realitat

El govern i el desgovern liberal són la mateixa cosa

L'actual situació política a l'estat espanyol posa de manifest l'escassa funció real de govern que desenvolupen les institucions que formalment són depositàries de la sobirania. Aquesta situació pot comprovar-se en els tres àmbits de govern: l'estatal, l'autonòmic i el municipal.

El desgovern estatal

Des del 20 de desembre de 2015, el govern d'Espanya és un govern provisional. Durant aquests 10 mesos, el parlament ha tingut una activitat testimonial i el govern en funcions ha reduït la seva tasca institucional a la mínima expressió. L'activitat política ha estat centrada en els successius processos electorals.

A efectes pràctics, Espanya no té cap govern, cap altre que el govern del capital. Els poders legislatiu i executiu són literalment inoperants. El poder judicial sí manté certa activitat però el descrèdit que l'acompanya és igual al dels altres poders.

El desgovern català

La situació a Catalunya, en alguns sentits molt diferent, té el mateix resultat. Aquí sí que tenim un govern. Un govern amb majoria absoluta al parlament, un executiu de concentració nacional i un full de ruta definit. Tanmateix, el Parlament de Catalunya fa mesos que desenvolupa una activitat reduïda i cada vegada més limitada a declaracions formals sense transcendència. També el govern de la Generalitat projecta una imatge d'absoluta quietud que contrasta amb l'ambiciós pla de desconnexió que se suposa que està portant a terme.

A efectes pràctics, Catalunya no té cap govern, llevat el govern del capital. El Parlament i la Generalitat desenvolupen una farsa d'activitat institucional que té poc o cap efecte en la realitat de la ciutadania.

El dèbil govern municipal

En algunes de les principals ciutats del país, s'han constituït governs progressistes que s'enfronten a la dura realitat de tenir escasses competències per a impulsar mesures realment transformadores de la societat. Aquesta és la realitat de municipis com Barcelona o Badalona, on governs amb una clara voluntat transformadora no disposen d'instruments efectius per a governar realment, més enllà de millorar certs aspectes, no poc importants, però, gens determinants de la vida de les persones.

A efectes pràctics, aquestes ciutats no tenen governs amb capacitat de governar. El govern real continua essent el govern del capital. La nostra és una difícil quimera, ara per ara.

Govern i poder són coses diferents

La primera conclusió que cal treure d'això és l'absoluta vigència de la sentència de Marx que definia les institucions burgeses com el "consell d'administració dels interessos de la classe capitalista".

En segon lloc, cal assenyalar el buidatge de competències que han patit les institucions de govern, després de tres dècades d'extremisme neoliberal i de la submissió dels estats europeus a tot tipus de tractats militars, comercials i polítics imperialistes.

La maquinària institucional dels estats es revela amb cruesa com una estructura purament formal, com una façana de parafernàlia, pompa i protocol, que no és depositària de cap poder real. D'aquesta manera s'explica que la total inoperància de parlaments, ministeris i conselleries no afecti en absolut el transcurs habitual de la vida sota l'ordre neoliberal. O que institucions gestionades per l'esquerra rupturista no puguin fer gran cosa per a transformar les condicions materials de la majoria treballadora.

És imprescindible una anàlisi molt més profunda del paper real de les "institucions de govern" en el govern real de la societat. Cal recordar constantment que el poder del capital no està a les institucions, sinó en el capital mateix i en la seva capacitat d'imposar la seva hegemonia ideològica a través de l'alienació del treball, el control de la realitat material de les persones i el bombardeig ideològic dels mitjans de comunicació de masses.

El govern i el desgovern liberal són la mateixa cosa. El capitalisme funciona igualment sense governs o amb governs contraris al capitalisme perquè el seu poder no depèn ni de parlaments ni de ministeris.

Sembla il·lògic pretendre transformar la societat exclusivament a través de la conquesta electoral d'unes institucions que no són depositàries del poder. La història recent ens ha deixat nombrosos exemples de les limitacions d'aquesta estratègia, fins i tot, en cas de desenvolupar-se amb èxit.

Aquest és, probablement, un dels reptes més importants del socialisme avui: com construir el contrapoder popular paral·lelament i més enllà de la conquesta de les inútils institucions burgeses.

PA

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya