D’on ve la guerra d’Armènia-Azerbaidjan?

Què està passant al Nagorno Karabakh? Perquè s’estan enfrontant Armènia i Azerbaidjan? Aquestes són algunes preguntes que molts ens estem fent aquests dies, des de que darrerament per les notícies estan sortint imatges i informacions d’una guerra convencional entre dos estats, dels quals la majoria de la gent no n’havia sentit a parlar mai, i probablement tampoc sabria situar-los ben bé en el mapa.

Per entendre què està passant en aquest regió del món primer cal que hi posem una mica de context històric i geogràfic.

Tan Armènia com Azerbaidjan es troben al sud de la serralada del Caucas, una de les fronteres naturals entre Europa i Àsia, i un punt històric de frontera i disputa entre els imperis rus, otomà, persa i fins i tot mongol. Això, sumat a la particular orografia muntanyosa, fan de la regió un autèntic trencaclosques ètnic i religiós, de difícil comprensió. Així, ens trobem que a la regió hi conviuen cristians, musulmans xiïtes, musulmans sunnites i budistes. I a nivell lingüístic es parlen llengües de la família indoeuropea com l’armeni o les llengües iranianes, llengües de la família túrquica com l’àzeri, o diferents famílies de llengües endèmiques caucàsiques.

Aquesta zona que ha estat en permanent disputa al llarg de la història, a finals del segle XIX passa a estar pràcticament tota unificada sota el jou de l’imperi rus. Amb l’arribada de la Revolució d’Octubre i l’esfondrament de l’antic imperi tsarista, s’independitza durant un breu període de temps sota el nom de República Democràtica Federal Transcaucàsica, que correspon aproximadament a la zona que actualment ocupen Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan.

Aquesta república té una durada molt curta, de tan sols un mes, degut a què les tensions i les guerres ètniques no triguen a esclatar. No és fins a la victòria dels bolxevics caucàsics i de la posterior annexió a la Unió Soviètica, que s’estabilitza la regió.

Més endavant Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan formaran part de les 15 repúbliques que constituiran la URSS. És en aquest moment en què es dibuixen les actuals fronteres de les repúbliques d’Armènia i d’Azerbaidjan.

Si bé és cert que la República Socialista Soviètica d’Armènia la majoria de la població és ètnicament armènia i en la RSS d’Azerbaidjan la majoria és àzeri, en la regió àzeri del Nagorno Karabakh la majoria de la població és armènia i existeixen minories armènies al llarg de tot l’Azerbaidjan, i el mateix passa a Armènia, on existeixen minories àzeris.

Durant tot el període soviètic la situació es manté estable i en pau, gràcies a la política anomenada “druzhba norodov”, o d’amistat del pobles. Segons aquesta política, es fomentava l’ensenyament de les llengües i les cultures de les diferents nacionalitats que composaven l’URSS, fomentant la col·laboració, el mestissatge i els matrimonis interètnics, en oposició al nacionalisme burgès. A la vegada aquesta política es combinava amb repressió cap a les pulsions nacionalistes que poguessin existir.

Aquesta política va permetre un alts nivells de pau, estabilitat i bon veïnatge en els diferents pobles que composaven l’URSS, si bé, també s’ha de reconèixer només va ser capaç d’apaivagar i no eliminar les pulsions i els odis nacionalistes. Un cop caigut el camp socialista, van reaparèixer aquests odis d’una manera molt virulenta al llarg de la geografia ex-soviètica, com també fou el cas del Nagorno Karabakh.

Com hem dit, la majoria de la població del Nagorno Karabakh era ètnicament armènia, i aprofitant l’aparició de la Perestroika, el parlament regional del Nagorno vota a favor de separar-se de la RSS d’Azerbaidjan i incorporar-se a la RSS d’Armènia. Això provocarà un virulenta reacció per part de les autoritats àzeris, provocant un conflicte que aviat escalaria a guerra total entre les dues repúbliques soviètiques, i que continuarà fins a tres anys després de la pròpia caiguda de la URSS. A la fi de la guerra s’hauran produït aquestes conseqüències:

Primer, un desplaçament massiu de població d’aproximadament un milió de persones d’ambdues repúbliques. Amb l’esclat dels odis inter-ètnics es produeixen pogroms en les dues repúbliques contra les minories ètniques, tenint especialment impacte els pogroms de Bakú en els quals la població armènia es perseguida i assassinada durant set dies seguits.

Segona, una clara victòria armènia, el que suposa la declaració de la República d’Artsakh al Nagorno Karabakh i la ocupació per part de l’exèrcit armeni de tota la regió adjacent al Nagorno Karabakh. Azerbaidjan perd llavors el control de la sobirania d’aproximadament el 20% del seu territori. Això suposa també l’expulsió de tota la població àzeri d’aquest territori.

Fins al dia d’avui, cap país membre de l’ONU ha reconegut a la República d’Artsakh.

A partir d’aquest moment, la retòrica de l’enemic extern serveix en els dos països per cohesionar a la societat i esdevé una cortina de fum per justificar la corrupció i la mala gestió dels diferents governs armeni i àzeri. Tot i que de nou, no seria de justícia dir que la situació política armènia i àzeri són exactament iguals, amb uns nivells de democràcia formal més elevats a Armènia que a l’Azerbaidjan.

Aquesta situació es manté relativament estable durant aproximadament 20 anys, només amb petites escaramusses, fins a la guerra dels 4 dies de 2016, i ja la guerra total de 2020. Què ha passat durant tot aquest temps? I perquè ara es torna a la guerra?

Durant aquest temps el PIB de l’Azerbaidjan ha crescut de manera exponencial a través de la descoberta de gas, això li ha permès, fer una fortíssima inversió en l’exèrcit, que li ha servit per renovar el seu armament, així com estrènyer relacions diplomàtiques amb Turquia, Rússia i la Unió Europea, degut a la seva posició geoestratègica privilegiada, i als seus recursos.

Això porta a l’Azerbaidjan a intentar atacar el Nagorno Karabakh de nou el 2016. Però, per tal de guanyar una guerra no n’hi ha prou amb una despesa militar superior. L’exèrcit armeni i d’Artsakh estan molt millors preparats que l’àzeri, els àzeris són de la plana i no estan acostumats a lluitar en la orografia muntanyosa del Karabakh, a part de motivació extra que tenia els soldats d’Artsakh de defensar casa seva.

El que ha canviat totalment i ha portat a l’esclat d’una nova guerra al 2020, no ha sigut cap canvi en els països en disputa sinó al país veí, Turquia, amb l’aparició del neotomanisme.

Turquia després de passar-se dècades d’unes polítiques d’aposta per la laïcitat, la modernització i integrar-se dins la Unió Europea i integrar-se així plenament al bloc imperialista occidental, amb l’arribada d’Erdogan al poder ha canviat completament de política exterior.

Més enllà dels canvis profunds que també s’han produït i s’estan produint a l’interior del país, a nivell exterior Turquia està cercant des de fa uns anys constituir-se com una potència regional amb una agenda pròpia.

Això passa per assegurar-se una política energètica pròpia i assegurar-se un control sobre els mars que voregen la península anatòlica. A nivell pràctic, s’ha traduït en intervencions militars directes i invasions a Síria i a Líbia, al conflicte amb Grècia i Xipre per les fronteres marítimes i a finançar i entrenar grups terroristes en territori siri.

A nivell de relat Turquia està apostant també per les idees pan-túrquiques, és a dir, una unió de totes les nacions de parla túrquica. Cal recordar que tan l’Azerbaidjan com Turquia són països de majoria musulmana, els primers xiïtes, i els segons sunnites, ambdós una tradició de relació molt secular amb la religió. L’àzeri és una llengua mútuament intel·ligible amb el turc i els dos comparteixen una construcció d’un imaginari d’un origen comú a les estepes centreasiàtiques. Es consideren pobles germans, i històricament Turquia sempre ha recolzat a l’Azerbaidjan. I ara que hi ha interessos geoestratègics pel mig de control de rutes del gas, encara més.

Així, Turquia no només ha donat suport a l’atac d’Azerbaidjan contra el Nagorno Karabakh, sinó que l’ha incentivat i hi està participant directament. El que ha fet envalentonar  a l’Azerbaidjan per finalment recuperar el control del Karabakh i les regions adjacents, ara que s’ha produït un canvi qualitatiu en l’escenari internacional.

Turquia està venent armament a l’Azerbaidjan, els està donant suport logístic i armamentístic, els dona cobertura diplomàtica, i fins i tot ha realitzat petites escaramusses a la seva frontera amb Armènia per tal de distreure l’exèrcit armeni i afavorir l’ofensiva àzeri.

També ha mobilitzat grups de mercenaris jihadistes que combatien a Síria a sou turc, perquè lluitin en la guerra del Nagorno Karabakh.

Per altra banda, els armenis no compten amb el suport explícit de cap potència mundial, el que sí compten amb un exèrcit molt més entrenat que l’àzeri, un major coneixement del terreny i amb una població tan del Nagorno Karabakh, d’Armènia, com de la diàspora, que s’ha bolcat en el conflicte i que s’ha presentat voluntària per anar a combatre a la guerra. A la població armènia és molt present la memòria del pogroms de Bakú que hem explicat, així com el genocidi armeni perpetrat per Turquia a principis del segle XX. 

A més, existeixen motius de pes per pensar que si Azerbaidjan guanya la guerra es produirà un extermini de la població armènia. També entra en joc la mística dels armenis, d’un poble cristià rodejat de veïns musulmans que li són hostils.

El paper de les potències imperialistes i la denominada comunitat internacional

 Cal recordar que a efectes de legalitat internacional, tan el Nagorno Karabakh com els territoris adjacents formen part de iure d’Azerbaidjan, per tant, mentre aquests no entrin en territori pròpiament armeni, no estan produint una guerra d’agressió, sinó que estan recuperant militarment el control del seu territori.

A nivell internacional, Israel està recolzant a efectes pràctics el bàndol àzeri a través de la venta d’armes.

Tan Iran, com la Unió Europea, com els EUA, mantenen bones relacions amb ambdós països i no tenen cap mena d’interès en què esclati un conflicte al Caucas Sud, fins ara han mostrat equidistància i molt poca voluntat política per tal de forçar unes negociacions i la sortida pacífica del conflicte.

Rússia per altra banda, ha sigut un aliat històric d’Armènia, i segons el tractat de seguretat de l’Organització de l’Acord de Defensa Col·lectiva, si Azerbaidjan entrés en territori armeni, Rússia es veuria obligada a intervenir a defensar-la. Però com hem dit, a nivell de iure, la República d’Artsakh és territori àzeri. Però per altra banda, ja fa anys que manté bones relacions amb Azerbaidjan, ja sigui pel gas, ja sigui perquè l’Azerbaidjan fa frontera amb la regió russa del Daguestan, tradicional focus de djihadisme, i l’últim que li interessa a Rússia ara mateix és tenir males relacions amb el seu veí àzeri. Tot i que objectivament no hauria d’estar Rússia interessada en què escali un conflicte al seu costat i ha sigut el país que ha fet més esforços perquè s’arribi a un alto al foc, a la vegada està venent armes a ambdós bàndols.

El 10 d’octubre es va produir un alto al foc, que ha durat ben poc. El dissabte 17 es va produir un altre alto al foc humanitari que ha sigut vulnerat per les dues parts.

Per ara ens trobem que la majoria de la població del Nagorno Karabakh ha fugit, i que tot i que la majoria de baixes són militars també s’està atacant a la població civil.

S’han creuat diverses línies vermelles, com el bombardeig d’Azerbaidjan en territori purament armeni, o el bombardeig armeni en la ciutat àzeri de Ganja.

En temps de guerra la informació és també una arma, i ambdós bàndols s’acusen mútuament d’atacar població civil, i ambdós bàndols també es vanten d’estar guanyant la guerra.

Les posicions per ara es troben molt allunyades, Armènia es nega a permetre el retorn de la població àzeri al Nagorno Karabakh i la retirada de les seves tropes dels territoris ocupats, mentre que Azerbaidjan es nega a qualsevol cosa que no sigui el control absolut del Karabakh i nega qualsevol dret a l’autodeterminació de la regió.

Azerbaidjan també busca, per la via dels fets consumats, que si es produeix un alto al foc, mantenir el control sobre els territoris que hagi conquerit a la República d’Artsakh

Aquest escenari ens demostra un cop més l’absolut desastre que va suposar per la seva gent la dissolució de la Unió Soviètica i l’entrada en una època fosca d’odis inter-ètnics i nacionalistes.

Es fa necessari una ferma aposta per la pau i la negociació per part de la comunitat internacional per aturar aquest conflicte abans que arribi a més i es pugui arribar a produir una situació de genocidi a la República d’Artsakh, o que es produeixi la mort de més civils en qualsevol dels dos bàndols. 

També es demostra com Turquia està esdevenint una autèntica amenaça per la pau i l’estabilitat a la regió, i s’està mostrant com un actor totalment perniciós agressiu i imperialista. Cal que tinguem present la gran responsabilitat que té l’estat turc d’aquest conflicte.