Som a les acaballes d’una setmana marcada pels jutges. Dilluns la inhabilitació del President Joaquim Torra, dimarts l’absolució de Rodrigo Rato pel cas Bankia, i dimecres l’aniversari de l’1 d’octubre amb els presos polítics sense permisos per sortir de la presó i la fiscalia intentant enterrar les causes contra les càrregues policials durant el referèndum. El nomenament per al Tribunal Suprem del jutge que va defensar (en solitari) l’absolució del PP en la trama Gürtel, per un Poder Judicial que es troba en funcions com a conseqüència de les maniobres del mateix partit. La pudor a ranci desborda les togues dels alts tribunals, per més que les pretenguin perfumar amb la defensa de la Constitució i la sacrosanta unitat d’Espanya. I és des d’una pretesa posició per sobre del bé i del mal que el poder judicial espanyol s’ha volgut erigir com el darrer baluard de la defensa de la nació i la monarquia espanyola. La separació de poders no deixa de ser una ombra del que els clàssics del liberalisme van escriure, si és que realment fou una realitat en cap dels règims liberals que han existit fins els nostres dies. Dita separació s’estableix sobre unes bases abstractes en un món dividit de forma tangible en classes, i amb unes classes dirigents aficionades a la endogamia dinàstica i corporativa.
Som a les acaballes d’una setmana i en l’inici d’uns mesos que estaran també per l’acció dels tribunals. Amb la decisió del Suprem s’activa el compte enrere d’unes eleccions que, de no canviar el guió per una jugada mestra de darrera hora, seran probablement el febrer. Unes eleccions on confluiran els greuges de l’Estat contra el sobiranisme i el govern autonòmic, i una pandèmia que ho pot trastocar tot. Tot i que als mesos de juliol i agost Catalunya es va situar al capdavant dels rebrots, ara es troba en una situació millor que altres Comunitats Autònomes, presentant unes dades epidemiològiques més o menys estables. Val a dir, però, que continuen existint greus deficiències en la detecció precoç de brots, i que l’atenció primària es troba molt tensionada.
L’acció del Departament de Salut es centra sobretot en mesures profilàctiques i els cribratges en les zones calentes, que funcionen per alentir el ritme dels contagis, però no per detectar-los a temps en tot el territori. Això és conseqüència de l’aprimament que ha patit la salut pública, sobretot l’atenció primària, a causa d’unes retallades que en cap cas s’han revertit, i d’una precarietat en sectors com els MIR, que continuen en vaga defensant els seus drets. La possibilitat que els tests ràpids d’antígens, més barats i ràpids que les proves PCR, puguin fer-se servir de forma massiva pot obrir un horitzó d’esperança en la batalla contra el virus, però encara està per demostrar la seva eficàcia. En cap cas, però, les mesures sanitàries seran útils per tractar les conseqüències socials i econòmiques de la pandèmia per a les famílies treballadores. Segueix sense existir un permís retribuït per fer-se càrrec de les criatures que estan en quarantena, segueix sense arribar l’Ingrés Mínim Vital a la immensa majoria de persones que l’han sol·licitat, els desnonaments segueixen sent escenes quotidianes de molts barris, i un llarg etcètera de mesures descafeïnades o sense complir que fan del famós escut social del govern del PSOE i UP una mera operació de comunicació política.
Serà en aquest context en el que es desenvoluparà un calendari electoral ple d’incerteses i que perjudicarà clarament la gestió de la pandèmia. Com s’ha vist en els darrers mesos, qualsevol mesura o qualsevol episodi es transformarà en un camp de batalla electoral, que pot provocar l’afartament generalitzat de la població i desencadenar una abstenció similar a les eleccions anteriors a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. En qualsevol cas, la pandèmia marcarà i molt les eleccions, i no només pel que fa a la seva celebració, a l’impacte que pugui tenir en la participació, o en les pica-baralles de politiqueria de preescolar, tan de moda en la política catalana. Està per veure si es donaran escenaris similars als que es van donar en les eleccions basques i gallegues, però cal recordar que febrer no és juliol i que Catalunya “tiene un color especial”. Amb tot, alguns fenòmens polítics, com el retrocés d’Unides Podemos i l’estancament socialista, poden replicar-se, però dependrà dels errors i encerts d’uns i altres, en si ofereixen un projecte per al país o centren les seves campanyes en fer un llistat de les bonances del govern més progressista de la història. També es pot donar l’efecte bandera, i beneficiar així als partits del govern, però tot apunta que l’efecte bandera es donarà amb condicions molt diferents.
En qualsevol cas, la pandèmia no taparà de cap manera el fet nacional, que serà un element clau en totes les eleccions fins que es resolgui el conflicte. Els gestos del govern de l’Estat pel que fa als indults i la revisió del delicte de sedició són gestos que poden tenir una volada curta si no es materialitzen en fets, i això vol dir que no deixaran de ser gestos si els presos i les preses polítiques continuen a la presó en plena campanya electoral. Fins i tot pot arribar a ser contraproduent per a les franquícies catalanes del Gobierno si s’acaba demostrant que els grans anuncis acaben sent una versió renovada de l’estafa de l’estampeta. Per la seva part, el sobiranisme haurà de presentar una proposta creïble, que deixi de banda les jugades mestres, les proclames estèrils de la confrontació per la confrontació, o de plebiscits que no són més que trampes al solitari. Ni el federalisme asimptomàtic ni l’independentisme màgic hiperventilat ofereixen al país una sortida a les múltiples crisis que pateix. Ofereixen només fum, retrets i epopeies de cartró-ploma.
En aquest escenari és necessària i urgent la suma de l’esquerra sobiranista, és a dir de l’esquerra independentista, confederalista i federalista (simptomàtica), amb un projecte clar sobre tres eixos: una sortida a la crisi de règim, amb l’aposta per l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació amb un horitzó tangible però no encorsetat per fulls de ruta irreals; una sortida a la crisi social, econòmica i sanitària, amb elements clau com el necessari enfortiment de l’atenció primària i l’educació pública, el combat a la pobresa amb la Renda Bàsica i un repartiment just dels treballs; una sortida justa a la crisi climàtica, iniciant les grans transformacions que necessita el planeta, sobretot pel que fa a la mobilitat i al sector de l’automòbil.
És en aquest darrer eix en el que ens juguem el futur de la humanitat i precisa, per tant, d’una gran valentia i ambició. Justament aquesta setmana el Servei Meteorològic de Catalunya ha presentat la seva projecció climàtica per al 2050, alertant de la pujada de 3 graus de la temperatura durant els propers trenta anys. Durant els propers 30 anys es reduiran les pluges, amb un increment de les sequeres, i hi haurà menys gelades (20 dies menys), perjudicant severament l’agricultura com al turisme de neu. De la mateixa manera, hi haurà 30 dies més de calor (de més de 30 graus), i 25 nits tropicals més. Això no només afectarà a les persones més vulnerables als cops de calor, sinó que abonaran el terreny per a la proliferació de malalties que fins ara no estaven presents a les nostres terres. L’emergència climàtica és una allau que avança de forma imparable, a una velocitat cada vegada més gran i perillosa. Cal ser conscients del que se’ns ve a sobre, i tenir ben clar que els canvis que no es facin avui, de forma ordenada, planificada i justa, els farà demà el planeta de forma caòtica, i que el capitalisme hi respondrà de forma improvisada i indecentment injusta. El projecte comunista del Segle XXI, per tant, ha de ser sense cap mena de dubte una proposta revolucionària que doni respostes al gran repte que té la humanitat d’avui. Amb la vocació de construir-lo, es va celebrar al setembre el II Congrés de Comunistes de Catalunya, que va començar mesos abans amb el debat del document estratègic a la base, i que es va acabar concretant com una proposta política amb els peus a terra i el nervi revolucionari necessari per fer front als reptes i les amenaces que té la majoria treballadora del país i del món.
