Àrea d’Educació de Comunistes de Catalunya
Molts i moltes vam ser testimonis de l’exercici propagandístic que TV3 va fer recentment del projecte d’innovació escolar Nova Escola 21 (NE21), en horari de màxima audiència al conegut programa-documental “Sense Ficció”. El documental “La Nova Escola” no dóna cap resposta als problemes de l’educació pública catalana. Més aviat fa visible la deixadesa política en matèria educativa de l’administració pública i el seu viratge cap a la privatització de l’educació. A continuació explicaré el perquè.
Nova Escola 21 (NE21) ha estat i continua sent, malgrat ser un projecte amb data de caducitat, un Cavall de Troia de la mercantilització de l’educació pública a casa nostra. Rere la imatge d’un col·lectiu de professionals docents interessats en despertar el bo i millor de cada alumne, motivats per la potencialitat de la neurociència i de com aquesta és capaç de definir els aspectes concrets de l’aprenentatge de cada alumne, convençuts que la majoria del professorat d’avui o bé s’equivoca o bé no osa endinsar-se en el meravellós món de la innovació educativa – com si algú hagués descobert, de cop, la sopa d’all-, s’amaga un lobby educatiu que ha estat capaç d’entrar al Departament d’Educació, per la porta gran, i de tenir veu pròpia en el disseny de la política educativa catalana.
Un cop a dins, els soldats que aguaitaven a dins del cavall ja poden sortir i complir la tasca que se’ls ha encomanat: pautar unes directrius que divideixen les escoles entre aquelles que innoven i aquelles que no tenen voluntat de fer-ho, i posar així les bases de l’atomització dels centres educatius, tot facilitant un procés de canvi cap a un escenari on la iniciativa privada passa a legislar en matèria educativa. I això, pesi a qui li pesi, significa que la Fundació Bofill i Caixabank (finançadores de la NE21) guarden per a elles una part de la sobirania educativa manllevada de la ciutadania i de la mateixa comunitat educativa.
Una comunitat educativa que reclama, des de fa temps, veu i vot en la definició i concreció de la política educativa del país, sense èxit. I és en aquest punt on hem d’ancorar el sentit de la nostra crítica a projectes com NE21: no es tracta de negar la “innovació” pedagògica per se ni les ganes d’experimentar, sinó de combatre l’amenaça que significa que el capital privat pugui definir la direcció del sistema educatiu català i les conseqüències nefastes que això suposa a l’hora de bastir un sistema educatiu inclusiu, democràtic i vertaderament transformador, que no s’adapti al mercat sinó que el transformi de baix a dalt. No es tracta d’agitar les teories de la conspiració, sinó de ser coherents amb els principis econòmics, socials i polítics que han de guiar la vida col·lectiva per la qual lluitem i assenyalar en el camí la hipocresia dels que xerren molt però no diuen res.
Hem d’acceptar que fundacions privades com la Fundació Bofill, amb interessos particulars, orientin la política educativa del país? I encara més: podem acceptar que Caixabank, al mateix temps que inverteix en indústria armamentista i desnona a famílies amb criatures, gaudeixi d’influència en el disseny dels programes educatius a través de NE21?
Què és Nova Escola 21? Neurociència, innovació i lliure elecció.
NE21 neix el 2016 amb l’objectiu de transformar la praxi docent a Catalunya i millorar-ne la qualitat educativa. Inspirats en experiències educatives dels Estats Units, importen receptes d’organització pedagògica i escolar que, aplicades al context català, han de portar les escoles a l’excel·lència educativa. Aquestes receptes no són noves. Tenen el seu origen en la literatura proto-acadèmica produïda per organitzacions d’abast global com la UNESCO i l’OCDE en la que reclamen nous paràmetres d’individualització del procés educatiu per tal de millorar-ne els resultats i facilitar l’adaptació dels treballadors del futur a la societat del coneixement. “Adaptar-se” a un mercat de treball cada cop més desregulat i privat de drets és un eufemisme de “conformar-se”, acríticament, sense possibilitat d’exercir el dret a l’alternativa. Per molt que algunes propostes de NE21 puguin amagar bones intencions pedagògiques, no deixen de ser un vector de transmissió de valors com “emprenedoria” i “competència” que porten l’educació pública cap al terreny de la mercantilització, tot allunyant-les de l’organització col·lectiva que implica tota acció educativa.
Podríem dir que els dos eixos a partir dels quals gira el projecte de NE21 són la innovació pedagògica i la lliure elecció. Segons els seus partidaris, aquests eixos es fonamenten en la neurociència com a base operable que permet identificar els escenaris particulars en què cada subjecte optimitza el seu aprenentatge. Vaja, treure el millor de tothom: Henry Ford n’estaria orgullós. Aquests principis són, de fet, el parany de la trampa. En paraules de la sociòloga de l’Educació Aina Tarabini, “la innovació i l’elecció són conceptes subjectes a interpretacions i connotacions molt diferents, l’aplicació dels quals pot donar peu a pràctiques educatives profundament injustes. Tal com diu el refrany popular, ‘el dimoni està en els detalls’ i és, doncs, cabdal desentrellar aquests detalls si no volem que ‘en nom de l’elecció’ i ‘en nom de la innovació’ es reforcin les dinàmiques de segregació i segmentació del nostre sistema educatiu.” Tarabini apunta en aquesta frase una idea que hem de tenir en compte a l’hora d’interpretar el fenomen NE21, a saber: que la innovació pedagògica no pot ser patrimonialitzada per un grup particular, doncs la seva extensió en la praxi docent pot tenir efectes no desitjats en la construcció d’un sistema escolar inclusiu i de naturalesa equitativa.
Aquesta idolatria per la innovació escolar, vestida de medicament infal·lible contra tots els mals de l’educació, situa l’origen dels problemes escolars en la voluntat i en la decisió de cada subjecte per fer-hi front. Posa en dubte així la professionalitat del col·lectiu docent, tot confrontant la voluntat de canvi amb l’immobilisme i classificant les escoles entre “escoles avançades” i “escoles no avançades”. Una pràctica atomitzadora i generadora de sentiment de culpa que situa les dificultats socials en l’àmbit de la voluntat i de la decisió dels subjectes (ai las, quin tuf a thatcherisme!), i tot en nom de la innovació. Es despolititza així la política educativa i se la situa en un terreny neutral, acrític: el terreny ideal per a la mercantilització educativa. L’educació com a valor de canvi i no com a dret bàsic i inalienable.
Nova Escola 21 pretén patrimonialitzar la innovació pedagògica allà on Ferrer i Guàrdia i Rosa Sensat van defensar una escola laica i republicana; al país de les mestres que van recuperar l’escola catalana a les acaballes del franquisme i la van fer possible, fent de casa nostra un referent d’inclusió basat en la llengua i la cultura. Davant d’això, avui més que mai hem de recuperar i revisar els referents de l’escola democràtica per desemmascarar la falsa innovació neurocientífica, que ens instal·la en la tecnocràcia neoliberal d’inspiració ianqui i en les seves pèssimes conseqüències socials.
La innovació com a calaix de sastre
En l’ordre de coses que anem explicant, la innovació pedagògica esdevé un calaix de sastre d’indesitjables conseqüències. Innovar? D’acord. Però per a què? Innovar vol dir adaptar la massa popular als capriciosos designis del mercat laboral? Ans al contrari, innovar vol dir fugir d’aquest dogma i preparar la ciutadania del futur per construir l’alternativa sostenible que el nostre planeta necessita avui en dia i a dia de demà.
Aquesta mateixa innovació que pregona el projecte NE21 situa l’escola pública en l’àmbit de la competició entre centres; legitima la fórmula del rànquing PISA-OCDE per valorar l’excel·lència educativa (com, sinó, es poden autoanomenar escoles avançades?); confronta la praxi docent amb la política pública (en lloc d’arreplegar-les sota un mateix sostre); motiva el principi neoliberal de la “lliure elecció de centre”. En definitiva, neteja el camí a la privatització, tot desplaçant l’eix de les demandes educatives cap a l’arena de la voluntat i de la subjectivitat.
El paper (des)regulador del Departament d’Educació
Pensat com un projecte amb data de caducitat, NE21 ha organitzat una xarxa d’escoles públiques i privades voluntàries, religioses i laiques, que ha servit per dotar a aquestes d’una direcció a partir de la qual entrar en la “innovació” pedagògica. Al final del seu trajecte, NE21 ha aconseguit signar un conveni amb el Departament d’Educació de la Generalitat, pel qual l’administració catalana es compromet a liderar el projecte educatiu proposat per NE21 (i finançat per Caixabank, insistim) tot dotant el projecte, d’una inversió global estimada de més d’un milió d’euros, de 350.000 euros.
Quin paper juga l’administració pública, en tot això? La realitat és que el sistema educatiu català pateix greument de desinversió i de retallades. Aquest és un fet objectiu, denunciat per una bona part de la comunitat educativa. La inversió pública en educació a Catalunya es situa al voltant del 3% del PIB, posicionant-se així a la cua de les inversions educatives a Europa. D’ençà de les retallades iniciades pel govern Mas l’any 2010, la reducció del pressupost educatiu ha impactat més en l’escola pública que en l’escola concertada, la qual ha vist reduir les línies de les seves escoles un 2,24% per un 6,75% de les escoles públiques. Més recentment, sabem que el Departament ha incrementat la despesa en concerts educatius un 8% del 2017 al 2020, al mateix temps que l’escola concertada té un creixement negatiu en alumnat i la pública l’augmenta en més de 17.000 nous alumnes. La situació d’infrafinançament de l’escola pública és definitòria d’una política de deixadesa i de pauperització sistèmica de l’educació pública a Catalunya. La pèssima gestió de la pandèmia del covid-19 a les escoles des del Departament d’Educació n’és, de fet, la mostra més evident. Empobrir i abandonar l’educació a la iniciativa privada i al capital financer: vet aquí el projecte educatiu del Departament. I és en aquest context particular on apareix Nova Escola 21 per assenyalar amb el dit cap al cel per fer-nos mirar, embadalits, al Sol, mentre per sota ens manlleven la sobirania de decidir quin sistema educatiu públic volem pel país.
Vista la desídia i la inacció del Departament, no és casualitat que hagi entregat les claus de la política educativa del futur a un grup de pressió finançat per la banca privada, que compta amb el focus acrític de la premsa i de la televisió pública; al mateix temps que la comunitat educativa, i aquí rau l’afront, reclama a crits ensordits participar en el disseny de la política educativa en el context actual de necessitat urgent de dotació material dels centres educatius.
El context global: l’amenaça mercantilista en l’àmbit educatiu
NE21 no és una experiència aïllada. Ben al contrari, la seva pròpia existència s’emmarca en un context més global d’iniciatives privades que pretenen dirigir els sistemes educatius públics d’arreu cap a la mercantilització. Des d’una perspectiva capitalista, l’educació pública és un bé rentable a explotar, ja que totes les legislacions del món n’asseguren la seva obligatorietat. Es tracta, doncs, de dividir per categoritzar i donar un valor, com si de participacions empresarials es tractés. No és aquesta una dinàmica exclusiva del món educatiu: l’ofensiva contra la sobirania educativa és també l’ofensiva contra els drets socials i contra els serveis públics que han bastit, d’ençà el final de la Segona Guerra Mundial, l’estat del Benestar, amb el concurs de les classes populars organitzades. La privatització dels serveis públics es dóna en paral·lel al procés històric conegut com a neoliberalisme, que té el seu origen cap als anys 80 del segle passat, acompanyat de les polítiques desreguladores i xucladores de la capacitat social de l’Estat, engegades per Thatcher al Regne Unit, Reagan als EUA i González a Espanya. Per aprofundir més en el context global de la mercantilització educativa, us recomanem que doneu un cop d’ull a l’article que vàrem publicar fa uns mesos a La Realitat sobre aquest tema.
Recapitulem: cap a on va l’educació pública a Catalunya?
El propòsit d’aquest article no és el d’assenyalar a grups de professionals que pensen en clau d’innovació pedagògica o en nous paradigmes organitzatius de l’escola. Tot procés de canvi i de debat és positiu per a la construcció d’alternatives, en un context d’acumulació de tensions i de dificultats. No vull atacar amb aquestes línies a persones que han vist i experimentat en primera línia les dificultats d’exercir la docència a casa nostra avui dia i que pensen la resposta en clau d’innovació. Al contrari, la primera intenció és la d'obrir un espai de debat, fugint de dogmes i de fórmules absolutes que tenen pèssimes conseqüències socials, per tal de poder situar la innovació pedagògica i les transformacions educatives allà on pertoca: en l’àmbit de la política pública i de la sobirania popular.
Cal analitzar críticament projectes com NE21, que es presenten neutrals i apolítics, per tal d’identificar les mancances reals de l’educació pública catalana d’avui, traçar-ne el recorregut i poder donar resposta als seus problemes amb solucions reals, lluny del dogma i de les receptes neoliberals.
Etiquetes de comentaris: 16 octubre, Educació
