realitat

Temps i militància

Parlar de temps i militància sempre recau en fer visible una falca en el nostre vocabulari. Aquella frase per excel·lència, que va més enllà d'una simple repetició i que tots i totes diem algun cop al dia: “No tinc temps”. Un cop algú em va dir: “tots els dies tenen 24 hores”. I és així, però des de llavors, hi ha dues coses que em vénen automàticament al cap quan algú pronuncia la paraula màgica.

Per un costat penso en la gestió del temps i la capacitat que hi invertim. I per l'altre, em plantejo fins a quin punt la gestió dels diferents temps és igual per a tothom. Poso un exemple: el temps personal. Aquest és, ben sovint, un espècie en perill d'extinció. Anem tant de bòlid, que no ens parem a pensar què necessitem o què volem per mantenir el nostre dia a dia.

Però com ho hem de fer per tenir temps personal quan tenim responsabilitats laborals, de militància, familiars...? I encara més enllà, què vol dir temps personal? Quan organitzem o participem en una reunió, quan llegim un article que ens fa pensar, quan estem amb el nostre company/a, el nostre fill/filla, els nostres pares... no és temps personal que hi invertim?

Es clar, que si entenem per temps propi aquell que ens afecta només a nosaltres, llavors parlaríem d'altres coses com pintar-nos les ungles, anar al fisioterapeuta, escriure realment allò que volem, reparar mobles antics, dissenyar composicions artístiques, anar al gimnàs, fer un cafè amb les amigues o llegir aquell llibre de reflexions de gènere que fa més de 6 mesos que reposa a la llibreria.

Però podem encabir en una jornada el temps de treball productiu, el reproductiu, el de militància i el temps personal? A què hem de renunciar? Quin cost ens suposa renunciar a algun d'aquests temps?

Nosaltres, com a dones, finalment, renunciem al temps propi, perquè creiem en el treball col·lectiu. També perquè és la renúncia que més pressió social exerceix sobre nosaltres de manera que ens sentim “culpables” quan hem de renunciar a certs espais per aconseguir-ne d’altres. I a més, si volem ocupar un espai com a dones, dins del món productiu masculí, i del món de relació social (militància) hem de renunciar al temps de reproducció i al personal. Sembla un peix que es mossega la cua...

I jo em pregunto, què passa? Què ells no renuncien? O és que hi ha temps que només exercim les dones? I encara més enllà, quan exigim temps propi, com ja he dit, ens sentim doblament culpables. Per un costat, perquè estem prioritzant un temps individual, que no tenim molt clar si és un temps merescut o una necessitat capitalista. I per l'altre, perquè per gaudir del temps propi, hem de renunciar a altres temps, que ens han costat molt de guanyar i no volem perdre.


Vera

Etiquetes de comentaris:



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*