals socials com la Buenos Aires. La broma de terrible gust que suposa tancar-nos a casa mentre ens envien els Mossos a desnonar-nos. Donat el paper central que està tenint l’habitatge per confinar-nos i evitar contagis, mesures que el garanteixin com la regulació de lloguers o una moratòria són ineludibles.

Potser una de les causes de la manca de sensibilitat amb què s’ha tractat la vida de les persones és la composició dels gabinets de crisi i consells d’assessors. De militars i polítics com a cares visibles vam passar, per sort, a metges i científics. És un pas importantíssim: les decisions han d’estar basades en dades, raonades de forma lògica. Però elevar les ciències dures a la categoria de religió també ha estat part del problema. Un sol científic no té les respostes, l’important en la ciència és el consens. Les opinions aïllades, magnificades pels mitjans de comunicació, només afegeixen soroll i més confusió.

Entre les veus expertes a rodes de premsa i tertúlies han faltat les de les ciències socials i les humanitats, i així ho han expressat en un comunicat diverses associacions. Sabem l’ADN del virus i com es propaga. Però tenim una mínima noció de l’epidèmia de malalties mentals que està deixant el confinament? Potser amb més psicòlegs o sociòlegs als centres de comandament ens hauríem esforçat per no caure en nous confinaments. Potser una educadora hauria insistit que el cost de tancar les escoles i confinar la canalla durant setmanes era massa alt. O hauríem d’escoltar més a les historiadores per entendre com hem afrontat epidèmies anteriors, i antropòlogues per entendre certs comportaments com el rebuig a les mascaretes o el pànic al desabastiment de productes. Al final, la ciència és molt bona donant respostes, però és feina nostra trobar les preguntes adequades. Enlloc de com acabar amb la pandèmia, potser hauríem d’haver preguntat com fem suportable la vida. Igualment importants són el teixit associatiu, els sindicats i els moviments socials que estan a la trinxera, bregant amb els efectes sanitaris, socials i econòmics de la pandèmia.

Per últim, cal assenyalar també que els errors i problemes actuals en la gestió no només es deuen a la manca de voluntat política o les pressions gremials. La nostra economia capitalista, basada en el mercat i en monocultius de poc valor afegit com el turisme o la construcció, és inherentment fràgil. La causa de la crisi actual no és el virus de la covid, sinó la incapacitat del nostre ordre econòmic i social de fer-hi front. Altres sistemes, com el Xinès, són molt més proclius a les mesures com la planificació, i molt més resistents a aturades sobtades de producció i consum. Mesures que aquí semblen impossibles d’aplicar. Mentre hi arribem, cal seguir avançant en una reforma fiscal que ens proporcioni els recursos que necessitem, en posar al servei de la majoria social els recursos privats que necessitem, ja que com al 2008 els poders econòmics ja estan mirant com fer-nos pagar a la classe treballadora el cost dels confinaments.

No són conclusions excepcionals, ni tan sols noves. Però sabem que aquestes propostes són les que necessitem, i l’única qüestió és per què no les estem exigint.

Etiquetes de comentaris: , ,

+

Reial Decret 926/2020 de 25 d’octubre, de declaració de l’Estat d’Alarma

30 d’octubre


Olaya Lourdes Checa Pérez

Donades les circumstàncies de com la pandèmia de la COVID-19 està afectant a tots els territoris de l'Estat, el govern espanyol, s'ha vist de nou impel·lit a fer la declaració de l'Estat d'Alarma. I a aquests efectes, ho materialitzava a través del Reial Decret 926/2020 de 25 d'octubre. Aquest Reial Decret, precisa l'aprovació del Congrés dels Diputats, a la sessió del dia 29 d'octubre de 2020.

Això s'ha vist de caràcter urgent donat que la ràtio de la pandèmia a Espanya és de 349 casos per cada 100.000 habitants, tenint en compte que el Centre Europeu per a la Prevenció i Control de les Malalties, indica que per sobre de 60 casos de cada 100.000 persones ja ens trobem a la línia vermella. En aquests moments, ja que no existeix un remei farmacològic, previ o posterior a contraure la malaltia, hem de prendre altres remeis com són per una banda el reforçament dels mitjans d'assistència sanitària i d'altra banda la ruptura de cadenes de contagis que només s'aconsegueix aïllant grups socials en horaris, territoris i en nombre de persones.

La necessitat del Reial Decret ve determinada perquè no és possible limitar el dret a la lliure circulació per tot el territori que té qualsevol ciutadà, la lliure circulació és extensiva al dret de poder estar a qualsevol espai públic o establiment privat, a reunir-se amb les persones per fer activitats socials, polítiques o privades en el número que permeti l'amplitud del lloc a on es troben les persones, així com a la llibertat de moviment i circulació que té la ciutadania sense restriccions d'horaris.

Això no vol dir que el govern tingui "carta blanca" per prendre decisions i no pot escapar del control parlamentari i control judicial, és per això que cal la validació del Congrés dels Diputats. La freqüència de validació de pròrroga és important, per una banda és el Congrés qui representa la sobirania de totes les persones de l'Estat i per tant és qui ha de controlar i per altra banda ens trobem que si s'ha de validar cada dues setmanes, el control específic de la pandèmia pot esdevenir un debat polític allunyat de la realitat de la malaltia, dels afectats i les persones que moren. S'ha de trobar un punt d'equilibri.

El Reial Decret estableix fins al 9 de novembre de 2020 l'extensió temporal, però s'ha de veure els acords del Congrés dels Diputats del dia 29 d'octubre, on s'ha aprovat l'Estat d'Alarma per sis mesos, amb una compareixença del President del Govern cada dos mesos per a retre comptes i una revisió al cap de quatre mesos.

Donat, que les mesures a prendre per emergència sanitària, poden afectar a aquests drets, fa falta una protecció legal que permeti al govern espanyol i a les autoritats de les Comunitats Autònomes dictar les normes escaients.

La legislació que fonamenta la declaració de l'Estat d'Alarma és la Llei Orgànica 4/1981 d'1 de juny que desenvolupa l'article 116.2 de la Constitució i, en aquest cas, corresponent-se amb el que es preveu a la Llei Orgànica 14/1986, general de Sanitat i la Llei General de Salut Pública (llei 33/2011 de 4 d'octubre), tanmateix les lleis corresponents de les Comunitats Autònomes, en matèria de salut i sanitat en què tenen competències.

Des de l'1 de juny d'enguany, un cop aixecat l'estat d'alarma de març, ha estat regulada la situació de pandèmia pel Reial Decret 21/2020 de 9 de juny de mesures urgents, de contenció i coordinació necessària, controlat pel "Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud". Però ara ja són deu les Comunitats Autònomes, més la Ciutat de Melilla, les que han demanat al govern espanyol l'Estat d'Alarma.

Ja s'ha dit que aquesta declaració suposa una restricció de drets; principalment està afectat el dret a la lliure circulació, en dos sentits, territorial i d'horari. En quant l'horari, a excepció de les Illes Canàries, s'ha establert una restricció des de les 23 hores fins a les sis del matí, durant aquesta franja només es pot sortir per causes detallades imprescindibles (feina, urgències mèdiques, visites veterinàries, assistència a gent gran i qualsevol d'anàloga entitat). Són les Comunitats Autònomes les que tenen la potestat de modificar aquest marge entre les 22:00 hores i les 24:00 hores a la nit i des de les 5:00 hores a les 7:00 hores al matí, en funció de les necessitats de cada Comunitat. A Catalunya, fins avui 29 d'octubre l'horari establert és de les deu de la nit fins a les sis del matí.

Quant a la mobilitat pel territori, cada Comunitat pot establir el confinament, per província, comarca o zona bàsica de salut, també de tot el territori comunitari aquest permís ha de venir determinat pel govern espanyol, a petició de la Comunitat, ho empara l'Estat d'Alarma. Si no fos així, cada decisió hauria de ser legitimada per l'autoritat judicial de l'àmbit corresponent.
Ara falta demanar la màxima responsabilitat a totes les administracions, totes les institucions i a totes les persones, per tal de fer possible que aquest estat de privació de drets trigui el menor nombre de dies, per això no hem d'oblidar que allò primer és dotar de tots els recursos humans i materials a la sanitat pública.

Etiquetes de comentaris: , ,

+

Trump és el símbol del supremacisme blanc, però la lluita va més enllà d’ell

30 d’octubre

Chauncey K. Robinson, periodista i responsable de xarxes socials al diari socialista i comunista dels EUA People’s World. Traduït per La Realitat de l’original en anglès.

El complot de la milícia supremacista blanca per segrestar la governadora de Michigan, Gretchen Whitmer, no va ser una casualitat. Un informe recent del Departament de Seguretat Nacional (DHS) afirma que els grups supremacistes blancs són l’amenaça extremista nacional més perillosa per a la nació. Malgrat aquesta troballa, tenim un president que no només es nega a condemnar plenament la supremacia blanca, sinó que anima els seus creients i invoca la seva retòrica.

En el passat, la ideologia de la supremacia blanca s’ha utilitzat per mantenir la gent treballadora dividida i va portar terror a moltes persones de color. Actualment, els que segueixen aquest segment de l’extremisme de la dreta amenacen les properes eleccions amb formes violentes i intimidadores de supressió dels votants. En el futur, la societat mai no podrà evolucionar fins al màxim potencial si una ideologia com aquesta permet l’espai per prosperar i reclutar seguidors. A mesura que ens acostem als darrers dies de les eleccions més importants de la nostra vida, hem d’afrontar aquest perill creixent: preguntar-nos per què continua i quina amenaça suposa la lluita per una democràcia autèntica.

Segons l'informe del DHS, l'any passat es va considerar el més mortal registrat des de l'atemptat d'Oklahoma City el 1995 per la violència extremista domèstica. Els supremacistes blancs van ser els responsables de la majoria de la matança el 2019, causant 39 de 48 morts i perpetuant la meitat dels atacs letals registrats.

El 2019 va ser potser l’espurna inicial del que el 2020 s’ha convertit en un foc de terror ideològic i violència. La mala gestió de la pandèmia del coronavirus per part de l’administració Trump va provocar malestar i caos econòmic, donant a les organitzacions supremacistes blanques l’oportunitat d’aprofitar la situació, cosa que va conduir a resultats mortals.

La supremacia blanca s’alimenta del malestar del 2020

Enmig d’una pandèmia mundial que ha acabat amb la vida de més de 220.000 persones als EUA, en els darrers mesos han esclatat massives protestes a tot el país. Les protestes de Black Lives Matter (BLM) van portar centenars de milers de persones al carrer per demanar justícia contra la brutalitat policial. Per contrarestar aquestes protestes, grups armats d’extremistes s’han presentat com a extensions no oficials de les forces de l’ordre i han fet de vigilants de seguretat. Molts porten els seus grans rifles sota l’aparença de protegir la propietat per acabar sent els iniciadors de la violència.

Els exemples són molts. Steven Ray Baca, membre de la milícia de dretes New Mexico Civil Guard, va obrir foc contra un grup de manifestants després que esclatés una baralla. Això va provocar que un manifestant rebés diversos trets. Es va revelar que un home de Virgínia, Harry H. Rogers, que va estampar la seva camioneta entre una multitud de BLM, era el cap del Ku Klux Klan de l’estat. Kyle Rittenhouse, un partidari de Trump de 17 anys, va ser arrestat a l'agost per haver assassinat tres manifestants a Kenosha, Wisconsin. Rittenhouse havia format part d'una milícia que afirmava que hi era per protegir la propietat dels "saquejos".

En altres incidents, es fan passar per manifestants antiracistes per incitar a la destrucció de la propietat, amb l'esperança de proporcionar "proves" de la narrativa de Trump segons la qual els activistes del BLM són agitadors i saquejadors. Se sap que els Boogaloo Bois, un grup d’extrema dreta amb nombrosos neo-nazis, aprofiten l’activisme per la justícia social per provocar el caos en la seva recerca d’una guerra civil. El Star Tribune va informar aquesta setmana que Ivan Harrison Hunter, membre del Boogaloo Bois, es va infiltrar a les protestes de BLM a Minneapolis al maig i va obrir foc contra l’edifici del Tercer Districte del departament de policia amb un AK-47 i va cridar “Justícia per a Floyd” mentre s’escapava. Ha estat acusat d’incitació als disturbis.

Els grups supremacistes blancs també s’organitzen al voltant de la pròpia pandèmia. La frustració ha crescut per la pèrdua de llocs de treball i les restriccions de vida a causa dels confinaments. Amb més gent a casa i en línia, els supremacistes blancs han estat reclutant molta gent a les xarxes socials i als taulers de missatges. Jugant amb conceptes racistes d’extrema dreta i teories de la conspiració governamental, aquests grups han estat capaços de convèncer els seus membres que necessiten defensar-se l’anomenat “genocidi blanc” que afirmen que destruirà Amèrica.

El pla anteriorment esmentat ideat pels 13 supremacistes blancs —membres de la milícia Wolverine Watchmen— per fer presoner a Whitmer pretenia ser l’acte inicial d’una guerra civil basada en la raça. Just aquesta setmana es va revelar que un home blanc, Alexander Hillel Treisman, arrestat per primera vegada al maig a Kannapolis, Carolina del Nord, i acusat de posseir pornografia infantil, també tenia una furgoneta plena d'armes i explosius i plans detallats per assassinar Joe Biden quan la policia el va agafar. Els informes indiquen que Treisman era conegut per "comentaris racistes d'extrema dreta" que incloïen voler assassinar persones negres i dur a terme matances.

Es podria argumentar que aquest tipus d’amenaces d’extrema dreta han anat augmentant des de fa anys. Els estudis demostren que hi ha hagut un augment espectacular des del 2007. Tot i això, hi ha una diferència important entre 2007 i ara: la persona que ocupa la Casa Blanca.
Trump encoratja els terroristes nacionals

Afirma ser el "president de la llei i l'ordre", però s’ha demostrat que les accions de Trump  promouen la il·legalitat i les turbulències. La campanya de Trump de 2016 es va basar en el missatge no gaire subtil que fer que Amèrica fos "great again" (gran de nou) significava fer-la “great” per als blancs. En lloc d’abordar les preocupacions de les persones treballadores pel que fa als salaris i l’explotació de la pobresa, va mentir a les persones treballadores blanques, fent-los creure que el seu veritable problema eren els “altres”. Això no ha canviat en absolut durant els seus quatre anys de mandat, i el missatge s’ha revitalitzat en els seus esforços de reelecció del 2020.

Centenars d’immigrants negres [africans] i bruns [d’Orient Mitjà] continuen en condicions de vida inadequades als camps de detenció controlats per l’administració Trump. El president va pintar aquests treballadors indocumentats com a delinqüents que prenien la feina als treballadors (blancs), justificant el seu horrorós tractament.

Trump ha anomenat constantment "gamberros" als manifestants de la BLM i ha impulsat una narrativa segons la qual es revoltaran i "destruiran els bells suburbis", un clàssic missatge destinat al seu electorat racista. Això ha donat a les agrupacions supremacistes blanques l’oportunitat d’anar a les zones urbanes amb les seves armes dient que s’inspiren en les paraules de Trump per mantenir l’ordre.

Des que van començar els confinaments de la COVID-19, el president ha polititzat el virus sense parar. Inicialment, va intentar dir que la pandèmia era un engany dels demòcrates. Aviat va llençar-se a culpar la Xina, provocant atacs antiasiàtics. Els seus tuits de "ALLIBEREU MINNESOTA!", "ALLIBEREU MICHIGAN!" i "ALLIBEREU VIRGINIA!" no van passar desapercebuts, com veuríem amb la trama del segrest mesos més tard.

El president ha intentat impulsar la idea que les properes eleccions estan sent atacades per les anomenades forces corruptes de l’esquerra. Mentre es decanta per teories de la conspiració antisemita d’extrema dreta com Q-Anon, Trump ha insinuat reiteradament que no estava disposat a transferir el poder pacíficament si perdés les eleccions. Mentre sembra dubtes sobre el procés democràtic de votació, fa el joc directament a extremistes de dretes que volen una excusa per prendre les armes per allò que afirmen que és una defensa de la veritable “llibertat”.

Tot i ser més dissimulat que la seva crida "feu una passa enrere i estigueu preparats" als neofeixistes Proud Boys el 29 de setembre, Trump va continuar apel·lant als supremacistes blancs en el debat presidencial final del 22 d'octubre. Va afirmar que, a diferència de Biden, ell suposadament no era un polític i que certes agències governamentals, com l'IRS [Hisenda], treballaven en contra seva. Trump va continuar minimitzant la gravetat del coronavirus mentre difonia teories conspiratives infundades sobre les finances de Biden. El president pretenia pintar-se com un forà de la política que lluitava per homes com ell, homes blancs.

Això, per descomptat, entra en la ideologia dels extremistes d'extrema dreta que, segons el DHS, es dirigeixen a "...els polítics i els que creuen que promouen el multiculturalisme i la globalització a costa de la identitat WSE [extremista supremacista blanc]". Això també es relaciona amb els esforços del Departament de Treball de Trump per atacar els programes de treball sobre la diversitat sota l’aparença d’un “racisme invers” (una cosa que no existeix) contra els blancs.

Tenim un home al càrrec més alt del govern que inspira i dóna una plataforma als terroristes nacionals. Tot i això, tot i que Trump exacerba el perill, no és la principal causa de la seva existència. I per combatre aquest perill, és fonamental entendre de què prové realment.

Dividint la classe treballadora

En temps de convulsions, sovint es promouen ideologies que distreuen dels problemes reals de la societat. La radicalització dels blancs, sovint homes, per una ideologia que els fa identificar-se amb el constructe social de la seva raça blanca en detriment de qualsevol persona que estigui fora d’ella, té arrels profundes en la perpetuació del capitalisme.
Els Estats Units, com totes les societats capitalistes, han depès des dels seus inicis de l’explotació del treball per construir la riquesa econòmica i el poder de la seva classe dominant. La supremacia blanca ha jugat un paper clau, des dels dies de les 13 colònies [les colònies britàniques que van fundar els Estats Units], a l’hora d’ajudar a crear les condicions que han mantingut la mà d’obra barata.

A mitjans de la dècada de 1600, per evitar que els servents amb contracte blancs i negres s’unissin per combatre les condicions laborals injustes, els que tenien el poder van crear una distinció legal entre els treballadors per sembrar la divisió. Als propietaris de terres pobres, treballadors no abonats i pagesos blancs se'ls va concedir uns quants drets i privilegis addicionals en comparació amb els servents i esclaus negres, que per descomptat no tenien drets. L’elit rica esperava separar els grups i fer menys probable que mai s’unissin en la resistència. Es va animar als blancs pobres a identificar-se més amb els rics caps blancs i propietaris que amb els seus companys de treball d'altres races. Aquestes tàctiques divisives continuen avui.

Els homes i les dones treballadores blanques que es deixen arrossegar per aquestes organitzacions supremacistes blanques pensen que ho fan per millorar les condicions de "la seva gent", sense adonar-se que tota la idea de la supremacia blanca és amagar qui és realment la seva veritable gent i la seva família: altres treballadors de totes les races.
Trump n’és conscient i ho juga per ocultar el fet que no té cap pla real per ajudar els treballadors. Tot i això, fins i tot quan (amb sort) es faci fora Trump, els activistes que lluiten per un món millor hauran de seguir lluitant contra una ideologia que tant de mal fa a aquesta causa.

Per què la carrera presidencial segueix tan ajustada, fins i tot quan l’odi de Trump s’ha exposat constantment? Com ens enfrontem al fet que massa homes i dones blancs estiguin disposats a votar per un home que ha mostrat el seu menyspreu no només pels seus interessos sinó per la seguretat de les persones marginades? Com impulsem la unitat contra l'odi insidiós que explota persones treballadores de totes les races?

No tinc les respostes, però sé que no es pot ignorar el terror extremista supremacista blanc. El primer pas és retirar Trump del càrrec per acabar amb el seu símbol de legitimitat, però la batalla no acabarà aquí i hem d’estar preparats.

Etiquetes de comentaris: , ,

+

Les forces armades a l’Estat Espanyol

30 d’octubre


Joan Josep Nuet, Portaveu d'ERC-Sobiranistes a les Comissions de Defensa i Seguretat Nacional del Congrés dels Diputats.

Cal una aproximació des de l’esquerra al debat sobre la seguretat i la defensa, polítiques públiques indispensables en una societat democràtica, on cal proposar i dimensionar paràmetres allunyats de la mirada conservadora que projecta aquestes polítiques com a instruments de dominació de classe, interessos de classe que defensen les diferents institucions que constitueixen l’Estat.

Una mirada des de Catalunya pot fer pensar que la policia o l'exèrcit d’una futura República Catalana seran molt diferents de la policia espanyola o les Forces Armades d’Espanya, i la resposta roman en la caracterització de classe d’un futur estat català, aquesta caracterització de classe serà la que dimensionarà l’existència, o no, la dimensió i les característiques d’aquets cossos de seguretat i defensa i la seva relació amb la població i en el marc internacional.

La relació d’una majoria de la ciutadania de Catalunya amb la policia, la Guàrdia Civil i les FFAA de l’Estat Espanyol és negativa degut a l’acumulació d’evidències històriques (antigues i recents) del paper repressiu d’aquets cossos armats i del paper determinant que han exercit en la consolidació d’un Estat centralista, conservador i demofòbic, almenys en els segles XIX, XX i el que portem de XXI.

Així doncs seria un error desentendre’s del debat, no només per poder assentar les bases d’un enfoc democràtic en un possible debat constituent, sinó per la necessitat de democratitzar la policia i les FFAA de l’Estat Espanyol amb una mirada com a mínim de veïnatge, amb una mirada fraterna respecte al interessos de la classe treballadora i dels pobles d’Espanya i també per les derivades a Europa i a nivell internacional de les polítiques de defensa i seguretat.

Entrant en matèria, la Llei de la Carrera Militar del 2007 dimensiona les FFAA entre 130.000 i 140.000 mil efectius, aquest fet parteix de la tradició de l'exèrcit franquista, un exèrcit nombrós, poc professional i pensat pel control polític i militar del territori interior no per amenaces externes. Aquest paper de tutela de les FFAA de la vida política de l’Estat Espanyol va construir-se al segle XIX amb el paper destacat dels militars en la política activa, va culminar al segle XX amb els cops d’Estat de Primo de Rivera i Franco (47 anys de govern militar) i va consolidar-se constitucionalment el 1978, constituint una de les columnes vertebrals del Règim del 78, amb una presència i menció preconstitucional que atribueix a l'exèrcit un paper de garant de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola” que en el seu article 8 estableix la tasca de “defensar la seva integritat territorial” i blinda constitucionalment l’estructura de les FFAA “les FFAA constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l’Armada i l'Exèrcit de l’Aire”.

Aquest paper conservador i en molts moments reaccionari de les FFAA queda reforçar per la figura del Cap d’Estat, la monarquia borbònica assumeix una formació militar com a base legitimadora no democràtica del seu poder exercint un paper de “comandant en cap” i desenvolupant en moments clau aquest lideratge com els fets del 23-F o el 3 d’octubre ens recorden.

Les dimensions actuals de les FFAA i la Guardia Civil (cos militar) es de 120.000 i 40.000 actius respectivament, amb una ampliació de 7.000 nous soldats en marxa actualment. D’aquets entre 160.000 i 167.000 mil efectius, més de 46.000 son oficials, una presencia molt sobredimensionada d’una evident macrocefàlia, un oficial mana sobre 3 o 4 efectius de mitjana, siguin agents o soldats.

Apunto una dada sobre la qual caldrà aprofundir pel que significa, en els darrers anys s’han incorporar a l’exercit unes 22.000 mil dones, entre 7.000 i 8.000 han deixat l'exèrcit. Les causes cal cercar-les en les dificultats per fer avançar la carrera militar i professional, l’assetjament sexual i/o laboral o les dificultats per conciliar la feina amb la família. L'exèrcit es per antonomàsia una estructura patriarcal i l'exèrcit espanyol seguim defensant aquest fet a traves del senyalament i estigmatització de les dones militars que denuncien aquest fet com fa, per exemple, la justícia militar, un espai d’impunitat i protecció de militars per militars.

El 1986 Espanya va incorporar-se a l’estructura política de l’OTAN i encara que el referèndum establia la no participació en l’estructura militar, de facto, Espanya està totalment integrada en aquesta estructura i igual que el compromís del PSOE de la no nuclearització de les bases militars nord-americanes a l’Estat Espanyol, ha quedat en paper mullat. La cimera de l’OTAN de Cardiff de l’any 2014 va establir la recomanació de dedicar com a mínim el 2% del PIB dels estats a despesa militar i actualment el replegament militar de l’administració dels EE.UU de Trump segueix pressionat pel compliment d’aquest acord.

Segons les dades pressupostàries del Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) de 2020 (prorrogats del 2019 i aquets del 2018, encara amb M.Rajoy de President i M. Dolores de Cospedal de Ministra de Defensa) la despesa de defensa reconeguda ronda els 10.000 mil milions d’euros, prop de l’1% del PIB. Aquesta xifra s’esgrimeix com la d’un dels pressupostos de defensa més baixos percentualment de la UE. Aquesta dada es falsa.

S’opera igual que amb el pressupost de la Casa Real, oficialment es de 8’5 milions d’euros, però, la realitat és que el manteniment del patrimoni, la seguretat, el transport, etc., etc., son partides distribuïdes en diferents Ministeris, resultat, opacitat, la despesa real de la Casa Real es desconeguda però molt per sobre de 8’5 milions.

A aquets 10.000 mil milions s’ha de sumar, les despeses derivades dels militars reservistes o pensionistes, les pensions de guerra, la mútua militar (ISFAS), la Guardia Civil com a cos militar que es, els crèdits en I+D destinats al desenvolupament d’investigació en nou armament militar, el manteniment i la construcció de noves infraestructures militars, les aportacions a organismes internacional de caràcter militar com l’OTAN o programes conjunts derivats de control d’armament. També cal incorporar al Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) que en aquest moment depèn del Ministeri de Defensa.

Afegir que en aquest moment s’han incorporat en els darrers anys el finançament dels Programes Especials d’Armament (PEA), aquets 19 programes de compra massiva d’armament, subscrits entre 1997 i 2004 que signifiquen una despesa mínima de 37.000 mil milions d’euros que van pagant-se fins l’any 2025, van romandre en una gestió paral·lela al pressupost del Ministeri de Defensa i afecten a nous avions, fragates, helicòpters, blindats, submarins, drons, avions, satèl·lits, etc.

La suma de totes aquestes despeses distribuïdes en diferents ministeris i articulats en diferents estructures militars (farmacia militar, sanitat militar, exèrcits de terra, aire i armada, entramat militar industrial d’empreses privades) ascendeix l’any 2020 a 20.029 mil milions d’euros, el 1’79% del PIB.

L’Estat Espanyol és un dels principals productors i exportadors mundials d’armament, el en els darrers anys s’ha ampliat tant l’oferta de productes oferts com la cartera de clients. L’Estat i les empreses privades d’armament mantenen una estreta col·laboració comercial i estratègica, basada en:
  • L’Estat atorga crèdits tous a les empreses privades d’armament per investigar i desenvolupar nou armament adaptat a la demanda del mercat.
  • L’Estat és un primer comprador d’aquest material per abastir a les FFAA.
  • L’Estat subscriu contractes de col·laboració amb d’altres estats de la UE i l’OTAN per desenvolupar entramats industrials conjunts per investigar, desenvolupar i comercialitzar aquets productes.
  • L’Estat fa d’avalador d’aquestes empreses davant d’altres estats perquè es puguin subscriure contractes de subministrament a les seves FFAA.
No cal dir que la comunitat internacional a partir del 2013 amb l’aprovació del Tractat Internacional sobre Comerç d’Armes ha reforçat els mecanismes de control i verificació però, en aquest moment, es una realitat que aquest augment del ritme exportador espanyol (molt reforçar pel que va ser Ministre de Defensa del Govern de M.Rajoy, Pedro Morenés, persona molt vinculada al complex militar industrial) està comportant la venda i col·laboració amb països que participen de conflictes bèl·lics il·legals, al marge de qualsevol mandat de la ONU com son les guerres i agressions al Iemen, Síria, Líbia, Nagorno-Karabaj i Palestina, amb les vendes d’armament a l’Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units, Turquia o Israel.

Apuntar que està sent investigada per la Fiscalia Anticorrupció la xarxa de corrupció que les empreses espanyoles d’armament han anat implementant en els darrers 20 anys en les vendes d’armament a l’Aràbia Saudita i que utilitzava comptes suïssos.
Cal una proposta de readaptació tant de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, la Policia Nacional i la Guardia Civil (amb desmilitarització de la segona i un replantejament generals dels cossos policials i el CNI).

Cal una reducció pressupostària del 40% d’aquets 20.000 milions (son 55 milions d’euros diaris de despesa militar, 426 euros anuals per habitant) i una reducció d’entre el 40 i el 50% dels efectius de les FFAA. Cal suspendre els PEA i repensar aquesta aspectes sense la pressió de l’OTAN i el complex militar industrial.

Cal sortir de l’OTAN, i desmantellar les bases dels EUA en territori espanyol.
Cal modificar la Constitució i també les Lleis de Carrera Militar i de Tropa i Marineria.
Cal un debat i una proposta europea de seguretat i defensa, independent de l’OTAN i basada en els principis de pau i solidaritat.

Etiquetes de comentaris: , , ,

+

L’ocupació, la nova pandèmia? Orígens i realitats

30 d’octubre

Edgar Gandia

Des dels mitjans de comunicació s'està llançant des de fa mesos una campanya de persecució implacable en contra de l'ocupació que coincideix, curiosament, amb l'anunci d'una nova crisi que afectarà en gran manera l'habitatge, com va succeir el 2008. En aquest article analitzem part dels orígens, conseqüències i realitats entorn de l'ocupació i la crisi de l'habitatge.

A causa de l'auge de propaganda d'odi i desinformació per part dels grans mitjans de comunicació, no sols les televisions, si no les ràdios i els diaris, em veig en l'obligació moral de contribuir a aportar una visió diferent de l'ocupació i l'habitatge. Però primer, hem de parlar de la relació dels mitjans de comunicació amb les entitats bancàries, financeres i fons d'inversió, així com amb grans empresaris i, en general, la burgesia capitalista:

En primer lloc, cal assenyalar que Mediaset i Atresmedia controlen el 58% de la programació a Espanya, és a dir, que prop del 60% del que es diu i es mostra en les cadenes televisives ve ordenat directament per dos grans conglomerats multimilionaris. De la mateixa forma, altres mitjans corresponents a la ràdio i els periòdics també estan controlats per grans conglomerats amb relacions molt estretes amb la inversió immobiliària.

– El “Grupo Prisa” va saldar els seus deutes amb CaixaBank amb accions, passant CaixaBank, HSBC i Banc Santander a controlar el Grupo Prisa en el seu conjunt, que controla al seu torn la Cadena Ser, El País, Cadena Dial, El Huffington Post, entre altres mitjans.

– “El Mundo” pertany al conglomerat italià “RCS”, que en els ’80 es va veure embolicat en escàndols de corrupció amb el Banco Ambrosiano i actualment té una relació estreta amb les entitats financeres del país.

– “Vocento” és un gran conglomerat informatiu que fins i tot va arribar a estar dirigit per la mateixa persona que dirigia el Banc Santander: Rodrigo Echenique. Controla mitjans com la cadena COPE o els diaris ABC, el diari Avui, El Comerç, entre altres.

– “Grup Godó” (principal conglomerat informatiu català), està fusionat a la pràctica amb Caixa Bank, sent el comte Godó membre del consell administratiu de l'entitat financera, anteriorment vicepresident de La Caixa, i sent Emilio Botín, marquès i nét, besnét, nebot, fill, germà i pare, de banquers vinculats al Banc Santander. El Grup Godó controla mitjans com La Vanguardia, 8TV, RAC1, o el diari Magazine.

– El diari “Ara” té com a accionista principal a la família Envolta, que compta amb una proximitat històrica amb La Caixa.

– “Grupo Planeta” és l'accionista majoritari d'Atresmedia, que controla cadenes com Antena 3, La Sexta, Neox, Nova, o el diari La Razón. El Grupo Planeta és propietat de la família Lara, que fins fa poc posseïa el 12,5% de les accions del Banc Sabadell, comprades a La Caixa. Entre ells figura José Manuel Lara Bosch, el pare de la qual era un militar franquista. El mateix José Manuel, va ser membre del consell d'administració del Banc Sabadell Atlàntic

– BlackRock, fons d'inversió immobiliari (també coneguts com a Fons Voltors) amb seu als EUA compta amb un 4,8% de les accions de Mediaset (Tele5, Cuatro, etc.).

Vist que els bancs tenen un especial interès en els mitjans de comunicació, així com poder per a condicionar i manipular per complet la informació que ens arriba a través de les principals cadenes, podem analitzar l'interès que els bancs tenen en l'habitatge. Per a això, és necessari tornar als orígens de la crisi, les seves causes i els seus causants.

El 2008, la crisi financera va esclatar després que nombrosos bancs es dediquessin a especular, durant els anys anteriors, amb el deute sorgit dels préstecs hipotecaris. Aquesta s'explica de manera que els bancs i entitats financeres, veient el bon preu al qual es venien aquests deutes (bàsicament apostant que no podrien pagar-les a curt termini i generarien molts interessos a llarg termini) els bancs van començar a concedir préstecs amb les mínimes condicions, la qual cosa els proporcionava una gran cartera de deute amb la qual especular i vendre. Una irresponsabilitat a la qual polítics del PP, que havien disposat les lleis perquè això fos possible, en dirien després “viure per sobre de les nostres possibilitats”.

Derivada d'aquesta especulació es va crear una bombolla econòmica al voltant de la construcció d'immobles. Li diem bombolla perquè el creixement econòmic era fals i tot apuntava que es desplomaria de cop, l'expliquem:

Un deute hipotecari de 250.000€ es venia per 300.000€ a, per exemple, una altra entitat bancària que creia que aquesta família no anava a poder pagar-la i que, per tant, cobraria més de 300.000€ a causa dels interessos generats pel deute. Aquest comprador venia el deute per 450.000€, assegurant que reportaria beneficis de 600.000€ pel mateix motiu. Aquest procés es repetia i les entitats financeres es van dedicar a comprar i vendre deutes de 300.000€ que de sobte asseguraven beneficis de 600.000€ i que, per tant, passaven a tenir un valor molt major del real.

Quan les entitats financeres (bancs i fons d'inversió) es van adonar de la quantitat de diners ficticis que tenien, van començar a vendre aquests actius, tement que el mercat s'adonés que, efectivament, aquest capital era fictici, i es desfés d'ell abans que ells, fent que es reduís el seu valor i per tant el seu capital, cosa que va succeir de totes maneres però controlat per les mateixes entitats financeres, de manera que els repercutís un mal menor. De sobte, tot aquest deute i tot aquest capital en forma d'habitatges i deutes s'havia reduït dràsticament, les propietats, que ja no es podien vendre al preu desitjat, eren un llast i la bombolla va explotar de cop. L'economia es va ressentir, el mercat immobiliari va callar en picat i es van perdre milions d'ocupacions, entrant de cap en la crisi de 2008.

A causa de les lleis establertes pels governs de dretes i de falsa esquerra, els bancs tenien la potestat d'expropiar els habitatges d'aquelles famílies que no poguessin pagar la hipoteca i, així i tot, conservar el deute. És a dir, que les famílies perdien la seva casa, però mantenien el deute hipotecari.

No cal dir que l'expropiació només està mal vista quan la realitza l'estat, quan la realitzen les entitats privades mai està mal vist i s'usen eufemismes, a més de que no se'ls exigeix cap compensació econòmica, com sí que es fa amb la propietat privada dels rics i empreses.

A causa d'aquesta flagrant injustícia, van sorgir molts grups en lluita per la defensa d'un habitatge digne, com la PAHC, que a través de l'acció col·lectiva van aconseguir fins i tot promulgar lleis en defensa de l'habitatge, com la 24/2015, o incús que s'obligués els bancs a eliminar el deute hipotecari una vegada expropiada l'habitatge (el que es coneix com a “Dació en pagament”). Una lluita noble en defensa d'un dels articles més maltractats de la Constitució, aquesta que tant defensa l'extrema dreta, a la qual el govern, lluny d'acceptar la legitimitat d'aquesta, va respondre amb la Llei Mordassa i la repressió en forma d'innombrables detencions i multes.

No obstant això, molta gent havia perdut el seu treball, o directament mai havia tingut capital per a comprar un habitatge a causa de la caiguda dels sous i la pujada del cost de la vida.

És per això que, amb el temps, al no oferir-se cap alternativa residencial i en percebre una voluntat nul·la per part del govern de solucionar aquesta situació, va sorgir un moviment per l'ocupació que defensava que les persones que s'havien quedat sense llar, o les que no tinguessin els mitjans per a adquirir-ne una, ocupessin els habitatges que ara eren propietat d'entitats multimilionàries, robades a particulars aprofitant-se de la desgràcia que els mateixos bancs havien provocat, i que conservaven (i continuen fent-ho) buides amb la condició de reduir l'oferta i augmentar el preu de l'habitatge.

Aquest moviment per l'ocupació dura fins als nostres dies, i davant l'esclat d'una nova crisi, els bancs temen que augmentin les ocupacions o que els moviments per l'habitatge tinguin massa força i aconsegueixin evitar que s'expulsi lliurement de les seves cases als qui no puguin pagar-les per culpa d'una crisi provocada, de nou, pels rics.

Davant això, els bancs i entitats financeres, fons d'inversió, etc. pretenen, amb l'ajuda dels grans mitjans de comunicació i de l'extrema dreta (VOX, C’s, PP i els moviments conservadors), posar a la població en contra de l'ocupació, igualant l'ocupació al delicte de violació de domicili, sent aquest últim un delicte marginal, que es dóna en moltíssima menor mesura, que s'aplica a l'habitatge habitual, i que es resol molt més ràpid i amb sancions majors.

No obstant això, la realitat que s'omet és que a Espanya hi ha gairebé 3,5 milions d'habitatges desocupats la sortida dels quals al mercat s'impossibilita amb l'objectiu d'augmentar els preus de l'habitatge. Només a Catalunya, prop de 45.000 són propietat de bancs, fons voltor i grans forquilles i especuladors.

Segons dades de l'INE, el 2019 es van ocupar prop de 14.600 habitatges, dels quals tan sols 3.000 eren habitatges de particulars. És a dir, el 0,0116% del total d'habitatges. Cal dir que, malgrat la immensa campanya de criminalització de l'ocupació, aquesta només ha augmentat en 357 respecte al període anterior. De les prop de 14.500 habitatges ocupats, més del 80% de les mateixes consisteixen en immobles inutilitzats propietat d'entitats financeres o els seus fons voltors associats.

El 67% dels desnonaments actuals es realitzen per impagaments del lloguer degut al que s'estableix en la “Llei d'Arrendaments Urbans”, en un moment en què cada vegada més grans forquilles aposten per aquesta modalitat, deixant les hipoteques en un pla secundari i provocant, com ja va passar amb aquestes, un augment astronòmic del preu del lloguer i l'especulació sobre aquest, que ja ha crescut més d'un 63%, enfront dels salaris, que han crescut tan sols un 2,5%.

Cal recordar que, malgrat que els bancs van usurpar els immobles i van mantenir els deutes sobre aquests, encara van rebre un rescat multimilionari procedent de les arques públiques del qual se'ls ha perdonat prop del 90%, és a dir, uns 70.000 milions, demostrant una vegada més que el capitalista no arrisca res. Enfront d'una capa rica i minoritària de la població que generen la seva riquesa a costa de l'especulació i la misèria, asseguts en seients de cuir i de pell i iots milionaris, ens fan creure que són els qui ocupen els vagues que no volen treballar o que no volen pagar.

La realitat és que l'ocupació és un fenomen derivat de la necessitat, provocada pels mateixos rics que treuen de casa als qui després acaben realitzant aquesta pràctica, que segurament es reduiria al màxim amb un repartiment equitatiu de la riquesa, la prohibició de la banca privada amb ànim de lucre, i un augment de la qualitat de vida de les classes majoritàries, en detriment de l'acumulació excessiva i innecessària de capitals per part de les grans fortunes, que sent només l'1% de la població, acumulen el doble de la riquesa que el 50% de la restant.

La versió en castellà de l’article es va publicar al blog Diana de Picas el 22 d’octubre

Etiquetes de comentaris: , ,

+

Veneno

30 d’octubre

Sofía Lorenzo González

El mes de març passat s'estrenava en la plataforma Atresplayer Premium, d'Atresmedia, Veneno, una sèrie que narra la vida de Cristina Ortiz La Veneno entremesclant-ho amb la història de Valeria Vegas, una estudiant universitària que va conèixer a Cristina i va escriure les seves memòries “¡Digo! Ni puta ni santa”, publicades poc abans de la mort en 2016, en circumstàncies molt sospitoses, de l'estrella de la televisió. La sèrie ha suposat un autèntic fenomen audiovisual en els últims mesos i el passat cap de setmana vam poder veure el seu vuitè i final capítol, seguit de l'emissió en obert dels dos primers episodis en Antena 3.

Sense caure en el simple efectisme, la morbositat o en la pornografia del sofriment com a ganxo per a l'audiència, aquesta producció suposa un recorregut emocional per la vida de Cristina. Veiem moments de la seva infància (etapa en la qual és interpretada per Guille Márquez) i adolescència (en la qual li dóna vida Marcos Sotkovszki) al seu natal Adra (Almeria), quan encara se la coneixia com Joselito. L'actriu Jedet agafa el relleu per a interpretar a una Cristina ja jove adulta, quan inicia la seva transició per a viure obertament com una dona trans. A partir de la seva etapa com a prostituta a Madrid (en aquest Parque del Oeste en el qual descansen part de les seves cendres i es restablirà la placa que li retia homenatge i que va desaparèixer l'any passat) és interpretada per Daniela Santiago, que retrata a Cristina en el seu salt a la televisió. Esta noche cruzamos el Mississippi i La sonrisa del pelícano són els programes que la converteixen en una icona absoluta de la cultura mediàtica de la dècada, sent la primera dona trans que té un paper tan destacat en el mitjà audiovisual i convertint-se en un referent de visibilitat per al col·lectiu. Després d'uns anys de vivències molt intenses i una estada en la presó, La Veneno torna als platons de programes com ¿Dónde estás corazón? i Sábado deluxe, interpretant-la en aquesta etapa final Isabel Torres. Enmig d'aquesta voràgine, Cristina viu el dolorosíssim distanciament de la seva família (especialment de la seva mare, que no accepta que la seva filla sigui una dona trans), relacions sexoafectivas profundament tòxiques, els canvis socials de l'Espanya de finals dels anys 90 i primers anys 2000 i infinitat d'anècdotes amb les seves amigues, entre les quals cobra un especial protagonisme Paca La Piraña, que en la sèrie s'interpreta a si mateixa.

A mesura que et submergeixes en totes les històries que teixeixen la vida de Cristina, és impossible no plantejar-se unes certes preguntes: els mitjans de comunicació li van agafar afecte genuïnament o simplement la van tractar com un mico de fira? L'audiència s'entretenia amb ella o es divertia a la seva costa? És hipòcrita que les cadenes de televisió que van explotar la seva imatge quan el públic l'adorava i van passar a humiliar-la en polígrafos i entrevistes vàries després de la seva estada en la presó ara intentin vindicar la seva història?
Els relats importen. Les narratives importen. Qui compte quin i com ho explica importa. A Cristina se la hi titllava de fantasiosa: es posaven en dubte totes les seves declaracions sobre els secrets del món de la faràndula, sobre els homes famosos amb els quals suposadament havia mantingut relacions o sobre el seu pas per la presó, ple d'abusos i vexacions. Se la hi tractava de xarona, maleducada i ordinària: tendim a veure mala educació en una dona parlant sense embuts i sent honesta amb les seves opinions i el relat de la seva vida (sobretot si és una dona que pertany a col·lectius socialment desfavorits de per si mateix, com és el cas de La Veneno, dona trans), però no en l'home dèspota engominado de torn.

Veneno ens enfronta a nosaltres mateixes, ens posa davant del mirall i ens obliga a reflexionar col·lectivament sobre a qui li donem un tracte determinat i per què. Cristina és una tota una llegenda en l'imaginari popular perquè era deslenguada, s'enfrontava a qualsevol i parlava sense embuts de temes tabú en la televisió d'aquella època. Però cal pensar en les persones com a persones i no com el mite que generen al seu voltant: la gent li té un gran afecte perquè, sobretot, es notava que era una bona persona. És per això que la seva figura va perviure més enllà del meme i de les seves nombroses frases mítiques (“¡Digooooo!”, “¿Qué curriculum tiene esta tarántula?”, “Que me casooooo… y me mato”) i encara la continuem recordant com una estrella del seu temps, un huracà que ens va deixar massa aviat.

Etiquetes de comentaris: , ,

+

El Partit Comunista contra el Barça

30 d’octubre

David Moreno

“El Partit Comunista de Rússia juga contra el FC Barcelona”, aquest titular no és conseqüència d’una errada en transcriure cap text, de fet aquest esdeveniment va tenir lloc aquest octubre i es va disputar a l’elit del futbol sala -o futsal- masculí. El 9 d’octubre del 2020 el PCR i el FCB es van enfrontar en les semifinals de la Champions de futbol sala i l’equip culer es va imposar –als penals- a l’equip rus. Pocs dies després els culers van guanyar el títol europeu i van consolidar el FC Barcelona com l’entitat esportiva amb més títols de campions d’Europa (41), molt per sobre d’altres entitats com el Milan, Bayern o Reial Madrid.

Però aquest article no tracta sobre el Barça, sinó sobre el PC de la Federació Russa (МФК КПРФ), club de futbol sala fundat el 2003 a partir d’una proposta del propi Partit Comunista de la Federació Russa en el context de les eleccions a la Duma. Diversos partits van impulsar la creació d’equips de futbol sala per jugar un torneig entre ells. L’equip comunista va emportar-se aquest campionat creat pels partits polítics

Les bones sensacions esportives arrel d’aquest triomf animarien al Partit Comunista a donar el suport necessari per crear un projecte de futsal amb cara i ulls. L’encarregat -fins i tot exercint d’entrenador- seria el primer vice president del PCFR Iván Mélnikov, professor universitari de professió. 

La decisió dels comunistes russos va ser tot un encert i l’any 2011 l’equip de futsal 
va aconseguir pujar a la Super Lliga Russa (equivalent de la Primera Divisió a la Liga Nacional de Fútbol Sala espanyol).  Actualment, el seu pressupost és molt inferior al dels equips històricament més destacat del futbol sala rus, però això no ha estat un impediment perquè els comunistes siguin un equip de referencia a Rússia i Europa. 

A la darrera temporada de la lliga russa, el PCFR va quedar en segona posició, fet que li va permetre accedir a la Champions, arribant a les semi finals contra el Barça. 

La seva vinculació amb l’organització política no només és econòmica -una part important dels seus ingressos provenen de les subvencions d’aquest partit, sinó que comparteixen també els seus principis de justícia social, llibertat i fraternitat. 

“Ens identifiquem totalment com una entitat esportiva dins del partit. El nostre treball i progres son un assumpte comú”. Aquestes paraules son del president de l’equip, Iván Mélnikov, fill de l’impulsor del projecte. En la línia de la vinculació entre partit comunista i equip de futbol sala, Mélnikov insisteix: “El partit ajuda a cercar fonts de finançament. Son organitzacions i persones que no expressen la seva simpatia directament amb la lluita política, sinó a través de tasques profitoses per a tota la societat, com l’esport”. 

Etiquetes de comentaris: ,

+

La moció de censura feixista i la victòria del moviment unitari antifeixista grec

23 d’octubre
Pere Fernàndez Armengot. Àrea de Moviments Socials de Comunistes de Catalunya i activista d’UCFR-Unitat Contra el Feixisme i el Racisme 

 Quan llegeixes aquest article, estaràs més que fart de les darreres hores de bombardeig mediàtic de discurs d’odi de VOX, des de la tribuna del Congreso, amb la utilització perversa d’una moció de censura feixista sense lògica en clau d’aritmètica parlamentària, però molt ben planificada per l'extrema dreta. I és que cal una constatació prèvia clau: l’extrema dreta té estratègia i té recursos. Les seves jugades tàctiques, el seu relat i la seva acció comunicativa, lluny de la improvisació, són sempre molt estudiades i planificades. 

Ja en les primeres hores, podem assenyalar que la moció de censura feixista, sense cap lògica en clau en clau d’aritmètica parlamentaria, té aquesta planificació: 1. Maximitzar quota de pantalla i amplificar el so dels altaveus mediàtics propagadors de discurs d'odi, tot convertint la seva agenda en el centre de l’agenda política. El perill de la presència institucional de l’extrema dreta, més enllà del seu pes quantitatiu és la seva capacitat de condicionar i contaminar al conjunt de l’agenda política La missió de V0X no era fer caure el Govern espanyol —això encara trigarà una mica— sinó aconseguir marcar l’agenda mediàtica. I un cop més ho han aconseguit perquè els mitjans encara no han entès com funciona l’extrema dreta.

 

 

2. Disputar al PP (“la derechitacobarde”) no només quota electoral i institucional, sinó l’hegemonia de l’espai polític dreta extrema + extrema dreta. Al futur veurem si les elits (o fraccions de les mateixes) donen per amortitzat al PP o a VOX, quins dels dos actors els hi és més convenient per gestionar i rendibilitzar el discurs “seguritari” de la por, en un escenari 2022 de recuperació de l’austeritat i d’agreujament de la cruesa de la crisi social. Aquesta és l’estratègia de les extremes dretes, rendibilitzar el patiment i la inseguretat. Això pot incloure l’amortització de Santiago Abascal (com amortitzat ha estat Albert Rivera) i l’alça de la tecnòcrata de l’extrema dreta Rocio Monasterio, amb un perfil més idoni per pescar vot, fins i tot en aigües de la dreta liberal. 

3. Catalunya. Les eleccions catalanes del 14 de febrer de 2021, són ara d’altíssima prioritat per VOX. Objectiu: assolir grup parlamentari propi al Parlament de Catalunya i les verinoses resultants del mateix (finançament institucional, quota de pantalla, bronca parlamentària diària i judicialització). El doble paper d’Ignacio Garriga de ponent de la moció de censura al Congreso i cap de llista al Parlament, atorga a la moció de censura fatxa el rol de precampanya pel 14-F. 

