He passat uns dies d'agost en una caseta a la muntanya. La propietària n'és una tieta meva i convivim durant uns dies el seu fill, la jove i dos nens de 13 i 7 anys i jo amb la meva néta i nét de 8 i 6 (el meu fill i la meva jove treballen a l'estiu). Però no us vull parlar de la meva família que és com totes les vostres, amb clars i foscos, sinó d'una observació concreta.
Un dels dies van venir uns amics del meu cosí i la seva dona amb les dues filles de 8 i 5 anys. Fins aquí normal, passa a totes les cases a l'estiu: la gent va i ve. Porta gelats, fruites, taules llargues, bones amanides...
Arriba la parella (els direm Maria i Joan) amb les nenes. Gent normal, es dediquen al teatre; les nenes van a una escola pública del poble on viuen; comentari de la noia sobre si les famílies marroquines s'integren o no a la vida de l'escola, la Maria ja s'ha integrat a l'AMPA (només fa un any que viuen en aquesta població), diu que li agradaria ser més activa però que els horaris de feina li dificulten.
Arriben amb les bosses típiques d'estiu. Banyadors, tovalloles, cremes solars, la fruita pel dinar; en aquest cas, com que viuen al Maresme, han portat maduixots acabats de collir que ella va anar a encarregar i el mateix dia, abans de fer bosses ha anat a comprar. Ella també havia agafat una mica d'arròs perquè el Joan no estava bé de la panxa.
Ell i el meu cosí (generació de 40) xerren, s'expliquen les darreres novetats dels seus respectius viatges. La Maria acompanya les nenes perquè es canviïn, els posa la crema protectora, endreça la roba que es treuen... baixa a la piscineta amb l'altra mama (la dona del meu cosí); li dóna els «manguitos» a la nena petita. Vigilen les criatures, els riuen les gràcies. ...
Una mica abans de dinar s'acosten els dos homes; es fan una remullada i fan unes passes de pilota amb el nen gran.
Arriba l'hora de dinar. Qui està al cas que les nenes mengin, especialment la petita que vol seure al costat de la «mami», de tallar el pollastre... és la Maria
La tarda normal, tarda d'estiu. Els agrada els jocs de taula i mentre les criatures juguen les dues parelles i el nen gran seuen a taula amb jocs d'estratègia.
I la tarda va caient. Quan acaben una de les partides treuen una coca que ha fet ella, la Maria; boníssima!
I de mica en mica, amb mandra arriba la nit. Hora de marxar. La Maria s'apressa a recollir, busca la roba de les nenes, les fa vestir. Les nenes, normal, no volen. Han de recollir l'escampall (normal) de joguines Les dues mames les ajuden. Ells xerren prop de la porta. La samarreta de la gran no apareix; la Maria la busca; havia caigut sota un llit!!!
I apa, petons, abraçades, desig de retrobar-se...
Els de la casa seguim la vida normal.
L'endemà al matí a la cuina, fent el cafè amb la dona del meu cosí em comenta:
- Mira la Maria que despistada està; ahir es va oblidar una bossa, el tàper on venien els maduixots, la crema protectora i l'arròs....
I jo em quedo petrificada del tot. No puc respondre. És com la gota que fa vessar el got.
Per si no ho tenia clar, m'adono que el masclisme quotidià està absolutament arrelat en els nostres gens.
Quantes escenes com les que us explico heu viscut al llarg de l'estiu? Ens hem adonat o ho hem viscut amb normalitat?
Enteneu perquè és tan difícil eradicar el masclisme?
Si estiguéssiu parlant una estona amb aquestes dues parelles, us explicarien que eduquen les filles i els fills en la igualtat, es posicionarien contra la violència masclista. El meu cosí és mestre d'escola bressol; sap el que ha costat que les famílies, especialment les àvies l'acceptin com a mestre dels nadons, ha fet molts cursos de formació.. Ella és professora de secundària; busca llibres i pel·lícules pel seu alumnat que tractin sobre les violències, fins i tot pot subscriure manifestos a favor de la igualtat.
Però de portes endins...
Comunistes de Catalunya
Secretaria de la Dona
Etiquetes de comentaris: Columna Violeta
