L’ocupació, la nova pandèmia? Orígens i realitats

Des dels mitjans de comunicació s'està llançant des de fa mesos una campanya de persecució implacable en contra de l'ocupació que coincideix, curiosament, amb l'anunci d'una nova crisi que afectarà en gran manera l'habitatge, com va succeir el 2008. En aquest article analitzem part dels orígens, conseqüències i realitats entorn de l'ocupació i la crisi de l'habitatge.

A causa de l'auge de propaganda d'odi i desinformació per part dels grans mitjans de comunicació, no sols les televisions, si no les ràdios i els diaris, em veig en l'obligació moral de contribuir a aportar una visió diferent de l'ocupació i l'habitatge. Però primer, hem de parlar de la relació dels mitjans de comunicació amb les entitats bancàries, financeres i fons d'inversió, així com amb grans empresaris i, en general, la burgesia capitalista:

En primer lloc, cal assenyalar que Mediaset i Atresmedia controlen el 58% de la programació a Espanya, és a dir, que prop del 60% del que es diu i es mostra en les cadenes televisives ve ordenat directament per dos grans conglomerats multimilionaris. De la mateixa forma, altres mitjans corresponents a la ràdio i els periòdics també estan controlats per grans conglomerats amb relacions molt estretes amb la inversió immobiliària.

– El “Grupo Prisa” va saldar els seus deutes amb CaixaBank amb accions, passant CaixaBank, HSBC i Banc Santander a controlar el Grupo Prisa en el seu conjunt, que controla al seu torn la Cadena Ser, El País, Cadena Dial, El Huffington Post, entre altres mitjans.

– “El Mundo” pertany al conglomerat italià “RCS”, que en els ’80 es va veure embolicat en escàndols de corrupció amb el Banco Ambrosiano i actualment té una relació estreta amb les entitats financeres del país.

– “Vocento” és un gran conglomerat informatiu que fins i tot va arribar a estar dirigit per la mateixa persona que dirigia el Banc Santander: Rodrigo Echenique. Controla mitjans com la cadena COPE o els diaris ABC, el diari Avui, El Comerç, entre altres.

– “Grup Godó” (principal conglomerat informatiu català), està fusionat a la pràctica amb Caixa Bank, sent el comte Godó membre del consell administratiu de l'entitat financera, anteriorment vicepresident de La Caixa, i sent Emilio Botín, marquès i nét, besnét, nebot, fill, germà i pare, de banquers vinculats al Banc Santander. El Grup Godó controla mitjans com La Vanguardia, 8TV, RAC1, o el diari Magazine.

– El diari “Ara” té com a accionista principal a la família Envolta, que compta amb una proximitat històrica amb La Caixa.

– “Grupo Planeta” és l'accionista majoritari d'Atresmedia, que controla cadenes com Antena 3, La Sexta, Neox, Nova, o el diari La Razón. El Grupo Planeta és propietat de la família Lara, que fins fa poc posseïa el 12,5% de les accions del Banc Sabadell, comprades a La Caixa. Entre ells figura José Manuel Lara Bosch, el pare de la qual era un militar franquista. El mateix José Manuel, va ser membre del consell d'administració del Banc Sabadell Atlàntic

– BlackRock, fons d'inversió immobiliari (també coneguts com a Fons Voltors) amb seu als EUA compta amb un 4,8% de les accions de Mediaset (Tele5, Cuatro, etc.).

Vist que els bancs tenen un especial interès en els mitjans de comunicació, així com poder per a condicionar i manipular per complet la informació que ens arriba a través de les principals cadenes, podem analitzar l'interès que els bancs tenen en l'habitatge. Per a això, és necessari tornar als orígens de la crisi, les seves causes i els seus causants.

El 2008, la crisi financera va esclatar després que nombrosos bancs es dediquessin a especular, durant els anys anteriors, amb el deute sorgit dels préstecs hipotecaris. Aquesta s'explica de manera que els bancs i entitats financeres, veient el bon preu al qual es venien aquests deutes (bàsicament apostant que no podrien pagar-les a curt termini i generarien molts interessos a llarg termini) els bancs van començar a concedir préstecs amb les mínimes condicions, la qual cosa els proporcionava una gran cartera de deute amb la qual especular i vendre. Una irresponsabilitat a la qual polítics del PP, que havien disposat les lleis perquè això fos possible, en dirien després “viure per sobre de les nostres possibilitats”.

Derivada d'aquesta especulació es va crear una bombolla econòmica al voltant de la construcció d'immobles. Li diem bombolla perquè el creixement econòmic era fals i tot apuntava que es desplomaria de cop, l'expliquem:

Un deute hipotecari de 250.000€ es venia per 300.000€ a, per exemple, una altra entitat bancària que creia que aquesta família no anava a poder pagar-la i que, per tant, cobraria més de 300.000€ a causa dels interessos generats pel deute. Aquest comprador venia el deute per 450.000€, assegurant que reportaria beneficis de 600.000€ pel mateix motiu. Aquest procés es repetia i les entitats financeres es van dedicar a comprar i vendre deutes de 300.000€ que de sobte asseguraven beneficis de 600.000€ i que, per tant, passaven a tenir un valor molt major del real.

Quan les entitats financeres (bancs i fons d'inversió) es van adonar de la quantitat de diners ficticis que tenien, van començar a vendre aquests actius, tement que el mercat s'adonés que, efectivament, aquest capital era fictici, i es desfés d'ell abans que ells, fent que es reduís el seu valor i per tant el seu capital, cosa que va succeir de totes maneres però controlat per les mateixes entitats financeres, de manera que els repercutís un mal menor. De sobte, tot aquest deute i tot aquest capital en forma d'habitatges i deutes s'havia reduït dràsticament, les propietats, que ja no es podien vendre al preu desitjat, eren un llast i la bombolla va explotar de cop. L'economia es va ressentir, el mercat immobiliari va callar en picat i es van perdre milions d'ocupacions, entrant de cap en la crisi de 2008.

A causa de les lleis establertes pels governs de dretes i de falsa esquerra, els bancs tenien la potestat d'expropiar els habitatges d'aquelles famílies que no poguessin pagar la hipoteca i, així i tot, conservar el deute. És a dir, que les famílies perdien la seva casa, però mantenien el deute hipotecari.

No cal dir que l'expropiació només està mal vista quan la realitza l'estat, quan la realitzen les entitats privades mai està mal vist i s'usen eufemismes, a més de que no se'ls exigeix cap compensació econòmica, com sí que es fa amb la propietat privada dels rics i empreses.

A causa d'aquesta flagrant injustícia, van sorgir molts grups en lluita per la defensa d'un habitatge digne, com la PAHC, que a través de l'acció col·lectiva van aconseguir fins i tot promulgar lleis en defensa de l'habitatge, com la 24/2015, o incús que s'obligués els bancs a eliminar el deute hipotecari una vegada expropiada l'habitatge (el que es coneix com a “Dació en pagament”). Una lluita noble en defensa d'un dels articles més maltractats de la Constitució, aquesta que tant defensa l'extrema dreta, a la qual el govern, lluny d'acceptar la legitimitat d'aquesta, va respondre amb la Llei Mordassa i la repressió en forma d'innombrables detencions i multes.

No obstant això, molta gent havia perdut el seu treball, o directament mai havia tingut capital per a comprar un habitatge a causa de la caiguda dels sous i la pujada del cost de la vida.

És per això que, amb el temps, al no oferir-se cap alternativa residencial i en percebre una voluntat nul·la per part del govern de solucionar aquesta situació, va sorgir un moviment per l'ocupació que defensava que les persones que s'havien quedat sense llar, o les que no tinguessin els mitjans per a adquirir-ne una, ocupessin els habitatges que ara eren propietat d'entitats multimilionàries, robades a particulars aprofitant-se de la desgràcia que els mateixos bancs havien provocat, i que conservaven (i continuen fent-ho) buides amb la condició de reduir l'oferta i augmentar el preu de l'habitatge.

Aquest moviment per l'ocupació dura fins als nostres dies, i davant l'esclat d'una nova crisi, els bancs temen que augmentin les ocupacions o que els moviments per l'habitatge tinguin massa força i aconsegueixin evitar que s'expulsi lliurement de les seves cases als qui no puguin pagar-les per culpa d'una crisi provocada, de nou, pels rics.

Davant això, els bancs i entitats financeres, fons d'inversió, etc. pretenen, amb l'ajuda dels grans mitjans de comunicació i de l'extrema dreta (VOX, C’s, PP i els moviments conservadors), posar a la població en contra de l'ocupació, igualant l'ocupació al delicte de violació de domicili, sent aquest últim un delicte marginal, que es dóna en moltíssima menor mesura, que s'aplica a l'habitatge habitual, i que es resol molt més ràpid i amb sancions majors.

No obstant això, la realitat que s'omet és que a Espanya hi ha gairebé 3,5 milions d'habitatges desocupats la sortida dels quals al mercat s'impossibilita amb l'objectiu d'augmentar els preus de l'habitatge. Només a Catalunya, prop de 45.000 són propietat de bancs, fons voltor i grans forquilles i especuladors.

Segons dades de l'INE, el 2019 es van ocupar prop de 14.600 habitatges, dels quals tan sols 3.000 eren habitatges de particulars. És a dir, el 0,0116% del total d'habitatges. Cal dir que, malgrat la immensa campanya de criminalització de l'ocupació, aquesta només ha augmentat en 357 respecte al període anterior. De les prop de 14.500 habitatges ocupats, més del 80% de les mateixes consisteixen en immobles inutilitzats propietat d'entitats financeres o els seus fons voltors associats.

El 67% dels desnonaments actuals es realitzen per impagaments del lloguer degut al que s'estableix en la “Llei d'Arrendaments Urbans”, en un moment en què cada vegada més grans forquilles aposten per aquesta modalitat, deixant les hipoteques en un pla secundari i provocant, com ja va passar amb aquestes, un augment astronòmic del preu del lloguer i l'especulació sobre aquest, que ja ha crescut més d'un 63%, enfront dels salaris, que han crescut tan sols un 2,5%.

Cal recordar que, malgrat que els bancs van usurpar els immobles i van mantenir els deutes sobre aquests, encara van rebre un rescat multimilionari procedent de les arques públiques del qual se'ls ha perdonat prop del 90%, és a dir, uns 70.000 milions, demostrant una vegada més que el capitalista no arrisca res. Enfront d'una capa rica i minoritària de la població que generen la seva riquesa a costa de l'especulació i la misèria, asseguts en seients de cuir i de pell i iots milionaris, ens fan creure que són els qui ocupen els vagues que no volen treballar o que no volen pagar.

La realitat és que l'ocupació és un fenomen derivat de la necessitat, provocada pels mateixos rics que treuen de casa als qui després acaben realitzant aquesta pràctica, que segurament es reduiria al màxim amb un repartiment equitatiu de la riquesa, la prohibició de la banca privada amb ànim de lucre, i un augment de la qualitat de vida de les classes majoritàries, en detriment de l'acumulació excessiva i innecessària de capitals per part de les grans fortunes, que sent només l'1% de la població, acumulen el doble de la riquesa que el 50% de la restant.