realitat*

Articles de la realitat*

Arxiu de notícies

La moció de censura feixista i la victòria del moviment unitari antifeixista grec

23 d’octubre
Pere Fernàndez Armengot. Àrea de Moviments Socials de Comunistes de Catalunya i activista d’UCFR-Unitat Contra el Feixisme i el Racisme 

 Quan llegeixes aquest article, estaràs més que fart de les darreres hores de bombardeig mediàtic de discurs d’odi de VOX, des de la tribuna del Congreso, amb la utilització perversa d’una moció de censura feixista sense lògica en clau d’aritmètica parlamentària, però molt ben planificada per l'extrema dreta. I és que cal una constatació prèvia clau: l’extrema dreta té estratègia i té recursos. Les seves jugades tàctiques, el seu relat i la seva acció comunicativa, lluny de la improvisació, són sempre molt estudiades i planificades. 

Ja en les primeres hores, podem assenyalar que la moció de censura feixista, sense cap lògica en clau en clau d’aritmètica parlamentaria, té aquesta planificació: 1. Maximitzar quota de pantalla i amplificar el so dels altaveus mediàtics propagadors de discurs d'odi, tot convertint la seva agenda en el centre de l’agenda política. El perill de la presència institucional de l’extrema dreta, més enllà del seu pes quantitatiu és la seva capacitat de condicionar i contaminar al conjunt de l’agenda política La missió de V0X no era fer caure el Govern espanyol —això encara trigarà una mica— sinó aconseguir marcar l’agenda mediàtica. I un cop més ho han aconseguit perquè els mitjans encara no han entès com funciona l’extrema dreta.

 

 

2. Disputar al PP (“la derechitacobarde”) no només quota electoral i institucional, sinó l’hegemonia de l’espai polític dreta extrema + extrema dreta. Al futur veurem si les elits (o fraccions de les mateixes) donen per amortitzat al PP o a VOX, quins dels dos actors els hi és més convenient per gestionar i rendibilitzar el discurs “seguritari” de la por, en un escenari 2022 de recuperació de l’austeritat i d’agreujament de la cruesa de la crisi social. Aquesta és l’estratègia de les extremes dretes, rendibilitzar el patiment i la inseguretat. Això pot incloure l’amortització de Santiago Abascal (com amortitzat ha estat Albert Rivera) i l’alça de la tecnòcrata de l’extrema dreta Rocio Monasterio, amb un perfil més idoni per pescar vot, fins i tot en aigües de la dreta liberal. 

3. Catalunya. Les eleccions catalanes del 14 de febrer de 2021, són ara d’altíssima prioritat per VOX. Objectiu: assolir grup parlamentari propi al Parlament de Catalunya i les verinoses resultants del mateix (finançament institucional, quota de pantalla, bronca parlamentària diària i judicialització). El doble paper d’Ignacio Garriga de ponent de la moció de censura al Congreso i cap de llista al Parlament, atorga a la moció de censura fatxa el rol de precampanya pel 14-F. 

D'aquesta prioritat de VOX per Catalunya, hem de prendre bona tota totes les entitats i organitzacions de la xarxa d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, i desplegar la campanya #StopVOX a tots els pobles, viles i ciutats de Catalunya. De forma especial, als que conformen les demarcacions de Barcelona i Tarragona. Amb la poca perspectiva temporal de la cloenda de la moció-pantotxada fatxa, les forces d’esquerres i democràtiques han fet molt bona feina. El manifest conjunt de les esquerres i el sobiranisme, es molt bona notícia. La interpel·lació a PP i C’s a votar favorablement a la moció de censura de VOX, realitzada per l’amic i diputat de l’esquerra abertzale, Oskar Matute, l’hem d’interpretar com a denuncia dels acords autonòmics i municipals del PP i C’s amb VOX, no pas per la no consciència de la necessitat d’aïllar a l’extrema dreta. Val la pena escoltar la intervenció d’ Oskar Matute, desemmascarant el programa econòmic i social real de l’extrema dreta de VOX. És moment de plantejar-ne si la posició del diputat Aitor Esteban, en representació del GP del PNV, de negar-se al debat amb l’extrema dreta, convé que salti d’experiències municipals d’aïllament de l’extrema dreta a l’acció parlamentària. Aquesta reflexió, l’ha entomat Gabriel Rufian, del GP Republicà (ERC-Sobiranistes) I, sens dubte que l’extensió de l'aïllament institucional de l’extrema dreta estarà molt lligada a la capacitat d’organització i mobilització popular del moviment unitari contra el feixisme i el racisme a tots els pobles que conformen l’actual Estat espanyol. El resultat final de la moció de censura de l’extrema dreta és una molt bona notícia. És la imatge del cordó sanitari d’aïllament institucional de l’extrema dreta, del tot necessari per combatre-la per terra, mar i aire. Dèiem que caldrà analitzar l'impacte polític, mediàtic, social i cultural d’aquesta jugada teatral-parlamentaria. Però veient i escoltant tertúlies, llegint algunes informacions i una primera i rapida navegació per les xarxes socials, dona la preocupant impressió que comencem a combatre el feixisme des de zero. I, ni de bon tros és així. Els interrogants envers el nivell de consciència del perill del feixisme, de que fer pel combatre’l i els desmentit d’afirmacions-mantra ben intencionades, però equivocades (“ignorem l’extrema dreta, perquè si l’assenyalem els hi heu fet una propaganda gratuïta”,....) , troben la resposta en l’acció pràctica i concreta, per tant avaluable i verificable, desenvolupada per moviments unitaris. És, sens dubte, el cas de l’ experiència d’ Unitat Contra el Feixisme i el Racisme), que el quinze d’octubre va complir 10 anys. Deu anys d’ acció unitària contra el feixisme i el racisme, amb resultats avaluables i verificables, al conjunt de Catalunya i a nivell local. La connexió entre la moció de censura feixista i la lluita d’ UCFR està molt ben explicitada al fil de piulades “just in time”, en viu i en directe, a peu d'escó, de la companya de lluita i diputada d’ERC-Sobiranistes Maria Dantas, màxima referent de l’antifeixisme i antiracisme a l’hemicicle: Dijous 22 d’ octubre, el segon dia de la moció fatxa, arriben molt bones notícies de Grècia. La direcció d’Alba Daurada entrarà a la presó avui. El tribunal rebutja la demanda del fiscal de suspendre la condemna pendent les apel·lacions. La lluita unitària funciona. Ara toca #StopVox Veient-ne reaccions a Grècia: Girem la mirada uns dies enrere. El matí de dimecres 7 d’octubre les agències de notícies i els mitjans de comunicació donaven màxima difusió a una noticia: “La Justícia (grega) considera a Alba Daurada una organització criminal. El Tribunal d'Apel·lació sentència que la cúpula del partit neonazi dirigeixen una estructura delictiva culpable dels crims comesos pels seus membres després d'estimar que van ser ordenats jeràrquicament” Agència EFE. El 7 d’octubre, va ser un dia històric per a la lluita contra el feixisme i el racisme. No només per a Grècia, també per al conjunt d’ Europa i del món. Per aquell dia, KEERFA(Moviment Units contra el Racisme i la Amenaça Feixista) de Grècia, moviment germà d’ UCFR Catalunya, havia convocat una jornada de mobilitzacions al carrer. En paral·lel, sindicats grecs, molt importants dins el moviment unitari, havien convocat vagues. I el dimecres 7 d’octubre, també va ser una jornada internacional. Unitat Contra el Feixisme i el Racisme,va convocar una concentració a Plaça Sant Jaume, en el marc de la jornada internacional de mobilitzacions en suport a la jornada de vagues i lluites convocades a Grècia, en la jornada final del judici contra la cúpula del partit neonazi grec Alba Daurada. A més dels canals de comunicació d’ UCFR, diferents organitzacions de la xarxa d’ Unitat vàrem difondre la convocatòria i fer una crida a la participació a la mateixa El dimecres 7 d'octubre va ser un dia històric per a la lluita contra el feixisme i el racisme a Grècia i més enllà. La justícia grega va condemnar a tota la cúpula del partit neonazi Alba Daurada, amb l’acusació de constituir una organització criminal. Encara que el judici fa durar gairebé sis anys, per a una gran part dels mitjans de comunicació, l’atenció periodística es va limitar a un sol dia, el 7 d’octubre. A l’endemà ja no era noticia. 

Tanmateix, costarà trobar informació “El tribunal rebutja la demanda del fiscal de suspendre la condemna pendent les apel·lacions” (22/10/20) Aquesta connivència entre extrema dreta i el món judicial i policial, us sonarà. Es una constant arreu. El 7 d’octubre, els carrers davant i a l’entorn de la seu del tribunal a Atenes, estaven plenes de desenes de milers de persones. S’estava mobilitzant gairebé tota l'esquerra, els sindicats, col·lectius de persones migrades i refugiades, col·lectius LGTBI+, organitzacions juvenils, estudiantils, feministes, ecologistes.... expressió de la xarxa unitària de KEERFA. 

Però, la condemna judicial a la cúpula del partit neo-nazi grec, és fruit d’un molt bon equip de juristes antifeixistes i antifeixistes, que de forma voluntària i no remunerada, han estat durant molts anys treballant molt i molt bé ? O hi ha molt més? Com es caracteritza Alba Daurada? I el conjunt mutant de l’extrema dreta grega ? Com es caracteritza el moviment unitari i la lluita unitària de KEERFA ? La victòria del moviment unitari antifeixista grec, el coneixement de la seva experiència, poden ser una guia útil , per a les esquerres ibèriques per tal de derrotar unitàriament a VOX ? 


La victòria del moviment unitari antifeixista grec: una guia per a les esquerres ibèriques per tal de derrotar unitàriament a VOX" 


Aprofundirem en propers articles sobre aquest anàlisi. I intentarem conèixer les claus interpretatives de dos realitats: Andalusia i Madrid. 

Sobre Andalusia, intentarem conèixer les claus interpretatives de per que a quasi dos anys de l’emergència institucional de VOX i el seu acord amb PP i C’s condicionador del govern andalús i contaminador diari de la política andalusa, no s’han fet passos endavant ni esforços, amb poques excepcions locals, per constituir un moviment unitari ampli i plural que combati i derroti a l’extrema dreta. I òbviament, tenim molt present, que Andalusia es frontera sud, d’extraordinària importància en les politiques de migració i refugi. 