D'aquesta prioritat de VOX per Catalunya, hem de prendre bona tota totes les entitats i organitzacions de la xarxa d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, i desplegar la campanya #StopVOX a tots els pobles, viles i ciutats de Catalunya. De forma especial, als que conformen les demarcacions de Barcelona i Tarragona. Amb la poca perspectiva temporal de la cloenda de la moció-pantotxada fatxa, les forces d’esquerres i democràtiques han fet molt bona feina. El manifest conjunt de les esquerres i el sobiranisme, es molt bona notícia. La interpel·lació a PP i C’s a votar favorablement a la moció de censura de VOX, realitzada per l’amic i diputat de l’esquerra abertzale, Oskar Matute, l’hem d’interpretar com a denuncia dels acords autonòmics i municipals del PP i C’s amb VOX, no pas per la no consciència de la necessitat d’aïllar a l’extrema dreta. Val la pena escoltar la intervenció d’ Oskar Matute, desemmascarant el programa econòmic i social real de l’extrema dreta de VOX. És moment de plantejar-ne si la posició del diputat Aitor Esteban, en representació del GP del PNV, de negar-se al debat amb l’extrema dreta, convé que salti d’experiències municipals d’aïllament de l’extrema dreta a l’acció parlamentària. Aquesta reflexió, l’ha entomat Gabriel Rufian, del GP Republicà (ERC-Sobiranistes) I, sens dubte que l’extensió de l'aïllament institucional de l’extrema dreta estarà molt lligada a la capacitat d’organització i mobilització popular del moviment unitari contra el feixisme i el racisme a tots els pobles que conformen l’actual Estat espanyol. El resultat final de la moció de censura de l’extrema dreta és una molt bona notícia. És la imatge del cordó sanitari d’aïllament institucional de l’extrema dreta, del tot necessari per combatre-la per terra, mar i aire. Dèiem que caldrà analitzar l'impacte polític, mediàtic, social i cultural d’aquesta jugada teatral-parlamentaria. Però veient i escoltant tertúlies, llegint algunes informacions i una primera i rapida navegació per les xarxes socials, dona la preocupant impressió que comencem a combatre el feixisme des de zero. I, ni de bon tros és així. Els interrogants envers el nivell de consciència del perill del feixisme, de que fer pel combatre’l i els desmentit d’afirmacions-mantra ben intencionades, però equivocades (“ignorem l’extrema dreta, perquè si l’assenyalem els hi heu fet una propaganda gratuïta”,....) , troben la resposta en l’acció pràctica i concreta, per tant avaluable i verificable, desenvolupada per moviments unitaris. És, sens dubte, el cas de l’ experiència d’ Unitat Contra el Feixisme i el Racisme), que el quinze d’octubre va complir 10 anys. Deu anys d’ acció unitària contra el feixisme i el racisme, amb resultats avaluables i verificables, al conjunt de Catalunya i a nivell local. La connexió entre la moció de censura feixista i la lluita d’ UCFR està molt ben explicitada al fil de piulades “just in time”, en viu i en directe, a peu d'escó, de la companya de lluita i diputada d’ERC-Sobiranistes Maria Dantas, màxima referent de l’antifeixisme i antiracisme a l’hemicicle: Dijous 22 d’ octubre, el segon dia de la moció fatxa, arriben molt bones notícies de Grècia. La direcció d’Alba Daurada entrarà a la presó avui. El tribunal rebutja la demanda del fiscal de suspendre la condemna pendent les apel·lacions. La lluita unitària funciona. Ara toca #StopVox Veient-ne reaccions a Grècia: Girem la mirada uns dies enrere. El matí de dimecres 7 d’octubre les agències de notícies i els mitjans de comunicació donaven màxima difusió a una noticia: “La Justícia (grega) considera a Alba Daurada una organització criminal. El Tribunal d'Apel·lació sentència que la cúpula del partit neonazi dirigeixen una estructura delictiva culpable dels crims comesos pels seus membres després d'estimar que van ser ordenats jeràrquicament” Agència EFE. El 7 d’octubre, va ser un dia històric per a la lluita contra el feixisme i el racisme. No només per a Grècia, també per al conjunt d’ Europa i del món. Per aquell dia, KEERFA(Moviment Units contra el Racisme i la Amenaça Feixista) de Grècia, moviment germà d’ UCFR Catalunya, havia convocat una jornada de mobilitzacions al carrer. En paral·lel, sindicats grecs, molt importants dins el moviment unitari, havien convocat vagues. I el dimecres 7 d’octubre, també va ser una jornada internacional. Unitat Contra el Feixisme i el Racisme,va convocar una concentració a Plaça Sant Jaume, en el marc de la jornada internacional de mobilitzacions en suport a la jornada de vagues i lluites convocades a Grècia, en la jornada final del judici contra la cúpula del partit neonazi grec Alba Daurada. A més dels canals de comunicació d’ UCFR, diferents organitzacions de la xarxa d’ Unitat vàrem difondre la convocatòria i fer una crida a la participació a la mateixa El dimecres 7 d'octubre va ser un dia històric per a la lluita contra el feixisme i el racisme a Grècia i més enllà. La justícia grega va condemnar a tota la cúpula del partit neonazi Alba Daurada, amb l’acusació de constituir una organització criminal. Encara que el judici fa durar gairebé sis anys, per a una gran part dels mitjans de comunicació, l’atenció periodística es va limitar a un sol dia, el 7 d’octubre. A l’endemà ja no era noticia. 

Tanmateix, costarà trobar informació “El tribunal rebutja la demanda del fiscal de suspendre la condemna pendent les apel·lacions” (22/10/20) Aquesta connivència entre extrema dreta i el món judicial i policial, us sonarà. Es una constant arreu. El 7 d’octubre, els carrers davant i a l’entorn de la seu del tribunal a Atenes, estaven plenes de desenes de milers de persones. S’estava mobilitzant gairebé tota l'esquerra, els sindicats, col·lectius de persones migrades i refugiades, col·lectius LGTBI+, organitzacions juvenils, estudiantils, feministes, ecologistes.... expressió de la xarxa unitària de KEERFA. 

Però, la condemna judicial a la cúpula del partit neo-nazi grec, és fruit d’un molt bon equip de juristes antifeixistes i antifeixistes, que de forma voluntària i no remunerada, han estat durant molts anys treballant molt i molt bé ? O hi ha molt més? Com es caracteritza Alba Daurada? I el conjunt mutant de l’extrema dreta grega ? Com es caracteritza el moviment unitari i la lluita unitària de KEERFA ? La victòria del moviment unitari antifeixista grec, el coneixement de la seva experiència, poden ser una guia útil , per a les esquerres ibèriques per tal de derrotar unitàriament a VOX ? 


La victòria del moviment unitari antifeixista grec: una guia per a les esquerres ibèriques per tal de derrotar unitàriament a VOX" 


Aprofundirem en propers articles sobre aquest anàlisi. I intentarem conèixer les claus interpretatives de dos realitats: Andalusia i Madrid. 

Sobre Andalusia, intentarem conèixer les claus interpretatives de per que a quasi dos anys de l’emergència institucional de VOX i el seu acord amb PP i C’s condicionador del govern andalús i contaminador diari de la política andalusa, no s’han fet passos endavant ni esforços, amb poques excepcions locals, per constituir un moviment unitari ampli i plural que combati i derroti a l’extrema dreta. I òbviament, tenim molt present, que Andalusia es frontera sud, d’extraordinària importància en les politiques de migració i refugi. 

Sobre Andalusia, intentarem conèixer les claus interpretatives del descontrol de la comunitat i de la capital i de l’hegemonia asfixiant que practiquen la dreta extrema i l’extrema dreta. “A Catalunya ni us ho imagineu”. I, també entendre les claus del per que no s’han fet passos endavant ni esforços, amb poques excepcions locals, per constituir un moviment unitari ampli i plural que combati i derroti a l’extrema dreta madrilenya-espanyola-molt espanyola. 

Entendre les claus pròpies de Madrid i Andalusia és necessari per poder recolzar, mai aterrar/substituir, el naixement d’experiències des de la base i el Km 0, de moviment unitari contra el feixisme i el racisme. Dos pobles germans claus per derrotar, fraternalment, a l’extrema dreta. Aprofundirem també, properament, sobre l’ experiència grega, però de ben segur entendreu moltes coses llegint aquests articles / informacions, que us donem en forma de referències: 

  1. Cómo han vencido al fascismo en Grecia, per Hibai Arbide 
  2.  Anàlisi de les diferents organitzacions de l’extrema dreta grega (de la caiguda de LAOS, l’equivalent grec de VOX i el creixement del partit neo-nazi Alba Daurada i la seva caiguda posterior) 
  3.  La extrema derecha en Grecia después de Amanecer Dorado, per Hibai Arbide 
  4.  Golden Dawn: the rise and fall of Greece’s neo-Nazis (Alba Daurada, ascens i caiguda dels neonazis de Grècia), per Daniel Trilling 
  5.  Pàgina web de KEERFA, per conèixer que la lluita contra el feixisme i el racisme, no s’atura a Grècia 

Etiquetes de comentaris: ,

+

Llei del Teletreball, una oportunitat perduda

23 d’octubre


Lluís Fernández, advocat laboralista

Ja ha entrat en vigor la nova Llei del Teletreball, i francament penso que s’ha tornat a perdre una oportunitat per a conquerir drets per a la classe treballadora. La realitat d’aquesta nova norma es que regula uns drets que en la gran majoria ja existien abans;  l’únic avenç és una major concreció en aquests drets (que de vegades no es poc), però s’ha deixat massa marge a la negociació individual de les condicions de treball, i ja sabem que quan es negocia individualment amb l’empresa, les posicions sempre son desiguals, i en el teletreball no es una excepció. 

S’entendrà més gràficament si diem que s’ha construït una teulada sense els fonaments de la casa: de poc serveix poder negociar individualment enfront de l’empresa les teves condicions laborals al teu domicili si l’empresari en qualsevol moment pot acomiadar-te a un preu irrisori derivat de la Reforma Laboral que ens va deixar el Partit Popular i l’actual Govern, incomprensiblement, encara no ha derogat tot i ser un compromís ferm de campanya dels dos partits del Govern Espanyol. Per tant, el gran error d’aquesta norma consisteix en l’enorme llibertat que li dóna a l’empresa per decidir com es fa el teletreball, fins al punt de que si es vol fugir dels pocs drets nous que regula en té prou amb limitar les hores de teletreball a un 30%. 

Ara bé, caldrà tenir clar quines son les novetats i les eines legislatives de les que disposa cada treballador/a que està fent feina des de casa. I una d’elles que en un futur pot ser important és la prohibició expressa que fa la Llei conforme el teletreballador no pot estar cobrant menys que el treballador que ho fa presencialment, i això inclou plusos i complements de transport que estiguin regulats al Conveni Col·lectiu, i que alguns patrons al març (amb el confinament sobtat) es van afanyar en treure de la nòmina “perquè jo no t’has de desplaçar a la feina”. 

Un altre dret que atorga aquesta Llei és la reversibilitat, és a dir, paradoxalment aquesta norma no concedeix el dret a teletreballar sinó a que si ho estàs fent puguis deixar de fer-ho. A partir d’aquí, si s’acorda fer teletreball es faria un contracte (realment seria un annex al contracte inicial) en el qual s’especificarien les condicions. I aquest és un apartat força interessant, ja que condicions com l’horari, les despeses que té el treballador, i quines eines de treball t’ha proporcionat l’empresa quedaran per escrit en un contracte que obligatòriament s’ha de registrar. Els drets que queden formalment per escrit normalment costa menys fer-los valer davant dels tribunals. 

De fet, el tema més espinós i que més ha sortit a la premsa és el de les despeses derivades del teletreball. I la norma és francament decebedora perquè deixa clar que els ha d’assumir l’empresa (que el medis de treball els ha d’aportar l’empresa ja existia abans), però després a l’hora de concretar quines son aquestes despeses i com es calculen es fa una remissió a la negociació col·lectiva, així que caldrà veure com es materialitza això als convenis col·lectius, però a partir d’ara començarem a veure articles als convenis que regularan el teletreball i les seves despeses. 

Un altre element important, alhora que reiteratiu, és que aquesta Llei deixa clar que la obligació de registrar la jornada (del que diem vulgarment “fitxar”) continua existint si es fa teletreball. Aquest dret ja existia des del 2019 per a qualsevol treballador/a, i aquest és un risc potencial per a la classe treballadora que s’ha vist sovint: els burgesos solen pensar amb massa freqüència que si estem treballant a casa vol dir que estem disponibles per l’empresa les 24 hores del dia, i això no es així: qui teletreballa té horari, i quan acaba la seva jornada, té dret a la desconnexió digital, es a dir, a no contestar e-mails, trucades, o Whats Apps de la feina. 

Acabo comentant el gol per l’escaire que ha ficat la patronal al Govern en la Llei del Teletreball: en un moment de crisis sanitària on el teletreball pot ser un salvavides tant per a les empreses com per a la integritat física de la classe treballadora, van aconseguir colar a l’últim moment de la negociació que els drets que atorga aquesta Llei no fossin aplicats si el teletreball s’està fent com a mesura sanitària per evitar contagis. Seria comprensible que una norma així no fos aplicada amb efecte retroactiu, però regalar normativament a la burgesia que ara pugui dir “estàs fent teletreball pel Covid-19, per tant em desentenc d’aquesta Llei” es un error clamorós. En definitiva, masses escletxes, masses supòsits on no s’aplica la norma i masses derivacions a la negociació individual que em fan pensar (tan de bo m’equivoqui) que aquesta modalitat de treball, tal i com es contempla formalment, acabarà sent residual (que no vol dir que no hi hagi molta gent teletreballant, però ho faran fugint d’aquesta norma). Sense cap mena de dubte, una oportunitat perduda.  

Etiquetes de comentaris: , ,

+

Davant la crisi educativa: organització i mobilització estudiantil!

23 d’octubre


Dana Sánchez Oussedik
Coordinadora Nacional de l’AEP

Lucía Aliagas Picazo
Responsable de Política Educativa de l’AEP

Aquest dimecres (1) va començar una nova jornada de vaga a les universitats catalanes de la mà d'estudiants i professorat convocada per sindicats d'estudiants i de treballadores, assemblees de facultat i organitzacions de professorat i doctorands. Les demandes d'aquesta vaga han sigut clares: denunciar la precarietat que es pateix al si de la universitat pública i alhora la crisi educativa que estem patint des del passat març.

Les arrels de la crisi educativa són profundes i incrustades al sistema capitalista: anys d'infrafinançament i retallades van debilitar l'educació pública i van condemnar-la  a, entre altres coses, externalitzar serveis, reduir plantilles (i no renovar-les) i, sobretot, tenir menys capacitat de maniobra a l'hora d'afrontar nous reptes fruit de noves crisis.

Així, ens trobem amb una situació crítica: ni al març ni al setembre les universitats estaven preparades per la virtualitat. És per això que des del primer moment hem defensat la presencialitat a les aules. Per evitar que l'escletxa digital agreugi les desigualtats ja existents i perquè no es perdi qualitat de docència. La situació de crisi sanitària no pot servir d'excusa per vulnerar el dret a l'educació i és intolerable la criminalització i l'estigmatització de la joventut -culpant-la majoria de mitjans com culpables dels rebrots.

Les dades són clares: les universitats no són focus de contagi(2). La majoria de contagis entre joves s'han donat en espais extralectius: llocs de feina, espai d'oci, transport públic… Tot i la descoordinació de la qual ens vam queixar durant l'estiu i inicis de curs, les universitats s'han adaptat a les mesures d'higiene i seguretat que la pandèmia exigia.

En aquest sentit, denunciem també com la majoria de mancances que pateix actualment el sistema universitari per fer front la crisi sanitària es deuen a aquests anys d'infrafinancament que hem denunciat anteriorment. Així com el fet que serveis com neteja i desinfecció es trobin externalitzats a empreses externes.

Exigim recursos: per la universitat, les estudiants, PAS i PDI. Que es deixin d'utilitzar els contractes de professorat associat com a forma de tenir mà d'obra barata i temporal i que l'Estatut del Professional Investigador en Formació s'apliqui correctament a totes les universitats catalanes per regularitzar la situació de les doctorandes. És inconcebible que a la universitat pública es reprodueixin les lògiques d'explotació i precarietat del món laboral. 

En aquest sentit, no ens limitem a les nostres demandes sobre el preu de les matrícules i l'infrafinançament universitari, sinó que hi ha demandes que van més enllà que també posem sobre la taula: el dret a escollir avaluació, la recuperació de les segones i terceres convocatòries i acabar amb els requisits per presentar-se a reavaluació. Les jornades mobilitzadores estudiantils que venen no només han de defensar-se de les empentes reaccionàries que el sistema ens clavarà, sinó que han de servir per aconseguir més drets i avançar cap a una universitat veritablement pública, gratuïta i de qualitat.

Finalment, denunciem també com la implantació de Bolonya a l'Estat Espanyol va tenir com a conseqüència -tot i que no anés lligat directament a la Declaració de Bolonya-, la substitució del Catàleg de Títols per un Registre que va flexibilitzar la creació de títols universitaris. I que a última instància va implicar una liberalització i mercadeig de títols que encara patim avui dia com a mostra de la mercantilització de l'educació superior.

Per això i molt més valorem positivament el seguiment de la vaga estudiantil de dimarts i dimecres a les universitats catalanes. Tot i les dificultats presentades per la docència virtual, a campus com la UAB es va aconseguir aturar les activitats avaluables presencials a la majoria de facultats i, alhora, es va demostrar com el moviment estudiantil és capaç d’adaptar les seves formes de lluita a la nova normalitat mitjançant els piquets virtuals. Tot i que part del professorat va intentar boicotejar la vaga posant activitat avaluable presencial -i en alguns cops virtual per evitar els piquets a les facultats-, això no va aturar al moviment estudiantil per iniciar la seva nova jornada de lluita. 

Les concentracions i manifestacions de dimecres van demostrar la possibilitat d’interrelacionar les demandes estudiantils amb les obreres del PAS i PDI i són exemples de la solidaritat de les estudiants amb les demandes del professorat la concentració davant del TSJC, la manifestació estudiantil que va acabar a Urquinaona i va fer una acció davant de la SUR i la manifestació unitària de la tarda. Unides som més fortes: davant la #CrisiEducativa vaga combativa!


Notes:

1. A la UAB la jornada de vaga va ser de dos dies: dimarts 20 i dimecres 21.


3. A Catalunya, l'avaluació, acreditació i certificació de títols està portat per l'AQU (Agència de per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya). El més pardoxal del procés d'acreditació és que la tercera fase per l'aprovació d'un títols és la potencialitat d'estudiants que rebrà, o sigui, la clientela del títol.

4. A les facultats de Filosofia i Lletres i de Ciències Polítiques i Sociologia el seguiment de la vaga en quant a activitat presencial va ser del 100%.


5. Secretaria d’Universitats i Recerca, al final de Via Laietana. 


Etiquetes de comentaris: ,

+

“No és només anar a comprar, sinó tota la xarxa que estàs creant.” - Entrevista Super Coop Manresa

23 d’octubre


Ricard Ribera

A la ciutat de Manresa s’està tirant endavant un projecte de supermercat cooperatiu que pot suposar una alternativa de consum de proximitat molt interessant. Per això, hem entrevistat a la Marina Casas i Ricard Galvan, membres de la Comissió de Comunicació de Super Coop, perquè ens parlessin de la idea que estan implantant i la situació en què es troben.

Comencem pel principi, com va néixer la idea d’un supermercat cooperatiu?

Ricard: El mercat Puigmercadal està passant per hores baixes i l’ajuntament, a l’any 2017, contacta amb Mengem Bages, que és una cooperativa que ja existeix fa 10 anys, i li planteja com podrien revitalitzar aquest espai. Aquí ja hi havia hagut un supermercat, llavors hi ha un petit grup motor, de 10 o 15 persones que estan interessades en aquest tema i decideixen agafar la idea. Es parteix del fet que a Manresa i al Bages ja tenim un nivell de teixit associatiu de cooperatives de consum de productes ecològics, ja hi ha una experiència, no partim de 0. Tot aquest bagatge fa que això s’engresqui i tiri la gent endavant, amb la idea de crear un supermercat, anant més enllà de les cooperatives de consum, arribar a molta més gent. 

Expliqueu-nos una mica més el projecte que esteu tirant endavant, com funciona un supermercat cooperatiu.

Marina: El mercat és una sociocràcia, una manera de decidir les coses de forma horitzontal. Nosaltres estem dividits en cercles, que serien com una mena de comunicacions. Hi ha per exemple el cercle de comunicació, on estem nosaltres, el cercle de finances, el de processos, comunitats, etc. Cada cercle són un grup de gent voluntària que s’encarreguen de gestionar el tema que els correspon. Això és la gent que ho està movent ara per engegar el supermercat. Una vegada s’hagi engegat, els cercles continuaran fent feina però llavors també entra el rol de les sòcies usuàries, que són la gent que vol comprar al supermercat. 

La condició per ser soci del supermercat és que hi dediquis 3 hores mensuals al supermercat. Aquestes 3 hores hi ha gent que els costa una mica perquè pensen que estan associades a posar productes a les estanteries o fer de caixer, però hi ha moltes altres funcions que es poden fer que potser no estarien relacionades només amb el concepte que tenim de supermercat. Per exemple, volem que hi hagi una paradeta a l’entrada on unes sòcies voluntàries facin la benvinguda a les noves persones que hi van, o fer de cangur als nens mentre les persones compren, o acompanyar a les persones grans a casa amb la compra si els pesa massa. HI ha molta diversitat de tasques que es poden fer

Ricard: A nivell de sociocràcia, nosaltres ens organitzem horitzontalment a nivell del que és l’acció política del supermercat, però també és cert que hi ha una organització vertical en el que és l’operativa diària. Per escollir els productes o cap on ha d’anar el supermercat és fa de forma assembleària, però a l’hora de la gestió diària, de les vendes, serà a partir d’una estructura professional. A nivell de cercles, el que és interessant, és que si entra més gent i es vincula a participar d’aquest procés de creació del supermercat, els que estan de portaveus aniran canviant cada mig any, és rotatiu.

És una idea innovadora, a Catalunya o a l’estat tenim altres projectes que s’hi puguin equiparar? 

Marina: Sí, a Catalunya s’està fent un supermercat a Barcelona, però diria que a Manresa estem més a prop d’obrir. A Madrid hi ha el supermercat que es diu La Osa.

Ricard: La Osa van més endavant, després hi ha el Supercoop de Lavapiés. A Catalunya, a més, a Mataró tens La Feixa, que no té la magnitud que tindrà Super Coop de Manresa, i a la Garrotxa també n’hi ha un de més petit format. 

Un projecte d’aquest abast necessita d’un bon finançament, on trobeu els recursos per tirar-lo endavant? 

Ricard: El Pla d’Empresa parla de què per poder obrir persianes necessitem un mínim de 700 persones, que vol dir que si cada soci aporta 50€ al capital social, ens anem a una xifra d’uns 35.000€, que conjuntament amb aportacions voluntàries, arribem a cobrir el 20% del capital, que és el mínim que necessitem per demanar un crèdit. Haurem d’anar a la banca ètica, a FIARE i Coop57, es demanarà el 80% del total, que són uns 250.000€. 

A hores d’ara ja teniu el local, per què al mercat Puigmercadal al centre de Manresa?

Ricard: El local del mercat Puigmercadal era el nostre primer objectiu, el vam guanyar al concurs de l’ajuntament i hem rebut el suport per unanimitat del Ple de l’Ajuntament. A més, és un punt de dinamització del barri antic i del propi mercat, això també ens interessa molt.

Us ha afectat la pandèmia de la covid-19 en l’evolució del projecte, ja teniu data d’obertura?

Ricard: La covid-19 ens ha afectat moltíssim, tot el procés d’obertura comença el 2017, es van fent passos, els permisos, burocràcia, però la covid ens agafa en un moment on ja teníem estipulat que volíem obrir a finals d’aquest any. S’havia plantejat el 2019, després el 2020, però la covid ens matxaca una mica. Hem tingut capacitat de reaccionar, hem creat el Mini Super Coop, que és un projecte que els productors que s’han quedat sense canals de distribució, que venien a restaurants, a escoles, etc., aquí els oferim la possibilitat de què portin els seus productes i fer un punt de recollida per als socis, utilitzant una parada del mateix mercat Puigmercadal. A nivell organitzatiu és més difícil perquè totes les trobades les hem de fer per internet.

Marina:  S'anul·len totes les xerrades, s’anul·len tots els esdeveniments que es volien fer. Volíem fer la festa dels primers 500 socis, tot això queda anul·lat perquè no ens podem reunir. En aquest sentit ens ha afectat molt negativament. 

En aquest sentit, la data d’obertura de 2020 ja no deu ser factible?

Marina: Pel 2020 no, l’obertura està pensada al llarg del primer trimestre de 2021. 

Ricard: La covid ens ha fet veure a tots que això ha d’anar endavant, que projectes d’aquestes característiques tenen més sentit que mai. En part, també és un revulsiu. 

L’obertura d’un format supermercat facilita la compra a les persones treballadores, donant accés a productes de proximitat.

Ricard: Les cooperatives de consum abans era un cop a la setmana, poques persones, havies de fer la comanda un cop a la setmana i no podies comprar tots els productes. Aquí podràs anar-hi quan vulguis, serà molt més fàcil.

Marina: Aquí tenim com a exemple el supermercat de Brooklyn, el Park Slope Food Coop, ells el que volien era arribar a molt públic de manera que no fos com una cooperativa de consum de productes ecològics, que són més cars, que només hi pot accedir un perfil concret de persones, sinó que el que ells feien era oferir els 2, intentar oferir el màxim de productes ecològics i de proximitat, però no tots havien de tenir aquests estàndards perquè també hi poguessin accedir gent que no disposa de tants recursos econòmics. Nosaltres ens emmirallem una mica en aquesta idea, perquè sigui un supermercat accessible per a tothom.  

Els socis són una peça clau d’aquest projecte. Quin volum de socis es necessita per tirar endavant un projecte com aquest? Quants en porteu? 

Ricard: En portem 600, que és el mínim. Per ser sostenibles necessitem augmentar fins a 700, el Pla d’Empresa parla de que el primer any hem de pujar fins a 800 i després 1.000 socis. Per a poder guanyar diners per reinvertir, es calcula que al final caldran 1.200 socis.

En la cerca de socis s’ha de fer èmfasi en el documental Food Coop, sobre el supermercat cooperatiu de Brooklyn. Que hi hagi un projecte que porta 40 anys, que neix el 1973, això ha sigut clau per engrescar a la gent, haver projectat el documental i haver tingut una afluència de públic massiva ha sigut clau. Si no s’hagués tibat d’aquí hagués sigut més difícil, tot i tenir Mengem Bages i les cooperatives de consum al darrera. Veure aquest supermercat en funcionament des de fa tant temps, que va tenir els seus problemes al principi, que van haver de tancar per la manca d’implicació de la gent i després ho poden solucionar i arriben a ser 17.000 socis. D’aquí bevem, ens engresca molt. 

Marina: Tenint l’exemple d’un supermercat, que ja saben els errors que van cometre. Al principi no era tan obligat que es fessin les tasques però després si que ho van haver de fer, o per exemple, ells deien que si tu comparties pis amb dues persones més, tots havien de ser socis del supercoop perquè no era just que una persona treballés però que se’n beneficiessin totes les altres. La idea de supermercat és que sigui com una comunitat. Ara sembla com que hagis de fer 3 hores de feina, però aquestes hores són una manera de conèixer la gent del barri i de la ciutat, de crear xarxes entres els usuaris. Al Supercoop de Brooklyn explicaven com a partir del supermercat havien nascut moltes altres iniciatives, com tallers, documentals, etc. No és només el fet d’anar a comprar, sinó tota la xarxa que estàs creant.

Per comprar-hi caldrà ser soci del supermercat? Hi podrà comprar tothom?

Marina: Sí. Però la primera o la segona vegada que vinguis a comprar es podrà fer una compra, però tal com et deia abans, hi haurà un punt d’acollida on t’informaran de tot el que has de fer per ser soci. 

Els socis han de comprometre’s a aportar unes hores al projecte, com funciona això? Quines feines faran els socis?

Marina: Des de repostar estanteries, fins a caixer o manteniment, anar a rebre els productors, descarregar les caixes… Però també pot ser feina que no estrictament relacionada amb el treball presencial al supermercat. Si tu ets dissenyador gràfic i tens molta habilitat en fer cartells, les teves 3 hores les pots dedicar a fer-nos cartells. O també el què dèiem, fer de cangur o acompanyar a la gent gran amb la compra. Hi haurà molta diversitat de tasques. 

Ricard: També hi haurà la possibilitat de formació, per exemple, si ets caixer, se’t farà un curs de formació. Hi haurà cursos de manipulació d’aliments, perquè hi haurà productes a granel. S’intentarà que ens formem en les tasques que realitzarem.

Marina: Hi ha un altre tema sobre les sòcies. El públic majoritari al què ens adrecem són les sòcies usuàries i consumidores, que són les que han de fer aquesta aportació de 50€ i han de col·laborar amb les 3 hores mensuals. Però també tindrem altres sòcies, com les sòcies col·laboradores que són entitats que ens fan una aportació d’entre 100 i 300€ per ajudar-nos a tirar el projecte endavant. També hi ha les sòcies de treball, que són les persones que contractarem en nòmina, però també tenen dret a decidir. Totes les sòcies han de fer una aportació i tenen dret de vot a les assemblees, totes tenen un percentatge de vot depenent del tipus que siguin. Llavors també hi ha les sòcies de serveis, que són els productors que també tenen vot. En cas que una sòcia usuària, les que venen a comprar i han de fer les 3 hores, no puguin venir per algun motiu (maternitat, que se n’ha anat a viure fora de Manresa, etc.), també hi ha la possibilitat de ser sòcia en excedència, no se l’obliga a fer les 3 hores mensuals però tampoc queda fora del projecte.

Hi haurà una part de l’estructura que seran persones contractades?

Ricard: Sí, hi haurà 4 persones professionals. Hi haurà un gerent, hi haurà responsable de botiga de cada torn, etc. Hi ha d’haver perfils professionals que estiguin al cas de la gestió. 

Com definireu la política de productes que vendreu? 

Marina: Un dels cercles és el de compres, són les persones que decideixen aquests criteris. Volem que siguin respectuosos amb l’entorn per minimitzat la contaminació i prioritzar el producte fet al nostre territori. Volem un contacte directe amb els productors que siguin ells mateixos els preus dels seus productes per col·laborar amb l’economia local i que no hi hagi intermediaris o siguin els mínims. També busquem l’envàs mínim, que es redueixin el mínim els envasos. Busquem un model que estigui basat en una economia social i solidària, una producció ètica, amb treball digne. I pel que fa al preu busquem que el productor cobri el que mereix però que a la vegada els clients s’ho puguin permetre.  

Com lliga el projecte de supermercat cooperatiu amb el producte de proximitat i l’agricultura de la comarca del Bages?

Ricard: Com que hi ha Mengem Bages involucrat, no partim de 0, ells ja tenen un coneixement dels productors del territori i ens ajudaran a cercar. Això no implica que hagin de ser aquests proveïdors, perquè hi ha uns barems estipulats amb els criteris que ha explicat la Marina. 


Etiquetes de comentaris: ,

+

Més articles




edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre