L’estat de la universitat en cinc apunts

Es tanca un cicle, també per les universitats. La darrera dècada es va caracteritzar als nostres campus per les fortes retallades, forts augments de preus i un fort augment de la precarietat. Les majories conservadores als parlaments i governs van aplanar el camí de forma deliberada a les universitats privades, que han sorgit com bolets. La crisi de la covid és la darrera prova que enfronten les universitats. Aquesta situació límit era insostenible i ja està canviant. Manuel Castells és el ministre improbable que haurà de pilotar aquesta transició.

Fem un repàs de la situació.

Si Pedro Duque va ser el fitxatge estrella de Pedro Sánchez, Manuel Castells ha estat el d’Ada Colau. El sociòleg desprèn carisma, potser massa. Durant el seu mandat ha estat imprevisible i ambivalent. Queda clar que les seves idees sobre la universitat estan descentrades respecte les dels partits que l’han col·locat al consell de ministres. Això significa que quan parla de preus, qualitat de la docència i bones condicions laborals i financeres, els seus titulars de premsa obtenen likes de l’electorat dels comuns i dels podemites. Però quan parla de docència en línia, competència entre centres i promoció de les figures laborals per sobre de les funcionàries, els gabinets de premsa de premsa d’Unidas Podemos han de córrer a apagar focs.

Donat que Castells és un intel·lectual que va per lliure (al 2011 va donar suport a Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona i al 2015 a Ada Colau) i que té preferències sobre la universitat molt influides pel model anglosaxó, la seva elecció com a únic representant de la quota de Catalunya en Comú és improbable i inexplicable. Excepte com a fitxatge gal·làctic, que rendeix més com a producte mediàtic que per la coherència de la seva gestió, la qual, per altra banda, té pinta que recau en els càrrecs tècnics entre bambolines.

La seva mesura estrella va ser la rebaixa dels preus, una demanda sens dubte provinent dels seus padrins catalans, els comuns, ja que és a Catalunya on l’augment va ser més espectacular la darrera dècada (un 66% el 2012). Certament, aquest curs a Catalunya s’han reduït els preus fins a nivells similars al 2011, la qual cosa és un canvi de tendència històric i el protagonista indiscutible és el moviment estudiantil i la seva lluita incansable, que ha patit fins a penes de presó. Però la reforma dels preus de Castells i la rebaixa dels preus a Catalunya no tenen, paradoxalment, relació de causa i efecte.

Primer de tot cal recordar que els preus es podien rebaixar fins a la gratuïtat des del 2018, gràcies a una inesperada iniciativa en els darrers pressupostos aprovats pel Partit Popular de Mariano Rajoy. Des de llavors no hi havia cap impediment legal pel qual Junts per Catalunya i ERC no apliquessin la rebaixa. Deu haver estat l’actual Secretari d’Universitats i Recerca, Xavier Grau, que simpatitza amb afavorir l’accés a la universitat, qui segurament ha tingut molt a veure en el canvi de postura que s’ha produït en la Generalitat: el 2019 va anunciar la seva intenció d’aplicar la rebaixa de preus pel curs 2020-2021, i l’acord de pressupostos amb Catalunya en Comú va fer que es materialitzés.

Per tant, la rebaixa a Catalunya ha coincidit en el temps amb la reforma de la llei de Castells, però són independents. La reforma dels preus de Castells era un primer pas en la bona direcció però a la pràctica és massa laxa: no defineix uns criteris clars per fixar preus, i no obliga a les rebaixes de preus fins al curs 2022-2023. En altres paraules, Catalunya no tindria perquè haver aplicat aquesta rebaixa fins d’aquí dos anys. De fet, Catalunya és de les poques comunitats que enguany han aplicat alguna rebaixa, tal com els exigeix la nova normativa de Castells. De les deu comunitats que tenen preus massa alts, la meitat no han fet cap canvi i sols dues l’han completada aquest curs. Per altra banda, aquests nous preus venen establerts per un acord d’un òrgan estatal, la Conferència General de Política Universitària, i per tant no hi ha cap llei al darrera que els protegeixi davant la inestabilitat política.

Aquesta volatilitat de normatives i criteris segons les dependències entre partits fa més necessari que s’aprovi la ILP de preus de matrícula universitaris, que recentment ha iniciat el tràmit al Parlament. D’aquesta manera es codificaria a la Llei d’Universitats de Catalunya un criteri que impediria que el govern de torn canviï de criteris cada pocs anys.

I tornem a recordar-ho: la rebaixa no ha estat un guany, tan sols tornar al que ja teníem el 2011 i que ens semblava excessiu. Que l’eufòria no es faci perdre la perspectiva, és a dir la gratuïtat.

Un altre tema estrella que no progressa tan adequadament com el dels preus és el de la situació laboral de les plantilles universitàries. La taxa de reposicions del PP que impedia substituir el professorat que es jubilava ha generat una bombolla de personal jove sense estabilitzar, envellint les plantilles de personal fix i funcionari.

La vàlvula d’escapament a aquesta situació ha estat l’abús, consentit per governs i universitats, de la figura del professorat associat. Aquesta forma de contractació estava pensada per tenir professionals provinents del món laboral fent algunes hores de docència menor, de manera que l’estudiantat tingués un mínim contacte amb el que els esperava en sortir de la universitat. Aquesta figura temporal i parcial, que ha de tenir un contracte fora de la universitat i no hauria de donar més que unes poques classes a la setmana, va ser usada per contractar professorat jove amb funcions plenament estructurals.

Cal dir que el salari d’un professor assalariat no és dolent, si fa les funcions que li pertoquen. El problema és si hi ha personal jove (i no tan jove) que dirigeix assignatures senceres amb un contracte temporal que ha de renovar cada any, que li suposa un salari addicional que no existeix, que no li cobreix les hores addicionals per fer recerca i que té un topall d’hores màximes a la setmana.

Així és com s’arriba a bosses de falsos associats que cobreixen grans parts de la docència, exposant la universitat a enormes costos i potencials indemnitzacions quan els hagi de regularitzar.

I no només s’abusa de la figura, contractant falsos associats, sinó que s’incompleix el màxim permès de personal temporal. Catalunya és una de les universitats que més ha abusat d’aquesta pràctica, sent la segona després de les Illes Balears segons l’estudi de l’Observatori del Sistema Universitari d’aquest any mateix. Segons la llei, més de la meitat de les comunitats autònomes tenen més del 40% de personal universitari temporal que marca la llei, sent la mitja estatal del 47%.

Una de les propostes centrals de l’acord de govern entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias era una nova Llei Orgànica d’Universitats. Més enllà del vici que existeix al nostre país per fer lleis, el ministre d’universitats ha volgut solucionar el problema del personal temporal mitjançant una reforma de la LOU i un esperat Estatut del Personal Docent i Investigador. El problema és que la proposta del ministeri és apuntalar la carrera laboral i equiparar-la a la funcionarial en dedicació i salari, amb noves figures com el catedràtic contractat. És un problema perquè obre el meló del model funcionarial de les universitats, que els partits neoliberals com PP i CiU sempre han volgut eliminar. Per altra banda, reforçar el model laboral pot ser una bona idea en un món ideal, però en l’actual on hi ha la bomba de rellotgeria de les plantilles temporals pot significar regular la precarietat definitivament.

És per això que els sindicats no veuen amb bons ulls la proposta i estan practicant un combat de jiujitsu amb el ministeri. El resum d’això és que els primers volen primer un Estatut del Personal Docent i Investigador, on quedi clar com es resoldrà el problema de les plantilles, ministeri vol aprovar primer la seva reforma de la LOU i posteriorment l’Estatut. Per exemple, en les tres reunions que s’han produït CCOO, el sindicat majoritari, ha qualificat els consecutius textos “d’improvisat i precaritzador”, “neoliberal i utilitzari” i, justament ahir, “que no resol cap dels problemes”.

A més hi ha tres elements força negatius en les noves propostes del ministeri de Castells. La primera és que no ha presentat cap proposta econòmica per solucionar el problema del personal temporal, fiant-ho tot a un acord de pressupostos. En segon lloc, es modifica el criteri per calcular el màxim de personal temporal, de manera que la nova llei permetria contractar-ne encara més. I per últim, no s’elimina la taxa de reposició, que és el que dificulta molt la renovació i estabilització del personal.

Com a la resta de serveis públics, si les retallades del finançament universitari van ser una blitzkrieg, la recuperació a nivells anteriors a la crisi està sent una guerra de trinxeres on s’ha de lluitar cada centímetre a l’enemic.

Amb la separació de Universitats i Ciència per fer lloc a Castells al costat de Pedro Duque (fragmentant l’original ministeri d’Educació encara més), el segon es quedava amb el gruix del pressupost, ja que universitats té funcions principalment normatives. Del ministeri de l’astronauta Duque han vingut uns importants augments de finançament per recerca del 14% aquest any, però tot i això el valor total encara es troba per sota del que teníem el 2007.

Amb els fons de recuperació de la covid arriba una altra important injecció. Dels 2000 milions destinats a educació, el 20% havia d’anar a l’ensenyament superior. Però aquests 400 milions no són finalistes, i les comunitats autònomes poden decidir com gastar-los. L’opacitat amb què els governs autonòmics han gestionat aquesta partida fa esperar el pitjor. A Andalusia, on governa el trifachito, el rector de la Universidad de Sevilla ha fet saltar les alarmes quan ha constatat que 135 dels 700 milions del fons covid andalús provenen dels remanents de les universitats, confiscats pel govern, i que 11 d’aquests milions es destinaran a la Ràdio Televisió Pública d’Andalusia. És a dir, el govern andalús de PP i Ciutadans prioritza el programa de Bertín Osborne a la universitat. Res de nou, per altra banda.

Veurem si els 60 que li pertoquen a l’ensenyament superior de Catalunya arribaran de forma íntegra i transparent al seu destí. De moment el nou conseller Ramon Tremosa ja va anunciar que destinaria 20 milions “en vena” a les universitats. 

Per si tot l’anterior no fos suficient, dues desagradables notícies encenen les llums vermelles pel que fa a l’autonomia universitària. Primer de tot, el sorprenent tret al peu de l’Assemblea Nacional de Catalunya sota la batuta d’Elisenda Paluzie, que pels actes de l’11 de setembre va carregar contra la UB i la UAB. Com ja va passar amb les cambres de comerç, l’estratègia de Paluzie és conquerir institucions i els atacs contra rectorats d’universitats públiques només es poden entendre com a preparació del terreny per a les següents eleccions. Aquesta estratègia sectària és doblement greu pel mal que fa al país, obrint noves ferides a institucions públiques clau.

I si l’independentisme uber alles no estava satisfet amb el rector de la UB per ser massa poc independentista, un rector que la comunitat ha votat fent ús d’una autogestió que s’ha de preservar, el Jutjat contenciós número 3 de Barcelona tampoc ho està per ser-ho massa. En una sentència fa saltar pels aires l’autonomia universitària derogant un manifest que el claustre de la UB va aprovar en rebuig a la sentència contra els líders independentistes. Una autèntica barbaritat que fa porta un pas més enllà en el contrasentit de jutges ficant-se en la llibertat d’expressió de les institucions democràtiques.