Sobre Andalusia, intentarem conèixer les claus interpretatives del descontrol de la comunitat i de la capital i de l’hegemonia asfixiant que practiquen la dreta extrema i l’extrema dreta. “A Catalunya ni us ho imagineu”. I, també entendre les claus del per que no s’han fet passos endavant ni esforços, amb poques excepcions locals, per constituir un moviment unitari ampli i plural que combati i derroti a l’extrema dreta madrilenya-espanyola-molt espanyola. 

Entendre les claus pròpies de Madrid i Andalusia és necessari per poder recolzar, mai aterrar/substituir, el naixement d’experiències des de la base i el Km 0, de moviment unitari contra el feixisme i el racisme. Dos pobles germans claus per derrotar, fraternalment, a l’extrema dreta. Aprofundirem també, properament, sobre l’ experiència grega, però de ben segur entendreu moltes coses llegint aquests articles / informacions, que us donem en forma de referències: 

  1. Cómo han vencido al fascismo en Grecia, per Hibai Arbide 
  2.  Anàlisi de les diferents organitzacions de l’extrema dreta grega (de la caiguda de LAOS, l’equivalent grec de VOX i el creixement del partit neo-nazi Alba Daurada i la seva caiguda posterior) 
  3.  La extrema derecha en Grecia después de Amanecer Dorado, per Hibai Arbide 
  4.  Golden Dawn: the rise and fall of Greece’s neo-Nazis (Alba Daurada, ascens i caiguda dels neonazis de Grècia), per Daniel Trilling 
  5.  Pàgina web de KEERFA, per conèixer que la lluita contra el feixisme i el racisme, no s’atura a Grècia 

Etiquetes de comentaris: ,

+

Llei del Teletreball, una oportunitat perduda

23 d’octubre


Lluís Fernández, advocat laboralista

Ja ha entrat en vigor la nova Llei del Teletreball, i francament penso que s’ha tornat a perdre una oportunitat per a conquerir drets per a la classe treballadora. La realitat d’aquesta nova norma es que regula uns drets que en la gran majoria ja existien abans;  l’únic avenç és una major concreció en aquests drets (que de vegades no es poc), però s’ha deixat massa marge a la negociació individual de les condicions de treball, i ja sabem que quan es negocia individualment amb l’empresa, les posicions sempre son desiguals, i en el teletreball no es una excepció. 

S’entendrà més gràficament si diem que s’ha construït una teulada sense els fonaments de la casa: de poc serveix poder negociar individualment enfront de l’empresa les teves condicions laborals al teu domicili si l’empresari en qualsevol moment pot acomiadar-te a un preu irrisori derivat de la Reforma Laboral que ens va deixar el Partit Popular i l’actual Govern, incomprensiblement, encara no ha derogat tot i ser un compromís ferm de campanya dels dos partits del Govern Espanyol. Per tant, el gran error d’aquesta norma consisteix en l’enorme llibertat que li dóna a l’empresa per decidir com es fa el teletreball, fins al punt de que si es vol fugir dels pocs drets nous que regula en té prou amb limitar les hores de teletreball a un 30%. 

Ara bé, caldrà tenir clar quines son les novetats i les eines legislatives de les que disposa cada treballador/a que està fent feina des de casa. I una d’elles que en un futur pot ser important és la prohibició expressa que fa la Llei conforme el teletreballador no pot estar cobrant menys que el treballador que ho fa presencialment, i això inclou plusos i complements de transport que estiguin regulats al Conveni Col·lectiu, i que alguns patrons al març (amb el confinament sobtat) es van afanyar en treure de la nòmina “perquè jo no t’has de desplaçar a la feina”. 

Un altre dret que atorga aquesta Llei és la reversibilitat, és a dir, paradoxalment aquesta norma no concedeix el dret a teletreballar sinó a que si ho estàs fent puguis deixar de fer-ho. A partir d’aquí, si s’acorda fer teletreball es faria un contracte (realment seria un annex al contracte inicial) en el qual s’especificarien les condicions. I aquest és un apartat força interessant, ja que condicions com l’horari, les despeses que té el treballador, i quines eines de treball t’ha proporcionat l’empresa quedaran per escrit en un contracte que obligatòriament s’ha de registrar. Els drets que queden formalment per escrit normalment costa menys fer-los valer davant dels tribunals. 

De fet, el tema més espinós i que més ha sortit a la premsa és el de les despeses derivades del teletreball. I la norma és francament decebedora perquè deixa clar que els ha d’assumir l’empresa (que el medis de treball els ha d’aportar l’empresa ja existia abans), però després a l’hora de concretar quines son aquestes despeses i com es calculen es fa una remissió a la negociació col·lectiva, així que caldrà veure com es materialitza això als convenis col·lectius, però a partir d’ara començarem a veure articles als convenis que regularan el teletreball i les seves despeses. 

Un altre element important, alhora que reiteratiu, és que aquesta Llei deixa clar que la obligació de registrar la jornada (del que diem vulgarment “fitxar”) continua existint si es fa teletreball. Aquest dret ja existia des del 2019 per a qualsevol treballador/a, i aquest és un risc potencial per a la classe treballadora que s’ha vist sovint: els burgesos solen pensar amb massa freqüència que si estem treballant a casa vol dir que estem disponibles per l’empresa les 24 hores del dia, i això no es així: qui teletreballa té horari, i quan acaba la seva jornada, té dret a la desconnexió digital, es a dir, a no contestar e-mails, trucades, o Whats Apps de la feina. 

Acabo comentant el gol per l’escaire que ha ficat la patronal al Govern en la Llei del Teletreball: en un moment de crisis sanitària on el teletreball pot ser un salvavides tant per a les empreses com per a la integritat física de la classe treballadora, van aconseguir colar a l’últim moment de la negociació que els drets que atorga aquesta Llei no fossin aplicats si el teletreball s’està fent com a mesura sanitària per evitar contagis. Seria comprensible que una norma així no fos aplicada amb efecte retroactiu, però regalar normativament a la burgesia que ara pugui dir “estàs fent teletreball pel Covid-19, per tant em desentenc d’aquesta Llei” es un error clamorós. En definitiva, masses escletxes, masses supòsits on no s’aplica la norma i masses derivacions a la negociació individual que em fan pensar (tan de bo m’equivoqui) que aquesta modalitat de treball, tal i com es contempla formalment, acabarà sent residual (que no vol dir que no hi hagi molta gent teletreballant, però ho faran fugint d’aquesta norma). Sense cap mena de dubte, una oportunitat perduda.  

Etiquetes de comentaris: , ,

+

Davant la crisi educativa: organització i mobilització estudiantil!

23 d’octubre


Dana Sánchez Oussedik
Coordinadora Nacional de l’AEP

Lucía Aliagas Picazo
Responsable de Política Educativa de l’AEP

Aquest dimecres (1) va començar una nova jornada de vaga a les universitats catalanes de la mà d'estudiants i professorat convocada per sindicats d'estudiants i de treballadores, assemblees de facultat i organitzacions de professorat i doctorands. Les demandes d'aquesta vaga han sigut clares: denunciar la precarietat que es pateix al si de la universitat pública i alhora la crisi educativa que estem patint des del passat març.

Les arrels de la crisi educativa són profundes i incrustades al sistema capitalista: anys d'infrafinançament i retallades van debilitar l'educació pública i van condemnar-la  a, entre altres coses, externalitzar serveis, reduir plantilles (i no renovar-les) i, sobretot, tenir menys capacitat de maniobra a l'hora d'afrontar nous reptes fruit de noves crisis.

Així, ens trobem amb una situació crítica: ni al març ni al setembre les universitats estaven preparades per la virtualitat. És per això que des del primer moment hem defensat la presencialitat a les aules. Per evitar que l'escletxa digital agreugi les desigualtats ja existents i perquè no es perdi qualitat de docència. La situació de crisi sanitària no pot servir d'excusa per vulnerar el dret a l'educació i és intolerable la criminalització i l'estigmatització de la joventut -culpant-la majoria de mitjans com culpables dels rebrots.

Les dades són clares: les universitats no són focus de contagi(2). La majoria de contagis entre joves s'han donat en espais extralectius: llocs de feina, espai d'oci, transport públic… Tot i la descoordinació de la qual ens vam queixar durant l'estiu i inicis de curs, les universitats s'han adaptat a les mesures d'higiene i seguretat que la pandèmia exigia.

En aquest sentit, denunciem també com la majoria de mancances que pateix actualment el sistema universitari per fer front la crisi sanitària es deuen a aquests anys d'infrafinancament que hem denunciat anteriorment. Així com el fet que serveis com neteja i desinfecció es trobin externalitzats a empreses externes.

Exigim recursos: per la universitat, les estudiants, PAS i PDI. Que es deixin d'utilitzar els contractes de professorat associat com a forma de tenir mà d'obra barata i temporal i que l'Estatut del Professional Investigador en Formació s'apliqui correctament a totes les universitats catalanes per regularitzar la situació de les doctorandes. És inconcebible que a la universitat pública es reprodueixin les lògiques d'explotació i precarietat del món laboral. 

En aquest sentit, no ens limitem a les nostres demandes sobre el preu de les matrícules i l'infrafinançament universitari, sinó que hi ha demandes que van més enllà que també posem sobre la taula: el dret a escollir avaluació, la recuperació de les segones i terceres convocatòries i acabar amb els requisits per presentar-se a reavaluació. Les jornades mobilitzadores estudiantils que venen no només han de defensar-se de les empentes reaccionàries que el sistema ens clavarà, sinó que han de servir per aconseguir més drets i avançar cap a una universitat veritablement pública, gratuïta i de qualitat.

Finalment, denunciem també com la implantació de Bolonya a l'Estat Espanyol va tenir com a conseqüència -tot i que no anés lligat directament a la Declaració de Bolonya-, la substitució del Catàleg de Títols per un Registre que va flexibilitzar la creació de títols universitaris. I que a última instància va implicar una liberalització i mercadeig de títols que encara patim avui dia com a mostra de la mercantilització de l'educació superior.

Per això i molt més valorem positivament el seguiment de la vaga estudiantil de dimarts i dimecres a les universitats catalanes. Tot i les dificultats presentades per la docència virtual, a campus com la UAB es va aconseguir aturar les activitats avaluables presencials a la majoria de facultats i, alhora, es va demostrar com el moviment estudiantil és capaç d’adaptar les seves formes de lluita a la nova normalitat mitjançant els piquets virtuals. Tot i que part del professorat va intentar boicotejar la vaga posant activitat avaluable presencial -i en alguns cops virtual per evitar els piquets a les facultats-, això no va aturar al moviment estudiantil per iniciar la seva nova jornada de lluita. 

Les concentracions i manifestacions de dimecres van demostrar la possibilitat d’interrelacionar les demandes estudiantils amb les obreres del PAS i PDI i són exemples de la solidaritat de les estudiants amb les demandes del professorat la concentració davant del TSJC, la manifestació estudiantil que va acabar a Urquinaona i va fer una acció davant de la SUR i la manifestació unitària de la tarda. Unides som més fortes: davant la #CrisiEducativa vaga combativa!


Notes:

1. A la UAB la jornada de vaga va ser de dos dies: dimarts 20 i dimecres 21.


3. A Catalunya, l'avaluació, acreditació i certificació de títols està portat per l'AQU (Agència de per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya). El més pardoxal del procés d'acreditació és que la tercera fase per l'aprovació d'un títols és la potencialitat d'estudiants que rebrà, o sigui, la clientela del títol.

4. A les facultats de Filosofia i Lletres i de Ciències Polítiques i Sociologia el seguiment de la vaga en quant a activitat presencial va ser del 100%.


5. Secretaria d’Universitats i Recerca, al final de Via Laietana. 


Etiquetes de comentaris: ,

+

“No és només anar a comprar, sinó tota la xarxa que estàs creant.” - Entrevista Super Coop Manresa

23 d’octubre


Ricard Ribera

A la ciutat de Manresa s’està tirant endavant un projecte de supermercat cooperatiu que pot suposar una alternativa de consum de proximitat molt interessant. Per això, hem entrevistat a la Marina Casas i Ricard Galvan, membres de la Comissió de Comunicació de Super Coop, perquè ens parlessin de la idea que estan implantant i la situació en què es troben.

Comencem pel principi, com va néixer la idea d’un supermercat cooperatiu?

Ricard: El mercat Puigmercadal està passant per hores baixes i l’ajuntament, a l’any 2017, contacta amb Mengem Bages, que és una cooperativa que ja existeix fa 10 anys, i li planteja com podrien revitalitzar aquest espai. Aquí ja hi havia hagut un supermercat, llavors hi ha un petit grup motor, de 10 o 15 persones que estan interessades en aquest tema i decideixen agafar la idea. Es parteix del fet que a Manresa i al Bages ja tenim un nivell de teixit associatiu de cooperatives de consum de productes ecològics, ja hi ha una experiència, no partim de 0. Tot aquest bagatge fa que això s’engresqui i tiri la gent endavant, amb la idea de crear un supermercat, anant més enllà de les cooperatives de consum, arribar a molta més gent. 

Expliqueu-nos una mica més el projecte que esteu tirant endavant, com funciona un supermercat cooperatiu.

Marina: El mercat és una sociocràcia, una manera de decidir les coses de forma horitzontal. Nosaltres estem dividits en cercles, que serien com una mena de comunicacions. Hi ha per exemple el cercle de comunicació, on estem nosaltres, el cercle de finances, el de processos, comunitats, etc. Cada cercle són un grup de gent voluntària que s’encarreguen de gestionar el tema que els correspon. Això és la gent que ho està movent ara per engegar el supermercat. Una vegada s’hagi engegat, els cercles continuaran fent feina però llavors també entra el rol de les sòcies usuàries, que són la gent que vol comprar al supermercat. 

La condició per ser soci del supermercat és que hi dediquis 3 hores mensuals al supermercat. Aquestes 3 hores hi ha gent que els costa una mica perquè pensen que estan associades a posar productes a les estanteries o fer de caixer, però hi ha moltes altres funcions que es poden fer que potser no estarien relacionades només amb el concepte que tenim de supermercat. Per exemple, volem que hi hagi una paradeta a l’entrada on unes sòcies voluntàries facin la benvinguda a les noves persones que hi van, o fer de cangur als nens mentre les persones compren, o acompanyar a les persones grans a casa amb la compra si els pesa massa. HI ha molta diversitat de tasques que es poden fer

Ricard: A nivell de sociocràcia, nosaltres ens organitzem horitzontalment a nivell del que és l’acció política del supermercat, però també és cert que hi ha una organització vertical en el que és l’operativa diària. Per escollir els productes o cap on ha d’anar el supermercat és fa de forma assembleària, però a l’hora de la gestió diària, de les vendes, serà a partir d’una estructura professional. A nivell de cercles, el que és interessant, és que si entra més gent i es vincula a participar d’aquest procés de creació del supermercat, els que estan de portaveus aniran canviant cada mig any, és rotatiu.

És una idea innovadora, a Catalunya o a l’estat tenim altres projectes que s’hi puguin equiparar? 

Marina: Sí, a Catalunya s’està fent un supermercat a Barcelona, però diria que a Manresa estem més a prop d’obrir. A Madrid hi ha el supermercat que es diu La Osa.

Ricard: La Osa van més endavant, després hi ha el Supercoop de Lavapiés. A Catalunya, a més, a Mataró tens La Feixa, que no té la magnitud que tindrà Super Coop de Manresa, i a la Garrotxa també n’hi ha un de més petit format. 

Un projecte d’aquest abast necessita d’un bon finançament, on trobeu els recursos per tirar-lo endavant? 

Ricard: El Pla d’Empresa parla de què per poder obrir persianes necessitem un mínim de 700 persones, que vol dir que si cada soci aporta 50€ al capital social, ens anem a una xifra d’uns 35.000€, que conjuntament amb aportacions voluntàries, arribem a cobrir el 20% del capital, que és el mínim que necessitem per demanar un crèdit. Haurem d’anar a la banca ètica, a FIARE i Coop57, es demanarà el 80% del total, que són uns 250.000€. 

A hores d’ara ja teniu el local, per què al mercat Puigmercadal al centre de Manresa?

Ricard: El local del mercat Puigmercadal era el nostre primer objectiu, el vam guanyar al concurs de l’ajuntament i hem rebut el suport per unanimitat del Ple de l’Ajuntament. A més, és un punt de dinamització del barri antic i del propi mercat, això també ens interessa molt.

Us ha afectat la pandèmia de la covid-19 en l’evolució del projecte, ja teniu data d’obertura?

Ricard: La covid-19 ens ha afectat moltíssim, tot el procés d’obertura comença el 2017, es van fent passos, els permisos, burocràcia, però la covid ens agafa en un moment on ja teníem estipulat que volíem obrir a finals d’aquest any. S’havia plantejat el 2019, després el 2020, però la covid ens matxaca una mica. Hem tingut capacitat de reaccionar, hem creat el Mini Super Coop, que és un projecte que els productors que s’han quedat sense canals de distribució, que venien a restaurants, a escoles, etc., aquí els oferim la possibilitat de què portin els seus productes i fer un punt de recollida per als socis, utilitzant una parada del mateix mercat Puigmercadal. A nivell organitzatiu és més difícil perquè totes les trobades les hem de fer per internet.

Marina:  S'anul·len totes les xerrades, s’anul·len tots els esdeveniments que es volien fer. Volíem fer la festa dels primers 500 socis, tot això queda anul·lat perquè no ens podem reunir. En aquest sentit ens ha afectat molt negativament. 

En aquest sentit, la data d’obertura de 2020 ja no deu ser factible?

Marina: Pel 2020 no, l’obertura està pensada al llarg del primer trimestre de 2021. 

Ricard: La covid ens ha fet veure a tots que això ha d’anar endavant, que projectes d’aquestes característiques tenen més sentit que mai. En part, també és un revulsiu. 

L’obertura d’un format supermercat facilita la compra a les persones treballadores, donant accés a productes de proximitat.

Ricard: Les cooperatives de consum abans era un cop a la setmana, poques persones, havies de fer la comanda un cop a la setmana i no podies comprar tots els productes. Aquí podràs anar-hi quan vulguis, serà molt més fàcil.

Marina: Aquí tenim com a exemple el supermercat de Brooklyn, el Park Slope Food Coop, ells el que volien era arribar a molt públic de manera que no fos com una cooperativa de consum de productes ecològics, que són més cars, que només hi pot accedir un perfil concret de persones, sinó que el que ells feien era oferir els 2, intentar oferir el màxim de productes ecològics i de proximitat, però no tots havien de tenir aquests estàndards perquè també hi poguessin accedir gent que no disposa de tants recursos econòmics. Nosaltres ens emmirallem una mica en aquesta idea, perquè sigui un supermercat accessible per a tothom.  

Els socis són una peça clau d’aquest projecte. Quin volum de socis es necessita per tirar endavant un projecte com aquest? Quants en porteu? 

Ricard: En portem 600, que és el mínim. Per ser sostenibles necessitem augmentar fins a 700, el Pla d’Empresa parla de que el primer any hem de pujar fins a 800 i després 1.000 socis. Per a poder guanyar diners per reinvertir, es calcula que al final caldran 1.200 socis.

En la cerca de socis s’ha de fer èmfasi en el documental Food Coop, sobre el supermercat cooperatiu de Brooklyn. Que hi hagi un projecte que porta 40 anys, que neix el 1973, això ha sigut clau per engrescar a la gent, haver projectat el documental i haver tingut una afluència de públic massiva ha sigut clau. Si no s’hagués tibat d’aquí hagués sigut més difícil, tot i tenir Mengem Bages i les cooperatives de consum al darrera. Veure aquest supermercat en funcionament des de fa tant temps, que va tenir els seus problemes al principi, que van haver de tancar per la manca d’implicació de la gent i després ho poden solucionar i arriben a ser 17.000 socis. D’aquí bevem, ens engresca molt. 

Marina: Tenint l’exemple d’un supermercat, que ja saben els errors que van cometre. Al principi no era tan obligat que es fessin les tasques però després si que ho van haver de fer, o per exemple, ells deien que si tu comparties pis amb dues persones més, tots havien de ser socis del supercoop perquè no era just que una persona treballés però que se’n beneficiessin totes les altres. La idea de supermercat és que sigui com una comunitat. Ara sembla com que hagis de fer 3 hores de feina, però aquestes hores són una manera de conèixer la gent del barri i de la ciutat, de crear xarxes entres els usuaris. Al Supercoop de Brooklyn explicaven com a partir del supermercat havien nascut moltes altres iniciatives, com tallers, documentals, etc. No és només el fet d’anar a comprar, sinó tota la xarxa que estàs creant.

Per comprar-hi caldrà ser soci del supermercat? Hi podrà comprar tothom?

Marina: Sí. Però la primera o la segona vegada que vinguis a comprar es podrà fer una compra, però tal com et deia abans, hi haurà un punt d’acollida on t’informaran de tot el que has de fer per ser soci. 

Els socis han de comprometre’s a aportar unes hores al projecte, com funciona això? Quines feines faran els socis?

Marina: Des de repostar estanteries, fins a caixer o manteniment, anar a rebre els productors, descarregar les caixes… Però també pot ser feina que no estrictament relacionada amb el treball presencial al supermercat. Si tu ets dissenyador gràfic i tens molta habilitat en fer cartells, les teves 3 hores les pots dedicar a fer-nos cartells. O també el què dèiem, fer de cangur o acompanyar a la gent gran amb la compra. Hi haurà molta diversitat de tasques. 

Ricard: També hi haurà la possibilitat de formació, per exemple, si ets caixer, se’t farà un curs de formació. Hi haurà cursos de manipulació d’aliments, perquè hi haurà productes a granel. S’intentarà que ens formem en les tasques que realitzarem.

Marina: Hi ha un altre tema sobre les sòcies. El públic majoritari al què ens adrecem són les sòcies usuàries i consumidores, que són les que han de fer aquesta aportació de 50€ i han de col·laborar amb les 3 hores mensuals. Però també tindrem altres sòcies, com les sòcies col·laboradores que són entitats que ens fan una aportació d’entre 100 i 300€ per ajudar-nos a tirar el projecte endavant. També hi ha les sòcies de treball, que són les persones que contractarem en nòmina, però també tenen dret a decidir. Totes les sòcies han de fer una aportació i tenen dret de vot a les assemblees, totes tenen un percentatge de vot depenent del tipus que siguin. Llavors també hi ha les sòcies de serveis, que són els productors que també tenen vot. En cas que una sòcia usuària, les que venen a comprar i han de fer les 3 hores, no puguin venir per algun motiu (maternitat, que se n’ha anat a viure fora de Manresa, etc.), també hi ha la possibilitat de ser sòcia en excedència, no se l’obliga a fer les 3 hores mensuals però tampoc queda fora del projecte.

Hi haurà una part de l’estructura que seran persones contractades?

Ricard: Sí, hi haurà 4 persones professionals. Hi haurà un gerent, hi haurà responsable de botiga de cada torn, etc. Hi ha d’haver perfils professionals que estiguin al cas de la gestió. 

Com definireu la política de productes que vendreu? 

Marina: Un dels cercles és el de compres, són les persones que decideixen aquests criteris. Volem que siguin respectuosos amb l’entorn per minimitzat la contaminació i prioritzar el producte fet al nostre territori. Volem un contacte directe amb els productors que siguin ells mateixos els preus dels seus productes per col·laborar amb l’economia local i que no hi hagi intermediaris o siguin els mínims. També busquem l’envàs mínim, que es redueixin el mínim els envasos. Busquem un model que estigui basat en una economia social i solidària, una producció ètica, amb treball digne. I pel que fa al preu busquem que el productor cobri el que mereix però que a la vegada els clients s’ho puguin permetre.  

Com lliga el projecte de supermercat cooperatiu amb el producte de proximitat i l’agricultura de la comarca del Bages?

Ricard: Com que hi ha Mengem Bages involucrat, no partim de 0, ells ja tenen un coneixement dels productors del territori i ens ajudaran a cercar. Això no implica que hagin de ser aquests proveïdors, perquè hi ha uns barems estipulats amb els criteris que ha explicat la Marina. 


Etiquetes de comentaris: ,

+

La lluita per la salut pública a Sentmenat i Polinyà

23 d’octubre


Roque Fernández, membre de la plataforma en defensa de la sanitat pública de Polinya/Marea Blanca

La ciutadania organitzada de Sentmenat i Polinyà s'uneix per a lluitar per una atenció sanitària pública i de qualitat en compartir la mateixa Àrea Bàsica de Salut (ABS.).

Davant la situació de col·lapse dels CAP, i el sofriment dels nostres veïns i veïnes, ens vam disposar a mobilitzar-nos per a intentar millorar els serveis.

Sabem que és una lluita dura, però sabem també que hem de donar-la. Estem contents perquè estem unint a les organitzacions socials. A Sentmenat estan unides la Marea pensionista i l'Associació de Veïns. I a Polinyà, a la Plataforma en defensa de la Sanitat pública, s'estan sumant les AMPA i altres entitats socials de la població.

Però això no és tot. Podem assegurar que en aquest moment, que no és només la lluita d'aqueixes organitzacions, és la lluita dels pobles. Doncs a aquesta lluita a més dels moviments socials, també s'han sumat els alcaldes de Polinyà i Sentmenat Javi Silva i Marc Verneda respectivament, i les majories dels dos Consistoris de Polinyà-Sentmenat, on es van votar les "Mocions" per una "Assistència primària Forta" que va comptar amb la unanimitat de Sentmenat i per majoria absoluta a Polinyà.

A Sentmenat i Polinyà, lluitem per una sanitat pública de qualitat i universal. Un sistema que posi la Salut al centre dels pobles perquè no deixi a ningú arrere.

Aquesta lluita ens està donant unes línies sobre per on haurien d'anar les coses en el futur. Qui sap i coneix millor que els pobles, i en aqueix cas els Ajuntaments, sobre les necessitats sanitàries? Ningú. Això ens ha de fer reflexionar de cara als canvis que necessitem fer en les administracions públiques. No podem deixar l'administració de la sanitat pública en mans d'interessos aliens a la ciutadania, com ha vingut passant. Boí Ruiz, va ser Conseller de CatSalut i representava a les clíniques privades. I va empobrir al sistema reduint amb quasi dos mil milions d'euros, llits buits, quiròfans i plantes d'hospitals tancades. Etc. Etc.

És per això que la Plataforma en defensa de la Sanitat pública de Polinyà, posi en valor aquesta lluita i aquesta unió que s'està donant ací i a demanar a la ciutadania que ens organitzem bé per a defensar els nostres legítims drets.



Etiquetes de comentaris: , ,

+

D’on ve la guerra d’Armènia-Azerbaidjan?

23 d’octubre

Arnau Piqué

Què està passant al Nagorno Karabakh? Perquè s’estan enfrontant Armènia i Azerbaidjan? Aquestes són algunes preguntes que molts ens estem fent aquests dies, des de que darrerament per les notícies estan sortint imatges i informacions d’una guerra convencional entre dos estats, dels quals la majoria de la gent no n’havia sentit a parlar mai, i probablement tampoc sabria situar-los ben bé en el mapa.

Per entendre què està passant en aquest regió del món primer cal que hi posem una mica de context històric i geogràfic.

Context

Tan Armènia com Azerbaidjan es troben al sud de la serralada del Caucas, una de les fronteres naturals entre Europa i Àsia, i un punt històric de frontera i disputa entre els imperis rus, otomà, persa i fins i tot mongol. Això, sumat a la particular orografia muntanyosa, fan de la regió un autèntic trencaclosques ètnic i religiós, de difícil comprensió. Així, ens trobem que a la regió hi conviuen cristians, musulmans xiïtes, musulmans sunnites i budistes. I a nivell lingüístic es parlen llengües de la família indoeuropea com l’armeni o les llengües iranianes, llengües de la família túrquica com l’àzeri, o diferents famílies de llengües endèmiques caucàsiques.


Font: Wikimedia Commons

Aquesta zona que ha estat en permanent disputa al llarg de la història, a finals del segle XIX passa a estar pràcticament tota unificada sota el jou de l’imperi rus. Amb l’arribada de la Revolució d’Octubre i l’esfondrament de l’antic imperi tsarista, s’independitza durant un breu període de temps sota el nom de República Democràtica Federal Transcaucàsica, que correspon aproximadament a la zona que actualment ocupen Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan.
Aquesta república té una durada molt curta, de tan sols un mes, degut a què les tensions i les guerres ètniques no triguen a esclatar. No és fins a la victòria dels bolxevics caucàsics i de la posterior annexió a la Unió Soviètica, que s’estabilitza la regió.

Més endavant Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan formaran part de les 15 repúbliques que constituiran la URSS. És en aquest moment en què es dibuixen les actuals fronteres de les repúbliques d’Armènia i d’Azerbaidjan.

Si bé és cert que la República Socialista Soviètica d’Armènia la majoria de la població és ètnicament armènia i en la RSS d’Azerbaidjan la majoria és àzeri, en la regió àzeri del Nagorno Karabakh la majoria de la població és armènia i existeixen minories armènies al llarg de tot l’Azerbaidjan, i el mateix passa a Armènia, on existeixen minories àzeris.

Durant tot el període soviètic la situació es manté estable i en pau, gràcies a la política anomenada “druzhba norodov”, o d’amistat del pobles. Segons aquesta política, es fomentava l’ensenyament de les llengües i les cultures de les diferents nacionalitats que composaven l’URSS, fomentant la col·laboració, el mestissatge i els matrimonis interètnics, en oposició al nacionalisme burgès. A la vegada aquesta política es combinava amb repressió cap a les pulsions nacionalistes que poguessin existir.

Aquesta política va permetre un alts nivells de pau, estabilitat i bon veïnatge en els diferents pobles que composaven l’URSS, si bé, també s’ha de reconèixer només va ser capaç d’apaivagar i no eliminar les pulsions i els odis nacionalistes. Un cop caigut el camp socialista, van reaparèixer aquests odis d’una manera molt virulenta al llarg de la geografia ex-soviètica, com també fou el cas del Nagorno Karabakh.

La primera guerra del Nagorno Karabakh

Com hem dit, la majoria de la població del Nagorno Karabakh era ètnicament armènia, i aprofitant l’aparició de la Perestroika, el parlament regional del Nagorno vota a favor de separar-se de la RSS d’Azerbaidjan i incorporar-se a la RSS d’Armènia. Això provocarà un virulenta reacció per part de les autoritats àzeris, provocant un conflicte que aviat escalaria a guerra total entre les dues repúbliques soviètiques, i que continuarà fins a tres anys després de la pròpia caiguda de la URSS. A la fi de la guerra s’hauran produït aquestes conseqüències:

Primer, un desplaçament massiu de població d’aproximadament un milió de persones d’ambdues repúbliques. Amb l’esclat dels odis inter-ètnics es produeixen pogroms en les dues repúbliques contra les minories ètniques, tenint especialment impacte els pogroms de Bakú en els quals la població armènia es perseguida i assassinada durant set dies seguits.

Segona, una clara victòria armènia, el que suposa la declaració de la República d’Artsakh al Nagorno Karabakh i la ocupació per part de l’exèrcit armeni de tota la regió adjacent al Nagorno Karabakh. Azerbaidjan perd llavors el control de la sobirania d’aproximadament el 20% del seu territori. Això suposa també l’expulsió de tota la població àzeri d’aquest territori.


Font: Wikimedia Commons

Fins al dia d’avui, cap país membre de l’ONU ha reconegut a la República d’Artsakh.
A partir d’aquest moment, la retòrica de l’enemic extern serveix en els dos països per cohesionar a la societat i esdevé una cortina de fum per justificar la corrupció i la mala gestió dels diferents governs armeni i àzeri. Tot i que de nou, no seria de justícia dir que la situació política armènia i àzeri són exactament iguals, amb uns nivells de democràcia formal més elevats a Armènia que a l’Azerbaidjan.

Canvis en els actors en joc

Aquesta situació es manté relativament estable durant aproximadament 20 anys, només amb petites escaramusses, fins a la guerra dels 4 dies de 2016, i ja la guerra total de 2020. Què ha passat durant tot aquest temps? I perquè ara es torna a la guerra?

Durant aquest temps el PIB de l’Azerbaidjan ha crescut de manera exponencial a través de la descoberta de gas, això li ha permès, fer una fortíssima inversió en l’exèrcit, que li ha servit per renovar el seu armament, així com estrènyer relacions diplomàtiques amb Turquia, Rússia i la Unió Europea, degut a la seva posició geoestratègica privilegiada, i als seus recursos.

Això porta a l’Azerbaidjan a intentar atacar el Nagorno Karabakh de nou el 2016. Però, per tal de guanyar una guerra no n’hi ha prou amb una despesa militar superior. L’exèrcit armeni i d’Artsakh estan molt millors preparats que l’àzeri, els àzeris són de la plana i no estan acostumats a lluitar en la orografia muntanyosa del Karabakh, a part de motivació extra que tenia els soldats d’Artsakh de defensar casa seva.

El que ha canviat totalment i ha portat a l’esclat d’una nova guerra al 2020, no ha sigut cap canvi en els països en disputa sinó al país veí, Turquia, amb l’aparició del neotomanisme.

El neotomanisme i la tornada de la guerra


Font: Ministeri de Defensa de la República d’Azerbaidjan

Turquia després de passar-se dècades d’unes polítiques d’aposta per la laïcitat, la modernització i integrar-se dins la Unió Europea i integrar-se així plenament al bloc imperialista occidental, amb l’arribada d’Erdogan al poder ha canviat completament de política exterior.

Més enllà dels canvis profunds que també s’han produït i s’estan produint a l’interior del país, a nivell exterior Turquia està cercant des de fa uns anys constituir-se com una potència regional amb una agenda pròpia.

Això passa per assegurar-se una política energètica pròpia i assegurar-se un control sobre els mars que voregen la península anatòlica. A nivell pràctic, s’ha traduït en intervencions militars directes i invasions a Síria i a Líbia, al conflicte amb Grècia i Xipre per les fronteres marítimes i a finançar i entrenar grups terroristes en territori siri.

A nivell de relat Turquia està apostant també per les idees pan-túrquiques, és a dir, una unió de totes les nacions de parla túrquica. Cal recordar que tan l’Azerbaidjan com Turquia són països de majoria musulmana, els primers xiïtes, i els segons sunnites, ambdós una tradició de relació molt secular amb la religió. L’àzeri és una llengua mútuament intel·ligible amb el turc i els dos comparteixen una construcció d’un imaginari d’un origen comú a les estepes centreasiàtiques. Es consideren pobles germans, i històricament Turquia sempre ha recolzat a l’Azerbaidjan. I ara que hi ha interessos geoestratègics pel mig de control de rutes del gas, encara més.

Així, Turquia no només ha donat suport a l’atac d’Azerbaidjan contra el Nagorno Karabakh, sinó que l’ha incentivat i hi està participant directament. El que ha fet envalentonar  a l’Azerbaidjan per finalment recuperar el control del Karabakh i les regions adjacents, ara que s’ha produït un canvi qualitatiu en l’escenari internacional.

Turquia està venent armament a l’Azerbaidjan, els està donant suport logístic i armamentístic, els dona cobertura diplomàtica, i fins i tot ha realitzat petites escaramusses a la seva frontera amb Armènia per tal de distreure l’exèrcit armeni i afavorir l’ofensiva àzeri.
També ha mobilitzat grups de mercenaris jihadistes que combatien a Síria a sou turc, perquè lluitin en la guerra del Nagorno Karabakh.

Per altra banda, els armenis no compten amb el suport explícit de cap potència mundial, el que sí compten amb un exèrcit molt més entrenat que l’àzeri, un major coneixement del terreny i amb una població tan del Nagorno Karabakh, d’Armènia, com de la diàspora, que s’ha bolcat en el conflicte i que s’ha presentat voluntària per anar a combatre a la guerra. A la població armènia és molt present la memòria del pogroms de Bakú que hem explicat, així com el genocidi armeni perpetrat per Turquia a principis del segle XX. 

A més, existeixen motius de pes per pensar que si Azerbaidjan guanya la guerra es produirà un extermini de la població armènia. També entra en joc la mística dels armenis, d’un poble cristià rodejat de veïns musulmans que li són hostils.

El paper de les potències imperialistes i la denominada comunitat internacional
 Cal recordar que a efectes de legalitat internacional, tan el Nagorno Karabakh com els territoris adjacents formen part de iure d’Azerbaidjan, per tant, mentre aquests no entrin en territori pròpiament armeni, no estan produint una guerra d’agressió, sinó que estan recuperant militarment el control del seu territori.

A nivell internacional, Israel està recolzant a efectes pràctics el bàndol àzeri a través de la venta d’armes.

Tan Iran, com la Unió Europea, com els EUA, mantenen bones relacions amb ambdós països i no tenen cap mena d’interès en què esclati un conflicte al Caucas Sud, fins ara han mostrat equidistància i molt poca voluntat política per tal de forçar unes negociacions i la sortida pacífica del conflicte.

Rússia per altra banda, ha sigut un aliat històric d’Armènia, i segons el tractat de seguretat de l’Organització de l’Acord de Defensa Col·lectiva, si Azerbaidjan entrés en territori armeni, Rússia es veuria obligada a intervenir a defensar-la. Però com hem dit, a nivell de iure, la República d’Artsakh és territori àzeri. Però per altra banda, ja fa anys que manté bones relacions amb Azerbaidjan, ja sigui pel gas, ja sigui perquè l’Azerbaidjan fa frontera amb la regió russa del Daguestan, tradicional focus de djihadisme, i l’últim que li interessa a Rússia ara mateix és tenir males relacions amb el seu veí àzeri. Tot i que objectivament no hauria d’estar Rússia interessada en què escali un conflicte al seu costat i ha sigut el país que ha fet més esforços perquè s’arribi a un alto al foc, a la vegada està venent armes a ambdós bàndols.

Escenaris oberts

El 10 d’octubre es va produir un alto al foc, que ha durat ben poc. El dissabte 17 es va produir un altre alto al foc humanitari que ha sigut vulnerat per les dues parts.

Per ara ens trobem que la majoria de la població del Nagorno Karabakh ha fugit, i que tot i que la majoria de baixes són militars també s’està atacant a la població civil.

S’han creuat diverses línies vermelles, com el bombardeig d’Azerbaidjan en territori purament armeni, o el bombardeig armeni en la ciutat àzeri de Ganja.

En temps de guerra la informació és també una arma, i ambdós bàndols s’acusen mútuament d’atacar població civil, i ambdós bàndols també es vanten d’estar guanyant la guerra.
Les posicions per ara es troben molt allunyades, Armènia es nega a permetre el retorn de la població àzeri al Nagorno Karabakh i la retirada de les seves tropes dels territoris ocupats, mentre que Azerbaidjan es nega a qualsevol cosa que no sigui el control absolut del Karabakh i nega qualsevol dret a l’autodeterminació de la regió.

Azerbaidjan també busca, per la via dels fets consumats, que si es produeix un alto al foc, mantenir el control sobre els territoris que hagi conquerit a la República d’Artsakh
Aquest escenari ens demostra un cop més l’absolut desastre que va suposar per la seva gent la dissolució de la Unió Soviètica i l’entrada en una època fosca d’odis inter-ètnics i nacionalistes.

Es fa necessari una ferma aposta per la pau i la negociació per part de la comunitat internacional per aturar aquest conflicte abans que arribi a més i es pugui arribar a produir una situació de genocidi a la República d’Artsakh, o que es produeixi la mort de més civils en qualsevol dels dos bàndols. 

També es demostra com Turquia està esdevenint una autèntica amenaça per la pau i l’estabilitat a la regió, i s’està mostrant com un actor totalment perniciós agressiu i imperialista. Cal que tinguem present la gran responsabilitat que té l’estat turc d’aquest conflicte.

Etiquetes de comentaris: , , ,

+

El judici als set de Chicago

23 d’octubre


Juanma Rodríguez

Existeixen els judicis polítics en democràcia? Per a l’advocat William Kunstler no existien. “No existeixen judicis polítics. Només hi ha judicis civils i judicis penals” va dir en algun moment. No existien fins que ho va viure en les seves carns. Bé, això és el que apareix a la pel·lícula The Trial Of The Chicago 7 (en català El judici als 7 de Chicago), que és sobre el que volem parlar en aquest article. Existeix, per tant, la persecució política i els presos de consciència en les democràcies més democràtiques del món democràtic occidental? Doncs sí. Existeixen avui dia també? Doncs evidentment sí, però anem al que havíem vingut a fer: parlar de la pel·lícula escrita i dirigida per Aaron Sorkin i estrenada a Netflix el passat 16 d’octubre.

En realitat, parlar d’aquesta pel·lícula és parlar també de l’actualitat, però ho anirem veient. Tota aquesta història comença amb la celebració de la Convenció Nacional Demòcrata l’agost de 1968. Els joves gringos cauen com a mosques a Vietnam i això, evidentment, cabreja a una bona part de la societat dels Estats Units, principalment als sectors progressistes que van quedar després de les purgues salvatges dels 50. En aquell moment, per posar-nos en situació, governen els demòcrates, i tots els moviments, grups i sectes de la nova esquerra decideixen manifestar-se davant de la convenció del partit governant per protestar contra una guerra en la que els EUA pixen sang. Hi conflueixen els Estudiants per una Societat Democràtica, una organització estudiantil que fou una icona de la Nova Esquerra dels 60, i que deia no tenir jerarquies, ser assembleària i no sé quantes coses que ara també estan de moda, el Partit Internacional de la Joventut (els Yippies), una sort de partit hippie que basava la seva acció en la performance i l’acció cultural, i el Comitè de Mobilització Nacional per Posar Fi a la Guerra a Vietnam. També hi és el Partit dels Panteres Negres, però no es barregen amb aquests col·lectius. 

En aquelles eleccions Nixon es fa amb la presidència i decideix iniciar una causa general contra els moviments de protesta contra la guerra de Vietnam. Decideix, en definitiva, fer servir els aparells de l’Estat per liquidar la nova esquerra i als Panteres Negres (opinió personal: eren una esquerra més clàssica, organitzada i útil). Però la justícia és cega, no? Això pensa l’advocat de la defensa fins que, en avançar el judici, veu com el jutge, l’FBI i els aparells de repressió fan servir tota la seva maquinària per sentenciar els vuit activistes (els de Chicago són set, més el dirigent dels Panteres Negres Bobby Seale que només passava per allà, però que pringa). 

Però en democràcia hi ha contrapesos, i hi ha controls davant dels abusos de poder, no? No, i aquesta pel·lícula posa la democràcia més democràtica dels països democràtics davant del mirall. Mireu, aquesta és la seva democràcia. Una democràcia que crea causes generals, que fa judicis paral·lels per legitimar en l’opinió pública la seva repressió. Una democràcia que emmordassa, apallissa i assassina. Un sistema, però, que té en front seu una nova esquerra de principis, mètodes i objectius molt difusos, fonamentada en l’ego gegantí d’uns dirigents incapaços d’abandonar la creença que han inventat la fórmula de la Coca-Cola. Una nova esquerra de nens de bona casa que juguen a la revolució. Sembla que estigui parlant de l’actualitat, i és ben cert que Sorkin t’hi porta de forma implícita, però  aquí hi hauràs d’arribar tu, dedicant unes hores a veure una gran pel·lícula que et convida a la reflexió.

Etiquetes de comentaris: , ,

+

“El futbol globalitzat fa perdre l’essència del vincle amb la comunitat” - Entrevista a Oleguer Presas

16 d’octubre

Juanma Rodríguez i Ricard Ribera. Fotografia: Adel Pereira

Fa uns dies vàrem quedar amb Oleguer Presas en una plaça al centre de Sabadell, al costat de la Biblioteca Vapor Badia, una antiga indústria textil de la ciutat. Vista la normalitat amb què es va produir l’entrevista, ningú diria que ens trobàvem davant d’un exfutbolista que vestia la samarreta blaugrana en l’onze titular de la final de la Champions de l’any 2006. Campió de lliga i d’Europa, Oleguer Presas va ser un futbolista que destacà per tenir opinions polítiques transformadores i més d’una vegada això el va situar en mig de la polèmica. Vam aprofitar la tarda per parlar amb l’antic defensa del F.C. Barcelona i de l’Ajax d'Amsterdam sobre la vida d’un jove futbolista, què es fa després de penjar les botes, sobre el futbol-negoci i la crisi de model que pateix el Barça.   

Una pregunta indiscreta. Què fa un futbolista professional quan es retira del futbol? I en el teu cas, a què t’has dedicat.

No hi ha un únic patró, hi ha gent molt diversa, per tant moltes inquietuds i moltes coses diferents que segurament es fan. En el meu cas, després de treure’m el curs d’entrenador, estic fent treball amb nens i nenes de 6 a 12 anys en un projecte col·lectiu, arran de l’ocupació de la caserna de Sabadell que és l’antiga caserna de la Guàrdia Civil que ha estat desocupada durant molt temps. Hi ha un grup de pares i mares que tenien els nanos jugant per allà la caserna i, comentant-ho amb ells, vam impulsar un projecte col·lectiu de futbol i valors. En el qual jo portava la part de preparar les sessions, l’entrenament incorporant valors, un tipus de treball més pedagògic. El projecte ha anat creixent, ara són 60 nens i ja hi ha varis formadors.

Hi ha una vesant formativa o també té una part de competició?

No, no hi ha competició. Als entrenaments fem partits entre nosaltres, fem algun amistós al llarg de la temporada però és purament formatiu. 

En el món del futbol es donen molts casos de jugadors que venen de famílies molt humils i que amb 20 anys o menys són milionaris. Com és conviure amb aquesta situació?

És complicat, no només per la gent més humil, que evidentment es troba amb una realitat que per ells era molt distant, però fins i tot gent de classe benestant passant a cobrar els sous que es cobren en aquest món que és una cosa desorbitada. No només pel sou, sinó pel rol que t’atorga ser futbolista professional, que en el cas d’un Barça, o en un gran equip, encara és més extraordinari, ets un ídol i ets tractat com a tal per la gran majoria de la societat, és difícil de gestionar realment. És difícil sortir-se’n bé.

Costa mantenir el teu entorn d’una manera natural o apareix gent que no hi tens relació i de cop i volta tens noves amistats una mica forçades?

Puc parlar per mi. Mantenir l’entorn no és complicat, la majoria de futbolistes que jo conec mantenen bastant aquest entorn més proper. Sí que és veritat que s’estableixen noves relacions a partir de gent que s'apropa, pel que comentàvem, com que és un món que s’idolatra hi ha molta gent que vol conèixer-te i saber què fas, com ets… hi ha gent que et ve d’una manera més honesta i gent que no tant. Se t’acosta molta més gent, és una realitat, i el que et diria que aquesta gent que se t’acosta no ho fa necessàriament amb propòsits deshonestos, simplement és pel fet de coneixe’t. 

Relacionat amb aquesta pregunta, com és conviure en el vestuari amb jugadors de fama internacional com Ronaldinho o Messi? Tant en el terreny esportiu com en el personal, l’equip era un, o hi havia jugadors de primera i de segona?

Jo et diria que en un vestidor, no et parlo del camp on sí que hi ha uns rols molt diferenciats i tothom els té assumits, no només per les tasques que cadascú ha de fer, però dins d’un vestidor el tracte és molt normal, almenys quan jo estava allà, que han passat ja uns anys. La relació era molt normal entre tots els futbolistes.

Vas sentir que des de la premsa esportiva t’atacaven per les teves idees polítiques? Creus que hi ha diferències entre el tracte que reben els esportistes que tenen idees progressistes (o fins i tot revolucionàries) i els que expressen idees reaccionàries?

Sense cap mena de dubte. Quan es repeteix el tòpic de no barrejar esport i política és una manera de mantenir el monopoli de la paraula per part d’aquells que manen, aquells que tenen més accés a aquestes veus. Es fa servir en segons quines circumstàncies i en canvi no es fa servir en unes altres, les reaccions que està patint Gerard Piqué, o que vaig patir jo en el seu dia o que pateix el porter del Granada per portar una samarreta de suport als nois d’Alsasua [per Unai Etxebarria], el linxament mediàtic que se’ls fa és absolutament molt més marcat que pels comentaris que fa Luis Figo atacant Pablo Iglesias o alabant el Rei, o els de Pepe Reina o d’altres futbolistes. 

Deixa’m dir, d’entrada, que estic a favor que ells diguin les seves idees, per mi és una bon termòmetre de salut democràtica el fet que tothom pugui expressar-se. Per tant, que diguin les seves idees em sembla fantàstic però sí que critico el paper dels mitjans de comunicació en com són tractades o mediatitzades unes determinades idees i com són tractades unes altres. 



El futbol masculí és un món en el qual cap jugador famós ha sortit de l’armari. Bé, en realitat a la lliga espanyola no es coneix cap cas, sigui famós o no. No hi ha gays o bissexuals a la Lliga de Futbol Professional?

Jo personalment no vaig viure cap cas ni em dona la sensació de certa normalització. És un tema on encara falta molt recorregut per avançar, una mica del que dèiem, que Rakitic fes els comentaris que va fer, tot i que evidentment hi va haver qui el van criticar però que realment no hi hagués un rebombori una mica més important per defensar els drets del col·lectiu LGTB, que pugui expressar la seva llibertat sexual, denoten que és un espai on hi ha molt recorregut per fer. 

Vas jugar diverses temporades a l’Ajax. La situació és similar a la lliga holandesa?
No veig uns canvis gaire marcats entre un vestidor i un altre. La veritat és que no havia pensat mai en els motius del perquè però sí que és cert que quan arribes a un primer equip portes acumulats molts vestuaris i els rols que es donen en aquests vestuaris són molt marcats des de fa molt temps i això t’acaba condicionant molt la manera amb la que et comportes. No és que s’amagui en aquell moment sinó que ja porta molt temps amagant-se o reprimint-se. Tot i que em dona la sensació que tal com ho he expressat, és com si s’hagués de mostrar d’alguna manera aquesta diversitat sexual i que de vegades no cal mostrar-ho, és simplement fer-ho. Es tracta que es doni un ambient on es pugui expressar tranquil·lament perquè és una cosa absolutament normal.

Ara parlem de la premsa esportiva. La premsa esportiva acostuma a estar molt posicionada amb un equip de futbol, sobretot la premsa escrita però també les seccions d’esports de moltes televisions. És possible una premsa esportiva diferent? És possible una premsa esportiva que no dediqui el 80% en el futbol?

Possible ho és segur, el que passa que evidentment estem en un món que és un gran circ, és un negoci mundial, i en la que es mouen les grans marques que són les que acaben vivint de la generació de diners del futbol. És una llàstima, perquè hi ha moltíssimes coses noticiables que passen a ser invisibilitzades. Per exemple, temes de gènere, la importància que té quan un home guanya alguna cosa i la que té quan ho fa una dona no tenen res a veure. Per sort, hi ha projectes interessants que volen donar veu aquests altres tipus d’esport, a les categories tant masculines com femenines, com la revista Fosbury que intenta tractar aquests temes, o Otru Avientu que fa un seguiment del futbol amateur amb molt bon criteri i amb seguiment sobre el terreny, o projectes que tracten el ciclisme més enllà de les grans voltes. Hi ha projectes, hi ha idees, però no tenen la visibilitat que ens agradaria que tinguessin. 

Potser falten projectes que estiguin pensats pel gran públic, amb l’estructura que això comporta...

Costa pensar en què ha de canviar abans. Evidentment hi ha d’haver uns canvis més de la premsa, però també hi ha d’haver un canvi de societat, són coses que es retroalimenten. Què està passant ara, per exemple, tenen una “quota” pel futbol femení, fantàstic, cada  X temps apareix la notícia del futbol femení. Això està molt bé, però no ens enganyem, no és la cobertura que es fa amb el futbol masculí i, quan es fa, es fa buscant la similitud amb els equips masculins, tot porta a la lliga femenina cap al mateix model de futbol negoci que és la lliga masculina. Aquí és on jo em pregunto si és cap on realment han de caminar aquesta lliga femenina o si potser el que toca és que la lliga masculina agafi coses de la femenina. 

D’altres esports no hi ha tertúlies, en canvi del futbol en qualsevol moment trobes espais de reflexió i debat als mitjans, que t’enfoquen a pensar només en el futbol masculí i el seu model. 

Quan parlem de negoci, això també forma part d’aquest món, tot el negoci mediàtic. A vegades et sembla que la informació hauria de ser una cosa més neutral, amb una voluntat d’informar dels fets noticiables. Però en realitat és un lobby comunicatiu que també s’enriqueix d’aquest món del negoci del futbol. 

Continuant una mica amb el món de la premsa i de la televisió, com veus l’estreta relació que hi ha ara mateix entre el futbol, la premsa esportiva i les cases d’apostes?

Les cases d’apostes és un negoci brutal que genera una quantitat de diners que permet patrocinar a la majoria d’equips de futbol de primera i segurament de segona i que totes les teles posen constantment anuncis. Imagina’t el grau de negoci que generen per poder dedicar aquests recursos a competir entre elles per mostrar-se a la televisió. L’única manera d’aturar-ho entenc que és una llei en contra d’aquests negocis absolutament extorsionadors. No som conscients de la problemàtica social que generen i entenc que des d’un estat s’hauria de regular o prohibir. 

Sembla que hi ha una certa desconnexió entre l’esport i la societat, el futbol està molt més connectat en la generació del benefici i la seva lògica que amb la connexió amb una afició o amb una societat.
És una tendència molt marcada en els últims anys, on hi ha realment un salt qualitatiu molt bèstia en aquest model de futbol negoci. Es pensa estratègicament en obrir mercats, el mercat asiàtic, per poder captar afició, televisions i drets televisius, condicionant els horaris… ja no està enfocat a un tema esportiu. Abans les pretemporades es feien en un lloc o en un altre en funció del clima, és millor anar a no sé quin país amb un clima més fresc i farem la pretemporada més tranquil·lament… No, ara les pretemporades es fan gires absolutament surrealistes des d’un punt de vista esportiu, amb jet lags, amb viatges amunt i avall que acaben cansant molt, amb esdeveniments publicitaris amb els patrocinadors, etc. Realment l’últim és la bona preparació de l’equip, es prioritza el model de negoci per davant de la part esportiva. 

Enllaço amb el que comentava abans, aquesta recerca d’aquest món globalitzat, d’un mercat globalitzat, fa perdre l’essència del vincle amb la comunitat que a mi em sembla interessant del futbol o de qualsevol esport, el sentiment de pertinença a una comunitat, amb un vincle històric, amb uns valors, amb una determinada manera de fer. Hi ha una certa relació, evidentment no uniforme, però sí que hi ha una tendència que fa vincular-te a aquest club o a aquest altre per la personalitat pròpia que té. La globalització d’aquestes marques el que fa és perdre una mica l’essència de cada club, la seva personalitat que et feia vincular-te emocionalment a aquest col·lectiu. 



Per anar acabant amb l’entrevista, voldria preguntar-te per la situació que està vivint ara mateix el Barça. Perquè creus que el Barça està com està? Com ha arribat fins aquesta crisi de projecte?

No estic molt vinculat al dia a dia, de tant en tant segueixo els partits si puc. Les polèmiques entorn de la presidència o entorn de Messi no m’interessen gaire. Els cicles van passant, però pensar que d’aquí a 4 anys tindrem un altre Messi i pensar que s’aconseguirà el que s’ha aconseguit en aquesta era, que aconseguir tot el que ha aconseguit sense els grans futbolistes que ha tingut al voltant hagués estat impossible. M’agradaria trencar una mica amb aquesta personificació, hi ha altres jugadors que han anat marxant com Xavi, Iniesta, Puyol, jugadors que realment ens han fet gaudir durant molts anys d’un gran futbol en què no es prioritzava només el resultat sinó que fos molt vistós, que era un goig de veure, no vull ser il·lús i pensar que d’aquí a molt poc tornarem a tenir això. Ajuntar a tots aquests futbolistes amb totes aquestes qualitats em sembla que és molt complex, però tampoc sóc un nostàlgic del passat, veurem coses diferents.

Hi va haver una generació de la pedrera amb molt de nivell i potser això va portar a una aposta decidida per la pedrera i no al revés. Amb els anys sembla que el club va a buscar a fora els jugadors i costa més mirar què tens a dins. 

Això és un problema de club. De futbolistes de nivell, a la Masia n’hi ha moltíssims, es tracta que se’ls doni l’oportunitat. Sembla que es valori més el de fora que el que hi ha a casa i que els permet obrir mercats tenir jugadors de diferents països, però entenc que no és el criteri i que hi ha criteris esportius a darrera. Però a vegades sí que falta la valentia d’apostar per la gent que porta molt temps entrenant i esforçant-se per poder arribar al primer equip, sembla que costi donar-los aquest punt de confiança. 

En un equip com el Barça és molt complicat tenir aquest espai, no només per debutar, sinó tenir un temps de confiança per consolidar-te?
Sí, per exemple, amb Ansu Fati, tothom va a poc a poc, però perquè es fa això amb l’Ansu Fati i no amb Dembélé, que també és un nano jove que ve aquí i de cop se’l llença als lleons. Perquè entenguem la doble mesura, sembla que quan arriben aquí ja són jugadors absolutament consolidats. Són jugadors que necessiten el seu temps d’adaptació, igual que necessita un temps d’adaptació qualsevol jugador que puja del filial. 

He posat el cas d’Ansu Fati que potser és un cas una mica més especial, però és igual, per exemple, Carles Aleñà, quant temps porta que sembla que … però no li acaben de donar, Riqui Puig… que sembla que… Segurament hi ha criteris tècnics que em perdo, no sóc ningú per criticar decisions tècniques, però sí que si mires unes tendències i comportaments diferents cap a la gent de casa respecte a la gent que ve de fora. Em dona la sensació de quan pugen Busquets, Pedro, etc. o en el meu moment en què puja Valdés, puja Iniesta, puja Jorquera, puja Tiago Mota, pujo jo, quan s’ha donat oportunitats a gent de la casa, la sensació és que ho han acabat fent relativament bé, algun més o algun menys. El tracte sempre és una mica més recelós cap als de la casa, “ai, potser no estan del tot preparats”. En canvi quan es fitxa algú, sí, ha demostrat coses en altres equips, però quan vas a un equip nou has de demostrar que t’adaptes a aquest sistema de joc, no és tan fàcil. Tothom s’ha d’adaptar, per tant dona oportunitats, permet foguejar la gent de la casa.  

Hi ha molts jugadors que acaben marxant abans que se’ls doni l’oportunitat. No segueixo gens el món del futbol, però veus que ara falten centrals i llegeixes comentaris d’algun jugador que l’han cedit o traspassat i ho està fent molt bé i el tenies aquí. O Cucurella que se’n va a l’Eibar i allà ho fa fantàstic. A aquesta gent no se’ls va donar l’oportunitat, no és que diguis que no van acabar d’encaixar, és que no se’ls ha donat l’oportunitat per demostrar-ho. Falta aquest punt de valentia.

És tot el model que deiem que busca el negoci i el rendiment immediat, és tota una roda. 
Dona la sensació que hi ha una manca de model, el model que tu vens i exportes és la Masia i els valors. L’aposta per la Masia no és per quan et surti un Messi el facis jugar, hi inverteixes esforços i recursos, hi ha molta gent que està treballant en totes les categories inferiors per instaurar un model de joc i uns patrons de comportament, uns entrenaments que t’identifiquen. Això són jugadors que tu estàs preparant pel primer equip, si no els dones l’oportunitat perquè estàs invertint tants diners aquí? Em dona la sensació que hi ha una manca, primer, de valentia i, després, de model.  

Etiquetes de comentaris: , ,

+

XIII Cursa i Caminada Lluís Companys: Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a córrer!

16 d’octubre
Añadir título


Adelina Escandell, Senadora de Sobiranistes i Presidenta de la Fundació l'Alternativa

La Cursa i Caminada Lluís Companys que aquest any celebra el 13è aniversari és un projecte de la Fundació l'Alternativa.

Té dos objectius; per una banda, recordar i commemorar l'Olimpíada Popular que s'havia de celebrar a Barcelona el juliol del 1936 com a contrapunt als Jocs Olímpics que el Comitè Olímpic havia atorgat a Berlín. Aquesta Olimpíada Popular havia de ser un esdeveniment no només esportiu, sinó social i cultural, però no es va celebrar perquè es va produir el cop d'estat feixista; alguns dels esportistes que havien vingut a Barcelona es van quedar per defensar la República i van constituir l'embrió de les Brigades Internacionals. L'altre objectiu és recordar a Lluís Companys, President de la Generalitat afusellat el 15 d'octubre de 1940 pels feixistes.

És per això que la Cursa i la Caminada, més enllà de portar el nom del President, es realitza, en una part important en l'Estadi Olímpic Lluís Companys.

La Fundació col·labora i organitza molts altres actes, seminaris, esdeveniment... però cap del volum de la Cursa i Caminada. Esdeveniment, que s'ha fet un nom i té un reconeixement en les proves esportives de la ciutat de Barcelona.

Per organitzar i celebrar aquest esdeveniment, que té una vessant esportiva i una de cultural, comptem amb l'ajuda de diverses subvencions de l'àmbit de Catalunya i d'Europa.

Aquest, any, com tots els altres, al voltant del mes de febrer, ja vam començar a preparar el projecte. Reunir-se amb l'entitat esportiva que coordina la cursa, presentar el projecte a les diverses instàncies, fer-ne les traduccions, els pressupostos, dissenys...

Aquest any, a més, volíem retre un especial reconeixement a Lluís Companys, perquè es commemora el 80è aniversari del seu afusellament. Vam triar un disseny per la bossa i samarreta amb la seva cara, vam encarregar un llibre a una jove historiadora amb una breu biografia per repartir a les persones corredores i les caminadores, vam preparar una exposició per tenir-la a l'Estadi, perquè hem comprovat que a la majoria de persones que participen en aquest acte els agrada trobar alguna referència històrica (l'explicació de l'Olimpíada Popular, les dones del 36, les Brigades Internacionals, Neus Català...). En els preparatius cal concretar el lloguer de l'Estadi, les ambulàncies, les assegurances, les aigües, l'avituallament, els protocols de seguretat... Un munt de tasques que semblen molt poc importants però que requereixen temps i dedicació. Aquest any, a més ha sigut necessari reformular el projecte per poder assegurar el màxim la seguretat: circuits d'entrades i sortides, sortida de corredores i corredores esglaonades, mascaretes, gel hidroalcohòlic...

Al setembre, ja vam veure que l'evolució de la pandèmia, feia perillar l'esdeveniment i vam reunir al Patronat de la Fundació per plantejar passar la cursa a format virtual. I mantenir la Caminada.
La Nova Fita, que coordina la part esportiva es va encarregar de buscar una App que fos fiable i que respongués als nostres interessos. Van traduir l'App al català (estaven en castellà), per tal d'oferir una cursa en català arreu del món i es van enviar cartes a les persones que ja s'havien inscrit demanant-los que canviessin el format, es va organitzar la logística per tornar el que havien pagat per a la inscripció presencial i fer tota la comunicació necessària perquè tothom, ara estigués on estigués, es pogués inscriure, gratuïtament a la Cursa virtual a través de l'App viRACE i retre homenatge al President Companys i recordar l'Olimpíada Popular de forma segura en el context de la pandèmia.
En paral·lel, seguíem organitzant la caminada.

Però amb la nova situació de la pandèmia i les mesures d'aïllament social que des de sanitat ens demanen, pocs dies abans de la trobada, ens hem vist obligats a ajornar-la. Però no patiu, quan tinguem nova data per la caminada, ho publicarem a la pàgina web.

Aquest any, tot i les dificultats, els canvis d'últim minut i les adaptacions seguim endavant i res ens aturarà! Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a córrer!

Etiquetes de comentaris: , ,

+

Plebiscit a Xile per una nova Constitució

16 d’octubre


Ricardo Ronban i Marcos Susarte, militants del Partit Comunista de Xile i membres de l’Associació Violeta Parra de Madrid.

El pròxim 25 d'octubre els xilens i xilenes tindrem l'oportunitat històrica de sepultar la Constitució de 1980 (imposada en dictadura pel govern de Pinochet) i canviar el rumb darrere d'una democràcia inclusiva, solidària i justa, on la dignitat sigui, efectivament, costum.

Per a contextualitzar l'actual situació política a Xile, en primer lloc, hem d’assenyalar que, des de la fi de la dictadura el 1990, el Partit Comunista (PC) ha anat desenvolupant una creixent influència en amplis sectors de la població. Això va permetre el seu ascens al govern en coalició, després de més de 40 anys de no formar-ne part. Recordem amb això i saludem l'experiència de la Unidad Popular, que en aquests dies commemora el seu 50 aniversari. Allà, el PC, al costat d'altres forces polítiques d'esquerres, va aconseguir desenvolupar un procés revolucionari que va ser derrocat pel cop cívic-militar de setembre de 1973.

Després de la tornada a la democràcia el 1990, el PC va desenvolupar diverses iniciatives per a anar desmantellant la institucionalitat de la dictadura. En aquest procés d'ascens en la lluita de masses, el PC participà del segon mandat de la presidenta Michelle Bachelet entre 2014-2018. Vam donar vida al costat d'altres organitzacions polítiques a la coalició anomenada “Nueva Mayoría”, el component principal de la qual estava donat pels partits de l’ex “Concertación por la Democracia” que havia governat per més de 20 anys. En aquest període presidencial vam tenir responsabilitats de govern en un parell de Ministeris de segon nivell.

Malgrat aquest paper secundari, i d'importants conflictes amb sectors retardataris en el si de la coalició que van pavimentar l'arribada de l'actual president Piñera, vam ser capaços d'impulsar el compliment d'algunes mesures populars que contenia el programa de govern, entre elles, la gratuïtat de l'educació per a més de 600.000 estudiants, el dret al vot dels xilens en l'exterior, la creació d'un pilar solidari que beneficia amb pensions bàsiques a milers de treballadors, la fi del sistema binominal, entre altres assoliments. Malgrat tots els esforços desplegats per fer complir les demandes que contenia el programa, les forces de la ex Concertació van limitar i van frenar el compliment d'aquestes. Totes aquestes traves i contradiccions en el si de la coalició, on opera un marcat anticomunisme, van portar a la derrota, facilitant l'arribada de la dreta al govern amb Piñera.

No obstant això, tot aquest procés va possibilitar una acumulació de forces que desemboquen en les revoltes populars que s'inicien el 18 d'octubre de 2019. Aquest esclat popular va donar visibilitat al qüestionament de tot el sistema neoliberal imperant a Xile, va despullar les desigualtats, injustícies que durant desenes d'anys han angoixat als sectors populars. Va quedar clar davant les masses que la Constitució heretada de la dictadura i maquillada després per l’ex Concertació és el nervi central de les injustícies que hi ha avui a Xile. Per això va cobrar tanta força la mobilització, exigint una assemblea constituent que donés pas a una nova Constitució democràtica.

Davant aquesta revolta popular, sectors polítics de dreta, centre i alguns d'esquerra, aconsegueixen un acord per a frenar les mobilitzacions en un pacte per la pau, l'eix central de la qual serà el plebiscit del 25 d'octubre, on es decideixi si el poble vol una nova Constitució, votant el seu “APRUEBO”* a la mateixa i al mecanisme de “CONVENCIÓN CONSTITUCIONAL”*, un succedani de l'assemblea constituent que s'exigia als carrers.

Recordem que la violenta repressió policial va deixar centenars de mutilats, ferits, morts i detinguts. La revolta va posar en risc seriós la continuïtat de Piñera com a governant, no obstant això, el pacte que els comunistes no signem va donar l'oxigen al govern per a acabar el seu mandat.

En tot aquest quadre d'ascens de la lluita de masses arribà la pandèmia, que va frenar transitòriament les mobilitzacions, però no impedirà que se celebri el plebiscit d'octubre i l'elecció de constituents l'abril de 2021, així com les eleccions presidencials aquell mateix any.

En aquesta carrera presidencial, per primera vegada en la història del nostre partit, sorgeix un candidat que està suscitant un ampli suport en les enquestes. Es tracta del nostre camarada Daniel Jadue, actual alcalde de la Comuna de Recoleta, qui des de la gestió municipal ha anat torçant el sistema neoliberal, per a alleujar la vida de la gent, com, per exemple, amb les farmàcies populars que permeten que milers de persones adquireixin medicaments a preus justos, afectant les grans cadenes que es lucren.

Vénen temps de processos complexos en polítiques d'aliança. Una dreta disposada a trepitjar el tauler, ho acaba d'intentar donant suport a una aturada empresarial dels camioners a fi d'aconseguir l'aprovació en el Parlament de noves lleis repressives contra el moviment popular i especialment contra els maputxes, així com crear condicions que posin en dubte la realització del plebiscit. En aquesta lògica, sectors de la dreta ja donen per perduda la batalla per la nova Constitució i aposten per aconseguir tenir el quòrum que impedeixi canvis més de fons en aquest procés. D'aquí la importància d'aconseguir una contundent victòria a l'octubre i reactivar el procés de mobilització de masses sobre la base de la defensa dels seus interessos i drets.

És necessària una victòria contundent, amb un ampli marge de suport a l’APRUEBO a una nova Constitució i a la Convenció constitucional. Perquè aquest resultat serà molt determinant en els processos esdevenidors que tenen a veure amb el futur institucional del país, amb la nostra societat, el caràcter de l'Estat, els drets de les persones i la decisiva participació creixent del poble.

----
 * Preguntes del plebiscit
¿Quiere usted una nueva Constitución?
-Apruebo
-Rechazo 
¿Qué tipo de órgano debiera redactar la nueva Constitución?
-Convención Mixta Constitucional (asamblea conformada en un 50% por constituyentes elegidos directamente y 50% por miembros del actual Congreso)
-Convención Constitucional (asamblea conformada 100% por constituyentes elegidos popularmente)

Etiquetes de comentaris: , ,

+

Més articles




edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre