Enguany, que hem celebrat el 80è aniversari de la fundació del PSUC, convé recordar la seva història i fer algunes consideracions. Val a dir, per a començar, que el PSUC va ser una experiència única al moviment obrer europeu, només comparable a les aliances dels partits socialistes i comunistes després de la segona guerra mundial, que a l'Europa oriental van donar lloc a les famoses democràcies populars. Els factors que van fer possible aquesta aliança van ser diversos.
D'una banda, la radicalització del PSOE després de l'any 1934 amb la política de Caballero, també la unitat sindical i la unificació de les joventuts socialistes i comunistes, així com l'emergència de l'estratègia del Front Popular. Tanmateix, si un factor va ser determinant en la fundació del PSUC, aquest va ser l'alçament feixista del 18 de juliol de 1936.
El PSUC va fundar-se per a fer front el feixisme i aquest va ser el sentit primer de la seva existència. Només néixer, el PSUC va passar a formar part de la centralitat política del país. Fins a la seva creació, l'únic referent real de la classe obrera catalana era el moviment anarquista, que identificava la batalla contra el feixisme amb un procés revolucionari que acabés amb el feble estat republicà. Aquest posicionament no comptava amb el suport d'amplis sectors progressistes de la societat catalana. Donar suport a la revolució significava traspassar el poder real als comitès revolucionaris hegemonitzats per la CNT/FAI i, això significava la fi de la Generalitat com a institució i un paper irrellevant per a Lluís Companys com a president. La revolució també feia volar pels aires les aliances que s'estaven construint a través de l'estratègia del Front Popular i contribuïa al distanciament entre els aliats europeus contra el feixisme. La revolució, a més a més, disposava sobre la taula els elements perfectes per un apropament d'interessos entre l'Imperi Britànic i l'Alemanya nazi i aquest era un risc que l'URSS no volia permetre. La revolució espanyola va ser la darrera espurna d'un foc ja apagat a Europa des del 1917.
El 24 juliol, en el cafè de la plaça del Pi, es fundà el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) com a fusió de quatre partits socialistes o comunistes. Com a Secretari General fou elegit Joan Comorera i el partit demanà l'adhesió a la internacional comunista amb la voluntat de ser la "secció catalana" de la internacional. Des del principi, el PSUC va resultar un aliat incòmode per a la internacional comunista i per al mateix PCE, que veien el partit amb desconfiança, en un primer moment, per la seva política tova davant el POUM. Aquesta situació va canviar una mica arran dels fets de maig de 1937 i l'arribada a Catalunya d'un dels comunistes de més de confiança de Stalin: l'hongarès Ernest Geroe «Pere».
L'estratègia del PSUC durant la guerra es va centrar a consolidar una gran aliança popular contra el feixisme, i va deixar obertament la Revolució per més endavant. Aquest posicionament li va permetre aglutinar el suport de diferents sectors de les classes populars que es van unir així a la classe obrera en la lluita contra el feixisme, sectors plenament identificats amb institucions com la Generalitat i descontents amb les polítiques de confiscació impulsades pels comitès anarquistes i poumistes.
Cap altre partit polític es va comprometre, a Catalunya com el PSUC, amb la República i en contra del feixisme franquista. D'alguna manera, el PSUC a Catalunya, com el PCE a la resta de l'estat, van pretendre impulsar en el marc de la República, aquella Revolució Francesa que la burgesia no havia estat capaç de tirar endavant a Espanya. El seu objectiu va ser assentar les bases d'una democràcia que entenien com l'única alternativa viable al feixisme en aquell context històric: acabar amb els privilegis de l'oligarquia de l'antic règim i el poder clerical, treure els pobles d'Espanya de les tenebres.
La principal força del PSUC va ser la seva capacitat d'organització i la disciplina de ferro de la seva militància. Gràcies al PSUC va ser possible l'Exèrcit Popular i es va aconseguir plantar cara a l'exèrcit nacional. Després de la derrota militar, el PSUC organitzà la resistència i els maquis. Milers de comunistes catalans/es a l'exili van tenir un paper destacat en la resistència contra els nazis. El PSUC es va mantenir a la clandestinitat com el principal partit d'oposició al règim. El 1949 el PSUC va ser el motor de les vagues obreres de Barcelona, darrere de les quals en vindrien moltes altres.
A partir dels anys 60, el PSUC començà a impulsar organitzacions de masses en la classe obrera i el moviment estudiantil, amb la consciència que només un gran moviment social podia acabar amb el règim. Al mateix temps, un nou moviment esclatà en el món cristià després del Concili Vaticà II, promovent noves idees que feien possible les aliances polítiques entre catòlics progressistes i comunistes. En aquest marc, van veure la llum Comissions Obreres, l'Assemblea de Catalunya i molts altres moviments democràtics, en els quals el PSUC va tenir un paper vertebrador. El PSUC liderà tota l'oposició al franquisme fins a la mort del dictador i va ser el principal responsable de la debilitat del règim que va permetre l'obertura de la coneguda Transició.
No obstant això, els primers anys de la democràcia es van revelar molt amargs. Les contradiccions del procés van fer esclatar la divisió a l'interior del partit. Malgrat haver estat la primera força en l'oposició al règim, el PSUC va ser incapaç de liderar el nou context polític, va trencar-se i va debilitar-se fins a desaparèixer com a tal. Vist en perspectiva històrica, podem dir que el PSUC va néixer i va morir amb i contra el règim franquista. L'anàlisi d'aquesta descomposició és motiu per un altre article.
Giovanni Gabanizza
Etiquetes de comentaris: Història, Internacional
