En les seves obres d'estudi sobre el comunisme francès, Julian Mischi ha fet en la darrera dècada importants aportacions per a explicar la pèrdua d'hegemonia del discurs revolucionari entre la classe treballadora. A diferència de molts altres treballs d'anàlisi històrica, els treballs de Mischi se centren en l'organització interna del partit comunista i no en l'evolució formal del discurs ideològic. La transformació organitzativa del PCF
"Tot el meu treball intenta demostrar que les propostes i declaracions no són suficients. Els dispositius organitzatius són molt importants per atreure membres, mantenir-los i polititzar-los. En comparació amb els seus competidors trotskistes, la gran força del PCF va ser la seva organització, implantada a la realitat dels entorns populars".
En els seus estudis, Mischi no nega el procés de terciarització de l'economia, la transformació de la classe obrera industrial ni els efectes d'aquesta transformació en el PCF que han estat analitzats ja moltes vegades. Tanmateix, qüestiona que aquestes siguin causes suficients per a explicar la pèrdua d'influència del PCF en la societat i documenta una transformació organitzativa del partit que condiciona la seva capacitat de representació de la majoria treballadora.
"El grup dels obrers, encara que hagi disminuït des de la dècada de 1970, no ha desaparegut. Compost per 6,8 milions de persones en l'últim cens del 2011, és un dels principals grups, i representa el 23% de la població activa francesa. I si ens cenyim únicament al seu component masculí, un de cada tres homes és un obrer! La població obrera per tant segueix sent important, encara que canviï la seva composició interna- igual que les condicions de vida i de treball. Tanmateix, però, per a una gran majoria dels francesos, la part obrera de la societat és molt menor de la que realment és".
Mischi descriu com aquesta transformació de la classe treballadora es veu magnificada en l'organització interna de PCF. El creixement del partit durant la dècada de 1970, atraurà la direcció una nova fornada de persones militants amb perfils professionals més qualificats: enginyers, intel·lectuals, quadres tècnics i professors. Aquesta nova generació de militants, amb una major formació acadèmica, tendirà a copar els llocs de responsabilitat dins l'organització.
Paral·lelament a aquest procés de transformació organitzativa, les victòries electorals del PCF, especialment als cinturons industrials de París, comportaran la dedicació de molts dels millors quadres del partit a la gestió de les institucions.
La desigual desorganització del partit
És a partir d'aquest context, que, segons els raonaments de Mischi, el PCF entra en una profunda crisi de la qual ja no ressorgirà. No obstant això, i és aquest l'aspecte fonamental de l'anàlisi de l'autor, aquest declivi no serà conseqüència d'una deriva ideològica antirevolucionària del discurs del partit, sinó d'una pràctica organitzativa nefasta.
En efecte, Mischi ressalta com tot i la transformació organitzativa del partit, aquest es manté en postulats essencialment revolucionaris, amb una dura crítica a la socialdemocràcia i de confrontació amb el capitalisme. Allò que canvia, fonamentalment, és l'enfocament del partit que abandona la representació de la classe treballadora i aspira a representar al conjunt de les classes populars. Aquest és, segons l'autor, l'aspecte fonamental que porta a la deslegitimació de la classe obrera: la renúncia a la seva representació.
"A partir de 1980 i sobretot a partir de 1990, el PFC aspira a representar no només a les classes populars, sinó a França en la seva" diversitat". La interpretació de la societat en termes de classe tendeix a desaparèixer en favor de conceptes com la "participació ciutadana" o la recreació dels "vincles socials". Els càrrecs públics comunistes lloen la "democràcia local" i legitimen des de la base el sistema institucional burgès que pretenen combatre.
L'autor documenta com les contradiccions internes de la classe treballadora es produeixen a l'interior del PCF, com s'afebleix la democràcia interna i com la resolució dels debats s'imposa sempre amb un fort condicionant mediàtic i un clar biaix de classe. Així, quan els sectors intel·lectuals abandonen el partit per criticar els seus posicionaments des de posicions més moderades, obtenen una important cobertura mediàtica, encara que es tracti de desercions anecdòtiques. En contrast, quan sectors obrers abandonen el partit per no considerar representats els seus interessos, són completament ignorats de l'actualitat informativa, encara que siguin desercions massives.
En el llibre "El PFC i les classes populars des dels anys 1970", Mischi analitza no només l'activitat de la direcció del partit, sinó també, amb molt d'interès, la imparable caiguda de l'activitat de quatre cèl·lules de referència: una de l'acer a Longwy, Lorena, una als estibadors de Saint-Nazaire, al Loira Atlántic, una altra dels suburbis de Grenoble i una darrera de camperols d'Allier.
Finalment, segons Mischi, serà a partir de 1994 i fins a 2003 quan el PCF entri en fase de liquidació, esdevenint un partit de càrrecs electes. Un element clau d'aquest procés, que l'autor qualifica de "mutació", serà la liquidació de les cèl·lules comunistes d'empresa i la desorganització del partit en el marc dels centres de treball.
En el seu conjunt, els estudis de Julian Mischi són una defensa de la pervivència de la classe treballadora com a subjecte revolucionari i una crítica incòmode i crua a les renúncies ideològiques i organitzatives de la direcció política del PCF. El gran valor és que les situacions que analitza i critica, tot i descriure l'evolució particular del comunisme a França, són extrapolables a moltes altres realitats nacionals.
PA
Etiquetes de comentaris: Coneixement, Història, Internacional, Marxisme
